Ja toca fer una mica de micro-ressenyes subjectives, que fa dies que no en faig!!. La novena tanda d'enguany la dedico a la medicina gràfica, és a dir, aquells còmics que tenen enfocament mèdic (ja vaig dedicar la 7ena del 2018 i la 3a del 2019 al mateix tema jejeje). Què voleu que us digui, m'interessa molt el tema com m'interessa també el còmic històric o el científic, tot el que sigui divulgació a través del 9è art, en resum, m'interessa :-)
I aquesta entrada la volia fer coincidir amb la I Jornada de Còmic i Salut que s'organitzava a Catalunya, al Parc Sanitari de St Joan de Déu a St Boi, però mala pata, coincidia amb la data de la vaga i s'ha posposat. Ja quan diguin la nova data us ho diré, que estava molt bé.
Som-hi, doncs, amb tots aquests títols:
Último sábado de soledad (Jordan Crane)
Petit còmic de poques pàgines i poques paraules (crec que no n'hi ha ni una) on un home, ja vidu, recorda a la seva dona a través d'alguns dels objectes que l'envolten. Llavors, decidit, s'acosta cap al cementiri per fer-li una petita visita a la seva dona... I no vull dir res més, però el títol ja ho deixa entendre tot.
El dibuix, senzill però efectiu, té punts tendres... malgrat que a mi, personalment, em va deixar bastant freda. Li falta com caliu, no acaba d'emocionar.
Súpersorda (Cece Bell)
Com acostuma a passa en aquesta tipologia de còmic, Supersorda parteix de la pròpia experiència de la seva autora. En aquest cas ella mateixa es representa en forma de conillet (ja per mi això és un punt negatiu perquè a mi, personalment, no m'agraden les històries protagonitzades per humanimals). Doncs el que us deia: la conilleta Cece arriba a un col·legi nou però ella no és com els altres animalets: ella no, ella porta un SÚPER AUDÍFON que fa que se senti diferent i que pateixi de forma constant el possible rebuig dels seus nous companys. Però poc a poc anirà descobrint que això a la majoria de gent no li importa massa i que potser fins i tot té alguns avantatges.
Veig que li vaig posar 4 estrelles a Goodreads però no recordo que m'agradés tant. Jo crec que la nota final seria un 3,5 sobre 5. Està molt infantilitzat però d'una manera una mica forçada, no sé, alguna cosa té que no em va acabar de fer al pes. I això que té una mitjana de puntuació de 4,20 i que va guanyar fins i tot un Eisner!
El paréntesis (Élodie Durand)
Élodie Durand també és una d'aquelles autores que creen un còmic a partir de la seva experiència viscuda... en aquest cas, durilla!. Élodie era una jove plena de vida que un dia va començar a tenir "buits" mentals. Comença sent una cosa puntual, un despiste, ves, però poc a poc la cosa es va complicant i comença a oblidar coses importants, franges de vida, el seu nom, les lletres, tot plegat. I tot perquè? doncs un tumor al cervell + epilèpsia. I ara, 10 anys després, quan sembla que poc a poc la vida li funciona, es quan decideix plasmar en vinyetes tot aquell malson.
I ho fa bé, si. La seva obra va fer-la mereixedora del premi a la millor autora revelació al festival Angoulême, al 2011. Trobo dues coses: primer, el títol, molt encertat. Un parèntesis per cada cop que perds un tros de vida, un parèntesis per tots aquests anys que has passat com has pogut (per sort, es troba ja recuperada). I segon, els dibuixos... il·lustracions plenes de força. Dignes d'admirar (últimament crec que m'obsessiono una mica en els estats creatius vinculats amb els estats mentals). Mireu, sinó, quina força desprenen aquestes imatges:
Diario de intercambio (conmigo misma) 2 (Kabi Nagata)
Recordeu la Kabi Nagata? Aquí teniu el tercer (i de moment últim) volum de la seva vida. He de dir que em va agafar fort amb aquests còmics. Se'm va generar molta empatia amb aquesta noia i, malgrat les diferències de context i de tot plegat, sentia que estava prop d'ella i tot. En vaig parlar a la 3a entrega de microrresenyes 2019.
En aquest tercer volum, també totalment autiobiogràfic, la Kabi ens explica com es va desenvolupant la seva vida ara que és una autora publicada. Segueixen, però, els seus problemes: la extranya relació amb els seus pares, la seves no-relacions sentimentals, la seva fràgil salut mental, etc. Esperava aquest tercer volum!
Manicomio (Montse Batalla, Xevidom)
Ara fem una mica de Km. 0 per parlar d'una obra feta aquí a Catalunya. Montse Batalla explica l'experiència de pas per un hospital psiquiàtric (i Xevidom hi posa les il·lustracions).
En aquest cas podria tenir certes similituds amb "El paréntesis", però salvant distàncies, clar. Us explico: la protagonista és la Clara, una noia de 19 anys que, de cop i volta, comença a notar certes coses: no pot dormir, es troba molt cansada, es bloqueja, té por, no es pot concentrar... vaja, un bloqueig en tota regla i que va afectar a molts camps de la seva vida.
I... què passa? doncs que la tanquen, la mediquen i l'observen. Però hi ha un problema: al centre mèdic ho fan tot al tuntún i li fan un diagnòstic equivocat, amb tot el que això suposa en casos així. De cop es troba no només amb els símptomes que tenia sinó amb d'altres més greus i poca ajuda.
Crea força angoixa, la veritat. I el que és pitjor: és un cas real!
Llamádme Nathan (Catherine Castro, Quentin Zuttion)
Oju amb aquest que no vull que se'm malinterpreti, no és una malaltia el que hi trobem aquí. Però hi ha un procés que inclou medicina i per això l'incloc, que la medicina gràfica agafa amplitud.
La Lila té 12 anys i té un problema: comença a notar que els pits se li van desenvolupant al ritme habitual en aquesta etapa de la vida. Però clar, ella... no vol! La Lila sempre ha tingut molt clar que ella és un noi, però clar, això és difícil d'entendre i d'explicar, tant per als seus pares i amics com per, sobretot, ella mateixa. I l'etapa d'institut no és fàcil, ja us ho podeu imaginar.
Gimnasos, tasques, comentaris, primers friltejos... si li agraden les noies vol dir que és lesbiana? si ella es sent noi vol dir que no? molts dubtes i petits pasos que aniran reconduint-la cap a on ell vol anar. Perquè ell és en Nathan, un adolescent que existeix realment i que l'autora ha pogut seguir d'aprop.
Majareta (Ellen Forney)
Tenim aquí una altra història en primera persona, en aquest cas de la mà d'Ellen Forney. Aquest he de dir que em va agradar molt i que algunes vinyetes són exquisites, em vaig sentir representada en algunes d'elles i crec que aporta una visió molt interessant.
Ellen és una dona que pateix trastorn bipolar i ho descobreix poc després de complir els 30 anys. I això ja és tot un tema, però el que realment explica (i això és potser el més interessant) són les seves preocupacions a la hora de crear contingut. Ella és una persona creativa: com li afectarà la medicació? Anem passant pàgines i la veiem en el seu dia a dia. Temporades que està MOLT AMUNT on es veu capaç de fer qualsevol cosa i dir que sí a tot i temporades en que està MOLT AVALL i no es capaç de sortir del sofà. Comença un anàlisi d'altres artistes que, al llarg de la història, han sigut titllats de "bojos" i com això va afectar a la seva obra. I lo millor de tot plegat és el to que utilitza, la manera que té d'explicar les coses i els dubtes sobre si patir una malaltia així li pot aportar coses que d'altra manera no hi arribaria.
L'únic que no m'agrada gaire és el títol, majareta trobo que és una paraula molt vella, no sé. En anglès el títol es Marbles, però se m'escapa el significat més enllà de la traducció.
Permeteu-me, també aquí, copiar-vos algunes il"lustracions que trobo molt encertades. La última especialment!!
Muelas sin juicio
I acabo amb un petit còmic que va arribar a les meves mans per casualitat. Un còmic sobre dentistes amb acudits d'una sola pàgina (una sola vinyeta, humor gràfic) sobre dents i dentistes.
Personalment us diré que no mata i que, a més, alguns acudits no són ni de dents.... vull dir que per fer relleno en van posar d'altres temes. Però bueno, ni abunden els còmics sobre dents i també penso que alguns acudits fan molta gràcia.
