Micro-ressenyes de còmic (5a entrega 2019)

Cinquena entrega de micro-ressenyetes amb els còmics que vaig llegint al llarg de l'any. Som-hi.

Residencia Arcadia (Daniel Cuello)

Malgrat està protagonitzat -majoritàriament- per gent que ja té una edat, el títol no té res a veure amb cap residència d'avis ni universitària... simplement és el nom pel qual es coneix un edifici situat a la perifèria urbana. Com a qualsevol edifici on la majoria de veïns es poden conèixer, hi ha mil històries, cotilleos i secrets; però la cosa es tensa una mica quan han d'arribar nous inquilins i alguns d'ells, la majoria, no hi estan d'acord i no els volen. Un còmic una mica agredolç, tot sigui dit, amb la crítica al conservadurisme propi de la ment de moltes persones i amb les pors i recels corresponents. 

En definitiva, un edifici que amaga petites històries i persones recobertes per una capa d'indiferència. Al meu gust, fluixet (malgrat que té alguns bons punts).

Un bollito feliz / Domando gatos (Sarah Andersen)

No puc dir gaire cosa de la Sarah: tot el que fa em sembla perfecte. No tinc criteri quan estic davant d'ella, l'adoro. I és més! a finals d'any vaig tenir la sort de conèixer-la en persona ^_^

El seu darrer llibre, malgrat que sembla que estigui orientat als gats, és potser la més profunda de les seves tres obres: parla més que mai sobre la seva salut mental i les seves por, angoixes i manies. Potser m'hi sobren algunes pàgines del final... però bah, li perdonem.

Todo lo que pudimos (Thi Bui)

Aquest llibre em va cridar l'atenció perquè va guanyar no-sé-quin-premi. És un còmic històric sobre la guerra del Vietnam.

Em va certa vergonya admetre que tot i que la història m'agrada bastant, tinc moltes llacunes (per oblidament o perquè mai ens ho van explicar en detall). El cas de la guerra del Vietnam m'és un exemple, malgrat que com que hi ha pelis... doncs almenys alguna cosa en sé XDD

Todo lo que pudimos és el còmic autobiogràfic de Thi Bui, una noia que va fugir del Vietnam del Sud amb la seva família per anar a parar als Estats Units (on no van ser gaire ben rebuts). El còmic explica, per una banda, com ha sigut començar una nova vida en un país diferent i, per l'altra, tot el tema de la guerra, tot el que van patir i tot el que es va perdre pel camí.

(Em va fer gràcia aquest apunt, per no donar pas a interpretacions errònies del nom durant la seva lectura, hehe):

Croquis de Québec (Guy Delisle)

Com autor, Guy Delisle m'agrada molt.. sobretot quan fa els seus còmics sobre viatges (Pyongyang, Birmània, Jerusalem i Shenzen) i bé, resulta que l'any passat vaig estar pel Canadà i quan estava fent la zona del Québec vaig trobar un petit quadern seu amb  diferents dibuixos de la ciutat (ell és d'allà).

Com a contingut és fluix perquè els dibuixos no són gran cosa i no n'hi ha masses, però com a "souvenir" no està mal. És una cosa diferent :-)

Frank (Ximo Abadía)
I per acabar aquest, que està editat per Dibbuks.

Com explicar una dictadura a un públic infantil? (bé... per a totes les edats!) doncs agafeu aquell llibre i fullejeu-lo, no us deixarà indiferents. Amb un traç senzill ple de formes i un missatge clar, el lectors veurem passar la vida de Francisco Franco, un home que aparentment no valia res i que poc a poc va anar imposant la seva visió i ens va sotmetre a 40 anys de foscor, repressió i rancientat (i que per desgràcia encara dura en molts aspectes....).

Doneu-li un cop d'ull.

[Punts de llibre] Bricogame

Avui només dos... i petits! (però originals)

Bricogame és una empresa que es dedica a la venta i personalització de màquines recreatives. I tenen aquests dos petits punts de llibre :) (desconec si n'hi ha més)

[Lectures] Algunes lectures "professionals" sobre gamificació

Que no només llegeixo còmics i novel·les. 😛

Una de les coses que m'interessen com a professional son els temes de la gamificació (ludificació, com ho diríem en català).

Per dir-ho ras i curt (sense entrar gaire en detall) parlem de gamificar quan volem aplicar tècniques de joc a coses que no són jocs. El concepte és força més ampli i té diverses variants... però bàsicament seria això.

Els dos llibres que us mostro són de l'editorial UOC (el segon, editat conjuntament amb "El profesional de la información) i si tenen una cosa postiva que els identifiqui és que són curtets. Al voltant de 100 pàgines -tant un com l'altre- per introduïr-nos a les idees bàsiques i poder saber-ne una miqueta més.

El primer és de caràcter més general. Vull dir, no pel que fa a les explicacions... sinó a l'ambit. Serveis, sobretot, per a docents i persones que volen introduir aquestes dinàmiques en el seu entorn laboral. El segon, escrit per Ana Ordás (una bibliotecària que és una crack en aquest tema, si voleu podeu mirar la seva web) es centra ja més en l'àmbit bibliotecari, que és el que a mi m'interessa.

Aquests últims anys he intentat aplicar-ho a la feina, però encara de forma molt profana i amb moltes mancances. El llibre ens ajuda a la programació d'aquestes iniciatives, aprendre a descriure'n els objectius, mesurar i avaluar els resultats, etc. També s'hi sumen un bon grapat de bones pràctiques: sempre està bé veure que fan els altres i veure una mica com els hi ha anat, no?

Com que no us he fet ben bé una ressenya, us passo un enllaç que sí que ho és:

https://www.biblogtecarios.es/ireneblanco/gamificacion-en-bibliotecas-el-juego-como-inspiracion/

Aquí teniu la referència dels llibres:

• Teixes, Ferran. Gamificación: motivar jugando (Barcelona: UOC, 2015)
• Ordás, Ana. Gamificación en bibliotecas: el juego como inspiración (Barcelona: UOC, 2018)

[Sèries] Jocs de trons

Fa uns dies va acabar LA SÈRIE, així en majúscules. Us pot agradar o no, però s'ha de reconèixer que JOC DE TRONS ha aconseguit el que poques sèries havien aconseguit fins ara... i més amb la gràcia de que els capítols anaven sortint setmanalment (amb Netflix ens estem acostumant a que tots els capítols estiguin disponibles des del primer moment... i no sé si és bo!) :)

Han sigut 8 temporades i ens han estat acompanyant al llarg de bastants anys. Ara no tinc ganes de fer-ne un anàlisis ni un resum (qui l'hagi vist ja tindrà les seves pròpies opinions i, qui no l'hagi vist, dubto que li interessi jejeje). Només vull dir-vos que a mi el final em va agradar bastant. Portàvem una vuitena temporada una mica fluixeta i amb uns ritmes de temps una mica desequilibrats... però considero que el final és prou digne per tal com s'havien anat embolicant les coses.

Aquesta és la meva versió, hahahahaha:

knowledge is power!

En fi, gràcies per tot. Us deixo aquest vídeo de menys d'un minut, que m'ha agradat molt.

El mejor cast de la historia. pic.twitter.com/4vZPyAylKD

— Game Of Thrones (@GOT_esp) May 23, 2019

Pd. Us enrecordeu de quan vaig fer postres "Stark's head"?? ijijij

El congelador és Invernalia

Restaurant de la setmana: La piña

El local que us presento avui és una mica especial: la carta és molt curta: només hi fan 4 models d'entrepà... i un és.... EL DE MACARRONS!

Sí, ho sé, aquesta foto us pot generar sentiments molt diferents... però creieu-me, està molt bo. Es veu que és el plat estrella del local. Els macarrons són amb formatge i tenen un polsim de salsa barbacoa. La combinació és explosiva, realment em va agradar molt (i vaig acabar súper tipa!!).

El local es troba al Poble Sec, a tocar del Molino. És un lloc petitet, amb prou feines hi caben 10 persones (potser una mica més, però les taules són petites, rodonetes, i crec que n'hi havia només 4. Com que va sortir a la Time Out anunciat fa pocs dies, vam tenir la previsió d'anar-hi amb temps (obren a les 8 del vespre) :-)

Disposen de jocs de taula i tot :). 

I ah! els preus són barats i tenen varietat de cerveses artesanals.

👉 La Piña

📧 Carrer del Roser, 3

💶 Els entrepans valen entre 5 i 6 euros

🌍 Tripadvisor

[Punts de llibre] Col·lecció vitralls Palau Güell

Abans de posar els que us vull ensenyar, vull fer una petita crida. Algú em podria guardar la parella d'aquest punt? es que ahir, posant ordre, vaig veure que només tenia la part de la dreta...

I ara vaig a pels de la col·lecció vitralls. Segurament alguns potser ja els teniu vistos (el primer i el cinquè)... però ara el Palau Güell ha tret la col·lecció conjunta i són un total de 8 vitralls, i van tots juntets a dins d'un plastiquet. Són aquests i es poden comprar al mateix Palau per un preu de 3 euros.

Els dos que ja he dit són una nova versió dels que teníem. Alerta doncs! :-)

Adéu Kiwi

No sé si alguna vegada havia parlat del Kiwi al blog, crec que sí. (Ara veig que sí, però ja fa temps... aquí i aquí com a mínim). Els qui seguiu el meu còmic diari (Life of Eli) poster sí que el coneixíeu, el feia sortir molt sovint!

Bé, el cas és que el Kiwi... doncs ens ha deixat. Després de 18 anys, ja no hi és.

Jo en tinc 36 i ell ha mort amb 18. És mitja vida junts. Es fa raro.

 El trobarem a faltar. Sobretot ma mare, que era la seva única companyia a casa. Sempre fidel. 

Adéu kiwi.

[Sèries] El embarcadero

He de reconèixer que vaig començar a mirar aquesta sèrie perquè m'agrada molt el seu protagonista (Álvaro Morte). No estic molt al dia d'actors i actrius i a la majoria no els hi sé posar cara... però va ser veure "La casa de papel" (veure ressenya aquí) i enamorar-me'n bastant. I m'agrada molt la seva veu i el seu to quan parla ^_^

El embarcadero es pot trobar completa a la plataforma de Movistar.

És difícil parlar de la sèrie sense fer-ne cap spoiler, però podríem dir que es tracta d'una mena de trio (de fet la foto ja ho deixa bastant a entendre). I no vull dir res més, perquè la gràcia també és anar-ho veient i anar descobrint. Són pocs capítols. A mi em va agradar molt.

No és que tingui un argument molt original: sèries i pel·lícules en van plenes... però gran part de la sèrie es desenvolupa a l'Albufera, un lloc del qual malgrat conèixer la seva existència no n'havia vist gaires detalls i que veient ara la sèrie em sembla un lloc molt bonic. Els tons càlids que presideixen la majoria dels capítols ajuden a crear una atmosfera molt encertada i que potser va ser el que em va fer  m'enganxar a la pantalla... més potser fins i tot que el seu argument.

En fi, si la veieu ja podreu jutjar per vosaltres mateixos!

Restaurant de la setmana: 1203 (Seu Vella de Lleida)

El restaurant que us comparteixo avui és una mica especial: primer perquè no està a Barcelona... i segon, per que està en un lloc especial. És el restaurant que es troba dins el perímetre de la Seu Vella de Lleida. Heu estat algun cop visitant la zona? El lloc és molt maco.

Un dia que vaig anar-hi vam arribar afamats i només teníem l'opció de menjar allà. Primer vam dubtar però resulta que el preu no era excessivament car (a veure, crec que eren uns 16 euros el menú)(era entre setmana) i el menjar va resultar boníssim. 

De primer uns canalons de rostit amb la beixamel fent crosteta, i de segon una carn súper tendre amb una salsa que estava feta de castanyes. Per arrodonir-ho tot, em vaig cruspir un brownie. Us poso algunes fotos:

A part que lo millor de tot és que quan surts del restaurant estàs en un lloc molt bonic i històric (no oblideu visitar el claustre i, si podeu, pujar a la torre) i les vistes sobre Lleida valen molt la pena :-)

👉 1203 

📧 Seu Vella de Lleida

💶 Menú migdia entre setmana: 16 euros

🌍 Tripadvisor

[Punts de llibre] Uns trobats el dia de Sant Jordi

Si avui és dimarts, vol dir que toca mostrar punts de llibre. I ei, que m'hi estic posant en sèrio. Intento classificar-ne una mica cada setmana i a veure si d'aquí a l'estiu ja ho tinc tot al dia :-)

Mireu quins vaig trobar per Sant Jordi:

Els trobo molt bonics. Em van dir que cada any escullen a una il·lustradora diferent :)

[Lectures] Els coixinets

Estem davant d'un llibre que serveix merament per passar l'estona. 

El títol dona nom a un grup de whatsapp que una sèrie de quarentons (perdó per expressar-ho així, eh) utilitzen per parlar, per organitzar trobades i per fer "cotilleos".

El grup el formen diverses persones, la majoria d'ells, solters i solteres. La varietat de coses que s'hi parlen i les accions que es duen a terme són les de qualsevol grup d'amics de ciutat. :-)

A mi personalment m'ha semblat distret però fluixet. Potser no per recomanar als qui llegiu i comenteu habitualment el meu blog, però potser sí per aquelles persones que busquen una lectura lleugera que permeti distreure la ment i, a l'hora, sentir-se indentificat amb algunes de les coses que apareixen al llibre.

[Punts de llibre] Diferente (Dibujos por sonrisas)

Diumenge, després de força temps, vaig tornar a anar a una trobada d'intercanvi de punts de llibre. Diferents qüestions han fet que tingui la col·lecció més abandonada de lo normal, però hi va haver dues raons de pes:

• Els col·leccionistes ens coneixem majoritàriament tots i veure'ns sempre està bé. :-) M'hi sento molt a gust i també aquestes trobades serveixen per estar al dia del que va sortint (malgrat que aquesta vegada hi vaig anar sense caixa de punts de repetits, hehe)

• I el segon motiu és aquest:

Vaig fer la il·lustració del punt de la trobada d'enguany... o sigui que al final hi vaig anar. M'ha fet molta il·lusió veure'l imprès!

I almenys la trobada ha servit perquè torni a tenir ganes d'organitzar la muntanya de punts de llibre que tinc per classificar. Miraré de fer una mica cada setmana ijijijij. I de pas, us ensenyo uns que vaig aconseguir fa poc amb la compra d'un còmic que es diu DIFERENTE:

El còmic està molt bé: és per la ONG Dibujos por Sonrisas d'ajuda als refugiats. La història compta amb la col·laboració de 140 artistes diferents que han dibuixat cadascú una pàgina o, en ocasions, una vinyeta. El resultat és una història coherent feta a 140 mans (o potser hauríem de dir 280 mans!).

Pd. De punts de llibre n'hi ha 10 i tenen un cost de 2 euros.

Il·lustració de Sant Jordi per al programa LECXIT

Per Sant Jordi, tal com he anat fent en els darrers anys, vaig fer una il·lustració per al programa LECXIT per a l'èxit educatiu. Es tracta d'un projecte de la Fundació Bofill.

 

Enguany anava acompanyada de música. Podeu veure el vídeo aquí.

[Sèrie] El bosque del piano (anime)

Malgrat que de petita m'empassava totes les sèries de dibuixos animats japoneses habidas y por haber, amb el temps és una costum que vaig anar perdent i poques són les que acabo mirant i acabant. Però el cas és que un bon dia em vaig fixar en que Netflix en té una bona pila i que algunes tenia ganes de veure-les perquè a priori em van semblar interessant... o sigui que aquí estic.

I no sé. Crec que he començat per la pitjor, haha.

El bosque del piano va d'un nen que es diu KAI i que té un talent innat per tocar el piano. La cosa és que ell, que prové típicament d'una família bastant desestructurada, troba quan es petit un piano abandonat al mig del bosc i el va tocant i tocant...

A l'escola, ja una mica més gran, coneix al Shuhei, un nano pijín fill d'un gran pianista i que aspira a seguir els passos del seu pare.

Però clar, què passa? doncs que el Shuhei practica cada dia i s'hi esforça molt i, malgrat tocar de forma impecable, mai arriba a tocar amb el sentiment o la puresa innata del Kai. 

I bé, si voleu saber-ne més... a Netflix podeu trobar-hi la primera temporada. Consta de 12 episodis no gaire llargs. A mi personalment l'argument em va deixar una mica indiferent, però el que em va matar va ser l'animació: cabells molt estàtics, expressions facials poc emocionals... no sé, potser és que sóc molt exigent amb aquestes coses. :-)

Restaurant de la setmana: Ragù BCN

Que els (restaurants) italians m'agraden no és ningun secret. :-) Avui us vull parlar d'un local que està al costat del mercat de Sant Antoni: Ragù BCN.

Mirant una mica per internet he vist que el van obrir l'any 2015, però jo fins ara fa poc no l'he conegut. Resulta que al cap d'un temps d'haver obert, el propietari va convidar a la seva mare napolitana a que es fes càrrec de la cuina, i ara es veu que tot té un gust més casolà.

Quan hi vaig anar va ser un sopar en grup i la veritat és que no en tinc cap queixa (bueno, si hagués de dir una cosa, podria dir que em van semblar una mica lents al servir). Però no sé. Chi sa mangiare sa aspettare, o sigui que ho deixarem com un mal menor :-)

Podeu donar un cop d'ull a la carta si voleu. Nosaltres la veritat és que vam fer un menú de grup a preu tancat, més pràctic per ells, i que consistia en uns aperitius a compartir i després un plat per a cadascú i un postre. No sé si van ser 26 euros. La pasta té una mitjana de preu de 12 euros i els entrants una mitjana de 6-7. 

A mi em va agradar. Em va agradar el menjar, em va agradar el local. És un local de dos pisos ben decorat i confortable.

Quan vam sortir ens vam trobar a la mammaChef a la porta, que amb el seu spagnoloitaliano anava donant conversa a la gent per saber si havien quedat contents o escoltar qualsevol cosa que volguessin dir, encara que no tingués res a veure amb el restaurant ni amb el menjar. En definitiva, acollidor! 

Pd. Punt a favor per ells és que responen tots els comentaris que la gent deixa a Tripadvisor, siguin bons o dolents. 

👉 Ragù BCN

📧 Manso, 46

💶 Uns 16-18 euros de mitjana si vas a sopar-hi.

🌍 Pàgina web