Lectures: Soy leyenda (Richard Matheson)

Fa poc vaig llegir el llibre de SOY LEYENDA. Ho vaig fer per lo del Velocirepte, perquè, sinceranent, és un tipus d'història que, a priori, no em motiva de llegir-les. I bueno. Que tampoc n'he vist la peli... tot i que ara m'ha entrat curiositat. Ah! i que m'ha agradat eh.

El llibre està escrit per Richard Matheson l'any 1954. Això ho dic perquè en certa part, el llibre no està caducat... vull dir: a vegades llegeixes coses d'altres èpoques i algunes coses semblen bastant obsoletes... aquí no. O almenys a mi no m'ho ha semblat massa. Potser perquè hi surt poca gent i poc decorat...

Entenc que tothom o quasi tothom sap una mica de què va la història (ATENCIÓ SPOILERS LLEUGERS!!) va d'un virus que converteix en una mena de zombi vampir a la gent i pel que sembla, només queda un humà de veritat. I és el protagonista del llibre, clar.

El tio aconsegueix sobreviure durant tres anys atrinxerat a casa seva, un xaletet d'aquests americans ben equipat per lluitar contra els enemics i que no li pugui faltar de res. La veritat és que l'ambient que descriu és força angoixant... no sé que faria si em passés a mi... però possiblement em deixaria mossegar i ja està, no sé.

Voldria destacar algun paràgraf, bé, UN PARÀGRAF, que m'ha indignat, ajjajaja! Hi ha un moment el que el protagonista decideix buscar informació per combatre als vampirs. I clar, va a la BIBLIOTECA (on si no??) i ens trobem amb això:

BIBLIOTECARIA SOLTERONA.

i més a sota... "pensó en la mujer que había muerto solitaria..."

Com el Titanic. Com els músics del Titanic. Que veus que el barco s'enfonsa però tu dale, a tenir la biblioteca impecable perquè clar, no tens vida. No tens parella, no tens amics, ets una solterona avorrida i has de tenir la biblioteca impoluta jajaja. En fi, va...

Pd. Per cert, de versions cinematogràfiques se n'han fet tres i la més coneguda és la última, protagonitzada pel Will Smith (2007) i que va recaptar molts milions. Segons he vist, la història és lleugerament diferent (sobretot de cara al final).

Ruta per la Barcelona subterrània: Tren de Sarrià + Avinguda de la Llum

Aquest mes de maig ha passat sense pena ni glòria. Ni l'he vist passar. I aquest cap de setmana volia fer moltes coses i no he fet res: se m'ha passat la expo del World Press Photo, el Matsuri, el Gutterfest i la expo de la Lita Cabellut, que també acabava ahir. Tot molt fantàstic.

Però una cosa si que he fet: una ruta de la mà de CultRuta: "BCN subterrània: Tren de Sarrià". Es tracta d'una ruta d'unes tres hores que explica una mica els orígens del tren de Sarrià (actualment FGC) i amb l'al·licient de l'antiga Avinguda de la Llum: es visiten espais normalment tancats com l'antic Salón de Recreativos (tancat i barrat des de 1989), l'Espai de la Llum i l'Espai Albert Vilalta, que ara us explicaré una mica per sobre.

El tren que va des de Barcelona fins a Sarrià té uns 150 anys d'història: la ciutat ha canviat moltíssim. Aquest tren, que ha dividit l'Eixample en dues meitats i que ha sigut testimoni de molts fets i anècdotes, és el protagonista absolut d'aquesta ruta que, si us mola el tema, us recomano que feu. Ara bé, intrínsecament aquest tren va lligat a l'Avinguda de la Llum:

Ara bàsicament no en queda res, però era una galeria comercial subterrània que hi havia a Barcelona (la primera d'Europa) i que ocupava pràcticament l'espai que avui ocupa el Sephora del carrer Pelai. Es va obrir l'any 1940 i va durar fins als anys 90 (això és molt fort perquè, com que jo no sóc de Barcelona, a mi tot el que sigui anterior a les Olimpíades no existeix). Al principi tenia molt d'èxit i molta gent hi anava: hi havia molts comerços, bars... fins i tot el primer bar on es van servir DONUTS.

Al principi la idea no era fer una avinguda sinó una mini ciutat que ocupés l'espai que va des de Universitat a Urquinaona i pujant per Balmes fins a Gran Via, incloent unes piscines i no sé que a sota de plaça Catalunya. El projecte fins i tot es va arribar a aprovar, però la manca de finançament va fer-ho tirar enrera. I encara sort: cap als anys 60 allò ja començava a decrepetijar (fer-se decrèpit) (m'invento paraules). 

Es "conserven" dos espais (no sé si conservar és la millor paraula)

• Espai de la Llum: és on estava l'antic cinema. Als anys 40, quan es va inagurar, era un cine guai on feien pelis Disney i coses així. Però en la seva última època era un cine de Sales X. Ara ho han arreglat: han tret les cadires i han posat plafons per explicar una mica el tema del tren de Sarrià.

• Salón de recreativos: aquest espai es pot visitar des de fa molt poquet. (((Recreativos es una paraula que sona súper-antiga, com ULTRAMARINOS))). En queda molt poca cosa: el cartell i l'olor a humitat rància... no en queda res més. Ni màquines del millón ni billars, res. Una sala buida però curiosa de veure:

La visita ha seguit a través del FGC, hem anat fent diverses parades i el nostre guia anava explicant moltes coses (en sabia un munt). (He de dir que les rutes que he fet amb CultRuta sempre han sigut molt professionals... n'he fet crec que tres... val, no gaires, però les tres han anat bé!).

La última parada era a Sarrià, que és un FGC hi té unes oficines i un centre de documentació, arxiu i exposició. I allà ens han explicat algunes coses més i hem donat per acabada la visita. :-)

Conte va! va de contes, 2018. (Expo i paradeta)

Al Centre d'Art Contemporani La Sala de Vilanova i la Geltrú podeu veure, fins al 24 de juny, l'exposició "Conte va! va de contes", on he participat.

Aquesta expo s'enmarca dins la Fira Conte Va! va de contes que ja fa sis anys que es fa i que comporta un seguit d'activitats vinculades als contes  Realment és una festa molt xula i val molt la pena anar-hi, l'equip organitzador s'ho curra moltíssim. I tot el que implica!

El tema d'aquest any era ELS CONTES I LA MÚSICA. La meva obra és sobre el flautista d'Hamelín.

Considero que en aquesta foto he quedat molt afavorida.
Han participat altres companyes, tots els quadres molaven un munt!

També aquest any hem muntat paradeta a la plaça:

Ah! i si aneu a La Sala d'exposicions, trobareu altres expos guais. Una d'elles són figures com àtoms (parlo des del coneixement de la ciència) fetes amb palletes de refresc. Súper bonic i súper original!

I una altra expo feta per les diferents escoles del municipi i on s'han utilitzat materials reciclats. Em va arribar a l'ànima una de petites històries en una mena de caixeta i un futbolí de Sant Jordi:

Tot genial, com sempre!

Jornada sobre trajectòries professionals a la FBiD

L'altre dia vaig anar a la Facultat a participar, juntament amb el Jordi Bosch (director de la Biblioteca Sud de  Sabadell) a una "sessió sobre trajectòries professionals". O sigui: que vam anar a parlar de la nostra vida, més o menys. :-P

Va estar guai. Sempre està molt bé, tornar a la facultat. A mi, personalment, el pas per allà em va canviar la vida (jo no m'havia plantejat mai ser bibliotecària). I ves per on, que ara és una cosa que m'agrada molt i no em plantejo deixar mai de ser-ho :-)

La presentació PPT del Jordi no es pot penjar pq hi surt gent, però comparteixo la meva. És una mica friki i informal, però, com va dir el propi Jordi, l'humor ens salvarà la vida. (I la passió, també).

Vam fer cinc diapositives cadascú: els nostres inicis com a persones, la nostra infància i influències (coses que ens han marcat i que determinen el nostre futur i personalitat), el pas per la Facultat, les primeres feines vinculades al sector i feina actual.

[Lectures] 84, Charing Cross Road (Helene Hanff)

Aquest és un d'aquells títols que sempre quedaven pendents de llegir. Coneixia la història i, a part, fa molts anys en vaig veure l'obra de teatre... però mai havia agafat el llibre. Ara ja sí! :-)

Context: Charing Cross Road és un cèntric carrer de Londres que, sobretot, destaca per la quantitat de llibreries que té, tant de primera com de segona mà, a part de moltes d'especialitzades. Abans n'hi havia més, però es veu que un problema amb els alts lloguers va fer que moltes haguessin de tancar portes. Algunes de les més conegudes són Blackwell's i Foyles.

84 Charing Cross Road és una novel·la que recull l'intercanvi de cartes entre una dona de Nova York (la pròpia autora, Helen Hanff) i els treballadors de Marks & Co., una llibreria del carrer Charing Cross Road (d'aquí el títol... per si no era obvi, jajajaja).

L'obra ja és un clàssic i a part d'obres de teatre també se n'ha fet una pel·lícula, una sèrie i una radionovel·la per la BBC. És una història tendre i maca, tot sigui dit. La relació epistolar entre Hanff i Frank Doel (així com els seus companys de negoci) fan que et sentis com si fossis un amic més. La Halen és una dona amb un caràcter una mica extravagant, però demostra tenir molt bon cor i, malgrat que no li sobren els diners, ajuda com pot als seus col·legues de Londres, que a causa de la guerra s'han quedat sense alguns aliments i productes.

Pd. Per cert, la llibreria ja fa anys que no existeix.

[Sèries] The sinner

No us dóna la sensació, així en general, que cada cop hi ha més coses i menys temps? Vull dir... tants llibres, tantes sèries, tantes pelis... jo a vegades penso si surt rentable estar-se no sé quants mesos rodant una sèrie de x capítols i que després la gent s'ho puleixi en una marató d'una tarda... oi? Bé, jo no acostumo a fer maratons i vaig una mica lenta, però sempre penso que la llista de "llibres-per-llegir, sèries-pelis-per-veure, etc," creix inversament proporcional al temps del que disposem. En fi.

No m'enrotllo i vaig al gra: THE SINNER

Protagonitzada per Jessica Biel, la sèrie va d'una dona que -sense més- apunyala a un home fins a matar-lo. Ningú en coneix els motius, ni ella mateixa. Per sort, un policia l'ajudarà a navegar per la seva ment fins a poder descobrir tot el que s'hi amaga, ja que no accepta la simple confessió de la noia: vol saber el perquè (i bé que fa).

La sèrie es veu que està basada en una novel·la escrita per Petra Hammesfahr i ja estan preparant la segona temporada (que suposo que tindrà un enfocament diferent, perquè la primera temporada queda concluida... almenys en lo que la protagonista refereix, crec).

Són 8 capítols i enganxen bastant. El misteri que s'amaga es va desvelant poc a poc i sense preses, tot molt ben temporitzat i, a més, els actors ho fan molt creïble. A mi almenys el personatge d'ella m'ha semblat molt interessant.

Restaurant de la setmana: Zero 20 Barcelona

El restaurant que us comento avui, Zero 20 Barcelona, és un local mexicà que hi ha prop de Plaça Espanya. O sigui, passada la plaça, tirant cap a L'Hospitalet i en un carrer de segona fila (per entendre'ns: per la zona que queda prop del CaixaFòrum, per allà al darrera).

Era un sopar amb amics i realment crec que vam tenir una mica de mala sort. Us explico:

El lloc és bonic i acollidor: no està en una zona molt transitada però convida a entrar-hi (per les llums de fora, per l'ambient maco que s'hi veu a dins). No semblava desconegut pels veïns, ja que anava entrant gent. Ara bé: van trigar molt en servir-nos i, a més, descompassats. I no hi havia tanta gent (el local és de mides normals)

Érem 8 persones i la diferència de temps d'entrega del menjar va ser massa: mentre alguns acabàvem, a d'altres encara no els hi havien dut el plat (plats, per cert, no molt grans pel preu que van, malgrat que tampoc ho vaig trobar del tot car-car). Per més inri, a una noia se li van oblidar el plat i ja ens veieu a tots 7 sopats i a la vuitena que encara estava tot per fer. En fi, potser va ser mala sort i devien tenir un mal dia, però va saber greu. I si fos un oblit encara rai, però els diferents tempos molesten bastant (i més quan no parlem d'un grup exageradament gran).

👉 Zero 20 Barcelona

📧 Indíbil, 6

💶 Vam sopar per 14 euros, malgrat que jo personalment em vaig quedar amb gana (i els qui em coneixeu sabeu que sóc de menjar poquet).

Micro-ressenyes de còmic (5a - 2018)

Nova tanda de micro-ressenyes comiqueres, que ja tocava. :-)

Aquesta vegada els he intentat agrupar temàticament, malgrat que és una mica difícil i una mica va agafat amb pinces. La selecció d'avui són còmics amb cert context històric:

Deportado 4443

Deu ni dó amb aquesta història. Molt dura i molt real, el trobo imprescindible. Suposo que només veient la portada ja us podeu fer a la idea de la temàtica. 

L'obra va a càrrec de Carlos Hernández de Miguel (periodista) i Ionannes Ensis (il·lustrador). Junts posen llum visual al testimoni d'Antonio Hernández (el tiet del propi Carlos), un espanyol que va passar quatre anys al camp de concentració de Mauthausen.

Hernández va ser un dels 9.300 espanyols que van anar a petar als camps. El que va viure allà... ja us ho podeu imaginar.

Cal destacar-ne un detall: abans del còmic hi va haver TWITTER. Com? doncs bé: l'autor, el Carlos, va crear un compte de Twitter (@deportado4443, encara actiu) i allà va relatar en primera persona el testimoni del seu tiet. Ho va posar tot com si estigués passant en aquell mateix moment. La cosa està en que va funcionar molt bé i va ser l'il·lustrador qui, en veure-ho, li va escriure per convertir-ho tot en un llibre. I d'allà fins aquí. La veu dels molts que es van quedar sense veu.

Baby's in black

Canviem de context: situem-nos als anys 60. "Baby's in black" és una cançó dels Beatles de 1964 que van dedicar-la a Astrid Kirchherr, una noia fotògrafa que va estar molt lligada als Beatles als seus inicis (Hamburg) i que va mantenir una relació sentimental amb Stuart Sutcliffe, el primer baixista que va tenir el grup (el cinquè Beatle) i que va morir a l'any 1962. 

El còmic es centra en la relació entre l'Astrid i l'Stuart, deixant els Beatles en un segon pla força proper. Només per això ja val força la pena. És un còmic dels Beatles sense ser protagonitzat pels Beatles. Tot un descobriment :)

El cumpleaños de Kim Jong-il

Entre l'horror i la tendresa. Em vaig enamorar d'aquest còmic quan el vaig veure, ja que les il·lustracions em van atraure de seguida :-)

De què va? doncs d'un nen que neix i creix a Corea del Nord. Des de ben petit aprèn que una de les persones més importants - perdó LA MÉS IMPORTANT- és el Kim II-sung i el seu fill Kim Jong-il. I que per això hi ha fotos d'ell per tot arreu, estàtues i demés.

Com qualsevol altre amic seu, el nano viu adoctrinat: llibres, còmics, cine... tot està pensat per odiar l'enemic i estimar al líder, tot. Però: ES PASSA GANA, i fugir, està mal vist... i poc a poc la cara fosca del règim es posa en contra de la seva família.

M'ha agradat moltíssim.

Los años del Sputnik

Publicat per Astiberri, aquest còmic es situa a França i mitjans dels anys 50. Els protagonistes són un grup de nens de dos barris diferents (els de dalt i els d'abaix) que tenen lluites continues pel territori. En certa manera em va recordar a "La guerra de los botones", potser per la rivalitat de les bandes i per passar-ho tot per la mirada dels nens.

És un volum integral, per tant entenc que originalment es devia publicar per parts (Val, ho acabo de comprovar i van ser quatre i es van publicar entre 1999 i 2003 a França). ÉS una història que està prou bé, es distreta... però a mi tampoc m'ha matat massa. Són les rivalitats entre els nens dels dos barris i els problemes que hi ha al darrera (hi ha casos de racisme, lluites polítiques...). Són nanos que representen a tots aquells que vivien en barris obrers i fills de treballadors de fàbriques. (He de dir que el tipu de dibuix, malgrat tot, no és dels que més em fan gaudir)

Una vida errante

I acabo amb aquests dos volums de "Una vida errante", de Yoshihiro Tatusmi. Els vam llegir al club de lectura de còmic i a mi em van agradar força (tot i que a alguna gent se li va fer pesada, i ho entenc). 

Es tracta d'un còmic autobiogràfic: Tatsumi va néixer l'any 1935 i va morir fa poc, al 2015. Aquí a Espanya es va començar a conèixer gràcies a la revista de El Víbora, on es van publicar algunes de les seves historietes. El còmic, dividit en dos llargs volums, mostra com era la vida de la gent que feia manga en aquella època. Ell va inventar el gekiga, un tipus d'obra que era diferent als manga de l'época, amb un to més literari i culte (una mica com les novel·les gràfiques actuals).

El pobre va estar 11 anys fent aquests dos volums en el qual es posa en la pell del Hiroshi, que seria el seu alter ego. Ni que sigui per donar valor a la feina que va fer (i el munt de referències d'obres i autors que va incloent-hi) ja valdria la pena que us el llegissiu, jeje.

Resum (personal i prou) de les #15JCID

Cada dos anys (tret d'alguna excepció) es celebren a Barcelona unes Jornades on hi van molts bibliotecaris: les JCID (Jornades Catalanes d'Informació i Documentació). N'he parlat cada cop que n'hi han hagut... o sigui que pel blog això no és nou. PERÒ, enguany ho faré diferent: la crònica més formal i àmplia la publicaré al blog de Biblogtecarios a mitges amb una companya bibliotecària... i aquí posaré només la part més personal.
(ei, ja està publicada)

Dia 1

Molt guai tornar a veure a la gent. :-)

Em va saturar una mica llegir el programa i veure que m'agradava pràcticament tot i no em podia clonar i convertir-me en 8 elis diferents. La cosa està en que, a més, aquest any amb els de la feina presentàvem DOS pòsters i la seva presentació coincidia amb una comunicació que feien uns companys i una taula rodona de biblioteques universitàries que m'interessava sentir... en fi. Però bé. Us ensenyo els pòsters (i les meves companyes de feina) (no sortim tots, algú havia de quedar-se a la biblio -_-!) 

Després ens vam dirigir a una presentació d'experiències (10 en total, i tres d'elles eren CRAI UB o sigui que hi vam anar en pack jejej). Per la tarda vaig anar a més experiències (vull destacar el DECÀLEG del bibliotecari juvenil :D) i després una sessió de gamificació a càrrec de l'Oriol Ripoll, amb qui vaig concidir fa molts anys quan jo treballava al DIXIT i a qui em va fer gràcia tornar a saludar personalment (més enllà de les xarxes, vull dir). :-)

Lo guai va venir després perquè van fer un AFTERWORK en un hotel i, malgrat no ser-hi tots, vam ser força gent i va ser divertit. A més, van presentar un documental, el BiDes, que mostra la vida de cinc bibliotecaris que tenen una "segona vida" curiosa (o sigui, per treure una mica la imatge de que els bibliotecaris som avorrits i tal).

L'afterwork es va allargar bastant perquè després alguns vam decidir anar a sopar i bé, ja només ens faltava posar un sac de dormir a la UPF... molt bibliointensiu tot plegat :-P

Dia 2

De nou el drama de no poder-se clonar. Però bueno. Vaig anar a una xerrada-taller de Design-thinking i després a un sobre maker spaces, que per cert ho vaig trobar molt interessant. Ja més o menys ho coneixia, però quan t'ho expliquen allà en directe és més-millor. L'únic problema és que erem molta gent i el taller va quedar una mica atapeït, però va molar. Vam fer un robotillo R2-D2 (una alarma contra intrusos). Us poso alguna foto:

I després, una taula rodona de còmics fets per dones, que també va ser súper interessant malgrat la poca acústica de la que gaudíem.

Resumint (m'havia promès no allargar-me i ja m'estic traint) unes jornades de les quals, com sempre, vaig gaudir molt i em quedo amb un bon record. Ja tinc ganes de 16es!

PER CERT, una cosa més de les jornades: MOLA MOLT DESVIRTUALITZAR GENT. En un món d'Internet com és el nostre, posar cara a les persones que seguim a les xarxes ES BIEN. Des d'aquí una salutació a la Mònica Pulido, a la Marta Cava i a la Rosa M. Piqué... que em va fer un dibuix!!!!

M'encanten aquestes coses. :-)

------

I ah, per si algú té curiositat per les anteriors... (que per alguna cosa el blog ja té 10 anys, quina por tot el que s'hi allotja...)

• Les 11es (2008) - Dia 1 i Dia 2 (feia de voluntària)
• Les 12es (2010) - Dia 1 i Dia 2 i més Dia 2. (també vaig fer-ne pel BlogdelDijous però ara mateix fa mandra enllaçar) ah i PHOTOCALL, que joves
• I les 13es (2012) - Conferència inaugural i Dia 1 (i únic dia). 
• Les 14es (2016) - Publicada a Biblogtecarios amb l'Ester Angulo.

[Punts de llibre] Sant Jordi UB

Com diu la Roser en el seu blog... encara van sortint punts de Sant Jordi. No vaig poder anar a la trobada de la Teixonera perque estava a SANT ESTEVE DE LES ROURES, (ja us explicaré jeje) però us deixo amb alguns que s'han fet vinculats -d'una manera o altra. a la Universitat de Barcelona

• Estudiants de medicina del Campus Bellvitge (promoció 2013-2019)

• El del CRAI enguany l'han dedicat a Pedrolo (si algú en volgués un, tinc algun de repe). El de l'esquerra em va sorprendre, mai havia vist punts de Sant Jordi de la UB (que no anessin vinculats a una Facultat o estudis, servei, etc.) 

•  I un que vaig trobar a la Facultat d'Economia i Empresa:

Nou iPad!

M'he comprat un iPad (el barato que en diuen, el de "uso académico")(tampoc és que sigui molt barato, cert, però bueno...) amb un "iPencil" per dibuixar. 
I oh! m'encanta. Ara crec que dibuixaré molt més...

 

(títol d'aquest últim: catalans en l'era d'Internet)

Restaurant de la setmana: Calçots&Gitanos a la Caseta del Migdia

Coneixeu la Caseta del migdia? és un bar hipster que hi ha a Montjuïc. Està amagat darrera el castell i, això sí, té unes vistes molt interessants perquè es situa en un mirador. Dic que és hipster perquè realment ho crec: gestionat per la Moritz i ideal per anar a veure capvespres com si estiguéssim a Ibiza :-) Aquí una foto treta d'Internet:

Us he de dir que he triat aquesta imatge per pur postureig, ja que mai hi he estat per la nit. (a l'hivern tanquen quan marxa el sol i a l'estiu allarguen fins a les 2 de la matinada). Ah! i dir també que és un bar tot d'exterior: no hi ha taules d'interior ni res de res (només un lavabo).

PERÒ, jo no volia parlar de la caseta en sí... sinó de les calçotades gitanes que fan a la primavera. Aquí a la dreta teniu el cartell.

Sento dir-vos que la temporada de calçots ja ha finalitzat i que ja no els trobareu... (durava fins el dissabte 29 d'abril) però que us pugui servir per l'any vinent, si cal. 

Calçots&Gitanos by Moritz és una aposta interessant per passar un dissabte diferent. La premisa és bàsica: poder menjar calçots de qualitat a ritme de música (rumba) i en un bon ambient. S'ha de trucar per reservar.

Aquí us deixo la meva humil valoració:

Coses bones

- El menjar és de proximitat. El menú porta: una ració de calçots, una butifarra amb pa amb tomàquet i un tros de braç de gitano de postre.- 

- El personal és simpàtic

- El lloc és molt agradable, i més sí no hi heu estat mai

- La música dóna ambientillo i no es fa gens pesada perquè no sona el 100% dels minuts.

Coses no tan bones

- El dia que vam anar-hi feia rasca... al no haver-hi interior, si agafes un mal dia acabes menjant amb l'abric posat i és una mica rollo.

- Val 25 euros. No dic que sigui del tot car, però en altres llocs per aquest preu tens calçots il·limitats i una parrillada de carn. Aquí tens els calçots justos i una butifarra.

- Està molt bé el rollo ecològic de proximitat. Et donen també uns coberts de fusta reciclables... però després no es recicla i, a més, els gots són de plàstic d'un sol ús. Igual pel preu que val podrien posar gots d'aquells de plàstic (aquests típics de festa major, amb missatge i reutilitzables). O amb un dipòsit.

Malgrat tot, ens ho vam passar molt bé. Vam riure, vam menjar bé i tornant vam aprofitar per veure la expo de Disney al CaixaFòrum... que si de cas ja us en parlaré un altre dia :-)

Cooking craze, un joc addictiu

De petita jugava a videojocs de videoconsoles. Em passava moltes hores (moltes) amb la megadrive i la gameboy. Ara ja no sóc de jugar en consoles, però quan trobo una app que enganxa, em puc viciar (i molt). 

Un tipus de joc que m'enganxa molt són els dels restaurants. Sí, vull dir aquests que et venen clients i en un mínim de temps has de servir no sé quants plats combinats i que quedin contents... n'he provat moltíssims, però per A o per B els acabava deixant (sovint per falta de motivació, necessitat de diners reals per millorar, etc.) Aquest no, aquest és diferent:

Permet jugar sense haver de connectar-lo amb cap xarxa (no fa falta que tinguis amics perquè t'envin vides i coses d'aquestes) i el ritme de joc és ideal: objectius diaris i objectius a llarg plaç per no perdre interès, facilitat relativa per passar els nivells (alguns més fàcils que d'altres, però la dificultat no desanima) i facilitat per aconseguir bonus i millores. Tot ben equilibrat.

La primera "pantalla" és Nova York. Cada ciutat té tres restaurants i cada restaurant són 40 nivells. O sigui, cada ciutat té 120 nivells. A la vegada, cada nivell es divideix en tres subnivells de dificultat... per tant cada ciutat té 360 nivells. A vegades el repte és fer tants diners en X segons, altres servir tants plats en tants minuts o servir X plats a X clients. Va variant. 

També s'han de sumar aquí els reptes diaris, que en són tres... i a vegades és "sirve este plato 15 veces" i això et fa anar sovint a restaurants que ja has visitat (altres ciutats) i jugar vàries partides, perquè no sempre apareix aquell plat... no sé si m'explico. Els reptes diaris són opcionals, però jo els vaig fent per allargar el joc al màxim (quan no em quedin ciutats per descobrir l'hauré de deixar, però mentre duri el joc i no me'l passi, aniré allargant-lo al màxim, jaja)

Hi ha ciutats que m'han agradat molt i altres que no. He odiat a mort Tokio i Bangkok. :-)

molt adorable, sí, però és més complicat que la resta.

Realment hi estic enganxada, i ho dic ara que estem a 2 de maig.., aviat seran 5 mesos jugant-hi cada dia (mínim hi jugo mitja hora al dia, ... en festius una mica més) No sé, m'enganxa. M'enganxa molt. Hi tinc veritable addicció. Per sort no me l'he instal·lat al mòbil.... però quan arriba el vespre, m'agrada seure i jugar.