Teatre 2019: No hi entro | La bona persona de Sezuan | A.K.A

Des que ha començat el 2019 he vist tres obres de teatre (de moment sembla que vagi a una per mes, hehe). Són aquestes:

• No hi entro

Al Jove Teatre Regina estan fent aquesta obra (ho dic en present perquè encara la fan) que es basa en un llibre titulat "No quepo!, No quepo!". 

Veient el cartell que us he posat a l'esquerra ja us podeu imaginar l'argument, no? Doncs això. Amb un humor a vegades àcid, la Júlia ens explica que de cop i volta es va adonar que era gorda. I a partir d'aquí ens ofereix un monòleg basat en les experiències de trobar roba de la seva talla, acudits que es fan sobre persones amb sobrepès i problemes derivats que es puguin ocasionar.

Un text interessant que no deixa indiferent.

• La bona persona de Sezuan

Dirigida per Oriol Broggi i representada al TNC, aquesta ja no la podreu veure a no ser que comenci gira per diferents teatres de Catalunya: es va deixar de fer just diumenge passat (17/03). És un espectacle llarg, dura tres hores, però per sort (gràcies!!) no es fa pesada perquè hi ha música en directe i la posada en escena està molt bé. Acompanya també que els dos protagonistes són grans actors i  sempre és un plaer veure'ls en directe, sobretot a ella (la Clara Segura) :)

Aquesta obra planteja moltes coses. Us explico així per sobre de què va: ens trobem a una Xina imaginària, un poble anomenat Sezuan, on hi de cop i volta un dia s'hi presenten tres DÉUS buscant una bona persona. Però una bona persona de veritat. I comencen a buscar, però és difícil... avui en dia queden poques bones persones. Però ah, en troben una: la XEN. Serà una bona candidata? Els déus decidixen donar-li bastants diners per sortir de la mala situació que té... però és a partir de llavors que li comencen els problemes: si es bona, té tendència a ajudar a tothom i se li poden acabar aviat els diners... què farà, doncs? Podrà seguir sent bona persona sense que li preguin el pèl?

• A.K.A

I acabo amb aquesta petita sorpresa, que potser és la que m'ha agradat més de les tres. La vaig descobrir perquè va guanyar algun premi important (ho dic sense consultar-ho, però diria que va ser un Premi Butaca a la millor obra en petit format i no sé si actor revelació o alguna cosa així). 

El cas és que es tracta d'un monòleg del jove Albert Salazar, que representa a un jove que té una vida més o menys normal fins que passa una cosa que li farà capgirar tot el que fins ara havia sigut. Aquesta obra està ara mateix en cartell a la sala Villarroel i, de veritat, és una bona aposta (a més, barata). Dura poc més d'una hora i us recomanaria que evitèssiu llegir-ne l'argument perquè crec que la gràcia és anar-hi sense saber de que va. A mi personalment m'ha passat i crec que gràcies a això m'ha agradat tant. I només diré que també presenta una reflexió a fer-nos perquè planteja un fet des d'un punt de vista que potser no hi estem tant acostumats. 

[Lectures] Billy Elliot (Melvin Burgess)

Billy Elliot és una pel·lícula (QUE ESPERO QUE TOTHOM HAGI VIST)... i el llibre és posterior, escrit a partir del guió.

Poc a dir, d'aquest llibre: si heu vist la pel·lícula no val la pena perquè és exactament lo mateix. I si no l'heu vist.. doncs podeu escollir :) Ara, la pel·li és preciosa (es que és una de les meves preferides...!).

L'argument gira entorn a un nano que viu en un barri pobre de Durham (UK) i que tant el seu germà com el seu pare treballen a la mina. L'acció, de fet, es contextualitza a a mitjans dels 80, quan va haver-hi una vaga de miners. La situació a casa dels Elliot no és gens fàcil, i bé, el cas és que el nano vol ballar. El seu pare s'hi oposa (vol que faci boxa) i clar, ell no vol. És tot una mica dramàtic però a la vegada té punts que fan riure i altres que les emocions se't posen a flor de pell. Vaja, que és una pel·li que ho té tot (i el llibre, és clar, ja que és un calc) :-)

No puc valorar el llibre perquè penso en la pel·lícula. I la peli és de cinc estrelles, clar. Us diria que no perdeu el temps amb el llibre i ataqueu directament al llargmetratge, que s'ho val (i també la seva BANDA SONORA!!) Us deixo amb la intro de la pel·li...

[Punts de llibre] Punts badalonins

Resulta que tinc els punts de llibre abandonats.☹️ Ni canvio, ni vaig a trobades, ni classifico. I em fa pena, però no tinc temps. Necessito hores per dedicar-m'hi, però ara mateix no existeixen. De totes maneres, l'altre dia remenant per l'ordinador buscant uns dibuixos, vaig trobar uns punts escanejats que crec que no he publicat mai. Són simples, però ja que hi som, els comparteixo. :-)

Són de Badalona. Uns corresponen a Sant Jordi (2016, 2017 i 2018) i els altres, a la Xarxa de Biblioteques:

Espero que us agradin :-)

FLIC 09: Conferència d'Emily Hughes

Sabeu que és el FLIC? per dir-ho d'una manera fàcil i ràpida, es tracta d'un festival de literatura i art que engloba un munt d'activitats per a totes les edats i perfils: famílies, escoles, joves creadors, professionals... Podeu veure'n detalls a la seva pàgina web: FLIC Festival. Porten ja un parell de setmanes (si no m'equivoco) fent coses, i encara no han acabat.

Aquest cap de setmana feien coses al recinte del Museu del Disseny. A la part d'abaix hi havia el Fliquets (infantil) amb paradetes editorials i llibreteres, mentre que a l'auditori de la quarta planta hi havia xerrades interessants. Jo només he anat a una, la de l'Emily Hughes (el dia anterior hi havia anat la Suzy Lee). L'Emily és coneguda per llibres com SALVATGE:

Imatge agafada del blog "Una mamá novata"

La noia és de Hawaii. Em va encantar la seva xerrada. Us en faig cinc cèntims i, per començar, us poso el seu "mapa mental", amb el qual es basa tot el que va explicar-nos i marc referent a la hora de crear les seves obres:

• Un dels seus grans punts (al mapa es veu molt gran) és la memòria. Com ja he dit abans, ella va néixer a Hawaii. La seva terra d'origen és de caràcter més aviat selvàtic, hi plou molt i sempre va estar molt en contacte amb la natura (apunt: va dir que cada dimarts i dijous anava amb la seva mare a la BIBLIOTECA) :)

• Avui en dia ("present day", un altre racó del mapa) viu a Londres. Li va sorprendre força el fet que alguns anglesos no haguessin baixat mai a la zona europea... tot està tan a prop! (Hawaii està al mig del no-res!) Viure a Londres li ha fet valorar -encara més- la importància de tenir a prop la natura, que ara veu com un luxe.

• Una part del seu mapa també està dedicat al trauma. La tristesa és interessant d'explorar: hem de saber com ho interpreta el nostre cos. A "Salvatge" va intentar plasmar la sensació d'aïllament i soledat que sentia la nena quan estava, precisament, envoltada de persones. De fet, aquesta obra ha sigut una mica terapèutica per ella. Ens va explicar també que el seu pare havia sigut maníaco-depressiu i va morir.

• I per últim, un raconet per a la Fantasia: si no hi ha emoció, és difícil crear alguna cosa que sembli real i que pugui ser creïble. El món real no el pots modificar, però la fantasia sí: pots crear i pensar les coses al teu gust. I els llibres, en aquest sentit, són un refugi. (La fantasia és un lloc que tu crees i que serveix per escapar de la realitat).

La xerrada es va fer curteta. Uns 45 minuts i 15 minuts de preguntes (de la qual en destaco la que va respondre sobre el seu procés creatiu: dibuixa a llapis de forma bastant espontània i després ho escaneja per pintar-ho amb el Photoshop. 

Resumint: una xerrada molt inspiradora! :-)

[Sèrie] Sharp objects

Realment aquesta sèrie la vaig començar a veure al 2018, però val molt la pena parlar-ne. 

Primer de tot, dir que és de HBO. L'altre dia pensava (i comentava per Twitter) que HBO és, en comparació de Netflix, molt fluixa. Té sèries molt potents, no dic que no, però així com Netflix ofereix continguts nous súper sovint, té una plataforma més amigable i té continguts per a tot tipus de públic... doncs trobo que HBO es queda bastant curta. Però bueno. Segurament aguantaré fins la vuitena de Joc de Trons i després ja veuré que faig...

Però anem a lo que anàvem: SHARP OBJECTS ("Heridas abiertas"). 

• De què va? Doncs és una adaptació del llibre escrit per Gillian Flynn on l'actriu Amy Adams interpreta a la periodista Camille Preaker, que ha de tornar al seu poble natal per investigar uns assassinats infantils. Al poble es troba amb la manipuladora de la seva mare, el seu pare absent i una germana que a casa fa un paper i a fora, un altre. Cal dir també que la Camille és emocionalment inestable i els seus problemes psicològics retornen amb més força quan s'ha d'enfrontar amb el seu passat.

• Perquè l'hauríeu de veure? Doncs perquè és una sèrie curteta (8 capítols) i molt intensa. Té moments angoixants i se't genera un sentiment de protecció amb la protagonista que és difícil d'explicar. Pateixes i tens ganes de veure com acaba la història. I no puc dir res més.

• Alguna cosa més a tenir en compte? a part de la bona actuació dels protagonistes (magnífiques les tres dones) Us he de dir que US ESPEREU ALS CRÈDITS FINALS, ja que -en aquest cas- són importants.

[Lectures] Rakugaki (Bunpei Yorifuji)

Una altra cosa potser no... però llegir, estic llegint "a saco". Crec que faré una ressenya cada dia per posar-me al dia XD

Avui us vull parlar de RAKUGAKI, un llibret creatiu d'origen japonès que em va encantar i em va inspirar bastant. El primer que vull dir és que l'ha editat BLACKIE BOOKS i que això ja sol ser bastanta garantia (si més no, ni que sigui per l'edició cuidada!) :)

El subtítol del llibre ja ens aproxima al seu contingut: CÓMO POTENCIA TU IMAGINACIÓN A TRAVÉS DEL DIBUJO i és exactament això. Petits consells i exercicis perquè desenvolupis la teva part més creativa. La premisa és simple: oi que pots fer mala lletra però pots escriure igual? Oi que pots tenir mala veu però parles igualment? Doncs això: no cal dibuixar bé per dibuixar.

Partint de coses molt simples (figures i formes bàsiques) l'autor ens acompanya per un camí del qual crec que en cap moment et sents inútil. És més: és super-recomanable per a totes aquelles persones que creuen que dibuixar "no és lo seu". A vegades les coses més simples són les que millor funcionen i per expressar una idea no cal fer un traç perfecte sinó sintetitzar per fer-ho entendre de la millor manera possible.

No cal obsessionar-se: CAL PASSAR-HO BÉ. Dibuixar allò que tens al teu voltant però fer-ho a la teva manera i sense preocupacions de si allò està o no està bé. I així de simple i així de fàcil :-)

Més info a: https://www.blackiebooks.org/catalogo/rakugaki/

Micro-ressenyes de còmic (3a entrega 2019)

Fa uns quants messos vaig fer un especial de micro-ressenyes dedicat a la medicina gràfica (en altres paraules: còmics mèdics en major o menor mesura tant del punt de vista professional com del pacient). Avui faig una nova entrega (alerta que alguns NO SÓN NOMÉS medicina gràfica, però els he posat aquí perquè els hi faig pesar més aquesta branca).

Stitches 

Aquest no té dubte, és sí o sí medicina gràfica. Com molts altres autors d'aquest tipus d'històries, la seva obra és autobiogràfica. David Small, l'autor, va tenir una infància difícil i una malaltia (càncer) de la qual ningú li va dir res i que el va deixar, al principi, pràcticament mut.

És un còmic dur pel que fa a la relació que té amb els seus pares, i sap greu, sobretot per l'absència que el pobre nano va patir en primera persona i de com la mala comunicació amb ells va marcar-li la infantesa.

Es refugia en el dibuix i crec que no hi ha vinyeta millor per identificar-ho:

Una possibilidad entre mil

Un altre cas real, aquest cas una parella (Cristina Duran i Miguel Giner) que ens expliquen el naixement de la seva primera filla, la Laia, i de com aquell cos petit i fràgil entra en perill des del primer moment.

La lluita per salvar-la, la mostra de centres de rehabilitació, de converses amb els metges, de moments passats en el hospital i un seguit de coses més fa que el còmic no només sigui interessant per l'espectador si no per un bon conjunt de professionals que es dediquen a la pediatria. Si hi ha una possibilitat entre mil de que la Laia sobrevisqui als problemes, s'hi aferraran amb totes les seves forces.

Cara o cruz

Ah! Aquest m'ha encantat. Molt. És sobre salut mental (i també és una obra en primera persona).

Lou Lobie pateix ciclotimia, un trastorn de l'estat d'ànim que vindria a ser una mica la germana petita de la bipolaritat. Per dir-ho d'alguna manera.

El relat comença al principi, quan ens explica les coses que li passen i quan cap metge li troba bé el diagnòstic. Ens explica d'una manera molt gràfica la seva vida, sentiments i pensaments i, per fer-ho, identifica la seva malaltia amb una guineu que es va fent gran o petita segons els moments i, a més, mantenen interessants converses que ajuden a entendre-ho millor. 

Està a mig camí entre còmic, biografia i divulgació científica (no explica una vida de forma narrativa com els dos casos anteriors). A més, ajuda a difondre la ciclotimia, que no es gaire coneguda.

Lo que más me gusta son los monstruos

Aquest és un dels casos que us deia de que "no estrictament és medicina gràfica", perquè no ho és. No sé si heu llegit o heu sentit a parlar d'aquesta obra multi-premiada. Toca una mica tots els temes: és una policíaca, és sobre nazis, és autoestima, és relacions familiars, és Lgtb, és tot, vaja. Però sens dubte s'ha fet famosa sobretot per estar realitzada totalment a boli. Una obra d'art malgrat que al començament pugui costar.

La protagonista és la Karen, una nena de 10 anys que viu a Chicago als anys 60 i que es representa a sí mateixa com un monstre. Una mena de nena-llop. Un dia passa una cosa amb la seva veïna i ella decideix investigar i, a través d'ella, veiem la varietat de personatges que l'envolten i tots els problemes que arrosseguen. Val la pena de veritat.

Diagnósticos

Aquesta obra ens mostra un seguit d'històries curtes on cada història està "protagonitzada" per un transtorn mental (sí, també és un còmic de salut mental).(Últimament, abunden bastant).

Els transtorns que es mostren són bastant variats i a vegades costa una mica de seguir el fil (algunes històries són una mica estranyes). 

A mi particularment la que més em va agradar és la d'una estudiant universitària que pateix afàsia i de cop només compren l'idioma quan el veu escrit. M'agrada particularment per com l'il·lustrador ha resolt aquest guió. No s'aprecia gaire en aquesta imatge, però anem llegint la història a través dels objectes: llom de llibres, cartells publicitaris, pots de xampú, etc. Malgrat tot, el conjunt en sí m'ha semblat una mica fluix.

Quiero comerme tu páncreas

És manga i no és autobiogràfic. Com a curiositat, dir que s'està a punt d'estrenar als cinemes :-) És una història molt tendre i molt "manga", per dir-ho d'alguna manera. Una història d'amor.

Un nano de batxillerat una mica silenciós i rarot troba casualment un diari escrit per una noia de la seva classe (una noia que és molt popular i que té molts amics). El cas és que el diari es titula "Mi enfermedad y yo", on s'hi relata que pateix un càncer de pàncrees i que no el sobreviurà. A partir d'aquest dramàtic inici i jugant una mica amb el contrast del caràcter dels dos protagonistes, anirà creixent una tímida relació més enllà de l'amistat però que els portarà alguns problemes perquè ningú més sap lo de l'enfermetat de la noia ni entenen perquè una noia tan popular està amb el friki de la classe.

Mi experiencia lesbiana con la soledad

Diario de intercambio conmigo misma (1)

I he deixat aquests dos pel final. Els poso junts perquè un és la continuació de l'altra (i ara n'ha sortit un tercer, però encara no me l'he comprat).

És autobiogràfic. L'autora Kabi Nagata, explica un munt de coses en aquests dos volums... però bàsicament es podria resumir en els seus problemes de salut mental derivats, sobretot, d'una sèrie de situacions i també ens explica la seva no-experièna sexual i com decideix contractar a una noia de companyia per solucionar-ho (i com li costa fer tota mena de pasos). La seva depressió, les seves decisions i la seva manera d'explicar les coses fan que aquest còmic sigui una obra interessant a llegir i sobretot a conèixer. Crec que per algunes coses que diu s'ha de ser molt valent i no és fàcil. 

Ja estic desitjant llegir el tercer!

Pel·lícules: Bandersnatch | A ciegas | American Sniper

Si avui és diumenge, avui toca parlar de sèries o pel·lícules. Us en poso tres que he anat veient darrerament:

Bandersnatch (2018)

Segiu Black Mirror? N'he parlat alguna vegada aquí al blog. És la sèrie aquella que posa la tecnologia en el punt de mira creant situacions possibles. Bé, dit això, Bandersnatch va ser la seva aposta per aquest Nadal. S'esperava una cinquena temporada (o no) però el que van fer és una pel·lícula diferent a qualsevol altre que hagueu vist.

Recordeu els llibres aquells de "TRIA LA TEVA AVENTURA" doncs això mateix. El punt de partida és un nano que treballa creant un videojoc i, a partir d'aquí... doncs tu vas triant una mica com vols que sigui la teva pel·lícula: de tant en tant l'acció es para i et pregunta coses. Segons el que responguis, l'acció va cap a una banda o cap a una altra. Curiós i revolucionari.

A mi personalment la pel·li (la història) no em va entusiasmar, ni tampoc la majoria de les accions. Però he de reconèixer que estem davant d'una nova forma de veure pel·lícules i sèries i que és possible que amb el temps vagin sortint més continguts similars. I em sembla bé! A mi els llibres de Tria la teva aventura m'agradaven molt :)

A Ciegas (2018)

Una altra peli de Netflix. Es va estrenar a finals del 2018 i se'n va fer molt de ressò, però ... hum bueno, tampoc crec que n'hi hagi per tant. Potser heu sentit a parlar d'ella perquè en alguns mitjans van dir que Netflix havia demanat als seus seguidors que deixessin de fer el "reto birdbox" per possibles perills. Bé: Birdbox és el nom de la pel·lícula en anglès.

La peli va de gent que es tapa els ulls perquè hi ha "alguna cosa melèfica" que quan la veus et tornes boig i et vols matar (no és spoiler, això passa als primers minuts) (el propi cartell ja ho dóna a entendre) i després l'argument en sí és com una mare intenta salvar a la seva família tapant-los els ulls i portant-los a llocs segurs. 

No és un argument molt original però és distreta.

American Sniper (2014)

I finalment us vull parlar d'American Sniper ("El francotirador") una pel·lícula basada en fets reals sobre la vida de Chris Kyle, un marine dels Estats Units que es enviat a la guerra d'Irak i que va tornar com un heroi perquè va batre el rècord de morts (ja sabeu: si mates a una persona ets un assassí, però si en mates centenars... ets un heroi, per desgràcia).

La pel·li ens mostra els quatre viatges que va fer a Irak (missions) i com va lluitar per 'salvar' als seus companys i 'salvar-se' ell mateix (estava en el punt de mira), però sobretot ens intenta mostrar també la part més humana de la persona i com aquesta guerra li va deixar algunes seqüeles psicològiques.

Ah, i m'he oblidat de dir que està dirigida pel Clint Eastwood. No és de les més bones que ha fet.

Casa Batlló

Hi ha llocs de Barcelona on no hi he entrat mai perquè sempre m'he negat a pagar preu de turista... i llavors el que faig és estar bastant al cas quan hi ha promocions o alguna jornada de portes obertes que es pugui aprofitar. La Casa Batlló n'és un exemple i, gràcies a una promoció nadalenca i solidària on podies adquirir les entrades per 1 euro, doncs hi vaig poder anar :-)

Crec que la Casa Batlló no necessita cap tipus de presentació, però he de dir que la visita em va flipar bastant. No per la casa en sí, que més o menys ja tothom n'ha vist imatges o coneix la obra de Gaudí, sinó més aviat pel conjunt en sí, per la quantitat de gent i diners que mou i per les àudio-guies. Em van sorprendre molt aquestes últimes: van amb una pantalleta i si enfoques la habitació on estàs, pots veure la recreació de com era abans. Es nota que hi ha molta pasta invertida.

No m'enrotllaré, a la Viquipèdia podeu trobar tota la info que necessiteu: LLEGIR 

La casa no té ni una sola línia recta (bé, no em vaig parar a comprovar-ho, simplement ho diuen a l'àudioguia.) Això és abaix a l'entrada. L'escala principal és com la columna vertebral d'un gran bitxo

Estan restaurant la planta noble. Crec que van dir que seria així fins al juny. Em va sorprendre perquè eren potser les 7 de la tarda i hi havia com 7 o 8 restauradors allà dins, cadascú fent la seva feina minuciosament, amb un pinzellet.

En un moment donat de la visita surts al pati i veus la façana exterior. En aquesta foto d'aquí sota podeu veure això que us deia abans de les àudio-guies i de com amb la pantalla podies veure com era tot. És rollo 3D i es va movent segons et mous tu. Molt modern, pots enfocar on vulguis.

Pati de llum interior en plan mar i amb degradat de blaus per aprofitar la llum que provenia del sostre. 

I al final de tot ja arribes al terrat on hi ha les famoses xemeneies. (Em va recordar quan vaig visitar el PALAU GÜELL). Com que hi vam anar cap al tard, ja se'ns havia fet força fosc.

InMuseu 2019: els museus, per dins

Fa cosa d'un mes, es va celebrar a Barcelona una nova edició del InMuseu.

Ho fan de tant en tant i és una cosa que, si us agrada Barcelona i conèixer espais des d'un altre punt de vista, no us hauríeu de perdre. InMuseu és una proposta per veure els museus per dins, per veure allò que no està exposat però que també forma part de la col·lecció.

L'any passat vaig visitar EL LABORATORI DE NATURA, que és on tenen part de la col·lecció del Museu Blau i on reben els bitxos morts i els sequen/dissequen/desplomen/desmunten i els guarden (ens van explicar els diferents processos, per si voleu llegir l'entrada). I ho recomano molt molt.

I enguany he visitat dos llocs ben a prop de casa: El Museu de la Música i el Museu del Disseny.

Museu del Disseny

Visites d'una hora on pots veure el subterrani i on tenen milers de coses que a dalt no hi caben (no es ben bé el subterrani, perdó: és la planta d'abaix on hi ha el bar i la biblio del museu -no la pública- [sí, n'hi ha dos]). Carruatges, alfombres, un munt de ceràmica i vestits... passadissos i passadissos d'armaris compactes per encabir-ho tot.

Va estar bé. Quan vam entrar a les sales on els materials ja estaven "conservats" (desparassitats i nets) ens van fer posar una bata i espolsar-nos bé les sabates de la pols del carrer. Us poso una FOTO DE LA WEB:

Museu de la Música

En aquest cas la visita va constar de dos parts: una primera a la part de sota on vam poder veure part de la col·lecció amagada i una segona part on vam visitar la biblioteca. Jo ja hi havia anat "d'excursió" amb la facultat, però sempre està bé tornar-hi i que t'expliquin cosetes. Us poso una foto que van penjar ells i on se'm veu súper atenta seguint les explicacions:

Un cop feta la visita, ens van deixar fer una volteta pel museu. També hi havia estat, però recordava poca cosa. És un museu on hi ha tot ple d'instruments musicals :) Quatre fotitos:

La sala principal que hi ha quan entres

Hi havia instruments per tocar. Em va encantar.

Col·lecció de guitarres 

Guitarreta peluda de bitxo.

M'encanta quan fan iniciatives com aquestes! :-)

A mi sincerament m'agradaria que ampliessin l'oferta (hi ha molts museus a Barcelona, podrien variar i afegir-ne de nous!). Us deixo la web: 

http://lameva.barcelona.cat/inmuseu/ca/

[Lectures] Adolf (Tezuka)

Aquest còmic, dividit en cinc volums, és una història protagonitzada per l'ADOLF. Quin? en Hitler? Sí, però no només. En total són tres Adolfs els qui surten al llibre i és la barreja de les tres històries la que li dona valor. Això i el prestigi que marca el seu autor, en Tezuka.

Com ja us podeu imaginar, no es tracta d'un còmic de novetat (Tezuka va morir al 89) però malgrat que sempre veia els volums per les biblioteques i mai havia fet el pas d'agafar-los en préstec... doncs vaig decidir que ja tocava fer-ho. I la veritat és que la recomano. A més, es va publicar a l'any 1982, l'any que jo vaig néixer, jeje.

Bé, el que us deia: són tres els Adolfs que hi surten:

• Adolf Kamil (un jueu que viu al Japó)
• Adolf Kaufmann (un nen de mare japonesa i pare alemany-nazi, que també viu al Japó i al principi és el millor amic del Adolf Kamil)
• Adolf Hitler (d'ell no fa falta dir res perquè ja sabeu qui és).

La trama principal gira al voltant d'uns documents que certifiquen que Hitler té ascendents jueus. Això, com ja us podeu imaginar, si es fes públic seria la fi del règim nazi, per això uns i altres s'hi deixaran la pell per, o bé protegir-los i intentar-los publicar.. o bé perseguir-los per destruïr-los. També hi ha molt de tractament dels personatges (5 volums dóna per molt!). Els tres personatges protagonistes es sumen a un quart, que també és protagonista i es diu Sohei Toge (és un periodista japonès a qui els nazis li han matat un germà).

És un còmic amb gran percentatge de bel·licisme i violència (tortures, assassinats, etc.) i, de retruc, ens aproxima a un context històric de sobres conegut gràcies a tot el material que se n'ha derivat al llarg dels anys amb multituds de formats.

[Sèries] The sinner (2a temporada)

Fa bastant de temps vaig parlar aquí al blog de la sèrie THE SINNER, de Netflix.

La primera temporada em va agradar força. Va d'una dona que, sense més ni més, apunyala a un home fins que el mata. Ni ella ni ningú del seu entorn en sap en motiu, però un policia amb molta empatia l'ajuda per treure'n l'entrellat.

Doncs bé, van fer una segona temporada. En aquest cas la cosa és diferent, i amb raó: la primera temporada acaba de forma completa, no dóna pas a segones parts: és autoconclusiva. Per tant, què ens trobem en aquesta segona temporada? Doncs a un niño maldito.

Ja ho veieu: no fa cara de bon nen, eh? jeje. 

El patró de la segona temporada segueix bastant al de la primera: un assassinat i molts dubtes al voltant d'ell. El punt que les unifica és la presència del policia empàtic amb ganes de resoldre els misteris i no acusar a qui de totes-totes en sembla el culpable de bones a primeres.

A mi personalment em va agradar més la primera temporada, però he de reconèixer que la segona no està malament i es deixa veure bé. Són els capítols justos per mantenir l'intriga i les ganes. Més no cal.