Teatre: La senyora Florentina i el seu amor Homer (TNC)

L'altre dia vaig anar al TNC a veure "La senyora Florentina i el seu amor Homer". El TNC té tarifa jove per menors de 35 (és dels pocs llocs on amb 35 encara tens tarifa jove, jaja) Aviat se m'acabarà, però.... #Llagrimeta

Bé. No fem drama. Queden encara uns quants mesos! :-)

Bé, anem a pams.

Es tracta d'una obra de Mercè Rodoreda i dirigida per Sergi Belbel.

L' obra  va ser escrita expressament per teatre (jo ho desconeixia jeje). Ens parla d'una dona... no: de diverses dones. Ens parla de diverses dones que viuen a la Barcelona "pija" de principis del segle XX.

Ostres, molt fort. A l'escriure això de les dones m'ha vingut al cap la cançó de les Teresines ("dones d'empenta i una edat estupenda" i he buscat a Google si realment la lletra era així i m'he trobat amb aquest vídeo de l'obra!!!. MOLT FORT, jajaja! Quina casualitat!! t'ho diuen i no t'ho creus XD!

Bé, casualitats a banda, l'argument és això: unes dones. Concretament la Mercè Sampietro que fa de protagonista + les seves amigues xafarderotes + Zerafina (criadeta) (Elisabet Casanovas).
.

La senyora Floretina és un personatge que, malgrat la seva actitud forta i decidida, s'ha deixat entabanar tota la vida per un home, l'HOMER, un tio amb més cara que esquena que sempre ha fet el que li ha convingut. Ella, la Floretina, no n'és del tot conscient i mira, així viu. Passant els dies, esperant els divendres per veure al seu amant i comentant el pas del temps amb les amigues. Fins que un dia arriba la Zerafina, una noia que parla una mica aizins i que aporta frescor a la casa.
 .
Un cant a la llibertat femenina que es desmarca del comportament habitual de l'época. Una obra amb tocs tendres però que sobretot ens fa riure d'una manera divertida i intel·ligent, i, sobretot, unes actrius que casen fort i es complementen les unes amb les altres. El binomi protagonista brilla, però sobretot la noia està que ho peta :-)

Per cert. El manuscrit d'aquesta obra va ser trobat per l'actriu Rosa Novell (morta fa un parell d'anys) a París. La primera vegada que es va representar va ser a l'any 1993 i la va dirigir Mario Gas. La Rosa Novell va fer de Florentina. Completava cartell la Rosa Renom fent de Zerafina (la Rosa Renom és la que fa de Carme a la Riera) i el Pep Cruz feia d'Homer.

"FORA D'AQUEZTA CAZA: NOZALTRES ZOM DONEZ ZOLES 

I AQUÍ D'HOMEZ, NO EN VOLEM PAZ"

7a Jornada de Biblioteca Pública i Cohesió Social: La inclusió digital

L'altre dia vaig anar a la Jornada de Biblioteca Pública i Cohesió Social, que enguany arribava a la setena edició i estava dedicada a la inclusió digital. Es va fer a la biblio Jaume Fuster (barri Lesseps).

Van durar tot el dia, matí i tarda.

Sense ànims d'exhaustivitat i seguint el meu propi criteri subjectiu, aquest va ser una mica el resum de la jornada:

Matí

Després dels parlaments inicials protocolaris i de rigor, vam tenir la sort de sentir tres experiències intrernacionals:

• Britta Schmedemann (Bremen, Alemania). La situació de Bremen no és fàcil: és la comunitat (länder) més endeutat, tenen molta inmigració i refugiats (+diversitat), una població envellida, etc. Tot i així han pogut anar innovant i a dia d'avui s´n un gran exemple a seguir. Tenen videojocs, piano, futbolí... . Una de les coses que em va agradar més són les maletes de recursos didàctics que ofereixen, sense retorn, a albergs de refugiats. És un préstec permanent amb fons que pot ser de gran utilitat per les persones que arriben i que coneixen poc el nou entorn on es troben.  També intenten formar als professionals en temes d'interculturalitat.

Va costar convèncer els de dalt pel tema futbolí

• Julien Broquet (París, França). La bibliothèque Vaclav Havel de París es troba al barri de La Chapelle de París, un barri força popular històricament parlant i molt marcat. De la seva presentació destaco la importància que li va donar als videojocs (tenen una sala amb consoles i demés, i fan moltes activitats al voltant d'això). Allà els hi han vingut molts immigrants, en massa, i calia plantejar-se nous reptes i projectes. Intenten oferir el màxi d'accés possible als recursos digitals, i fins i tot tenen mediadors de caràcter digital per ajudar en el que pugui fer falta. Julien també va parlar de la importància de col·laborar amb diferents agents i entitats del barri, així com les col·laboracions existents amb escoles, gent gran i discapacitats.

• CJ Lyne (Cleveland, EEUU). Finalment, el matí va acabar amb el terremoto CJ. Ei, en el bon sentit de la paraula. En CJ té muntat un MakerSpace (espais de fabricació) a la TechLibrary de Cleveland, un edicifi annex a la biblio principal. Allà la gent es converteix en creadora. La biblio posa els mitjans i allà la gent fa coses: tenen impressores 3D, màquines d'àudio i enregistrament sonor, màquines de cosir, tallador de làser, etc etc etc. Tot això en una zona bastant pobre si es compara amb altres estats dels Estats Units. De fet, en CJ va parlar de l'alta taxa d'abandonament escolar que hi ha a Cleveland i de la bretxa digital existent que calia reduir (i ens va dir que feien tasques d'inclusió digital més enllà de lo típic).
  Bé, el Tech Center és allò que tothom hauria de tenir a prop. Allà van comprar una impressora 3D quan encara no eren conegudes (2012) i, poc a poc, els professionals que allà treballen s'han anat especialitzant en la matèria. Fan tallers i cursos molt diversos, com programació, disseny de jocs, etc. Però també "com enviar un e-mail". Disposen també d'una mena de furgo que fa de TechCenter portàtil, i tot i que va ser car fer-lo realitatm ara permet arribar a més zones i més gent. Com un bibliobus.

Tarda

Havent dinat, va ser el torn de les sessions de la tarda. 
Primer va haver-hi una taula rodona sobre "Reptes per a una transformació digital inclusiva". Van parlar diverses persones sobre diversos temes. Tots ells força interessants. Per no enrollar-me massa, destaco una frase/idea de cadascún d'ells. Com que posar el càrrec és més llarg que la frase en sí, posaré només el nom i al programa podeu veure qui és qui :D).

- "És important ser transparents i retornar a la societat les dades aconseguides amb diner públic" (Magda Lorente)

- "A vegades es llencen equips informàtics que encara podrien tenir una vida útil. Cal oferir una 2a vida a aquests equips" (David Franquesa)

- "S'ha de promoure el concepte "tech girls" (Aurelio Ruiz)

- "A dia d'avui hi ha 10 Antenes Cibernàrium repartides per les biblioteques de Barcelona i funcionen molt bé" (Pilar Roura)

- "És molt important educar en valors. És bàsic" (Alícia Blasco).

Bé, i finalment (i abans del tancament protocolari de rigor) es van presentar algunes bones pràctiques locals. M'agraden molt les bones pràctiques :-) 

• Primer va parlar Jaume Felipe de la Biblio M. Àngels Torrents de St Pere de Riudebitlles (he hagut de mirar a un mapa on cau això: està prop de Piera) bé, doncs és un poblet de 2.000 habitants i 5 km quadrats, però que han fet una cosa molt xula: uns tallers de robòtica amb una cosa que es diu MATDuino. És un taller per a nens i joves. Van finançar-se amb moneda virtual tipu BITCOIN i van comprar arduinos. Són unes plaquetes (us poso una foto més avall). Els nanos treballen de forma col·laborativa, buscant solucions ells sols, etc. Al principi era gratis, però ara paguen una quantitat simbòlica i amb això acumulen diners per nous projectes tecno. Tenen, però, problemes per enganxar als joves. Hi ha nanos que han fet dos anys seguits i al tercer han plegat, i és una pena, pq l'home deia que enguany volien comprar peces per fer una impressora 3D i construir-la ells mateixos. Jolin, jo vull tallers com aquests per adults :-). Bé, molt xulo, lo únic això, que els hi falta que els nanos segueixin. I nenes, falten nenes també.

• Després va parlar Eulàlia Carnicer de la biblio Vilapicina i la Torre Llobeta, sobre accessibilitat TIC. Va comentar que la biblioteca forma part d'un pla on hi participen 5 biblioteques més de BCN (amb el patrocini de Vodafone) i que volen afavorir l'accessibilitat TIC a les persones amb discapacitat. A Barcelona hi ha uns 116.000 usuaris potencials. Va remarcar que cada dicapacitat és diferent i que costa molt obtenir bones estadístiques d'ús, però que igualment fan tallers de sensibilització a nenos de la ESO, autoformació per saber com va cada aparell... el més important, va dir, és que les persones amb aquestes necessitats puguin anar a la biblioteca i utilitzar-les com qualsevol altre persona. O sigui, fer el que fa tothom.

• Finalment van parlar Andreu Orte i Ramon Sabes, que van presentar el treball d'avaluació d'impacte del Programa de Capacitació Tecnològica +55 de la XMB.

I ja està. Va estar guai! Tot molt bé.

Ben aviat, vídeos i materials a: https://bpcohesiosocial.wordpress.com/

[Lectures] El aire que respiras (Care Santos)

Mentiria si digués que la Care Santos està entre les meves escriptores preferides, però això no vol dir que alguns dels seus llibres m'agradin molt. De fet, és una escriptora amb molta activitat: té molts llibres publicats! Avui us parlaré d'un d'ells.

EL AIRE QUE RESPIRAS es va publicar l'any 2013. Si ho hagués de resumir en una sola línia, diria que és un llibre que va de "llibres, llibreries, biblioteques i Barcelona", Ras i curt. :-) Les biblioteques que hi apareixen són bàsicament eclesiàtiques i particulars, i la trama es mou entre la Barcelona actual i la del segle XIX.

Tot comença a temps present, quan el president del Gremi de Llibreters de Vell de Barcelona es mor i deixa el negoci en mans de la seva filla, que no en té gaire ni idea. Mentre remena papers, troba algunes coses interessants i decideix parlar amb la seva amiga perque se'n faci càrrec. Fins aquí ok. Però quan la amiga comença a investigar, troba que aquells papers amaguen una interessant història sobre certs llibres eròtico-prohibits i és a partir d'aquí quan es comença a desfilar el fil.

La història conecta en tot moment amb el temps en que van ser escrits aquests papers, finals del segle XVIII i principis del XIX. Allà, un home anomenat Guillot (que si heu llegit DESIG DE XOCOLATA us serà familiar) viatja de França cap a Mataró per quedar-s'hi a viure... i poca cosa diré més.

A través de personatges curiosos, bons i dolents, monges, revolucionaris i gent de bona fe, la novel·la va seguint el seu curs. S'hi narren alguns capítols històrics: alguns força coneguts i d'altres no tant. De fet, és curiós llegir sobre les desamortitzacions des del punt de vista de les biblioteques eclesiàstiques que es van perdre i de com alguns van aprofitar per fer-ne negoci mentre que d'altres van desllomar-se per salvar lo insalvable.  De fet, la protagonista es lamenta de lo difícil que és seguir el rastre d'alguns llibres posant d'exemple la Universitat de Barcelona, que té la Biblioteca de Reserva i on encara hi ha molts llibre sense catalogar i que per tant no saben que hi ha. 

"De los libros que el 1835 abandonaron los conventos, 

aún hay más de un tercio por catalogar".

Això ho destaquen i comenten que el llibreter mort (el que hem dit abans, el president del Gremi de Llibreters de Vell de Barcelona) volia escriure un article als mitjans per donar a conéixer a tothom que al centre de Barcelona, a la Universitat, hi ha una biblioteca plena de tresors per descobrir. Aquest home fictici i el seu article volien destacar que els bibliotecaris son professionals que cuiden, restauren i ordenen llibres: "Los bibliotecarios (...) muy entregados y muy buenos professionales". [Potser al senyor mort li hauria molat aquest llibre]

font imatge

Què m'ha agradat

- Apareixen llibres, llibreries i biblioteques :-)

- Veiem l'evolució de la ciutat de Barcelona en una de les époques més conflictives

- La feina de documentació que s'ha fet és brutal.

Que no m'ha agradat

- Crec que li sobren unes 100 o 200 pàgines (de 600), història massa estirada

- Els fragments (de pàgina i mitja) de biografies de gent desconeguda.

- La trama de la Barcelona actual, poc suc i poc creïble en alguns moments.

Pel·lícules de la setmana: Retorno a Brideshead | En la casa

Porto dies amb el blog una mica aturat! :-)

Aquesta setmana, dues pel·lícules.

Retorno a Brideshead (2008)

Navegant pel catàleg de Filmin vaig trobar-me amb aquesta pel·lícula que em va cridar bastant l'atenció. Però la veritat és que no em sonava de res, i després de veure-la vaig adonar-me que era l'adaptació d'una novel·la d'Evelyn Waugh (que la revista Time contempla com una de les 100 millors novel·les angleses des de 1923) i que, a més, hi ha una sèrie... amb en Jeremy Irons fent de Charles Ryder.

L'argument gira entorn al personatge de Ryder, un jove de família tirant a discreta que va a Oxford a estudiar i allà coneix a Sebastian Flyte, un lord que té una família que viu en un palau. Es fan molt amics i Charles comença a ser habitual al palau dels Flyte, on no només hi coneixerà la germana del Sebastian sinó també la seva mare, una estricta catòlica que fa passar la religió per davant de tot, (inclús disposada a perdre el seu fill abans d'admetre les seves diferències). L'he trobat una pel·lícula molt maca, plena de tendresa i dolor. Una grata sorpresa.

Pd. Fotograma de la pel·lícula, tot i que ara m'han entrat ganes de veure la sèrie.

En la casa(2012)

Aquesta ja és més inquietant.

Imagineu-vos que sou professors de literatura i un dia un alumne vostre us porta una redacció on el protagonista és ell i la família d'un dels seus companys de classe. Bé, vist així tampoc sembla tan raro, però imagineu que la història va seguint cada setmana i vas veient com aquest alumne teu comença a agafar obsessió per la família del seu amic, per la seva mare, per la manera de comportar-se pare i fill... què farieu? doncs la pel·lícula va per aquí, tot i que el professor, en comptes de frenar-ho, li pot més el morbo. La peli situa a l'espectador com un voyeur: tots entrem cada dia en aquella casa i veiem que hi passa, i ho fem mig d'amagat, quasi de forma natural. Quin és el límit? que hi ha de cert i que hi ha de ficció? tot el que diu la redacció és cert? Jutgeu vosaltres mateixos.

Restaurant de la setmana: Mamacafé Restaurant

El restaurant que us comento avui és bastant xulo. De fet, l'únic que no m'agrada gaire és el nom, però total, això és qüestió de gustos i realment l'important és el que hi ha dins :-)

Vam entrar-hi de casualitat. Buscàvem un lloc per sopar i no trobàvem cap que ens acabés de fer el pes, fins que vam passar per davant d'aquest (bé, de fet jo no el coneixia però el meu amic sí, ja hi havia menjat allà). Com que va dir que era un lloc bo, vam entrar. I molt bé.

Està al Raval, molt a prop de la Rambla (alçada Biblioteca de Catalunya). Es defineixen ells mateixos com un lloc obert a les diferents cultures que té el barri, intentant oferir menjar sà i variat.

Fan uns menús migdia per 10,90 euros que inclouen dos plats, beguda, pa i postre (o cafè) i intenten que cada dia sigui diferent segons el producte fresc que tinguin. Nosaltres, però, vam fer el menú de nit que val 16,50 i que la beguda no està inclosa (també fan menú migdia de cap de setmana per 14,50 amb beguda). [I sinó, carta!].

Bé, el cas, ens va agradar molt.

De primer vam menjar una cosa amb la qual encara hi somio.

RAVIOLI CRUIXENT FARCIT DE BRIE I CEBA CONFITADA 

AMB CONFITURA DE TOMÀQUET.

Bé. És el plat estrella. El repeteixen quasi cada dia. Inigualable, molt bo. No gaudia tant en un restaurant des del canelons de moniato del Gat Blau. xD.

De segon, jo vaig apostar per una hamburguesa normal (de carn, vull dir) i el meu amic per una hamburguesa d'aquestes veganes. I oh, estaven força bones (ens ho vam repartir una mica, haha). Eren molt tendres, fetes amb ... mmm.... no sé, llavors variades. No ho recordo i a la web no ho trobo. Però estava bona.

En fi, molt bo, un lloc per tornar-hi. 

👉MAMACAFÉ RESTAURANT

📧 Doctor Dou, 10 (Raval)

📞 93.301.29.40

💶 Uns 20 euros per persona (nit) / 11 migdia (menú)

🌍 http://www.mamacaferestaurant.com/

Micro-ressenyes de còmic 2017 (2): Piano oriental | Glenn Gould | Chapuzas de amor

Aquí va una nova tanda de micro-ressenyes comiqueres. 

Piano oriental (Zeina Abirached)

Quan una persona agafa aquest còmic, és molt possible que confongui la seva autoria. El traç gruixut i l'ubicació geogràfica (aprox) ens fa pensar que estem davant d'una obra de Marjane Satrapi, l'autora de Persepolis. Però no. Tot i així no passa res i no us heu de sentir sols, inclús una pàgina francesa ha fet un joc per trobar les diferències entre una autora i l'altra ;-)

El Piano Oriental (Salamandra, 2016) ens transporta al Beirut dels anys 60. Es tracta d'una biografia un pèl lliure de la història del seu besavi, que va crear un piano "bilingüe". I aquí cal fer un petit incís perque jo sóc molt ignorant en temes musicals: ara es veu que ja no cal, però antigament els pianos d'orient i occident eren diferents per un tema de quarts de to, i la cosa està en que un instrument occidental no podia tocar melodies orientals. I d'això va el còmic, d'un home que inventa el sistema i viatja cap Europa per vendre'l, ben feliç.

I el que agrada més de l'obra és el seu positivisme, i traspassa l'esperit musical. L'autora va comentar en més d'una ocasió que ella volia reflectir la música amb el dibuix, i realment en algunes pàgines ho aconsegueix, ja sigui pel moviment constant de personatges (tip tip tip tip) o repetint petites icones sonores arreu al llarg de la composició. (Inclús en una molt ben trobada pàgina doble).

(aquesta no és una escena musical però lo dels tres porquets m'ha fet gràcia)

Gleen Gould. Una vida a contratiempo (Sandrine Revel)

Vaig agafar aquest còmic de la biblio sense saber quasi res d'aquest home. I ai, que bé. No m'havia fixat, però l'autora és la Sandrine Revel, que ja em va agradar molt amb el còmic de "No puedes besar a quien quieras" (Ja no tant pel contingut del còmic sinó més aviat pels dibuixos en sí, amb un punt tendre i nostàlgic). Aquí també passa. Hi ha algunes vinyetes de 10, però no les puc escanejar perque ja vaig tornar fa dies el còmic a la biblio XD.

En Gould va ser un pianista molt especial que va morir l'any que jo vaig néixer, el 1982. Tocava el piano, música clàssica, i es veu que tenia un talent innat per modernitzar aquestes melodies i "donar-lis" un nou toc. També era molt característica la seva manera de tocar (i de fet, alguns estudis posteriors han determinat que patia el síndrome d'Asperger, tal com diu la Viquipèdia).

El llibre està ben enfocat, els dibuixos són molt macos (és cert!) i la història va tirant endavant i endarrera per anar-nos mostrant diferents capítols de la seva vida... des de la seva infància a la seva mort.

Chapuzas de amor (Jaime Hernández)

És un rollo quan llegeixes un còmic (o un llibre, o una pel·li) i descobreixes que és com una continuació d'altres històries prèvies. És un rollo perquè saps que no coneixes la història dels pesonatges, que hi ha moltes coses al seu darrera que no controles. (Bé, aquest de fet és el motiu principal per la qual cosa no llegeixo còmics de superherois, perque clar, posa't ara a llegir coses de Marvel o DC sense saber quins són quins i bla bla bla). Doncs aquí bueno, més o menys igual.
Es veu que la protagonista d'aquesta història (la Maggie Chascarrillo) ja té història al darrera, i això em ratlla molt. XD Ara bé, que la història es pot seguir bé sense saber res de res.

Afegir que la línia de dibuix així clàssica m'agrada molt!

[Punts de llibre] Escola Joso

S'acosta el Saló del Còmic, i es comença a notar! Les editorials presenten novetats, surten nous punts de llibre...

Jo no sé si aquests són nous o no, però crec que sí. Són de l'Escola Joso (potser són de l'any passat, però els han posat ara a la recepció, cosa que abans no hi eren) :-)

El que surt la llibreria Altaïr dibuixada m'agrada molt... :)

Pel·lícules de la setmana: Mascotas | Jungle Book

Una bastant fluixeta, l'altra, encara més.

The Jungle Book / El libro de la selva (2016)

Realment tinc moltes ganes de veure la nova "Bella y Bestia", pero quan veig coses com aquestes penso: potser no cal. 

A veure, no és que la peli estigui mal feta, no ho està (al contrari, crec que està molt ben feta) però no sé fins a quin punt valia la pena fer una versió de "carn i ossos", i més quan la majoria de protagonistes són animals. L'he trobat fluixeta, amb poca aportació.

El que m'ha agradat més és el Rei Lui. És un personatge que a la peli de dibuixos mai m'ha agradat gaire... i eh, aquí tampoc... però aquí... fa por! xD Han posat el mico com una bèstia gegantina que té atemorits tots els seus súbdits (algun dia hauria de llegir l'obra original). 

No, en sèrio, m'ha flipat molt aquest Lui. A més, vull afegir una cosa: se'm trenca el cor quan en una pel·li destrossen ruines (o cremen llibres o etc). Ho passo fatal. I aquí el monarca es carrega forces pedres :)

I el Lui protagonitza una escena que fot un susto si estàs despistat.

Bé, en fi. Un 6 com a molt (nota mitjana Filmaffinity: 6,8).

Mascotas (2016)

El títol original, The secret life of Pets, ens aboca a un argument que no és ben bé el que potser s'espera de la pel·lícula. O almenys a mi m'ha passat. Què fan les mascotes quan sortim de casa? bé, ens esperen...

La primera mitja hora està bé. Però després la cosa es lia bastant, intentant forçar un argument que no mata. I això que la premisa és senzilla: un gossset anomenat Max veu com el seu regne casolà queda eclipsat per l'arribada d'un gos gros i talòs. Sense voler s'allunyen de casa i... correran mil aventures. No patiu, que no es moren pas :-). Pel mig trobaran uns animals dolents que temps enrera han estat mascotes domesticades però ara són éssers revolucionaris. 

S'ha de dir que el pèl animal està molt ben aconseguit, en general!)

Nota: Un 5. (Mitjana 5,8)

Restaurant de la setmana: Sottovoce

Fa unes quantes setmanes va ser l'aniversari d'una amiga de la facultat. Ella primer volia fer el sopar en una pizzeria italiana que hi ha per allà a Sants... però es veu que un parell de dies abans li van dir que no agafaven grups grans. I bueno, va haver de trobar un altre lloc. I curiosament va triar el Sottovoce.

Pq dic "curiosament"? doncs perque es tracta d'un restaurant ubicat dins un centre comercial, i ni més ni menys que Gran Via 2. (Afores total) Jiji. Però us he de dir que hi vam menjar molt bé. Pasta i pizza, sobretot. I ah! un esment; m'agrada molt la paraula sottovoce. De fet, la majoria de paraules italianes m'agraden molt com sonen, els hi tinc amor absolut, però sottovoce és una d'aquelles paraules que no es pot traduïr amb una sola paraula i per aquest motiu la fa més especial. :)

Jo vaig menjar això:

Quan vas a llocs tipu TELEPIZZA i similars, és fàcil que una pizza la puguis demanar meitat i meitat... però això els restaurants generalment no ho ofereixen. En canvi aquí sí. Ho posen fins i tot a la carta :). Això soluciona l'etern problema d'haver d'escollir entre dues que et venen molt de gust (en el meu cas, una de carn amb salsa barbacoa i una amb beicon i ceba en plan carbonara)

És un lloc gran que permet que puguin haver-hi diversos grups, tot i que això no treu que puguin anar-hi parelles o taules més reduïdes. Hi vam estar molt a gust. Ara bé, cal que siguem realistes: italians n'hi ha molts per Barcelona. Vull dir que trobareu molts locals semblants a aquest més a prop d'on sigueu segur ;-)

👉SOTTOVOCE

📧 Gran Via 2. (Av. Gran Via, 75)

📞 93.259.15.93

💶 Uns 15 euros per persona.

🌍 http://www.sottovoce.es/

Per cert, la vetllada va acabar amb un karaoke.

No em cansaré mai de dir com adoro els karaokes :-)

Taller de còmic (manga) a la Biblioteca Carles Rahola de Girona

L'altre dia vaig anar a la Biblioteca Carles Rahola de Girona. És la primera vegada que hi anava, em va agradar molt (també és cert que feia ja molt i molt de temps que no pujava a Girona!).

Potser pq feia sol... però la vaig trobar molt lluminosa, amb raconets guais :-)

El motiu de l'excursió va ser un taller de còmic q vaig impartir a la secció juvenil. Ens ho vam passar molt bé, i fins i tot s'hi va apuntar una mare :-)

En dues hores sempre és justet si es volen fer moltes coses, però almenys vam fixar les bases per realitzar un bon còmic (en aquest cas, manga, ja que era "el mes del Japó"). Pensar en una mica de guió inicial, crear una mica el personatge principal... i van sortir coses interessants!

El taller és la tercera vegada que el faig (primer a Parets del Vallès i després a Lloret)  i he anat adaptant els continguts segons les edats i demés. Realment surten coses molt xules!

A més, aquí a Girona vam gaudir d'un mini-usuari. Sens dubte, un futur gran dibuixant de còmics! ;-)

#JoHiVaigSer - Remuntada!

No tinc gaires oportunitats d'anar al Camp. 

Però ahir hi era. 

Déu meu! ...Hi era!!! 

No tinc paraules ^_^

#Remuntada

Teatre: L'Hostalera (Cia La Perla 29)

L'altre dia vaig anar a veure l'obra de teatre de L'HOSTALERA. Una mica in-extremis, ja que la van treure diumenge mateix. La premsa se'n va fer molt ressò i les entrades es van esgotar força ràpid, però la van allargar una setmana més... i vaig podr agafar entrades per un dijous. 

Sincerament, si hagués sigut només per l'argument potser no l'hagués anat a veure: no sóc gaire de veure comèdies... però en aquest cas hi havia un afegit especial: el públic s'asseia en tauletes, com si fos una nit d'estiu en un petit poble italià... i et sevien sopar i tot! La veritat, volia anar-hi. Em feia gràcia. De fet a ma mare també, o sigui que hi vam anar juntes :)

Es tracta d'una obra de Carlo Goldoni (Venència, segle XVIII). Conec aquest autor per una feina que vaig estar fent durant unes setmanes, suport tècnic d'una tesi doctoral, en part també em feia gràcia per això. La direcció ha sigut a càrrec de Pau Carrió i l'equip de La Perla 29 (ah, no sé si ho he dit ja però va ser a la sala de teatre que hi ha a la Biblioteca de Catalunya, als jardinets aquells).

Dit i fet, vam anar. I vam tenir la sort d'ocupar una tauleta a primeríssima fila :-)

Hostal Mirandolina, per servir-los

Quan entres al teatre, et sents realment en un poblet italià. Bé, salvant distàncies, ja m'enteneu. Però que l'esforç per escenificar-ho és d'agraïr.

Els protagonistes són Laura Aubert com a hostalera i David Verdaguer com a hoste. Bé, hi ha altres hostes, clar :-) En total uns 8 actors més o menys. És una d'aquelles comèdies on tot és molt exagerat i criden molt (algun dia l'hauré de veure en italià, jajaja). És una comèdia romàntica.

I ah, sí, que donaven menjar: l'obra durava dues hores i més o menys a la meitat van fer una petita pausa i van portar una cassola de pasta per a cada taula. Estava al punt i força bona. Vull afegir que a la nostra taula hi havia dues noies previsores que fins i tot van portar formatge ratllat :-)

• http://www.laperla29.cat/portfolio/lhostalera/

Lectures: George (Alex Gino)

Fa poc vaig llegir una novel·la juvenil (molt juvenil) sobre menors trans. No n'havia parlat al blog, però com que aquests dies està de moda el tema a causa de l'autobus aquell taronja, doncs som-hi :)

Per començar, dir que el llibre està pensat per a un públic jove. Força jove. Ja no només per la seva extensió (és curtet) sinó també per la manera de redactar o inclús la mida de la lletra. Ara bé, això no vol dir que el puguin llegir persones d'altres edats, a mi m'ha agradat!

Alex Gino ens explica la vida de la George. 

La George és una nena.... però tothom la veu com a un nen. Clar, va néixer amb òrgans sexuals masculins, li van posar nom de nen i a classe tothom el coneix com a en George. Però ella sap que això és un error, i poc a poc ho farà entendre al món. 

No serà fàcil: només té 11 anys... però la seva millor amiga l'ajudarà i juntes poc a poc faran que la Melissa (nom escollit) es faci cada cop més real.

Els problemes amb els quals es troba són els habituals: nanos abusons a l'escola, pares i mestres que potser no acaben d'entendre i acceptar que això pugui estar passant, dubtes propis en primera persona, etc.

En definitiva: una novel·leta curta, infantil i potser poc profunda, però tanmateix necessària.

Pd. Per cert, l'obra es va escriure l'any 2003 però no ha sigut fins al 2016 que s'ha publicat. 

Pel·lícula de la setmana: El rei borni (El rey tuerto)

Per fi m'he decidit a treure partit a Filmin i he començat amb aquesta comèdia negra.

Dues parelles decideixen trobar-se per sopar. Elles anaven juntes a l'escola, però ells en principi no s'havien vist mai.... en principi, Perque resulta que un d'ells va perdre un ull en una manifestació... i l'altre, és un dels anti-avalots del cos de policia. Concretament el que li va disparar la pilota de goma a l'ull. La situació no pot ser més incòmoda.

És una peli amb un ritme potent, et quedes atrapat. Al principi penses que les coses aniran d'una manera, però a mesura que avança el metratge veus que tot es dispara. I és que els quatre personatges funcionen molt bé!

La peli es basa en una obra de teatre, dirigida i protagonitzada per la mateixa gent. Jo això no ho sabia (no recoradava que s'haguès fet aquesta obra) però mentres la mires sí que és cert que tot té un aire escènic (a més d'un sol escenari). Aquí va el trailer:

També vull afegir que l'actor Alain Hernández m'agrada molt. Ja feia de macarrilla a La Riera (per cert, no han tornat a sortir!) i aquests papers xungos li queden molt bé.