Exposició: Fer. L'humor amable (Arts Santa Mònica).

Si una cosa té el confinament municipal en una ciutat com Barcelona, és que realment no te l'acabes. 

Aquesta setmana ha sigut la última que podíem veure l'exposició "Fer. L'humor amable" a l'Arts Santa Mònica. És petitona, però sempre són d'agrair les exposicions al voltant de l'humor gràfic (no sé si algú de vosaltres va poder arribar a veure l'exposició del Perich al Centre Cultural El Born, però allò sí que era una senyora exposició.. amb un muntatge molt currat!).

Aquesta que avui us comento és més discreta, ocupa un espai petitó.

Fer és el nom amb el qual era conegut Josep Antoni Fernández i Fernández, mort ara fa uns mesos. Havia estat un ninotaire satíric molt conegut, publicant al diari Avui/El Punt Avui i dirigint revistes com El Papus o El Jueves.

L'exposició recull una mica (breument) la seva obra: alguns treballs per poder entendre el que feia i quin era el seu to habitual. Com a curiositat diré que també hi apareixen algunes de les seves primeres vinyetes, amb un estil força diferent al que va acabar adoptant.

Fer va impulsar el Premi Internacional d'Humor Gat Perich i també havia guanyat una creu de Sant Jordi. Aquí us deixo amb algunes imatges:

I aquí una foto de la vitrina on apareix la seva capseta d'aquarel·les. Trobo que li donava un toc força característic.

TNC. La nit de la iguana

Ahir vaig tornar al TNC, a veure La nit de la iguana.

Partia de zero, ja sé que hi ha una pel·lícula antiga basada en aquesta obra de Tennesse Williams, però ni l'havia vist ni sabia massa de què anava. I bé, fins al 28 de març l'estan representant a la sala gran del TNC.

La direcció és a mans de Carlota Subirós i compta amb una magnífica escenografia i un bon repertori d'actors i actrius (per entendre'ns: cares força conegudes del teatre català i, de retruc, de les telenovel·les de després de dinar).

L'acció és situa a principis dels anys 40 (i surten uns alemanys contents amb l'ofensiva nazi per contextualitzar-ho), en un hotel paradisíac de Mèxic. El protagonista masculí és en Shannon, un capellà a qui van fer fora de l'església per certs escàndols i a qui han reconvertit en guia turístic. Per altra banda tenim les dues dones: una que regenta l'hotel i una altra que representa tot el que la primera no és. Realment la feina dels actors és molt bona, però si m'ho permeteu, no parlaré de l'argument sinó de l'escenari:

 Bé, la foto no és perfecta però us en feu a la idea, no? Una recreació perfecte d'un hotel prop del mar i les palmeres, amb vegetació tropical i un tarannà que convida a imaginar-te que ja està allà, assegut a l'hamaca i bevent un ron-coco.

L'acció transcorre en una sola nit i, si una cosa m'agrada tant o més que l'estructura que surt a la foto és la il·luminació. Cau el vespre, entra la nit, comença un nou dia. Tormenta tropical inclosa i sons selvàtics acompanyat la imaginació. Quina gran feia, els escenògrafs i els tècnics de llum (no sé com es diuen ni si van tot junts en un pack quan dius escenografia).

Pel que fa a la història, és punyent i un constant anar i venir, una lluita interna entre diferents formes de viure la vida o escollir el més correcte. Personalment se'm va fer un pel llarga a causa d'un parell de moments que hagués retallat una mica, i tampoc acabo de veure clar alguns personatge, però en general el resultat és postiu. I bé, només per veure'n el muntatge ja val bastant la pena.

Sweety death

 Fa poc he començat un curs online amb la il·lustradora Iratxe López de Munain. (És una pena que els cursos d'il·lustració hagin de ser online, clar, però ara que ja n'he fet uns quants també t'hi acabes acostumant). Bé, el que volia dir és que el primer dia de classe ens va posar un exercici on havíem de dibuixar "La mort". Però des d'un punt de vista més insòlit, imaginar-la en llocs com un supermercat o un parc d'atraccions.

I jo, que no hi ha res al món que em faci més por, vaig aprofitar per agafar l'exercici i portar-lo al meu terreny, creant un personatge "dels meus", amb aires de simpàtic (dins el que cap, clar). 

La mort que he creat és un personatge que no intervé, només espera atentament el seu moment, amb paciència. la veritat és que m'ha agradat tant el resultat que els he imprès i n'he fet un quadernet mida postal, i prou mono.