És una peli dels anys 70, es diu "Pedro y el dragón Elliot". Jo recordo haver-la vist, però en recordo molt vagament l'argument... i bé, explico això perque la peli que comento avui és una nova versió d'aquesta, tot i que amb un argument una mica diferent (una mica més seriós i menys musical).
De què va? doncs d'un nen i un drac. Tot comença amb un drama: un nen d'uns sis anys va amb cotxe amb els seus pares i en mig del no-res tenen un accident on moren els pares. I clar, el nen es queda sol al bosc... sort que hi ha un bitxo gros i pelut que el cuidarà i se l'estimarà.
Però ja sabeu que amb això no es pot fer una peli, per tant l'argument es complica quan alguna gent del poble el descobreix i el volen caçar. I detallar més l'argument ja seria fer spoilers, per tant em pararé aquí.
Podria dir que és una pel·lícula infantil i previsible, i seria veritat, però no li estaria fent justicia: és una pel·lícula molt maca i tampoc és tan infantil (ma mare la va mirar amb mi i li va agradar molt, i ella no acostuma mai a mirar pel·lícules d'aquest tipus). És una peli mona, que es deixa veure bé, que té punts sensibleros per tocar la fibra dels espectadors i està tot banyat amb un toc ecologista-animalista que ho acaba d'arrodonir.
... I el drac és una mica caricaturesc, però bueno.
ART és una obra que n'havia sentit a parlar molt però que mai havia vist. Bé, fins ara. Ara ja sí.
L'obra original està escrita per Yasmina Reza i es va representar per primera vegada a finals dels anys 80. Des de llavors s'ha pogut veure en molts llocs (s'ha traduït e 35 llengües), i inclús dins la mateixa Barcelona s'ha pogut veure crec que tres vegades amb actors diferents.
El cas que m'ocupa a mi és la darrera versió que se n'ha fet, dirigida per Miquel Gorriz i interpretada per tres actors força de moda: l'Orella, l'Arquillué i el Villanueva (dic de moda perquè són molt mediàtics... ja sabeu.. el "merlí"... el "claudi" de la riera... en fi, sí) (cal dir que tots tres estan molt bé sobre l'escenari i que realment l'Arquillué en carn i os guanya --> i fa un paper molt curiós). Dit això, seguim.
La història és un diàleg a tres bandes: tres amics discuteixen sobre els límits de l'art i l'amistat a través d'un quadre que s'ha comprat un d'ells. L'obra adquirida és........... una tela blanca. Això sí: una tela blanca que ha costat una milionada. I ja us podeu imaginar el percal: un defensa que és de les millors obres que ha comprat mai, mentre que els altres dos li intenten fer veure que allà no hi ha res i que l'han estafat de ple. I doncs, quin és el límit de l'art abstracte? i fins on pot arribar la nostra amistat amb algú? passa per sobre d'un quadre?
Més info: http://www.teatregoya.cat/ca/ex/1329/art
Nova entrega de micro-ressenyes comiqueres. :-) Una mica variat! Leñadoras (Noelle Stevenson)
Girl power de campaments. No se m'acut manera de definir-ho millor.
Leñadoras és un còmic fresc i divertit protagonitzat per cinc noies americanes que formen part d'un grup escolta. (Aquesta obra va guanyar el Premi Eisner a la millor sèrie nova i a la millor sèrie adolescent). Elles són molt especials, cadascuna per la seva raó... i revolucionaran tot el campament.
És una obra que crec que pot agradar a molta gent i arranca molts somriures. A mi personalment em va fallar alguna cosa, però bueno. La gràcia de les insígnies, les explicacions i l'argument flipat en sí mereix que li doneu una oportunitat :-)
[Salvant distàncies òbvies, el rollo aquest de noies de campament sempre em recorda la pel·li de "La tropa de Beverly Hills")
GoGo Monster (Taiyô Matsumoto)
El Matsumoto és un autor curiós. Com diu el nostre conductor del club de lectura de còmic, "o t'encanta o el detestes". Jo he de dir que ni una cosa ni l'altra. Té un estil de dibuix que a mi no m'acaba de fer el pes (no nego, però, el seu estil únic i inconfusible) però no sé. El vaig descobrir amb Sunny, la història d'uns nanos que viuen en una casa d'acollida.
A Gogo Monster els nens també tenen un protagonisme especial (com quasi en totes les seves obres pel que estic veient, ja que m'estic llegint Tekkon Kinkreet), però aquí en aquest cas és una obra com més filosòfica on l'autor pretèn mostrar el pas de l'infància a l'edat adulta mitjançant una escola, uns nens i uns monstres que viuen a la cinquena planta de l'edifici.
Yuki Tachibana n'és el protagonista. La gent del seu voltant no l'entèn.. o quasi ningú, ja que té la complicitat del jardiner de l'escola i del seu nou amic, en Makoto.
És, pq enganyar-nos, una obra certament complexa en la qual no saps massa del tot que està passant. T'ofusques a buscar sentit a certes coses que passen i arriba un moment que ja no saps si allò que està passant és real o és simplement fruit de la imaginació del nano. O fins on arriba aquesta imaginació. No sé. Em va sobtar bastant. Enganxa.
Els fantasmes de Gaudí (El Torres, Jesús Alonso Iglesias)
Us imagineu que un dia presencieu un accident i us sembla veure al senyor Gaudí? doncs això és més o menys el que passa en aquesta història al començament, i a partir d'aquí poc a poc es va tramant un misteri on hi ha assassinats cruels i altres històries.
És un còmic ideal per aquelles persones que gaudeixen amb les històries de crims i detectius. Avanço i dic que no és el meu cas, però hem de partir d'una base important: els fets passen a Barcelona, al voltant de les obres de gaudí... i clar, Barcelona és Barcelona. Això suma punts. Està ben dibuixat i la trama està ben lligada i resolta. Si fos una altra ciutat potser li hagués assignat una estrella menys (visca la meva objectivitat, hehehe).
Cal afegir que al Saló del Còmic d'enguany se li ha dedicat una exposició on hi ha esboços i dibuixos originals, i això sempre és molt agradable de veure.
El Solar (Alfonso López)
Per últim vull parlar de l'obra de "El solar", d'Alfonso López.
El torero Manolete, Machín, Franco i fins i tot Zipi Zape o una Petra i un Carpanta camuflats són alguns dels personatges que poblen aquest còmic ambientat en l'Espanya pobre de la postguerra. Es tracta d'una obra molt pensada en la nostàlgia, tant pel contingut com per l'estil com pel tipus de personatges o humor que s'ho dóna (l'autor havia treballat en publicacions com el TBO i similars).
És una obra entretinguda, però a mi no m'ha acabat de fer al pes. No sé si és pel tipus d'humor o què, però bé. Tot i així els cameos m'han fet gràcia, així com l'intent de plasmar la Barcelona dels anys 40, on la majoria de persones passaven gana i els més petits (i no tan petits) s'entretenien jugant als diferents solars abandonats que hi havia per la ciutat (una cosa força desapareguda, avui en dia).
L'altre dia vaig anar a veure LA BELLA Y LA BESTIA, per fi :-)
Li tenia moltes ganes, però havia d'anar amb uns amics i entre una cosa i l'altre ho vam anar posposant per quadrar totes les agendes. I bé, què dir? doncs que em va encantar!
És una nova versió de la pel·lícula de Disney, i potser el públic més emocionat han sigut els de la meva quinta, que guardem bon record de la pel·lícula de Disney i ens moríem de curiositat per veure aquesta nova versió protagonitzada per l'Emma Watson.
S'ha de dir que la pel·lícula és MOLT FIDEL a la primera, calcant fins i tot molts dels seus diàlegs. Tot i així, cal dir que també n'hi ha de nous... alguns amb més encerts que d'altres. En general, però, molt bé. No vull fer cap spoiler de la part nova, però la (nova) part on surt el tema de la mare de la Bella (i fins aquí diré) em va agradar moltíssim. Trobo que és una cosa que complementa molt bé la història i que no és simple "ampliament de metratge" com altres.
Un altre tema a destacar és que s'han mantingut les cançons iguals (excepte unes quantes -poques- que són noves). Aquí cal fer un incís: tot i que no sempre ho faig, intento anar a veure les pelis en VOSE... però aquí era una cosa que ni m'ho vaig plantejar: LES CANÇONS HAVIEN DE SER LES DE SEMPRE! jo vaig viure de ple les cançons en espanyol, per tant, no podia a dia d'avui veure la peli en anglès... les cançons les volia tal qual :-)
I tot i que la cançó més bonica y més famosa és la de "Bella y Bestia son" ("Se oye una canción que hace suspirar" jeje) a mi n'hi ha una que m'encanta. És aquesta:
...Hay algo en él, que no es igual, pues era un bruto, desgarbado y un patán...
y ahora es un sol, no sé porqué, no descubrí todo lo bueno que hay en él...
Jiji. Mira, no sé, m'agrada molt i ja està. Suposo que és perque és quan es descobreixen bé l'un a l'altre, és bonic.
Més coses: a veure, l'Emma Watson. Aquí podríem obrir un debat perque té detractors i fans, però jo només diré que ella m'agrada molt tant com a persona com a actriu. La trobo una noia amb principis, que diu les coses, que fa campanyes a favor de coses interessants. No sé, se la veu molt maja. I com actriu també... l'únic que com que té cara de nena i és així petitona, crec que aquí el paper li queda una mica com gran. No per res, sinó per la mida... potser perque irremediablement comparem amb la primera peli i la Bella era com més senyora (TOT I QUE SE SUPOSA QUE TENEN MENYS DE 21 ANYS, o aprox). (A la Bèstia se li acaba l'encanteri als 21.. o això diuen a la primera peli).
Ara, un altre tema. Un greuge sense equivalents.
Tothom sap que a la Bella li agrada molt llegir. Fins aquí ok. Conegut és el meme del ES OBVIO fent referència a la magnitud de la biblioteca del Sr. Bèstia:
ARA BÉ, s'ha comès un pecat molt gran. Recordeu aquesta escena?
La senyoreta Bella és assídua a la llibreria del seu poblet per agafar llibres en préstec (sí, així tal qual... en cap moment els comprava... poc negoci devia fer aquest bon home si aquesta noia és la única del poble que llegeix i a sobre li agafa llibres en préstec. #AixíNo, Bella). Però bé, no és aquest el tema...
EL TEMA ÉS QUE AQUESTA ESCENA NO SURT A LA NOVA PELI. Simplement han posat un succedani de llibreria: una mena d'església on hi ha tres llibres mal comptats... terrible.
Però bé, tret d'això, crec que és una bonica pel·lícula per veure, i més si vas gaudir amb la primera de Disney.
Com ja vaig comentar l'altre dia amb el tema dels punts de llibre (aquí), ara toca fer resum general del nostre pas per la ciutat de la salsa italiana per excel·lència i la Fira :-). Hi vam anar quatre dies i ens vam allotjar en un airbnb molt econòmic prop de l'estació i a 10-15 minuts del centre a peu. Ideal!
L'arribada
Una de les coses que més sorprenia, era la quantitat de catalans que hi havia aquells dies per allà. Això va fer que tothom hagués coincidit a l'avió amb algú, tant al viatge d'anar com al de tornar (nosaltres, per exemple, viatjavem amb la Roser Capdevila i el Roger de Gràcia).El sol i el bon temps ens van acompanyar dia rere dia i res podia semblar més perfecte :). Aquella mateixa nit vam anar xino xano fins al centre de la ciutat i allà ens vam trobar amb altres il·lustradors.
Primer dia, la Fira...
L'endemà, dilluns, vam acostar-nos fins a la fira. Què dir d'ella? Doncs que és gegant. Són diversos pavellons on els llibres infantils i juvenils es mostren fins a l'infinit. Hi ha paredetes diverses, però sobretot d'editorials. Alguns països teníen un raconet sencer, com aquest d'aquí sota amb tot ple de quadres il·lustrats (crec que era Taiwan).
Com que Catalunya era el país convidat, podíem trobar-hi moltes coses vinculades. Un exemple són aquestes hamaques (cada hamaca un il·lustrador). Sempre estaven ocupades!!
També cal parlar del concurs. Any rere any, centenars de persones envien els seus dibuixos per a la mostra seleccionada. Enguany, més de 3000 participants de 62 països, amb 75 escollits. Les seves obres es poden veure a l'entrada principal del recinte. A mi particularment em va agradar molt una noia espanyola que es diu Miren Asiain.
La resta de matí vam seguir per la fira. Hi havia molt per descobrir, com un "corner illustration" on feien xerradetes, una exposició de llibres pop-up.... el programa, de fet, era infinit. Masses coses simultànies. No es pot. ^^U.
... i la ciutat
Sortit de la fira i anar al poble va ser tot un dit i fet. Allà hi havia mil coses per fer, també! I lo primer va ser anar a veure la expo CATALOGNA ILLUSTRATA, de la gran Pilarín. Allà hi havia molta gent (ei, que vaig sortir als mitjans, ajajaj)
D'allà vam fer cap a l'Archiginnasio on hi havia una mostra de 17 pioners en il·lustració catalana, amb una mena de lones. Aquí, una foto sota la de l'Ignasi Blanch, amb ell:
L'Archiginnasio tenia un pis a sobre i ¡taxan! de sorpresa vam trobar-hi una expo de la noia que us he comentat abans, la Miren Asiain. Ens va encantrar la troballa :-) (de fet, si haguessim estat més pendents del programa de mà, no hauria estat sorpresa). Durant els dies de la fira fan per la ciutat unes activitats vinculades sota el nom "BOOM! Crescere nei libri"
Per tancar el dia rodó, vam acostar-nos a la inauguració de la expo de la Beatrice Alemagna. Estava ella signant i ple de dibuixos originals seus per les parets. Deliciós :-D
Vam enfilar cap al pis i de pas vam acostar-nos a la llibreria Giannino Stoppani, especialitzada en literatura infantil i juvenil. Molt xula i cèntrica.
A l'endemà, més fira
Aquest cop menys estona, almenys jo (les meves amigues es van quedar per allà concertant entrevistes editorials). El dia d'avui era interessant perque a durant tot el matí hi havia algunes xerrades amb catalans. Una d'elles és la que us mostro, on participava el Jan Barceló, l'Ignasi Blanch i la Pilarin (tres generacions per una mateixa professió).
I després de dinar alguna cosa per allà, ja vaig dir adéu a la fira. Tot i així comento una cosa que encara no he dit: EL MUR! allà a l'entrada hi ha unes parets on els il·lustradors pengen les seves coses per donar-se a conéixer. Una petita mostra seria aquesta:
La biblioteca Salaborsa La biblioteca central de Bolonya és TOP.⇧
Vaig deixar les il·lustradores a la fira i em vaig unir a les bibliotecàries BibBotó, que just aquella tarda visitaven la biblioteca. Hi havia estat fa 11 anys quan havia fet l'erasmus a Itàlia, però sempre és guai tornar-hi (algunes coses havien canviat). Això és la vista central:
Després ens va fer molta gràcia el tema bebeteca (separat de la part infantil totalment) amb calaixets per guardar mitjons. Es veu que no pots entrar-hi amb sabates i si vols passar, t'has de posar uns plàstics al peu com quan vas a la bolera.
Tot molt bé (ho dic molt, però és que realment va ser un viatge 10) jeje. Per la nit ens vam apuntar al sopar que feia l'APIC. Cares conegudes i molta gent simpàtica, però el lloc poc preparat. Ens vam quedar amb gana perque les racions eren molt petites, sortien molt a poc a poc i cada plat s'havia de compartir amb quatre o cinc persones, cosa que tocava a menys per cadascú (i per 18 euros, que a Itàlia ja és un preu). Aplaudim la iniciativa, però.
Darrer i últim dia
Dimecres vam passar de la fira i vam fer turisme per la ciutat. Una mica. Vam pujar a la torre (escales de fusta un pel inestables en certs punts) :-)
I vaig visitar dues exposicions més:
"Le meraviglie" Isabelle Arsenaut. Aquesta era la única expo que s'havia de pagar però si eres estudiant era gratis. Bé. Ho som una mica :). Em va agradar descobrir-la allà, ja que feia pocs dies que m'havia llegit "Jane, el zorro y yo", que és un llibre preciós i delicat. Bàsicament es mostraven il·lustracions dels seus tres o quatre treballs.
Hansel e Gretel. Exposició molt interessant a la biblioteca del MAMbo (Museu d'art modern de Bologna). Còmic il·lustrat per Sophia Martineck i que no vaig poder evitar comprar-me :)
I a la tarda ens vam reunir amb la resta de gent de la fira i vam acostar-nos a una mostra de projectes d'il·lustració de joves catalans, de diverses escoles.
I fins aquí. Al sortir de la mostra vam anar a sopar a l'Osteria dell'Orsa (que en vaig parlar fa un parell de dies) i després vam anar a prendre algo en una plaça. Ah! i em van tirar una sabata al cap -sense voler-.... però bueno. Coses que passen. L'endemà a les 8 ja agafavem l'avió i de dret a la feina, com si no hagués passat res i com si tot hagués sigut un somni. No sé, ho sembla! :)
Normalment no poso restaurants de fora del país. A molt apurar, fins i tot podria dir que poques vegades poso restaurants de fora de Barcelona (xD). Però clar, quan viatjo sopo fora... tot i que poques vegades vaig a llocs que mereixin una entrada de blog. No és aquest cas.
L'Osteria dell'Orsa és un lloc interessant per anar si esteu per BOLONYA. Perquè? doncs perque és bo i força barat, no és pot demanar res més.
La seva popularitat entre els bolonyesos (i passejants) es fa notar a l'entrada, doncs dels tres dies que vam ser per allà, sempre vèiem gent esperant per menjar-hi. El tercer i darrer dia va ser el definitiu. Primer ens van dir que ens esperéssim mitja horeta, però miraculosament van trobar-nos lloc al cap de res.
Què s'hi menja? Doncs bàsicament pasta...I bé, una mica de tot. Més o menys totes vam demanar un plat de pasta més alguna cosa més (algun entrant, algun postre) i crec que ens va sortir a 14 euros per cap. Jo per exemple em vaig agafar uns tagliattele i una mena de torrada de formatge, mel i nous. Ah! Una companya es va agafar sopa de tortellini, em va fer gràcia. No ho havia vist mai.
Punts en contra:
Tot i ser un lloc xulo per anar, té alguns inconvenients. Bàsicament el principal problema és que les taules són llargues i si sou pocs heu de compartir espai (són com uns bancs de fusta). Això impedeix fer un sopar tranquil, doncs el soroll és força inevitable. És un lloc de caràcter jove, amb molt d'ambient universitari, ni molt gran ni molt petit. Ah! i no accepten reserves.
Com no em posi les piles amb les ressenyes dels llibres que llegeixo, arribarà el desembre i em lamentaré, com cada any. :-) Bé, avui us parlo d'aquest llibre de la Gemma Ruiz, una autora que segur que us sona perque és periodista i treballa a TV3 (cronista cultural al TeleNotícies). Aquest és el seu primer llibre.
Es tracta d'una obra de caràcter bio on s'hi explica la vida de tres dones de tres generacions diferents. Comença amb la besàvia de l'autora i a través d'aquestes dones anem veient els canvis que ha patit el nostre país al llarg del segle XX. És remarcable el pas del camp a la ciutat, doncs comença en un entorn rural i acaba en entorn urbà (en aquest cas Sabadell, amb tot el tema de la revolució tèxtil i el creixement com a ciutat).
És un llibre on els homes tenen un paper força secundari i on es vol donar veu a les dones que sempre han estat allà, aixecant família i país, lluitant sempre per tirar endavant. Unes dones que sovint han estat invisibilitzades pels homes i que han quedat ocultes en la història, malgrat tot el que han hagut de fer. A través d'aquesta novel·la, Gemma Ruiz posa veu a les dones valentes de la seva família i, de rebot, a totes les dones que han marcat aquestes generacions.
L'altre dia va ser el Saló del Còmic. I hi vaig anar :-) (si hagués de triar entre el Saló del Còmic i el del Manga, sense cap mena de dubte em quedo amb el primer) ^_^
Enguany el tema de les exposicions m'ha semblat molt encertat. De fet, és per les exposicions que acostumo a anar a aquesta mena d'esdeveniments, ja que sovint els còmics els pots comprar en altres bandes i a les xerrades no hi acostumo a anar. Bé, lo que deia: les expos. Aquest any han habilitat tot un pavelló -molt gran- per posar-hi gran part de les exposicions, i crec que ha estat una molt bona idea.
Una de les que em va fer gràcia va ser la de Gaudí (còmic: Els fantasmes de Gaudí). Feia molt poc que m'havia llegit el còmic i feia poc més d'una setmana que havia anat a Reus a visitar el Gaudí Centre. Que més es pot demanar. El que m'agrada d'aquest tipus de coses són la mostra d'originals (sovint, de fet, m'agrada més veure l'esboç que el resultat final tot entintat i colorejat). Els esboços són purs i autèntics :-)
La expo dels 100 anys del TBO també em va encantar. Molts personatges els havia llegit de retruc o ves a saber (a casa jo era bastant de còmics tipu Zipi Zape, però algun TBO també tenia, dels posteriors). La expo del TBO era enorme i molt xula, amb algunes sub-expos vinculades, com la de "HUMOR BLANCO".
Josep Maria Blanco va ser autor de la mítica revista i va guanyar fa poc el Gran Premi del Saló, i una part de la expo del TBO anava dedicada a ell, amb originals molt i molt grans on centenars de personatges es mouen per la ciutat de Barcelona. Molt xulo! (ai, crec que estic redactant fatal) (més de lo habitual, vull dir).
A fora al pati hi havia avions. Es que aquest any el Saló anava d'aquest tema. L'any passat hi havia cotxes i els tenien posats a dins, però suposo que és més complicat fer entrar avionets al recinte firal.
Tres coses més, per acabar.
A l'apartat on sempre es mostren els seleccionats de la Beca del carnet Jove i havia alguns còmics infantils. Vaig fer una foto i ara penso que m'encanta i no sé el nom. Ho ha fet un nano de la ESO i crec que està molt bé. Fixeu-vos, per ser tan jove, la manera de ja no només de dibuixar sinó de narrar i els planos escollits etc. Cracks en potència, tenim Saló per estona amb aquestes noves generacions :)
Segona, una foto de l'Ibàñez signant. Incansable. I que duri:
I acabo amb les meves compres :)
De moment només m'he llegit "El solar", "Yotusuba" i "Sabrina, agente espacial". A veure quan llegeixo els altres dos que em falten! (bé, en realitat n'hi ha sis, però és que el de los Vengadores me'l van regalar amb una compra). Yotsuba no defrau, és el millor còmic del món. I ah!! el de Jamás tendré 20 años el tinc signat!
Aquests dies he fet un parèntesi del blog per una important raó (hehe): he anat a la Fira del llibre de Bolonya. Ha sigut genial :-) (en breu faré resum més detallat). De moment em quedo amb la GRAAAAN QUANTITAAAT de punts de llibre que he trobat. Tant a la fira, com a la biblioteca, llibreries, ciutat en sí... Cal dir que la fira és especialista en literatura infantil i juvenil i que enguany el país convidat era Catalunya.
En posaré uns quants aquí. Seria impossible posar-los tots (molts països, sèries i demès) però sí una mostra. Descarto aquí editorials espanyoles i catalanes (que n'hi havia moltes), així com punts d'editorials que ja he posat anteriorment (per exemple, aquí). No tinc gaires repetits, doncs normalment agafo un de cada i només si són visibles...però alguna cosa tinc :)
Apa doncs, aquí van:
Aquests primers els considero un tresor. La tercera nit erem en una plaça fent una mena de botellón legal amb altres il·lustradors catalans i al costat hi havia una mena de sala de festes. Em va semblar bonica per fora perque semblava com una església reconvertida, i vaig entrar. El local era maco, però... a sobre d'un barril vaig trobar un estoiget de cartró amb una col·lecció sencera de 10 punts de llibre, corresponents al Premio Stratega Ragazze e ragazzi 2017.
MM Publications (ok sí, aquests són més normalets)
Uns quants de l'editorial italiana LEONE VERDE.
Aquests d'aquí sota són de PaPelu, una editorial infantil italiana. Bé, com us podeu imaginar de punts italians n'hi havia bastants.
Aquests també són italians. Sembla ser una editorial especialitzada en llibres musicals per nanos. Bé, no sé. Crec que l'editorial es diu CURCI i lo que té és una col·lecció que es diu "Curci young" i que són els dirigits als infants i adolescents.
Val aquests també són italians, però és que els trobo molt bonics. De fet, quasi tots els que posaré són italians XD són els mé bonics, jajaja.
Excepcionalment també us ensenyo aquests, que són xinesos. Crec que són els més bonics que he trobat a la fira en sí. Estan fets amb paper així com rugós i al darrera posa "China children's book expo" (en poso 4 però n'hi ha més). Tenien un pavelló força gran. De fet els de Taiwan també tenien un pavelló molt gran i bonic, llàstima que no tenien punts (a la vista). Oh.
Una tanda més d'italians i ja quasi acabo. En aquest cas, i per ordre: alguns punts de la Societá Editoriale AZ, uns de IBBY Italia (IBBY = International Board on Books for Young People), un parell de "Tempo di libri" (una fira del llibre de Milano), tres del Istituto Callis Italia i, per acabar la ronda, uns de la bonica editorial Topipittori.
Acabo amb uns grecs, que no sigui dit que no hi ha varietat al meu blog, hehe. L'editorial Papadopoulos.
