Pel·lícules de la setmana: La chica del tren / Un monstruo viene a verme / Captain Fantastic

Aquesta setmana la secció de pel·lícules del meu blog està plena de "pelis de cartelera". Normalment no vaig gaire al cine a veure estrenes, però com que hi ha hagut la festa del cine i les entrades valien 2,90... doncs hem aprofitat una mica. :)

La chica del tren (2016)

Pròpiament dit, aquesta pel·li no l'he vista amb la promo de la festa. Però una amiga va aconseguir dues entrades per la preestrena i m'hi va portar. I bé, què dir-ne? No sé si us heu llegit el llibre o no. Jo no l'he llegit, i ara que he vist la història en sí..., bé, no entenc el perquè de tant d'èxit. La cosa està en que, si ho penses fredament, no és una pel·lícula tant diferent a les pel·lícules que fan els diumenges a la tarda a telecinco. Vull dir que bueno, és una història amb un punt de vista potser una mica diferent, però no és una història que sigui innovadora ni trencadora. Ja dic, potser millor hauria de llegir el llibre per acabar de valorar-ho millor. La pel·lícula és distreta, però és d'aquelles que crec que un cop vista l'oblides aviat. Tot i així no es fa gens pesada i en manté ben desperta per veure com acaba tot plegat. I la Emily Blunt ho fa molt bé!

Filmaffinity: 6/10 (sent generosa).

Un monstruo viene a verme (2016)

Una altra pel·li que prové d'un llibre... i d'un bon llibre, per cert. Vaig llegir la novel·la fa uns quants mesos, quan encara ni tan sols sabia que el Bayona n'estava fent la pel·lícula. :-)

El llibre em va encantar i em va fer plorar. I la pel·li m'ha fet plorar moltíssim (també és cert que sóc de llàgrima fàcil). És una història molt maca i dura, que per alguns potser la presència d'un arbre gegant farà que els quedi un punt desmerescuda. Té potser algunes parts que són lentes, però les trobo necessàries... la història va al ritme del nen i de la seva mare. És una d'aquelles pel·lícules que són maques de veure, que fan reflexionar i que porta un missatge necessari. En definitiva, que m'ha agradat molt! (Filmaffinity: 9/10)

Captain Fantastic (2016)

I una gran sorpresa per acabar, ja que no m'ho esperava i m'ha EN-CAN-TAT. Vaig veure el tràiler i me'n vaig enamorar: el Viggo Mortensen és un pare de família que viu enmig del bosc amb els seus sis fills. Els nanos fa set anys que són allà (alguns han nascut directament allà) i tenen, pràcticament, zero contacte amb el món exterior. 

El punt de partida de la pel·lícula és un fet tràgic que fa que hagin de sortir d'allà per un tema familiar. Els nens s'adonen de que viuen en una mena d'altre món, diferent. També és molt interessant el tema de com viuen, quines idees tenen i quin model educatiu segueixen: nens i nenes que parlen molts idiomes i que gràcies als llibres i a la perseverància dels seus pares, es troben per sobre de la mitjana. Bé, jo crec que s'ha de veure, és molt maca! (fa plorar una mica, també). (Filmaffinity: 9/10)

29 d'octubre / 34 anys

Com sempre, quan s'acosta el 29 d'octubre em poso nerviosa. :-) És el meu aniversari, i m'encanta!! és com si tornés a tenir 10 anys jejeje! M'agrada celebrar-ho envoltada d'amics i tal! jjiijijji! 

Enguany ja n'he fet 34, Aviat és dit...

Aquest any he decidit que, tot i que l'aniversari queia en dissabte, era millor celebrar-ho divendres perque anava millor a més gent :-) El lloc escollit va ser repetit: l'hamburgueseria UMAMI (que ara es diu Mama Ildy, però que l'essència és la mateixa) Ja ho vaig celebrar allà fa dos o tres anys. Fan unes hamburgueses molt bones!

Tot molt bé. Com sempre! Un d'aquells dies per recordar :-)

I com es nota que em coneixen, tot és molt friki! ^_^

Espero arribar als 35 tant bé com ara!

(Foto de fa mil anys).

Cervera, Vila del Llibre

Alguna vegada he parlat per aquí de Bellprat, la primera "vila del llibre" catalana que intenta emular les ¿"villages du livre"? ¿"ville de livre"? (com es diu?) que hi ha per França. I la idea és bona, i tant que sí. Però ens queda camí per recòrrer! :-)

Bellprat s'està consolidant. Vaig tenir la sort de quedar finalista en un dels concursos de cartells que es fan i ho vaig poder viure ben de prop. Durant dos dies, el poblet es converteix en un lloc ple de llibres... llibres per tot arreu! penseu que Bellprat és molt petitet, segons la viquipèdia té uns 78 habitants, o sigui que ja us podeu imaginar. 

Bé, aquí en parlo una mica: 

http://desdelmeupuntdevista.blogspot.com.es/2014/06/bellprat-vila-del-llibre.html

Cervera, segona vila del llibre de Catalunya

Universitat. Aprofitant per fer turisme!

Seguint la idea de Bellprat, la Xarxa de Viles del llibre de Catalunya ha volgut aquest any enfocar-se a la ciutat del Màrquez, el campió de les motos. Era un repte diferent, ja que la ciutat és més gran i també té més població (poc més de 9.000).

Quina és la idea d'aquests actes? doncs dinamitzar una zona. Pel que sembla, el centre de Cervera està una mica oblidat i van pensar que omplir-lo de llibres era bona idea. O sigui que amb uns quants bibliotecaris vam anar cap allà a xafardejar.

Més que vila, era carrer. El Carrer Major de Cervera ple de paradetes d'editorials (la majoria independents) i activitats dinamitzadores per a totes les edats. 

Vam anar a un parell de xerrades / presentació de llibres. Una d'elles era la presentació de "La cara B: Una altra mirada al procés", amb Jordi Borràs i l'Antonio Baños. Parlaven.. del procés, és clar! :) del llibre de fotografies que han publicat. Després vam anar a una xerrada sobre novel·la històrica amb el Martí Gironell i la Coia Valls, que tots dos han tret llibre fa poc.

El Carrer Major de Cervera fa una mica de pena perque hi ha molts locals buits i costa de dinamitzar. Esperem que iniciatives com aquestes ajudin una mica... però encara queda per recòrrer. En aquest sentit, Bellprat quedava com "més recollidet". (perque clar, és més petit). També era bonic veure cases així com antigues convertides en botigues de segona mà (per cert, molts llibres de biblioteca pública.... de Sitges sobretot... tots a la venda).

Em va agradar per tot plegat, però sobretot pel fet que mai havia estat a Cervera :-) 

Trobeu més info a: http://www.viladelllibre.cat/

Punts de llibre de Cervera (Vila del Llibre) i alguns més

Em fa molta pena tenir la col·lecció de punts de llibre en semi-pausa, però la cosa no dóna més de sí. No obstant, espero abans de desembre tenir la col·lecció més o menys controlada i tornar a anar a trobades i demés (la capsa de repetits comença a créixer i necessito escampar-los!) :).
.
Aquest cap de setmana he anat a Cervera, a la Vila del Llibre (la primera que es feia a la ciutat). Jo ho desconeixia, però hi havia una trobada de punts de llibre. No sé si hi va anar algú (no vaig poder mirar-ho), però després en una taula em vaig trobar aquests dos punts que teniu aquí a l'esquerra: el de la trobada i el de la Fira en sí.
.
I seguim.

Un altre esdeveniment on també vaig poder trobar algun punt de llibre va ser per les festes de la Mercè de Barcelona. A Plaça Catalunya feien una activitat que es deia Còmics contra el masclisme, i van fer un punt per repartir... amb punts per colorejar. Diria que me'n falta un, perque al punt en color que donaven i surten cinc personatges i per pintar només tinc quatre.

Tampoc Lloret es queda curt. La biblioteca que tenim edita molts punts de llibre, un per cada exposició que fa, i ara fa poc ha sigut el MontPhoto, el concurs de fotografia d natura. Aquests són els dos punts que s'han fet:

I ja per acabar, uns punts que em va regalar una amiga que havia estat a Bolonia, a la fira del llibre infantil i juvenil que fan cada primavera (i que amb una mica de sort aquest any també visitaré). Són de l'editorial Blue Bird Books.

Restaurant de la setmana: Glups!

Quan fa que no passeu per la botiga de Norma Còmics del Passeig de Sant Joan? Fa més o menys un any, van decidir fer un pas endavant i van obrir un restaurantet annex, canviant l'ubicació de la caixa i alguns prestatges. Era un lloc que em cridava l'atenció, però que encara no havia trobat l'oprtunitat d'anar-hi. Fins ara, clar.

El Glups! és un local petit, funcional. Té algunes taules a dins i a fora, i també te barra i tamborets per si vols menjar en format "més vertical". La carta no és molt extensa, però suposo que tampoc és la idea. Destaquen les seves hamburgueses i alguns platets japonesos tipu ramen o dorayakis per donar-li el toc friki que correspon a un restaurant d'aquestes característiques. Us passo una foto de la carta (com a curiositat diré que tenien destacada la BATBURGER)

La decoració del local està cuidada. Les il·lustracions que apareixen al marge de la carta també es troben representades a les parets (més o menys) i hi ha cartells amb coses de còmic. Trobo que això és essencial! :-)

En fi, és possible que hi torni, però no per dinar. He de dir que l'hamburguesa que he menjat estava molt bona (era la que posa "Italiana") però la cambrera era una mica empanada i s'ha confós i primer li ha donat a un altre client (que per cert, l'ha tocat per obrir-la i veure que no era la seva) (espero que tingués les mans netes ¬_¬)

Glups!

Passeig de St Joan, 7.
http://www.glups.cat/

Inktober, el repte artístic dels octubres

Fa uns quants anys, al 2009, un home anomenat Jake Parker va crear un repte anomenat INKTOBER. Al principi era només per ell: volia fer un dibuix cada dia durant el mes d'octubre... però la cosa va créixer fins al punt que avui en dia quan arriba octubre milers de persones de tot el món pugen els seus dibuixos a Internet.

Les regles són molt simples: es tracta de fer un dibuix cada dia (o els dies que puguis) a tinta (o llapis o, de fet, el que puguis i vulguis) i compartir-ho amb la resta de món amb el hashtag #inktober. La gràcia és omplir les xarxes socials de dibuixos, més enllà de si estan bé o no o si ens agraden o no.

Els temes són bastant lliures, però qui vulgui es pot acollir als temes "oficials" que penja cada any el senyor Parker a la seva web. (Això és el que he fet jo)

Confesso que em costa seguir el ritme i que úiltimament els pujo de dos en dos xD.

Aquí van alguns dels dibuixos que he fet. Els penjo a Facebook i a Instagram (eliramirez82). També algun a Twitter. :)

Web oficial: http://mrjakeparker.com/inktober

Catalunya vista per japonesos. Llegint Ko Tazawa

Fa anys, bastants anys, vaig llegir una ressenya sobre un llibre on s'explicava que un japonès havia vingut a Catalunya amb els seus dos fills i n'havia escrit un llibre. Després, mirant una mica, vaig veure que hi havia dos llibres: el que explicava com els nens havien vingut a Catalunya i el que explicava com els nens s'havien adaptat després un altre cop al Japó. Algun cop havia pensat en llegir-los, però entre una cosa i l'altre... ja se sap.

Fins fa poc. Vaig obrir el diari Ara i vaig veure un article d'oinió de Ko Tazawa que parlava sobre com el seu fill, ja gran, havia vingut l'11 de setembre per veure com es vivia la diada nacional. I es que Tazawa és el pare d'aquells dos nens! Per tant vaig dir-me: ARA ÉS EL MOMENT!

I res, dit i fet. Són tres llibres i curtets, amens! Són aquests:

1. Catalunya i un japonès, de Ko Tazawa

Desconeixia aquest primer llibre, però bàsic per entendre el context dels dos següents. Tazawa és un japonès que amb 25 anys i treballant en un banc, decideixen enviar-lo a Espanya per a que investigui una mica el tema, ja que estan pensant en obrir sucursals allà. Però no l'envien a Madrid, sinó a Barcelona.

Ell, que no sap espanyol, comença a veure que hi ha coses que no enten: és el seu primer contacte amb el català. 

El llibre explica bastanta cosa (dels tres, és el més complet). Explica com va conéixer la seva dona a Madrid, com un cop dominat l'espanyol va començar a mostrar interès pel català, com li va canviar la vida... i es que al poc temps va decidir deixar la feina del banc per dedicar-se a ser professor d'espanyol a la universitat japonesa. Un risc, però que li va sortir bé. 

El tio comença a aprendre català tot solet, amb cassetes i tal. Decideix subscriure's al diari Avui i tot! :-) I és gràcies al diari que contacta amb famílies catalanes i decideix fer-hi una petita estada. 

Crec que tot i que han passat anys des de que Tazawa va escriure el llibre, és interessant llegir-lo. La diferència entre japonesos i catalans, l'aprenentatge d'un idioma... etc. No falten comentaris tipu "alguns castellanoparlants a Catalunya deien que perquè perdia temps estudiant una llengua com aquesta". Bé, en fi. M'ha agradat llegir-lo!

2. Cartes a Yu i Kei

Aquest va ser el segon relat testimonial. 
A Tazawa li sorgeix la possibilitat de fer de professor de japonès a la UB durant dos anys, i aprofita per emportar-se la família cap allà.

En aquest cas el llibre es divideix en dues parts: per un costat cartes que escrivia als seus fills i per l'altra alguns costums i diferències entre una cultura i l'altra. El nen gran té 6 anys i el petit, 3. Decideixen des del primer moment que aniran a una escola catalana tot i que no tenen ni idea de cap dels dos idiomes que parlem aquí. Però ja sabeu, la inmersió és una cosa exitosa ;-). 

Després, com ja he dit, són comentaris del dia a dia: que si mengem moltíssims carmels, que si el concepte de bany és molt diferent, que si el paper de plata, que si la vestimenta... 

3. En Yu i en Kei tornen al Japó

I per últim, aquest tercer llibre. Sorprenentment en aquest cas utilitza la veu de'n Yu per narrar els fets en primera persona. És en Yu qui ens explica com va ser el retorn al Japó i com, poc a poc, es van haver d'adaptar a un sistema educatiu menys flexible i més estricte, i sobretot com van haver de posar-se al dia amb el tema dels kanjis i aquestes coses que fan els japonesos quan escriuen ;-) 

No són llibres amb una gran profunditat, però crec que com a anècdotics i culturals són un testimoni agradable i interessant. Poques persones farien lo que ha fet en Ko Tazawa, i crec que conéixer la seva història val la pena. I per cert, li van donar una CREU DE SANT JORDI.

Pel·lícules de la setmana: Embarazados | Requisitos para ser una persona normal

Aquesta setmana vull destacar dues pel·lícules que he vist darrerament i que, en certa manera, tenen punts en comú: són espanyoles, són comèdies romàntiques. Són aquell tipus de pel·lis que potser no passaran a la histìoria del cinema, però que són simpàtiques de veure, distretes i et fan passar una bona estona. Si hagués d'escollir una de les dues, em quedo amb la segona, la de los "requisitos".

Embarazados (2016) [Juana Macías]

He de dir que el Paco León és un actor que no és sant de la meva devoció perque pràcticament sempre fa el mateix paper i jo no sóc gaire de mirar comèdies, però no està mal aquí. Fa el seu paper habitual.

Pel pòster ja es pot preveure quin és l'argument: ella vol quedar-se embarassada i ell té un d'aquests atacs de pànic d'home inmadur que no vol responsabilitats i etc. La cosa és que ho intenteb amb fecundació in vitro, ja que ella comença a tenir símptomes pre-menopàusics (tot i ser jove) i ell té un esperma que, segons l'especialitsta, és "pobre, gandul i anormal".

Bé, distreta! Li poso un cinc.

Requisitos para ser una persona normal (2015) [Leticia Dolera]

La catalana Leticia Dolera dirigeix i protagonitza aquest simpàtic film on una noia decideix actuar per convertir-se en una persona normal (ja que fins ara tot havia sigut un desastre, segons ella mateixa diu). Què vol dir ser normal? doncs tenir hobbis, tenir vida social, tenir feina, parella...ser feliç. Poc a poc va solucionant cada un dels temes de la llista amb l'ajuda d'un noi gordet que treballa a l'Ikea, que també necessita ajuda per aprimar-se una mica.

La pel·lícula és dolça, simpàtica, amb algun moment trist puntual però en general molt molt positiva i entretinguda (m'encanta una escena plena de globus i un cotxe. I sóc molt fan de la noia aquesta!

Les fantasies del nàufrag (Pep Albanell)

Ja fa forces setmanes que em vaig agafar aquest llibre en préstec de la biblioteca, i la veritat és que em va agradar força. He de reconéixer que el vaig escollir com qui agafa una poma d'un supermercat, deixant-me endur per la il·lustració de la coberta, que la trobo ben maca:

La veritat és que em va atrapar força. Són capítols d'infantesa, una biografia plena de petits detalls on hi passen moltes coses i on veiem poc a poc com canvia el país i com un nen es va fent gran.

El llibre, com he sabut després, ha estat guanyador del 50è Premi de la Crítica Serra d'Or (un premi que es dóna a obres catalanes de qualitat i que aporten difusió cultural i, també, un dels premis literaris més antics del nostre petit país).
Llegir el llibre és endinsar-se en una época on encara no es podia parlar català i on tot escasejava. De fet, tot comença quan la família es trasllada a la Seu d'Urgell, on aterrarà en una escola que no és sant de la seva devoció i on, sobretot al principi, li costarà fer-hi amics pel seu caràcter tímid i introvertit.
.
Però no és un llibre negatiu, al contrari: aquest seguit d'anècdotes fan que els lectors sentim una gran empatia per aquest noi que adora els llibres sobre nàufrags i que, a mesura que es va fent gran, va descobrint el món de l'amor i les noies i comença a forjar la seva carrera com a escriptor. Cal dir, sobretot, que una de les coses que més em van agradar del llibre és que les biblioteques hi tenen un paper important. Des de que les descobreix, el seu petit món canvia per obrir-se una gran finestra cap a ple de móns amagats dins les pàgines. Veiem-ne alguns fragments:
.

-"Jo ja no tenia edat per a ser un bon lector d'en Patufet. [...] Però el que vaig descobrir, per a marevella meva, era que podia llegir en català amb la mateixa fluïdesa que ho feia en castellà, sense ni un entrabanc; entenia fins i tot les paraules que no entenia! Era el meu idioma, les meves paraules: ningú no m'ho havia explicat abans, això, ni a l'escola, ni a casa, ni al carrer. Institintivament entenia molt millor el català que el castellà, arribava més al fons de les paraules, perquè encara que fossin desconegudes per a mi, les tenia totes, totes, dintre meu, a la sang."

"-I si anessis a la biblioteca?

A la plaça de Patalín, damunt les oficines de la Caixa, al primer pis, hi havia una biblioteca. Jo no hi havia estat mai. Aquella tarda, en plegar de l'escola, hi vaig anar.

Només entrar vaig quedar sobtat per la quietud i el silenci que s'hi respirava. Em feia pensar en el recolliment de la catedral de la Seu quan no s'hi celebrava cap acte litúrgic... [....] prestatgeries a totes les parets. Totes. Només quedava lliure el pas dels balcons. I plenes de llibres. Allà hi havia centenars, milers de llibres".

"-Ja sé el que busques. Llibres de nàufrags. [...] Va fer-me el gest que la seguís cap a on tenia la taula i em va mostrar un arxivador que hi havia al costat de la seva taula.

- Aquí hi ha les fitxes de tots els llibres de la biblioteca. Estan ordenats per autors, per títols i per géneres, però no per temes. Vull dir que potser costarà una mica més de trobar-los, però no t'amoïnis que trobarem alguns llibres d'aquests que t'interessen"

- "-I el puc llegir així, sense més ni menys? [...]

- Sense més ni menys no. T'hauré de fer un carnet de lector i per això m'hauràs de dur una autorització signada pel teu pare o la teva mare. Ara et donaré l'imprès. Amb el carnet podràs llegir el llibre que vulguis. Aquí i o a casa teva amb el sistema de préstec...

Ni ho sospitava, jo, que les biblioteques fossin una meravella tan increïble. Tot aquell munt de llibres a la meva disposició. Allà hi havia lectura per anys i anys! 

He destacat el primer paràgraf pel tema del català i els altres tres pel tema bibliotecari, però hi ha un altre personatge important en aquesta història: el senyor Miñambres, l'entranyable llibreter que l'ajuda a trobar llibres sobre nàufrags i que poc a poc van consolidant una forta amistat.

--

Pep Albanell va néixer a Vic ara fa uns 70 anys. Ha escrit moltes obres, i quan escriu literatura infantil ho fa sota el pseudònim de Joles Sennell.

Biblioteca de la Fundació Antoni Tàpies

Fa una setmana vaig anar de visita a la biblioteca de la Fundació Antoni Tàpies. Es tracta d'una visita professional organitzada pel COBDC, com la que es va fer a la Biblioteca del Seminari (que ja vaig comentar aquí) o tantes altres que fan de forma periòdica.

La visita ens la va fer la Glòria Domènech, que segons les seves pròpies paraules, porta treballant allà des de l'inici, des que es va crear aquesta biblioteca (principis dels anys 90, amb l'edifici de la Fundació en sí).

L'edifici

Potser no heu estat mai a la Fundació per dins, però no tinc cap dubte que haureu passat per davant més d'un cop. L'edifici -al carrer Aragó davant mateix del Servei Estació- és d'aquells que t'hi fixes, i més amb aquelles coses de ferro que cauen penjant de dalt de tot.

Aquest edifici és una antiga editorial, la Montaner i Simón. Tot i que ara poques persones la coneguin (i m'hi incloc) durant la seva época va ser una editorial molt important i editava llibres súper macos. Exportaven molt, sobretot a Llatinoamerica, i estaven bastant forrats de pasta pel que es veu. De fet l'edifici és de Domènech i Montaner, que era un parent (Montaner i Simón eren dues persones, no una).

La biblioteca

Al primer pis del museu es troba la biblioteca, protegida per uns vidres:

No és molt gran, però per ser especialitzada i tal, ja fa el fet. 

Es tracta d'una biblioteca especialitzada en tot el que és art modern i contemporani, a part de guardar tota mena de fons sobre l'obra de Tàpies (nota: també hi ha un arxiu, però no el vam poder veure perque està en fase de restructuració). El fons és ampli: va començar amb uns 5.000 documents, però ara ja passen dels 50.000. Cal dir que Tàpies va fer una donació de la seva biblioteca personal i va créixer bastant en el seu moment. A la web posa que creix uns 2.000 volums l'any (em sembla una barbaritat XD!).

Tenen un interessant fons de revistes. Cal dir que moltes d'elles ja no les reben actualment, ja sigui perque ja no existeixen o bé perquè el preu de subscriure's és molt elevat. Això avui en dia no és problema tenint en compte que la majoria de coses estan en línia i sempre hi ha una biblioteca que ho té subscrit (o no, però ja m'enteneu). (De fet lo ideal és que totes les biblioteques es possesin d'acord per a les subscripcions, així dues biblioteques no tindrien la mateixa revista o una revista no es quedaria sense ningú que la subscrivis). DE FET, no, DE FET el que seria interessant és UN ÚNIC CATÀLEG que inclogués biblioteques públiques, universitàries i especialitzaades, siguin municipals, gencat o fundacions privades... si bueno, m'estic flipant, però estaria molt bé. Sabeu la quantitat de biblioteques que tenim a Catalunya? no? fliparieu. En sèrio. Ja només de biblioteques vinculades amb temes artístics n'hi ha unes quantes.... deixant les universitàries d'art i disseny a banda. No, en sèrio, MOLTES. MOLTES BIBLIOTEQUES. 

Bé, segueixo parlant de la visita, que em despisto.

Parlava de les revistes. En tenen unes 500 i pico, de les quals una cinquantena es reben encara ara de forma periòdica.

La bibliotecària ens va comentar que antigament hi havia overbooking per venir, però que ara ja no. Suposo que és normal, els temps han canviat, la forma de treballar i fer recerca, també. Ens va comentar que estaven més o menys als mil usuaris anuals.

Hi ha unes 15 cadires punts de lectura repartits per la sala. L'entrada a la biblio és lliure, pot anar tothom qui ho vulgui sempre i quan es demani cita prèvia.

El catàleg està en línia i tenen VIRTUA. Ella mateixa comentava que aquest sistema ja li va bé per les necessitats de la biblioteca (nota: aquí es va produir un petit debat sobre les RDA i tot plegat). 

De fet la visita en sí no va ser molt àmplia perque l'espai és petit, però es van produir interessants debats i opinions. Un altre tema estrella va ser com poder difondre tot això i si realment interessa obrir-ho al màxim de gent possible (és a dir, si s'han de destinar recursos econòmics -que són pocs- a fer coses per un públic que potser no és el nostre objectiu). Bé, van haver opinions per a tots els gustos. El pressupost anual realment era força ajustat i dins aquesta quantitat entra el manteniment de catàleg, subscripcions a revistes i compra de llibres. Realment no s'arriba a gaire més.

 Per acabar, us poso una foto d'uns petits tresors que la noia es va mostrar:

Només queda donar les gràcies, tant al COBDC per organitzar aquestes coses com a la bibliotecària i la Fundació mateixa. :-)

• Més info: http://www.fundaciotapies.org/site/spip.php?rubrique283

Escola Joso. Primeres impressions

Dissabte vaig començar una nova etapa, vaig començar un curs de còmic a l'Escola Joso de Barcelona. No sé quan durarà (aquestes coses saps quan comences però no quan acabes). En principi són tres anys, però si veig que no donc la talla, potser faré un any i prou. Ja es veurà! De moment, n'estic molt contenta! Però no en sé gaire.

Primeres impressions de l'escola

El primer dia de classe en un lloc nou sempre hi ha una mica de nervis. L'escola es troba a la parada de metro d'Entença, prop de l'estació de Sants. 

El meu curs (1r de còmic) es fa els dissabtes de 10 a 14. Quan vaig arribar, deu minuts abans, hi havia molta gent a la porta. Es veu que fan molts cursos el dissabte pel matí! I bueno, jo patia per si em trobaria una classe plena de nanos jovenets, però al final hi ha de tot. Potser als cursos de manga hi ha més joventut, no sé. A la meva classe hi ha varietat.

Les aules, dividides en dos pisos, tenen noms d'artistes coneguts. Jo estic a l'aula HERGÉ, i a les parets hi ha coses de Tintín. Són unes classes maques i funcionals, amb unes taules una mica reclinades. Una cosa que em va fer gràcia és que a les 11:30 fem la pausa però sona un timbre, com si fossim a un institut jeje. Em va fer gràcia.

Primers exercicis

La classe de dissabte va tenir dues parts. Primer cadascú va haver de dibuixar una escena interior on hi apareguessin tres personatges i dos d'ells estiguessin interactuant i un altre estigues assegut. Vaig suar una mica perque ens va donar dues hores per fer-ho. No sabia que fer, jo normalment sóc de NO dibuixar gaire i no pensar-hi massa, no acostumo a fer esboços a part, sempre vaig directe al resultat final. Més de 15 minuts dibuixant a llapis ja em sembla molt, pel tipus de dibuix que faig jo (poc currat).

Bueno, al final vaig fer esboços i tal. Jo mirava de reüll a la gent de classe i m'espantava de l'alt nivell que tenen la majoria. :-). Aquest és l'esboç que vaig fer jo. L'altre tema és que a mi em mola dibuixar en petit i allà tot ha de ser dinA3, per tant quan vaig voler fer això en gran i ben definit, va perdre una mica d'expressivitat.

La segona part de la classe va ser ANATOMIA. Aquí sí que vaig suar. Diu el profe que aquest primer trimestre farem molta anatomia. Jo pateixo, perque els meus ninotets tenen poca base anatòmica... però hem vingut a aprendre xD!

Bueno, això és una fotocòpia que ens va passar ell:

La cosa està en que una figura així ben proporcionada hauria de tenir 8 vegades la mida del cap. 8 VEGADES. Jo potser faig tres vegades la mida del cap... (...). El resultat de l'exercici reconec que és una mica cutre perque m'han quedat rollo "CABEZA REDUCIDA" o, el que seria el mateix, caps de nen en cossos d'home.

De moment no ho sé fer millor xD!

Pel·lícules de la setmana: Los niños lobo | Sing street | Pan

Tres més.
A bon ritme, aquest any!

Niños lobo (Ôkami Kodomo no Ame to Yuki - The Wolf Children Ame and Yuki) [2012]

Una gran sorpresa, amb aquesta pel·lícula. Li acabo de posar un 9 a Filmaffinity, i penso que potser és de les més altes que he posat aquest any. M'ha agradat molt. 

Dirigida per Mamoru Hosoda (una mena de Miyazaki), la pel·lícula va d'una noia que s'enamora d'un noi en la seva època universitària. Al cap d'un temps d'anar-se veient, li explica que ell en realitat és un llop. Ella no fuig, al contrari, es queda amb ell i decideixen tenir fills.

Tot va bé fins que passa una desgràcia... i és aquí quan decideixen anar a viure al camp, en una casa molt totoriana. 

La pel·lícula abarca un període de 15 o 16 anys, més o menys. Els nens creixen i, a mesura que ho fan, han d'intentar controlar els seus impulsos per no convertir-se en llop, cosa que sovint serà prou difícil. També, a mesura que van creixent, trobaran diferents problemes i arribarà un dia en que hauran d'escollir quin tipus de vida volen viure. Tot plegat, una petita meravella de pel·lícula que no us hauríeu de perdre :)

Sing street (John Carney) [2016]

El director de Once i Begin Again ha tornat aquest any amb una pel·li amb molta música: Sing Street.

Aquest cop el protagonista és en Connor, un nano de 15 anys que arran de la situació econòmica de la seva família, ha de canviar d'escola i es topa amb un lloc no gaire agradable. La cosa, però, canvia quan veu una noia que li mola a els afores del institut i gràcies a això, decideix muntar un grup musical amb els seus amics (frikis).
La música que fan sona bé, -influenciada per tot el boom musical propi dels anys 80- i poc a poc van creant noves melodies que enganxen i que fan que no puguis desenganxar-te de la pantalla. Us en deixo una mostra (i trio aquesta no només per la cançó, que m'agrada, sinó també pel fet que surten imatges de la pel·li i així també veieu una mica l'estètica de tot plegat).

Pan (Joe Wright) [2015]

Bé, aquesta ja un pèl més justeta (tot i que tampoc com per guanyar Razzies, tal com llegeixo a Filmaffinity). És una de tantes pel·lis sobre Peter Pan, però amb un enfocament diferent i buscant calar entre els seguidors del personatge mentre intenten captar públic nou infantil.

Ni tan mal. Em va sorprendre gratament, però em costava d'encaixar la història en tot l'univers Peter Pan pròpiament dit. El punt de partida és un orfanat londinenc on hi viu un nen que es diu Peter. Una nit, arriben uns pirates amb un vaixell volador i se l'emporten juntament amb els seus companys. La cosa és que segresten nens per fer-ne esclaus al País de Nunca Jamás... però un cop allà, descobreixen que en Peter és una mica diferent a la resta de nens. I bueno, lluiten contra un pirata que s'anomena... Barbanegra. I en Garfio és, ara per ara, el seu millor aliat. 

Coses de la vida. Li poso un 6, perque realment té uns efectes visuals molt bons i es deixa veure bé, però no passarà a la història, no. ^^U

Poso un vídeo musical, també. Tots els nens esclaus cantant a ritme de Smells ike teen spirit

Restaurant de la setmana: Dolça Herminia

Esteu pel centre, voleu dinar i voleu quedar bé amb la persona amb qui aneu sense haver de gastar massa? Doncs la Dolça Herminia és un dels llocs a tenir en compte.

És un restaurant de la cadena ANDILANA, que ja té altres restaurants com LA RITA o el FLAMANT (per cert, dues bones opcions també a tenir en compte... personalment el Flamant el trobo un lloc molt agradable).

Està molt ben situat: al caarrer Magdalenes. Ara direu... ON DIUS? sí, cert, el carrer magdalenes no és gens conegut, però si obriu el Google Maps i el busqueu, descobrireu que queda a tocar de Via Laietana i més o menys a l'alçada del Palau de la Música, però a l'altra vorera.

Com veieu a la foto, es tracta d'un lloc força bonic (per això deia que serveix per quedar bé) i entre setmana hi ha un menú migdia que no arriba als 11 euros. També hi ha opcions per menús de grup i coses d'aquestes... i ah! hi ha una promo de un menú gratis per cada 10 menus fets (pregunteu per la promo de migdies 10+1)

Quin tipus de menjar podem trobar-hi? 

Doncs cuina de mercat variada. Jo un dia vaig menjar una butifarra amb patates, per exemple. A la web (http://www.grupandilana.com/es/restaurantes/la-dolca-herminia) podeu trobar-hi uns pdfs descarregables amb la carta i demés.

Tal com passa a la resta de restaurants de la cadena (o quasi tots, si més no) no es permeten les reserves prèvies. Aneu-hi amb temps, s'omplen amb relativa rapidesa!

Harry Potter y el legado maldito (J.K. Rowling)

És un any una mica Potter, no ens enganyem. L'estrena de l'obra de teatre a Londres i la propera estrena de la peli de les criatures màgiques està fent que torni a haver-hi una mica de febre potteriana. I bé, no és bonic això? Ara bé, no hem d'oblidar que l'objectiu principal és que ens rasquem la butxaca ;-)

Que fessin una obra de teatre ho trobo súper bé, i més si no és una obra sobre el que tothom ja sap o ha llegit sinó que s'ha buscat un nou argument i certs nous personatges per atrapar a tothom. És una bona tècnica fer-ho ara, tants anys després, ja que les noves generacions estan creixent sense Harry Potter i aquesta és una bona manera per atraure'ls. I de pas, tota la resta que ens hi vam enganxar ;-)

Dit tot això, ara parlaré del llibre. Un petit escrit sense spoilers i un altre amb spoilers. Podeu triar!

HARRY POTTER Y EL LEGADO MALDITO (NO SPOILERS)

Abans de parlar del llibre, una puntualització. Algunes persones em van preguntar pq no el comprava en català. Bé, és una qüestió llarga d'explicar. A mi m'agrada llegir en català, però si una saga l'he començat a veure o llegir en catsellà, em costa. És lo mateix que amb les sèries, si començo amb un idioma no puc canviar-lo... i bueno, vaig llegir els tres primers en castellà perque la cosa va anar així i després el 4rt en català i OH. No em va agradar!!! ja no per el canvi d'idioma, sino per la traducció. Els llibres del Potter han seguit una lògica al ser traduïts a la nostra llengua. Ho respecto però no ho comparteixo. Se'm fa raro que uns nanos anglesos tinguin cognoms catalans, per molt que aquesta fos la intenció de l'autora al escollir els noms (que tinguessin doble sentit o tal). I no. Que no.

Dit això, seguiré. Tal com vaig posar al facebook l'endemà d'haver-lo comprat i llegit...

Lectura imprescindible? No. Entretinguda, emotiva, ràpida de llegir... veure personatges que han crescut amb tu... sí. Això sí. No me'n arrepenteixo gens i llegiria cada llibre que sortís de la saga, però desenganyem-nos, és un producte only for fans 

Crec que amb això ho resumeixo prou bé. El llibre l'he esperat amb moltes ganes i l'he llegit del tirón perque enganxa i perque sento molt de carinyo per aquests personatges, però aporta poc o gens. Fa gràcia perque veiem molts personatges aparèixer de nou entre les pàgines i conéixer una mica millor que se n'ha fet de les seves vides (recordem que la història es centra 19 anys després de la finalització del darrer llibre). És entretingut i maco, sempre hi ha una bona excusa per tornar a Hogwarts.

Que sigui teatre no molesta gens i de fet en el fons casi ni ho notes. Em va fer gràcia una conversa mantinguda a principis del llibre entre el Harry i la Hermione, on ella li ofereix un toffe i ell li respon que no pot, que han deixat el sucre. Em va semblar una conversa una mica surrealista, però em va fer molta gràcia. M'imagino el Harry i la Ginny Weasley a casa, amb els fills, fent vida normal i deixant el sucre de banda per mantenir una dieta més sana i equilibrada. M'imagino que potser el Harry revisa el menú de Hogwarts per mirar si els seus fills estaran ben alimentats... per favor, no jajajaja!! aquest tipu de converses tan mundanes no són pròpies del món de la màgia! s'estan convertint en muggles!

Bé, res més. Trobo que agradarà a quasi tothom 

HARRY POTTER Y EL LEGADO MALDITO (SPOILERS)

Ara us faig la versió spoiloritzada.

Per començar, repassem l'argument: es tracta d'una nova aventura potteriana on aquest cop han passat 19 anys i els protagonistes són dos: el Albus Severus Potter, fill del Harry Potter i la Ginny Weasley i el Scorpius Malfoy, que ja no cal que digui de qui és fill.

Es coneixen el primer dia de curs, al tren que porta a Hogwarts. De seguida es fan amics i la cosa està en que al nano Potter el posen a Slytherin (¡un potter en slytherin!, que diuen ells tots sorpresos...) Realment els uneix que són molt semblants: l'Scorpius és fill d'un Malfoy i, tot i ser molt empollon i treure molt bones notes (rollo Hermione) no té gaires amics perque una llegenda gira al seu voltant i es diu que és fill del propi Voldemort. Per altra banda, el nano Potter no només l'han posat a la casa de les serps, sino que és mal estudiant, bastant patosillo i es pot dir que no li agrada gens Hogwarts. 

Per no perdre el costum, els nanos es posen en problemes i oh, TATXAN, torna a sortir en Voldemort. Si, sembla que no puguin haver-hi més enemics. Bé, suposo que si realment hagués sigut un vuitè llibre potser hagués sigut diferent, però entenc que per l'obra de teatre volien un producte molt similar als set llibres que el precedeixen.

Tenim un Voldemort però no com us penseu, sino una FILLA d'ell. Sí, increïble. Es veu fa 19 anys el Sr aquest es va tirar a una d'aquestes que duia la marca tenebrosa (la Bellatrix) i en va sortir una noia... de la qual curiosament no se'n sap res fins als 19 anys.

Està clar que el que vol aquesta noia es que torni EL MAL al regne de la màgia o sigui que ja us podeu imaginar que se les empescarà per aconseguir-ho. Involucrant, és clar, als dos hereus protagonistes. 

Dit això vull fer una pausa per recordar que el Harry i la Ginny tenen tres fills, i no només un. Però l'Albus Severus és l'únic protagonista i deixa totalment de banda al James i a la Lily, els altres dos. Però bé, no passa res. La Rowling sempre deixa de banda alguns germans.. o no recordeu que els Weasley n'eren uns quants??????? XD

Després hi ha un altre tema, que tornen a recuperar el tema del Cédric Diggory. La cosa està en que el que es preten es tornar enrera (torna a sortir el tema dels giroscopis) per evitar el moment en que el Voldemort va matar el Cédric i no al Potter. (Bé, és un tema més complex però si us llegiu el llibre o entenc que ja l'heu llegit.. doncs això). Em sembla bé recuperar el tema, no dic que no, però tot plegat és un argument un pèl forçat per poder justificar algunes coses i que tot s'assembli sospitosament als llibres anteriors. No hi ha res nou, en aquest llibre. Només faltava recuperar en Dobby i en Sirius Black i tindriem el joc complet :-) 

Bé, ara que he escrit tot això sembla que no m'hagi agradat i no eh!! que m'ha agradat molt... estavem esperant-lo com agua de mayo, però que ja m'enteneu. És más de lo más. Les mateixes històries amb diferents noms, els mateixos enemics, el mateix sentiment fraternal i amical per combtre-ho tot, etc.