[Lectures] Hombrecitos (Louisa May Alcott)

Un dels llibres que he llegit aquest any és "Hombrecitos" (té una mica de delicte, perquè mai he llegit "Mujercitas", jajaja 😁) però el cas és que el vaig trobar en una llibreria de segona mà i em va fer gràcia.

Hombrecitos és com la segona part de Mujercitas. Hi recuperem a una de les protagonistes de la primera història, la Jo, ja casada amb el senyor Bhaer i fent-se càrrec d'una casa plena de nens i nenes en plan escola-semi-internat (és a dir: uns nanos que, per raons diverses, dormen i viuen allà amb ells). De fet jo de petita n'havia vist la sèrie de dibuixos animats. Hi va haver una època en que Japó es va cobrir de glòria amb les adaptacions literàries i era un gust!! Recordo haver vist Sonrisas y lágrimas, el Perro de Flandes, Ana de las Tejas Verdes i un piló més.

Molt fan...

Ara, maldito el moment que m'he llegit el llibre. 

La sèrie la recordo vagament (ja tenim una edat) però tinc previst tornar-la a mirar sencera, doncs la vaig localitzar subtitulada en espanyol i després de mirar el primer capítol em van donar ganes de seguir (ara potser per nadal...). Però el llibre? vaya truño.

A veure, és que està caducat XD. Està escrit de manera molt carrinclona i, el pitjor de tot, les nenes juguen a cuinetes i els nens poden fer de tot. Encara rai que hi ha el personatge de la Nan, una nena de 10 anys que trenca una mica els esquemes i s'enfila pels arbres, però bueno... és el raig de llum....

En fi, tampoc puc demanar massa d'un llibre escrit a l'any 1871. Jejeje. 

A veure si puc tornar a veure la sèrie!

[Sèries] Amigos de la universidad

He aquí una sèrie que, si ho sé, no miro XD

Vull dir, amb tantes sèries interessants que hi ha per veure, em vaig enganxar a aquesta perquè vaig veure que eren molt pocs capítols i no sé... però bueno. Són 8 capítols de mitja horeta cadascún (això és un factor determinant perquè m'enganxi a una sèrie: que duri poc el capítol i que la temporada sigui curta). El pitjor de tot és que acabo de fixar-me que Netflix ha decidit fer una segona temporada... no sé si cal!

El propi títol ja explica de que va, no cal explaiar-se massa: un grup de persones que van compartir vida universitària a Harvard es reuneixen uns quants anys després, quan ja són uns quarentons. Alguns segueixen igual, altres han tingut fills, altres han canviat una mica de vida... el cas és que trobar-se implica una sèrie de retrets, malentesos i situacions divertides. O sigui, és una mena de comèdia però que en el fons no fa gaire gràcia.

Els personatges són una mica tontos i sobreactuats.

A més, hi ha una escena bibliotecària que em fa ràbia PERQUÈ ACABEN FENT MOLT SOROLL haha. (Bé, a veure, s'agraeix l'escena bibliotecària, ;-D).

Algú de vosaltres l'ha vist o què? 😑

Austràlia [4a part i final] - Adelaida i Melbourne

Va, avui acabo de narrar el viatge per Austràlia 😀 Ja anava sent hora, jeje. Us enllaço les parts anteriors:

• Austràlia [1a part] - Brisbane
• Austràlia [2a part] - Gold Coast & Byron Bay
• Austràlia [3a part] - Sidney

Dia 11

En tot viatge sempre hi ha coses que no surten bé, i en aquest cas va ser la visita a la ciutat d'Adelaida. Us explico: volíem anar-hi perquè des d'allà s'agafava un ferry per anar a una illa... però que va passar? que va fer MOLT MAL TEMPS i, per tant, els ferrys no sortien. Així que, vam agafar el vol intern per visitar una ciutat que ni fu ni fa  jejejejeje. No passa res. 

En sí, Adelaida és una ciutat que no ens va agradar tant. Semblava com una ciutat de les que es troben al mig dels Estats Units, amb carreteres amples i ambient una mica desangelat. Que fes molt de fred suposo que ens va ajudar a percebre-la així.

L'hotel estava molt bé, això sí. Pel mateix preu que a les altres ciutats teníem hostels de dutxes compartides, aquí vam trobar un Ibis ben bonic i còmode.

Dia 12

Aquest és el dia que teníem reservat per l'excursió. Com que no vam poder agafar el ferry, vam mirar de fer alguna cosa més propera... i ens van dir que hi havia un "poblet alemany" del segle XIX a mitja horeta d'autobus, HAHNDORF. Però... VA PLOURE MOLT. O sigui que vam anar fins al poblet, vam caminar 20 minuts, i vam tornar amb el següent autobús xDDD. No us poso cap foto perque no val la pena. Mireu aquí i ja està: http://www.adelaidehills.org.au/attractions/our-favourites/historic-hahndorfs-main-street (òbviament, plovent, no es veu tan bonic).

Per la tarda va clarejar bastant i vam aprofitar per visitar la biblioteca estatal, la pública, el riu...i clar, sí. EL JARDÍ BOTÀNIC. No hi ha ciutat italiana sense jardí botànic.

La biblioteca pública (City library) esta al pis de dalt de tot d'un centre comercial :-)

Dia 13

Ara si que ja s'acostava el final del viatge, perquè el 13è dia vam agafar el nostre darrer vol intern per anar fins a Melbourne. I ja us avanço que va ser la ciutat que ens va agradar més :-)

Dia 14

Melbourne és una ciutat maca i més tirant a europea si la compares amb la resta de ciutats així conegudes de Austràlia. Disposa d'una zona urbana central amb tramvia gratuït i això fa que molta gent es mogui per aquella zona (malgrat que allotjar-se per allà surt bastant més car, clar).

Nosaltres no estàvem a la zona 1 però més o menys podíem anar-hi caminant. Si alguna cosa destaca també de la ciutat són els graffitis: n'hi ha molt. Ara bé: destaca perquè allà no deu haver moltes ciutats amb graffitis, perque no vaig trobar que fos tan diferent a altres ciutats... vull dir que t'ho venen com una cosa especial però tampoc és que sigui un gran què.

El primer que vam trobar.

Dia 15

No podíem marxar d'Austràlia sense visitar, almenys, els 12 apòstols i la "Great Ocean Road" (una carretera famosa) Per si algú no sap lo que és això dels apòstols, us ho explico: es tracta d'una agrupació de pedres que hi ha al mar. Ara bé: no us imagineu 12 pilars ben macos, no. L'erosió i el pas del temps fa que actualment n'hi hagi 9 i que, a més, algunes són molt petitones. :-)

Pel camí vam poder veure moltes coses, com koales en llibertat (no és fàcil veure'ls).

Tan de sol dificulta trobar el koala, però està en una branqueta, el veieu?

aquí millor

També vam passar per un bosc molt frondós i humit (Maits Rest Rainforest Trail) on es veu que hi viu una espècie de cargol fosquet que és carnívor. Però bé, en vam sortir amb tots els dits i ni rastre del bitxo.

La zona apostòlica:

Les pedres en qüestió :-)

Abans de tornar cap a la ciutat també vam veure alguna platja i "acantilado" més, especialment una on fa molt temps hi va haver dos supervivents d'un naufragi. Un noi i una noia, rollo Blue Lagoon.

Dia 16

Patejar Melbourne al màxim. I ah! també vam visitar un museu que ens va agradar molt... era una barreja de moltes coses: dinosaures, bitxos dissecats, història de la ciutat, maquinària antiga...

Per cert una cosa, mireu aquest bitxo:

Bueno, aquí està dissecat, però el cas és que a aquestes coses se'ls hi diu FLYING FOXES i allà a Austràlia per la nit és força normal trobar-los volant pels aires, com aquí els rat-penats. Però inclús a les ciutats grans, eh? a Bisbane, a Sídney... vaig flipar bastant, estàvem passejant pel carrer una nit i de cop (DE LO GRANS QUE SÓN) li vaig dir a ma germana: "Osti, acaba de veure al Batman".

Aquell matí també vam visitar la zona de Brighton beach, on hi ha unes casetes pintoresques. Aquí les platges no són com les de Sidney: la gent no s'hi banya tant... (jo no m'hagués banyat al mar australià ni que fos estiu ni que estiguessim a 40 graus xD).

Dia 17

Anàvem fent llista de tot el que ens quedava per veure a la ciutat. El 17è dia vam visitar un Memorial de guerra súper gran que hi havia enmig d'un parc i que, casualment, estava al costat del Jardí Botànic (...). (Sí, novament vam visitar un jardí botànic) XD.

Sortint vam fer cap a la catedral on em va sorprendre una cosa:

Hi havia zona infantil. La veritat és que ho vaig posar al Facebook i algunes persones em van dir que ja ho havien vist en altres llocs... però per mi era nou.

Per la tarda vam visitar una presó :-) la Old Melbourne Gaol.
La visita es fa amb dues parts: una primera amb una policia que fa una mica de teatrillo i fa veure que ens tanca tots a la presó i una segona part que fas tu sol lliurement i pots visitar-ho tot.

Un dels presos més famosos va ser el Ned Kelly, un bandoler molt famós australià que va ser popular per desafiar les autoritats colonials. El van penjar aquí a la Old Gaol.

Dia 18

El penúltim dia vam decidir no moure'ns del barri i visitar tota aquella zona, que era propera a una platja, Santa Kilda. Casualment hi havia una biblioteca pública molt gran i maca, però amb una cosa que em va descol·locar una mica:

Taules com si fossin una escola... i els usuaris asseguts allà XD. No sé, això una mica raro sí és, no ho havia vist mai a cap biblioteca. Al sortir d'allà vam trobar EL JARDÍ BOTÀNIC DEL BARRI. Sí, no sé, els australians tenen un problema amb lo dels jardins botànics. En tenen tants com nosaltres bars.

També, prop d'allà, hi havia un LUNA PARK, com a Sidney:

Aquest estava obert i vam entrar. Era molt petitet i sense cap atracció destacada (excepte una muntanyeta russa).

Els típics miralls

I ja així destacat hi tenim la "wildlife area" on gran part de l'any hi ha pingüinets i foques. Les veieu? les veieu aquí sota? NO, clar. Just a l'época de l'any que vaig jo, NO N'HI HA. Tinc una mala sort que no és normal :-)

res.

Dia 19

I ja està, aquí vam acabar el viatge. Encara, però, quedava un dia per endavant perquè el vol sortia per la nit i no teníem previst anar a l'aeroport fins al vespre. Què vam fer? pues callejear. I veure més graffitis. I comprar algun souvenir.

Us poso alguns graffitis:

Ned Kelly, un personatge popular...

Aquesta gent gravaba un vídeo i cada cop que passava algú, paraven.

aquí crec que va morir algú

la meva paret preferida de la ciutat

em pregunto com s'ho fan, quan són tan grans

També vam visitar l'edifici de l'antic parlament i un jardinet molt mono.

A la nit, vam anar cap a l'aeroport i res, a fer hores. Ma germana tornava cap a Sidney i a mi m'esperaven com 30 hores de viatge amb dues parades (Abu Dhabi i Roma). En total van ser 9 vols i 9 aeroports...

[Barcelona | Madrid | Abu Dhabi | Brisbane | Sidney | 

Coolangata | Adelaida | Melbourne | Roma]

i una última biblioteca xD!

[Teatre] Els nens desagraïts (Sala Beckett)

L'altre dia vaig anar a la Sala Beckett a veure "Els nens desagraïts" i, en sèrio! ha pujat al TOP3 de cop. Em va encantar. Molt.

Teniu temps fins al 12 de desembre per veure-la.

L'argument és una mica especial, però atrapa, perquè està basada en fets reals (o més o menys reals). Resulta que cap als anys 80 hi havia a Girona (bé, a Sant Gregori, allà al costat) una comunitat religiosa, una secta, dirigida per una dona que es feia dir "LA MARE". Ella mateixa s'havia auto-proclamat missatgera de Déu i, poc a poc, va anar agrupant fidels al seu voltant. Vivien en la pobresa i renunciant als plaers mentre anaven esperant la fi del món. La gent que s'unia a la "secta" abandonava amics i familiars. Alguns van anar amb els fills, als qui van treure de les escoles progressivament. L'obra utilitza la visió de tres nens que van arribar-hi un dia i que, ja de grans, en van marxar.

Segons he llegit, el director pren aquesta història d'un fet personal: quan era petit anava amb ell a classe un nano que no es relacionava amb els demés i que mai anava a les sortides ni a les classes de "gimnàsia". Molts anys després se'l va trobar en un bar de Gràcia i li va explicar poc a poc tota la seva història... i fins que un dia li va donar permís per fer-ne una obra de teatre.

La companyia de teatre es diu ARCÀDIA i enguany és una de les companyies residents a la Sala Backett. Els quatre actors que hi participen ho fan molt bé, l'obra et fa estar mut des del principi i en cap moment tens la temptació de mirar l'hora: l'estona que dura l'obra (1h 40m) passen quasi volant!

En sèrio us ho dic :-)

Pel·lícula de la setmana: Hidden figures

Sabeu d'aquelles pel·lícules que mirem com de casualitat (perquè no les coneixeu) i de cop resulten ser una pel·lis súper interessants? Doncs això m'ha passat amb aquesta!

Hidden Figures (aquí, Figuras ocultas) és una pel·lícula estrenada aquest any i dirigida per Theodore Melfi.

Les protagonistes són tres dones afroamericanes que van estar treballant a la NASA i que van fer coses increïbles. I és que el títol juga amb un doble sentit: per una part parla de les figures ocultes, aquelles dones que eren invisibles però que feien grans avenços per la ciència... i per l'altra banda juga també amb una xifra oculta, la resolució d'un càlcul que va permetre fer una òrbita completa a la terra.

Katherine Johnson (encara és viva, té 99 anys) és una gran matemàtica i passarà a la història per haver calculat les trajectòries del projecte Mercury i el vol de l'Apolo 11 a la Lluna, l'any 1969. Ella, juntament amb dues amigues (Mary Jackson -morta al 2005 i primera dona enginyera aeroespacial dels Estats Units- i Dorothy Vaughan -morta al 2008 i primera supervisora dels serveis IBM a la NASA) van aportar molt a la ciència i ho van fer tenint en compte dues coses: la primera és que eren dones i la segona és que als anys 60 encara hi havia segregació i no podien ni compartir lavabos amb les seves companyes de feina. 

Inclús a les biblioteques hi havia seccions, com surt en aquesta escena de la pel·lícula:

La pel·lícula està molt ben feta, elles estan estupendes i el que s'hi explica és tant interessant com desconegut. Doneu-li una oportunitat, segur que us agrada.

(🎬Nota Eli: 8 / 🏆: Mitjana Filmaffinity: 6,8)

Restaurant de la setmana: El rovell del Clot

No sé si mai ho he comentat, crec que sí, però jo visc al Clot.

Prop de casa meva, molt a prop, hi ha una rambleta força animada: el carrer Rogent. Hi ha comerços (alguns), gent passejant, bars... i un restaurantet que es diu "El Rovell del Clot", que tant et serveix per anar-hi a sopar com per anar-hi a fer una coca-cola a mitja tarda.

Què hi trobem? doncs cuina així catalana, mediterrània. Torradetes, tapetes per compartir, amanides i plats comuns. Ho fan bé i l'ambient és agradable. 

El local està ben estructurat: a fora té com una entradeta que funciona com una mena de porxo. Després a dins hi ha taules així més normals i, al fons, un parell de sofàs que no he provat però tenen pinta de còmodes. Tinc pendent anar-hi una tarda a pendre'm-hi un suc tranquil·lament ;-)

Ah, i un detall friki de la paret:

👉 El Rovell del Clot
📧 Rogent,108
📞 93.515.63.08
💶 Una mitjana de 12-15 euros per persona (sopar)

🌍 https://www.facebook.com/elrovelldelclot/

[Lectures] Media vida (Care Santos)

Bé, després d'uns quants dies d'inactivitat una mica forçada, torno al blog i ho faig per parlar-vos d'un dels llibres que he llegit aquesta tardor: Media vida, de la Care Santos.

Ja sabeu que em passa amb els llibres de la Care Santos, que alguns sí i alguns no. I aquest podríem dir que ni sí no no. És una lectura distreta, entretinguda, ràpida, lleugera.

L'acció es situa en dos temps: per una part, el 29 de juliol de 1950. En aquella època, cinc amigues que compartien allotjament en un internat de monges, juguen a un joc. Tenen 14 anys i els jocs fa temps que han deixat de ser innocents, per la qual cosa aquella nit canviarà la vida d'algunes de les persones que allà es troben.

Després es situa l'acció 30 anys després, quan una d'elles decideix obrir un restaurant i l'altra -la germana- decideix que és un bon moment per convidar a les seves antigues companyes escolars i veure que se n'ha fet de cadascuna d'elles.

Entre riures, secrets i copes de vi, les noies van desgranant les seves vides i alguns dels seus secrets més íntims... fins que descobreixen el que va passar realment la nit d'aquell llunyà 29 de juliol de 1950.

He trobat que, malgrat creïbles, els personatges estaven molt forçats a ser diferents per tal d'aprofitar certs estereotips.

"A tus pies", exposició de mitjons il·lustrats a la Moritz

D'aquelles coses que te'n enteres de casualitat.

A la fàbrica Moritz ahir van inaugurar una exposició de mitjons. Sí, mitjons. La expo es diu "A tus pies" i està organitzada per "Cha chá".

La gràcia d'aquests mitjons és que els han dissenyat 57 il·lustradors diferents. Des de Pilarín a Mariscal passant per gent tan diversa com Gallardo, Marta Altés, Juanjo Sáez, Miguel Bustos, Mauro Entrialgo o Álvaro Ortiz, per citar-ne alguns.

Us deixo algunes fotos:

La veritat és que no sé fins quan estarà... no he trobat molta informació, a internet. M'he enterat pel Twitter :-)

Micro-ressenyes de còmic 2017 (núm. 8)

Ja sé que fa relativament poc vaig fer una entrega de micro-ressenyes comiqueres, però com que he anat llegint bastant... 📚

Aquesta vegada ho faré temàtic.... 

micro-ressenyes de manga!

1. Yotsuba (2017)

He parlat taaaaaaantes vegades de Yotsuba en aquest blog, que crec que no val la pena que us digui que m'encanta i que és el millor còmic del món mundial. Ho és, i punt.

Aquest 13è volum està molt centrat en la visita de l'àvia, una dona que sembla que sigui molt dura i que tingui un cor de pedra però que després anem veient que és un amor.

No em cansaria mai de llegir a la Yotsuba!!!

Resumint: LLEGIU YOTSUBA!!

2. El capital (2016)

Llegir "El capital" de Karl Marx podria ser -amb perdó- un pal. No ho sé. Jo no l'he llegit i, sincerament, no crec que ho faci mai.

Ara bé, llegir-lo en format còmic doncs... home!! això ja és diferent :-)

Us enrecordeu de quan vaig parlar-vos dels clàssics manga de l'editorial Herder, doncs aquí en va un altre.

Estaria bé valorar aquesta obra fent la comparativa amb l'original, però no podrà ser. L'únic que puc dir és que aquestes obres estan força bé. No són gran cosa en quant al dibuix (les vinyetes no van ni signades) però fan esforços per resumir grans obres. No em sembla pas malament. Si n'heu llegit algun sabreu de què parlo...

3. La ciudad al atardecer / El país de los cerezos (2007)

Em vaig comprar aquest còmic fa poc, a Continuarà, la llibreria de còmics que hi ha a Via Laietana. Allà tenen moltes restes de sèrie així a bon preu. Aquest n'era el cas, 4 euros.

Són dues històries entrellaçades i amb un vincle comú: Hiroshima. La primera, "La ciudad al atardecer"està protagonitzada per una noia de 23 anys que és una de les víctimes de la guerra... així com tota la seva família. Bé, tots no: té un germà que viu fora de la ciutat i està totalment "a salvo". De fet, és ell el protagonista de la segona història, "El país de los cerezos", on comprovem el pas dels anys i la vida adulta d'aquell noi que avui en dia ja és tot un home. 

4. Mi amigo Capricornio (2016)

No us passa que a vegades us fa mandra llegir manga perquè són molts volums? Doncs apa, un volum únic. Una història de bullying, per ser més exactes.

Darrerament m'he aficionat bastant a les edicions de MilkyWay. Sobretot per les cobertes mate (és una tonteria, però m'encanta el detall) (si Yotsuba fos amb la portada mate ja seria la òstia de guai). 

Bé: el que us deia. Va de bullying i d'un assassinat. Tot i que no és una obra del tot perfecte, aconsegueix retransmetre la ràbia i la impotència de ser còmplices d'un abús cap a un company i el desig d'una possible venjança.

Val. Fins aquí.
Tinc algunes sagues començades, però crec que s'esperaran al 2018.

• I am a hero he vist que recentment (Saló del manga) han publicat el darrer número, el 22. Jo només he llegit l'1. Paciència. Però el plantejament (zombies) no em va desagradar.
• A silent voice és una petita marevella de set volums. Amor, bullying, sordesa... i el 6 i el 7 estan esgotats. Vaig llegir 2 i vaig comprar tota la resta (3, 4, 5). Crec que no seguiré llegint fins que no trobi el 6è i el 7è XD
• i Last Hero també és una obra de diversos volums sobre un home que... bueno, es covenrteix en una mena de súperheroi. Per dir-ho d'alguna manera. Mig humà i mig robot. Crec que em pot agradar, però de moment també he llegit només el primer. jajajaja.

Austràlia [3a part] - Sidney

Igual acabo de narrar el viatge quan em jubili, 😀😀😀... però és més que res una qüestió personal. Tinc mala memòria i d'aquí dos anys segur que hauré oblidat moltes coses. Tenir resumit un viatge m'ajuda bastant a organitzar records, ijijij.

M'havia quedat al dia 6. 🛫 (= aquesta icona és un avió, però no ho sembla)

• Austràlia [1a part] - Brisbane
• Austràlia [2a part] - Gold Coast & Byron Bay

Dia 7

El setè dia de viatge, vam arribar a Sídney. Com que teníem la intenció de quedar-nos-hi uns quants dies, vam anar una mica més amb la calma. 

No sé si ho vaig comentar, segur que sí, però ma germana viu allà. Va aterrar a Brisbane, però la seva intenció era buscar feina per Melbourne o Sídney... per aquest motiu es va programar algunes entrevistes de feina. I bé, la cosa va anar així: just el primer dia que vam passejar per la ciutat ja tenia una entrevista per a una escola pública per Bondi. I tot va anar bastant rodat: al cap de mitja hora ja tenia la feina. Em va donar la sensació (i això és ben cert) que a Austràlia és fàcil trobar feina i que, si domines l'anglès, pots trobar feina qualificada força fàcilment. 

Piscina al costat del mar.

Bondi és una zona surfer. Platja, bon ambient, casetes mones. No s'assembla a la resta de ciutat (que podríem comprar-la amb Nova York: gran i freda). 

Per la tarda vam caminejar per la ciutat: CBD (business district) i The Rocks, que és la zona on es va iniciar aquesta gran capital.

ma germana i jo

això és la zona The Rocks

Em va recordar una mica  a les antigues ciutats americanes. De fet, sovint tenia la sensació que el viatge havia sigut als Estats Units :-)

Dia 8

El vuitè dia tocava caminar, i molt. Potser va ser dels dies que vam caminar més.

Pel matí vam fer Manly Beach, que és una altra zona surfer i platjenca de Sydney. Realment era força similar :-) Com que la ciutat es tan gran...!!

Sembla ben bé com si estiguessis passejant per Califòrnia :)

Una de les coses que ens vam quedar sense provar va ser el Luna Park, (que també n'hi ha un a Nova York, per cert). És un parc d'atraccions així com antic i amb molt d'encant. Petit, això sí. I car, això també. Obrien només caps de setmana i dies puntuals... però almenys vam poder fer algunes fotos per fora ;-)

Jo li vaig dir a ma germana que visitaríem alguna biblioteca, i la pobra em va fer cas i vam acabar visitant-les totes (totes les que s'interposaven pel nostre camí i algunes específiques a les quals vaig voler anar expressament). Lo bo és que cada estat té una "State library" i surt recomanada a les guies (sort d'això, ajjaja). Aquesta, en concret, era ben maca :-) i gran!

Pels voltants hi havia un munt de casetes de l'època colonial.

Pel vespre, ja tornant a l'hostel, vam endinsar-nos a ChinaTown i vam trobar botigues molt curioses, com ara un mega-supermercat de productes d'importació. Era...  era enorme, sí. 

Dia 9

El dia 9 el teníem dedicat a l'Òpera i Jardí Botànic en gran mesura, però vam haver de fer lloc també a la cerca de pisos: com que ma germana ja tenia feina, es volia assegurar també de tenir pis.

Semblava que havia de ploure: 

A l'Òpera no hi vam pas entrar: només per fora. I, vista de prop, tampoc és que moli tant: 

Ara, l'edifici és un must. Fins i tot li fan peluixos:

L'altre tema és el jardí botànic. Aquests australians tenen un jardí botànic a cada ciutat. 

Però bé: aquest en concret tenia bones vistes.

La veritat és que semblava ben bé que el dia ja s'havia aclarit, però quan vam anar a veure pisos per la tarda ens va diluviar. Coses que passen. 

Dia 10

I bueno, el desè dia era el darrer per caminejar per Sidney. Bàsicament vam fer dues coses: visitar una universitat i visitar el Fish market.

Abans calia esmorzar :-) Era gratis, a l'hostel :-)

La universitat ho vam fer per la senzilla raó que la teníem a prop de casa i apareixia a la guia. Era un campus rollo Cambridge, aquestes típiques facultats que semblen Hogwarts. Hi havia bon ambient i, és cert, estava ple de turistes japonesos.

El mercat del peix... bueno. A mi no m'agrada el peix però considero que s'havia de veure :-) Fins i tot hi havia pelícanos per allà voltant :) (són realment grans!!!)

I bueno, fins aquí.

Vam dormir a Sydney, però l'endemà ben aviat ja enfilàvem cap a Adelaida. El viatge s'anava ja escurçant!