Exposició “Flashback” de Leopoldo Pomés (La Pedrera)

Del Leopoldo Pomés en sabia ben poca cosa, jo. Era un nom més d’aquells que sents de tant en tant com ara altres fotògrafs, cuiners, arquitectes o artistes varis. Un nom i ja està, com tants d’altres que passen per les nostres vides a diari i al qual no els hi dediques atenció perquè sinó pares boig i ultrasaturat d’informació (infoxicat).

Però resulta que jo era molt fan del programa de l’Albert Om, el d'EL CONVIDAT, i un dia el bon Albert va anar a casa del Pomés. I em va agradar el que vaig veure: un artista en la seva mesura, buscant fer coses noves, trencadores… un pel potser arrogant en alguns aspecte, sí: un home que es nota que la vida se li ha posat bé i que no hi ha res com tenir diners i contactes per tirar endavant les idees  (idees bones clar, talent, sense això no hi ha res a fer!). El cas és que em va recordar a certes persones i certes situacions i m’hi vaig posar ben de cara, el personatge em va atrapar. Em va agradar sentir-lo i descobrir de forma més profunda la seva feina i la seva manera de fer.

I bé, ara resulta que a aquest bon home li han dedicat unaexposició a La Pedrera, i què? doncs que s’hi havia d’anar.  I us aconsello fer-ho, teniu fins al 12 de juliol.

Nens mirant els toros

L’obra es divideix en diferents apartats (8 en total) en els quals veiem la seva evolució com a fotògraf, però també altres aspectes de la seva vida: cine, dibuix, poesia, gastronomia… és el senyor del restaurant Flash-Flash de les truites! :-D). Bé, doncs el que deia, que la expo té varies parts… hi ha gent que preferirà unes coses i d’altres, unes altres. Jo em quedo amb la seva vesant publicista, crec que treu lo millor d’ell, sobretot en temes de retrat aplicat a la publicitat. Ah i per cert! és el qui va fer les campanyes de les bombolles de Freixenet, entre d'altres.

Nens llegint

[Punts de llibre] Sant Jordi i demés....

No volia acabar el dimarts sense fer un repàs als punts de llibre que darrerament han arribat a les meves mans. No podria posar-los tots: entre el Saló del Còmic, la diada de Sant Jordi i la trobada del "no-marès", crec que vaig ben servida per una bona temporada. No tinc temps de dedicar-ne el temps que voldria! ;-)

Amb tot, aquí un resum:

1. Vull destacar aquesta sèrie del Servei de Biblioteques amb la Filmoteca. Seguint la idea dels punts del Tricentenari, anirà sortint un punt cada mes. Aquests són els 4 primers, corresponents als mesos de gener fins abril. Un gran encert!

2. Aquests són petitets, molt monos:

3. El primer, la senyora de UPyD "A favor de España", el poso com a exemple de "REBAIXAR-SE PER ACONSEGUIR UN PUNT". He de confessar que per aconseguir un maleït punt em vaig acostar també a la caseta del PP i de C's.... Bé, passem pàgina. Els del costat són genials, de la revista Time Out :-)

 4. Aquí uns quants sueltos de Sant Jordi.... :-) 

 5. Aquí uns quants de l'entitat Jardinet dels gats, que s'ocupa de gats abandonats :-)

6. Aquests són de la llibreria LAIE (les frases em van agradar molt)

7. Aquests de "Me gusta escribir" també els vaig trobar preciosos...

8. Aquests de "El país que volem" realment no sé quants són i espero que algú m'ho sàpiga dir....

9. I tanco amb uns quants d'Edicions Carena.... ;-)

7 anys de blog!

7 anys fa que vaig obrir aquest blog! aviat és dit!

El vaig obrir, tal com vaig dir en el seu dia, per tenir-ho tot en un mateix lloc. Fins llavors tenia o havia tingut varis blogs, però cap amb un format tan personal.

En aquests set anys han passat moltes coses.... quan el vaig començar encara estava fent la Diplomatura: tot just estava fent el pràcticum a MSF (Metges Sense Fronteres) i treballava de becària a la Facultat...i estava a punt de marxar de pràctiques d'estiu a Londres :-)

I sí, el blog m'ha acompanyat durant tot aquest temps. Molts viatges, moltes feines, molts llibres, molts còmics, molts dibuixos, molts projectes, moltes pelis, molts restaurants, molts llocs per descobrir, molts pensaments.....  I espero seguint-ho fent més temps: ara els blogs estan de capa caiguda però a mi m'agrada tenir un espai on poder dir el que vulgui ;-)

Bibliotecaris de paper, número 116!

Ara fa molt que no ho faig, però bé, de tant en tant convé recordar el petit i modest fanzine BIBLIOTECARIS DE PAPER. Seguim publicant com cada 15 dies i ja anem pel número 116. Ens calen col·laboradors! :-)

III Revetlla de Sant Jordi a les biblioteques de Catalunya

Aquí podeu llegir el darrer número:
http://issuu.com/eliramirez82/docs/bibliotecaris_de_paper_116 

Restaurant de la setmana: SABºC

Ara feia dies que no tocava aquesta secció! :-)

Dimarts vaig anar a sopar al SABºC, que es pronuncia "saboc" però que juguen amb el fet dels ºC perquè la temperatura de cocció té molt a veure amb els plats que realitzen.

És un d'aquells llocs hipsters i urbanites que veus que s'ho curren i que aposten per oferir alternatives a la ja gran oferta gastronòmica que ofereix la ciutat.

Al Saboc, doncs, tenen en compte la temperatura a la qual es fan els plats. Partint d'aquesta base, el menú es divideix en quatre possibilitats de cocció: crua, baixa temperatura, als fogons i a la planxa. Segons expliquen a la seva pàgina web, els aliments canvien radicalment de textura i de gust quan se'n canvia la temperatura a la hora de cuinar-lo.

La forma de presentació és tipu "tapa". Recomanen unes tres de tapes per persona. Nosaltres érem dos persones i vam demanar 4 tapetes + una de postre. Jo vaig quedar bé i ell també, però això ja va per gustos i si ets de sopar molt.

Vam demanar una de cada tipus de cocció:

1- CRU (20º). Esferes de mozzarella fresca, tomàquet i herbes aromàtiques

2- BAIXA TEMPERATURA (80º). Pollastre de pagès cuinat a 73ºC amb el seu propi suc i el seu cruixent

3- FOGONS (100º). Rigatoni farcits de bolets amb parmesà i un lleuger aroma a tòfona

4. PLANXA (200º). Petita burger amb formatge i salsa barbacoa, 75 gr.

La tapa de postre no hi és, però vam demanar dues trufes. :-)
Jo la veritat és que vaig quedar força contenta. (I estava ple sent dimarts)

Presentació de "Retalls". Una gran experiència!

Tal com vaig comentar fa uns quants dies, el dimecres es va presentar el llibre al qual vaig participar fent-hi les il·lustracions. Ha sigut una experiència molt maca!

Vam presentar-lo a la residència "Germanetes dels pobres", a plaça Tetuan. Com ja vaig dir, el llibre són les memòries d'un mossèn, Mn Amador, que ha tingut una vida molt lligada al mar.

Fins al mateix dia de la presentació no vaig veure com havia quedat el llibre... i quan el vaig veure em va agradar molt. És molt bonic :-)

La presentació va comptar amb la presència d'un altre mossèn, que havia sigut autor del pròleg. 

Jo també vaig parlar una mica:

Va ser un parlament breu, però només lo just per explicar com havia sigut el procés d'il·lustrar una obra d'aquestes característiques.. és a dir: dibuixar les memòries d'una altra persona fa que puguin sortir complicacions com ara "aquesta persona era més gran", "aquest llit no era així"... però vaja! res que no pugui solucionar-se ;-)

Després fins i tot vam signar llibres. I ahir, Sant Jordi, també! signant llibres a la paradeta davant de les Germanetes.

Bé, una gran experiència! I des d'aquí vull agraïr a Mn Amador per haver-me inclòs en aquest projecte personal i a la Grelda Ortiz per moure-ho tot: sense ella això no hagués estat possible. GRÀCIES!

Pd. També vull agraïr als companys de classe que van venir a la presentació :-) Gràcies per fer-me costat en un moment com aquest :-)

Desig de xocolata (Care Santos)

No és que em denomini a mi mateixa com a lectora compulsiva de best-sellers, però si que és cert que quan un llibre veig que se’n parla molt intento llegir-lo. De fet ara per Sant Jordi surten tantes recomanacions i tothom parla tant de llibres que entra fins i tot una mica d’estrès quan penses que potser no tens prou vida per llegir tot el que vols llegir.

Bé, el cas és que fa poc he llegit “Desig de xocolata”, de la Care Santos i 34è Premi Ramon Llull. Va ser un èxit de vendes i tenia curiositat. L’argument és un “3 en 1”: són tres històries que tenen un punt en comú: una xocolatera de porcellana blanca i fina on hi caben exactament tres xicres de xocolata. He de dir, i ja em perdonareu, que això de “XICRA” per mi és un concepte desconegut i que ho vaig haver de buscar (és una unitat de volum que s’utilitzava antigament per a líquids). Deixant de banda la meva ignorància, segueixo:

Aquestes tres històries són molt diferents: tant pel to, com pels protagonistes, com pel context històric. La primera història va de tres amics, dos d’ells parella, que es retroben després de força temps. La segona es situa a la Barcelona burgesa en l’època en que es va inaugurar el Liceu. La tercera remunta fins a la Barcelona emmurallada, al segle XVIII. Per tant ja es pot veure una cosa: la història va cronològicament endarrere. Comencem veient com la xocolatera es trenca i acabem veient d’on surt i qui la fabrica. De context, una ciutat de tradició xocolataire com Barcelona.

El llibre he de dir que està ven documentat i que en cap moment es veu ni descuidat ni amb detalls que no encaixin ni res negatiu (almenys al meu parer, i suposo que molts altres tenint en compte els premis). El que passa es que, no sé, em sap greu, però jo potser m’esperava una mica més. Potser, no ho sé, es que això de dividir la història en tres parts m’ha desvinculat una mica, o potser, no sé, la història. El cas és que, tot i que és un llibre que m’ha agradat i que he llegit fins al final, doncs no li he acabat de trobar la força que altres llibres si que m’han donat (de fet, el vaig començar i el vaig abandonar, entremig vaig llegir un altre llibre, el primer de la trilogia de Baztan i alguns còmics... després el vaig reprendre i ja fins al final).

DESTACO DOS TROSSETS DEL LLIBRE. 

Corresponen a la tercera part, la que és més d’humor.

“De cop em va venir al cap la biblioteca del vostre pare, aquelles tardes delicioses (…) d’ordenar llibres, separar els que s’havien d’enviar a l’enquadernador, deixar-se portar pel so cruixent de les pàgines i per la lectura callada dels poetes italians, que sempre m’han agradat. Que feliç seria, si pogués viure eternament  a la biblioteca de palau, senyora. (…) Potser m’atreviré a demanar-vos que em recomaneu per al càrrec de bibliotecari. Em penso que ho faria prou bé, ja que allà no s’han de prendre decisions difícils més enllà de classificar la Divina Comèdia per la D de Dante o per la A d’Alighieri.”

“- Vull que parleu al rei de mi. Que em proposeu per a un càrrec

-          Un càrrec? Ara em direu que voleu ser ministre?

-          Millor. Bibliotecari

-          Bibliotecari de palau?

-          Això mateix

-          Ja sabeu quina munió de llibres no hi ha, a les biblioteques del rei?

-          Com més n’hi hagi, millor

-          I com estan de desordenats?

-          Així tindré feina per anys

-          I quanta pols s’apilona, sobre els llibres?

-          Aprendré a fer anar el plomall

Presentacio del llibre "Retalls", de Mn. Amador Roig

Fa uns quants mesos uns amics em van proposar participar en un projecte personal, un llibre de memòries. 

Els colors estan una mica saturats en aquesta captura

Ara el llibre ja ha sortit de la impremta i el presentarem la setmana vinent.

Serà el 22 d'abril a les 18h. El lloc serà a l'edifici de les Germanetes dels Pobres (Plaça Tetuan, 45-49) a la sala d'actes que tenen. 

La presentació anirà a càrrec de Mn. Josep Maria Alimbau. Hi serem l'autor del llibre, la meva amiga Grelda que farà de moderadora i jo mateixa.

Bé, resumint, és un petit gran projecte que m'agrada compartir i que s'ha fet amb molta il·lusió.

Us poso algunes de les il·lustracions (al llibre sortiran en B/N, de fet) Entre tots els assistents es sortejarà un dibuix original dels que s'han utilitzat per il·lustrar l'obra

[Marcapáginas] Bologna Children's Book Fair

Este año varios compañeros de clase han ido a la Feria del libro infantil de Bolonia.... y se han acordado de mí ;-)

Os pongo parte del tesoro!!!!

A ver si el año que viene puedo ir yo.....!!!

Les bibliotecàries: Diari de la Biblioteca Popular Pere Vila 1933-1939

Que aquest any sigui l’any de les biblioteques ens agrada molt: les biblioteques surten més als mitjans, se n’inauguren més, es fan més activitats… i llibres! Surten més llibres dedicats al tema (normalment no en surten gaires o gens, jajaa). No sé si va ser casualitat o no però a l’acabar l’any van publicar un llibre que es deia “Noia de biblioteca”, el qual ja vaig parlar-ne aquí.

Ara fa poc he fet dues noves adquisicions. La més recent és la de “Lletraferides” (Assumpta Montellà), que tot just va sortir la setmana passada i que quan trobi un moment el llegiré.. i l’altre és el que comento avui: LES BIBLIOTECÀRIES:Diari de la Biblioteca Popular Pere Vila 1933-1939 (Editorial Morsa)

Antigament a les biblioteques s’escrivia un diari per anotar les coses més destacades. N’hi ha varis recuperats i aquest projecte editorial parteix dels diaris d’aquesta biblioteca, que coincideix amb els anys de guerra. És una edició senzilla i amb il·lustracions també senzilles i efectives. No cal parafernàlia: l’important del llibre és aquesta transcripció i que s’ha pogut finançar mitjançant la plataforma de crowdfunding Verkami.

M’ha agradat llegir aquest diari. Es curiós veure com eren els usuaris d’aquella època (“llegidors” que en diuen), els llibres que es demanaven, els processos tècnics… la manera de treballar, no sé. Està bé. Faig un petit extracte de les coses que més m’han agradat / encuriosit / sorprès:

• La vinculació, força present, amb l’Escola de Bibliotecàries (que es va fer l’any 1915 i que ara és una Facultat i celebra el Centenari)
• L’explicació de coses una mica més personals com ara “he anat a visitar la companya, ja mare d’un hermós fillet”, “el conserge ha demanat de sortir una mica abans”
• Primer estan un temps preparant la biblioteca i quan l’inauguren comenten que “no hem tingut poble”. És a dir, que molta gent important ha anat a fer discurs i presència però la gent del barri, no. Lluny de ser una preocupació comenten que millor així, perquè d’aquesta manera s’ha mantingut el silenci. XD
• El problema que representen els petits. La biblioteca està dins una escola i clar, alguns alumnes van. És tota una preocupació com combinar-ho perquè no molestin als adults que llegeixen i surten expressions com “necessiten estar molt vigilats”. En algun moment es comenta que gaudeixen molt dels llibres del “Walter Disney”
• El servei de préstec no arriba fins molt més endavant. Són molt estrictes amb les multes i amb la responsabilitat de les persones, jeje.
•  …parlen dels robatoris (que n’hi havia, n’hi ha actualment i n’hi hauran en un futur), de que a l’entrar a la biblioteca feien signar (COSA QUE EM VA FER MOLTA GRÀCIA, perquè quan era petita anava a una biblioteca de “La Caixa” i la dona que hi havia també ens feia signar).

“Entren unes noietes i com a professió al registre d’entrada posen “ballarines”. 

Les he sermonejat per la poca formalitat”

Però per sobre de tot això, LA GUERRA. Bombardejos, libres que no es retornen perquè son de joves que han anat al front, llibres consultats sobre cirurgia menor, llibres que es roben mentrestant es deixa tot de cop perquè han de baixar corrents al refugi, la falta de menjar…

“Després de bastant de temps, avui ha tornat a la biblioteca un lector (…) 

he sentit soroll estrany (…) portava una cama de fusta”

Una guerra i la biblioteca obrint, seguint catalogant, oferint servei als usuaris… bé, i les dues darreres pàgines, clar: (i ja en castellà)

“Hoy hemos tenido 38 lectores adultos. La mayoría de ellos se despiden saludando brazo en alto”

“Hemos recibido una fotografía del Generalísimo Franco, de la Central de Biblioteas Populares”

Paul en los scouts (Michael Rabagliati)

Les històries del Paul són d'aquelles que poden passar desapercebudes però que quan les coneixes agraden. Són còmics de to autobiogràfic (no sé del cert fins a quin punt) on repassem la vida el Paul. Cada còmic, un episodi de vida.

N'hi ha uns quants, jo és el tercer que llegeixo després de "Paul se muda" i "Paul se va de pesca". Aquest es situa molt abans, quan el Paul és tot just un nano d'uns deu anys i decideix formar part d'un grup d'scouts. Bé, aquesta és l'excusa principal i el fil argumental, però el còmic parla de moltes més coses i és per això que les històries del Paul tenen molts seguidors. De rerefons tenim la societat dels anys 70, el primer amor i també política, doncs concideix amb els tèrbols anys del Front d'Alliberament del Quebec [FLQ].

A part hi ha un altre tema que és el pas de la infantesa a la maduresa. Cap al final del còmic passa una cosa que no t'esperes i que fa que de cop t'entri una mica de tristesa (les pàgines del final són molt boniques). 

Recomano molt les històries del Paul, tot i que sóc una mica hipòcrita perquè no les he llegit totes.... però crec que no m'enduré cap desil·lusió quan ho faci. Sota una línia senzilla és capaç de recrear un munt d'escenaris i situacions, fent-ho amb un to molt real i mol ajustat a la realitat del moment sense perdre aquell punt "tebeo". En sèrio, doneu-li una oportunitat!

I ara, un bonus:

Clar! un còmic on hi apareix una biblioteca suma doble puntuació ;-)

(a més, fixeu-vos amb el diàleg, la dona avorrida diu que cadascú ha de triar un llibre per llegir i a un li diu "tebeos no... un libro de verdad"), jaja. Pobre nano.
Ja en aquets volum veiem com el Paul comença la seva afició de dibuixar còmics i com comença a interessar-se per aquest mundillo.

[Marcapáginas] Recetas, festivos y Tintín

Semana Santa ya es casi como Navidad: quieras que no acabas comiendo hasta llenarte (monas de pascua, bunyols, comidas familiares de domingo de ramos....)

Pues bien, qué mejor que unos marcapáginas alimentarios con recetas festivas ;-):

Són de la biblioteca Can Pedrals de Granollers, que a parte de estos hicieron muchos más con frases populares acerca de las comidas y tal.

De hecho de esta misma biblioteca son éstos:

En este caso son dichos populares y refranes a cerca de la festividad de Todos los Santos (podría esperarme a colgarlos en noviembre pero seguro que me olvidaría) :-)

Para cambiar un poco el tema, unos de Tintín:

La serie no está completa. Son de un concurso de marcapáginas que hicieron en una biblioteca. (El de los Moais es muy guai)

Pel·lícules de la setmana: (de tot una mica)

Darrerament (més enllà d'aquesta setmana) he vist bastantes pelis i totes elles ben variades. Són aquestes sis:

El lobo de Wall Street (2013)

Pel·lícula amb forces premis i nominacions que està dirigida per Martin Scorsese i protagonitzada pel Di Caprio (abans de veure'n cap de les dues em confonia amb la del Gran Gatsby, perquè també surt el Di Caprio i fa paper de persona molt rica). 

Aquesta peli, basada en fets reals, va de la vida de Jordan Belfort, un paio que era corredor de borsa i que aviat va començar a entendre que es podien fer molts diners venent fum i posant comissions altes. Va ser tant gran el seu èxit que va començar a guanyar MOLTS diners. MOLTS. I la peli va d'això: de la pujada i la baixada d'una persona que ho va tenir tot i ho va perdre tot. I ah, sobretot, moltes drogues! Si no m'equivoco està basada en el seu propi llibre autobiogràfic (però vull pensar que l'escena del peix és ficció cinematogràfica xD) (val, acabo de llegir que és certa T_T). Per cert, el veritable llop ara fa xerrades sobre motivació, tot i que va estar quasi dos anys tancat a la presó. La idea de fer la peli va ser del DiCaprio que va lluitar per aconseguir-ne els drets, cosa que va costar molt perquè pel que es veu en Brad Pitt també els volia. 

La peli està bé..... PERÒ ÉS MOOOOOOOLT LLARGA. 

Monsters University (2013)

L'expo de PIXAR al CaixaFòrum m'ha fet recordar que em faltaven algunes pelis Pixar per veure, com aquesta. És distreta. (A veure, està molt millor la original, clar, però aquesta és força digna. Com a mínim m'ha agradat més que Croods, per exemple.)

En aquesta ocasió recuperem al Mike Wazowski i al Sullivan, però fent una vista al passat i trobant el moment exacte en el qual es van conéixer: els anys universitaris. Tots dos van a la Universitat dels Monstres, concretament a la Facultat d'Espantadors, que és el que volen ser. Però resulta que no serà tan fàcil com es pensaven, ni tampoc es cauran bé des del principi. :-)

Her (2013)

Oh! aquesta sí que m'ha agaradat. M'ha encantat. La vaig veure fa ja unes quantes setmanes però no n'havia dit res per aquí. Trobo que té un punt de partida molt interessant i que n'han sabut treure profit.

Està protagonitzada per en Theodore (Joaquin Phoenix), que viu en una societat futurista on s'ha inventat un sistema operatiu que ajuda als seus usuaris en tot allò que necessitin. La cosa es complica quan el noi comença a enamorar-se del sistema.... 

Trobo que parteix d'una idea que dóna molt de joc per reflexionar: ens estem convertint en una societat individualista on coses com aquestes són més reals del que ens podríem imaginar: evolució de les noves tecnologies, soledat humana.... una peli que et deixa un punt una mica trist. M'ha agradat molt però oju que és molt lenta: no la mireu si teniu son.

Blade Runner (1982)

He de confessar que mai havia vist Blade Runner (de Ridley Scott) però ara l'han tornat a estrenar (com estan fent amb moltes pelis de la época) i un amic m'ha obligat a vuere-la (jejeje bueno, potser obligat no és la paraula). El cas és que fa pocs dies vaig anar als cinemes Renoir per veure aquesta reestrena clàssica dels 80 i he de dir que em va agradar força. 

Potser m'haguès agradat més si l'haguès vist en el seu moment, és clar. Amb aquestes pelis passa això, jo si ara veiés La Historia Interminable per primera vegada doncs potser no m'agradaria.....

Per qui no ho sàpiga, Blade Runner va d'uns robots que semblen casi humans però són més potents. Un dia es van rebelar i els hi van prohibir que seguissin a la terra, per tant els envien a treballar als planetes exteriors on viuen també els humans que volen començar una nova vida (perquè, com a qualsevol peli apocalíptica, la terra està feta una merda). I bé, els blade runners són els agents que maten als que troben que no estan cumplint l'ordre de treballar a l'exterior.

Lo millor de la peli és en HARRISON FORD. (#inLove)

Philomena (2013)

Una altra peli del 2013 que he vist aquests dies és aquesta, Philomena, peli anglesa que està basada en fets reals. Explica una història molt trista, però ho fa d'una manera que no sigui molt dramàtica.

La protagonista és una dona gran (una magnífica Judi Dench) que, de jove, va haver de veure com sense adonar-se'n es quedava embarassada i les monges li prenien el nen per donar-lo en adopció. Ella, vivint sempre amb aquest secret, un dia decideix explicar-ho a la seva filla i ella intenta contactar amb un periodista perquè li ajudi a treure'n l'entrallat. Sap greu ja no només per ella, sinó per totes les noies joves que van trobar-se en aquesta situació (no només en aquella época i no només a Irlanda, està clar). 

Ocho apellidos bascos (2014)

I la última que he vist és potser la que tenia més ganes de veure. Sempre dic que m'agrada molt el cinema espanyol, però encara no havia tingut la oportunitat de veure la més taquillera de l'any passat.

Bé, he de dir que m'ha fet riure molt i no m'ha decebut gens (i això que no sóc gaire de comèdies). Els acudits basats en tòpics fan molta gràcia, i ja estic patint una mica per la segona part que comença a rodar-se ara a l'abril, on hi haurà també catalans. A veure, a veure, hehe. 

Feliç Dia Internacional del llibre infantil i juvenil!

Guía del mal padre 1 & 2 (Guy Delisle)

L'abril és un mes molt literari: Sant Jordi mou l'agenda editorial del país i surten novetats quasi setmanalment. Tothom vol vendre, clar, i és normal que sigui així.  :-)

Bé, jo avui volia parlar d'un còmic. Abril no només és sinònim de Sant Jordi, sinó que també el Saló del Còmic. I un dels llibres que ha sortit ara nou és Guía del mal padre 3. I mirant, he observat que al blog no vaig arribar a parlar de l'1 i el 2 :-)

Guy Delisle és un d'aquells autors que han tret profit de la seva paternitat per plasmar-ho en imatges. Aquí al blog vaig parlar de Jeffrey Brown (De padre e hijos) i jo us recomano també moltíssim el Manual de padres frikis de l'Andrés Palomino (que a part de llibre fa la tira diària)

Però tornem a Delisle. Si comparem aquestes obres amb altres que té (Pyonyang i la resta) doncs clar, aquestes són més simples... però fan molta gràcia!

És una d'aquelles obres on l'autor, ja reconegut, pot aprofitar una situació quotidiana per provar de fer un volum diferent al que el seu públic està acostumat  (de fet la via de la paternitat ja l'ha aprofitat amb Luis va a la playa, però no mola tant com aquests que comento avui aquí).

Lo maco d'aquests llibres és que veus els nanos com creixen. És com l'exemple citat abans, el Manual de padres frikis... l'autor publica cada dia una tira diaria i veus els nens com van creixent: de ser bebès ara són nens ja més crescudets que tenen cabell, es mouen de forma autòmata, diuen algunes paraules.... jejeje. Sóc fan! 

http://www.cronicaspsn.com/ 

Actualitzo: he vist que també ha sortit ara a la venta aquest nou llibre: ¡Socorro! Somos padres primerizos! de Carlos Bonache. Oh sí, un altre home. Us fixeu? tots els exemples citats són homes xD. Si algun dia sóc mare (cosa que no crec que passi) prometo fer un còmic per equilibrar la balança :-)