Restaurant de la setmana: Barcelona Milano

Al carrer Villaroel número 190 hi ha un restaurant italià que és d'aquells que et fan quedar força bé, o sigui, d'aquells que no et costen un ull de la cara i que és prou maco com per portar-hi a menjar gent quan tens un compromís o bé vols recomanar a algú que ve de fora. Això sí, cèntric-cèntric no és.

Jo no el coneixia, però una companya de la facultat amb qui sempre diem de veure'ns més sovint (i mai ho complim) me'l va fer descobrir i vam anar-hi. Això és el que vam menjar:

Una mica de pa amb tomàquet per anar picant mentre venia el plat

Un plat de pasta (ella un risotto).
D'acord, les meves fotos són força cutres.

Il dolce

Aquesta és la web: http://www.restaurantbarcelonamilano.com

La carta té dues parts, per una banda tenim menjar més típic de Barcelona (o d'aquí, en general, ampli) i per l'altra banda tenim la carta italiana, amb pastes i risottos i coses d'aquestes més típiques d'allà.

El local és força bonic i el que em va agradar més és l'exposició dels vins. Bé, a mi el vi no m'agrada i la veritat és que no hi entenc, però allà els tenen tots ben posats enmarcats en vidre. He trobat una foto a Internet on es pot veure:

Hi tornaria? sí.

16è Tastacontes a Vilafranca del Penedès

El Tastacontes de Vilafranca, organitzat per la gent del ZigZag, comença ja a ser una cita habitual. L'any passat m'hi vaig estrenar, però enguany he repetit i no puc més que recomanar-ho. És una activitat molt maca!

Es tracta simplement de fer dibuixos en directe. Els nens i nenes de Vilafranca (que prèviament han estat escollits per un concurs) van pel carrer amb els seus contes buscant algú que els hi pugui il·lustrar, i allà estem nosaltres, uns 30 dibuixants amb el llapis ben apunt i disposats a donar forma a les històries d'aquests petits grans escriptors.

El temps de reacció és ben poc: arriben, llegeixes la història i et poses a dibuixar. És recomanable intercanviar algunes idees abans, no fos cas que comencis a dibuixar una princesa amb un vestit lila i et digui que ha de dur un vestit negre ;-) Jo aprofitava el paper de sota per fer alguns esboços i comptar amb el vist-i-plau dels autors.

També es recomana molt que els propis autors participin, per tant si mentres tu pintes un tros ell pinta un altre, fantàstic! i això tenint en compte que a més disposem de petits ajudants, nens i nenes del ZigZag (taller creatiu ubicat al mateix caarrer i organitzadors de la festa) que ens poden donar un cop de mà pintant i ens ajuden amb tot el que faci falta (canviar l'aigua del pot, buscar colors, fer barreges...) són un encant.

I al final de tot, una expo! 

Si puc l'any vinent hi tornaré :-)

I si sou il·lustradors i voleu provar-ho, endavant! Està molt i molt bé!

Victòria (TNC)

Fa pocs dies vaig anar al teatre a veure VICTÒRIA, que la feien al TNC. Per la gent jove hi ha unes entrades que surten a meitat de preu i està molt bé (14 euros en comptes de 28, sempre i quan no sigui divendres o dissabte nit). Més val que aprofiti ara que encara ho sóc, a molts llocs amb 33 anys ja fa temps que has deixat de ser jove (i que ho consti que ho dic pels senyors del Carnet Jove. Volem carnet jove fins als 64 anys!) :-)

Bé, però anem per feina. L'obra, Victòria.

Victòria és nom de dona i en aquest cas és el nom de la protagonista, una dona que a força de les circumstàncies es fa forta i valenta. Interpretació magnífica d'Emma Vilarasau (tot i que ningú podria posar-ho en dubte, és una de les actrius catalanes amb més potència, per no dir la que més, #SócFan, no hi ha actriu que pugui bordar els fets dramàtics millor que ella :-D) acompanyada d'altres actors i actrius de gran anomenada: Pere Arquillué, Jordi Boixaderas, Mar Ulldemolins, Mercè Aránega, Joan Anguera i un jovenet però ja crescut Nil Cardoner, un dels nens amb "polsera vermella". Tots ells dirigits sota les ordres de Pau Miró.

L'obra està ambientada als primers anys de la dictadura, durant la postguerra. Comença amb un enviudament de la protagonista i la seva lluita per mantenir la barberia "a flote", el negoci del seu difunt marit i un negoci força complicat per a una dona sola. Però poc a poc la cosa canvia i les circumstàncies porten a la dona a conéixer altres formes de finançar-se i entrar en mercats clandestins de certs productes prou buscats, cosa que li dóna un sobresou i li fa entendre que la corrupció i els trapicheos estan ben a la ordre del dia i tothom en vol pendre partit. Però el plat fort arriba al final de la primera part, quan arriba a la barberia una noia provinent de França i fa capgirar tot allò establert. I poc a poc anem veient traicions, sentiments i plors. Denunciar als qui tens a prop per aconseguir algun favor, demostrar que ets fidel a una pàtria per por de posibles represàlies o fins i tot apresonaments i tortures. 

Expo "The art of the brick" a la Cúpula Arenas

S'ha de reconéixer que l'entrada era una mica careta, i més si hi volies anar en cap de setmana perquè no t'encaixava cap altre horari. Però bueno, petit caprici i no fem llenya de l'arbre caigut, que al cap i a la fi no tinc vicis i visc sempre en plan low cost.

The art of the brick, una expo amb LEGO

I és que si la CNN diu que és una de les 10 exposicions que s'han de veure, no seré jo qui ho contradigui. I curiosament quan a l'estiu vam estar pels EEUU ja la vam veure anunciada a una de les ciutats... (no sé si Philadelphia) però al final l'he acabat veient a BCN, com ha de ser ;-)

La expo ha estat a la ciutat durant tres mesos, i va finalitzar fa pocs dies. Si us l'heu perdut, aquí van algunes fotos:

Treia aigua per la boca

Potser la més representativa de totes, la que dóna imatge i sentit a la expo

I és que l'autor, Nathan Sawaya, és un home que de petit jugava molt amb Lego i ja de gran, després d'haver guanyat pasta fent no sé quins negocis de corbata, va decidir deixar-ho tot i dedicar-se a això. Obviament s'ha de tenir diners per començar a fer algo així, però aviat li va sortir a compte i es va començar a fer molt famós. I a la gent de LEGO, clar, li va molt bé. 

A mi m'agrada perquè sempre he sigut molt de Lego. A casa teníem una caixa vermella plena de peces i amb ma germana sempre jugàvem.

També hi havia quadres plans amb una mica de relleu:

 I fins i tot un dinousare de 80.000 peces:

De cada obra se'ns deia el nombre total de peces i el temps de dedicació. Segons els tríptics, les 100 obres que es mosten sumen més o menys un milió de peces de lego. (Jo crec que en són moltes més).

Lectures: Gazpacho agridulce | Fresa y chocolate

Si alguna cosa he fet aquests mesos és llegir bastant i veure pelis. I fins i tot alguna sèrie, més enllà de Juego de Tronos (la qual em té enganxadíssima). Aquests són un parell de còmics que he llegit darrerament:

Gazpacho agridulce (Quan Zhou Wu)

El vaig descobrir no sé com, però em va agradar de seguida que el vaig veure. El còmic prové d'un blog, suposo que van veure que tenia éxit i el van convertir en llibre. L'argument és molt simple: són històries reals d'una noia xina que viu a Espanya. Ella i les seves germanes s'han adaptat a la vida espanyola, però els seus pares (sobretot la seva mare), encara pensen en tradicions xines i com a únic objectiu tenen el fet de fer créixer el restaurant i casar a les seves filles :-)

Aquí alguns exemples:

• Gastronomía fusión
• La primera comunión
• Las costumbres son difíciles de perder

Fresa y chocolate (Aurélia Aurita)

La lectura d'aquest còmic va ser fruit de la més pura casualitat però molt oportunista: els dilluns per la tarda he estat assistint a un curs d'edicions personals i enquadernació. Cada mes (aprox) feiem un llibret diferent aprofitant una tècnica i un tema que anava variant. Un dels exercicis era sobre sexualitat, i cal dir que tot i que el resultat ha sigut molt bo per tots, al principi ens va costar una mica, sobretot a mi, que no sabia com adaptar els meus cutre-dibuixos infantils a un tema així adult XD. El cas es que al final vam fer diferents parts del cos i vam fer uns collages que tenien un punt porno però també divertit, i va quedar un exercici força curiós. 

Bé, però tot això ho explico perque aquest curs el faig a l'Escola de la Dona, que està just a sobre de la biblioteca Bonnemaison, i molt sovint abans d'entrar a classe passo per allà i m'enduc alguna cosa en préstec. I casualment quan estàvem preparant aquest exercici vaig trobar aquest còmic a la secció de DESTACATS, dient, agafa'm, eli, agafa'm. I la veritat és que ens va inspirar bastant jejeje.

És un còmic que mostra la sexualitat tal qual, amb els dubtes -sobretot per part d'ella- i les noves experiències. Amb un to molt desenfadat. Fins i tot se n'ha fet la segona part, editada també per Ponent Mon.