Haver esperat fins al 2019 per llegir-me aquest llibre té tela, eh. Què dir? aquest text de Margaret Mahy i il·lustrat per Quentin Blake ens fa un spòiler ja només amb el títol. :-) I sí: el llibre va d'uns bandolers que segresten a la bibliotecària del poble per demanar-ne un rescat. Perquè clar, TOTHOM SAP que una de les persones més importants per a un poble n'és la bibliotecària. Embolics, malalties i molts somriures per una història que -de ben segur- us farà riure una miqueta :-)
Un petit príncep pelut que després creix i es converteix en rei ha sigut el motiu que m'ha fet tornar als cinemes :-)
Entenc que tothom ha vist el Rey León de dibuixos, oi? doncs aquesta és igual però en "real". Ho poso entre cometes perquè no és real... però es que ESTÀ TAN BEN FETA I ÉS TAN PERFECTA que direm real i punt. No admeto discussions.
La pel·lícula original ja m'agradava molt i veure ara la nova versió m'ha encantat. De fet us diré més: no m'esperava que m'agradés TANT. Crec que m'agrada més que la original.
Quan va començar la peli i va sonar el famós AAAAAAAAAATZUGWEINAAAA i vaig veure tots aquells animals acostant-se a la presentació del futur rei de la selva em vaig emocionar molt. Se'm van posar els ulls humits ijijijij. I la pell de gallina!!! (és que a part la música és molt maca).
La peli és, no sé, un 90% igual. M'ho invento. Però deu rondar por ai por ai.
Hi ha algunes escenes noves (fins i tot una cançó nova... que ni la recordo) però tot és bastant similar en quant a planos i diàlegs.
Han mantigut els 2 segons més bonics de la peli, jejeje:
Els personatges tots ben macos. El Pumba de bones a primeres em va semblar una mica lletjot, però després ja t'hi acostumes. Igual que la música, que té algunes variants (per cert, se'n mengen una: la cançó de l'Scar desapareix -així com tota l'estètica nazi que arrastrava- i es converteix en un... hmmm... discurs melodiós). L'Scar per cert ja no és de pell fosca.
No us deixeu perdre la peli als cinemes, que val molt la pena. S'ha de veure en pantalla gran. És bestial, i mai millor dit :)
Aquest va ser un restaurant no-premeditat. D'allò que camines per una zona i dius, aquí, aquí menjarem.
Aquest restaurant està al carrer París número 38, prop d'Entença (bé, tècnicament potser és més a prop de Sants, ara em feu dubtar). És un restaurant mexicà acceptable i amb preus raonables. Disposen de una gran varietat de tacos plats títpics, així com un menú migdia apte per a qualsevol butxaca (si mal no recordo, rondava els 12 euros).
Jo vaig menjar una mena de taco enrotllat (no sé com se'm diuen) amb salsa. Pel meu gust HI HAVIA MASSA SALSA. Mireu, si semblen tres canelons enfonsats en un llac de beixamel jiijijijji
Us imagineu que sou periodistes i que, d'un dia per l'altre, ja no podeu escriure i parlar?
Aquest llibre escrit per Olivia Rueda és un cas real: un dia va tenir un atac d'epilèpsia i gràcies a les proves que li van fer, van descobrir que tenia una malformació en el cervell. Vaja, que s'hi podia haver quedat.
La van operar diverses vegades i en una d'aquestes operacions, un accident -una hemorràgia- la va deixar sense poder parlar ni escriure: va haver de començar pràcticament de zero. Per això el subtítol del llibre és "El libro más difícil de escribir que habrás leído jamás". De fet aquesta afàsia* no és l'únic problema: també perd mobilitat, ja que queda amb algunes zones paralitzades.
És un llibre trist? No. No ho és. Al contrari: malgrat que tot el que li passa és un drama, està escrit d'una manera valenta i amb les ganes de recuperar-se que això suposa. A més, és un llibre amè i lleuger, dels que es poden llegir ara a l'estiu asseguts en una hamaca prenent el sol.
Tot i així, per mi, aquest llibre té un "però"... i és que quan parla d'alguns metges, els critica bastant i els hi posa nom i cognom (i hospital on treballen).
*Afàsia: afectació en la capacitat de produir i/o comprendre el llenguatge, malgrat la persistència d'un grau suficient d'intel·ligència i la integritat de les vies motores o sensorials i dels òrgans de la fonació o de l'audició, a causa d'una lesió cerebral. (Viquipèdia).
Bueno, sembla que per fi, per fi, estic agafant bon ritme de classificació de punts de llibre. A veure si de cara al setembre aconsegueixo reduir el que tinc pendent. No us passa, (pregunta per col·leccionistes), que si tens la col·lecció abandonada des de fa temps i no saps que tens és difícil motivar-se per trobar-ne de nous?
Avui us comparteixo uns xilens, de l'Editorial Universitaria.
I uns altres de la Xarxa municipal de biblioteques de Murcia. No sé pas de quin any són (ni uns, ni altres) però molt actuals crec que no són :-)
Fa un parell d'anys (ostres, ja?) vaig veure la primera temporada d'Atypical, una sèrie que corre per Netflix i que va sobre autisme. Aquí en vaig parlar.
Doncs bé: va arribar la segona temporada. I la vaig veure, clar. No és que fos una súper sèrie que m'apassionés, però es deixava veure sense fer-se pesada... o sigui que l'he seguit :)
La segona temporada es limita a seguir el que la primera es va deixar. Us poso en situació: en Sam és un noi de 18 anys amb trastorn d'aspectre autista que viu amb la seva germana i els seus pares. La primera temporada es centrava sobretot en les ganes del Sam per tenir una nòvia i tot el que li va suposar, però (spoilers)hi havia altres fets al voltant: la seva mare li fa el salt al seu marit, la seva germana guanya una beca per anar a una nova escola... total, que tot això, vulguis que no, afecta a la tranquil·la vida del Sam. I en aquesta nova temporada tot es va consolidant (els pares es separen, la filla finalment marxa...) i el més important: en Sam es prepara per anar a la universitat i tot el què això suposa.
Segueixo pensant el mateix: sèrie distreta amb moments de tot (drama i comèdia) que es deixa veure i que no es fa llarga. I per cert, sembla que hi haurà tercera temporada.
Avui us comparteixo un restaurant italià que està prop de Drassanes (baixant la Rambla i girant a l'esquerra). El vaig descobrir fa temps gràcies a una amiga que hi havia anat... però mai havia fet el pas d'anar-hi perquè no em venia de pas o no havia trobat la ocasió. Fins fa poc.
Il Mercante di Venezia és un local que amb la decoració vol simular un palau venecià del s. XVIII: tons vermellosos, cortines de vellut, il·luninació lleugera... us poso una foto extreta de la pròpia web:
No és pas nou: segons la web el local va obrir l'any 1996 amb la intenció d'oferir cuina italiana amb un bon ambient i personal italià. La veritat és que l'ambient em va agradar i no sé si és casualitat o que sempre és així, hi havia un ambient molt agradable i ningú parlava més fort que l'altre (hi ha restaurants que són molt sorollosos).
Aquesta foto la vaig fer jo quan vam entrar, que encara no hi havia gaire gent (si voleu anar-hi potser millor reservar abans, em va donar la sensació que era un lloc concorregut).
Jo em vaig agafar una pizza que em va atipar i ma mare, que és amb qui anava, es va demanar un parell de plats. Un era aquest:
Em va agradar el lloc, és un restaurant al qual hi tornaria.
Us comparteixo uns punts que estan editats pel Departament de Cultura del Consell Insular d'Eivissa. Tenen il·lustracions per davant i per darrera i, malgrat que no ho indiqui en el punt, crec que son de Sant Jordi.
Atelier of witch hat és un còmic manga i obert, és a dir: encara no hi ha data de tancament. He dit moltes vegades que aquestes coses em maten... però de tant en tant caic en la temptació ;-)
De moment n'han sortit 4 volums.
Va de màgia i, salvant distàncies, s'acosta una mica a Harry Potter... per tant, si us agraden aquest tipus d'històries i us agrada llegir manga, no dubteu en buscar aquesta obra. A mi m'està agradant molt!
La protagonista és una nena que es diu COCO i que sempre ha volgut fer màgia. Però no pot: no ha nascut amb el do de fer-la (per entendre'ns: és una muggle). Però ah! un dia descobreix una cosa que li permet assistir a una petita acadèmia com a aprenent de maga. I voilà!
Tanmateix, no és la única cosa que em recorda a la saga del jove mag: la Coco està com marcada pel destí. Alguna cosa en ella la fa diferent de les altres noies de la seva edat i de seguida s'endinsarà en un món mag més profund del que semblava en un bon principi.
El dibuix, com a molts manga, és quasi perfecte i amb tota mena de detalls. Les joves protagonistes són adorables (còmic on les 4 protagonistes són noies) i es generen situacions molt simpàtiques.
I ah, no puc evitar compartir-vos aquesta vinyeta. ;-)
Potser Marc Martí així de bones a primeres no us sonarà de res... però si els busqueu a Google us trobareu el lema "líders en impressió digital" i... sí, bona part de la publicitat impresa que vieu pels carrers surten d'aquí. I és per això que és interessant visitar aquest espai, però també perquè al segon pis amaguen un museu publicitari que val molt la pena! :)
Per cert, la visita la vaig fer per l'Open House. Sí, ja sé que estem a juny i l'OpenHouse és a l'octubre... però és el que passa quan revises fotografies o quan hi ha temporades que no tens ganes de res i altres que tens ganes de tot ^_^.
Va doncs som-hi, us explico una mica i així serà com si ja hi haguéssiu anat.
L'empresa (o espai) Marc Martí es troba per la zona lletja del Poblenou. I perdoneu que ho expressi així, però la zona aquella fabril pels voltant de Llacuna em sembla una de les zones més inhòspites de la ciutat. A la entrada podem trobar-nos unes banderoles expositives:
Cal dir que l'empresa no té una sola ubicació. És molt gran i opera a nivell nacional i tb a alguns països de fora, però la seu del carrer Pallars (Pallars, 110) és on tenen tota la zona de logística i distribució de cartells. En la següent foto us en podeu fer una mica a la idea:
Segur que n'heu vist mil cops, oi?
Segons ens van dir, en aquesta secció hi treballen 110 treballadors de forma directa i després 10 "enganxadors" que van en moto o similars. Però que vaja, ja us podeu imaginar que per molt que siguin una empresa d'impressió digital a tots nivells, la major part de la facturació és la impressió en gran format.
EL MUSEU
Ara bé, com ja us he avançat, la seu logística amaga un secret: al pis de dalt hi ha un museu publicitari amb un munt de coses!
Es tracta d'un espai dedicat al món de la publicitat i les arts gràfiques. El seu abast és principalment nacional (català i espanyol) però també hi ha alguna cosa de fora. Podem trobar-hi cartells però també objectes (multitud de formats). En total crec que hi ha 60.000 referències.
Té grans joies, sobretot del modernisme. I una de les darreres incorporacions és el cartell de la botiga Vinçon. Aquí us poso un mini vídeo interessant:
I algunes fotos més, ara del museu:
.
I un parell d'enllaços més per acabar de complementar:
