[Marcapáginas] Sant Cugat y Sevilla

El otro día estuve en Sant Cugat y de paso visitamos el Monasterio. Pues bien, en la oficina donde vendían los tiquets encontré estos:

 

Se vendían, pero a muy buen precio (sobre todo si comprabas el pack de seis) 

Y además, en la oficina de turismo, había éste:

Para acabar de decorar esta entrada de blog, os pongo unos que vienen directamente de Sevilla, ya que mi madre estuvo hace unos pocos días :-)

Pel·lícula de la setmana: The LEGO movie

The LEGO Movie (La LEGO pel·lícula) 2014

Quan era petita m'agrada molt jugar amb els LEGO. Tenia, compartida amb la meva germana petita, una caixa vermella plena de peces. Era un rollo que fos compartida perquè només hi havia un nino (li deiem "el nene", no sé perquè) i una plataforma gran per fer-hi cases a sobre, que totes dues volíem perquè sense la base la cosa perdia molt.

Veure la peli dels LEGO ha sigut una mica com retornar a aquella infància de peces de colors. És una pel·lícula divertida i entretinguda, té molts bons moments i la cançó principal enganxa moltíssim. EVERYTHING IS AWESOME

-

L'argument gira entorn al personatge de l'Emmet, que és un ninotet totalment normal que de cop es veu inmers en una mena de trama per salvar el món. Ah! i vull dir una cosa: els personatges humans que surten en algun moment...... idea bona, missatge bo... però la interpretació deixa bastant que desitjar. 

Però resumint! la pel·li m'ha agradat molt!! 

Museu Rodin (París)

Quan el novembre passat vaig estar a París per lo del Salon du Livre infantil i juvenil, vam aprofitar per fer altres coses. Una d’elles va ser l’apassionant visita a les clavegueres, però no va ser l’únic, és clar. La meva amiga volia veure el Museu Rodin (perquè ella és mig escultora) i bé, vam anar-hi. I em va agradar molt!

Un home desconsolat

Detall de l’escultura. M’encanta…!

El museu està ubicat en una casa, que no en sé la historia, però és ben bonica i té uns jardins bastant amplis. De fet, els jardins són part de la visita, ja que hi ha un munt de figueretes fora. Feia MOLT DE FRED, per cert. Em recordo a mi mateixa buscant els lavabos per accionar lo de l’aire calent i calentar-me les mans i tot el que pogués, jaja.

  

El petó. És una obra molt bonica i molt sensible

(aquí es veu l'interior de l'edifici)

Us en puc dir el que diu la Viquipèdia:

• El Museu es troba al 7è districte de París. Jo amb aquesta informació em quedaria una mica igual, o sigui que siguem pràctics: està pel centre.
• Segons l’enciclopèdia, l’edifici havia sigut l’Hôtel Biron i van obrir portes l’any 1919. De fet el propi Rodin hi ha viure durant un temps.
• Al Museu podem trobar-hi obres de Rodin, però també hi ha alguna sala amb pintures diverses (de Van Gogh i Renoir, fins i tot!) i de la Camille Claudel, de la que se’n diu que moltes obres del Rodin eren en realitat d’ella.

M'ENCANTEN ELS ARBRETS DEL DARRERA

Detall porta de l'Infern

Llegeixo també que el museu té unes sis mil sis-centes obres escultòriques... coi, són moltes! (ho poso en números perquè es vegi més clar: 6.600!). Serà allò que diuen que els museus només exposen la punta de l'iceberg de tot el que en realitat arriben a tenir....

Per últim, "El penseur". Un dels pensadors que va fer. Recordo que quan anava al cole i feia batxillerat, la monja que ens feia historia de l’art ens va dir que les obres de Rodin eren tan perfectes que alguns sospitaven que treballava amb motlles humans, rollo cadàvers.

El capítol del Julian (R.J. Palacio)

Fa un any vaig llegir el llibre de WONDER i em va agradar molt. Potser alguns l’haureu llegit: tracta d’un nen de 10 anys que té una greu malformació facial i que es decideix que ha d’anar a l’escola amb la resta. Allà es trobarà amb reaccions de tot tipus, com us podeu imaginar: compassió, rebuig, empatia, sorpresa...

 

Un dels personatges del llibre és en Julian, un nen que li fa bullying d’una forma molt descarada. No només l’insulta sinó que mira de que tothom es posi en contra del nano pel simple fet de ser diferent. Una reacció de la qual en podem sospitar certs motius, però que s’expliquen de forma oberta al segon llibre, “El capítol del Julian”.

Deixeu-me dir que tenia els meus dubtes sobre el llibre. Calia, aquest segon llibre, aquest nou punt de vista? El primer llibre ja es narrava en diferents veus.

 

Tenir a les mans aquest spin-off no dóna gaires esperances de que la cosa millori: un volum molt breu, lletra força gran... vaja, aquells llibres que et poleixes en menys d’una hora i que canta d’una hora lluny que l’autora ha volgut aprofitar el tirón del primer llibre per vendre una mica més.

 

I bé? Doncs ni tan mal.

 

M’ha sorprès una mica. Ara no recordo quantes pàgines té, imaginem que en té 100. Doncs bé, les 75 primeres són una mica simplones, però les darreres 25 tenen força interès, sobretot arran del personatge de l’àvia.

 

El llibre vindria a dir-nos que darrera de cada abusador hi ha una persona amb pors i inseguretats. Aquí hem vist el cas concret del Julian, però n’hi ha milers. A més, interessant també el paper que hi juguen els pares, donant la raó al nano i ultraprotegint-lo sense veure que el seu fill perfecte és ben capaç de fer coses com aquestes.

 

Conclusió: si el llibre de Wonder us va agradar, doneu-li la oportunitat al Julian per justificar-se (és un dir, hi ha coses injustificables), per perdonar-lo si més no. No us portarà més d’una hora i haureu tancat el cercle de la història.

 

Pd. Per cert, ara recordo que l’autora volia fer MÉS llibres sobre el tema. Ni tanto ni tan poco, senyora, no cal! ;-)

Extracte e la primera pàgina

Ostres, tu! No ho entenc. De debò, que no ho entenc. Un dia, sóc el nen més popular de tot cinquè. I al cap d’un moment, ja no sé ni què sóc. Mira que bé. Doncs és una merda. Tot aquest curs, ha sigut una merda! Tant de bo l’Auggie Pullman no hagués vingut mai a l’escola Beecher. Tant de bo hagués tingut amagada aquella cara esgarrifosa que té, com al Fantasma de l’Òpera o així. Posa’t una màscara, Auggie! Treu-me la cara del davant, sisplau. Les coses serien molt més fàcils si desapareguessis i ja està.

El que som i el que no som

Ahir, arran de l’accident d’avió, vaig pensar bastant sobre la mort. Bé, el problema és que hi penso massa sovint en això de la mort, però diguem-ne que no hi puc fer res, és defecte de fàbrica. Li tinc pànic, em fa por morir. Molta por. De fet és un pensament que tinc de forma continua i per això intento mantenir una vida activa. No saps mai quan es pot acabar.

Ahir vaig escriure un petit missatge a Facebook que m’agradaria poder ampliar al blog, on no tinc cap mena de limitació de caràcters. Tracta sobre les petites coses i els petits detalls que es queden a mitges quan una persona es mor de cop. En vaig citar uns quants: llibres que s’han de retornar a la biblioteca, punts de llibre marcant el lloc on has de continuar llegint, llistes de compres que mai realitzaràs…

No sé. Em provoca molta ansietat. A vegades, moltes vegades de fet, deixo programades entrades de blog. La majoria súper banals… i si em morís abans de que surti publicada una parida? Sí, ja sé que és una xorrada però confesso que ho he pensat a vegades. De fet, més d’un cop també he pensat en deixar una mena d’entrada pòstuma per si de cas. És a dir: deixar programat un missatge que podria sortir l’1 de gener del 2016 en cas que jo ja no hi sigui. El missatge podria ser un acomiadament o ves a saber (segons la inspiració del dia). La gràcia seria que cada any, un dia o dos abans, re-programés l’entrada fins al següent any, 1 de gener 2017. I així anar fent. Però també he pensat els problemes que això comportaria (les nits d’insomni són cruels :-P) perquè clar, podrien passar mil coses: que m’oblidés, que perdés el blog, que estigués malalta, etc. Llavors sortiria sense voler una entrada tipus “Si esteu llegint això és perquè……………”. I seria terrible perquè seria fals. Tot i que més terrible seria si realment fos veritat. I sé que totes les paraules que estic deixant ara escrites són absurdes: qui es preocupa del que escriu al seu blog quan hi ha la mort a tocar?

Tinc molts llibres per llegar acumulats a la tauleta de nit, molts d’ells de la biblio. I tinc moltes coses a mitges, com tothom!! Quan diuen allò de “VIU CADA DIA COM SI FOS L’ÚLTIM” no som plenament conscients del que significa. Tinc iogurts a la nevera, tinc un congelador ple de menjar, tinc dibuixos a mitges, tinc roba bruta que s’acumula al lloc on la guardo esperant el seu torn per ser netejada… és massa cosa. I això només si ens parem a pensar en aquells petits detalls materialistes, perquè si ja ens posem a parlar de les relacions socials i familiars llavors ja la depressió arriba a nivells màxims (i l’extensió de l’article hauria de ser de tres pàgines). Per això m’he centrat només en els petits detalls, no puc evitar pensar-hi. Són afegits sense importància però tot plegat ho converteixen en un gran buit, el gran buit que es deixa quan es marxa definitivament d’un lloc… és terrible.

(i sento si alguna part del missatge s’interpreta malament)

Pel·lícules de la setmana: Agost / The Croods

Poques pel·lícules he vist que m'estiguin agradant darrerament... el cas que comentaré avui, tampoc xD.

Agost (2013)

Quan feien l'obra al TNC tenia moltes ganes d'anar-hi. Crec  que ho hauria d'haver fet, perquè tothom en parlava molt bé i ara m'he hagut de conformar amb la peli i la veritat és que crec que no té prou força. A veure, no sé com devia ser l'obra de teatre, però la pel·lícula es fa força lenta i poca força. La majoria d'actors que hi participen són de primera línia: tenim a la sempre radiant Meryl Streep (sóc TAN FAN!) i la Julia Roberts (sóc també molt fan!) i tb l'Ewan McGregor... però la situació, l'encaix dels personatges... no sé. 

De fet l'obra de teatre és en sí una adaptació d'una novel·la (Premi Pulitzer 2008). Pel que llegeixo, la peli es basa en la obra de teatre, no en el llibre. Potser adaptar d'una adaptació és anar perdent (no en tinc ni idea i de fet ara que hi penso, tampoc puc opinar si ni he llegit el llibre ni n'he vist representada l'obra).

Sobre l'argument, es podria resumir en la reunió de familiars per fer sortir a la llum les diverses misèries... de fet, podria servir de base per a telenovela, tipu Nissaga de Poder.

Li he posat un 6 a Filmaffinity (nota mitjana: 6,8)

Los Croods (2013)

I ara una de dibuixos que se'm va passar per alt en el seu moment. A veure, no està mal: va de prehistòrics... el que passa és que la vaig veure una mica infantil. Jo crec que les pel·lícules d'animació han de trobar el punt perque puguin agradar als adults, i aquesta aprova justeta. És a dir, a mi em va agradar perquè m'agrada veure pelis d'animació (pelis-de-dibuixos) però una persona que no en vegi gaires doncs... vaja, no sé. Vaig gaudir molt més amb Big Hero 6, per exemple! 

Però bé, que no està mal eh!!! és distreta i recrea una mica el mite de la caverna. Són uns cavernícoles que viuen a la seva cova i la seva realitat és la que hi ha allà dins, però han d'anar sortint per caçar... i per les amenaces continues. 

Bé, una peli distreta i ideal per veure amb crios, poc més... Li he posat un 6 a Filmaffinity (nota mitjana: 6,4)

Restaurant de la setmana: La Bolera (i visita a Sant Cugat)

La setmana passada vaig anar a Sant Cugat per a una calçotada. Bé, he de dir que no acostumo a menjar calçots i menys en un restaurant, però va estar bé :-). El cas es que vam anar a menjar a un lloc que es diu LA BOLERA

Pel nom sembla un d'aquells llocs de poble on la única gràcia és que s'hi pot jugar a bolos... però no. És un lloc on s'hi menja molt bé :-) mireu, mireu:

Molt de menjar i tot molt bo, vaig quedar ben tipa.

De pas vam fer una volteta per Sant Cugat. Crec que només hi havia estat un cop i per fer un treball de la uni amb una que vivia allà... per tant no havia vist RES. I oh! és molt bonic tot :-) Jo vull viure a Sant Cugat jajaja

Vam entrar al monestir i vam fer la visita de rigor a les instal·lacions. Es del s. IX i eren de l'ordre de Sant Benet. Era un dels més importants del país fins que van arribar les desamortitzacions. En destaquen els 144 capitells.

Vieu, hi ha la firma de qui ho va fer (una cosa força inusual en l'época) Arnau Cadell (Arnallis Catelli

Després a dalt (perquè són dos pisos) hi havia una exposició sobre gravats de 1714 (col·lecció Gelonch Viladegut). Es nota que hi ha pasta perquè la sala era petitona però hi havia música de l'época en directe, amb un instrument així antic. Estava molt bé. Jo vaig fer una foto d'aquest mapa perquè surt "LIOURET" 

Altres fotos del monestir (feia un dia bonic tot i que a la tarda després va ploure!).

I de pas vam visitar també una cooperativa de vins (Celler Cooperatiu obra de Cèsar Martinell). Bé, en queda poca cosa ja... la ciutat es va anar ampliant, els terrenys es van anar perdent i bé, en queda el que en queda. Hi ha panells explicatius on mostren el procés (arribada del vi, trituració, etc.) Apunt: la darrera vinificació es va fer l'any 1988 i l'any 1994 es van començar a derribar les naus.

Per últim-últim, també vam passar per un carrer on hi havia cases molt boniques (construïdes principalment per gent burgesa de Barcelona que volia sortir una mica de la ciutat) (això ens van dir a l'Oficina de Turisme, hehe).

Cosas que nunca olvidarás de tu Erasmus (Raquel Piñeiro, Amaia Arrazola)

---------------------

(entrada publicada originàriament a MòbilsBiD, blog d'estudiants de mobilitat de la Facultat

Data de publicació, 20.03.2015)

---------------------

Si bé és cert que des d’aquest blog no s’acostumen a fer ressenyes bibliogràfiques, el cas és que aquest llibre mereix (o hauria de merèixer) tota la nostra atenció: una publicació plena de dibuixos simpàtics i tòpics Erasmus súper reals!

La idea d’aquest llibre va sorgir d’un article que va escriure la mateixa Raquel Piñeiro (que, per cert, confessa que no va marxar mai d’Erasmus, però tenint en compte el llibre que ha parit, li perdonarem aquest petit detall...) (bé, va marxar de «Séneca»). Doncs bé, l’article es va publicar en una revista viatgera i poc a poc va començar a córrer com la pólvora. Ja sabeu com van aquestes coses: quan una cosa té èxit, acabes trobant-la per tot arreu. I una mica va ser el que va passar: l’article va ser molt comentat i molt compartit, i poc a poc la idea de fer un llibre es va anar perfilant. Si a això li sumem les il·lustracions de l’Amaia Arrazola, ja tenim un bon document on desembocar la nostàlgia que provoca l’experiència Erasmus en les vides de qui ho ha viscut.

I és que, realment, ho claven tot.

El llibre es divideix en diversos capítols, com si fos un calendari: des que et confirmen la beca fins que marxes d’allà amb les llàgrimes regalimant i inundant el carrer. Això inclou, així a grosso modo:

1.      Tota la burocràcia i «papeleos» varis, tant al lloc d’origen com al lloc de destí. A vegades demanes una ciutat i te’n donen una altra, a vegades (quasi sempre) vols convalidar certes assignatures i no t’encaixa, etc. Tot un món i molta paciència.

2.      L’arribada: l’idioma, l'haver de buscar allotjament, començar a conèixer gent tota de cop (gent que parla llengües diverses, clar), carnets, transports, el ritme de la ciutat, els carrers.... tot nou, tot molt màgic i una mica estressant.

3.      Els amics que comencen a ser-ho TOT perquè allà només els tens a ells i són la teva FAMÍLIA fins que marxes d’allà. Festes, excursions, experiències, begudes estranyes i sopars amb plats de tot el món (i els d’aquí sempre amb la truita de patates, que no falti...)

4.      El moment en què per fi descobreixes que et sents a gust i que tot encaixa: entens l’idioma, coneixes el barri i la ciutat, estàs bé, tot és fantàstic i fins i tot t’atreveixes a anar al cinema.

5.      Els amics que vénen a visitar-te i et porten GRANS REGALS com ara un fuet, uns pots de tomàquet fregit, algun medicament que saps que funciona bé, pernil ibèric envasat al buit... i pipes. Sí, pipes! Els paquets de pipes no es troben a depèn quins països!!!!

6.      I quan marxes.... el dia més trist. El dia que recordaràs durant molt de temps... el dia que has de dir adéu als amics («et vindré a veure!»), deixar el teu pis, la teva forma de viure... tornar al lloc d’on véns... POT ARRIBAR A SER MOLT DUR. (La síndrome posterasmus pot ser tan llarga com la vida mateixa).

Bé doncs aquests són alguns dels exemples que s’intenten plasmar en el llibre. Jo crec que és una obra que la gaudirà SENSE DUBTE qui hagi anat alguna vegada d’Erasmus o tingui pensat anar-hi, però també aquelles persones que no n’han fet mai cap i vulguin més o menys saber què se sent.

Tal com es diu a la darrera pàgina, «El Erasmus es una de esas épocas que pasan por tu vida tan intensas como breves, pero capaces de quedarse en tu memoria para siempre. Quien lo probó lo sabe».

Un brindis pel senyor Erasmus!

Piñeiro, Raquel; Arrazola, Amaia. Cosas que nunca olvidarás de tu Erasmus. Madrid: Lunwerg, 2015. 176 p. ISBN 978-84-16177-37-0. 16,50 €.

Més informació: http://www.planetadelibros.com/cosas-que-nunca-olvidaras-de-tu-erasmus-libro-190958.html

La Moños al Teatre del Raval

Fa unes quantes setmanes vaig anar al Teatre del Raval a veure “La Moños”.

Segurament haureu sentit a parlar d’aquesta popular dona que vivia a la Rambla de Barcelona, hi ha expressions populars que en fan referència: “Ets més famosa que la Moños!”. I a part també se’n va fer una pel·lícula, que si mal no recordo hi sortia el Carles Sabater.

Bé, contextualitzem: la Moños era una pobra dona que anava amunt i avall per les Rambles. Poc se’n sap del seu naixement, però el que sí és cert es que va morir als 89 anys (any 1940) al que llavors era conegut com a Hospital Marítim. En realitat tenia un nom: Dolors Bonella, però tothom la coneixia com a Moños perquè sempre en duia el cap ple. La pobre estava molt malament i havia perdut bastant la raó per culpa de les desgràcies que li va tocar viure. I aquí està el misteri: no se sap ben bé que és el que va passar. Hi ha vàries teories, però la principal es que havia estat servint a casa d’una família rica i, després de quedar-se embarassada del fill de casa bona, li van prendre el fill i la van fer fora. L’altre teoria (la que surt a l’obra de teatre) és que la dona tenia una nena petita i al deixar-la sola uns instants per fer una entrega, un carro de cavalls li va passar per sobre i la va matar. Hi ha més versions: violència domèstica, problemes familiars.... no se sap massa.

Les venedores de roses de la Rambla li donaven flors i ella molt feliç se les posava al cap i al vestit. Era, malgrat tot, una dona coneguda i estimada, però més aviat com a símbol: no crec que fos gaire feliç... Avui en dia la Rambla (i no només la Rambla) està plena de persones com La Moños i realment amb prou feines la gent gira el cap.

El més curiós de tot, però, es que quan va morir va tenir un enterrament ple de luxes. No se sap qui va pagar tot allò, però no deixa de ser un misteri més.

(Segons he llegit, durant temps després de la seva mort, moltes floristes de la Rambla anaven a la seva tomba a deixar-li flors fresques).

[Marcapáginas] ...de bibliotecas :)

Últimamente estoy muy activa en el tema este de los marcapáginas. Entre grupos de whatsapp i grupos de Facebook, creo que mi vida es simplemente lo que pasa entre marcapáginas y marcapáginas :-P

Estos son algunos de los que me han llegado hace poco. Desde aquí un enorme GRACIAS :)

• Exploradors de biblioteques! 

• Estos que ví en Facebook y que ahora ya son míos :-)

• Y por último, estos tan bonitos del Servei de Biblioteques de la Diputació de Girona

 :-)

Les dones de La Principal (Lluís Llach)

Quan una persona escriu un llibre (el seu primer llibre) i t’agrada molt i ha triomfat molt, llavors quan saps que n’ha publicat un segon t’entra una mica de curiositat: “serà tan bo com el primer?”.

És súper tendenciós pensar així, però el pensament ens surt quasi de forma natural. Tothom ho pensava quan va sortir el segon llibre de la Marta Rojals (L’Altra) després del seu primer gran èxit (Primavera, estiu, etc.) i en certa manera, amb el Lluís Llach ha passat el mateix.

La seva segona novel·la ha estat “Les dones de la principal”. Me’l van regalar per Nadal i el vaig llegir al cap de poc... i bé. Està bé eh!!! Però és i no és. Bé, torno a començar: el llibre m’ha agradat molt, he trobat que està molt ben escrit, que té prou argument per enganxar i que, com el primer, està prou ben documentat en els fets històrics que s’expliquen.

Quin “problema” doncs, hi ha? Doncs que, en certa manera, l’argument és força semblant al primer. Potser alguns els heu llegit tots dos i direu que això no és cert i que són com un ou i una castanya, però be no sé. Trobo que el tipus de protagonistes, el marc històric, la força d’alguns personatges o inclús altres coses més íntimes són molt semblants. I no dic que estigui malament, nonononon, que m’ha agradat eh! Però potser el primer tenia el factor novetat que aquest no té.

També he de dir una altra cosa: el llibre repassa la història de tres dones (tres Maries) de les quals podríem dir que la més important és la del mig. Doncs bé, trobo que la part dedicada a la tercera Maria s’ha quedat una mica curta: els personatges del llibre estan força treballats i són molt rodons, i la tercera Maria es queda tan curta que sap greu. Però això no és el que més greu em sap, sinó el personatge del Llorenç (spoiler: que jo hagués preferit que no se l’hagués fet viure fins als 90 anys ja que perd com tota la força que el personatge havia tingut, segons el meu punt de vista, clar) A més una altra cosa: (spoiler: queda molt penjat el tema de les vinyes: la segona Maria arrenca els ceps i decideix que en farà avellaners, però després passen 60 anys i no es comenta res dels avellaners, a La Principal segueixen fent vi). Ah! Tampoc em va convèncer gaire lo del “Misteri del Allò”.

Com a personatges trobo que la Maria Roderich és molt interessant, igual que l’Úrsula, que crec que és el personatge que més m’ha agradat. És un llibre on les dones tenen un paper molt important i així ho demostren fins a la darrera pàgina.

Conclusió: té algunes coses, però és una bona novel·la. Crec que la recomano, sobretot si us agraden les històries familiars amb temes ocults (en aquest cas un assassinat). Jo sens dubte seguiré llegint el que vagi escrivint en Llach, que esperem que en siguin uns quants més.

CDU Infantil per a la Biblioteca de Gandesa

La d'ahir no ha sigut l'única col·laboració que he fet a nivell bibliotecari.
Us poso la imatge de la "CDU" que he fet per als nens i nenes de la Biblioteca de Gandesa (Terra Alta).

Els dibuixos també estan al tríptic:

Normativa bibliotecària per a la Biblioteca Jaume Perich i Escala

Fa força temps vaig fer uns dibuixos per a la biblioteca de l'Institut Escola d'Hosteleria i Turisme de Barcelona (veure aquí). Arran d'això em van contactar de la Biblioteca Jaume Perich i Escala (Premià de Dalt) per poder-los utilitzar, però com que les necessitats normatives eren unes altres, doncs en vaig fer una petita adaptació.

Aquí estan:

Espero que ara els nens i nenes estiguin més conscienciats, hehe.

[Marcapáginas] Colección "Punts Lliures", 2015

Un año más, aquí tenemos la pequeña colección de marcapáginas hechos por coleccionistas :-)

Espero que os gusten ;-)