[Sèries] Conan, el nen del futur

Revisualitzar sèries mítiques de la nostra infància pot estar bé... o no. Generalment sol estar bé. Aquests dies tinc companys que estab veient Evangelion perquè l'han posat a Netflix i jo en el seu moment no la vaig mirar (potser ho faré aquest estiu) però m'ha fet recordar una de les sèries que vaig tornar a veure fa pocs mesos:

Exacte. El CONAN.

Quina sèrie més bonica i què maco ha sigut torna-la a veure.

Sèrie originàriament de 1978 i que TV3 va fer molt fet de portar i doblar. Són 26 capítols d'una mitja horeta cadascun i, el més important: a Youtube es troben lliurement amb l'àudio en català. Poca broma amb això: les veus dels personatges són sagrades (a més, tothom sap que a Catalunya fem bons doblatges). Vaig voler veure Candy Candy però només la trobo sencera en latino i em costa molt gaudir-la.

Però tornem a Conan. Va ser la primera sèrie dirigida pel gran Miyazaki i de fet, la cara dels protagonistes és igual a la resta de cares de la resta de pelis i sèries de la factoria XD.

• De què va?

En un futur molt llunyà, la tercera Guerra Mundial deixa el planeta fet una merda i amb poc terreny a la superfície. Una de les illes habitades és on hi viu en Conan, un nen de 10 anys súper-fort que viu amb el seu avi (la resta d'illencs ja son morts quan comença la sèrie). Un bon dia arriba a l'illa una nena que es diu LANA... i aquí comença tota la acció. La Lana és una peça important en el món on ens trobem i uns malvats armats venen a emportar-se-la. Però en Conan es queda ben enamorat d'ella, clar, és la única nena que ha vist a la seva vida... i intentarà salvarla al llarg dels capítols.

M'he explicat fatal però resumint: la sèrie és un cant  a la vida, als recursos naturals, a l'aprofitament alimentari i a l'ús d'energies renovables.

Reviviu-lo:

• Opening en català
• Ending en català (és molt trista!)

Reinvidiquem la figura dels openings i els endings!

Restaurant de la setmana: Il giardinetto (de Gràcia)

Fa unes quantes setmanes estava per Gràcia amb unes amigues i bé, allò que dius, "ja és hora de dinar, mirem a veure si trobem algun lloc per aquí a prop". I a dos carrers hi havia un lloc que es diu "il giardinetto".

El nom ens sonava molt, o sigui que vam entrar.

I bé, el cas és que hi ha dos Giardinettos, a Barcelona. El més conegut crec que és l'altre, el de Sarrià.

Aquest està ubicat en una antiga botiga-habitatge amb jardí. datada de 1880. Ha sigut seu de diversos negocis (una fusteria i una carboneria) però des de 1982 és un restaurant (l'any que jo vaig néixer, hehe).

La part del menjador on vam estar nosaltres era com un hivernacle. O sigui... no per la calor ni res, eh, sinó perquè és com un envelat. No sé com explicar-ho. Així com estil vinatge.  Us busco una foto a Google:

Veieu el que vull dir? com un pati cobert.

No és únicament un restaurant italià, sinó que hi fan una mica de tot. Jo vaig optar per pasta a la carbonara i la veritat és que hi havia massa salsa i semblava una mica una piscina de carbonara (a mi m'agrada més aviat tot el contrari). També com a punt fluix vull dir que el cambrer va fer un parell d'acudits una mica mmm... no diria dolents, diria com fora de to.

Les meves dues amigues van menjar-hi bé, eh? Ara no us penseu que és un mal lloc. Tripadvisor li confereix 4 estrelles. A mi no em va acabar de convèncer.

👉 Il giardinetto (de Gràcia)

📧 Sant Lluís, 37

💶 Preus estàndards (15-20)

🌍 http://www.ilgiardinettodigracia.com/

L'ou com balla

Tants anys vivint a Barcelona i encara no havia vist mai l'ou com balla del Corpus... :-)

Micro-ressenyes de còmic (6a entrega 2019)

Sisena entrega de micro-ressenyetes subjectives dels còmics que vaig llegint al llarg de l'any. Avui és el torn d'aquests:

Andaluchinas por el mundo (Quan Zhou Wu)

Aquest títol és la segona part de Gazpacho agridulce, un còmic biogràfic fresc i desenfadat protagonitzat per una família xinesa que viu a Andalusia i que regenten un restaurant xinès dels típics mentre les filles volen campar lliures pel nou món on es troben i han crescut. El vaig llegir al 2016.

Suposo que la cosa devia tenir prou èxit editorial i per això van llençar-se a fer-ne una segona part, que és aquesta que us explico avui. Però clar, la idea inicial ja està (una mica) gastada. Vull dir: la gràcia del primer volum i la seva frescor són coses que ja no es poden repetir en aquest segon llibre, malgrat que la bona voluntat hi és i seria absurd negar que la lectura del còmic proporciona una bona estona de diversió.

Pintas mucho (VVAA)

Aquest crec que l'haurieu de comprar o, si més no, llegir-lo. Té el seu què: 4 il·lustradores de renom (Flavita Banana, Cristina Bueno, Monstruo Espagueti i Lyona) van fer uns tallers en diferents CRAE (Centres Residencials d'Acció Educativa), que són centres per a infants i adolescents (0-18) que, per qüestions diverses, no poden estar amb les seves famílies.

Aquest llibre, fet a 4 mans per les 4 artistes citades, ens permet introduïr-nos al món de l'acolliment familiar i conèixer una mica millor que són aquests centres i quines funcions fan. Esperem que més famílies s'animin a acollir nanos de forma temporal, és molt necessari i hi surt guanyant tothom.

El projecte és de Artsmoved i amb la col·laboració de la Creu Roja.

imatge del dia de la presentació

Vincent (Barbara Stok)

Realment aquest em va agradar molt. Primer per la història (Van Gogh és un artista que per raons diverses em sembla molt però que molt interessant, malgrat que la seva obra no m'apassiona especialment, en general) i segon per l'estil de dibuix del còmic. Amb traç gruixut, colors plans i dibuix senzill ens explica part de la vida de l'autor i ens pot fer descobrir alguna vessant que potser no coneixíem (té tants matisos que qualsevol punt de vista és bo).

No me da la vida (Lucía Be)

Aquest llibre... bueno, és dolentillo. Però m'he rigut amb algunes coses. És allò que en diríem "superficial". Del rollo "per noies" (i que consti que odio fer una classificació així, però es que són topicazos tot). Em va fer gràcia pel títol i pel concepte. Perquè a vegades ens sentim (tots, nois i noies) que "no nos da la vida", i punt. (Pd. Soc generosa amb la puntuació).

Lamia (Rayco Pulido)

Lamia és un d'aquells còmics multi-premiats i ben valorats que et fa sentir com tontu quan no t'agrada. No us passa? a mi molt. I no és que no valori la història que s'hi explica, però és que ni el ritme ni el tipus de dibuix m'han agradat (i jo sóc molt superficial en quant a il·lustració es refereix). Li vaig fotre tres estrelles a Goodreads sentint-me culpable, hahaha.

En podeu veure l'argument aquí: https://www.goodreads.com/book/show/32306349-lamia

Piel color miel (Jung)

I acabo amb aquest, que sí que em va agradar i molt. Té una mica de trampa: ja n'havia llegit el còmic i sabia que la pel·lícula n'era bastant fidel... per tant, anava bastant sobre segur.

Jung, l'autor, va explicar la seva vida en un còmic. Ara deu rondar els 50 anys i tal com explica, el seu aniversari no parteix del dia del seu naixement sinó del dia en que va ser recollit del carrer. Ell va néixer a Corea en una època on els nens abandonats s'apilaven i molts sortien en adopció a l'estranger. Ell va ser un d'aquells nens i va anar a parar a Bèlgica, amb una família que ja tenia diversos fills. I la adaptació va costar, no va ser un nen fàcil, en alguns moments ho va passar del tot malament. Com ell, molts altres nens adoptats mancats d'origens i d'identitat. Val la pena llegir-ne la història: al ser autobiogràfica desprèn molt de sentiment i s'encomana.

[Punts de llibre] Sidastudi

De tant en tant em poso a classificar punts de llibre que tinc endarrerits.... endarrerits de fa temps. Tinc coses encara de fa 4 o 5 anys que estan esperant el seu torn ^^U. El cas és que remenant, vaig trobar aquests punts de Sidastudi que crec que són del 2015.

I vaig observar una lleugera diferència: el model "home-dona", que seria aquest, i que per davant semblen del tot iguals....

Per darrera són diferents. I ja no sé si només passa en aquest cas o què. Jo en total en tinc sis de diferents....

Ara fa ja temps que no veig punts d'aquesta entitat... potser van deixar de fer-ne??

Pel·lícules de la setmana: Isla de perros | Wonderstruck | El gran showman

Amb tanta sèrie pel mig tinc una mica abandonades les pel·lícules. ^^U

Faig un recull de les darreres que he vist. :-) Són aquestes:

Isla de perros (Wes Anderson)

Les pel·lis del Wes Anderson són exemple d'una creativitat desmesurada i amb una composició de les imatges fantàstica. Isla de perros és la darrera que va estrenar, al 2018, i va d'una ciutat on els gossos tenen com una malaltia i els exilien cap a una illa plena de basura. Un "vertedero", que ara no caic en com es diu en català.

Un nen, un nen VIP per ser més exactes, decideix iniciar un viatge cap a la illa merdosa aquesta i poder recuperar el seu gosset, i gràcies a l'ajuda d'un batallón canino amb ganes d'acció, aconseguiran revolucionar una mica la cosa.

Per mi no és de les millors en quant a argument, però tècnicament és impecable i ja per això val la pena que la mireu. De fet, perdoneu, però poques pel·lis d'aquest home m'han agradat en quant a argument es refereix, però estan ben fetes, això sí!! Cuida cada detall, fa ús del color d'una manera radiant i combina ficció i realitat d'una manera sublim. Però per exemple, la última, la del Gran Hotel Budapest no em va agradar.

Wonderstruck. El museo de las maravillas (Todd Haynes)

Aquesta pel·li és bastant fluixeta. I lo pitjor de tot és que dura 2 hores i malgrat que al final la cosa s'anima una mica, la resta és bastant infumable (li he posat un 3 a Filmaffinity i ja sabeu que jo acostumo a valorar sempre a l'alça).

La història va en paral·lel entre la vida d'una nena del passat (part en blanc i negra i muda, mal feta) i la vida d'un nen actual. El cas és que les seves vides estan més relacionades del que es pensen... i la peli va d'això i poc més.

Es podria dir que és una d'aquelles pel·lícules infantils que no dóna joc als adults. Us avorrireu si la mireu, que quedi dit.

El gran showman (Michael Gracey)

I acabo amb aquesta, que sí que em va agradar, i força! Potser és la que m'ha agradat més de les tres que nombro avui aquí.

La peli és un biopic de Phineas Taylor Barnum, un home que va viure entre el 1810 i el 1891 i que va fundar un dels circs més coneguts de la època, convertint-se en el que va ser conegut com el major espectacle de la terra. Es va fer famós per mostrar persones amb alguna particularitat (dones barbudes, persones amb enanisme o gegantisme, siamesos, etc. ja sabeu, molt típic d'aquells temps). En realitat moltes coses de les que mostrava eren trucs o il·lusions, però va tenir molta fama i es va fer molt i molt ric. Crec que la peli suavitza com era el personatge (si llegiu sobre ell ho podreu constatar) però és una bona pel·lícula. I és més: és un musical on les cançons estan molt bé (odio bastant els musicals, però creieu-me que aquí encerten) ;-)

Restaurant de la setmana: Maur

Estava buscant aquest restaurant pel blog, doncs no és la primera vegada que hi anava... però es veu que no el vaig ressenyar en el seu moment.

En lo que portem d'any, he de dir que hi he anat diverses vegades per motius que ara no venen al cas, però he de dir que és un lloc que val la pena pel menú migdia que fan entre setmana i per la varietat de plats que donen a escollir.

Crec que tenen diversos locals. Jo vaig anar al del carrer Urgell, quasi tocant al mercat de Sant Antoni. Normalment he agafat menú, excepte un cop que hi vam anar durant cap de setmana i vam optar per un menú de calçotada. Si ve el menú diari és molt acceptable en quantitat i qualitat (quasi tot és a la brasa i és boníssim), he de dir que amb el tema dels calçots s'ho haguessin pogut currar una mica més. La carn bé... però els calçots més aviat pocs i sense possibilitat de repetir. I no sé vosaltres, però jo quan menjo calçots ho faig pels calçots, no per la carn ^^

Anem a pams

• El local és força bonic i acollidor. Té com a decoració elements típics d'aquests de masia catalana amb antigues eines de treballar al camp i coses així. 
• Són força ràpids. Malgrat la varietat d'opcions que t'ofereixen, van per feina i no t'has d'¡esperar massa. 
• El pa està molt bo. Una peça ovalada per persona.
• I aquí teniu un enllaç al menú: MENÚ MIGDIA. Com podeu veure, podem optar per 18 primers i 17 segons (els canelons estàn boníssims, per cert). També podeu escollir entre 9 postres. Com a beguda podeu triar aigua, copa de cervesa o vi de la casa. Tot això va inclòs en el preu, que són 12,50. (De beguda, si voleu un refresc haureu de pagar un suplement d'un euro).

Pel que fa a la calçotada. Aquí estic jo menjant calçots (tenia fotos de grup, que érem forces, però no tinc ganes de demanar permisos d'imatge a tanta gent, jaja). 

En aquells moments tenia una ferideta al dit (bé, em vaig tallar amb una llauna i a dia d'avui encara no estic del tot recuperada i tinc dolor si apreto fort, i ja fa més de 4 mesos). El cas és que vaig aprofitar el guant de plàstic que donen per fer-m'hi una protecció.

👉 Maur

📧 Carrer Comte d'Urgell, 9

💶 Menú migdia 12.50, i complet.

🌍 http://www.maur.es/ca/

[Lectures] Otras maneras de usar la boca (Rupi Kaur)

Sempre he dit que a mi la poesia ....(...). Buè.

Vull dir, a veure, no em malinterpreteu: no és que no la valori, simplement que a mi no m'arriba, no la sé entendre. Pràcticament cap d'elles. Sí que és cert que alguns autors sí, clar, no posaré a tothom dins un mateix sac, és com dir "totes les pelis de dibuixos animats són per criatures". Però ja m'enteneu.

Per això em va semblar raro quan un amic em va regalar un llibre de poesia pel meu aniversari, sap que és un gènere que no practico-ni domino-ni sé apreciar. Però anava pel bon camí.

El llibre (sense cap tipus de majúscula en cap moment) es divideix en 4 fases on l'autora explora (i descriu contundentment) els desprevistos de la vida, els abusos o el (des)amor. 

Kaur és una autora canadenca i compromesa que fa tallers i xerrades arreu del món. És,també, multidisciplinar: els poemes van acompanyats d'il·lustracions fetes per ella mateixa i explora diferents vies d'art per expressar tot allò que porta dins.

No sé on vaig llegir que era un bon exemple de "poesia urbana", m'agrada el nom. Rupi escriu versos enprosats que moltes persones podrien signar com a seus donat l'alt grau d'empatia que generen. Vaja, que tot un descobriment. :-)

Matsuri, festival japonès a Barcelona

Aquest cap de setmana ha sigut la 7a edició del festival Matsuri, un festival japonès que es celebra a Barcelona anualment (al Moll de la Fusta). 

És un espai petitonet però suficient: es conforma d'un escenari principal i de diferents stands (de menjar i d'artesania, roba i/o objectes diversos). És una bona manera de conèixer la cultura japonesa sense sortir de Barcelona :-)

Hi vaig estar poca estona però em va agradar. 

I em vaig menjar un mochi boníssim!! :-)

[Punts de llibre] Supernit a les biblioteques (alerta!)

Fa pocs dies es va celebrar el que es coneix com la "SUPERNIT", una col·laboració entre biblioteques públiques i el Club Súper 3. És el segon any que es fa.

I us explico perquè enguany hi havia una PETITA diferència en quant a punts de llibre. I ho vaig saber gràcies a Twitter. Mireu, jo vaig fer aquest tuit:

Fixeu-vos amb el text: "Vine el divendres 31 de maig a les 20h a aquesta biblioteca".

Doncs bé, em van dir que hi havia UNA SEGONA VERSIÓ, expressament feta per als bibliobusos. I observeu la diferència:

VINE... A LA BIBLIOTECA.
Ho veieu?? ja no diu "aquesta biblioteca"!

És un canvi molt subtil, quasi que ens pot passar per alt si ningú ens avisa. O sigui que espero que us hagi servit :-) (i per cert, disposo d'uns 10 o 12 repetits del model bibliobús... si algú el necessita només m'ho ha de dir i li guardo!!)

FESABID i pòster "GADtecarios"

Fa poc es va celebrar a Barcelona les Jornadas Españolas de Documentación, organitzades per FESABID i que cada dos anys es fan en una ciutat diferent.

Només vaig poder anar-hi un dels dos dies (he canviat de feina, per cert!!!!) :-) ... i em vaig quedar amb ganes de més, però ja hi haurà altres ocasions. El cas és que amb una amiga vam presentar un pòster sobre nous perfils professionals:

GADTecarios

I també vaig fer un fil a Twitter del rollo "Sketch note" on vaig anar fent dibuixos de tot el que s'anava dient. Aquí comença el fil:

Profesionales con ganas de avanzar! Somos la clave 🔑 Hemos de abrir la mente, cooperar, adaptarnos. Los tiempos cambian, nosotr@s también. #JEID19 #Fesabid ⁦@GPSalmeron⁩ pic.twitter.com/BwJ9GIb2xz

— Eli Ramirez 🌻🎗️ (@eliramirez82) May 16, 2019

I aquests són alguns dels dibuixos que el componen. Són simples, ho sé, però com que els anava fent a mesura que anaven xerrant... més detall hagués sigut impossible ijijij (estan en castellà perquè eren unes jornades nacionals).

El meu preferit és aquest. L'hora de la pausa cafè. 

 I el #LifeOfEli corresponent. Ens vam fer unes samarretes a conjunt amb el nostre pòster :-)

[Sèries] Sex education

Hi ha sèries que sembla que hagin de passar desapercebudes i després resulta que tothom les ha vist. Una d'elles és aquesta que avui us comento, la de Sex education (disponible a Netflix).

El seu punt fort és que és una sèrie fresca i juvenil ...però per a tots els públics. 

De què va? Doncs d'un noi que es diu OTIS i que és el típic nano friki i marginat que podem trobar a qualsevol institut de secundària. Ell té zero experiència en quant a sexe es refereix, però aconsegueix obrir un consultori sexual gràcies als coneixements obtinguts per part de la seva mare, que es terapeuta sexual, i l'impuls de la Meave, una noia amb qui té poc a veure però que veu en ell una possible font d'ingressos.

Al llarg de vuit capítols (d'uns 50 minuts cadascun) anirem veient situacions de tot tipus: des de les més còmiques fins a les més tendres... passant per situacions també més dures i més reflexives (i aquí està la gràcia potser de que hagi triomfat tant: no és una comèdia banal juvenil).

Jo per mi que us agradarà.

Restaurant de la setmana: Doo Bop

Fa poc vaig anar a un curs sobre Visual Thinking (potser faré una entrada a part sobre el tema) i vaig aprofitar per dinar en un dels locals que hi havia just al davant de la UPF, que era el lloc on es feia la sessió. El lloc es diu DOO BOP

És així com modernet, molt de la zona.

Segons la web, la cuina és d'inspiració new-orleanenca (o com coi es digui) i amb tocs mexicans. Sigui com sigui el que jo hi vaig menjar em va agradar molt perquè era com una fusió de gustos. La carta té molt pollastre (podeu veure-la aquí) i molta cosa al estilo cajún.

Jo vaig optar per "waffle y pollo con sirope de arce y jalapeños", que vindria a ser això:

O sigui: una base de gofre dolcet i per sobre pollastre arrebossat amb jalapeños i una salsa súper dolceta de sirope per remullar-ho tot. I us he de dir que la barreja queda súper bona.

També us diré que el plat em va resultar una mica car (8 euros) i que et quedes amb gana. I vamos, qui em coneix ja sap que jo soc de menjar més aviat poquet... o sigui que qualsevol persona es quedarà més amb gana... i clar, al preu que val el plat, fer-se un primer i un segon doncs la cosa ja puja bastant. Sigui com sigui, ho vaig complementar amb un postre d'aquells que saps que omplen per compensar la buidor i afrontar la segona part del curs que tenia a continuació:

Això em va atipar com una mala cosa: la part de sota és una mena de brownie amb cobertura de cacauets confitats i després una bola de vainilla recoberta de polsim de cacao. Què us sembla? ijijij 

👉 Doo Bop

📧 Carrer Sardenya, 48

💶 Preu del plat una mica elevat per la quantitat que donen

🌍 Pàgina web