28 de juny 2015

Peli de la setmana: Pell color mel (Aproved for adoption)

Fa unes quantes setmanes van fer aquesta pel·lícula d'animació pel BTV. Me l'havia recomenat la meva amiga Aina, i de fet va ser ella mateixa qui va alertar via whatsapp que estava a punt de començar ;-)


"Pell color mel" és una pel·lícula basada en un còmic, i a la vegada, el còmic està basat en la pròpia vida de l'autor: Jung.

Jung és un dibuixant que deu rondar ara els 50 anys. Ell mateix no celebra el seu aniversari quan toca, sinó que considera que el seu neixement es va produïr quan va ser rescatat del carrer i va poder ser adoptat per una família belga. Ell era un nen del carrer, com molts altres, a Corea. (Corea del Sud, per cert).

L'any 1971 va ser adoptat per una família que ja tenia varis fills, i això és el que intenta retransmetre la pel·lícula: el seu testimoni personal, el procés d'adaptació, la seva relació amb els seus germans o amb els seus pares, a vegades difícil.



Ja de gran  Jung va decidir estudiar Belles Arts i no va ser fins l'any 2001 que va conseguir publicar la història que li ha donat la fama. El film parteix del punt de vista ja adult, quan decideix tornar a Corea per retrobar els seus orígens (i de fet a tota la peli fa ell de narrador).

Ilustrum

Fa força temps vaig parlar aquí al blog d'un joc que es deia "Ilustrum" (ostres, a l'entrada vaig dir que ho havia descobert gràcies a un company de la uni i no tinc ni idea de qui va ser...!).
El cas és que hi ha hagut temporades de més i de menys, però ara fa unes quantes setmanes que torno a estar-hi enganxada (sense haver-ho deixat mai del tot).


I res, que de cop i volta és quan te n'adones que portes ja tres anys jugant :)

Per qui no hagi entrat mai, dir que és una combinació de trivial + àlbums de cromos. La gràcia és aconseguir cromos virtuals per a omplir àlbums virtuals. Aquests àlbums els fan els propis usuaris i n'hi ha de tots els temes possibles (pel·lícules, música, còmics, curiositats, geografia, sèries de televisió...) i has d'anar responent preguntes sobre aquell tema per aconseguir cromos i anar-los enganxant. 

Avís: és addictiu!

27 de juny 2015

Restaurant de la setmana: El argentino

Fa uns quants mesos un amic em va regalar un pack d'aquests per anar a un restaurant (aquells que pots triar l'activitat que vols fer, sabeu que vull dir? una smartbox).

Bé, l'oferta era molt àmplia i els restaurants per triar a Barcelona, molts. Però em vaig decidir per un argentí: "El argentino", al carrer Aragó 224 (a tocar d'Enric Granados).


En tot moment ens van atendre súper bé.
El pack incloia un sopar per a dues persones que consistia en triar un primer plat entre tres opcions, un segon plat també entre tres opcions i beguda.

La foto no ho afavoreix gens, però de primer jo vaig demanar uns raviolis farcits de formatge i pernil amb salsa de quatre formatges i la persona amb qui anava una amanida.


De segon ja vam triar carn, ja que aquesta era precisament la gràcia d'haver escollit un restaurant argentí. Vam agafar uns entrecots que s'acompanyaven d'unes patates fregides finetes.
També, que no ho he dit, d'entrants ens van donar una mena de beguda de color vermell (una espècie de xupito -per la mida- sense alcohol molt dolcet i molt bo) i uns palitos amb hummus per sucar.

El lloc és bonic i agradable. Potser vaig trobar a faltar una mica més de llum.
En definitiva, un lloc cèntric, agradable i ben decorat. De preus no podria dir-vos perquè no vam mirar la carta, ens van donar directament "la carta Smartbox"

(Gràcies Quim!)


26 de juny 2015

Sally Heathcote: Sufragista (Mary & Bryn Talbot; Kate Charlesworth)

Ressenya publicada originàriament al blog Biblogtecarios
 ---------------------------------------
Púrpura, blanco y verde. Tres colores representan a la National Women’s Social and Political Union, una liga de mujeres extraordinarias que lucharon por conquistar derechos humanos que en el contexto rígido y clasista de la Inglaterra eduardiana brillaban por su ausencia.
Sally Heathcote es una trabajadora doméstica al servicio de Emmeline Pankhurst, una de las fundadoras del movimiento. La proximidad de ese entorno comprometido y militante irá concienciando a la joven en la causa sufragista, que reclama el derecho al voto para las mujeres. La desobediencia civil, la estrategia política, el aprendizaje de la acción directa y la reivindicación a pie de calle van a dictar la trayectoria feminista de Sally, que no dudará en enfocar su vida como una carrera de obstáculos pero también de grandes logros para las generaciones futuras.

A estas alturas ya todo el mundo sabe que los cómics (o las novelas gráficas) abarcan cualquier tipo de temática. El cómic que hoy os presento es un buen ejemplo, ya que trata un tema histórico y muy interesante: el voto de las mujeres.
Es cierto que las mujeres no siempre han podido votar, pero a veces olvidamos que de todo esto no hace tanto. Hasta hace bien poco, en la mayoría de países las mujeres ocupaban un sitio muy pequeño en la sociedad (¡por desgracia aún es presente en muchos países!) y son pequeños o grandes acontecimientos los que han podido hacer que esto poco a poco vaya cambiando.
La protagonista de la historia es Sally Heathcote. Si bien no es un personaje real, podría serlo. Representa a muchas de las mujeres que lucharon con valentía para pedir un derecho que pensaron que les correspondía. Se unieron entre ellas, desobedecieron, recibieron golpes, algunas murieron, otras acabaron en la cárcel, la mayoría fueron objeto de burla de muchas personas de la época… pero al final, tras cincuenta años de movimiento continuo, lo consiguieron (no sé si lo he dicho pero el cómic se centra en Inglaterra).
Aunque Sally no existiera realmente, todo lo demás está “clavado”. Se podría decir que el trabajo previo de documentación ha sido excelente, e incluso al final de la obra incluye una cronología detallada de los hechos, una bibliografía y un sinfín de anotaciones de la autora que nos ayudan a comprender mejor cada viñeta (nota: se puede leer y entender sin ir mirando las notas, pero si se quiere saber más va muy bien, ¡es muy completo!) Por si fuera poco, también se incluye un apéndice con la traducción de los carteles, pintadas y pancartas que van apareciendo a lo largo de la historia, una prueba más de la fidelidad histórica que se pretende.
La National Women’s Social and Political Union, conocida por la siglas de WSPU, se creó en 1903. No fue la primera entidad que luchó por el derecho al voto de la mujer, puesto que a finales del siglo XIX también había otra entidad llamada “Sociedad Nacional por el Voto de la Mujer”.
Vale la pena leer la historia para darnos cuenta de la importancia que tiene votar. Esas mujeres sufrieron y arriesgaron mucho (atención por ejemplo a la Ley de Alimentación Forzosa aprobada para evitar que hicieran huelga de hambre en las cárceles). Evitemos escenas como la que aparece en la última página del libro, cuando vemos a una Sally ya mayor en compañía de su nieta (1969):

Acerca del autor
La pareja que forman Mary Talbot y Bryan Talbot es imparable. Cuando publican alguna cosa ya se puede dar por sentado que tendrá una calidad excelente y que estará documentada como es debido.
Bryan, entre otras, publicó hace años “El cuento de una rata mala”, un clásico que trata el tema del abuso a menores. La principal publicación que había hecho junto a su mujer hasta día de hoy ha sido “La niña de sus ojos”, en donde se crea un paralelismo entre su propia vida y la de la hija del escritor James Joyce, que murió en un hospital psiquiátrico. (El padre de Mary era experto en Joyce).
En el caso que hoy nos ocupa las ilustraciones han corrido a cargo de Kate Charlesworth, dibujante de cómic, escritora e ilustradora. Ha publicado en prensa (The Guardian, Independent, New Scientist) y ha colaborado con multitud de editoriales durante más de treinta años. Esta es su web: http://www.katecharlesworth.com/
Referencia bibliográfica
Talbot, Mary M.; Charlesworth, Kate; Talbot, Bryan. Sally Heathcote: sufragista. Barcelona: La Cúpula, 2015. 169 pág. ISBN 9788415724957. URL

23 de juny 2015

[Marcapáginas]

Aquí van algunos marcapáginas que me han llegado recientemente y que creo que vale la pena de compartirlos:

  • Patronat Provincial de Turisme. Diputació de València. (Gracias Victoria!)



  • Biblioteca de l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona (Gràcies Dani!)



  •  Port de Tarragona (Gràcies Josep Maria!)




22 de juny 2015

15è Tastacontes - Zig Zag, Vilafranca del Penedès

Fa unes poques setmanes vaig participar a una activitat que vaig trobar molt interessant: el "Tastacontes".

Es celebra cada any a Vilafranca del Penedès i aquest any era la 15a edició. Jo me'n vaig enterar l'any passat, però al final no vaig poder anar... aquest any en canvi si que he pogut i puc dir clarament que si puc l'any vinent repetiré ;-)



La festa del Tastacontes inclou cercavila i moltes coses més, però jo em basaré amb la part il·lustradora, que és la que em correspon. Mireu, dies abans els nens i nenes de Vilafranca participen en un concurs on han d'escriure un conte. Doncs bé, els guanyadors (més o menys un de cada classe, fent un total aproximat d'uns 90 nens i nenes) tenen com a "premi" que un il·lustrador o il·lustradora els hi faci un dibuix. I aquí és on entrem nosaltres!

Els il·lustradors participants ens posem en taules al llarg del carrer i els nens i nenes guanyadors s'acosten amb el seu conte i et demanen que facis un dibuix. Com a màxim son unes tres horetes i tres dibuixos, el que suposa que més o menys tens una hora per fer-lo.

Aquests són dos dels dibuixos que vaig fer. No es tracta de dibuixar el conte sencer, sinó una escena.



L'organització et proporciona tot el material: pinzell, (però millor dur els teus), cinc potets de pintura (els tres bàsics + blanc + negre), drap, aigua... i ah!!! un o dos ajudats, que majos! 
Veureu, l'acte està organitzat pel Zig Zag, que és una mena de taller on els nanos fan coses creatives, està súper bé. Doncs bé a cada il·lustrador li correspon l'ajuda d'un o dos nens o nenes que són alumnes del Zig Zag i que saben on està tot, i així poden ajudar-te a canviar l'aigua, fer barrejes de colors, pintar cosetes, etc. 

I després fan una exposició amb tots els dibuixos realitzats:





M'ho vaig passar molt bé! Gràcies Zig Zag! 

21 de juny 2015

Pel·lícules de la setmana: Marsupilami, 10.000 km, Magical Girl

Aprofito aquesta secció "setmanal" per fer una mica de repàs a algunes de les pel·lícules que he vist darrerament. Algunes bastant dolentetes, altres una mica millor... ;-)

En busca de un Marsupilami (Sur la piste de Marsupilami) [Alain Chabat, 2012]

Exemple de pel·lícula MOLT DOLENTA. Vamos, una anada d'olla. I això que pel que he llegit a França va tenir éxit! (peli amb més racaudació 2012.... aquests francesos són bojos, jjajajaja).

La vaig agafar perquè de petita havia llegit còmics d'aquests del Marsupilami vaig pensar que seria divertida de veure, sobretot veient lo adorable que havien fet la criatureta en qüestió.
Però vamos, la peli en sí és una xufa. Va d'una gent que busca al marsupilami (una criatura llegendària) per guanyar pasta i per trobar també una flor que promet l'eterna joventut.

El punt de frikisme és TAL que un dels protagonistes és aficionat a la Céline Dion d'una manera descomunal. En un moment surrealista de la pel·lícula s'han de despistar als dolents per robar una cosa, de manera que es fa un playback de Céline que crec que és una de les coses més extranyes que he vist en els darrers temps:


Res més a dir.


10.000 km [Carlos Marques-Marcet, 2014]

Aquesta peli és una d'aquestes revelació de l'any passat. Com que havia guanyat algun premi i n'havia sentit bastant a parlar, vaig de decidir veure-la. I bueno. Sí... sí però no. 
Lo bo de la pel·lícula és que han aconseguit fer una cosa interessant amb un pressupost mot baix i una limitació molt clara d'espais i actors (pràcticament només surten dos espais i dos persones en tota la pel·lícula).
L'argument és senzill: una parella estable que viu a Barcelona es troba amb la situació que un dels dos (ella) ha de marxar perquè li han ofert una beca a l'altra punta del món (als Estats Units, a 10.000 km). La relació a distància es fa complicada i anem veient els alts i baixos de la parella, així com també l'ús que fan de determinades eines, com Facebook o Google Maps (de fet Google Maps té un protagonisme destacat).
A mi la peli se m'ha fet una mica pesada, però és una opinió personal...


Magical Girl [Carlos Vermut, 2014] 

I per últim aquesta impactant pel·lícula que també ha estat nominada als Goya i a algunes coses més. Ostia és una pel·lícula una mica rara, sobretot per l'impactant desenllaç que ens regalen al final de tot. 
Hi ha uns quants protagonistes, tres, que a mesura que avança la peli es van encreuant. Primer tenim un home que, amb una filla malalta de càncer terminal, decideix com sigui fer realitat el darrer somni de la nena: un vestit oficial d'una sèrie japonesa. Però com que val molta pasta, començarà a fer coses que potser no hauria de fer. Aquí és on entra la segona protagonista, la Bárbara, una dona amb algun problema mental que mig viu amb un home que sembla tenir molta pasta... i lligada a ella també tenim al Damián, un home que havia sigut mestre i que ha passat mitja vida entre reixes... Avís per a navegants: el final deixa una mica de mal rollo al cos.

16 de juny 2015

[Marcapáginas] Alice in Wonderland

Este año se celebran 150 años de la publicación de Alicia en el País de las Maravillas. Para celebrarlo hay muchas actividades alrededor del mundo, y algunas tienen forma de marcapáginas.:)

Yo os muestro sólo dos. Son los que tengo más a mano :)
Corresponden a la Biblioteca Pública Municipal "Carlos González Posada", en motivo del Día del Libro 2015. (XII Concurso de marcapáginas)



De paso también os pongo un dibujo que he hecho este año. Era para una exposición colectiva del tema, pero al final no salió elegido. Pero bueno, no pasa nada :)



Por cierto, no dejéis de visitar esta web, está muy bien: http://www.150alice.com/

15 de juny 2015

Poblenou crea! Tallers oberts

Tinc el blog una mica abandonat, és cert. Però tot respon a una raó: aquestes darreres setmanes hi ha hagut força canvis a la meva vida i bé, es pot resumir dient que divendres vinent deixo una feina per començar-ne una altra el proper dilluns 22. Si m'anirà bé o no, això, no es pot saber. El que si que sé és que ara penso tornar a actualitzar el blog al ritme "de antaño" ;-) 

I bé, començo comentant un descobriment que vaig fer ahir. A Barcelona, al barri del Poblenou, han fet aquest cap de setmana unes jornades de tallers oberts. Es fan sovint aquestes coses i estan bé perquè permeten veure com treballen els artistes. Doncs bé! ahir vaig descobrir LA ESCOCESA.



L'Escocesa va ser una fàbrica, com molts altres espais de la zona. Aquesta en concret es dedicava a fer productes químics per a la indústria tèxtil. Això era cap a mitjans del segle XIX. A dia d'avui és, des de 1999, un espai on hi ha uns 20-25 artistes de diferents disciplines. 




Bé, realment van haver-hi desallotjaments i acords i tal (a la web ho explica tot) però per sort ara està declarada Fàbrica de creació artística. Des del 2008 els artistes s'autogestionen l'espai i fan tallers per a artistesi altres activitats de difusió pesonal, de l'art i del barri en sí.

No cal dir que l'espai m'ha encantat!!!! l'he trobat súper inspirador i molt bonic. Això sí: a l'hivern hi deu fer un fred que pela, perquè els espais són molt grans (i sostres alts) i les finestres no crec que siguin molt aillants...





08 de juny 2015

El Castell de Torre Baró i altres coses de la zona

No sé si ho he dit alguna vegada, però sóc molt fan del blog “La mevaBarcelona” (no confondre amb la pàgina de l’Ajuntament que porta pràcticament el mateix nom i que demostra molt joc brut per part de l’Ajuntament….). Tinc el blog com a referent, però he de dir que si el blog és bo, la pàgina de Facebook és millor: si voleu saber tot el que passa a Barcelona i fer milers de coses per aprofitar la ciutat, feu-vos seguidors!)



Bé, total, que un dia al blog va aparèixer publicada una ruta que em va semblar molt interessant de fer: una petita caminada (10km) des del Castell de Torre Baró fins a Llars Mundet. La vaig trobar interessant bàsicament per dues coses: (1) descobrir el Castell, que sempre buscava l’excusa per anar-hi, (2) fer una ruteta que no fos massa llarga –no estic molt en forma- i que no fos lluny (s’hi arriba amb el metro!) ;-)

A la web hi ha tota la informació de la ruta. Està força ben indicada i és impossible que ens perdem, però per si de cas si la voleu fe rus podeu imprimir el text i anar seguint una mica les indicacions, ja que en cas de dubte està tot resolt i a més ajuda a conèixer llocs que es desvien una mica del camí marcat però ajuden a descobrir noves coses.

Algunes coses a destacar:


  • Al Castell de Torre Baró s’hi pot arribar amb un bus urbà (el 82) però  per les raons que siguin, va anar amb metro. El problema es que si baixes a Roquetes t’has de xupar una pujadeta prèvia de 10 minuts que fa que ja comencis més cansat, haha.
  • Lo bonic del Castell es que ara fa poc el van arreglar i hi ha panells informatius al seu voltant. Si a més dóna la casualitat que el trobeu obert (que és probable pq l’horari és força ampli) doncs podreu fins i tot pujar. Les vistes són molt boniques!
  • El terreny era del marquès Sivatte. Alguns diuen que l’origen de la construcció era fer un hotel i una zona de casetes, però estava tan allunyat que va fracassar. Altres diuen que es va construir per allotjar un fill malalt del marquès (de diftèria, precisament, aquella malaltia que la moda antivacuna ha fet reaparèixer). Sigui com sigui al llarg de la petita historia del Castell hi ha hagut diversos usos, i avui en dia és un bonic mirador, símbol de Nou Barris.
  • A mig camí ens podem desviar cap a Sant Llàtzer i Can Masdeu. El primer és un hospital abandonat que havia sigut primer per leprosos i després per afectats de tuberculosis. Ara és un gran edifici bonic en desús. Lo segon és la coneguda masia okupa autogestionada.
  • A CanMasdeu vam fer una paradeta per conèixer el projecte (de fet fan rutes cada diumenge al matí per mostrar que fan). Nosaltres anàvem justos de temps i només vam aprofitar per beure i menjar una mica (tot fet allà) i per veure la biblioteca que tenen ;-)
Biblioteca autogestionada
    "Libreta de préstamo"
  • La ruta acaba a l’edifici de Llars Mundet, avui de la UB i antigament un d’aquells INTERNATS DE LA POR que va denunciar fa poc un reportatge del Sense Ficció (i que us recomano molt que mireu). Des d’allà podem agafar el transport públic.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails