Restaurant de la setmana: Semproniana

Fa pocs dies vaig anar a dinar al Semproniana.

És el restaurant de l'Ada Parellada, que tal com diu ella mateixa, és filla, néta i besnéta de gent que es dedica a la cuina. Els Parellada fa dos-cents anys que cuinen per a la gent.

El local on s'ubica havia sigut una antiga editorial ("substituint les lletres dels llibres per cartes amb promeses de llobarro al forn, botifarra negra per un tub....").

Veure també: Ressenya Senyor Parellada (BCN)

L'origen del nom

A la web expliquen que hi havia postes d'una mena de via que una la ciutat de Cadis amb Roma. Analitzant les ciutats per on passava, es va descobrir que n'hi havia una, Semproniana, però que no coincideix amb cap ciutat actual (se suposa que estava al Vallès actual).

El tema queda oblidat fins que Josep Estrada, un historiador, recupera la teoria i busca més pistes per demostrar que la ciutat existia. Ningú se'l creu, però. Fins que un dia, 50 anys més tard, troben a Granollers unes restes romanes que confirmen la teoria... donant la raó al pobre Sr. Estrada. Per tant, la tria d'aquest nom és per no perdre mai la il·lusió de confiar amb el que creus.

El restaurant, a part de ser un local on s'hi menja, també és un espai de creació compartida on s'hi fan tallers per acostar la cuina a tothom (nens i nenes inclosos). De fet l'Ada ha escrit molts llibres.

La carta

Hi ha força varietat. S'ofereixen diverses opcions:

• Menú migdia (15,75 de dilluns a divendres) amb dos plats i postre
• Carta feta a mida (platets amb diferents preus segons la mida)
• Picnic: tot a punt per emportar, per 25 euros amb cistella inclosa
• Sopar a preu d'edat: per als que tinguin menys de 30 anys
• Un bitllet de 20... sopar per aquest preu, oferta variable.

Nosaltres, sent entre setmana i migdia,  vam optar pel menú.

De primer vaig agafar una sopa de tomàquet i de segon botifarra amb salsa agredolça.

El postre va ser pastís de formatge amb salsa de gerds.

Com a curiositat, dir que a la taula del costat hi estava dinant el president del Súmate, el ja confirmat número 6 de la llista unitària #27S.

S'ha mort Sor Pura

Una vegada, aquí al meu blog, vaig parlar de la mort d'una monja que havia tingut de profe quan era petita. No sé perquè li vaig dedicar l'entrada, no va exercir gaire influència sobre la meva persona, però suposo que em vaig deixar emportar per la nostàlgia del moment i perquè la seva mort em va fer recordar coses que estaven guardades en un petit racó del cervell. (L'entrada en qüestió és "Adéu, Sor Gràcia")

Ara m'he enterat que s'ha mort una altra monja, Sor Pura. Em passa el mateix: em fa certa pena i em sap cert greu, però tampoc hi vaig tenir mai una estreta relació. Bé, més aviat crec que em tenia mania jajaja.

De fet jo a les seves classes sempre dibuixava bastant i un dia va dir que deixés de fer "MONIGOTES". Jajaj. 

La seva pedagogia educativa no era gaire moderna ni gaire esperançadora. Ens feia classes de castellà, això incloia llengua i literatura. Tenia dos aficions:

• Fer dictats: sempre feiem dictats. I després els corregia...la paraula que més recorda tothom crec que es "HABÍA", sempre deia "había, hachebéacento".
• Recitar: ens feia recitar la lliçó. Si, ara t'ho pares a pensar i dius, mare meva. Volia que aprenguéssim les coses així de memòria i que anéssim a la seva taula a recitar-li. La cosa funcionava així: teníem classe amb ella 4 hores a la setmana, i en algunes ens deixava els últims vint minuts perquè memoritzèsim una pàgina. I després quan ja t'ho sabies t'aixecaves i anaves a la seva taula a fer fila. Horrorós. Jo casi mai anava perquè 1) sóc molt vaga per aquestes coses d'estudiar 2) això d'anar a allà a dir-li de memòria em feia certa vergonya. Total, que sempre eren els mateixos els qui s'aixecaven per anar a la seva taula a recitar. Els que no, doncs a vegades ens feia quedar fins les 6 i altres vegades posava el zero i ja està. A veure, que tampoc era mala estudiant jo.... però ja m'enteneu.

La primera cosa que vam aprendre de memòria va ser aquesta (La literatura es el arte que utiliza las palabras como principal medio de expresión). La vam tenir a 6è, 7è i 8è d'EGB, i això era el primer tema de literatura de 6è. Crec que només recitàvem les coses vinculades a la literatura... ai no se... Calderón, Lope de Vega, Béquer...

Un altre gran record és la CANCIÓN DEL PIRATA D'ESPRONCEDA. Perque ens la vam haver d'aprendre de memòria i encara la tinc ben amoblada en un racó del cap. Que es mi barco mi tesoro...

 Em va passar una cosa que em va fer ràbia perquè aquesta precisament si que me la vaig aprendre. Tota sencera menys un paràgraf. I preguntava paràgrafs saltejats.... doncs ala! em va tocar just el que no sabia.  Mira que ja és mala sort. Aquest va ser el paràgraf de la desgràcia:

Son mi música mejor aquilones, el estrépito y temblor de los cables sacudidos del negro mar los bramidos y el rugir de mis cañones.

 En fi. Després hi va haver un altre tema, i és que les persones que treien bones notes (ERGO: les primeres que anaven sempre a recitar) cap a final de curs tenien permís per anar a fer una obra de teatre. Llavors aquestes obres no eren democràtiques perquè no es van oferir mai igualtat d'oportunitats. :-P

Vaig tenir una mica de sort, però: em vaig saltar algunes classes per anar a "pintar decorats". i de fet recordo, no se per a quina obra era, haver anat al cole a pintar decorats... però haver-hi anat per setmana santa, això ja és amor jajaja. Que a mi el meu cole m'agradava molt :-) Sempre ho he dit, el meu cole és un edifici enorme de principis de segle (1903?) ple de passadissos secrets i coses per descobrir. Des de petits museus a telescopis.

Sigui com sigui, aquesta entrada de blog sembla plena de retrets però no era la meva intenció. Vaig aprendre a escriure el castellà bé gràcies als seus mètodes de repetició (ho he dit? cada falta l'havíem de copiar 25 vegades, clar...). Potser ara són mètodes tope obsolets i potser també a l'any 96 ja ho eren... però som el que ens toca viure, i a mi em va tocar viure això.... i que vaja! que em sap greu la seva mort!

Donosti + casaments a la basca

Fa ja unes quantes -bastantes- setmanes, vaig anar a un casament al País Basc, a Donosti.

No havia estat mai per aquelles terres i la veritat és que el poc que vaig veure em va agradar molt :-) Va ser una cosa molt breu perquè vam arribar divendres al migdia (en tren, 6 hores) i vam marxar diumenge a la tarda (també amb tren). Tot dissabte va ser el casament, o sigui que per veure la ciutat ens va quedar divendres tarda i diumenge matí. Per sort és una ciutat que es pot veure força bé amb pocs dies... tot i que quan pugui hi tornaré.

Bé, ¡al caso! Faré una mica de resum del viatge. Ho faré combinant fotos i dibuixos.

El divendres vam arribar mortes de gana, o sigui que vam buscar un restaurant prop del lloc on ens allotjàvem (que per cert va ser a casa s'un particular amb això del Airbnb i la veritat és que molt bé, barat i cèntric, i l'home ens va venir a buscar a l'estació i tot).

KREMA KATALANA de postre. Som així nosaltres!

Poc després ens vam ajuntar amb els amics del nòvio (nota: que no ho havia dit: ella, catalana, ell, basc). Doncs vam fer ruta amb ells. RUTA DE PINTXOS I BEGUDA.

 De totes maneres de tant en tant també ens ensenyaven coses, com aquesta plaça (Plaza de la "Consti" -Constitución-) que cada balcó té un numeret perquè antigament s'hi feien toros i aquests balcons n'eren les localitats.

L'endemà va ser el casament. Es va fer a Santa Maria de Zumarraga, coneguda com "La Antigua" i la catedral de les ermites. Com que està a la muntanya, un bus ens va anar recollint a tots

 Busqueu a Google l'ermita perquè les meves fotos amb el mòbil són una mica xapusa. És molt maca, del segle XIV. Hi havia tríptics en català però en alguns llocs no en quedàven, suposo de l'éxit, és clar.

La missa va ser molt bonica. Sabeu aquella expressió de "No enterar-se de la misa la meitat"? doncs això mateix, ja que part del discurs es va fer en basc :-). També es van cantar cançons en català i basc (es poden celebrar casaments sense que faci falta utilitzar una llengua comuna).

Al sortir els amics d'ell li van fer un ball que és molt típic i així de caràcter més solemne:

Després va ser la part del menjar. 
Vam aprofitar per compartir paraules i expressions noves....

I bé, després de l'àpat vam anar a les festes d'un poble que es diu LEGAZPI. Estava MOLT PLE de gent hi havia fires. Primer vam decidir menjar alguna cosa (tapetes), i és aquí on vull destacar una cosa molt guai que mai havia vist abans:

En un bar ple de gent, al fer la comanda en donaven un trasto com aquest que veieu a la foto. Lo interessant és que quan lo teu ja està llest, la cosa pita i indica que ja pots anar a la barra a buscar-ho. TECNOLOGIA PUNTA.

Com que hi havia fires, vam aprofitar-les :-D

I per la nit al pis van passar fets paranormals....

Però vam sobreviure. I a l'endemà vam acabar de fer una mica de turisme... 

Cal dir que anavem MOLT ABRIGATS i fotia una calor que espanta Sant Pere... i anar fins al PEINE amb la calor que fotia era per morir.... jeje

RESUM: va estar molt bé tot.... :-) 
GRÀCIES SÍLVIA I MIKEL!

Pelis de la setmana: The Grand Budapest Hotel / Dear Wendy

The Grand Budapest Hotel - 2014

Wes Andreson dirigeix aquesta boja pel·lícula protagonitzada per un munt de cares conegudes.

La veritat és que la seva anterior peli m'havia agradat molt (Monrise Kingdom) i d'aquesta n'esperava un enamorament similar que no va arribar. No és que la peli estigui malament, perquè no seria cert! (està curradíssima) però no m'ha arribat a l'ànima com ho va fer l'altra. (Bé, de fet les microescenes on es veu el funicular pujant per les muntanyes em van encantar).

La història comença dins una altra història i dins una altra història. El protagonista és en Ralph Fiennes, el conserge d'un superhotel (un hotel que en època futura està en decadència) que es fa amic de "Zero Moustafa", el noi ascensorista.

Guerra pel mig, la trama es complica quan arran d'una herència cal robar un quadre que val milers de milions. La història, com ja és habitual, té moments d'histèria col·lectiva i acudits o situacions que són molt encertats. La pel·lícula està molt bé i estèticament és perfecte, tot i que a mi no em va fer el pes...

Dear Wendy - 2005

Aquesta és una d'aquelles pel·lícules que no hagués vist mai de la vida sinó fos perquè fent zapping vaig enganxar una pel·lícula a BTV que acabava de començar i on sortia el Jamie Bell com a protagonista (Sí! correcte! el nen de Billy Elliot). M'agrada molt aquest actor, és molt guapet :)

Bé, el cas:la peli està dirigida per Thomas Vinterberg amb guió de Lars Von Trier. L'argument és d'aquells que et va atrapant: comença explicant una vida la vida del noi, en Dick, pràcticament orfe i amb una feina molt tranquil·la en un poble de merda on mai hi passa res.

En Dick és pacifista, però un dia es troba amb una pistola a les mans i a partir d'allà la seva vida comença a canviar. La pistola l'atrau, però com que no la vol fer servir com a arma, es junta amb un amic per crear un club secret d'adoració a les armes, al qual després s'hi afegeixen dos o tres marginats més.

Tenen una norma bàsica: mai faran servir les pistoles fora del local on es reuneixen.... però a vegades no és possible mostrar-se ferm a uns principis...

El valor de les biblioteques públiques a la societat

S'ha fet pública la versió completa del document "El valor de les biblioteques públiques a la societat: el cas de la Xarxa de Biblioteques Municipals".

Es tracta d'un document (que podeu consultar aquí en la seva versió completa al català) que permet fer-se una mica a la idea de tot el que fan les biblioteques per contribuir a crear una societat millor, i per tant, tenir material per demostrar el valor que generen.

Copio:

La Gerència de Serveis de Biblioteques (GSB) treballa per conèixer la capacitat de les biblioteques de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona de generar valor a la ciutadania i també per dotar-les d'eines que els permetin potenciar el seu valor social i econòmic. En aquest marc d'actuació, la GSB conjuntament amb la Direcció d'Estudis i Prospectiva (ara Servei de Planificació i Avaluació) de la Diputació de Barcelona han portat a terme aquest estudi. 

Per dur a terme aquest estudi, la GSB va comptar també amb tres tallers on hi han participar 30 professionals i on es van debatre diferents àmbits repartits en quatre eixos: Eix cultural, Eix social, Eix econòmic i Eix educatiu-informatiu (jo estava en aquest últim grup)

Imatge del taller

Història de Catalunya en cançons

Quan feia sisè de primària (o sigui, sisè d'EGB), la professora d'història ens va ensenyar unes cançons sobre història de Catalunya.  Que jo recordi això va durar un parell de mesos, i un dia a la setmana, doncs, cantàvem.

Tal és així que algunes cançons s'han quedat gravades a la memòria i en recordo pràcticament totes les estrofes, mentre que d'altres no les recordo o bé només en recordo una petita part (una frase, un tros de melodia...) El cas és que, Internet és gran! i coses de la vida, tararejant la cançó dels AVANTPASSATS (la més mítica de totes les que vam fer) se'm va donar per anar estirant el fil i vaig trobar això:

I mirant el llistat de cançons que inclou, he vist que totes les cançons que vam aprendre fa vint anys en aquelles aules lloretenques, provenen d'aquest CD (editat l'any 1972).

Com ja he dit, la millor de totes -per mi- és la dels Avantpassats. Jo no ho sabia, però quan van fer la versió del OH HAPPY DAY per nens (oh happy nens) un grupet la va cantar. Però el ritme que van fer al plató és una mica més lent del que jo recordo. Nosaltres devíem fer-ho més o menys així (DÓNO GRÀCIES QUE NO HI HAGUÉS YOUTUBE als anys 90) jaja.

 Tot això passava abans
que fóssim catalans
i pels boscos i pels prats
trobaves quatre gats.
La mar era més blava,
la ginesta feia olor
i encara no es parlava
de televisió.

El cd té 10 cançons. És possible que a classe les féssim totes, però jo d'algunes no en recordo res de res (la dels AVANTPASSATS és tan enganxosa que és fàcil oblidar-se de la resta). A més, moltes eren de caràcter força trist.

Les que recordo més són aquestes tres (a banda de la que ja he dit)

• El Comte Guifré el Pilós (veure vídeo a partir del minut 1:35).  La majoria d'aquestes cançons són molt altes, jo no sé si devien baixar un to o quina por sentir-nos ara desafinant.... :-)

Temps era temps la nostra terra
era un camí de mal passar.
Homes armats hi feien guerra
enlloc no hi havia pa.
A l'un costat, gent de Mahoma
a l'altra cap, guerrers d'ulls blaus
el qui és al mig el mal entoma
ningú no fa mai les paus!

Fort i valent, amb la barba cerrada
i un bell escut d'or,
el bon Guifré ha arribat a l'albada
i ens dóna per bandera la sang del seu cor.

• Els Almogàvers (a partir del minut 0:20) Aquesta és molt alegre, recordo que també m'agradava molt, té aquells aires de cançó de festa major

Diuen tots que som mala gent

i és veritat, maleït siga el món dolent !

Serà el nostre tot el que es veu:

el mar, la terra i les joies de preu !

De petit, el poble

vaig ser pastor.

Però a Constantinoble

sóc el senyor !

M'han donat riqueses,

casa i cavall

i fins cinc princeses

per anar al ball !

• El Compromís de Casp (a partir del minut 0:30). Aquesta caçó és tope trista, potser la que més dins el cd.

Ploren les campanes
per serres i planes,
que el bon rei Martí
al Palau s'acaba de morir,
Qui ens farà de pare ?
Qui regnarà ara,
que el bon rei Martí
al Palau s'acaba de morir ?

I bé, ja està. Després hi ha els cançoners de les cançons que cantàvem a l'esplai, que podria sortir-ne alguna entrada mé, hahaha! es que cantar mola molt. (De fet un dia ja vaig parlar de la cançó de les balances, una de les que més m'agraden d'aquella època). (ENLLAÇ)

La gent no estimava el rei, i ell tampoc no els estimava....

[Marcapáginas] i-microRELATS

Pelis de la setmana: The king's speech / Suite française

The King's Speech (El discurso del rey) - 2010

Vaig amb cinc anys de retard, però per fi he vist la pel·lícula que va guanyar no sé quants Oscar i no sé quants premis més arreu del món. He de dir que m'ha agradat molt! No sé fins a quin punt la cosa és fidel a la història, però la veritat és que està molt ben feta.

La peli ens explica la història de George VI, rei d'Angleterra des de 1936 a 1952 (i pare de l'actual reina, Isabel II). Ell en principi no havia de ser rei, ja que era el germà petit. El que passa és que el seu germà gran, Eduard VIII, es va casar amb una americana que ja s'havia divorciat dues vegades. El cas es que es va veure obligat a abdicar, cosa que va fer que el seu germà pugés al tro i es covertís així en el tercer rei de la casa Windsor.

La principal característica, i motiu per el qual se n'ha fet una pel·lícula, és que aquest noi patia de tartamudesa, complicant així una mica les seves funcions com a rei perquè sovint s'havien de fer discursos públics. A l'inici de la pel·lícula veiem un dels fets que el va marcar més: un discurs que va fer com a príncep l'any 1925 a Wembley. Tal va ser el sentiment, que a partir d'allà va buscar noves maneres de solucionar el seu problema, topant amb Lionel Logue, un logopeda amb curiosos mètodes.

Una  vegada accedit al poder reial, li va tocar viure moments molt difícils, com l'entrada a la Segona Guerra Mundial. En aquest sentit, el rei va fer un discurs radiofònic on va aconseguir -mitjançant les pauses necessàries- no encallar-se. Si voleu escoltar el discurs, el podreu trobar a l'arxiu de la BBC.

Suite française (Suite francesa) - 2014

Fa unes quantes setmanes vaig anar a Madrid amb ma mare i ma germana. Com que ja havíem anat a la ciutat altres vegades, vam optar per anar a veure una peli al cine. Havia de ser una que ens agradés a totes i vam optar per aquesta. Jo crec que va ser una molt bona decisió!

La història que hi apareix no és real -què jo sàpiga-, però podria ser-ho perfectament perquè es van donar molts casos similars. DE FET, l'any passat vaig llegir SOTA UN MATEIX CEL (Núria Pradas) que té pràcticament el mateix argument.

L'argument gira entorn a la ocupació alemanya de França. A molts pobles, els soldats alemanys eren assignats a les cases del poble: cada soldat en una casa. Algun eren més fills de puta que d'altres, clar. Molts d'ells només eren joves que havien tingut -la sort o la desgràcia- d'estar en el bàndol que de moment els estava fent guanyar la guerra. Per tant alguns d'aquells homes s'allotjaven amb discreció. El cas es que la situació era tensa miressis per on miressis, i és que en aquestes cases (i pràcticament al poble sencer) no hi havia homes. Havien anar al front a lluitar precisament contra l'enemic que ara tenien literalment a casa. i alguns d'ells havien mort en defensa del país. Per tant ja us podeu imaginar la situació. I la mateixa situació per aquelles noies joves que, mancades d'homes, veien com el poble s'omplia de nois joves... cosa que va permetre alguna trobada clandestina i algun sentiment més.... i la pel·li va d'això, pràcticament i sense donar molts més detalls (el cartell ja ho diu tot).

La pel·lícula es basa en una novel·la inacabada que va escriure Irène Némirovsky, jueva francesa que va haver de deixar la seva obra a mitges quan va ser obligada a anar al camp de concentració de Pithiviers i després a Auschwitz (on no cal dir-ho: va morir allà). El text va quedar a mans de la seva filla, però per por a el que es trobaria no va llegir-ho fins molts i molts anys després... i no va ser fins l'any 2004 que es va donar a conéixer la novela.

Restaurant de la setmana: Cucut Biz & Bar

El local que comento aquesta setmana no és ben bé un restaurant: és un bar d'aquests de barri on pots anar a esmorzar o berenar, pots anar a sopar unes tapes, pots fer sopars de grup o bé pots quedar-te a la terrassa prenent algo ara que s'acosta el bon temps. 

Està situat al barri d'Hostafrancs, just al carrer del darrera del mercat.

Jo no el coneixia i potser no hi hagués entrat mai (no per res, eh!) però dóna la casualitat que una companya d'il·lustració (Esther Voltà) està ara mateix exposant els seus quadres a les parets del local i va ser motiu suficent per fer-hi el sopar de "germanor" que posava punt i final al curs que hem compartit aquest any (Il·lustració Taller II, Escola de la Dona).

El sopar va consistir en un "menú de grup"

Era un preu fix en el qual hi entraven dos begudes i un munt de tapetes variades com ara patates amb salsa, formatges, embotits, ... bé no sé. Rollo tapetes.

Lo bo és que tenen una sala separada del restaurant normal, cosa que fa que sigui molt ptàctic per als grups perquè així poden fer soroll i estar en un entorn més familiar. Aquesta sala disposa de tele i música, de manera que s'hi poden veure partits, es pot posar música o fins i tot s0hi pot enganxar una videoconsola i jugar a algun joc social (com ara el Singstar jeje).

I això és tot. Vam estar-hi bé. Força agradable!
Pàgina web: http://www.cucutgourmet.com/

Adaptant-me

Fa dos setmanes que he canviat de feina. Ara treballo des de casa! Però encara m'estic habituant als nous horaris... i amb tanta calor... :-) 

De totes maneres, he descobert coses que no sabia. Per exemple: