Experiències que marquen: 9 anys de l’erasmus

27 de febrer és una data que m’agrada recordar. Sovint a la vida hi ha dates que ens marquen (sobretot la del nostre naixement!), ja sigui per coses tristes (com la mort d’una persona) o per les coses bones. I el 27 de febrer va ser una cosa bona: vaig marxar d’Erasmus. (2006)

Menjador universitari súper barat que obria cada dia i cada nit

Potser sembla una mica xorrada, però jo crec que aquella experiència em va canviar la vida. I això que només hi vaig anar un semestre... Si ho arribo a saber marxo el curs sencer, amb beca o sense. Si m’arriben a donar la beca de setembre a febrer, us ben juro que no hagués tornat fins a l’estiu, jajaja!

Recordo molt bé aquell primer dia en terres italianes. Era la primera vegada que agafava un avió sola: era un Ryanair des de Girona, que no arribava ni a 15 euros. Vaig arribar a Roma i la ciutat estava plena de papers amb una paraula que no coneixia: feien vaga general (per sort dies abans havia contactat amb una noia d’un fòrum i em va ajudar força).

Entre fet i fotut, vaig arribar a Viterbo a mitja tarda. PLOVIA MOLT (després vaig saber que era habitual).

Vistes des de la meva finestra

Em vaig empanar una mica amb lo del allotjament i anava sense res. Per sort (també per un fòrum) vaig trobar unes noies de Badajoz que em van deixar quedar a casa seva uns dies fins que vaig trobar pis. Em van venir a buscar amb un cotxe, a dins el cotxe hi havia molta gent i un gos. Vam anar al super.... vam sortir de festa....He de dir que aquells primers dies em van descolocar. No em convencia massa aquell ritme de vida, no hi estava acostumada.

Però això va ser la primera setmana. Després ja tot va anar rodat. Més que rodat. Vaig compartir pis amb italians. Van començar les festes, els gelats de mitja tarda, algunes classes, ... Viterbo, al 2006, brillava per la seva absència de wi-fi i d’internet en general. Vaig aconseguir un codi per conectar-me gratis a Internet a la residència d’estudiants (on JO NO vivia) i hi anava un cop per setmana o així. Vam fer excursions i alguns dies em sentia italiana i tot.... i que no hi hagués internet tenia la seva gràcia, sobretot quan trobàvem pelis pirates!

I parlant de pelis, recordo amb emoció la primera peli que vaig veure al cine! I entendre-la! J va ser ICE AGE 2!

I sobre les excursions realitzades... van ser moltes: Roma (es trigava una hora i pico en arribar i hi anàvem força sovint), Arezzo (s’hi va gravar “La vida es bella”), Macerata, Assisi, Bolonia, Orvieto, Florència, Pisa, Ravena, San Marino, San Martino dal cimino, Urbino, Siena, Tarquinia, Bagnaia....

Destaco Bolsena (ciutat agermanada amb Lloret per compartir patrona, Santa Cristina), Bomarzo, (perque té un parc amb monstres que és genial), Imola (perque vam anar a veure Fòrmula 1 i això que jo no sóc gaire de cotxes), Piancastagnaio (perque ha sigut el dia que he menjat millor de tota la meva vida) i San Benedetto, perquè es va fer una trobada nacional d’erasmus i erem uns 600....

Bomarzo!

Bagnaia tenia uns jardins que ocupaven mig poble (Villa Lante)

Assisi, on San Francesc va fundar la seva ordre de franciscans

I res, vaig tornar al juny perquè tenia examen...i havia de treballar per recuperar-me econòmicament (encara que he de dir que era molt barat tot, començant pel lloguer de l'habitació: 165 euros). Després al cap de poc vaig marxar a Frankfurt amb lo de les “Pràctiques d’estiu” ;-)

ah! VULL RECORDAR UNA DE LES COSES MÉS CURIOSES QUE EM VAN PASSAR:

La història dels conillets de peluix

A ningú li agrada anar al dentista (però a vegades toca)

Ja sé que la frase del títol és molt radical, però ah que coi, és que és certa ;-)(tot i que s'ha de reconèixer que avui en dia ja no fan mal, que per sort la ciència avança ^_^)

Ahir vaig anar al dentista. Bé, que hi vaig quan toca, però ahir al vespre em van venir ganes de fer un parell de dibuixos així ràpids i bé, els comparteixo.

1. El moment d'anestesiar la zona i veus que el dentista s'acosta amb una agulla punxeguda i penses, ai déu meu...

2. I el segon moment tràgic, quan observes detingudament totes les eines preparades a ser utilitzades....

Però eh aquí estic. He sobreviscut. :-)

Santa Eulàlia: Llumbcn

El fet de no poder actualitzar el blog tant sovint com voldria, fa que algunes coses queden una mica “endarrerides”. Un exemple és aquest que us comento avui, que va ser fa dos caps de setmana.

Com sabeu, Barcelona té una festa major “gran” (La Mercè) i una “petita” (Santa Eulàlia”). Segons diu la llegenda, antigament era Santa Eulàlia la patrona, i la Mercè li va usurpar el lloc. Per això  a vegades plou per la Mercè, perquè Santa Eulàlia plora. Bé, en fi, coses que es diuen. També us comento una altra cosa: Santa Eulàlia, màrtir, va morir als 13 anys i se li van aplicar 13 tortures. Per aquest motiu sempre hi ha 13 OQUES a dins el pati de la catedral.

I ara si que em poso a explicar lo de la llum.

Una de les activitats que fan per la FMSE (Festa Major Santa Eulàlia, sigles falses) són coses de llum. Aquest any és el primer que hi vaig anar i em va agradar molt. Són edificis il·luminats de vàries maneres.

Per fer-ho fàcil, aquest any van muntar tres itineraris. Per no equivocar-se i seguir bé el camí, van posar una mena de fanalets:

Bé, no es ben bé un fanalet, ja ho sé. Però perquè veieu la idea, anaves seguint això pels carrers i de tant en tant et trobaves un edifici o algo amb il·luminació especial.

1.      Itinerari 1: MAR

Començava al Palau Bru (allà on hi ha lo de la SGAE, passeig Colom alçada Gamba Mariscal). És l’itinerari que més em va agradar perquè hi havia dos mappings d’aquells que fan que les escultures prenguin vida (I ÉS FASCINANT LO BÉ QUE QUEDA) a part, també va servir per veure espais diferents, com un lloc que semblava ben bé el lloc per posar-hi un pessebre vinent (Baixada de Viladecols, 5). La font de Neptú genial, però més encara les tres cares de la Plaça de Sant Just (una altra font).

Em va encantar! quedaven súper reals!!

Mítiques projeccions a la façana de l'Ajuntament

2.      Itinerari 2: CATEDRAL

Començava al MUHBA i acabava a Sant Felip Neri

Globus il·luminats

3.      Itinerari 3: RAMBLA

El més curtet de tots: 5 minuts. Començava al Palau Moja i acabava a l’Ateneu.

Cosa rara al Palau Moja 

Resumint: que val la pena, estigueu atents per al proper any! ;-)

Exposició "BiblioTec. Cent anys d’estudis i professió bibliotecària" (Palau Robert)

Si voleu conèixer una mica millor la història bibliotecària d’aquest petit país, us recomano que aneu al Palau Robert i que visiteu la expo que comento en el títol.

La fan a la sala 4 de les Cotxeres. És una sala petita, però és perfecte: la expo queda recollida, mona i ben muntada: hi ha el que ha d’haver i es fa amena, perquè està organitzada de forma cronològica (des de la creació de “l’Escola” fins aquest 2015, declarat Any de les Biblioteques).

 

A més, al mig hi ha panells digitals per tocar i veure fotos i coses i, a part, hi ha objectes que són ja més o menys prehistòrics. Per exemple, hi ha una mena de telèfon estrany que segons van dir, era per utilitzar com a mòdem i connectar-se així a les bases de dades (tecnologia picapedra però està bé saber que abans es feia així :D). I mítics disquets (això sí que ho tinc ben present, inclús recordo els anteriors, uns disquets grossos mig doblegables)

Bé, perquè aquesta exposició? Fàcil! Doncs perquè aquest any, com he dit fa unes quantes frases, es celebra el centenari de la creació de l’Escola. Una escola que, avui convertida en Facultat, ha sigut de forma constant una de les principals fàbriques de bibliotecaris i bibliotecàries (tot i que al principi no s’hi admetien homes perquè, ja sabeu, són una mica més barroers) (perdó) ;-P

 

Així doncs, l’exposició fa un repàs a tota la història de la professió amb especial èmfasi a l’ensenyament, però sense oblidar la creació de les primeres biblioteques (avui unes 370 si comptem només les públiques però centenars si hi afegim escolars, especialitzades i universitàries), les primeres associacions (avui tot agrupadet en forma de col·legi professional) i les diferents mutacions que ha patit la professió, sent avui en dia una de les més transversals que existeixen tot i que molta gent encara no sàpiga veure-ho.

Jo, si he de ser sincera, una de les coses que més em van agradar de l’aspecte físic és que els anys estaven posats en una mena de simulació enciclopèdica:

 

Aquí us deixo amb els períodes amb els quals s’ha dividit l’expo:

• 1915 - 1939: La creació i la implantació - remarcant principalment la figura de l’Eugeni d’Ors (abans de canviar-se de camisa) i Jordi Rubió i de com van crear l’Escola i el primer sistema de biblioteques populars. Destacar també el Servei de biblioteques del front, una de les coses més interessants de la història bibliotecària! (i que després el bus va ser aprofitat per moure intel·lectuals cap al país veí) (el que tenim a dalt)

• 1940 – 1975: època grisa perquè hi havia aquell home manant. Fins l’any 1974 encara només s’hi formaven noies.... perquè us feu a la idea. Cal dir que la feina de les biblioteques en aquest període va ser constant!

• 1976 - 2015: al 76 cada cosa es va posant al seu lloc, poc a poc es normalitza la situació, s’actualitza tot i al 1999 l’Escola passa a ser Facultat. També les biblioteques canvien, i molt! Es van automatitzant, amplien els serveis...

M'encanten els bibliobusos

L’exposició ha sigut possible gràcies a la Teresa Mañà i la Mònica Baró (professores de la Facultat) i un seguit de persones més que han ajudat a que la mostra estigui ben documentada i ben muntada.

La pel·lícula de la setmana: Big Hero 6

Aprofitant que tinc un abonament anual per als cinemes Girona i que aquesta pel·lícula encara estava en cartellera l'altre dia, vaig aprofitar per acostar-m'hi i veure-la. Resultat? molt recomanable :-)

És candidata als Oscar i no sé si guanyarà, però veient la resta de nominacions, doncs ...no sé. No he vist la resta (tinc ganes de veure la de "Cómo entrenar a tu dragón 2"). :-)

Big Hero 6 és súper tendre.

Fusió Disney + Marvel = Súperherois monos i simpàtics :-) 

Es veu que és l'adaptació d'un còmic de Marvel que, com ja us podeu imaginar, no és gens conegut. xD A més, tira dels punts de partida clàssics de les pelis de Disney, en el qual la majoria de personatges són orfes al 100% o al 50%. 

Per tant, tenim un punt de partida una mica tràgic, un parell de personatges amb força i una història d'aquestes típiques on hi ha un dolent i se l'ha de reduir. El parell de personatges amb força són els del cartell, clar: el Hiro i el Beymax (ara no sé si s'escriu així). La resta de personatges estan prou bé... però ja està (inclús hi ha el personatge tontet que apareix a totes les pelis de dibuixos.... aquí és un dels amics... en altres pelis, pfff.. l'ase de l'Shrek, el ninotet de neu de Frozen...) (no puc sorportar aquests personatges graciosets que fan de tot menys gràcia)

En Hiro és un noiet superdotat que és un crak amb robòtica i programació. I després està la cosa aquesta blanca i grossa, creada per ser una mena d'assesor mèdic personal però que en Hiro arreglarà perquè sigui també combatiu. De tant inexpressiu que és, es podria dir que ho és molt ;-)

Resumint, una peli tendre, maca i molt ben feta. M'agradaria que guanyés l'Oscar :-) (la del drac pot estar bé, però no m'acaba d'agradar la idea de que una segona part guanyi un premi tan important).

Arissa. L’ombra i el fotògraf, 1922-1936 (Expo al CCCB)

Fins al 12 d’abril estem a temps a veure una interessant exposició de fotografia al Centre de Cultura Contemporània, el CCCB.

El protagonista és Antoni Arissa, un fotògraf nascut a Sant Andreu l’any 1900 i mort l’any 80. De la seva obra en destaca la seva visió creativa, ja que per ser la època que era, deu ni dó; i també els seus jocs de llums i obres, molt destacat a la segona part de l’exposició.

També feia petits muntatges. Com si fos Photoshop, però de fa 100 anys.

A la expo hi podem trobar més de 160 fotos que es divideixen en tres fases: la fase pictorialista (que va anar des de 1922 al 1928), la fase de modernitat amb efectes visuals, que va ser més o menys els primers anys de la dècada dels 30; i per últim el que se’n diu “Nova Visió”, que va ser fins l’any 36. Després ja va incorporar-se a les vantguardes fotogràfiques (segons diu la web de l’exposició).

[Marcapáginas] ¿Cómo ordenar la colección?

Hace tiempo pensé que estaría bien dedicar una entrada de blog al tema de la ordenación y clasificación de una colección como ésta. La verdad es que lo tenía del todo olvidado pero al ver hace un par de días unas fotos en el grupo de Facebook de coleccionistas, me he animado.

Un par de premisas previas:

En primer lugar decir que aquí expongo mi método, que es el que me va bien a mi pero que entiendo que es un poco rollo jajajaja

Y en segundo lugar, comentar que la mayoría de gente los pone dentro de álbums, cosa que yo no hago porque ya no lo hice desde el principio y hacerlo ahora sería la ruina. Y no tengo espacio :-) 

Un sistema de clasificación 

Lo que yo hago es básicamente dos cosas: hacer constar el marcapáginas en un EXCEL que tengo y luego meterlo en una caja. Lo del Excel me gusta porque es la manera de saber que tengo de una forma exacta o casi exacta. La clasificación en el documento consta de los siguientes campos:

1. Entidad responsable
2. Número de clasificación temática
3. Texto 
4. Año
5. Procedencia
6. Lugar
7. Comentario
8. Caja en la que están

1. Entidad responsable

Aquí pongo quien ha editado el marcapáginas. Por ejemplo, "Editorial Planeta" o "Biblioteca Torres i Bages" o "Fundación Vicente Ferrer".

2. Número de clasificación temática

Esto es una clasificación que me inventé yo según la colección que tenía y según las necesidades. Tengo 21 categorías y luego cada categoría tiene subcategorías. Por ejemplo: el número 5 corresponde a bibliotecas, pero luego: 5.1 (biblioteca universitaria), 5.2 (biblioteca pública), 5.3 (biblioteca escolar).... así hasta 5.11. Aquí más o menos va a gusto. Por ejemplo las editoriales (15) solo tengo 15.1, 15.2 o 15,3, según si son catalanas, españolas o extranjeras.

3. Texto

Una sola frase con el texto del marcapáginas para diferenciarlo de los otros. En el caso de los libros pongo "autor: título".

4. Año

Fecha aproximada del marcapáginas. Si tiene el año perfecto, sino pues pongo algo así como "<2014" (anteriores a 2014).

5. Procedencia

No se debe confundir con el punto 6 (lugar). Aquí en procedencia pongo de donde ha salido el punto. Es decir, si lo he conseguido en alguna feria, si alguien me lo ha dado, si por Sant Jordi, en algún encuentro (pongo qué encuentro ha sido), etc.

6. Lugar

Y aquí el lugar del marcapáginas. Si es de un pueblo concreto y se sabe pues lo pongo. Si está en catalán pero sin generalizar, pongo Catalunya. Es decir, lo más concreto posible pero sino se puede pues se pone el país y ya está.

7. Comentario

Campo libre (una frase también) para indicar cosas que se deben decir pero no caben. Por ejemplo! "punt magnètic" (en caso de que sea imán) o "forma de campana" o "puzzle". En casos de puzzles lo que hago es poner "Puzzle 1/3", "Puzzle 2/3" y "Puzzle 3/3" si por ejemplo tiene tres piezas :-) También me sirve por si alguno está roto o muy desgastado, así se me llega duplicado lo veo y lo puedo cambiar.

8. Caja en dónde están

Por último, la caja en dónde están para localizarlos rapidamente. Cada categoría tiene su cajita pero hay categorías que tienen ya muchas cajas. Por ejemplo, como ya he dicho las bibliotecas son la categoría 5. Pues bien, la "Caja 5/1" fue la primera caja en donde guardé los marcapáginas bibliotecarios. Ahora ya voy por la caja 5/7. Estas cajas aumentan a medida que crece la colección (de libros-editoriales ya voy por la 15/19).

Veamos algunas fotos:

Esta fue la primer caja que compré. Del IKEA y monísimas, con la medida justa de los marcapáginas. Cada cajón un tema. Luego compré alguna más y las dejaron de fabricar. Desde entonces ando en una especie de depresión profunda :-)

Esto es mi colección a día de hoy. Hay en estas cajas unos 25.000 marcapáginas, aunque tengo unos 2000 para clasificar aún (como el sistema es un poco lento, pues no lo tengo al día XD). En todo caso hay tardes que me gusta dedicarme a ello y hago 200-300 clasificaciones del tirón.

Algunas cajas por dentro he tenido que poner "paredes" para separar. No sé si se aprecia mucho:

Los marcapáginas de gran formato

Algunos marcapáginas no caben en las cajas. Son los que son muy largos, o muy anchos, o con formas raras. Para ello cree la clasificación "GF", gran formato. Estan en unas cajas más anchas y planas.

Conclusión: es un método un poco rollo, pero para mí es el único que sirve porque me gusta tener el control de todo lo que tengo y bien clasificado y referenciado. Si por ejemplo busco marcapáginas de un tema concreto para escanear o lo que sea, solo tengo que abrir el excel y buscar. Y sí, quizá con álbums se ven más y lucen más, pero a mi no me sirve: cuando un marcapáginas tiene varias categorías (ejemplo: sant jordi, bibliotecas, exposición) solo podría estar en un álbum, en cambio aquí, aunque esté en una sola caja, con el excel le puedo asignar tantas categorías como quiera. :)

Y nada más. Me apetecía compartirlo. :-)

PIXAR: 25 anys d’animació (expo al CaixaFòrum) #ExpoPixar

Per fi ha arribat al nostre país l’exposició que fa tant de temps que esperàvem: la expo de PIXAR! ;-) Iniciant-se fa ja cinc anys al MoMa de Nova York, aquest expo repassa les obres d’aquesta gran productora d’animació cinematogràfica mostrant un munt de coses que faran emocionar tant a nens com adults estiguin o no relacionats amb el món del cinema o de l’animació. A més, la mostra s’acompanya d’un munt d’activitats paral·leles, com ara la projecció de pelis i un cicle de conferències.

PIXAR es va crear als anys 80 i de seguida va voler revolucionar tot aquest món. No m’enrotllaré gaire amb la seva historia perquè la podeu trobar a qualsevol lloc, però cal destacar que cada peli implica milers d’esbossos i proves, que cada treballador desenvolupa amb la tècnica que més prefereixi (collage, pastel, etc.) i que sense aquest treball previ de dibuixants i creadors no hi hauria els resultats que han sorgit. És per això que a la exposició es dóna tanta importància a tot això, perquè no doni la sensació que el fet de fer pel·lícules amb l’ordinador oblida tots aquests processos tradicionals. Ells valoren molt l’equip humà.

Us encantarà la expo. Molt visual, molt maca i molt detallista: amb esbossos dels primers personatges (terrible Woody!) i bé… de tot. Mola molt, en serio, heu d’anar. I ah! No us perdeu el zoetrope (o com es digui!) (quan hi aneu ja veureu que és: 400 peces simulant moviment!)

PIXAR. 25 ANYS D’ANIMACIÓ (conferència inaugural)

A part de ser el títol de l’exposició, també n’ha sigut el títol de la conferencia inaugural. Vaig  agafar uns quants apunts que miro de reproduir a continuació. Conceptes i idees que es van dir:

(Mireu que lleig el Woody incial)

1.   El director, John Lasseter, considera que els tres grans pilars per a que tota pel·lícula funcioni són: PERSONATGE, HISTÒRIA i MÓN. És a dir: un bon personatge rodó amb una bona història i ubicat en un context adequat, a la seva mida.

2.      La importància de documentar-se bé per fer una historia real i empàtica. Buscar ambientar-ho bé: buscar la llum adequada, el color, l’atmosfera… les pel·lícules busquen ser creïbles, però no reals del tot: per reals ja hi ha les pel·lis de veritat :D

3.      Des dels primers moviments fins a l’estrena, poden passar ben bé 4 o 5 anys. Fan una cosa molt xula que és el feedback de l’equip sencer. De fet a PIXAR hi treballen només unes 400 persones pel que van dir, i tots aporten, estiguin al projecte o no.

4.      Una cosa xula de la cultura corporativa empresarial es que a part de currar molt tenen una cosa que li diuen “Universitat PIXAR”, on els treballadors poden apuntar-s’hi per aprendre tècniques noves.

5.      Aprofiten els curtmetratges per provar coses noves.

6.      Per als del meu gremi: tenen un petit equip d’arxivers. Hi ha més d’un milió de documents i clar, a l’hora de preparar expos, documentar-se i tal, doncs clar, fan falta (hagués preferit que digués documentalistes haha però va dir arxivers).

7.      Cada peli representa un repte: textures de pell, moviments, etc.  A Monstruos per exemple van fer el gran repte del pél de la bèstia, que està súper ben fet…

Bé, que m’ha agradat tot molt. Aniré a alguna conferencia més, perquè molen molt, inspiren. I va, no us adormiu i aneu a veure la expo! 

Pelis de la setmana: Amor / El mayordomo

Segueixo veient pelis que tenia pendents, i d’aquestes dues n’he quedat molt contenta.

Amour [Michael Haneke] (2012)

Peli que en el seu moment va guanyar l’Oscar a la millor peli estrangera i que tracta d’un tema força dur: una parella de persones grans viuen feliços estimant-se molt fins que ella té un petit problema i queda paralitzada a la meitat del cos. El seu marit, que sempre l’ha adorat, li promet que encara que la seva salut es vagi complicant mai la portarà a l’hospital... i la degradació és més potent cada dia. La situació es va complicant, ella cada cop pitjor i ell cada cop amb menys forces. Una peli durilla sobre l’amor en situacions adverses potents com ara la vellesa i la malaltia i una molt bona interpretació tant de Jean-Louis Trintignant com d’Emmanuelle Riva

La peli també va guanyar la Palma d’Or al Festival de Cannes, cosa que ja havia aconseguit anteriorment aquest director amb la peli de La cinta blanca.

The Butler [Lee Daniels] (2013)

Aquesta peli em va agradar molt!! Casi que el motiu principal és que no sabia de què anava. Bé, a veure, que ja sabia que anava d’un majordom de la casa Blanca... però com que no m’havia mirat gaire l’argument, pensava que era més aviat un drama d’aquests molt enfocats als afers interns polítics o ves a saber, i resulta que és una peli que parla de la igualtat i el racisme de l’Amèrica dels anys 60 i 70.

La història es basa en fets reals. Tot comença amb un petit noi que neix en un camp de cotó i que veu com l’amo viola a la seva mare i mata al seu pare. Davant d’aquest fet, una dona de la casa “l’entrena” per ser “esclau domèstic”. Les casualitats de la vida fa que vagi a parar a un hotel on va perfeccionant la seva tècnica de servir, i entre una cosa i l’altre acaba entrant a treballar a la Casa Blanca. (Apunt especial per mencionar que Eisenhower està representat per el desaparegut Robin Williams). I bé i els anys van passant: ell va pujant posicions i coneixent diferents presidents i de mentres a casa seva tiren com poden, i sobretot el seu fill gran que es converteix en activista per la igualtat entre blancs i negres (amb atac del Ku Klux Klan inclòs i fundació de les Panteres Negres). I bé, la peli acaba amb la proclamació a la presidència del país al primer president afroamericà, Barack Obama.

Retsaurant de la setmana: La flauta II

L'altre dia vaig anar a sopar a "La Flauta". Bé, en realitat és la "Flauta II", al carrer Balmes. La primera flauta està al carrer Aribau. És un local (el primer) amb uns 25 anys d'història o així. Hi fan bocates sobretot, però també tapes i plats.

Estava a tope de gent. Segons he llegit és normal, sempre està ple. Tot i així el local és gran, quan entres i vas cap al final t'adones que hi cap molta gent. Suposo que deuen tenir alguna vinculació amb la Cerveseria Catalana, ja que les tapes que s'ofereixen són prácticament les mateixes.

La millor tapa del món és el camembert arrebossadet

El menjar no està mal, però no és per tirar cohets. Vaig demanar vàries tapetes d'aquestes (formatge, hamburgueseta, croquetes...) i després una butifarra amb patates que si ho sé no la demano: primer perquè amb les tapetes em vaig atipar força, segon, perquè qualitativament la buti no vali la pena. I les patates, menys.

Projecte "Animalons"

Aquest és el tercer que vaig a classes d'il·lustració a l'Escola de la Dona. La veritat és que sóc força més feliç des de que hi vaig, perquè he conegut un munt de gent fantàstica i les classes són genials. La gent molt maja, i la qualitat docent també.

Bé el cas és que fa poc dues companyes han sigut mares, i entre tots els de classe hem fet uns llibrets que, sota el títol de "Animalons", doncs tothom ha triat un bestioleta i l'ha dibuixat amb les seves cries.

Aquest és el que he fet jo, un zorrito:

I aquest foto-muntatge l'ha fet una de les mares (Esther Voltà) amb els diferents dibuixos que surten al llibret. La veritat és que ha quedat força mono ;-)

Shakespeare & Co, librería donde puedes quedarte a dormir

Aquesta és la meva darrera intervenció al blog Biblogtecarios

----

Hoy salimos un poco de la temática bibliotecaria para hablar de una librería que merece un trato especial ;-). Si alguna vez habéis ido a París, es posible que de forma expresa o de forma casual hayáis pasado por delante o incluso hayáis entrado en la librería Shakespeare & Co. Su magnífica ubicación (muy cerquita de Notredame) y su historia y fama hace que pasen por allí centenares de personas a diario.

¿Qué la hace especial? Esta librería nació como librería inglesa en la capital francesa. A parte de esto, tiene un piso arriba en donde hay camas y los viajeros que lo deseen pueden quedarse un tiempo allí para inspirarse y escribir a cambio de realizar algunos turnos en la librería. Estos huéspedes reciben el nombre de “tumbleweeds”.

En realidad no ha sido una librería sino dos. A principios de siglo y hasta mediados (1919-1941) la propietaria fue Sylvia Beach. Gracias a su impulso la librería se convirtió en un epicentro en donde se encontraban todas aquellas personas vinculadas o interesadas en la literatura y la cultura inglesa y americana. Tal era su popularidad, que a menudo acudían escritores famosos como Hemingway o Joyce. De hecho, esta librera fue la primera en publicar la famosa obra de Joyce, Ulises. Incluso después cuando en Estados Unidos y en Inglaterra fue prohibido, allí se fueron forjando nuevas ediciones.

En 1941 la tienda se cerró durante un tiempo por culpa de la segunda guerra mundial, y no fue hasta el año 1951 que se volvió a abrir, aunque era un poco diferente.  De hecho, era otra. La llevaba otra persona (George Whitman) y se situaba en otra parte.  Al principio tenía incluso otro nombre, pero le acabaron poniendo Shakespeare & Co. en honor a Beach, adquiriendo también a principios de los años 60 el antiguo fondo de la popular librería.

En un artículo publicado en un diario español hace algunos meses, se calculaba que como mínimo se habían alojado allí 40.000 personas, y entre ellos al popular Terenci Moix.

Préstamo de libros

Aunque no era una biblioteca, Sylvia Beach tenía montado un pequeño sistema de préstamo de libros porque había personas que, o bien no querían comprar el libro o bien no podían a causa de las penurias económicas del momento.

Pd. La librería sale en varias películas. Quizá una de las más famosas sea Before Sunset (Antes del atardecer), con Julie Delpy y Ethan Hawke. La verdad es que si entras te sumerges en un mundo diferente, es como un pequeño paraíso: todo está lleno de libros, muy apretado todo, con un piso superior que tiene butacas, sofás y hasta incluso un piano. Es 100% recomendado que si vais a la ciudad os paséis por allí ni que sea para verlo en persona!

[Punts de llibre]

Per fi he aconseguit completar la col·lecció :-)

Aquest em fa molta gràcia. De la biblioteca materno-infantil de l'Associació de Voluntaris Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona:

Aquest també em fa molta gràcia... crec que és antic perquè això de "telebotiga"... :-)

I d'aquests.... n'hi ha milers de diferents, jajaja! són un embolic!

He visto ballenas (Javier de Isusi)

De tot se’n poden explicar coses en forma de “còmic”, i un exemple el tenim en aquesta obra, que parla d’ETA i el GAL d’una forma molt, diguéssim, humana. Tot i que són 168 pàgines d’història, la veritat és que dóna la sensació que són moltes menys perquè la majoria de pàgines tenen poc diàleg, algunes inclús gens. Lo necessari. Els silencis formen part del diàleg entre els personatges. Està nominada a millor obra al festival d’Angoulême, els oscars dels còmics.

La història té diversos protagonistes i va saltant d’un a altre, oferint diferents punts de vista d’un sol fet i enriquint així la història en sí. Tots els protagonistes, a més, estan lligats d’una manera o una altra.

En primer lloc tenim al Josu, que havia estat militant d’ETA. Després tenim a Emmanuel, que havia estat membre del GAL (a mi això del GAL em quedava una mica lluny i en sabia poques coses, només l’essència i perquè del cas Lasa y Zabala se n’ha parlat molt... per tant he aprofitat la lectura d’aquest còmic per llegir més sobre el tema i contextualitzar millor tot plegat). Com a tercer protagonista tenim a l’Aton, que havia sigut el millor amic del Josu però que va veure com el seu pare moria a mans de l’organització terrorista. La connexió entre Josu i Emmanuel o els pensaments de cadascun d’ells fan que la història sigui molt interessant de llegir.

La història està inspirada en fets reals, però no està escrita amb la intenció de ser fidel al que va passar realment. Els personatges que surten, doncs, són inventats.

Nota: al còmic hi surten moltes escenes “de biblioteca”. La biblioteca del centre penitenciari, per ser més concrets. Si voleu veure més escenes bibliotecàries en còmics, doneu un cop d'ull a la pàgina de Facebook del GRUPCÒMIC del COBDC.