Passejant per... Horta

Horta és un barri per descobrir (aviam, si no vius a Horta, clar). 

Fa poc vaig tornar al laberint d'Horta, feia anys que no hi anava i em va agradar retrobar-lo. El control d'aforament es feia bé i en cap moment vam notar que hi hagués molta gent a prop nostre. (FINS I TOT SE'NS VA APAREIXER UN PORC SENGLAR). Sí que potser vaig notar que la vegetació era una mica minsa, però bueno... deixarem que arreli una mica més, devien fer canvis fa poc ^^U

 El premi per quan arribes al centre del laberint:

Creuant la ronda i baixant una mica ens trobem de ple amb el nucli urbà del barri i la seva biblioteca, l'antiga masia de Can Mariner (totes les biblioteques m'agraden però aquesta especialment, vaja, sobretot per la façana (per dintre poca cosa s'ha conservat de l'antiga masia)

                                                

En queda aquest petit reducte :-)

i bé, certes parts de l'estructura reformada. És una biblioteca maca. Us aconsello anar-hi algun dia!

I bé, moooolt a prop d'allà també hi ha EL CARRER LLORET DE MAR. oju eh! la foto era obligada. (Aviam, és un carrer petit i perdut... mereixem algo més gran, els lloretencs, però en fi...)

Ja per últim, no voldria acomiadar aquest petit recull d'Horta sense la parada de bicing, potser una de les més característiques de la ciutat. Us poso dues fotos.

Cobi, Pinya i Sant Martí de Provençals

Segueixo fent caminades per Barcelona, algunes més discretes que d'altres, hehe.

L'altre dia vaig baixar fins a la platja perquè vaig descobrir que hi havia una estàtua del COBI que no havia vist mai. Està en una mena de mini-llac artificial (és el pati d'un restaurant crec). Em va fer gràcia. 

Quan et fas gran veus tots els pros i contres dels Jocs Olímpics de Barcelona, amb les seves llums i les seves ombres... però he de reconèixer que jo amb 10 anys n'era molt fan, i vaig caure de ple en la moda COBI, hehe. Per mi és un símbol de la meva infància.

es veu fatal, ho sé, hahahaha

També, uns dies després, vaig trobar una font en forma de pinya al parc del Clot, que casualment és un parc que he creuat mil cops perquè el tinc al costat de casa.

I per acabar, us poso algunes fotografies del que queda de l'antic municipi de St Martí de Provençals, que també ho tinc molt a prop de casa. En aquest cas ja ho coneixia però mai m'havia parat a fer-ne fotos. El contrast de les edificacions antigues amb els blocs de pisos del darrera fa bastanta angúnia :(

Sant Martí de Provençals es va annexionar a Barcelona el 20 d'abril de 1897, juntament amb Les Corts, Sants, Gràcia, Sant Andreu del Palomar i Sant Gervasi de Cassoles.

 

Exposició: Sissi, emperadriu rebel, de Giorgia Marras

Que a Barcelona hi ha molts museus amb moltes exposicions no n'hi ha cap dubte però... també hi ha exposicions xules en format més petit :) 

Un exemple per si us agrada el tema còmic: fins el 26 d'abril la biblioteca de Can Fabra (St Andreu) acull una mostra d'originals del còmic "Sisi, emperatriz rebelde", de l'autora Giorgia Marras. (Sapristi, 2019).

Reconec que no m'he llegit el còmic (encara) però veure originals m'encanta. Són una mostra directa de la feina que fa un il·lustrador, dels esbossos previs... s'intueix com es treballa, com de polits són, amb quins materials hi fan, amb quin color de base... no sé, un munt de coses.

Realment enamora i vaig sortir d'allà amb el mòbil a la mà per reservar el còmic i llegir-lo. Pel que he llegit, va una mica més enllà de la figura de la Sissí que s'ha plasmat en les pel·lícules. Si més no, una dona avançada pel temps que li va tocar viure, potent.

Al expositors centrals, envitrinats, hi ha algunes llibretes amb notes prèvies i esbossos primerencs, així com llibres que han servit per la tasca de documentació.

🔗 https://ajuntament.barcelona.cat/biblioteques/bibcanfabra/ca/noticia/exposicio-sissi-emperadriu-rebel-de-giorgia-marras_1033303 

El pantà de Vallvidrera (i el WTC)

Fa anys vaig anar al pantà de Vallvidrera i em va semblar un lloc que estava molt bé per desconnectar una mica de la ciutat (en vaig parlar aquí, al 2014) 

Fa poc hi vaig tornar: amb uns amics hem començat a agafar el costum de fer "excursions urbanes" cada setmana i com que en tenia bon record, vam enfilar cap allà. El problema és que... ARA ESTÀ BUIT!!! no sé si per tema medioambiental o perquè l'han buidat per algun motiu, i clar, entre això i que el dia estava una mica nublat, doncs excursió poc lluïda, hehe

Aquí un parell de fotos (podeu comparar-les amb les de l'entrada del 2014, on a més hi trobareu informació sobre com arribar-hi i curiositats com la Mina Grott o la Caseta del Guardià, a la qual ara no s'hi pot accedir pel tema Covid).

A pocs metres d'allà ens trobem amb la Vil·la Joana, (a la qual ara tampoc s'hi pot entrar pel tema Covid). El més destacat d'aquest habitatge és que aquí hi va morir Jacint Verdaguer, el 10 de juny de 1902. 

En fi, vist el panorama, vam tornar al centre per dinar i fer un gelat a una de les millor gelateries de Barcelona, el DelaCrem, que es caracteritza per anar variant de gelats segons la temporada (per exemple: per St Joan en fan un de coca de St Joan amb trossets de fruita confitada i pinyonets!!).

Posats a caminar, vam fer camí fins a un espai que malgrat no ser gaire bonic, sol estar sempre buit: l'edifici del WTC. Des de la terrassa del darrera veus Barcelona des d'un altre punt de vista.

I això és tot. La veritat és que aquestes caminades m'agraden molt. Primer perquè com ja he dit alguna vegada, m'agrada molt Barcelona: no hi he nascut (bé, tècnicament sí, vaig neixer a un hospital de Barcelona) però ja m'enteneu que vull dir: vaig viure 19 anys a Lloret però BCN me la sento meva i m'agrada descobrir-ne coses, o re-passejar espais. En segon lloc, porto un any treballant des de casa i necessito sortir i caminar, m'hi he obligat bastant, sobretot per salut (física i mental).

Sèries 2021 (gener-febrer)

No negaré que al 2020 vaig veure una quantitat desmesurada de sèries, com quasi tothom de fet, hehe. Però bé. El 2021 segurament la cosa sumarà menys títols, cosa que ja està bé, segurament, no? Tanmateix, de moment aquests primers dos mesos deu ni dó, sobretot al gener.

Aquestes són les sèries que he vist (per ordre d'agradament)

1. COBRA KAI (ÉS LA MILLOR I PUNT)

2. VITALS

3. LA VENENO

4. EL DESORDEN QUE DEJAS

5. LOS FAVORITOS DE MIDAS

Aviam, COBRA KAI.... PERQUÈ NINGÚ M'HAVIA DIT QUE ERA TAN BONA?????? per als despistats: és la continuació de KARATE KID trenta-i-pico anys després. Els mateixos protagonistes: en Daniel San i el Johnny, que ara segueixen rivals i tenen fills i munten també dos dojos de karate (acadèmies) i bla bla bla. No cal dir massa cosa, només una: SI EREU FANS DE KARATE KID, HEU DE VEURE COBRA KAI. Són tres temporades... me la vaig polir en una setmana, no digo más.

La següent de la llista és VITALS, que de fet no és una sèrie-sèrie, sinó un documental de tres capítols rodat al Parc Taulí de Sabadell durant els mesos forts de la pandèmia. Una feina excel·lent dels professionals i de l'equip de gravació. Pell de gallina i admiració absoluta per als professionals que tenim. (per cert, és la primera sèrie d'HBO en català).

Pel que fa a la tercera posició, LA VENENO, només dir que tenia molts molts molts dubtes en si veure-la o no. No és el meu tipus de sèrie i, sincerament, de La Veneno en sabia lo just i menys (a casa meva no miràvem els programes que la van llançar a la fama). Però tothom en parlava molt bé i vaig fer el pas. Em trec el barret amb la feina dels Javis per donar a conèixer la seva figura i denunciar en certa manera tot el circ que es va muntar al seu voltant (estem d'acord que ella ho buscava, no dic que no) però que se'n va fer un abús i que la seva vida va ser un continu desengany tampoc ho podem negar. La sèrie et fa plorar de riure, de ràbia i de tristesa. Realment, val la pena. I ah! amb un MUNT de camos, amigues seves, (i actors i actrius súper ben trobats!)

La del DESORDEN QUE DEJAS està basada en un llibre (que no he llegit). Sincerament, em va enganxar de mala manera. No podia deixar de veure capítols. Va d'una professora que arriba a un institut per substituir  a una profe que ha mort recentment i bé, poc a poc va descobrint que en realitat es va suïcidar i que hi ha tot un misteri al darrera. Està a Netflix. Realment ho penso fredament i potser la sèrie no n'hi ha per tant, però està muntada d'una manera que necessites saber més i no parar de veure capítols, hehe.

Per últim, també de Netflix, la de Los favoritos de Midas. Us la podeu saltar, no val massa la pena. Va d'un home que té molts diners i que comença a rebre cartes anònimes on se li reclama pagar certa quantitat de diners sinó vol que comenci a morir gent. En aquest cas em va passar totalment al contrari: no trobava motius per seguir veient més capítols... però com que només eren sis en total, me la vaig empassar sencera. Pensava que potser al final de tot la cosa milloria... i no gaire.

Exposició: Fer. L'humor amable (Arts Santa Mònica).

Si una cosa té el confinament municipal en una ciutat com Barcelona, és que realment no te l'acabes. 

Aquesta setmana ha sigut la última que podíem veure l'exposició "Fer. L'humor amable" a l'Arts Santa Mònica. És petitona, però sempre són d'agrair les exposicions al voltant de l'humor gràfic (no sé si algú de vosaltres va poder arribar a veure l'exposició del Perich al Centre Cultural El Born, però allò sí que era una senyora exposició.. amb un muntatge molt currat!).

Aquesta que avui us comento és més discreta, ocupa un espai petitó.

Fer és el nom amb el qual era conegut Josep Antoni Fernández i Fernández, mort ara fa uns mesos. Havia estat un ninotaire satíric molt conegut, publicant al diari Avui/El Punt Avui i dirigint revistes com El Papus o El Jueves.

L'exposició recull una mica (breument) la seva obra: alguns treballs per poder entendre el que feia i quin era el seu to habitual. Com a curiositat diré que també hi apareixen algunes de les seves primeres vinyetes, amb un estil força diferent al que va acabar adoptant.

Fer va impulsar el Premi Internacional d'Humor Gat Perich i també havia guanyat una creu de Sant Jordi. Aquí us deixo amb algunes imatges:

I aquí una foto de la vitrina on apareix la seva capseta d'aquarel·les. Trobo que li donava un toc força característic.

TNC. La nit de la iguana

Ahir vaig tornar al TNC, a veure La nit de la iguana.

Partia de zero, ja sé que hi ha una pel·lícula antiga basada en aquesta obra de Tennesse Williams, però ni l'havia vist ni sabia massa de què anava. I bé, fins al 28 de març l'estan representant a la sala gran del TNC.

La direcció és a mans de Carlota Subirós i compta amb una magnífica escenografia i un bon repertori d'actors i actrius (per entendre'ns: cares força conegudes del teatre català i, de retruc, de les telenovel·les de després de dinar).

L'acció és situa a principis dels anys 40 (i surten uns alemanys contents amb l'ofensiva nazi per contextualitzar-ho), en un hotel paradisíac de Mèxic. El protagonista masculí és en Shannon, un capellà a qui van fer fora de l'església per certs escàndols i a qui han reconvertit en guia turístic. Per altra banda tenim les dues dones: una que regenta l'hotel i una altra que representa tot el que la primera no és. Realment la feina dels actors és molt bona, però si m'ho permeteu, no parlaré de l'argument sinó de l'escenari:

 Bé, la foto no és perfecta però us en feu a la idea, no? Una recreació perfecte d'un hotel prop del mar i les palmeres, amb vegetació tropical i un tarannà que convida a imaginar-te que ja està allà, assegut a l'hamaca i bevent un ron-coco.

L'acció transcorre en una sola nit i, si una cosa m'agrada tant o més que l'estructura que surt a la foto és la il·luminació. Cau el vespre, entra la nit, comença un nou dia. Tormenta tropical inclosa i sons selvàtics acompanyat la imaginació. Quina gran feia, els escenògrafs i els tècnics de llum (no sé com es diuen ni si van tot junts en un pack quan dius escenografia).

Pel que fa a la història, és punyent i un constant anar i venir, una lluita interna entre diferents formes de viure la vida o escollir el més correcte. Personalment se'm va fer un pel llarga a causa d'un parell de moments que hagués retallat una mica, i tampoc acabo de veure clar alguns personatge, però en general el resultat és postiu. I bé, només per veure'n el muntatge ja val bastant la pena.

Sweety death

 Fa poc he començat un curs online amb la il·lustradora Iratxe López de Munain. (És una pena que els cursos d'il·lustració hagin de ser online, clar, però ara que ja n'he fet uns quants també t'hi acabes acostumant). Bé, el que volia dir és que el primer dia de classe ens va posar un exercici on havíem de dibuixar "La mort". Però des d'un punt de vista més insòlit, imaginar-la en llocs com un supermercat o un parc d'atraccions.

I jo, que no hi ha res al món que em faci més por, vaig aprofitar per agafar l'exercici i portar-lo al meu terreny, creant un personatge "dels meus", amb aires de simpàtic (dins el que cap, clar). 

La mort que he creat és un personatge que no intervé, només espera atentament el seu moment, amb paciència. la veritat és que m'ha agradat tant el resultat que els he imprès i n'he fet un quadernet mida postal, i prou mono.

Tornar al teatre: l'Hèroe ~~ Encara hi ha algú al bosc

 Feia mesos que no anava al teatre i aquest mes de gener hi he pogut tornar, al TNC. Amb totes les mesures de seguretat i els espais degudament senyalitzats. 

He vist dues obres: L'Hèroe i Encara hi ha algú al bosc. La primera és bona, però la segona és brutal.

L'hèroe

Imatge extreta de: teatrebarcelona.com

L'Hèroe és una obra escrita per Santiago Rusiñol fa una bona pila d'anys, però no et dona aquesta sensació. Dirigida per Lurdes Barba, aquesta peça reviu l'època nefasta en que Espanya va perdre les darreres colònies i entrava en crisi mentre un noi torna al poble convertit en un heroi per haver matat a no sé quants enemics.

Però tot el que té d'heroi, "d'hèroe nacional", se li queda a la façana. Què va passar, a la guerra? va matar, sí, però també es va convertir en un jove aficionat a la bona vida, a l'alcohol i a les dones. Quan torna al poble, aclamat, es troba amb una familia a qui ja no vol entendre ni acceptar les responsabilitat que li pertoquen com a hereu. Una crítica punyent a la guerra, al patriotisme i amb molt bona feina per part dels actors, sobretot el protagonista (Javier Beltrán) a qui acabes odiant de veritat XD

Encara hi ha algú al bosc?

Imatge extreta de: betevé

I pel que fa a aquesta, (encara en cartell, per cert) és la típica obra que et deixa destrossat. Es centra en la quantitat de dones violades que hi va haver durant la guerra dels Balcans. Un tema del qual no se n'ha parlat pràcticament mai i que es calcula que va afectar entre 25.000 i 50.000 nenes, noies i dones. I sí, les quantitats varien molt, però és difícil de mesurar...

El més interessant és la posada en escena i com es barregen testimonis, clips audivisuals, present, passat, humor i llàgrimes. Bé, humor, ..ja s'entèn. Humor no és. Però hi ha moments en que et sorprenen. Posa molta èmfasi en remarcar com passava tot això mentre a l'altra punta del món s'estava (estàvem) celebrant uns Jocs Olímpics. I 25 anys després tot segueix en silenci i milers de soldats segueixen impunes (si es que encara són vius, clar). Dones que encara són vives per explicar-ho i fills i filles que ara tenen 25 anys i han nascut d'aquell odi i aquell dolor. Ostia, és que surts del teatre destrossat.

Cine i lectures (dibuixos calendari)

Aquests són els dibuixos de "cine + lectura" que vaig fer per al calendari d'enguany :-)