Història (Teatre Lliure)

Fa un parell de dissabtes vaig anar al Teatre Lliure. No havia estat mai al de Montjuïc, només al de Gràcia... i tot i així vam estar a la sala petita, que sembla una sala alternativa d'aquestes de barri, jeje. Molt mona, això sí.

Vaig anar a veure Història, dirigida pel Pau Roca i amb ell mateix com a intèrpret juntament amb Vicky Luengo i Miquel Gelabert (i Víctor Pi) [Sixto Paz Produccions]. De fet el dia que vaig anar jo hi havia el Víctor Pi actuant. Tots tres (quatre) cares habituals de l'escena catalana.

Jo no ho sabia, però pel que sembla aquesta obra ja l'havien fet a la Sala Beckett.

L'obra gira al voltant de la memòria històrica i d'un personatge que es va dir Marc Bloch. Bloch va ser un historiador francès que va morir assassinat l'any 1944 pels nazis (afusellament), i prèviament també havia sigut durament torturat. Jo no el coneixia, però crec que això ens va passar a tots... i que de fet és igual, vull dir: podria haver sigut un altre persona. Bloch va ser una persona més de les milers que van patir durant els anys de la guerra (guerres) per defensar els seus pensaments.

El punt de partida de l'obra són tres personatges actuals: un professor d'història, la seva filla i un dels seus alumnes, que a la vegada s'enamora de la filla del seu professor. Per tant, tenim dos històries en una que s'enganxen d'una forma natural a base de salts dels personatges.

El professor li encarrega una tasca a l'alumne: que busqui informació sobre la mort de Bloch. És real tot el que se n'ha dit? Sovint, i això també és un punt reflexiu de l'obra, ens fem nostres les versions de la història i potser hi ha detalls que, malgrat no haver-se pogut comprovar mai, les hem donat per vàlides.

És una història complexa agrupada en un espai de temps reduït, una hora i quart. Deixant de banda la història de Marc Bloch, tenim a tres personatges que tenen molt a dir i que l'escenari se'ls hi queda curt: un pare que no ha sabut comunicar-se amb la seva filla, una relació que no acaba de funcionar...

• Web: http://www.teatrelliure.com/ca/programacio/temporada-2016-2017/historia

Restaurant de la setmana: Abrassame

Aquesta setmana, un restaurant a les altures. Bé, no gaire. Una mica només: el pis de dalt del Centre Comercial de Las Arenas xD.

El restaurant es diu ABRASSAME, fent una mica el joc de paraules del verb abraçar i les carns a la brassa. Com ja us podeu imaginar, una de les seves especialitats és la carn, tot i que també fan peix i paelles (el centre comercial aquest és molt guiri donada la situació, suposo que per això fan paella). Jo vaig menjar carn. Una hamburguesa, per ser més exactes.

El menú migdia si vas entre setmana val 14,95. No és dels més barats, però tampoc és car.  Està bé. Això sí, les racions no es que siguin molt àmplies, us poso una foto del primer (croquetes-boleta) i de l'hamburguesa amb patata de segon. He de dir, però, que estava molt bo.

Tenen molts menús: menú de nit, menú de cap de setmana, menú per ocasions especials, degustuacions, etc. Per fer-nos una idea general, el menú de nit val 25 euros i consta de dos entrants i un segon. Òbviament van amb postre i beguda. També vull dir que pels vespres es converteix també en un d'aquells llocs moderns on prendre un gintonic, i si fa bon temps la veritat és que és molt agradable perque les vistes des de la Cúpula Arenas són maques. (Almenys parlo per mi, a mi m'agraden).

La veritat és que el restaurant és molt maco. Per anar-hi a sopar està bé. Aquí hi ha moltes fotos: http://www.abrassame.com/ca/fotos-abrassame/

Expo "Bàlsam i fuga. La creació artística en la institució penitenciària" (CaixaFòrum)

Crear quan no tens llibertat ha de ser tot un repte, i és això el que han volgut mostrar els impulsors d'aquesta exposició que, fins fa poc, podíem trobar al CaixaFòrum (ja, no té massa sentit que us parli d'una expo que ja no podreu visitar...). El cas és que la vaig trobar molt interessant, i això que vaig anar-hi de casualitat, mentre esperava la conferència de Claudio Biern Boyd de l'Animayo.

Espai [limitat]

Quan estàs en un centre penitenciari tot és molt relatiu. Òbviament no ho he viscut, però suposo que la normativa, la manca de llibertat i les limitacions són el pa de cada dia. Ara bé, hi ha maneres de donar "rienda suelta" al que portem dins, i una d'aquestes maneres és mitjançant l'art.

L'exposició era una combinació d'obres: per una part peces que formen part de l'àmplia col·lecció d'art que té laCaixa. Per l'altra, obres fetes per interns de 10 centrres diferents (Brians, Lledoners, Model, Dones, etc.). (Nota: us heu fixat la quantitat de centres penitenciaris que hi ha a Catalunya?). Bé, doncs la barreja d'obres pretenia crear reflexions i paral·lelismes.

Els monitors artístics

Aquesta figura professional tenia un gran pes a l'exposició. Es tracta de monitors (generalment estudiants de Belles Arts o persones molt vinculades a l'art i la pedagogia) que ajuden a canalitzar aquest art i aquestes ganes d'expressar-se. És una professió que, com a tal, va iniciar-se fa ja 30 anys i  van ser pioners a Espanya (de fet, crec recordar que deia que encara ara aquesta figura exclusiva només es dóna aquí, però no ho recordo bé). El que sí que recordo haver llegit és que volien exportar el model a altres centres d'arreu.

Cal entendre que el pressupost per art és limitat i que sovint es treballa amb materials barats o reciclats. 

Fumar també té parts positives...

Aquest quadre de rellotges em va encantar. Em va recordar un exercici de classe que havíem de dibuixar una sèrie d'objectes i bueno, es notava el pas generacional. Un dels dibuxos que havíem de fer era un telèfon... jo sempre els he dibuixat igual: fix, amb gran "orella", fil enredat i recargolat... i en canvi altres persones dons ja directament dibuixaven un mòbil. Bé. Doncs això. I aquí podem veure molts rellotges diferents i el conjunt em captiva

Les biblioteques particulars de Barcelona (Jaume Subirana)

Que a Barcelona hi ha moltes biblioteques no cal dir-ho, és una cosa que se sap i a més està ben documentada per tot arreu. Però, què passa amb les biblioteques particulars, aquelles que estan darrera de les portes privades que ens separen del món públic? Doncs això suposo que és el que es preguntaven quan van fer aquest llibre, que recull 12 testimonis que obren les portes de casa seva per mostrar-nos les seves biblioteques particulars.

Els perfils estan triats amb cura, són persones de diferents àmbits (12 en total). Cada entrevista inclou diverses fotos de la biblioteca fetes per Víctor P. de Óbena [cal destacar la qualitat del llibre, paper gruixut i tapes dures] amb algunes preguntes i 4 obres que vulguin destacar de totes les que tenen. Al final de tot també hi ha un índex de llibres amb tots els que s'han citat al llarg de l'obra.

Què en destaco?

• El tema del préstec de llibres. És una pregunta recorrent que es fa a tothom, i la majoria diu que no deixen els llibres o bé que, si ho fan, pateixen molt o bé persegueixen molt a la persona fins que no els hi torna. Molts d'ells assimilen que llibre que marxa és llibre que no torna. Sobre això del préstec vull destacar dues entrevistes: en primer lloc la del Miguel Gallardo (autor de còmic) que diu que no li importa que no tornin els llibres que deixa. Potser és l'únic que ho diu així obertament i aposta per la circulació dels llibres. Després hi ha el testimoni de la Teresa Rovira (que per cert el llibre va dedicat a ella, morta sense haver-lo vist imprès) doncs bé, ella diu: "Deixar un llibre és una mica perillós. Ara mateix en tinc deixat un a la filla d'una amiga que no és gaire seriosa a tornar-me'l: li hauré de cridar l'atenció". Fa molta gràcia aquesta manera de dir les coses.

• Un altre tema recorrent, l'esporgada. Hi ha també opinions per a tots els gustos. Alguns no fan mai esporgada (Miquel Iceta, per exemple) i altres ho donen (Josep Fontana, a la biblioteca de l'UPF, per exemple). Miguel Gallardo diu que posa una caixa a l'entrada de casa seva.... ;-)

• ORDRE. AH, gran i inspirador tema. Fins i tot n'he agafat idees. Cadascú explica com ordena els llibres: alguns ho fan per temes, altres per ordre alfabètic... És interessant, sí. Alguns disposen fins i tot de catàleg. Ara no recordo qui d'ells comenta que li van fer un programet a mida i ho té tot abocat allà. Tots coincideixen en la importància de saber trobar allò que busquen en cada moment (Jorge Wagensberg -físic / divulgador científic- diu que una senyora que l'ajudava li va ordenar per mides i colors i que va ser "horripilant", hehe). El circuit del llibre també m'ha interessat: on el compren (molts a internet), si el posen a algun lloc mentre no sigui llegit/utilitzat.. en aquest cas l'exemple del Benet i Jornet m'ha agradat: tots els llibres nous o per llegir els posa en un lloc i, quan ja està llegit, el posa al lloc que correspon segons el seu ordre d'autors. Això ho he copiat una mica a casa i aquests dies he estat fent canvis, apartant dels prestatges tot lo que no he llegit i deixant fora el que sé que no llegiré mai.

• Col·leccions especials: finalment el que m'agrada del llibre és, com ja he dit més amunt, la varietat de fons i temes. Per exemple, la biblioteca de còmic del Gallardo, la partituteca de Salvador Brotons, els llibres sobre vins de Monvinic o la biblioteca especialitzada en jocs d'Oriol Comas.

Un tros de la meva, en procés de restructuració xD

Edita Ajuntament de Barcelona

http://ajuntament.barcelona.cat/barcelonallibres/es/publicacions/biblioteques-particulars-de-barcelona

Notícia a ElDigital

http://eldigital.barcelona.cat/les-biblioteques-mes-particulars-de-barcelona_139194.html 

Pel·lícules de la setmana: Fantastic Mr. Fox / Léolo / Monster House

Tres són les pel·lis que vull comentar aquesta setmana:

Fantastic Mr. Fox (Wes Anderson, 2009)

Tot i que m'agrada molt l'estètica de Wes Anderson com a director, no sempre les seves pel·lícules m'agraden (la del Hotel Budapest n'és un exemple). De totes maneres, els personatges curiosos i nerviosos que surten a les seves pel·lis la majoria són bastant entranyables ;-) En aquest cas la pel·li m'ha agradat molt. Està basada amb un llibre del Roald Dahl i està fet amb la tècnica del stop-motion.

El protagonista és una guineu que viu amb la seva dona i el seu fill. Ells ara porten una vida tranquila, però ja se sap que els animals salvatges són com són, per la qual cosa moltes nits el senyor Fox va a les granjes a robar gallines i demés. I tot es posa de potes enlaire quan els grangers li declaren la guerra i fan mans i mànigues per atrapar-lo i matar-lo. (Filmaffinity: 7/10. Mitjana de 7,3)

Fantástic el fill i el nebot. Entanyables! 

Léolo (Jean-Claude Lauzon, 1992)

No coneixia aquesta pel·lícula. És una d'aquelles pel·lícules una mica extranyes i molt poètiques que les has de mirar sense distreure't massa. Léolo és el nom del protagonista, un nano que viu en un barri pobre de Montreal i que té una imaginació molt gran... i això el salva bastant, i cada nit té somnis que es mesclen amb la realitat i bueno, tot molt oníric i una situació molt dura. El nano, però, és molt tendre i representa una veu molt potent. A mi sincerament la pel·li m'ha costat una mica de seguir en determinats punts. ^^ (Filmaffinity: 6/10. Mitjana de 7,5)

Montser House (Gil Kenan, 2006)

Jo diria que aquesta peli ja la vaig veure quan va sortir, fa 10-11 anys. Però com que llavors no tenia blog ni filmaffinity ni em feia cap mena de llista, doncs no puc assegurar-ho! XD jajaj serà que la peli no mata massa i per això no la recordo. És una peli de terror per nens petits: en un barri tranquil hi ha una casa misteriosa on hi viu un iaio malhumorat (fins aquí, tot molt típic). L'únic que, quan s'acosta la nit de Halloween.... la casa vol menjar-se als nens i nenes que venen a buscar carmels. No té res d'especial, es deixa veure i ja està. Entretinguda. (Filmaffinity: 5/10, mitjana de 6,1).

Restaurant de la setmana: 101 Miniburgers

Fa poc vaig passar per davant d'un local que em va sorprendre: es deia 101 Mini Burgers i, amb el que m'agraden a mi les hamburgueses, vaig pensar que hi havia d'anar sí o sí. I no vaig trigar ni una setmana en eixar-m'hi caure. Tenia curiositat! 

I val, no està malament. Ofereixen una carta amb moltes hamburguesetes i ho pots complementar amb amanides i patates. Inclús hi ha combinacions per fer diferents menús. Us poso una foto de la carta:

Moltes són repetides, o sigui: les hamburgueses es separen per tipus de carn: pollastre, vadella, xai, porc... i llavors moltes d'elles tenen ingredients repetits i l'únic que canvia és el nom i el tipus de carn. 

Funciona fàcil: tu vas allà i et donen la carta i un full per apuntar. Tu llavors amb calma vas i mires quines vols i les apuntes... llavors vas a la caixa, pagues i et donen un trasto que fa llum quan les hamburgueses están llestes i voilà, tornes al mostrador i allà estan.

Hi ha, com he dit, menús i combos. Si per exemple sou 4 persones, hi ha un combo que val 36 i que inclou 4 begudes, 12 hamburgueses i unes patates.

Bé, jo anava amb un amic i vam agafar el menú de 9.85. Inclou: tres hamburguesetes (cada una per si sola val 3 euros i algo de mitjana, barates no són, millor pillar combos), un complement (patates o amanida) i una beguda. Està bé. Vaig triar una de formatge brie amb ceba (crec), una que duia un frankfurt i ketchup i una que crec que era de ceba caramelitzada. Més o menys.

És un local que crec que és ideal per anar amb amics: és gran, espaiós, cèntric (molt a prop de plaça Universitat) i on la gent no té per costum estar callada en silenci. Vamos un lloc d'aquests informals que de tant en tant vé de gust deixar-s'hi caure.

Adreça: Ronda de Sant Antoni, 51

Yo, asesino (Altarriba / Keko)

Ja vaig comentar per aquí que enguany m'havia apuntat a un club de lectura de còmic. Va bé, la veritat és que llegim coses molt variades i és cert que n'hi ha alguns que potser per si sols no hagués agafat mai. De fet mentre dic això penso amb un de la Spiderwoman, ja que jo tinc ZERO coneixements de superherois i la veritat és que no sé quins són DC, quins són Marvel, i quins s'han embolicat amb quins (ni quins són bons i dolents). Però deixem els súperherois. No vull parlar d'ells ara mateix XD. Vull parlar de la darrera obra que hem llegit YO, ASESINO

Es tracta d'una obra publicada per Norma Editorial fet per Keko i Antonio Altarriba (El Ala rota / El arte de volar). En aquest cas es centra en un assassí, com ja us podeu imaginar només veient el títol... xD. Es basa en l'art de matar... o sigui: matar com una cosa més enllà d'un delicte i buscar l'art en sí mateix. I la veritat és que el còmic t'atrapa i l'estil i el tipus de dibuix són molt encertats.

Argument --> El protagonista és l'Enrique Rodríguez, un professor d'art que treballa a la Universitat del País Basc. Està especialitzat en la mort en la pintura i, realment, es veu que és un crack en la matèria. Però clar, el que ningú sap és que ell aquesta passió la aporta més enllà i aprofita sempre que pot per cometre assassinats de la forma més artística que pot. Busca, per exemple, crear reaccions, provar desmembracions, donar un nom a qui mai potser l'ha tingut... vaja, tot un seguit de casos que ens atraparan tant per la brutalitat amb la que s'imparteix l'acció com pel propi art que s'hi intenta reflectir.

El color de l'obra és totalment a blanc i negre menys alguns trossos de color vermell, que serveixen per destacar la sang o coses vinculades als assassinats de forma puntual. El que més m'garada del club de lectura és que al final acabes veient més coses (jo per exemple l'escena final se m'havia passat per alt el que hi passa) i com que juntament amb la trobada s'ofereix un dossier de lectura amb ressenyes i demés, al final acabes gaudint de l'obra d'una forma més completa que no pas si te'l llegeixes tu sol al sofà. I jo, que sóc una empanada, ho agraeixo molt :-P

Us deixo amb un booktrailer que he trobat, fa referència a les primeres vinyetes del llibre.

Animayo 2017: conferència de Claudio Biern Boyd sobre l'animació dels anys 80

Dissabte va ser el festival Animayo 2017, celebrat al CaixaFòrum. La veritat és que me'n vaig enterar de casualitat, però per sort vaig poder assistir a alguna cosa. Bé, una cosa. Però va molar.

Què és l'Animayo?

Doncs una mena de trobada per aficionats i professionals de l'animació (i videojocs). Basa pràcticament tot el programa a les conferències i tallers, però també es fan projeccions. La idea, segons ells diuen, és fer de punt de trobada i contribuïr a la formació continuada d'aquests professionals. I resulta que fa 12 anys que es fa! A vegades hi ha coses que estan molt bé i passen bastant desapercebudes :-(.

Enguany hi havia diversos convidats d'honor. Un d'ells era el Claudio Biern Boyd, que és la xerrada a la qual vaig anar jo: AQUELLS MERAVELLOSOS ANYS. LA MÀGIA DE L'ANIMACIÓ ESPANYOLA ALS ANYS VUITANTA

Sempre he dit que visc de la nostàlgia i aquesta xerrada em va aportar molt bon rotllo. Aquest home és una mica com el Disney espanyol, però la wikipedia espanyola amb prou feines li dedica 10 línies. Una pena. (Val, ara és quan algú diu: "doncs noia, entra i edita, que la wikipedia és de tots i entre tots la farem créixer!" i sí, és cert, és cert). L'únic que vull ressaltar amba això és que es tracta d'una figura que ha repercutit molt en la infància de tots nosaltres i que amb prou feines se'l coneix, això vull dir.

OH DEU MEU! DEU MEU, M'ACABO D'ADONAR D'UNA COSA! 

NO HO SABIA! HO HE DESCOBERT ARA MIRANT L'ARTICLE DE LA WIKIPEDIA.... ÉS EL CREADOR DELS BOBOBOBS!!!!

Es que m'agradava molt aquesta sèrie. Per mi és com un mite, com un producte que va marcar la meva infantesa a l'igual que molts altres... però no sé... aquest, la música, l'àlbum de cromos de Letona amb cromos no-adhesius que s'havien d'enganxar amb cola... ai, en fi.

OH OOOOH! ESPEREU!!

també del DRAGUI!!!!!!!!!!

Mítiquissim drac de color rosa que ens ensenyava història de Catalunya! :-)

Qui és en CLAUDIO BIERN BOYD?

Resulta que és català. Va fundar en el seu moment BRB Internacional (l'any 1972) i el que va venir després ja és història. Perdoneu, però és que això dels Bobobobs i del Dragui m'ha descol·locat, jo anava amb la idea d'escriure unes coses i ara estic despistada veient vídeos al Youtube d'aquestes sèries tan mítiques. ^_^

BRB Internacional es va iniciar important dibuixos. Ell mateix va dir a la xerrada que va ser ell qui va portar Pokémon a Espanya, però molt abans ja ens havia dut Tom & Jerry, la Abeja Maya i Vickie el Vikingo. No van trigar en veure com tot això aportava beneficis (grans audiències quan només hi havia un o dos canals + tota la producció de merchandising derivat) i van començar a crear sèries pròpies amb col·laboració dels japonesos i altres països (s'ha de dir que ell no sap dibuixar res de res jeje). Enumerar-les totes és impossible, però en tenim prou en citar-ne tres: D'ARTACAN Y LOS TRES MOSQUPERROS, DAVID EL GNOMO, WILLY FOG.

Voleu les cançonetes? Jo sé que sí:

Sents les primeres notes i la lletra ve sola, no digueu que no. Màgia pura.

Aquesta gent del BRB no ha deixat mai de portar-nos dibuixos, i la conferència va ser un recull d'anècdotes on tothom va somriure.

El que no saps de les cançons

Ell ho va comentar bastant per sobre, però no sé si és casualitat o no que al blog famós de YO FUI A EGB justament divendres dedicaven un article als germans Guido i Maurizio de Angelis. És molta casualitat!!!

Las canciones que conocimos de pequeños como nunca las has escuchado

Resulta que totes les cançons aquestes estan creades per uns germans italians. En italià. Es van especialitzar en crear música infantil y juvenil de sèries y dibuixos i suposo que gràcies a BRB van poder cobrir-se d'or. Escolteu, que FINS I TOT ESTIC VEIENT QUE VAN FER LA CANÇO DELS BOBOBOBS!!!

En fi, resumint:

1. Pq es tan poc conegut, aquest home? reconeixement oficial, ja!

2. Ara que sé lo dels Bobobobs i lo del Dragui, no li perdono que hagués fet la conferència a Barcelona i no n'hagués fet ni una sola referència. Vendetta!

:-)

[Punts de llibre] Biblioteca de Cádiz, Trobada de Puntaires....

Un dels objectius del 2017 és posar-me de nou amb el tema dels punts de llibre. De moment bé. Preparant (i fent) alguns enviaments i intentant recuperar aquesta secció dels dimarts on posava punts de la meva col·lecció.

O sigui que apa, allà que vaig :-)!

• Els primers que us vull mostrar són de la Biblioteca Pública Provincial de Cádiz juntament amb l'editorial Barbara Fiore. Corresponen a l'any 2008 i 2009.

• El següent és un puzzle de Comerç Creu Coberta. M'agrada molt perque el vaig descorbir tard, molt tard. És a dir, de cop t'adones que hi ha tres diferents i que tots tres junts formen un puzzle del carrer Creu Coberta arribant a plaça Espanya. És bonic! ;-)

• Aquests són especials i únics, perque me'ls va fer una amiga pel meu aniversari (gràcies Grelda ^^). Ja expressament em va fer un puzzle, que mola més. Lo graciós del dibuix és que hi ha elements en relleu (com els llibres) i que tots els llibres del prestatge estan escollits: llibres que he llegit, còmics preferits i eines de catalogació (RDA, AACR, CDU) xD

• Per últim acabo amb aquests sis punts de la Trobada de Puntaires. Cada punt de llibre té un dibuix amb un tipus de punt. El que surt a la dreta de tot és la fundeta que els reuneix a tots (és a dir, tots sis van dins la capseta de paper). Molt bonics i amb un tacte bo, qualitat bona del paper! :-)

Les noies (Emma Cline)

LES NOIES, escrit per Emma Cline, és un fenomen editorial que ha rebut molt bona crítica i que a mi m'ha agradat molt. Me'l van regalar pel meu aniversari, però vaig voler tancar altres lectures abans d'iniciar-me en aquesta. I val la pena!

Bé, he de dir que la imatge triada per la coberta no m'agrada gens. Però és la mateixa a quasi tots els països, o sigui que suposo que no van poder triar xD.

De què va el llibre? Doncs bé, és una versió lliure dels fets que van passar l'any 1969, quan un grup de noies que seguien els ideals de Charles Manson van cometre uns assassinats cruels (és el cas de la Sharon Tate, la dona del Polanski). No es parla ni de Manson ni de Tate ni de ningú conegut, els personatges són un altres. Tampoc va de la matança en sí, al contrari, com bé apunta el títol de l'obra, les protagonistes són les noies. Les noies que giraven al voltant d'aquell o qualsevol altre pirat manipulador.

Està escrit en primera persona i ens posem a la pell de l'Evie, una noia d'uns 14 anys que se sent poc estimada a casa i que, un dia, veu unes noies descalces al parc.

L'atracció que sent per aquelles noies creix a cada pàgina, sobretot per la Suzanne, que és qui sembla encapçalar el grup. Arran d'unes casualitats, l'Evie és convidada a passar la nit a la casa que comparteixen totes juntes i on s'hi celebrarà una festa hippie i on pdrà conéixer en Russell, l'home que fa que tothom es pugui sentir bé al seu voltant. Ella en quedarà encantada i tornarà tot sovint a la casa (el ranxo, que en diuen) per viure com viuen elles: de forma bruta, despreocupada, sense importar-li res. Sexe compartit, drogues, música. Es maravella perque veu tot allò que no ha tingut mai a casa i és precisament aquest ranxo que li ompla el buit (ella, de fet, prové d'un entorn benestant on no hi falten diners).

A mesura que passen les pàgines anem veient la vinculació creixent de l'Evie amb le noies, amb la casa. Tot i algunes senyals d'alerta (que només es veuen quan t'ho mires des de fora -com nosaltres- o quan ja has crescut i has deixat passar el temps) la noia segueix sense abandonar del tot aquell estil de vida, volent fer tot el que fan elles i sentir-se una més del grup. El sentiment de pertinença.

El llibre xoca perquè t'adones que és molt fàcil acabar fent coses que no haguessis pensat mai que faries. Potser fins al punt de cometre assassinats segur que no, clar, però quants adolescents tenen aquest buit interior i són vulnerables de formar part de grups manipuladors? Bé, no cal que siguin adoscents, també passa amb adults. Crec que el llibre està molt ben escrit i et va atrapant cada cop més. No hi passa res però hi passa de tot, vull dir que la narració és molt de dia a dia, del que va passant poc a poc, t'hi vas involucrant.

En fi, la pel·lícula no trigarà: els drets ja estan comprats.

Fitxa del llibre: 

http://www.anagrama-ed.es/libro/llibres-anagrama/les-noies/9788433915368/LA_28

Restaurant de la setmana: Bar Versalles

El restaurant d'aquesta setmana no és un restaurant en sí, sinó un bar. Però un bar on s'hi pot dinar i sopar, fins i tot ballar. Vamos, una cosa molt completa. Quan el vaig descobrir ho vaig fer com a bar, i fa poc hi vaig tornar per sopar, em va sorprendre l'àmplia carta que hi havia (molt completa!) i que, fins i tot, al pis de sota hi havia una sala de ball. No hi vam baixar: obrien a partir de les 12 crec i nosaltres vam marxar força abans.

Vale, una mica de context.

El bar es va inaugurar l'any 1915. Té cent anys! Està al barri de Sant Andreu, al mateix carrer principal (carrer Gran de Sant Andreu). A la pàgina web tenen fotos antigues i fins i tot un cartell de l'época on s'anunciava el lloc amb un "HERMÓS SALÓ PER A BANQUETS" (m'ha fet gràcia). :-)

Us poso un link on podeu llegir tota la història del lloc: http://barversalles.cat/ca/versalles/historia/

Es veu que durant els últims anys del franquisme hi va haver una mica de rebombori, però res a lamentar. Algunes anècdotes que s'expliquen a la web són curioses!

“En temps dels darrers anys del franquisme en venia un amic sereno i em demanava que fes saber als joves antifranquistes assidus al bar que no fessin pintades durant aquella nit, per tal d’evitar-li problemes a ell”.

Tenen diferents tipus de carta: la normal amb platets i coses per picar, les del menú infantil, menú nit, menú migdia, menú per dies especials... vamos, una mica de tot. 

Nosaltres vam agafar una mica de cada (us poso el link al menú general):

http://barversalles.cat/wp-content/uploads/2016/08/carta.pdf

Bé, la foto la veritat és que una mica xunga, jajaja! (aquí una altra foto) Patatetes, pop, trossets de pollastre... sino us decidiu podeu demanar ajuda al cambrer. Nosaltres vam demanar ajuda amb les racions, pq no sabiem quina mida tenien les coses i vam començar a demanar platets i més platets.

El punt a favor és que és un lloc bonic (conserva el toc antic) i està bé de preu. La situació òbviament si estàs pel centre doncs no cal anar fins allà, però si us vé de gust canviar de barri no és mala opció. De fet el barri en sí està bé, em sap greu anar-hi tan poques vegades, és un barri molt viu! :)

Can Font (o Can Comadran) a Lloret de Mar

Dissabte vaig visitar Can Font, a Lloret de Mar (una casa senyorial antiga). Intentaré fer un resum de la visita i engrescar-vos a visitar-la, tot i que no duia bloc de notes i no vaig poder anotar la quantitat de coses interessants que s'hi deia :-). El que exposo aquí és un mix de les coses que recordo que es van dir, coses que he trobat a la Viquipèdia i coses que he trobat a la web de l'ajuntament o blogs d'altres persones (que citaré al final del text). També vull agraïr a M. Antònia Batlle per deixar-me les seves fotos ^^ (les meves eren fatal!).

CAN FONT / CAN COMADRAN

El primer que sorprèn, potser, és el nom. Oficialment se'n diu Can Font, però també se la coneix per Can Comadran o fins i tot Cal Conde o Can Piuet, ja que ha passat per vàries mans. 

Els Comadran són una família sabadellenca que es dedicava a la indústria tèxtil i que van adquirir la casa... fins que l'ajuntament de Lloret la va tornar a comprar :-) De fet, la casa senyorial és un complex que inclou jardí i cavallerisses, però això encara està a mans dels Comadran.

Bé, a lo que anàvem: la casa es va construïr l'any 1877 per ordre de Nicolau Font i Maig. Té un estil modernista, i va ser encarregat al mestre d'obres Fèlix Torras i Mataró. Es tracta d'una casa força gran: soterrani (no visitable), planta baixa, dos pisos més i golfes (tampoc visitables encara aquestes últimes). Per dins està completament restaurada: alguns elements com sostres i terres s'han mantigut de la forma original i d'altres s'han afegit a posteriori. Destacar també que durant un temps la casa va ser seu d'una escola de restauració i allà feien pràctiques d'estil. I ah! que molts mobles i elements són donacions i s'han col·locat allà perque són de la mateixa época (sofàs, taules, armaris,...).

La majoria de mobles (o si més no, bastants) són extrets de la Casa Garriga, una altra casa d'indianos que actualment és la seu del MUSEU DEL MAR.(hum, em pregunto perquè aquests museus no tenen web pròpia). Bé, no passa res, seguim.

Quan entres ja veus que la casa t'agradarà. Vidres, portes, parets... tot és molt maco. Això sí: no té molta llum la planta d'abaix: les finestres estan tancades per a presevar la conservació dels elements que s'hi exposen. Mireu la porta:

EL SENYOR NICOLAU FONT

Com molts altres en aquella época, en Nicolau era tan sols un noi quan el seu tiet el va cridar des de l'altre punta del món per que anés cap a Jaruco (Cuba) a ajudar-lo amb el negoci de les plantacions de sucre. I li va funcionar bé: ho va heredar tot i el seu capital es va multiplicar molt, invertint en tants negocis com va ser possible (i vaixells, etc.). Vull afegir que si es va enriquir va ser també gràcies als esclaus que treballaven allà a Cuba, no oblidem. 

Es va fer, com ja he dit, molt ric. Una de les coses per les quals es famós a Lloret és pel Santuari de Sant Pere del Bosc, que està a la zona del CONDADO DEL JARUCO. Aquest santuari havia sigut un monestir benedictí des del segle X fins al segle XVII. Va ser cremat diverses vegades, però va anar aguantant. Va arribar un moment en que es van fer les famoses desamortitzacions (no la de Mendizábal, que tothom coneix, sinó la de Madoz). Doncs bé, en aquell moment el germà de Nicolau Font era alcalde de Lloret i va avisar al seu germà que el terreny quedaria obert en subhasta, i tot i que Nicolau encara era per les amèriques, va enviar diners al seu germà per adquirir-lo en nom seu.

Al tornar cap a Lloret el va restaurar (segurament us sona un tal Puig i Cadafalch.... hi va fer coses XD). I se'l va fer seu. De fet, està allà enterrat. Ara aprofito per comentar això del CONDADO DEL JARUCO, ja que si sou lloretencs, segur que heu anat per allà. En realitat, el senyor Nicolau mai va ser comte (corren diverses raons: era catalanista, era republicà, era un garrepa i no volia pagar el títol...) (potser és una barreja de tot plegat) tot i així. la gent el coneixia ja com el comte del Jaruco i així es va quedar el nom de la zona on hi ha el santuari. -No oblidem: JARUCO és la ciutat cubana on hi va fer fortuna-.

Us recomano que legiu aquest article publicat l'any 2011 pel Diari de Girona:

L´indià que va rebutjar ser comte

ELEMENTS I PARTS DE LA CASA

Deixem de banda per un moment la seva vida i tornem a la casa. Fer la visita guiada és interessant perquè expliquen molta cosa. En el cas dels lavabos, per exemple, destacar que a banda del del personal de servei (fora de la casa) tenien un lavabo de cortesia, una cosa no gaire usual en l'época. I si pugem al pis superior, veiem el lavabo que teníen ells, ple d'ornaments i espai. 

Una de les coses que destaca és la seva restauració, doncs quan van arribar fa anys estava quasi tot cobert de pintura blanca, inclús la barana de fusta.

A continuació, un detall del sostre:

Alguns mobles estan pintats de negre. Això és perque són una donació d'una família que va patir un dol. És a dir: no són mobles que estaven inicialment allà sinó que algú els va donar, i aquest algú havia perdut un ésser familiar i es veu que antigament tots els mobles es pintaven de negre (HO TROBO TERRIBLE).

Una altra cosa! Durant dos nits en aquesta casa s'hi va allotjar mossèn CINTO VERDAGUER, ja a les seves acaballes (faltaven 4 anys per la seva mort i ja havia partit peres amb el marquès aquell i estava de capa caiguda per tot el tema aquell dels exorcismes... no ho recordo massa, ho hauria de buscar).

ELS ALTRES INDIANOS

La part de dalt de l'edifici recull històries d'altres indianos. Cal dir que les històries que perduren solen ser les de les persones que han triomfat i han retornat, però no sempre era així. Eren més els que es quedaven pel camí o tornaven igual de pobres.

Hi ha varis exemples i ara tampoc em posaré a explicar la vida d'ells, però vull destacar els dos que recordo millor: el senyor CONSTANTÍ RIBALAIGUA, propietari del famós FLORIDITA de l'Havana i que a part d'inventar daiquiris, tenia per client al mismísim Ernest Hemingway.

També el senyor GELATS (bé, dos, Narcís i Josep Gelats). Oncle i nebot. Van fer tanta fortuna que fins i tot van crear el BANCO GELATS a Cuba, arribant a ser vicepresident de l'Associaci´de Bancs i Banquers de Cuba (1908-1913). Va fer un munt de coses més...

 DUES CURIOSITATS MÉS I JA ACABO

1. Aquest lloretenc famós no sé qui és, no ho recordo, però s'exposa a Can Font i a la visita ens van dir que se'l van trobar a un pis de Sarrià i la propietària va dir que quan morís ella ho enviessin a Lloret... ia ixí ho van fer, però després van obrir el testament i van veure que ho havien cedit tot a Metges sense Fronteres... però bueno, el quadre està exposat, per tant, hi va haver acord ;-)

2. El sr Nicolau Font era tan ric que volia fer tot el terra de l'ermita de Sant Pere del Bosc de monedes d'or. Però va demanar permís al rei i ell li va dir que no: que si les posava de cara trepitjarien la seva cara, i si les posava al revés, trepitjarien l'escut... li va donar permís per psar-les de canto... PERÒ EREN MASSES DINERS!!!

CRONOLOGIA FINAL

• 1876 - S'obtè el permís d'obres per construir la casa
• 1877 - es construeix la casa (molt ràpid).
• 1908 - La casa passa a Agustí Cabañas Font, nebot.
• 1916 - La casa passa als nebots d'aquest últim: Nicolau i Agustí Cabañas Llovet. Un germà, Nicolau, compra la seva part a l'altre germà.
• 1940 - Nicoau ven la casa a Ferran Comadran, de Sabadell.
• 1981 - L'Ajuntament de Lloret compra la casa (però no el jardí ni les cavallerisses)
• 2016 - S'obra al públic

VINGA, ANEU-HI, QUE US AGRADARÀ :-)

Alguns links, desordenats, per ampliar:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Can_Font_(Lloret_de_Mar)

http://www.enrutapress.com/companysdeviatge/2014/07/04/el-llegat-india-de-lloret-de-mar/

http://www.qhlloret.cat/2010/02/casa-font-o-can-comadran.html

https://ca.wikipedia.org/wiki/Santuari_de_Sant_Pere_del_Bosc

https://ca.wikipedia.org/wiki/Monument_a_Nicolau_Font

http://blog.lloretdemar.org/2011/06/constanti-ribalaigua-el-rey-de-los-cocteleros/

http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0256580.xml

http://www.diaridegirona.cat/estiu/2011/08/06/lindia-que-rebutjar-comte/506400.html

Pel·lícula de la setmana: Vaiana (Moana)

La primera pel·lícula que he vist aquest any ha sigut al cine: VAIANA (Moana). I bé, m'ha encantat! Potser té algun punt fluix, però en sí l'he trobat entretinguda i tècnicament perfecta (fixeu-vos amb el mar o amb el cabell dels personatges... simplement són perfectes!).

de nadaaa

Segueix ja l'estil de les pel·lícules anteriors, en les quals veiem una noia totalment capaç de ser protagonista sense la necessitat de prínceps (de fet ja fa bastant de temps que Disney ha canviat el model) i en un etorn exòtic a l'estil Lilo & Stitch (salvant distàncies, és clar xD). Crec que té un missatge més adult en el seu interior, o potser és que jo he crescut jajaj! Ah! i el curt que acompanya el film (INNER WORKINGS), allò si que és totalment adult, crec que té una lectura molt àmplia i això em va agradar molt.

Bé, i els COCOS. Els coquitos dolents són lo més mono de la pel·lícula, crec que els hi han donat poc protagonisme i donen molt de joc. Volem més cocos en pantalla! VOLEM SPIN-OFF DE COCOS! Estic segura que no tots són dolents!

També m'ha agradat molt la banda sonora! Us en comparteixo un parell de cançons, les que més m'han agradat :)

it calls meeeeeeeeee

Oue oueeee

Restaurant de la setmana: Grill room

He comentat alguns restaurants del grup Andilana aquí al blog, i mai és per parlar-ne malament. Tampoc ho faré ara ;-). És una firma que té molts locals sota el seu paraigües i tot i que no he estat a tots, els que he anat no m'han fallat (potser el meu preferit és el Flamant).

El Grill Room no sé si abans formava part del grup, a mi no em sonava. El cas és que fa poc i vaig sopar, va ser a mitjans de novembre.

El local està cèntric, al carrer Escudellers.... i a la banda que quasi toca la Rambla. De fet, està molt a prop de La Fonda, un altre restaurant Andilana. Fa anys que no hi vaig, però el recordo un lloc amb estil i de bon preu. Si no recordo malament, tenia un estil així com colonial.

El Grill Room ja es veu una mica, només pel títol, cap a on enfoca el seu menjar. Hi ha força carn i les hamburgueses que vaig veure eren... GEGANTS. Jo vaig optar per un plat de pasta carbonara, que si bé al principi vaig pensar que em quedaria amb gana, al final no me'l vaig poder acabar.

El restaurant és antic. Bueno, és un nou-restaurat, però l'estructura és antiga, de principis de segle passat (1902). Les parets estan decorades amb cartells de teatre i cinema antics. Bé, no són cartells, són programes. Per fora és xulo. Us poso un parell de fotos, la primera l'he tret del blog de Decoestilo (i es poden veure els cartells que dic) i la segona és de la façana exterior i l'he tret del Blog de Javier Ortega Figueiral.

És d'aquells llocs que estan bé, que són agradables per menjar-hi i fins i tot per fer-hi sopars, ja que noaltres erem uns 10 o 12 i vam estar la mar de bé. 

Us deixo un enllaç a la carta en PDF: 

http://www.grupandilana.com/archivos/pdf/n-14780767157-2.pdf

Últims còmics (llegits) del 2016

Ja estem al 2017 i jo encara arrossego part del 2016. A part, el mal de cap i costipats que no acaben de marxar m'estan amargant una mica els dies de vacances... però bueno, tot fos això.

Volia començar de zero les micro-ressenyes de còmics, però em sabia greu deixar enrera alguns títols. :-) Per tant, faig aquí un recull dels últims, però deixant de banda dos: Saga i Paper Girls, que són dues sèries obertes que ja comentaré més endavant quan avanci més en la història (de moment, molt incipient!).

Bé, vaig:

• Pagando por ello (Chester Brown) - Chester Brown té un estil peculiar de dibuixar i d'explicar històries. A mi personalment no m'acaba d'agradar, però he llegit diverses coses d'ell, i l'últim va ser aquest còmic que parla de les seves relacions personals amb diferents prostitutes. Amb un to fred i molt característic, les va analitzant i va repetint amb les que pot o vol. 

• El árabe del futuro 1 / El árabe del futuro 2 (Riad Sattouf) - Obra multi-premiada i autobiogràfica on veiem Siria i Libia des dels ulls d'un infant que es trasllada de França cap allà i comprova per si mateix els contrastos culturals. Una obra crítica que mostra les coses d'una manera molt natural i que encèn bastant la sang dels lectors (no puc amb el pare!). Tant el volum 1 com el 2 han sigut força exitosos i ja està en camí el tercer volum. Veurem què passa. A mi personalment em va fer gràcia aquesta vinyeta, em va recordar una cosa que tenia oblidada completament: nosaltres també ho feiem! Ara, és de les poques coses compartides. Quina ràbia foten algunes escenes del llibre!

• El día de Julio. Vida de Julio, es podria titular. En Julio neix a l'any 1900 a Mèxic i viu durant 100 anys, que és quan s'acaba la història. Amb tots aquests anys de per mig podem veure moltes coses. En un primer pla veiem a la familia: com creix, com es distancia, com amaguen alguns secrets... i en un segon pla, l'evolució del país en sí i temes tant transversals com la guerra o el racisme. Si voleu, a la web de l'editorial hi ha unes pàgines de mostra.

• Chucrut (Anapurna): M'esperava una mica més, d'aquest còmic. Havia guanyat el premi FNAC-Salamandra Graphic i em va picar la curiositat. I bueno, que no està mal eh, però el veig poc profund, per mi. Explica la història d'una noia que marxa a Alemania a fer una residència artística i allà descobreix que la propietaria de la casa fa coses rares.

• Hora Zulú (Sandrauve) En canvi amb aquest m'ha passat totalment al contrari que amb Chucrut. Havia vist aquest còmic diverses vegades a la biblioteca, però mai feia el pas d'agafar-lo perquè el veia com molt cassolà. I el dia que el vaig agafar... em va encantar! Es tracta d'un projecte finançat amb Verkami i, pels preus i recompenses que oferien, em sap super greu no haver-ho vist abans. El dibuix, senzill i a llapis, detallat quan fa falta. La història, curiosa i diferent. En fi, crec que val la pena donar-li una oportunitat :)

• Paul va a trabajar este verano (Michel Rabagliati). Sóc molt fan del Paul (nota: si no he llegit res seu, ja trigueu!). Explica les coses d'una manera tan senzilla i directa que sembla que sigui amic teu de tota la vida, com si el coneguessis. I com que van sortint còmics seus de tant en tant, doncs en vas fent el puzzle de la seva vida. En aquest cas concret, el Paul deixa l'institut i arran d'una feina poc convincent, acaba fent de monitor de campaments. Una experiència que el farà créixer i descobrir moltes coses. Vaja, un amor de còmic :-)

• La virgen de plástico (Pascal Rabaté, David Prudhomme). Un altre cas similar al Chucrut, però aquest directament no em va agradar. Em vaig deixar emportar per les opinions, ja que havia sigut premi Angoulême 2008. Va d'una família on... hi passa un miracle. Y hasta aquí puedo leer ;-)

• Caramel Diary (Megumi Mizasawa). Sóc de llegir poc manga i espero arreglar-ho una mica aquest any que comença. L'any passat un parell o tres, i aquest nés un. Es shojo infantilitzat però és bastant "cucu" de llegir. Lo millor és que té tan sols un únic volum, que això sempre s'agraeix. La protagonista és la Hana, una noieta de 15 anys que va a l'institut i també es dibuixant de manga. Li agrada un noi, el Taro, i el taro té un germà, en Jiro. La noia té una millor amiga i una rival... vaja, sí, tot molt típic. Em va recordar una mica a l'Azuki, jaj!. 

• Feynman (Jim Ottaviani, Leland Myrick). Les obres biogràfiques sempre són sorprenents i crec que aporten molt, t'agradi o no la persona. En aquest cas es tracta d'un còmic que repassa la vida de Feynman, un científic molt important que per contra no és molt conegut (segons les fonts, el físic més influent i important del segle XX després d'Einstein). El cas és que va ser un home extravagant i aquesta obra ens intenta acostar a la seva vida. No sé quin % de fiabilitat té, però a mi m'ha agradat llegir-lo.

• Podemos hablar de algo más agradable? (Roz Chast). Relat agridolç sobre el fet de fer-se vell a través de la mirada que l'autora ens ofereix dels seus pares, ja grans (molt grans). Ha sigut una obra molt ben valorada i no m'extranya, crec que tots ens hi podem identificar en algun moment. Que trist, fer-se gran i morir, portar els teus pares a una residència sabent que d'allà ja no marxaran, que no tornaran a veure casa seva. Buidar el pis... ja m'enteneu. El toc d'humor és necessari per poder passar les quasi 250 pàgines...

• Sesión de tarde (Jonathan Lara, Stephen Hausdorff). Me'l vaig comprar el mateix dia que vaig comprar el vuitè de Harry Potter en plan sense pensar. I vaig encertar, al meu gust. Un còmic tendre i senzill ade caràcter nostàlgic i familiar. El protagonista és un jove que fuig del passat i que recorre el nord del país amb furgoneta projectant pel·lícules als pobles petits. Història maca i dibuix que ens recorda bastant a alguns còmics orientals.

• Los últimos días de Spiderwoman. Val, no sóc de llegir superherois, però ho vaig fer perque "tocava" (club de lectura còmic). L història no em va desagradar, però la meva mancança de coneixements és molt elevada per saber amb qui es relaciona qui en el món dels superherois. Amb prou feines sé quins són DC i quins són Marvel, i sóc incapaç d'ubicar grups tipu X-Men o Vengadores. Lo millor de tot? que no cal saber molt de context per gaudir d'aquesta història, mlgrat ser un segon volum.

• Una chica Dior (Annie Goetzinger). Un còmic pensat sobretot per la gent que li agrada aquest tema. Fa una mica de repàs parcial de la vida de Dior (la seva última etapa) enfocada des del punt de vista d'una periodista que 'acaba convertint en una de les seves models. El millor del còmic no és la història en sí sinó el detall i la precisió dels vestits (inclús inclou un ampli glossari i documentació al final del llibre, un punt molt destacable!).

• Juliette. Los fantasmas regresan en primavera (Camille Jourdy). Un dels còmics que més m'agraden són els que conformen la trilogia de Rosalie Blum, de Jourdy. Per això, quan vaig veure que treia nou còmic no vaig dubtar en què l'havia de comprar. I bé, tot i que la història és menor (també l'extensió) els dibuixos i l'estil a l'hora d'expicar la història no varia i ens ofereix un bon regal pels nostres ulls. L'argument no està mal i segueix la línia. Veiem a la Juliette, una dona que per recuperar-se una mica de l'ansietat que pateix, va a passar una temporada a casa del seu pare. M'encanta el tractament del color i la delicadesa de cada traç!

• Inversosímil (Jeff Brown). Un altre autor que m'agrada molt és en Jeff Brown. Aquest és dels pocs que em quedaven per llegir. Dels primers, seguint la línia dels seus primers còmics on exposa els seus problemes sentimentals i sexuals. Aquí en aquest còmic és quan ho fa per primera vegada. L'estil, com sempre, més preucupat per explicar la situació que pel dibuix en sí, que sovint té mancances o irregularitats (i que per això el fa tan proper) :)

• Náufagos (Laura Pérez, Pablo Montforte). I per últim, l'últim. És a dir, el darrer còmic llegit al 2016 (un regal de Nadal per cert). Com el de Chucrut, aquesta obra ha estat la última en guanyar el premi Fnac-Salamandra graphic... i aquest cop si que m'ha agradat (i molt). Crec que m'agraden molt els còmics nostàlgics, sóc bastant subjectiva i parcial xD. Són dues persones, dues ciutats i dues époques. (Barcelona, anys 90 / Madrid anys 80). És una història d'amor entre llibres, fanzines i canvis. M'ha agradat molt!