[Sèries] Black Mirror (temporada 1)

Típica sèrie que tothom mira i que tu no fins que un dia decideixes posar-hi remei :-)

La veritat és que vaig mirar un capítol ja fa temps, però com que veia que ja anaven per la tercera temporada i a punt per una quarta, em va fer certa mandra.... fins que vaig veure que la 1a només tenia 3 capítols i la segona 4, jeje.

Imatge de: Netflix

És molt bona, aquesta sèrie. 

Cada capítol va sobre un tema diferent (són capítols auto-conclusius) però tots giren al voltant d'un mateix tema: com les tecnologies afecten la nostra manera de viure i com, portant-ho a l'extrem, condicionarien el nostre dia a dia. És com agafar una cosa possible i portar-la fins a l'extrem per adonar-nos de com de perillós pot ser. Vamos, una sèrie ideal per al debat, tant si es fa entre amics com si s'utilitza de manera didàctica (segons he llegit, alguns instituts fan visionats a classe).

De moment he vist sencera la primera temporada. Consta de tres capítols:

• L'himne nacional. Per mi, un dels millors capítols i, segons sembla, un dels que la gent recorda més (bona manera de començar una sèrie). El que s'hi explica és que una jove princesa anglesa ha sigut segrestada i el segrestador demana que si volen veure-la lliure (i viva) caldrà que el primer ministre faci una cosa que per res del món faria ningú... i que AIXÒ surti en directe en horari de màxima audiència. (No us dic el què per si voleu veure el capítol). :-)

• 15 millions de mèrits: aquí el que s'hi explica és un futur així distòpic on la gent s'ha de passar el dia pedalejant per produir energia. A mesura que van pedalejant van sumant crèdits... i amb aquests crèdits han de comprar menjar i viure una mica. Amb 15 millions de mèrits pots tenir la possibilitat de participar en un concurs rollo "operación triunfo" i poder canviar de vida...

• La teva història completa: aquest també em va agradar molt. Ens explica com seria el món si tothom tingués un xip a la orella que enregistrés tot allò que fas. Em va donar molt a pensar, aquest capítol. Tots hem volgut tenir una cosa així per poder veure parts de la nostra vida...tot i que és molt perillós... a més, quedariem atrapats en la nostàlgia, almenys jo. Ja em veig mirant vídeos tot el sant dia.... recordar aquells que ja no hi són, els moments més macos de la nostra vida. viatges, dies especials... però sí... és altament perillós, tot plegat.

La seguiré veient fins a posar-me al dia :-)

[Punts de llibre] Pregunta!

Bon dia i bona hora!

Avui, entrada ràpida i lleugera. Només una pregunta...

D'aquests, n'hi ha més? Els trobo moníssims, però desconec quants en formen col·lecció. Igual algú per aquí em pot ajudar ;-)

Inauguració de la Biblioteca Montserrat Abelló

Divendres passat -26 de gener- van inaugurar una nova biblioteca a Barcelona. Això sempre és una bona notícia :-)! Òbviament, hi vaig anar. No passa cada dia, això, jeje! Es que ja fa molts anys que es parla d'aquesta biblioteca (jo recordo que quan vaig començar, al 2003, ja se'n parlava). De fet és un trasllat+ampliació, ja que part del fons prové de l'antiga Can Rosés, una biblioteca que hi havia ja al barri.

La biblio es troba al barri de Les Corts, concretament al carrer Comtes de Bell-lloc números 192-200. Han aprofitat una antiga fàbrica, la Benet Campabadal, que es va construïr l'any 1924 i es dedicava a la producció de teixits de seda. Va durar fins als anys 80, Déu n'hi dó. (Acabo de llegir a la Viquipèdia que el senyor Campabadal, el jefe de la fàbrica, cuidava els seus empleats i fins i tot per Reis es disfressava de Rei Mag).

A la biblioteca han intentat mantenir aquesta memòria i han posat diferents plafons per recordar el passat fabril de l'edifici. Aquí ho podeu veure (al fons, a la paret):

La biblio és el primer edifici públic de la ciutat amb un certificat BREEAM (tranquils, jo tampoc sabia que era això del BREEAM). Es veu que és una certificació internacional que indica que l'edifici és molt sostenible. Hi ha moltes cosetes de fusta i raconets xulos. Esperem que envelleixin bé. :-):

La biblioteca és gran. Té tres plantes i un "entreplantes", que és on hi han posat l'espai jove:

A la planta baixa hi podem trobar el fons especialitzat (entre altres coses). Cada biblioteca de BCN té una especialització, i aquesta és "CULTURA MAKER". El nom queda molt modern, però vindria a ser el que és coneix de tota la vida com el "fes-ho tu mateix" (llibres de ganxet, manualitats...) Ara bé, és cert que amb tota la tecnologia que hi ha avui en dia el terme s'amplia al màxim i inclou tota la nova tendència de poder fabricar coses un mateix. Per tant, inclou documents sobre prototips, multimèdia, robotets i programacions diverses.

No ho he dit, però la biblio comparteix edifici amb l'Ateneu de Fabricació Digital de Les Corts... que estava obert i vam poder veure tota l'àmplia gamma de possibilitats que existeixen, així com impressores 3D a plè rendiment (és el futur!). :-)

(he de dir que quan veig depèn què, sento la "bretxa digital" en primera persona... jejejeje).

Aquesta foto d'aquí sota és feta des de la zona jove. El sostre està molt bé, perquè si us hi fixeu han mantingut la forma de dents, típica de les fàbriques antigues que tothom té a la imaginació. A les dentetes hi ha finestres, així s'assegura llum natural al màxim:

Per anar tancant, afegir que una de les coses que em va agradar més va ser la bústia de retorn de documents, que té els vidres transparents i pots veure el recorregut que fan per anar cap al seu carro. L'únic dubte que vaig tenir és que hi ha dues bústies de retorn i una dóna al carrer. No sé si aquest mecanisme funciona sempre. Vull dir: si tu vas a mitja nit i poses una cosa, també funciona? (això ho podria haver preguntat, ara em quedaré amb el dubte).

Quan penso en aquestes coses sempre recordo aquest llibre basat en fets reals: Dewey, el gatet de biblioteca que va commoure al món. Va d'un gatet que van tirar dins una bústia de retorn i amb el temps es va convertir en la mascota de la biblioteca.

Última foto: la façana. 
(Van fer un mapping i me'l vaig perdre, jaja)

Ara l'únic que em queda per dir és que hi aneu, la gaudiu i, sobretot, la utilitzeu! Biblioteques de tots i per a tothom :-)

Pel·lícula de la setmana: Órbita 9

Quan vaig veure el tràiler d'aquesta pel·lícula vaig pensar que m'agradaria veure-la. Ara ja ho he fet. I sí, d'acord, no és una pel·li que passi a la història... però acabo de veure a Filmaffinity que no arriba ni al 5, pobre.... 

Us explico de què va: la protagonista femenina és la Elena, una noia que -interpretada per Clara Lago- viu a dins una nau espacial des de que va néixer. Ella, l'únic que sap és que ha de complir una missió i que encara li falten uns 20 anys més per arribar al seu destí. Fins aquí ok.

El que passa és que ella no sap que tot és mentida (ojo, que no us faig spoiler, que això ja surt al tràiler), ho descobrirà gràcies a l'Alex, un noi de la seva edat que li fa obrir els ulls: ella no és res més que una part d'un experiment científic. I bueno, aquí va el drama, perquè s'enamoren i tal. I ara ja sí que no puc dir res més.

Dit això, passem una mica  ala crítica: crec que parteix d'una idea molt interessant i que, a més, s'hi han destinat prous recursos com perquè la pel·lícula quedi estèticament bé. El que passa és que no acaba d'atrapar prou a l'espectador. Queda freda. Tot el que hi passa es podria resumir en dues línies. Mentre la veia m'imaginava que fer-ne una sèrie hagués estat bé, no sé, desenvolupant una mica més la idea de l'experiment i els resultats, etc. 

(🎬Nota Eli: 6 / 🏆: Mitjana Filmaffinity: 4,5)

Restaurant de la setmana: La Taguara

La Taguara és un lloc del Born on hi fan "arepas" (les arepas són un menjar d'origen llatinoamericà que es fa amb blat de moro  sec, mòlt i aixafat en plan circular). I llavors li posen cosetes dins.

Aquesta arepería no se pas quan fa que hi és, però jo no l'havia vist mai (també és cert que abans em movia molt més per aquella zona perquè havia treballat prop d'allà, però ara ja no).

És un local ampli on et pots asseure i menjar tranquil·lament, malgrat que nosaltres el que vam fer és optar per la opció "take away", i ens vam emportar les arepas. :-)

Podeu veure la carta a la seva web. Vaig escollir una de vedella i una de pollastre (si mal no recordo, eren les de "Pelua" i "Catira"). La primera em va agradar moltíssim i la de pollastre la vaig trobar més sencilleta. També he de dir que em va atipar moltíssim (el blat de moro omple molt xD) i si ho arribo a saber potser n'haguès agafat una i prou. Si aneu, feu una cosa: com que van bastant ràpid, demaneu primer una i si us quedeu amb gana demaneu la següent jejeje. És que semblen petitones però no ho són tant.

La veritat és que em vaig quedar amb les ganes de demanar més cosa diferent. Anava una mica a cegues, potser hagués canviat la segona arepa per uns taqueños (uns palitos farcits de formatge) o unes cachapas (tortitas de blat de moro amb cosetes diverses).

Crec que hi tornaré aviat :-)

👉 La Taguara
📧 Rec, 10

📞 93.268.15.72

💶 Una arepa val uns 5 euros. Mitjana d'atipament, uns 10 euros.

🌍 http://www.lataguara.es

Exposició: "Cirque du soleil: Behind the scenes", al Disseny Hub

Al Museu del Disseny estan fent una exposició gratuïta força interessant: "Cirque du soleil: behind the scenes", en honor a la seva propera representació a la nostra ciutat amb l'espectacle de TOTEM.

Me la imaginava bastant sosa, però no: per lo petitona que és, déu ni dó la informació que aporta. Hi ha fotografies, vídeos i informació sobre el muntatge, així com peces del vestuari.

Sabíeu que totes les peces de vestuari es fan manualment  ala seu de Mont-real? una passada. Es veu que entre roba i complements fan unes 15.000 peces anuals. El que és més fort és que cada roba és  A MIDA, o sigui, només per a la persona a qui va destinada (segons diu la pròpia expo, es prenen més de 100 mides de cada persona per fer-ho EXACTE) (no em vull ni imaginar que passa si s'engreixen o s'aprimen una miqueta...!!!!).

A TOTEM hi ha 750 elements de vestuari i, quan viatgen, s'emporten 750 més per si de cas. O sigui, un recanvi per a cada actor (estan fets de materials molt resistents que permetin moure's bé sense que es trenqui... malgrat tot, cada roba dura uns sis mesos de mitjana).

L'entrada és molt mona, m'ha recordat a les portes del Imaginàrium.

Una de les coses que també m'han sorprès bastant és que deia que cada persona que participa a l'espectacle s'ha de maquillar ella sola, que no hi ha servei de maquillatge per a tothom... o sigui que tenen una formadora que els hi explica com ho han de fer i llavors ja tiren milles.

I per últim, una foto de tots els cartells reunits:

El gat Isidoro

Avui parlaré d'una anècdota, per canviar una mica de tema.

De fet l'anècdota m'ha vingut al cap mirant una de les darreres entrades del "Pons's blog", on hi ha unes tires del Garfield.

Bé, allà vaig:

Quan jo era petita, a la tele, feien Isidoro. El recordeu? "En el mundo de los gatos, Isidoro es el amo". Vaja, com no recordar aquesta introducció, jeje. Per si de cas, us poso el vídeo:

En un altre canal, feien Garfield.

A ulls d'una nena, el Garfield era un gat avorrit que:

• Era un gandul, no passava tantes aventures com l'Isidoro
• Les coses que deia, NO FEIEN GRÀCIA!
• Quan parlava, no movia la boca...

jajaja. Òbviament, les coses van canviar quan em vaig anar fent gran. Créixer vol dir entendre al Garfield i deixar l'Isidoro al calaix dels records nostàlgics.

Mentre buscava imatges per il·lustrar aquest post, he trobat aquesta altra imatge:

Molt foooort! Jo tenia aquest peluix! a més, si mal no recordo, per dins era de boletes de "forespan" (no sé com s'escriu, crec que ja sabeu què vull dir). El tocaves i notaves les boletes com es movien per dins. Una sensació molt rara juntament amb la textura de peluix típica dels 80-90.

En fi, fins aquí el moment nostàlgic de la setmana. 

Crec que aviat us posaré més vídeos d'aquells antics.

[Punts de llibre] Les tres bessones

Acabo de fixar-me en una cosa. Que vaja, potser ja ho sabíeu tots... però jo ho he vist ara i per si algú no ho sap doncs pot ser útil:

Hi ha dos tipus de punts de les Tres Bessones. Uns que posa "Som les tres bessones i tornem a la primavera" (que podeu veure aquí) (per cert, ja vaig trobar la bessona que em faltava) i aquests que us poso avui, que són iguals però el text canvia i posa "i... a veure si endevines el meu nom".

[Lectures] Songokumania: el big bang del manga (Oriol Estrada)

Crec que no cal presentar al Goku. Tothom el coneix (qui més qui menys, però tothom el coneix)

Aquest llibre que avui us comento no l'he llegit al 2018, però mai li vaig arribar a fer cap entrada de blog i és un greuge que calia arreglar... perquè el llibre s'ho val. Coi, que és el Goku! per a molts, la nostra inspiració, la nostra companyia durant molts anys d'infància. :-) Qui no ha volgut mai ser amic seu o tenir un núvol kíngton? I lo guai que hagués sigut anar pel món buscant set boles de drac? Doncs clar. És que no hi ha res igual :-)

El llibre es va publicar l'any 2016, 30 anys després que el primer capítol d'anime fes la seva aparició a la televisió japonesa. És un recull de tot el que va passar al voltant d'aquesta sèrie i tot el que va significar per a molts adults d'avui en dia. I ah, que també hi ha un documental, per si us interessa!

Què hi trobarem, en aquest llibre?

Doncs a veure... nostàlgia. Kilos de nostàlgia. Però també història: com va arribar a les nostres pantalles? quin va ser el procés? com va evolucionar? etc.

No puc, -ni vull-, explicar fil per randa tot el que apareix en el llibre. Crec que val la pena que us el llegiu per vosaltres mateixos (sempre i quan sigueu generació Goku, clar, i sinó també, però això ja és més difícil, jejejeje).

Per cert. No és la primera vegada que parlo de Bola de drac al meu blog: ja vaig dedicar una entrada a les famoses FOTOCÒPIES , que, òbviament, també tenen cabuda al llibre de l'Oriol

És molt bonic recordar aquella època, quan no hi havia Internet, quan ens barallàvem per una fotocòpia que no teníem (i que, a més, es veia fatal...) Jo recordo que un nen de la classe em va deixar fotocopiar tota la seva carpeta a canvi de deixar-li copiar uns deures. GRANS NEGOCIS GENT, GRANS NEGOCIS.

Tampoc hi van faltar els problemes, com bé recorda el llibre: la censura sempre va estar a la ordre del dia. Hi ha coses que jo no sabia, com per exemple el Duran i Lleida s'hi va posar totalment en contra (aquest, sempre en contra de tot, tu).

Ja per acabar, destaco el capítol on s'explica com va costar portar el manga cap aquí. Es veu que en aquella època la majoria d'editorials japoneses no s'havien ni plantejat exportar el productes, ni tan sols tenien departament internacional i amb prou feines s'entenien amb l'idioma. I el tema de les traduccions, la occidentalització (el sentit de la lectura) etc etc va ser tot un cacao digne de llegir. Potser és una de les coses més interessants pel simple fet que poca gent les coneix i aporta molta informació.

En fi, us deixo el link: Edicions Xandri, 16 euros.

Ara recordo un altre llibre que també està molt bé i que té molts punts en comú:

• La sèrie de la teva vida. Anècdotes i experiències del doblatge (escrit per Marc Zanni i Joan Sanz, les veus del Goku i el Vegeta). Aquí us en vaig parlar. 

I per últim... 

Una mica de frikisme no fa mal. Al contrari!

Pel·lícules de la setmana: Z. La ciudad perdida | ¿Qué hacemos con Maisie?

Aquesta setmana, dues pel·lícules:

Z. La ciudad perdida (2016)

Aquesta pel·lícula em va agradar molt, malgrat que a Filmaffinity no arribi ni al 6.

Més de dues hores per explicar-nos la vida de Percy Fawcett (o, almenys, una versió), un explorador que va recòrrer les interioritats de la selva amazònica per buscar una ciutat.

El que ens explica la pel·lícula és que un militar anglès de principis del segle XX es enviat per part del govern a la frontera entre Brasil i Bolívia per un tema polític (el negoci del cautxú). El que passa és que ell, mogut per la curiositat i tot plegat, va una mica més enllà i comença a entrar a llocs desconeguts per intentar trobar una ciutat recoberta d'or. I el que troba és que, on ningun europeu havia posat mai els peus abans, sembla que hi va haver vida i que eren més avançats del que sembla. Això, a principis de segle, no cau gaire bé als estudiosos europeus... i quan torna per demanar més efectius, se'n riuen una mica. Però ell està convençut que hi ha molt per descobrir i al final hi acaba tornant dues vegades més, malgrat que de la última ja no en tornarà.

Aquí l'entrada wikipèdica d'aquest home: https://es.wikipedia.org/wiki/Percy_Fawcett. Si expliquen coses interessants, com que Fawcett va ser amic de Arthur Conan Doyle i que els informes de Fawcett van servir d'inspiració per escriure "El mundo perdido".

El seu cos mai es va trobar i han sorgit moltes teories. Es van enviar 13 expedicions de rescat, però van morir més de 100 homes. A la pel·lícula hi surt un final possible, que pot o no pot ser... però que mai es sabrà.

(🎬Nota Eli: 7 / 🏆: Mitjana Filmaffinity: 5,9)

¿Qué hacemos con Maisie? (2012)

Aquesta pel·li és rollo Kramer contra Kramer, la típica peli d'una parella que es separa i que hi ha un fill petit pel mig. Però aquí el que passa és que ni ell ni ella semblen tenir temps de fer-se càrrec de la petita Maisie, una nena amb raonaments bastant adults per l'edat que té.

Ell, marxant d'art... i ella, cantant de rock. Vida totalment desordenada i amb poc sentit comú. Vaja, la típica peli en que els pares et cauen malament perquè els veus que passen de la nena i fa molta ràbia. La trama gira entorn al divorci, les baralles i, sobretot, la relació que s'estableix entre la suposada parella del pare i la suposada parella de la mare. 

La peli m'ha agradat bastant, però hi ha coses que he vist una mica forçades. DE totes maneres, crec que qualsevol persona que la vegi pot estar d'acord en una cosa: la nena actua molt bé i la seva mirada i forma de posar-se davant la pantalla és genial.

(🎬Nota Eli: 6 / 🏆: Mitjana Filmaffinity: 6,6)

Restaurant de la setmana: Belillo

"Belillo" és el nom d'un restaurant italià ubicat al carrer Enric Granados número 15 (a la part inferior, prop de Diputació i just al primer tram de carrer). De bones a primeres, per fora, dóna una mica aire de restaurant fred: és ampli, gran, amb llum... però crec que només és la impressió inicial, després ja està. Potser és que estem acostumats a restaurants italians de porta petita i espais petits, no sé, jajaja.

Però bé, centrem-nos amb el que és important: el menjar.

Tenen una carta on, si no m'equivoco, no hi havia pasta: només pizza. Bé, no és del tot cert: també hi havia amanides (tres o quatre) i entrants (també tres o quatre). Vam optar per provar algun dels entrants per obrir la gana:

Lo allargat és una croqueta feta de patata i formatge, i lo que té forma com de cor ara no recordo massa que portava exactament però crec que era amb carn picada, mozarella i tomàquet. Si bé la croqueta la vaig trobar una mica més feixuga, lo altre estava molt bo.

Les pizzes són italianes (res de les que podem trobar al Telepizza) i, així sí, aposten per productes amb DO. També les begudes. Nosaltres vam optar per demanar dues diferents i repartir-nos-les:

Com veieu, són mides ideals: ni molt petites per quedar-te amb gana ni tampoc molt grans per haver-te-les de deixar (o emportar). Estan fetes al forn de llenya que tenen allà mateix darrera la barra i, el personal, és simpàtic i atent. Diria que deu fer un any o així que deuen estar oberts. Tot molt bo! 👌

👉 Belillo
📧 Enric Granados, 15

📞 93.760.72.36

💶 Una mitjana de 15 euros per persona

🌍 https://www.facebook.com/bellilloes/

[Sèries] Victòria (temporada 1)

La Reina Victòria d'Anglaterra és un dels personatges més interessants i influents de la història (bé, això ho dic jo, que òbviament no tinc autoritat per dir res, jeje). Sigui com sigui, el seu llegat, els seus fills i múltiples néts i la seva presència arreu del món no ha deixat indiferent (i quan vaig ser a Austràlia ho vaig confirmar xD). Va ser el regnat més llarg de la història de les illes britàniques i l'etapa victoriana és encara una de les més conegudes i productives.

Movistar ofereix aquesta sèrie i de moment hi ha dues temporades penjades. Jo només he vist la primera i alguns primers capítols de la segona. De moment puc dir que m'agrada molt.

El guió s'ha fet en base als propis diaris conservats de la Reina. Bàsicament el que explica aquesta primera temporada és com una noia jove de 18 anys accedeix al tro i comença a aprendre a governar (malgrat les veus crítiques que sempre s'alcen, clar). Cap a mitja temporada veiem a Victòria coneixent a l'Albert, el que serà el seu futur marit, casar-se i tenir el seu primer fill.

També destacar-hi la presència de Lord Melbourne, polític que va ser molt influent en aquesta primera etapa de regnat de la reina, ja que ella era molt inexperta en segons quins temes. La ciutat de Melbourne, a Austràlia, porta aquest nom per ell. Li van posar l'any 1837, doncs just en aquell moment era primer ministre.

Els actors estan a l'alçada de les circumstàncies i tot està cuidat al detall (vestuari, escenaris, paisatges, objectes....) es nota que és una sèrie on s'hi han gastat diners. 

0!

Micro-ressenyes de còmic (2a - 2018)

Segona entrega de micro-ressenyes de còmic. Avui toca aquests cinc:

Taxi driver (Bié)

Aquest còmic, publicat per Evolution Cómics, va sobre un taxista. Tant per l'argument com pel tipus de dibuix, és cert que potser mai l'hagués agafat de la biblioteca... però aquest home havia sigut profe de l'Escola Joso (on vaig els dissabtes) i com que una amiga meva l'havia tingut de profe, em va fer gràcia i el vaig agafar en préstec.

El cómic reuneix petites historietes autoconclusives sobre les peripècies d'un taxista per Barcelona. Lo interessant és que aquest taxista és ell mateix: per subsistir econòmicament va haver de fer de taxista per les nits. I clar, la fauna nocturna de la ciutat comtal és força... variada :-)

Com a gran punt a favor diré que els annexos són interessants:

• S'inclou un mapa de la ciutat amb la ubicació de cada una de les histories narrades (i realment surt TOTA LA CIUTAT)
• La documentació gràfica: la ciutat surt ben representada i és fàcil trobar-hi referències a llocs que tots coneixem molt bé. Per fer-ho, va realitzar fotografies de molts dels llocs.
• Un munt de simpàtica normativa ("jamás escrita") per ser un taxista nocturn excel·lent.

Afegir, a més, que l'Escola Joso surt dues vegades:

1. Quan ens explica, al principi, que s'ha de fer taxista per temes econòmics i combinar-ho amb la feina de profe els dissabtes pel matí:

2. I segon, quan uns alumnes li diuen de fer botellón prop de l'escola un divendres nit...

Arashiyama (Fidel de Tovar / Dani Bermúdez)

Arashiyama és una muntanya molt coneguda i turística que hi ha prop de Kyoto, però també és el nom d'aquest manga espanyol (sí, manga fet per persones d'aquí) que va ser un dels best-sellers del passat Saló del Manga.

Segons expliquen a dins el còmic, es veu que una antiga llegenda diu que si arribes al cim de la muntanya en una nit de lluna plena, els déus et concediran qualsevol desig que els hi demanis. Amb aquesta il·lusió, dos germans (els adorables Shin i Sumie) decideixen escapar-se per intentar pujar fins a dalt de tot i fer tornar als seus pares, morts recentment. El problema és que allà s'hi trobaran moltes coses.... i no del tot bones.

Us el recomano fervorosament: és un còmic tendre, ben fet, amb bon guió. Vaja, que ja trigueu en llegir-lo :-)

Diario de otra Sofía (Sofiskita)

A mig camí entre còmic experimental, Diario de otra Sofía ens explica les aventures, en primera persona, d'una noia que marxa com a estudiant de mobilitat amb una beca Sèneca. (Bé, ara no recordo si concreta que sigui AQUESTA beca, però vamos, és una beca com l'erasmus però per dins d'Espanya mateix).

La beca té una duració de 9 mesos. Hi podem trobar la seva arribada, els seus primers amics allà, convalidació de les assignatures, etc. La cosa està en que aquest còmic va ser el seu projecte final i, per fer-lo, va recòrrer a diverses tècniques i formats (dins lo possible). 

És un còmic, en aquest sentit, interessant, però que potser pot costar de llegir una mica: hi trobem des de capítols totalment acabats com capítols esbocejats. L'obra en sí, autoeditada i amb una coberta de textura mate que li dóna un toc bonic, crec que representa força bé a la gent que es troba en aquesta situació. Podeu adquirir-lo aquí. (I de pas us recomano NEUH, sempre intreressant)

Croqueta i empanadilla (Ana Oncina)

De tots els còmics que toco avui aquí, potser aquest és el que necessita menys presentació. Tres volums i un especial de Nadal catapulten Croqueta i empanadilla com un dels còmics més venuts i més coneguts del panorama actual de "còmic per a tots els públics". Certament, és un còmic que ha arribat a moltes persones que normalment no llegeixen aquest format.

Croqueta i Empanadilla són una parella jove enamorada (l'autora s'ha basat en les seves pròpies experiències). Són personatges que són monos i tendres, i això atrau. No estan mal, però l'humor és una mica fluix i moltes vegades les vinyetes (autoconclusives) no fan la gràcia que haurien de fer, són únicament situacions de parella comuns vistes des del punt de vista d'una croqueta i una empanada, cosa que li dóna un sentit graciós i ja està. 

Un extraño en la orilla del mar (Kanna Kii)

Acabo amb un altre manga, però aquest, made in Japan.

És una història d'amor entre dos nois: per un costat tenim al Shun, un noi que viu lluny de la seva casa natal i centrat en voler ser escriptor el dia de demà. Per l'altra hi tenim al Mio, un noi jove que no sembla adaptar-se a la seva nova vida. Es coneixen i s'agraden, però en Mio ha de marxar de la ciutat per seguir amb els seus estudis....

Es tracta d'un volum únic autoconclusiu, però si us encarinyeu amb els personatges, existeix una continuació: "Un extraño en primavera". De moment han sortit només dos dels tres volums que hi haurà, però segurament segueix la mateixa línia. No és un guió per tirar cohets, però els dibuixos estan molt ben fets. És, com si diguèssim, "una obra simpàtica", de les que entren bé.

Els còmics editats per Milky Way són molt bonics (l'únic que potser canviaria són les lletres que apareixen al llom dels diferents còmics que editen, però bueno, això ja... jeje).

[Punts de llibre] GrupNeo i Llibreria Sendak

Reprenc també el tema dels punts de llibre. :-)
A veure si puc tornar a fer una entrada de blog sobre el tema cada dimarts!

Avui us en mostro dos grupets:

1. El Grupo NEO és una empresa especialitzada en acabats de post-impressió per a arts gràfiques (ho he copiat textualment de la seva web, hehe). No sé si hi ha més punts, però aquests els trobo molt bonics: a la foto no s'aprecia però els colors són metal·litzats

• La llibreria SENDAK: a mitjans de desembre van obrir una nova llibreria a Barcelona (llarga vida a les llibreries!) i en aquest cas, especialitzada en literatura infantil i juvenil. No m'entretindré a parlar d'ella perquè això ja ho va fer la Roser molt bé. Inclús m'atreveixo a "robar-li" l'escanejada (espero que em perdonis!). És que jo també els tinc però em fa mandra escanejar. I si, no té sentit mostrar una cosa que ja ha mostrat algú altre, però és que us volia posar també fotos de la inauguració (a la qual vaig anar) i així complementava tot plegat. M'enteneu, oi? Espero que no suposi cap problema!

Els punts:

I algunes de les fotos de la inauguració, ben plena:

[Lectures] Lunch lady and the League of Librarians (Jarrett J. Krosoczka)

Un dia vaig fer una compra "a lo loco" per Internet: vaig veure un còmic que semblava protagonitzat per bibliotecaris i em vaig dir, va, compra'l. I així va ser com va arribar a les meves mans aquest còmic:

És una col·lecció dibuixada de forma molt senzilla, però fa gràcia. Jo voldria pensar (i ho dic així perquè no m'he documentat ni he buscat info) que la persona que els dibuixa és una lunch lady (que suposo que vindria a ser la traducció de la monitora de menjador) i fa aquests còmics per divertir-se. Pel que es veu, cada còmic va d'un tema diferent i sempre ella va en plan salvar el món :-)

("Serving justice... and serving lunch!")

El cas que ens ocupa avui és LUNCH LADY AND THE LEAGUE OF LIBRARIANS

Sincerament em fa una mica de ràbia perquè els bibliotecaris, aquí, són els dolents... és un gran error. Tothom sap que els bibliotecaris som els súper-herois del món mundial, però bueno. Ho acceptem com a excepció.

L'argument és genial: una bibliotecària escolar, amb l'ajuda d'altres bibliotecaris, planegen DOMINAR EL MÓN. Quan la lunch lady se n'adona, intenta evitar-ho (per fer-ho compta amb un grup d'alumnes simpàtics i voluntariosos), total, que hi haurà una batalla brutal amb armes boníssimes.... i... i bé, no voldreu què us expliqui el final, no? 

Escenes de la lluita final amb les armes bibliotecàries:

Jo, de gran, vull fer un còmic així :-)

Pel·lícules de la setmana: Loving Vincent | All good things | Déjame salir | Las ventajas de ser un marginado

Comencem, de nou, la tradició de comentar pel·lícules els diumenges 🎬
Aquí van les quatre primeres.

Loving Vincent (2017)

L'estrenaven divendres al cine, però justament pel Twitter em vaig enterar que feien un passi gratuït de pre-estrena dijous al vespre, al MNAC. Òbviament vaig fer el possible per anar-hi, cosa que va ser fàcil, i allà que m'hi vaig plantar. Ho van fer a la Sala Oval.

Què dir de la pel·li? dons a veure: em va agradar. Ara bé: també he de dir que l'argument a mi se'm va fer una mica llarg. Però més enllà de l'argument, cal parlar de la tècnica: S'HAN UTILITZAT 60.000 PINTURES PER FER LA PELI. Cada fotograma és un quadre. Més de 100 artistes hi han treballat durant anys, i tots els quadres són a l'estil Van Gogh. El noi que ens va fer la presentació ens va dir que més o menys són 30 imatges per segon, el que significa uns 30 quadres, i cada quadre fet en mida DINA-3 és com a mínim un dia de feina. I per fer un segon de la pel·lícula... són moltes hores. Em va rallar molt. Tant em va rallar, que a vegades perdia el fil de l'argument i em concentrava només a mirar les pintures, pensant si aquell quadre era sencer o allà només havien mogut la figura. Mireu el tràiler:

Si podeu mireu-la, ni que sigui per l'experiència de veure alguna cosa així.

(🎬Nota Eli: 7 / 🏆: Mitjana Filmaffinity: 7,3)

All good things (2010)

Crec que aquesta va ser la última pel·lícula que vaig veure al 2017. La van fer a TV3 (ja se sap, per Nadal, quan s'està a casa, acabes mirant més la tele). No em va agradar gaire: a l'anunci semblava una cosa i després va resultar ser una altra... i no sé, no em va atrapar massa.

Es tracta d'un fet real: Ryan Gosling interpreta al fill d'un ricachón novayorkí que s'enamora d'una noia senzilla. Primer intenten viure feliços al camp, però quan el seu pare l'obliga a tornar a la ciutat per ocupar-se dels negocis familiars, comença el mal rollo. I fins aquí puc dir.

(🎬Nota Eli: 5 / 🏆: Mitjana Filmaffinity: 5,6)

Déjame salir (2017)

Una altra peli en plan mal rollo i, de nou, una peli que sembla una cosa que després no és. Bueno, sí, et pots imaginar per on van els tiros... però potser m'ho havia imaginat diferent. En fi, us explico la base: un noi i una noia estan enamorats. Ella és blanca, ell és negre. Ella li diu que els seus pares el volen conèixer i marxen de cap de setmana... però... al poble dels seus pares hi passen coses molt rares i tot està ple de blanquets sospitosos. Hi ha, però, alguna cosa que no em va acabar de quadrar massa i que fa que aquesta pel·lícula em trontolli bastant.

(🎬Nota Eli: 6 / 🏆: Mitjana Filmaffinity: 6,7)

Las ventajas de ser un marginado (2012)

Un dels darrers llibres que vaig llegir al 2017 va ser aquest, "Las ventajas de ser un marginado". Em va agradar força, i justament per Nadal estava mirant quines pel·lícules hi havia posades a lo del Movistar i vaig veure que estava aquesta. 

Abans que res, dir que el títol és raro i no encaixa bé amb la peli,... no sé. Potser és una mala traducció. Ell és una mica outsider, sí, però no sé quins avantatges li troben. 

Però bé, us parlo breument de la peli: el protagonista és en Charlie, un nano introvertit que comença el seu primer any d'institut. La seva història l'anem sabent gràcies a les cartes que envia a una persona desconeguda: ell mateix les narra i fa de narrador conductor del film. L'inici de les classes és durillo, no té amics, però aviat coneixerà a dos germans que li canviaran la forma de veure les coses i la seva manera de moure's pel món i relacionar-se amb la gent. I es que a més, en Charlie, amaga certes coses que no se saben fins al final de la peli, i no t'ho esperes.

(🎬Nota Eli: 7 / 🏆: Mitjana Filmaffinity: 7,2)