Exposició dels 25 anys de Capicua

Quan era petita vaig anar a diferents casals i esplais, però n'hi ha un que, curiosament, en tinc molt bon record tot i haver-hi anat només dos anys: Capicua.

Va ser l'any 1991: jo feia 4art d'EGB i van anunciar que s'havia creat un nou esplai per als dissabtes a la tarda. La curiositat ens va fer apuntar-nos-hi amb una amiga, i la veritat és que, almenys a mi, em va agradar molt. Però només hi vaig estar dos anys: quan vam acabar cinquè la meva amiga va dir que ja no seguiria (ella ja no havia anat a les colònies de fi de curs) i jo, valorant els pros i contres, vaig decidir que també ho deixava. No per que no m'agradés, sinó perquè la majoria dels meus amics d'aquella època no hi anaven, i clar, en aquestes edats, és difícil quedar-se en un lloc on no hi tens gaires amics. La majoria de gent de la meva classe anava a DOFINS, i vaig canviar. 

Cal dir, però, que dofins era divendres a la tarda i es podien fer perfectament les dues coses... però Dofins era gratis i Capicua no, potser era aquest el motiu de que no erem gaires. (A veure, no era car, diria que eren 4.000 pts al mes). 

Hi he pensat de tant en tant en aquells dos anys al llarg de la meva vida, però més aquests dies, que han fet el 25è aniversari i han muntat una expo als baixos de la biblioteca.

Si penso en els meus anys d'esplais i casals, la majoria d'activitats que em vénen al cap són precisament del Capi. Recordo perfectament que fèiem una sortida de cap de setmana al llarg de l'any i una a final de curs. El primer any vam anar a Montserrat de cap de setmana (i en parlo precisament en aquesta entrada de blog del 2011), el segon any, a Cabrera de Mar. I les colònies de final de curs també les recordo molt bé: les cases, les olors, les activitats, els jocs de nit, les petites anècdotes... I mireu si em va marcar que fa un parell d'anys amb el cotxe vaig passar prop de Sant Salvador de Bianya i vaig haver de desviar la ruta per acostar-me en aquella casa on, probablement, em vaig fer una mica més gran del que era quan vaig sortir de casa.

Em sap súper greu, ara veient-ho amb el temps, haver deixat aquell esplai. A vegades les coses s'han de veure amb perspectiva per adonar-se de lo molt que ens han marcat, i aquest n'és un exemple. 

L'exposició m'ha fet recordar moltes coses. I ep, surto en UNA de les fotos:

Per exemple, el CARNAVAL. Com ja he dit, jo vaig anar només dos anys. Bé, el primer any, 1991, els de Capicua es van disfressar del CUC que és la mascota de l'esplai. Jo no vaig anar perque ja ens havíem compromès per anar amb els del Casal de l'Obrera, que anàvem de galls de Portugal. Bé, aquell any els de Capicua van guanyar. L'any següent no vaig fallar i em vaig apuntar amb l'esplai. Ens vam vestir de MUNTANYES. Vist amb la perspectiva actual, allò semblava el KuKuxKlan, però bueno:

El lloc on ens trobàvem cada dissabte és potser una de les coses més guais i nostàlgiques. Al costat de casa meva hi havia un lloc que li deien EL SINDICAT, l'antic sindicat... un lloc fosc (que jo recordi) i llarg on veien coses (no recordo el què). Però bé, al pis de dalt hi havia un bar tipu casinet de carajillos i al costat una sala molt gran que devia ser com una mena d'antic teatre (crec recordar que hi havia un escenari). Allà ens reuníem tots els grups.

Hi havia varis grups: els Belluguets (grup petits), els Bufanúvols (grup mitjà), els Arrandeterra (grup grans)... jo vaig començar i acabar sent una bufanúvol. Bé, l'espai aquell era molt gran. Nosaltres estàvem tocant a la paret del principi, on hi havia també una mena de taules de billar. M'haguès agradat que l'exposició hagués tingut fotos del local, quasi no el puc recordar amb claredat... fa tant de temps!

Un any vam fer un gran pessebre al marge esquerra de la paret i ens vam passar tota la tarda "allisant" paper de plata.

Foto de l'exposició

En fi, com segueixi escrivint acabaré fent un llibre, se m'està allargant molt aquest text! Només vull remarcar que van ser dos anys molt feliços, que recordo amb carinyo totes aquelles tardes de dissabte, els monitors, les gincames i jocs i... sobretot!! que gràcies a Capicua vaig descobrir la que avui en dia és la meva pel·lícula preferida: HOOK. Era un dia de pluja i vam anar a ...casa d'un monitor??... no sé, una casa de l'Avinguda Just Marlès i ens van posar el vídeo. Quan van sortir les lletres del principi vaig pensar, joder quin pal, però quan vaig acabar de veure-la vaig saber que aquella peli m'acompanyaria sempre.

Gràcies capicua! :-)

Pel·lícules de la setmana: The imitation game / El erizo

The imitation game (Descifrando el enigma) 2014

Aquesta nit són els Oscar. No he vist quasi cap de les pel·lícules nominades, però vaig fent els deures i, com a mínim, veig les que han estat nominades en anys anteriors ;-)

I aquesta n'és una, biopic sobre Alan Turing que va guanyar l'Oscar al millor guió adaptat (havent estat nominat a 8 categories), cinc nominacions als Globus d'Or i 9 nominacions als BAFTA, entre d'altres.

Alan Turing va desxifrar els codis secrets que utilitzaven els nazis gràcies a una mena de màquina-ordinador que es va inventar. Això va ser un punt clau per la victòria del grup dels aliats a la 2a Guerra Mundial.

La gran llàstima és que com que es tractava d'una missió secreta, ell no va tenir mai el reconeixement que es mereixia... i el pitjor de tot: al ser homosexual, va ser acusat, jutjat i obligat a seguir un tractament hormonal per a la castració química. Això li va provocar moltíssims problemes tant a nivell físic com emocional.

Turing va morir per una intoxicació de cianuri. No està clar si va ser un suicidi o no. Fa uns quants anys, al 2009, el govern britànic va emetre uns comunicats demanant perdó per com van tractar Turing els darrers anys de la seva vida... i al 2013, un indult de la reina Isabel II va acabar traient-li qualsevol tipus delicte.

Turing és considerat un dels pares de la ciència de la computació i un precursos de la informàtica moderna. Potser heu sentit a parlar del test de Turing, que és un test que permet jutjar la intel·ligència d'una màquina.

El erizo (Le hérisson) (2011)

Aquesta peli és una adaptació del llibre "La elegancia del erizo", que no vaig arribar a llegir mai [tampoc crec que ho faci ara] i que va ser un èxit, ja que va vendre més d'un milió d'exemplars i va estar durant quasi mig any en el número 1 de les ventes.

La peli és com un conte, molt al estil Amèlie. 

Tots els protagonistes tenen en comú el fet de viure en un mateix edifici, un edifici d'alt standing on hi viu gent amb molts de diners. 

Paloma és la filla petita d'un polític, una nena molt intel·ligent i que té per objectiu gravar el seu entorn per deixar un testimoni visual de la seva vida. Per altra banda tenim a la Renée, una dona que exerceix com a portera i que, sota l'aparença rústica i seca, és amant de la bona literatura i els bons coneixements. I per últim també tenim a Kakuro Ozu, un misteriós home d'origen japonès que tot just acaba d'arribar a l'edifici però de seguida ja es veu que és una mica diferent a la resta d'inquilins.

És una peli tendra, amb moments de tota mena (el més divertit, crec, és quan la Renée va al lavabo de casa del sr Ozu i veu tots aquells botonets del WC).

Restaurant de la setmana: Butipà

Bé, no és ben bé un restaurant, sinó una mena de fast-food a la catalana. Em consta que tenen altres locals, però jo al que vaig anar és al que està al nou espai gastronòmic del Centre Comercial Glòries, que el tinc quasi al costat de casa. No sé si coneixeu l'espai: fa poc van fer obres i han posat una planta -1 amb diferents espais per menjar. Un d'ells és el Butipà (és una barra i quatre tauletes amb tamburets). També hi ha un Panchito.

La història del Butipà

Segons la seva pàgina web, tot remunta l'any 2008, quan una persona va voler reinventar el típic entrepà de butifarra donant-li un aire més xic i innovador. Vamos, algo més modernet. I bé, arran d'anar provant cosetes, va acabar sorgint això, que no deixa de ser una butifarra amb complements varis i un pa tovet. També tenen altres coses, clar, però bàsicament és 95% butifarra. Resum: si no us agrada la butifarra no aneu. Jo crec que els vaig descrobir en ua d'aquelles caravanes que posen quan hi ha festes per la ciutat. La cosa aquella del "street eat" o algo així, que posen diverses paradetes de menjar.

El pa que li posen es boníssim, i la resta de complements són tots de la terra. També podem optar per diferents salses, que li donen un gustet més bo.

Tenen vàries ofertes interessants, com aquesta.

Escenas imborrables | Piltrafilla (Jeffrey Brown)

Alguna vegada he parlat del Jeff Brown aquí al blog. És autor de còmics, d'aquells que tenen el seu estil súper marcat i se'ls reconeix, sovint, una hora lluny. Crec que el vaig descobrir amb el genial "Gatos saliendo de una bolsa y otras observaciones" Una obra mestra expressada en poques paraules i traç senzill.

Bé, ell quan va començar feia còmics autoeditats amb coses que li passaven en el seu dia a dia. Després poc a poc es va anar fent famós i ara fa aquests llibres de Star Wars (Dark Vader e hijo y coses així) Moníssim si no fos perque el meu coneixement de la saga Star Wars és molt limitat (ho sento) i la meitat dels acudits no els pillo bé XD. Cal dir que també ha tingut fills i s'ha sumat a la moda dels pares-dibuixants que s'inspiren en els seus fills per crear, com ha fet Guy Delisle o l'Andrés Palomino, sense anar més lluny (craks tots dos).

Els dos darrers llibres que m'he llegit d'aquest bon home són potser els que hauria d'haver llegit primer: Piltrafilla i Escenas Imborrables (ara em faltaria llegir TORPE).

Són dibuixos simples, sovint oblidant detalls i proporcions correctes, però amb un to natural per explicar les coses que fa que el tio et caigui bé (i mira que hi ha coses que dius... mmmm.... joder nano) i acabis sentint una gran empatia amb ell. 

És curiosa la quantitat d'obres autobiogràfiques que ens envolten. Són moltes les persones que utilitzen la seva vida per explicar contes, fer còmics, composar cançons o fer pelis. Bé, en alguns casos es nota més que en d'altres... :-) Però sí, és curiós eh, qui li anava a dir a aquest noi que en uns anys es faria tan famós arran d'aquestes petites històries, capítols de vida privada que ell va voler fer públiques en algun moment?

Pel·lícules de la setmana: Robot & Frank

Robot & Frank (Un amic per a Frank), 2012

Fa unes quantes setmanes (bastantes, ja) vaig veure aquesta peli. La veritat és que la feien a la televisió i va ser una mica per inèrcia, però després de veure-la la veritat és que en vaig quedar molt contenta. I al buscar una mica per Internet he vist que les crítiques que se n'han fet són molt positives i que fins i tot va guanyar algun premi.

L'argument, purament l'argument, potser no té res d'especial: un home ja gran que havia sigut lladre de joies comença a patir alguns símptomes típics de les persones grans, i el seu fill decideix enviar-li un robot a casa perquè l'ajudi una mica amb les tasques domèstiques. Aviat, però, ell comença a adonar-se que amb un robot és molt més fàcil fer-ho...... tot. Inclús lo que no és èticament correcte. Vaja, un ajudant ideal per tornar a la seva activitat habitual.

Ara bé, aquest argument és potser l'excusa per parlar una mica dels límits de la robòtica o com els robots es barrejaran entre nosaltres per ajudar-nos o suplir algunes funcions humanes (per cert, no us perdeu la exposició del CCCB, +Humans, que va una mica d'això... ja penjaré alguna foto un dia d'aquests). Bé, doncs això. La peli és molt interessant en aquest sentit. Amb humor i bons diàlegs van sortint molts temes, com la memòria borrable d'aquestes maquinetes amb veu i potes, la manipulació "per a fer el mal", etc. (que hagués passat si en Frank fos un assassí i fes que el robot l'ajudés?)

Les biblioteques a la pel·lícula també tenen un paper molt important, raó de més perquè m'agradés encara més ;-) la protagonista femenina, la Susan Sarandon, fa de bibliotecària.

La bibliotecària i l'usuari #AmorEntrePrestatges #PeliTV3 pic.twitter.com/UCuQ8UD8fv

— Eli Ramirez (@eliramirez82) 8 gener, 2016

No només hi ha una petita història d'amor (bé, algo) entre els protagonistes sinó que a més es plantegen dubtes sobre com seran les biblioteques del futur. La pobra bibliotecària diu que aviat la biblioteca ja no serà com ha estat sempre perquè la gent té poc interès amb els llibres.
 

De fet, una de les coses que roben el Frank i el seu amic robot és una relíquia: una edició del Quijote.

En fi, crec que és una peli maca, tendre, entretinguda i amb contingut.

Restaurant de la setmana: Angus + Carnaval

Quan arriba Carnaval, cada ovella al seu corral! (ai no, això és per Nadal, oi? ;-D). Bé, per Carnaval també: el carnaval, si puc, m'agrada passar-lo a Lloret. La rua, que forma part de lo que es denomina com a "Carnaval Costa Brava Sud" és maca i té una participació molt alta, i normalment també després quedo amb gent per sopar i hi anem disfressats, cosa que dóna una mica d'ambientillo.

Les disfresses normalment les comprem, no ens compliquem gaire la vida. Ara fa un parell o tres d'anys vam agafar uns de pingüins, i a banda de sortir a sopar també ens vam animar per participar a lo de "Disfresses al carrer", I VAM GUANYAR EL SEGON PREMI :-)

i bé, aquest any hem anat de pollastres. No hem fet lo de les disfresses al carrer, això no, però bueno. Un altre any serà. El que sí que vam fer és lo de sopar fora, i vam triar un restaurant lloretenc al qual cap de nosaltres hi havia estat encara: l'ANGUS. Es rollo american way of life

Vamos, el típic lloc per menjar hamburgueses amb ketchup i blat de moro.

Vam quedar contents (potser l'únic fallo és que són una mica lents...). El menjar estava molt bo i anaven també disfressats, cosa que transmet bon rollo. A més, el local és molt bonic, molt americà. Total, un bon lloc per anar a sopar amb amics i que no t'ho deixes el sou (els preus són correctes).

Val, i ara la foto de grup, els pollitos en acció. Bé, o gallines.

Vam abaixar el cap perquè es veiés bé la part superior de la disfressa. :-) Jo sóc la que està al final a l'esquerra, la que té la cresta caiguda ¬_¬

Dibuixant per aquí i per allà

No m'agrada tenir un blog i tenir-lo abandonat, em fa una mica de pena. ^_^ ...El que passa és que una de les feines que faig darrerament és redactar articles per a blogs "ajenos". És a dir, part de la meva jornada laboral consisteix en crear contingut per a clients que volen articles per als seus blogs, el que significa que potser al llarg del dia acabo escrivint una mitjana de 12-15 articles d'entre 500 i 700 paraules i quan arriba el torn d'actualitzar el meu, desisteixo. I en el fons sempre hi ha cosetes per explicar, coses que bàsicament importen potser a poca gent però que m'havia acostumat a compartir-les en aquest espai. :-)

El cas és que darrerament estic dibuixant bastant. M'ho vaig proposar com a objectiu 2016 i ho estic acomplint amb escreix, o almenys a mi m'ho sembla. La culpa, bàsicament, és del curs d'Edicions Personals i Enquadernacions, de l'Ignasi Blanch i el Jan Barceló. Un curs anual del qual estic disfrutant molt i també aprenent un munt. 

Per exemple, he reconvertit un còmic que tenia per fer-lo en plan mini-publicació

He estat aprofitant per fer-me un facebook només per dibuixos i un Instagram

• https://www.instagram.com/eliramirez82/
• https://www.facebook.com/eliramirez1982

I una de les coses que més m'ha agradat fer ha sigut una petita exposició personal a la biblioteca de l'Escola Suissa de Barcelona: (lo de sota és la entrada a la biblio i lo de dalt són tres fotos de tres racons de paret). Va de contes populars

I vull agraïr a l'Anita, la bibliotecària, per oferir-me aquest espai i oportunitat. La veritat és que m'ho havia proposat fa ja bastants mesos, però millor que s'hagués posposat, així la expo encara hi serà per Sant Jordi ^^. Estarà allà uns dos mesos i mig.

I res, seguir dibuixant! :-)