[Teatre] Fantasmes (Històries de pau i justícia)

Fa poc, durant les festes del Poblenou, vaig anar a veure una obra de teatre a la Sala Beckett. 

Avui en dia aquest espai no és només una sala de teatre sinó que -tal com diuen ells- són un espai de creació, formació i experimentació teatral. I és cert que hi fan moltes coses: només cal veure la seva atapeïda pàgina web per veure totes les activitats, cursos i obres que s'hi fan. Avui en dia aquesta Sala/Obrador gaudeix d'un patronat de 12 dramaturgs de primera línia.... i abans va ser l'edifici d'una cooperativa. La COOPERATIVA PAU I JUSTÍCIA.

Fotografies de Judith Casas

I em centro en aquest tema perquè l'obra de teatre que vaig anar a veure anava precisament d'això. Sota el títol uniforme de "FANTASMES", varis actors i actrius van donar vida a diferents persones que havien treballat a l'antiga cooperativa: paradistes del mercat, mestres i alumnes, biblioteca, escola de dansa, grup excursionista, teatre i antics dirigents que van fer el possible per tirar-la endavant...

I és que la cooperativa va tenir un paper molt significatiu al barri de Poblenou. Aquesta en concret es va crear a finals del segle XIX i, tot i que no n'era l'única, si que va ser de les més concorregudes. Als anys 80 (o sigui, fa uns 30 anys) encara estava activa.

Fotografies de Judith Casas

Total, ¡al grano! sota la direcció de Sergi Belbel, actors i actrius van representar-nos aquestes veus del passat. I lo curiós de tot és la forma de representar-ho, ja que no t'estaves quiet en una cadira veient l'obra, no no, sinó que cada representació es feia en un espai diferent. Molt contextualitzat!! Total, que els assistents a l'obra ens vam dividir en grupets i ens vam anar dividint per l'edifici per veure micropeces de teatre. Val a dir que totes les escenes estaven inspirades en converses reals amb veïns i antics cooperativistes :-) 

Fotografies de Judith Casas

L'obra, que ja s'havia representat amb anterioritat i va tenir éxit, es va tornar a repetir durant tres dies de setembre en un sol horari i a un preu molt bo. Realment, una sort haver pogut anar! I des d'aquí vull felicitar als artistes pel gran esforç i encaix que van haver de fer, ja que anaven d'una escena a l'altra repetint coses i participant en diversos esquetxos per tal de que tothom pogués gaudir-ho bé i sense aglomeracions. Una obra ben cuidada! (Gràcies Rosa Molina per l'espectacle i per avisar-me!)

• Més info: http://www.salabeckett.cat/espectacle/fantasmes-histories-pau-justicia/

Micro-ressenyes de còmic 2017 (núm. 6): Històries de barri | Jane, el zorro y yo | Hansel e Gretel | El mundo a tus pies

Ja han passat dos mesos des de l'anterior capítol de "micro-ressenyes" de còmic. Bé, com que se m'estan acumulant, aquí van quatre més🌝:

1. Històries de barri (Bartolomé Seguí, Gabi Beltrán)

Hi ha còmic que no només estan ben fets sinó que, a més, ens expliquen una història interessant. I aquest n'és un bon exemple. Em va agradar molt, és digne de que tothom li doni una oportunitat. Un còmic social i autobiogràfic que ens remunta fins al barri xino de la Ciutat de Palma al voltant dels anys 80.

El còmic està protagonitzat per en Gabi, un adolescent que viu en una família amb certs problemes i que va descobrint, poc a poc, el món del sexe, la violència i les drogues. Tot són records viscuts en primera persona i això fa que l'obra prengui més significat. El Gabi és un bon nano, amb ganes de viure i de tirar endavant malgrat que l'entorn no li sigui favorable.

Pd. Entre altres, aquesta obra va ser nominada a la millor obra espanyola al Saló del Còmic de 2011. El vaig veure un cop a molt bon preu al mercat de Sant Antoni i ara em sap molt de greu no haver-lo comprat! :-) El podem trobar traduït també al francès, alemany i italià.

2. Jane, el zorro y yo (Isabelle Arsenault)

Aquest tampoc es queda curt. "Jane, el zorro y yo" és una magnífica història (a cavall entre còmic i àlbum, quasi) que tracta sobre el tema de l'assetjament escolar i el pas cap a l'edat adulta del nostre cos. En aquest cas ens parla de l'Hélène, però podria ser qualsevol altre adolescent de la seva edat. Ella ha vist com totes les seves amigues li han començat a fer el buit sense cap motiu aparent i la única companyia que li queda és la lectura de les obres de Jane Eyre, que li retornen una mica l'autoestima.

És un llibre molt bonic a nivell visual: les il·lustracions són precioses, a llapis amb tocs de color en algunes escenes. A mesura que anem passant pàgines anem agafant empatia amb la noia i ens anem sentint com ella. És un tema complicat, però està molt ben portat.

3. Hansel e Gretel (Sophia Martineck)

Crec que aquest còmic no s'ha editat al nostre país. El vaig trobar quan vaig estar a Bolonya per la fira del llibre infantil. Hi havia una exposició dels originals i no vaig poder evitar comprar-lo. :-)

És una nova versió del clàssic conte de Hansel i Gretel (Grimm), però aquest cop en còmic i amb un ambient tot així com "lúgubre".

L'autora té un traç força peculiar (segur que hi ha gent a qui no li agrada) però, a la vegada, enganxa. Vull dir: mires els personatges i de bones a primeres els veus rígids i bastant inexpressius, però et quedes "embobat" mirant l'estructura de la vinyeta, els boscos frondosos i la terrible caseta de xocolata que amaga en el seu interior.

4. El mundo a tus pies (Nadar)

I per últim, acabo amb aquest còmic de Nadar que són tres històries sobre la societat actual. Podria dir que són, en general, tristes... però no seria del tot cert. El que si que s'hi reflexa al 100% són tots els problemes que vivim avui en dia la gent de la nostra generació: tenir estudis però no trobar feina al nostre propi país i haver de buscar-se la vida fora, adaptar-se al món actual, no tenir prou diners per pagar una hipoteca, buscar noves maneres d'obtenir diners... són tres històries carregades d'impotència, frustració. També és recomanable llegir la seva obra anterior, "Papel estrujado".

Ara a veure si no passa gaire temps fins al proper capítol de micro-ressenyes. :-)

[Sèries] Glow

Glow (Netflix) és una sèrie que va sobre lluita lliure - wrestling- femenina. De bones a primeres, per mi, no és una sèrie que em pugui cridar gaire l'atenció.. però després de veure que tothom en parlava força bé, vaig decidir donar-li una oportunitat. I sí, està bé!

Són 10 capítols de mitja horeta cadascun.

El que em va cridar més l'atenció (i per això vaig fer el primer pas) va ser que la sèrie està ambientada als anys 80. Roba fluorescent, cabells encrespats, música bona i llums de neó. 

Però el que realment enganxa són les protagonistes. Tot comença quan es publica un anunci al diari demanant actrius, sense especificar el motiu. Allà arriba Ruth Wilder, actriu sense èxit, i es troba amb centenars de dones més. Quan els hi diuen que és per a un programa de lluita lliure femenina per públic masculí, més de la meitat abandonen la sala... les que queden, faran un casting.

I bé, així és com, més o menys, seguirem la vida de 12 noies al llarg de 10 capítols. Cada una amb la seva història i la seva personalitat. I no explico massa més per no desvetllar els detalls, però crec que és una sèrie entretinguda, divertida i tendre a parts iguals. Li podeu donar una oportunitat sense por a equivocar-vos.

• Web oficial: https://www.netflix.com/es/title/80114988 

[Lectures] Agustí Centelles: Diari d'un fotògraf. Bram, 1939

Hi ha llibres que tens a casa i que mai trobes el moment de llegir. Aquest llibre el vaig trobar a la

llibreria de Llibres Lliures fa un parell o tres d'anys (sembla que no però el temps passa volant) i bé, l'havia posat a la pila de llibres per llegir. Però aquesta pila mai baixa i sempre puja... fins que li va arribar el torn :-)

El títol, ja ho veieu, és bastant descriptiu. 

El fotògraf Agustí Centelles va anar a parar durant un temps a un camp de concentració: Bram, al sud de França. Durant tot aquell temps va escriure en un diari i no ha sigut fins al 2009 que aquest escrit ha pogut sortir a la llum 

Notícia  TV3: Publiquen "Diari d'un fotògraf", el dietari d'Agustí Centelles al camp de refugiats de Bram"

La publicació va coincidir amb el centenari del seu naixement. No cal que us expliqui que s'hi relata, doncs ja us podeu fer a la idea de com es vivia en aquells barracons (i la literatura i la cinematografia al voltant d'aquests temes és extensa). Ell va escriure quasi cada dia a la seva llibreta i pensant sempre en el seu fill petit, el Sergi. Curiosament, el fotògraf mai no va parlar d'aquest diari i se'l van trobar un cop ell ja era mort...

El llibre m'ha agradat. És un testimoni directe i clar de tota aquella època. Però també vull dir un parell de coses més: la primera, que malgrat les fatals circumstàncies en les quals es va trobar, el text traspua sovint una mena de bona sort que molts altres no van tenir. Dins el que cap, ell tenia contactes, feia fotos, podia sortir del camp, menjava prou bé (ojo, que no vull dir que fos bo per ningú, però ja m'enteneu). I la segona cosa que vull dir és que vale, que el diari va dedicat al seu fill i tot lo que tu vulguis, però per molt que s'estimés la seva dona a vegades no ho sembla (en algun punt li diu que és una vaga per no escriure més cartes o ximpleta per no incloure més fotos del nano dins les cartes).

Sobre la seva vida, poc diré que no pugueu trobar fàcilment a Internet :-). Mencionar només la sort que es va tenir de poder recuperar la seva maleta plena de negatius 32 anys després de la guerra (gran testimoni!) i la desgràcia que la major part del seu fons els fills se'l van vendre a Espanya.

Més info d'ell i tot plegat, a la Viquipèdia. 

Per cert, la Biblioteca Esquerra de l'Eixample -especialitzada en fotografia- porta el seu nom. http://ajuntament.barcelona.cat/biblioteques/bibcentelles/ca

Pel·lícules de la setmana: Tarde para la ira | El hombre de las mil caras

Dues pel·lícules espanyoles. I força bones les dues, m'han agradat bastant :-)

1. Tarde para la ira [2016]

Amb 4 Goya i 11 nominacions, Tarde para la ira és el debut de Raúl Arévalo com a director (que lluny queden els seus inicis televisius a Compañeros..). És molt bon inici, de veritat, segur que li espera una llarga carrera plena d'èxits.

El film comença amb una escena d'acció on veiem un atracament i, a causa d'això, en Curro haurà de passar vuit anys a la presó. A les següents escenes tirem endavant aquests vuit anys i veiem com el Curro surt de la garjola per poder reprendre la seva vida amb la seva dona i un fill al qual apenes coneix. Però clar, vuit anys són molts i les coses no són com s'esperaven. I fins aquí puc dir.

L'únic que afegiré és que tot i que al començament no sembla una peli que hagi de destacar (almenys per mi) a mesura que van passant els minuts i comences a lligar caps la peli es fa interessant i et manté enganxat a la pantalla. 

(🎬Nota Eli: 7 / 🏆: Mitjana Filmaffinity: 7,0)

2. El hombre de las mil caras [2016]

2 Goya, 11 mominacions. Confeso que em feia mandra veure-la: no m'apasionen gaire les pel·lícules de caràcter històrico-polític (bé, segons quines). :-) Mai sé quin grau de veracitat ofereixen (vale, sí, ho podria buscar però hi ha temes que interessen més que d'altres, ja m'enteneu).

Jo era bastant jove quan va passar tot allò del Luis Roldán. Aquesta peli, sense voler, m'ha portat certs records agradables. Però abans de comentar això, us explico breument de que va la peli: el protagonista és Francisco Paesa (interpretat per Eduard Fernàndez), un ex agent secret del govern espanyol que va fer molta feina amb el tema d'ETA i que quan arriba el tema GAL, ha de fugir del país tot i els favors que el govern li debia. Quan torna a Espanya un temps després, ho fa arruinat... però rep una visita, la del LUIS ROLDÁN. En aquell moment Roldán havia sigut director general de la Guàrdia Civil però ara estava en un compromís perquè havia robat diners al país i necessitava amagar-los. I bé, la peli és això: Paesa accepta ajudar-lo per guanyar-se un bon sou i per fer-li una putada al país que l'ha deixat de banda.

Dit això, retorno a la meva infància. Quan va passar tot això, principis dels 90, jo tenia al voltant de 10 anys. Recordo perfectament que el diari de El Periódico (que comprava el meu pare però estic segura que si ara fos viu no el seguiria comprant) publicava a l'estiu un suplement amb noticies més light i molts passatemps. I un d'ells era una mena de BUSCA A WALLY però amb el Roldán. Es deia "¿Dónde está Roldán?" i es publicava cada dia, i el meu pare mels retallava i me'ls guardava perque sabia que aquest tipus de passatemps m'agradaven molt. 

Gràcies a Internet n'he pogut recuperar dos. :-)

Pel que acabo de llegir, l'autor era Segundo García, un noi que va participar activament en sèries com els Fruitis, Delfy o Sylvan. Si sou de la meva època sabeu de sobres de què parlo! :-)

(🎬Nota Eli: 7 / 🏆: Mitjana Filmaffinity: 6,7)

Restaurant de la setmana: El club de la hamburguesa

Els restaurants d'hamburgueses mai s'acaben :-)

El Club de la hamburguesa és un local ubicat al carrer Valldonzella, molt a prop de plaça Universitat (baixant pel carrer que porta cap al Macba i el CCCB). Com ja podeu deduir, està especialitzat amb hamburgueses... i són molt bones! 

Aquí podeu veure la carta: http://elclubdelahamburguesa.com/carta-catala.pdf

No vam demanar entrants. Les hamburgueses estan al punt que tu les vols (la majoria són vadella de 200 gr) i el pa és cruixent. Jo vaig triar la CABRA, que és una hamburguesa amb formatge de cabra, ceba caramel·litzada i salsa de mel amb fruits secs. Em va recordar bastant a una hamburguesa que fan a un altre local que m'agradava bastant, l'antic Umami (va canviar de nom i ara crec que es diu Mamy Ildy), ubicat davant dels cinemes Renoir de Floridablanca. 

Foto de The Culture Trip

Pel que fa el local, està força bé. Per fora sembla petit però després per dins veus que hi ha més taules (té com un local adjunt) i és com si fos un antic edifici de caràcter industrial amb parets així d'obra vista (no sé si es diu així, quan es veuen els maons, sabeu?).

Estan paret amb paret amb el Mucci's, un lloc on fan pizzes i empanades. Les pizzes no les he provat, però les empanades són bones i tenen un preu raonable. Si algun dia esteu per allà i teniu una miqueta de gana, podeu provar-les :-)

👉 El Club de la Hamburguesa
📧 Valldonzella, 3
📞 93.318.10.26
💶 Una mitjana de 12-15 euros per persona (sopar)

🌍 http://www.elclubdelahamburguesa.com/

Austràlia [1a part] - Brisbane

Ja fa un mes que he tornat d'Austràlia i encara és hora que em posi a ordenar les fotografies. Potser no ho he dit mai, però sóc una mica maniàtica amb les fotos i el seu ordre (i més si provenen de diverses fonts i tenen numeracions diferents: càmara de fotos, mòbil eli, mòbil de ma germana...). Però bueno, tampoc és una cosa que hagi de fer JA. Tot s'acumula. Com els punts de llibre :-)

El cas és que voldria, ni que sigui per mi mateixa, posar aquí al blog una mena de recull. De resum del viatge. I com que van ser molts dies i moltes ciutats, ho faré per capítols, com una sèrie :). Començaré per Brisbane que és on vaig aterrar després de més de 30 hores amunt i avall. A Brisbane hi vam passar tres dies i escaig.

BRISBANE

Dia 1

Vaig arribar a mitja tarda, cap a les 5. Per desgràcia allà era hivern, o sigui que es feia de nit força aviat. La temperatura, però, ambiental. Almenys a Brisbane! (més al sud ja vam trobar hivern real).

No vaig deixar que el jet lag em guanyés la partida o sigui que vam visitar la ciutat fins acabar esgotades. Això és un pont molt famós que tenen allà:

Brisbane és la tercera ciutat més gran del país, i és la capital de l'estat de Queensland. Quasi 2 milions d'habitants, que aviat és dit!. La història de la ciutat és trista com tota la resta de ciutats d'allà (o quasi totes): fa anys i anys hi vivíen uns aborigens i de cop, pam, els europeus van aterrar i ho van transformar tot. La ciutat, ja veus tu, es va crear l'any 1824, quasi res. Primer era una colònia penal on enviaven presos, però després ja hi va anar gent per lliure i la van convertir en lo que és ara. S'hi viu bé, però. En general.

Dia 2

El segon dia vam decidir anar a veure koales, i ho vam fer al "Lone Pine koala sanctuary", un lloc on se suposa que els cuiden i els preserven. És un parc petit i acollidor, amb molta esplanada plena de cangurs pacífics i bonics. I suaus.

 

Aquí, uns batmans. Poca broma, per la nit volen per les ciutats i fan una mica de por, tant grans XD

S'hi ha d'anar amb autobús, això sí, ja que està enmig del bosc.

Tornant vam seguir fent voltes per la ciutat. Allà tota la zona financera s'anomena CBD (Central Business District). Cada ciutat té el seu CBD. No sé si s'aplica a altres països, allà ho vaig sentir molt.... i bueno, vam caminar bastant fins fundir la sola de la sabata. Entre altres coses, vam veure la biblioteca estatal, la pública del districte, un museu de ciències naturals al qual crec que ens vam colar sense voler, una pagoda fruit d'una exposició universal, una platja artificial ... i ah! vam pujar fins un mirador que dóna al riu. Es veu que és un lloc molt popular on la gent hi fa escalada (escalada no.. lo de pujar murs).

Aquí una foto del paisatge... es veu tot el CBD! :-) També hi havia grans bitxos... campant lliurement: 

Dia 3

I el tercer dia vam aprofitar per veure el que quedava i el que ens va donar temps de fer. Sobretot va ser un dia de parcs i jardins, especialment el jardí botànic. Amb els dies aprendríem que cada ciutat australiana té un jardí botànic, hehe. Aquest és un dels parcs:

I res, això de moment la primera ciutat. Tampoc vull fer-ho molt etern amb mil fotos :-)

Feliç Diada de Catalunya!

Restaurant de la setmana: El 58

Tenia aquesta secció una mica abandonada :)

Aquesta setmana us vull parlar d'un restaurant ubicat a la Rambla de Poblenou (que per cert, aquests dies ja comencen la seva Festa Major). Es tracta d' "El 58", un restaurant que com ja us podeu imaginar, es troba al número 58 d'aquell carrer :-) També se'l coneix pel seu nom en francès, "Le cinquante huit".

Començaré per dir que, des de fora, sembla un local petit. Crec que he perdut les fotos que vaig fer, o sigui que tiraré una mica d'Internet. L'entrada al restaurant és així:

(la foto l'he tret del blog 

gastronòmic currycurryquetepillo)

Dit això, el segon que s'ha de dir és que solen tenir força cua... i no reserven. Vaig quedar per sopar amb unes amigues i elles van arribar primer, però ja estava força ple. Per sort, a les taules rodones del davant hi havia lloc per esperar i de mentres vam fer unes braves, que estan molt bones. No deixeu de tastar-les, si hi aneu.

Un cop ens van trobar taula per sopar amb calma, vam poder percatar que el local es força bonic. D'aquells així antics amb cert encant. Hi vam estar força bé malgrat que la taula que ens va tocar era força petita.

La carta és variada. Te la mostren amb una pissarra (en certa manera em va recordar el restaurant En Aparté, que també ho fan, i la decoració del local té punts en comú) i la veritat és que hi ha força cosa per triar i de tots els preus. Sobretot són platets per compartir i, com que erem tres, vam demanar diverses coses. Una de les que estàvem ja havia vingut altres vegades i va comentar que abans pel mateix preu les racions eren una mica més grans. No puc constatar-ho perquè era el primer cop que hi anava, però sí que algun platet ens va semblar petit pel preu que marcava. Tot i així, el conjunt de tot el que vam menjar ens va costar un preu raonable. Una de les coses que vam escollir, per exemple, va ser el pollastre marinat amb maionesa de wasabi i mel (podeu veure la foto al blog que us he enllaçat abans).

La ubicació del local és bona, i més si fa bon temps... així després pots anar a fer una volteta per la Rambla o anar a fer un gelat al Tio Che.

👉 EL 58
📧 Rambla Poblenou, 58
📞 93.601.39.03
💶 Una mitjana de 15-20 euros per persona (sopar)

🌍 https://www.facebook.com/el58poblenou/

Teatre: El sexo sentido

Sexo sentido és una obra de teatre produïda i protagonitzada per Joel Angelino, un actor cubà que ha aparegut en algunes pel·lícules. Es tracta, com ell mateix explica, d'una adaptació del monòleg Tengamos el sexo en paz, de Darío Fo i Franca Rame.

L'obra, que dura més o menys una hora i mitja, està formada per diferents monòlegs de diferents personatges, tots ells interpretats per Angelino. He de dir que alguns em van agradar més que els altres... per exemple: hi ha una velleta que confessa que és lesbiana, una actriu porno que explica el seu camí cap a la fama... aquests vale, eren prou divertits. Però després hi havia algun altre que no... com el nen discapacitat. També hi ha un tros que és amb titelles i aquell va estar bé, i inclús el noi va fer l'esforç de fer una part en català, és d'agraïr.

• Coses positives: 
• L'actor ho va donar tot a dalt de l'escenari. Suava moltíssim i em feia patir! no parava de moure's i se'l veia molt interessat per veure el públic gaudir. 
• Un cop acabada l'obra, va anar corrents a la sortida per poder saludar a tots els assistents. També interactuava molt amb el públic (bé, això només és bo si interactua amb la RESTA, hehehehe)
• El monòleg final a tall de conclusió.

• Coses negatives:
• Crec que va fer una mica d'abús "d'amiguitis". És a dir, com que tenia coneguts a la sala, sempre parlava amb ells o els utilitzava d'exemple. Bé, tampoc és una cosa tan dolenta, però mmm... no sé, raro.

Crec que és una obra distreta, per veure ara a l'estiu o per aïllar una mica la ment de la rutina diària i poder riure una estona. S'ha de dir que en cap moment fa comentaris grollers/ofensius ni posa a ningú en cap compromís. Això ho cuida molt. Abans de Barcelona, l'actor l'ha portat per diferents ciutats com ara Sao Paulo, Miami, o Berlin... i ben aviat el podrem trobar en nous espectacles.

Gràcies per les entrades, Teatre del Raval :-)

[Sèries] Atypical

Fa poc vaig veure que Netflix estrenava una nova sèrie, Atypical, sobre autisme. Em vaig fixar que eren pocs capítols i de molt poca durada, per la qual cosa me la vaig veure com qui diu en un sol dia (estem parlant de 8 episodis de mitja horeta cadascun). 

El resultat? la recomano bastant. És distreta, força humana, està ben muntada. No és perfecta, això també s'ha de dir, però en general té bon aguante, crec.

De què va? Doncs d'un noi, en Sam, amb transtorn d'aspectre autista i amb ganes de tenir novia. El problema és que ni és tan fàcil com li pot semblar en un principi ni la seva família està preparada per afrontar aquesta nova situació. Una sèrie de malentesos i situacions complicades faran que la sèrie vagi avançant pràcticament sense pausa i a bon ritme. Bàsicament aquesta primera temporada dóna per conèixer el perfil de la seva família (una mare esgotada de la càrrega que suposa tot plegat, un pare que mai ha pogut apropar-se al fill com ho ha fet la seva dona i una germana eclipsada i carregada de responsabilitats germanals).

És una sèrie de caràcter juvenil que desperta tendresa i somriures a parts iguals. El noi ho fa molt bé (Keir Gilchrist). (Cal dir que altres personatges no m'han agradat tant).

[Punts de llibre] Fira REPLEGA de Monzón (i el seu castell)

Aquest cap de setmana ha sigut el REPLEGA, un esdeveniment sobre col·leccionisme que es fa cada any a Monzón (Montsó, Osca). Jo hi vaig estar dissabte (excursió d'un dia).

Resumiré el dia amb dues parts: PUNTS DE LLIBRE i CASTELL. Si la primera part no us interessa perquè no sou col·leccionistes, podeu passar a la segona part ;-)

1. Punts de llibre.
Com ja sabeu, jo col·lecciono punts. No hi dedico tot el temps que voldria, però que hi farem. Estic contenta amb el que tinc i amb la gent que he anat coneixent pel camí!!! 

I bé, aquests són alguns dels punts que he trobat... i aprofito per fer una crida popular per completar col·leccions que em falten. Allà voy:

• "Lletres, al camp". A veure, és que aquests punts m'agraden molt, jeje. Cada any, l'Institució de les Lletres Catalanes juntament amb el FCB, fan una sèrie d'11 punts. Jo tinc:

• 2011: completa
• 2012: completa
• 2013: completa
• 2014: només en tinc 5
• 2015: només en tinc 1
• 2016: completa
• 2017: només en tinc 2

A Monzón he pogut trobar-ne cinc del 2014, que no en tenia cap. I els dos del 2017 els vaig trobar fa poc a la trobada de Les Corts del passat març. Espero que vagin sortint i els pugui tenir tots :-)

• "El comerç i les escoles". Una altra sèrie que tinc així incompletada (bé, tinc moltes incompletes!! però les que poso aquí són les que tinc més presents, hehe). Aquestes no m'aclaro gaire perquè cada any la quantitat de punts de llibre varia. Els primers que tinc són del 2011, espero que anteriors a aquest any no existeixin.

• 2011: en tinc 19 (crec que està completa)
• 2012: en tinc 20 (crec que està completa)
• 2013: en tinc 16 (crec que està completa)
• 2014: en tinc 12 (crec que està completa)
• 2015: en tinc 12 (no sé si està completa)
• 2016: en tinc 14 (no sé si està completa)
• 2017: en tinc 11 (no sé si està completa)

Els dubtes sobretot recauen en els darrers anys, que ja no he estat tant a sobre dels punts de llibre i no m'hi he pogut dedicar tant. A veure si algú m'ho sap dir. Aquests tres són d'aquest 2017 i els he trobat aquest cap de setmana, no els tenia.

• Aquests són uns peixos. Me'n falta un però no em preocupa perquè és una sèrie que ha sortit nova aquest any i per tant ja el trobaré tard o d'hora. Em preocupa més quan ja passen uns anys, jejee.

• I per últim, vull parlar d'aquests cinc punts de llibre. No me'n falten, és la sèrie completa, però els trobo súper xulos. Són nous d'ara i estan editats per l'Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, que fa 100 anys. Estan il·lustrats per Sagar Forniés. Han fet un llibre, aquí us copio la info:
  http://ajuntament.barcelona.cat/arxiumunicipal/arxiucontemporani/ca/noticia/acte-de-presentacize-del-llibre-barcelona-arxiu-municipal-contemporani-amcb-19172017 

I ara, la segona part:

2. El castell 

El Castell que hi ha a Monzón el van conquistar a principis de l'any mil i després d'algunes herències va acabar en mans d'ordres militars. Bé, la història és una mica més llarga, però lo important de tot és que l'any 1143 aquest castell i 28 esglésies van anar a parar a mans dels templaris.

Destaca el fet que, durant tres anys, al castell hi va viure un petitet Jaume I, que va compartir jocs amb el seu cosí Ramon Berenguer V. Després les tropes de Jaume II van voler reconquistar tots els espais cedits als templaris, i això va ser la última cosa que va caure. A partir de llavors va passar a unes altres mans, els hospitalaris. Finalment, anys després, va caure en mans dels Borbons i va ser una artilleria.

El resum seria aquest.
I aquí a sota, algunes fotos:

Es conserva prou bé (han anat fent remodelacions i afegits). Hi ha la sala capitular (reformada aquest darrer segle) la part dels dormitoris (que només és una torre buida), la torre de Jaume I (que és on se suposa que va viure), les cavallerisses, la capella... És un castell més aviat de mida petitona que es pot veure bé amb uns tres quarts d'hora. Hi ha la possibilitat de fer-ho amb àudio-guies per un preu de 3,5 euros (recomanable). 

Pel·lícules de la setmana: Hasta los huesos | Bebé Jefazo | Belleza oculta

Aquest mes d'agost no he llegit gaire... però he vist moltes pel·lis. Bé, tampoc moltes-moltes, però vaig volar a l'altre punta de món i trenta hores de vol donen per bastant... 😆 Aquí en van algunes:

1. Hasta los huesos (To the bone) [2017]

De les tres que avui comento,  aquesta és la millor. Es tracta d'una producció de Netflix protagonitzada per Lilly Collins (que resulta que és la filla del Phil Collins, però això hi acabo de descobrir ara) i el Keanu Reeves (que no brilla massa, s'ha de dir).

La peli va sobre anorèxia. La noia està diagnosticada i no sembla trobar solució fins que arriba a una mena de casa-centre on hi viuen diverses persones afectades de trastorns alimentaris i intenten curar-se d'una forma poc habitual. La peli a mi m'ha agradat molt però si ho miro d'una forma objectiva, crec que enfoca malament el problema. Aquest tipus de malalties s'han de tractar de manera sèria i amb bon seguiment mèdic, cosa que a la pel·lícula li falta una mica (també la família de la noia l'he trobat força exagerada i fora de lloc). Tot i així, a mi la pel·lícula m'ha agradat força, em va enganxar fins al final.

(🎬Nota Eli: 7 / 🏆: Mitjana Filmaffinity: 5,8)


2. Bebé jefazo (The boss baby) [2017]

Bueno... sí, vaig veure aquesta peli, hehe. És l'adaptació d'un conte infantil escrit per Marla Frazee. L'adaptació ha anat a càrrec de Dreamworks i la veritat és que se'n va fer molta difusió, sortia anunciada per quasi tot arreu. 

Va d'una feliç família de tres components a la qual un dia arriba un germanet petit, i això crea una situació de geslosia del germà gran. Fins aquí tot normal, però la gràcia de la pel·lícula és que el recent vingut no és un nen com els altres: va vestit com si fos un oficinista i fa coses molt rares. 

Lo millor del film són els personatges.. el germà gran és una monada!

(🎬Nota Eli: 5 / 🏆: Mitjana Filmaffinity: 5,7)

3. Belleza oculta (Collateral beauty) [2017]

Quina xapa de peli. Dolenta i lenta. Res a destacar. Bé, potser el final el vaig trobar bonic... ja està. Va d'un home (el Will Smith) que perd una filla i des de llavors va "out" per la vida. D'acord, ha de ser la putada més gran del món i amb això no vull entrar.. però el que fan els seus amics per fer-lo revifar no em va agradar gaire, ni el ritme en sí, ni res. 

(🎬Nota Eli: 3 / 🏆: Mitjana Filmaffinity: 5,9)
(ara que m'hi fixo, de les tres que he posat és la que té millor mitjana a Filmaffinity xDD)

Cap de setmana a S'Agaró

L'altre dia vaig anar a S'Agaró amb uns amics. Feia temps que no pujava "més amunt de Lloret" i la veritat és que quan veus aquelles platges i camins de ronda fa llàstima no anar-hi tant sovint amb lo a propet que està.

Del cap de setmana en sí poca cosa en diré, però he fet dos dibuixos que ho resumeixen bastant:

1. Les compres al súper les carrega el diable. Sí, això mateix. Encara que vulguis comprar coses només per un sol dia acabes comprant com si anessis a passar tot un hivern al búnker. Tot i així, és cert que vam menjar moltíssim i al final no va sobrar quasi res... :-)

2. Recordeu aquell anunci de la tele on s'anunciava el joc de l'Scatergories i acabaven acceptant "pulpo como animal de compañía"? doncs aquestes coses passen. Si no, ja m'explicareu com NALGAS es pot considerar un instrument musical començant per la N. Per cert, aquest joc m'encanta, jejej. 

Per acabar, una foto del camí de ronda que vam fer parcialment (entre S'Agaró i la platja de Sa Conca). És una foto que vaig pujar a l'Instagram. No és gran cosa, però amb un marc així, qualsevol foto surt bé!!! :-)

Camins de ronda, tresors de casa nostra 🦐 

A post shared by Eli Ramirez (@eliramirez82) on Aug 27, 2017 at 10:47am PDT