Oh Happy Day...Oh happy Mèlt!

No sé si us agrada l'Oh Happy Day. A mi sí que m'agrada bastant, i tot i que em perdo algun programa de tant en tant, he de dir que aquests tres últims anys ho he anat seguint bastant d'aprop.

Dissabte va ser la gran final i va guanyar qui havia de guanyar, el QUARTET MÈLT. Són molt bons, la seva tècnica vocal era superior a la resta de concursants, per lo que no ha sigut d'extranyar que guanyèssin per golejada (tot i que Giovinetto a mi també m'agradava moltíssim, i els Jarks també eren dignes oponents i m'alegro que hagin quedat entre els finalistes).

Fa un parell de setmanes van fer una actuació a La Pedrera

Una amiga, l'Aina, em va avisar i vam anar cap allà. Va ser un concert petitet, de 3 o 4 cançons, però en un entorn bonic i amb un aire molt proper (de fet vam sortir a la tele un parell de segons, haha).
Ells mateixos ho diuen: s'atreveixen amb tot (de fet, sino ho fessin, no haguessin pogut passar les rondes del programa). Mireu, sinó, el seu vídeo de presentació a un tramvia:

O el seu "hit" que va suposar l'entrada al programa...

 

I per acabar, un apunt final: només ens fixem en els que surten a la tele... aquests són ells cantant pel carrer al gener de l'any passat. Ningú es para....!

 

Restaurant de la setmana: Gat Blau

No sé si ho havia comentat al blog, però des de fa quasi ja un parell de mesos estic treballant en varis llocs. Principalment a una empresa que es dedica fer posicionament web, però algunes poques hores a la setmana també estic a la biblioteca de la Fundació Catalana Sindrome de Down, entre d'altres cosetes esporàdiques que van sorgint. Bé, tot això ho dic només perquè, quan vaig a la fundació, passo per davant d'un restaurant que sempre veig que està força ple, però no em fixava mai amb el nom.

I bé, l'altre dia una amiga em va dir de dinar a un lloc que es deia "Gat blau", i casualment ERA aquell restaurant. Bé, ara puc dir que ja entenc perquè sempre hi ha gent: està molt bé!

Foto de l'interior, buit, de la pàgina web:

El truc? Oferir qualitat i bon tracte.

Basen els seus plats amb una cuina de proximitat "ingredients de proximitat, de temporada, ecològics i de comerç just". Segons ells mateixos diuen, les verdures que ofereixen són 100% ecològiques comprades als pagesos del Baix Llobregat (així les verdures no perden gust fent kilòmetres per carretera). Els peixos estan pescats de forma artesana i la carn és ecològica d'animals que s'han alimentat sense transgènics. Res de fregits ni refregits i res de menjar precuinat. I tu, que tot això és nota, no és postureig.

Al migdia hi ha tres possibles combinacions de menú (1r-2n-postre; dos primers; la versió per vegetarians, etc...) Nosaltres vam optar pel menú de "Un primer, un segon, un postre, beguda i pa", que valia 11,90 euros.

De primer vaig triar una crema de pastanaga, boníssima,  però és que amb els segons encara ara hi somio recordant-los:

 

Crec que són els canelons més bons que he menjat a la meva vida (que em perdoni la meva família, també menjo molt bé els canelons familiars!!!!). Però mireu, la carn estava tan al punt i tan perfecte... es desfeia a la boca... i lo taronja es moniato. Li donava un toc súper bo, en sèrio, jo no se fer gaire cosa més que torrades de pa amb tomàquet, macarrons bullits i truites de forma irregular... però donaria part de la meva poca fortuna per aprendre a fer una cosa tan bona, hahahaha! N'HAGUÉS MENJAT 23 MÉS.

I res, segur segur segur que hi tornaré. La llàstima és que els plats canvien quasi cada dia, o sigui aquests canelons hauran de perviure en la meva fràgil memòria.

ACTUALITZACIÓ

Ahir, 28/11, vaig tornar al restaurant amb dues persones de la meva família. Aquesta vegada vaig optar per "Llom de conill a baixa tempertura lleugerament escabetxat amb cremós de pastanaga i galeta de xocolata"

Estava entre això i pollastre. Quan ens van dir que el conill estava "deshuesado" (tinc dubtes sobre com escriure aquesta paraula en català) ho vaig tenir més clar. Per cert la galeta de xocolata es això "en pols" que està sobre la crema de pastanaga... i li dóna un toc molt bo!
De postres, un deliciós coulant d'avellana i vainilla.

 

Any de les bibliotques: concert de cloenda

Sembla que no, però el temps passa força ràpid.

Per si algú d'aquest nostre país petit no se n'havia encara adonat, aquest 2015 ha estat "L'Any de les biblioteques". Això ha anat molt bé per pujar posicions a la societat, sembla que -fruit o no de l'Any- les biblioteques i bibliotecaris hem ocupat enguany més planes i més minuts als mitjans de comunicació, cosa que sempre es bo.

Sigui com sigui, i per no perdre el temps fent paràgrafs introductoris, ja hem arribat al final (o quasi bé). I per aquest motiu s'ha fet un concert de cloenda al Liceu.

 

Cartell inmillorable. Raimon, Roger Mas, Gemma Humet i Albert Guinovart conduits per un Màrius Serra sempre atent amb el nostre món ple de lletres i llibres.

Vaig anar-hi i em va agradar molt. Què dir dels artistes? de deu. Em van sorprendre tots ells:

• Primer en Raimon, que clar, tots l'hem sentit molts cops. És un dels grans, dels coneguts, dels que tothom n'ha sentit a parlar alguna vegada. Em va sorprendre especialment una cosa: feia temps que no el sentia parlar. En Raimon passa dels 70 anys, i les edats, no perdonen. Sentir-lo parlar va ser una cosa però després, quan es va posar el micro al davant, ja en va ser tota una altra. La seva veu va irrompre fins l'últim mil·límetre de la sala.

• Després va ser el torn de l'Albert Guinovart. Ell és, potser, el que em va sorprendre menys. I oju, que no és res dolent això, més que res ho dic perquè a ell l'he seguit més i sé que n'espero. Va tocar unes peces de Mar i Cel -que sempre agraden- (el mar es com un desert d'aiguaaaaaaaaaaaa) i crec que Clar de Lluna (ara potser em confonc). Després va tocar també una obra seva inspirada en Granados que va sonar molt bé, i que alguns trossos potser podrien servir per la propera telenovela de TV3 (no ho dic com a despreci, al contrari, m'encanta! de fet a ell el vaig descobrir justament amb NISSAGA DE PODER, gran sèrie, la millor de totes) :-) [tinc el cd i tot]

• La Gemma Huget va ser un descobriment perquè no l'havia sentit mai (digueu-me empanada, no us diré que no). Com la resta, va interpretar tres cançons, i la veritat és que té una veu molt maca!

• I després va venir el Roger Mas, que va tancar l'acte. És ben curiós: fa pocs dies el vaig sentir al TN dient que havia presentat disc nou blablablala. Vaja, lo que a vegades fan a les notícies, fins aquí bé. És un cantautor amb un estil molt propi, com tots, i mira, et pot agradar més o menys. A mi no és que no m'agradés, sinó que simplement no és el tipus de música que escolto normalment, i potser per això mai m'havia parat a escoltar atentament. Doncs bé, ahor si que ho vaig fer i una de les cançons, EL REI DELS VERNS, em va arribar a l'ànima. Oh! que bonica. És una versió d'un conte de Goethe. Us la poso. Escolteu la lletra, clar. La manera com interpreta els tres personatges fa posar la pell de gallina..

 Qui cavalca, a deshora, aquesta nit?
És el pare, que porta el seu petit.
L’estreny ben fort, l’arrecera del vent,
i l’aguanta segur, el manté calent.

Acabo amb una foto nostra, OI QUE SEMBLA QUE SIGUI UN CROMA? hahaha és molt fort! semblem posats amb photoshop! xD

Trilogia Baztan (Dolores Redondo)

Que porti la tira de mesos sense parlar de cap llibre no vol dir que no n'hagi llegit cap, al contrari. Uns dels que m'he llegit han estat aquests del Baztan, la trologia de Dolores Redondo:

- El guardià invisible

- El llegat dels ossos

- Ofrena a la tempesta

He de dir que enganxen moltíssim. Però també he de dir que després de tres llibres, t'esperes un final una mica més "desenvolupat". No faré spoilers, però si els heu llegit sabreu perquè ho dic! tot acabat a corre cuita com si volgués trobar una solució ràpida (i algunes coses deixen la porta oberta a possibles continuacions, com el cas Dupree). Però vaja, igualment, em va agradar molt la història, no podia parar de llegir. El tercer me'l vaig haver de comprar perquè a la biblioteca hi havia molta llista d'espera i quan vaig acabar el segon volia continuar, hehe.

Què ens explica?

Els llibres són una barreja de novel·la negra (que no acaba del tot de ser negra) i de mitologia... bé, no és la paraula, o sí, és a dir: fa molta referència a criatures típiques basques, éssers màgics que viuen al bosc i que tenen un paper força rellevant al llibre.

Quan comencem a llegir el primer llibre, El guardià invisible, el que veiem és la presentació d'una dona forta i segura de sí mateixa... aparentment, ja que per dins amaga moltes coses. Inspectora professional de cap a peus, es troba que haurà de lluitar amb algunes pors del passat quan un cas la porta a retornar al seu poble natal, a Elizondo. 

Tot i que el primer llibre acaba resolent-se (aparentment) el cas, al segon veiem com la cosa es complica i cada cop es troba més implicada a nivell personal i emocional. L'Amaia Salazar, que és com es diu, comença a enredar-se i veure que cada cop és més complicat separar la seva vida personal de la professional. A resultes d'això la seva relació amb el seu marit, en James, comença a passar-li factura... tot i que les seves germanes i la seva tieta no es queden pas enrera en el joc. Intervé en aquest segon llibre un nou element, l'Ibai, el fill petit de l'Amaia. 

El desenllaç de la història el trobem amb "Ofrena a la tempesta", on al llarg de nosequantes pàgines l'autora intenta posar ordre a totes les coses que han anat passant fins ara i posar un nom i cognom a tot plegat.

Lo millor de l'obra és el ritme: enganxa, no pots parar (o, almenys, ho dic a títol personal!) i fa que tinguis ganes de llegir-los tots tres. Ara bé, t'ha d'agradar una mica el rollo aquest espiritual-màgic-paranormal. 

Pd. En faran peli.

Pd2: Escenaris que han inspirat el llibre.

Pel·lícula de la setmana: Regresión

Regresión és................ una d'aquelles pel·lícules de diumenge tarda. O sigui, no mata.

Tenia ganes de veure-la perque se'n parlava bastant, però vaja, que amb tantes pelis bones que hi ha al cinema jo no recomanaria gastar-se els diners en aquesta (i més tenint en compte que el cine és caríssim).

Ara, cal dir una cosa: surt l'Ethan Hawke, que això sempre és un bon motiu per veure una pel·lícula en pantalla gran. I també surt l'Hermione, perdó, la Emma Watson.

Regresión està basada en fets reals. Inspirada en fets reals vaja, que no vol dir que sigui aquest en concret sinó que es van donar casos similars. Cap als anys 90, a Estats Units, es van donar molts casos de misses satàniques i tal. La pel·lícula va d'això (dir més seria fer spoilers). Bé, d'això i del mètode psicològic de "regressió" per a la recuperació de records.

Apa us deixo el trailer (que fa despertar l'interès, sens dubte!)

Nota Eli = 5 pelat
Mitjana Filmaffinity = 5,6

Restaurant de la setmana: Carrot cafè

Repassant el blog veig que no vaig parlar del Carrot Cafè, un local força nou ubicat prop de la Plaça de les Glòries, a la zona del 22@.

La veritat és que és un lloc extrany el barri aquell. A mig camí entre el futur i el passat desolador. Naus industrials enormes, moltes d'elles mig buides, d'aquells llocs on no et mola caminar-hi sol i de nit, però que tot i així, saps que és un lloc que poc a poc es va transformant. A mi alguns carrers em recorden a escenes de pel·lícules americanes... d'aquestes ciutats interiors. Però bé, deixem-nos estar d'històries, anem a pel que importa:

Carrot cafè

Vaig descorbir aquest lloc gràcies a l'Enric, ja que és allà on va celebrar el sopar d'aniversari. Posar un local allà és arriscat: no tens gaire competència molt a prop, per la qual cosa pot ser un èxit total. Però clar, falta que els clients hi siguin de forma constant. Cal dir que el local és bonic:

Fan entrepans tipu sandwich i pastissos de tota mena.

Jo em vaig agafar una hamburguesa (com no!) i de postre un pastís de nutella. PERÒ MOLT DENS. Era nutella pura en forma de pastisset. Un xute.

Trobo que és un lloc que mereix ser conegut i visitat. Us animo a que hi aneu! :-)

Web: http://www.carrotcafe.es/ca/
Adreça: carrer Tànger, 22

El triomf del color. De Van Gogh a Matisse (Fundació Mapfre)

"El triomf del color. De Van Gogh a Matisse. Col·leccions del Musée d'Orsay" és una d'aquelles exposicions interessants que es poden veure a Barcelona aquests dies (crec que fins al gener 2016).

I es que sembla que hem guanyat un nou espai d'exposició a la ciutat. Segons em va dir la meva amiga Esther (que és qui em va dir d'anar), aquesta primera expo de la Fundació és gratis, però les properes seran de pagament. I de fet, és una molt bona manera de començar: han portat lo bo i millor d'una època, i no sempre podem dir que tenim un Van Gogh, un Gauguin o un Cézanne a davant dels nassos.

L'espai és correcte: ampli, il·luminat com cal, amb espai per moure's bé. I es que aquí està la gràcia: tot i ser gratis, cal fer reserva prèvia. Així és més fàcil calcular quanta gent et vindrà i evites que es generin aglomeracions o cues a l'entrada.

Casa Garriga Nogués

La Fundació estrena espai a la Casa Garriga Nogués. Em va fer gràcia: primer no hi vaig caure, era com si fos la primera vegada que entrava per aquella porta. A l'acabar l'expo, però, em vaig fixar amb l'escala de marbre:

I em va recordar que, fa molts anys, molts, amb el cole havíem anat d'excursió a l'Enciclopèdia Catalana. I ens vam fer una foto en aquestes escales.

Mai vaig buscar.ho, però alguna vegada havia pensat on devien ser aquelles escales. :)

Vaig arribar a casa i vaig comprovar que, efectivament, l'Enciclopèdia Catalana havia estat ubicada a la Casa Garriga Nogués.