[Lectures] Black Butler (volums 1-10)

L'any 2010 vaig començar a veure una sèrie d'anime que va enganxar: Black Butler (Kuroshitsuji). Però clar, què va passar? doncs el que em passa sempre: que per algun motiu la vaig deixar i no vaig continuar-la.

No havia pensat mai més en aquesta sèrie fins que fa poc, a la biblioteca de Lloret, vaig trobar que tenien el manga.. i ale! A llegir-lo. De moment he llegit els 10 primers volums. Tinc certs dubtes amb la durada d'aquest manga: a la wikipedia posa que són 27 volums però Norma només n'ha publicat 26... per tant entenc que l'últim volum encara no s'ha publicat... però... si va començar al 2006 i ja han passat 12 anys... es publicarà? XD odio quan passen aquestes coses i si ho hagués consultat abans no l'hagués començat a llegir ^^U.

La història va d'un nano ric i el seu majordom. Dit així sembla molt simple, però té el seu què: el nano es diu Ciel Phantomhive i els seus pares eren de l'alta aristocràcia anglesa (època victoriana). Un incendi va matar-los i l'únic hereu que queda és el Ciel, qui va ser a punt de morir. Per coses de la vida l'acompanya un misteriós majordom... un majordom infernal que farà tot el que ell li digui a canvi de que, quan estigui resolt i pugui venjar la mort dels seus pares, se li endurà l'ànima. 

Ok, m'explico fatal. Ja no sé ni redactar.

La relació que s'estableix amb el jove hereu (fred, pragmàtic, inmensament ric i que mai somriu) amb el seu majordom implacable fa que aquest còmic enganxi com una mala cosa... almenys fins al volum 10. La cosa està en que a cada volum van resolvent casos (rollo còmic de detectius) i potser a la llarga es pot fer pesat, no ho sé. Per sort el ritme és amè i cada dos o tres volums descobrim coses del passat del protagonista que ens manté vius i ens fan venir ganes de llegir més.

I ah. El dibuix. És perfecte. M'encanta com l'autora ha aconseguit plasmar la mirada del jove protagonista, en Ciel. Un nano desvalgut i prepotent, faltat d'amor i d'amics, de mirada trista i decidida. I ah, sempre duu un parche a l'ull per que no se li vegi la senyal del pacte amb el propi diable (no és spoiler, tot això apareix ja al principi...). 

A veure com va seguint... :-)

Un any més

Com cada 29 d'octubre... avui ja en faig un més!

Restaurant de la setmana: Ugarit

Si sou de Barcelona (altres llocs ho desconec) de ben segur us haureu topat algun cop amb algun restaurant UGARIT, de menjar siri.  Jo crec que el primer cop que en vaig veure un va ser al barri de Gràcia, on n'hi ha dos o tres. En el meu cas he anat al de Sants, que està al Pg de Sant Antoni, 21.

He de dir que no hi havia anat mai :-)

Què tenen d'especial? Doncs a banda del tipus de menjar que hi fan, especialitzat, es podria dir que també en destaca la decoració: de seguida identifiques quin tipus de restaurant és. Aquí una foto, treta de la web:

La carta és àmplia i variada (aquí la podeu descarregar). Hi ha molts plats vegetals amb hummus i coses d'aquestes, i shawarma, cuscús i coses que són incapaç de pronunciar :-). Com que són locals grans permeten la reserva per a grups, i també cal dir que tenen menú migdia de dilluns a divendres i per un preu força bo en relació amb la quantitat i la qualitat del menjar. Jo vaig quedar ben tipa :). Normalment pots triar quin tipus d'acompanyament hi vols.

Per últim, dir que el restaurant es diu Ugarit perquè així es deia la ciutat més emblemàtica de Síria (ho diu la web). Actualment la ciutat es diu Ras Shamra, però en l'antiguitat va ser un lloc clau per al desenvolupament i creixement de les civilitzacions del Pròxim Orient (estem parlant 1.450-1180 a.C, que ja és dir, eh....!). Es veu que han fet excavacions i han trobat un munt de tauletes amb textos varis de tota mena (diplomàtics, polítics, religiosos...). Tenien un idioma propi, l'ugarític. Compost de 30 caràcters, es considera el més antic del món (ho diu a la web i ara mateix no tinc ganes de comprovar si la informació es correcta, jajajaja).

👉 Ugarit

📧 Diversos restaurants a Barcelona (consultar web)

💶 Menú migdia de 13 euros crec recordar / Nit mitjana de 18-20.

🌍 http://www.restaurantesirio.es/

[Lectures] El noi del Maravillas (Lluís Llach)

Sóc molt "fan" del Lluís Llach escriptor (a veure, que no vull dir amb aquesta frase que no m'agradi el Lluís Llach músic o el Lluís Llach en altres facetes, eh) però enteneu-me: com a escriptor m'agrada molt. I aquest llibre és molt bonic. (I no el vaig agafar de la biblio, que en aquest cas era compra segura jeje).

Bé, i de què va? doncs mireu, el Maravillas en aquest llibre és un teatre de "varietats" que hi havia al Paral·lel quan aquest tipus d'espectacles estaven de moda. Tota la història comença pels voltants de la guerra civil quan la mare del protagonista -treballadora molt estimada del Maravillas- ha d'exiliar-se a França si vol conservar la vida.

Sense detallar molt l'argument, direm que la noia es queda embarassada i el nen, de nom Roger Ventós, neix a la França lliure on hi passa els seus primers anys de vida. I és allà quan aquest petit comença a destacar en el camp musical i la seva mare fa mans i mànigues perquè rebi l'educació musical que necessita. I així va creixent, fins que les circumstàncies el tornen a Barcelona. Allà es troba amb tot l'equip del Maravillas i el seu propi oncle. Li ofereixen lloc on dormir i la possibilitat de continuar els seus estudis musicals, cosa que ell no desaprofita.

...I els anys passen i el petit Roger es converteix en un baríton de renom internacional.

A grosso modo aquest seria l'argument. L'obra està escrita com si fos el propi Roger qui escriu la seva pròpia autobiografia. És una novel·la molt tendre, amb els elements habituals de les novel·les del Lluís Llach i amb la qual ens podem endinsar al món de la música de primera línia i els teatres de varietats que van poblar -no fa tants anys- la nostra ciutat. 

Tots els personatges -o la majoria- són encantadors i afables, et desperta un sentiment molt proper i és impossible que el protagonista ens caigui malament. En fi, a mi m'ha agradat molt llegir-lo, ja ho veieu :-)

Pel·lícules de la setmana: 5 cm por segundo | Que baje Dios y lo vea

M'estic fixant que no he vist gaires pel·lícules, aquest any. A hores d'ara, finalitzant octubre, n'he vist només 16... o_o (sí, tinc llistes per tot XD).

Les que comento avui aquí no són gaire espectaculars, però mira, són les darreres que he vist...

Cinco centímetros segundo (2007)

5 cm por segundo és una peli japonesa d'animació. No la coneixia, me la vaig trobar per allà enmig del Netflix. I vaig pensar, ai mira, la miraré. 

Dirigida per Makoto Shinkai (Your name), es tracta d'una peli curteta dividida en tres parts: 

• Extracto de flor de cerezo: va de dos joves, un noi i una noia, que són molt amics. S'agraden, però no s'ho han dit mai... fins que un dels dos ha de marxar lluny i es dificulta la situació.
• Cosmonauta: en aquesta segona part, el noi de la primera part ja fa secundària i malgrat que una noia li va força al darrera, ell segueix amb la mirada perduda pensant en un amor que mai va ser...
• Cinco centímetros por segundo: i per tancar el cercle, veiem als dos joves que ja són adults i que cadascú fa la seva vida... es tornaran a trobar? tornaran a parlar? se'n recorden l'un de l'altre? això ho deixo a l'aire i que cadascú pensi el que vulgui. :-)

A veure, no sé com definir aquesta peli. És de les lentes (pel meu gust, massa lenta). Molt d'espai de silenci, molt pensament. És una peli sobre l'AMOR, la vida, sobre els sentiments, sobre les persones que s'allunyen pel pas del temps.. molt poètica, això sí. L'animació és bona i totes les imatges estan plenes de detalls... no sé, per ser de 2007 la vaig trobar molt perfecte a nivell tècnic. Els japonesos són uns craks. 

Que baje Dios y lo vea (2018)

I aquesta és l'altra que he vist.

Volia una cosa distreta per passar una estona i vaig trobar aquesta. I bueno. A veure, que no és una gran obra, ja us podeu imaginar, però és divertida. Per passar l'estona.

Va d'un grup de monjos. Bueno, un monastir de monjos i dels novatos que viuen amb ells i es preparen per ser monjos. Resulta que el monastir està en ruines i si el volen salvar necessiten diners... i la millor forma que tenen per aconseguir-ho és participar a la CHAMPIONS CLERUM, una champions de futbol però entre religiosos. 

És la típica història: tots els jugadors són súper catetos fins que arriba l'ajuda d'un capellà  modern que arriba de l'Àfrica. Al principi els altres monjos se'l miren raro perquè va tatuat i coses així, però dins seu hi ha un gran cor (ooooh). 

Els protagonistes són el Karra Elejalde i l'Alain Hernández, aquest actor català que sempre fa de macarrilla (es el que a La Riera feia de "Tito").

Restaurant de la setmana: Natsumi

Va, que tinc la secció de restaurants molt abandonada. Avui us parlaré d'un restaurant japonès que hi ha a Lloret de Mar. Es diu NATSUMI. :-) Bé, tenen un local a Lloret i un a Blanes.

Com ja veieu en el logo, és un lloc on es fa cuina japonesa creativa, i la veritat es que he de dir que els plats són bonics i estan currats. 

Normalment sempre s'associa la carta japonesa als suixis. Jo no en vaig menjar perquè no m'agrada  (ja sabeu que jo sóc molt simple de gustos) però la gent amb qui anava sí que en va menjar i van quedar-ne molt contents. De fet el suixi el fan ells mateixos amb peix fresc de màxima qualitat.

Jo vaig triar pollastre teriyaki amb un bol d'arròs, estava molt bo. Per defecte no hi ha coberts, només "palillos" (palets o com es digui en català jejejeje). Jo sóc una mica patosa i vaig demanar una forquilla... 😅😅 (em van donar també un plastiquet per unir els pals, però ni així).

(dibuix de la col·lecció "Life of Eli")
https://instagram.com/eliramirez82/

El local no és molt gran (es recomana reservar) i això fa que l'ambient sigui agradable i tranquil. Està força cèntric i a un parell de minuts de la platja.

Tenen tot tipus de cartes. Per exemple, de menú migdia n'hi ha dos: un de 12,70 i un de 17,70. Per la nit obren cada dia, però els migdies només de dijous a diumenge. El menú de 12,70 és només per dijous o divendres, mentre que el de 17.70 és vàlid pels 4 dies. També tenen menú degustació, menú de cap d'any take away... en fi, carta variada i completa, a la web la podeu consultar.

Us volia posar una foto del MOCHI de xocolata blanca que vaig menjar-me de postre, però l'he perdut (la vaig publicar com a storie a Instagram i nunca más se supo XD). A canvi, us poso una foto de la pròpia web:

👉 Natsumi

📧 Carrer Sénia del Barral, 26

💶 Una mitjana de 18-20 euros

🌍 http://www.natsumi.cat/ 

[Lectures] Llibres o cigarrets (George Orwell)

Tothom que pensa en George Orwell com a escriptor, ho fa pensant en les seves obres més famoses i més llegides (1984, per exemple). Però hi ha alguna cosa més i val la pena conèixer aquesta obra, que és com un recull d'articles que va escriure i publicar en diversos mitjans.

Confesso que si vaig agafar aquest llibre de la biblioteca va ser pel títol i no pròpiament per l'autor, però em va acabar agradant bastant perquè es toquen diversos temes i parla també del seu passat com a nen que va ser. 

El llibre s'estructura amb 8 temes (o sigui, cada tema inclou un mínim d'un article).

• Comença amb "Llibres o cigarrets", que és el que dóna títol al conjunt. Per què aquest títol? doncs pq l'autor reflexiona sobre el cost dels llibres i sobre el cost dels cigarrets. Molta gent diu que no té diners per comprar llibres però surt més barat que fumar.

• Records d'un llibreter: aquest és un dels meus dos capítols preferits. Es veu que l'Orwell va treballar en una llibreria de segona mà. Explica anècdotes curioses i té alguna frase que val la pena: "Com a norma, en una llibreria a l'hivern fa un fred horrible, perquè si fa massa calor els vidres de l'aparador s'omplen de baf, i un llibreter viu de l'aparador. I els llibres deixen anar més pols i més desagradable que cap altra classe d'objectes inventats fins ara, i la part de dalt d'un llibre és el lloc que moltes mosques triarien per morir".

• Confessions d'un crític literari. També s'hi va dedicar i també ens mostra el seu punt de vista, una mica negatiu, tot sigui dit. (No és un llibre especialment alegre ni positiu, però ens pot ajudar a conèixer millor l'autor i el seu entorn)

• La destrucció de la literatura. Aquesta part és on hi defensa la llibertat d'expressió, sobretot a l'hora d'escriure. De fet és un tema molt actual, ja que es queixa de com alguns mitjans només publiquen segons què o ho diuen segons la seva manera... d'això avui en dia n'estem ben tips, no? Doncs ja passava als anys 40. I per desgràcia no sembla que s'hagi d'acabar...

• El meu país a dreta i esquerra. El títol del capítol ja ho diu tot, no?

• Com moren els pobres: aquest és un tros interessant també. París, als anys 40 (i avui en dia, encara en molts països) era una merda posar-se malalt si eres pobre. Bé, és una obvietat, no? doncs aquest capítol parla d'això i de com, malgrat que la infermeria i la medicina a nivell mundial ja anaven millorant, a molts hospitals eren els propis malalts els que s'havien d'ajudar entre ells, ja que els metges i infermeres no feien quasi res per ajudar-los.

• Quins temps de joia, aquells! Malgrat que el títol sembli positiu, el text no ho és gaire. Aquest és l'altre dels "dos capítols preferits" que he comentat abans. Orwell ens parla de quan era nen i la veritat és que no va ser gaire feliç. És un capítol llarg, ple d'anècdotes i records. Orwell va viure uns quants anys de la seva vida en un internat dels cars, malgrat que ell no era ric. Alguns alumnes eren becats pel seu rendiment i allà "els entrenaven" per ser becats en una universitat. El que passa és que els mètodes d'aprenentatge eren "antics" i els nens pobres becats sempre rebien. També explica que de petit es pixava al llit per les nits i a l'internat el castigaven encara més. Un capítol ple de traumes que va marcar la seva personalitat i la seva lluita contra les injustícies i la desigualtat.

• Finalment, el darrer capítol es titula "Per què escric" i recull els motius pels quals els escriptors, en major o menor mesura, escriuen (per exemple, l'egoisme personal, el posicionament polític, el context històric...).

Realment és un llibre que m'ha sorprès i que recomano si us interessa el que s'hi exposa. De fet es llegeix bastant ràpid, són 144 pàgines però de lectura amena perquè va per capítols i són diferents articles.

Per acabar, us deixo una frase més:

"Tots aquells que han superat els 30 anys són persones grotesques sense alegria que es pasen la vida preocupades per coses que no tenen cap importància i, des del punt de vista d'un nen, vivint sense cap objectiu que valgui la pena".

[Lectures] Ana de las Tejas Verdes (còmic manga)

He tingut un subidón amb l'Ana de las Tejas Verdes. De petita en vaig veure l'anime (dibuixos animats japonesos) i... m'encantava. Després de gran vaig veure algunes adaptacions de sèries "amb persones reals" (suposo que qui més qui menys, n'ha vist alguna).

El subidón, de fet, va ser l'any passat: us he de confessar que va ser un dels motius que va fer que em fes subscriptora de la plataforma NETFLIX, ja que n'havien emès una nova versió de la sèrie. I bé, enguany he vist la segona temporada i és un amor... i ja us en parlaré un altre dia perquè avui us vull parlar dels CÒMICS

Sí, n'ha sortit una versió manga. 😊😃. Quan vaig donar un cop d'ull a les pàgines ja m'ho va semblar, però ho vaig confirmar amb el sr. Google: l'autora és la Yumiko Igarashi... l'autora de Candy Candy!! (una altre sèrie TOP de la meva infància)

M'encanta com dibuixa els ulls i les expressions

La història en còmic està dividida en 5 VOLUMS i està publicada per Norma Editorial. Els primers tres volums fan referència a la seva vida "infantil-juvenil" (ara no sé si les novel·les són 6 o 7 volums). Després hi ha un quart volum fora de numeració anomenat "Ana, la de Avonlea" i un cinquè -també fora de numeració- que es diu "Ana, la de la isla".

En total al llarg dels cinc còmics veiem els seus inicis al poble, la seva vida universitària i el seu estira-i-arronsa amb l'amor de la seva vida, en Gilbert Grape. No sé si us hauré convençut perquè llegiu aquesta adaptació, però jo l'he gaudit molt-molt-molt, moltíssim.

Ni punyetera idea del que diu, però és tan bona! és divertida i tendre.

Micro-ressenyes de còmic (7a - 2018) - Medicina gràfica

Ara ja feia bastant que no feia una recopilació de "micro-ressenyes" de còmic (de fet, feia MOLT que no actualitzava el blog). Més val posar-hi remei abans no se me n'acumulin masses :-) Aquí va la setena edició del 2018!

Abans, però, dues ressenyes meves sobre còmic aparegudes en blogs aliens:

• En la cocina con Kafka (Tom Gauld). A: Blog de l'Escola de Llibreria, UB.
• Soppy (Philippa Rice). A: Biblogtecarios.

Com ja he posat al títol del post, les microressenyes d'avui aniran sobre medicina gràfica. Són còmics mèdics (des del punt de vista del pacient, del metge, etc.) i que ara està "en auge". Podeu seguir aquest blog: Medicina gráfica. Aquestes són les meves d'avui:

Yo gorda (Meritxell Bosch)

Molts còmics sobre medicina gràfica se n'intueix el tema només mirant una mica el títol i la coberta. I aquest, n'és un cas. 

Es tracta d'un còmic autobiogràfic (de fet, la majoria de medicina gràfica ho és). La pròpia autora va patir força bullying pel fet d'estar gorda (i no només a l'escola, que això ja de per sí és greu... sinó també retrets des de casa seva). Ja us podeu imaginar el panorama: autoestima pel terra, trastorns alimentaris, crítica a la societat actual, etc. Al ser narrat per ella mateixa ens demostra una força de superació innegable i veure com evoluciona el còmic en mereix la seva lectura.

La historia de mis tetas (Jennifer Hayden)

Mateixa premisa que l'anterior però aquest cop, autobiografia d'una dona amb càncer de pit. És curiós, aquest còmic: està dibuixat pràcticament tot en format de quatre vinyetes per pàgina, així:

el tipus de dibuix i el format em va agobiar una mica

I té una altra curiositat: no es centra totalment en el càncer sinó en els seus pits en general. O sigui, enfoca la història fent un repàs a la seva vida des del punt de vista dels seus pits i, per tant, comença de petita (quan no en tenia) i segueix amb l'adolescència (li van trigar en créixer) etc.

Als 43 li diagnostiquen càncer i això fa que s'hagi de replantejar moltes coses (sense spoilers, però hi ha més malaltia en aquest còmic). Tot ho fa des d'un punt de vista tant humorístic (en general) que resulta una lectura tendra i divertida. Ara bé, malgrat els premis rebuts i tot plegat, jo no li poso més de tres estrelles perquè crec que es fa una mica pesada: són moltes pàgines i crec que la majoria no calen. Es fa llarg.

Talco de vidrio (Marcello Quintanilha)

Ves per on, aquest NO ÉS autobiogràfic.

La protagonista es diu Rosángela i és dentista. Bé, és una bona dentista, de les que tenen consulta pròpia i cert reconeixement. És un llibre mèdic sobre dentistes, doncs? doncs no.

Talco de vidrio ens mostra com una persona que HO TÉ TOT (bona feina, bon marit -metge de prestigi-, fills, bona vida social, etc) pateix perque no és feliç. Veu la gent del seu voltant que viu la seva pròpia vida sense preocupacions i això li provoca angoixa i malestar. Per exemple: té una cosina així mig choni que malgrat les males circumstàncies que li ha tocat viure a la vida, mira de ser feliç i de lluir sempre un somriure. En fi, em va sorprendre bastant.

La casa azul (Tyto Alba)

Tyto Alba és un autor que m'agrada bastant. És bastant productiu i publica bastant, i he llegit gran part de la seva obra. El cas que ens ocupa aquí és una mena de biografia de la Frida Kahlo... però no una biografia qualsevol, sinó que ho fa des del punt de vista de la forta amistat que va tenir amb la Chavela Vargas. Deixa entreveure moltes coses i el lector pot imaginar si van passar o no van passar, però està tot molt ben estructurat i dóna a conèixer una part de la Frida que potser no és tan coneguda.

En fi que si us agrada el tema, Mèxic, o les relacions que van mantenir possiblement tots aquells personatges (el seu marit era molt social) doncs ja sabeu. I ah, és medicina gràfica perquè veiem tota la evolució de la malaltia de la Frida i com això la va ajudar a pintar els seus famosos quadres.

Don Barroso (Zarva Barroso)

Desfiladero Ediciones va publicar fa uns mesos aquesta història, feta pel propi fill del protagonista i en honor seu. I és que l'autor del còmic, Zarva Barroso, ha volgut retre homenatge al seu pare, un home que va viure sempre per la música i que era molt estimat per la gent del poble.

El cas és que Don Barroso, diagnòsticat de càncer, vol emprendre una última iniciativa abans de morir: salvar el Teatre Musical del seu poble, un lloc assajaven de joves i que ara està a punt de ser tirat a terra a causa de la especulació immobiliària i el pas del temps.

El llibre va guanyar el premi Divina Pastora de Novel·la Gràfica Social, i és força bonic. Si us interessa saber-ne més, podeu llegir aquest reportatge: Don Barroso, música contra el cáncer.

Las voces y el laberinto (Ricard Ruiz, Alfredo Borés)

I acabo amb aquest còmic que recopila diverses històries: cinc en total. I què tenen en comú? doncs que, en certa manera, donen a veu a les persones que normalment no la tenen. Són cinc històries on els protagonistes tenen diversos problemes derivats de la seva salut mental. Com apunt afegit voldria remarcar que es basa en testimonis reals de persones que pateixen esquizofrènia i que remarquen el rebuig que sovint pateixen en aquesta societat al no ser compresos pels demès.

Hem de tenir en compte que avui en dia es calcula que 1 de cada 4 persones pateix algun trastorn vinculat amb la salut mental.

El còmic està basant en un llibre del propi autor, Ricard Ruiz, va escriure l'any 2005 i que ho va fer com a resposta per entendre millor aquest entorn després que el seu millor amic es suïcidés.