L’associacionisme professional, avui: defensa gremial o garantia de qualitat? (El primer glop de cervesa)

Dimarts passat va tenir lloc una nova edició d’ el primer glop de cervesa, aquella tertúlia que cada mes i mig reuneix a unes quantes persones dins un restaurant per parlar d’algun tema vinculat (més o menys) amb la nostra professió o amb els professionals transversals informacionals d’avui en dia.

Aquesta vegada la convidada ha sigut la Neus Bonet, que és degana de la Junta del Col·legi de Periodistes (entre altres coses). El tema escollit va ser “L’associacionisme professional, avui: defensa gremial o garantia de qualitat?”

Jo més o menys intento anar a totes les tertúlies que puc, però aquesta em cridava especialment l’atenció. Al cap i a la fi mai es troben solucions a les coses, però parlar-les (o sentir parlar-ne) ajuda a fer-se una mica a la idea de com està tot plegat i quina és l’opinió de la gent.

Bé. La cosa va començar amb l’exposició de continguts per part de la persona convidada. Com que ella és del Col·legi de Periodistes, l’enfocament va anar per aquella banda i va començar inicialment a parlar d’alguns dels avantatges que oferien als col·legiats. Cito: “Està bé que els col·legis professionals puguin oferir serveis complementaris però no ha de ser la base” (bé, citació una mica xapusera perquè no va dir exactament això, però sí en essència). El COBDC també té una pàgina plena d’ “avantatges amb el carnet”. Algun dia m’agradaria fer una enquesta i preguntar realment quanta gent ha fet servir algun d’aquests descomptes (això es com quan et fas el carnet jove i et donen el pack de descomptes, que en fas servir un o dos, o els vals aquests de la LaCaixa amb lo del MultiEstrella, que també acabes fent-ne servir només un parell i si hi arriba). Bé, vull dir, que està bé que això hi sigui però que només són afegits, clar.

Segueixo un moment més amb això dels periodistes. Va comentar dos coses que vaig trobar interessants: 1) la necessitat d’integrar associacions de professionals vinculades al periodisme (que són moltes) 2) la possibilitat de dirigir-se a la Fundació CIC (Consell de la Informació a Catalunya) si ets una persona normal  i sents que els teus drets s’han vulnerat per culpa dels mitjans de comunicació.

Encara que periodistes i bibliotecaris siguem diferents (o potser no tant) actualment estem competint, en molts casos, pels mateixos llocs de treball (apunt: el millor perfil per exercir de community manager és sense dubte el nostre ;-D). Les professions estem migrant. De fet una de les ex-presidentes del COBDC, allà present (una d’elles) va dir que les ofertes de feina ja no busquen un perfil, sinó que busquen un resultat, i que els hi és igual si aquella persona és periodista, informàtica o bibliotecària. I en teoria és així, però després hi ha el tema que les empreses no saben per què serveix un bibliotecari… xD. Hi ha tanta feina a fer entre tots que a vegades fot molt de pal (com va dir un altre assistent, això s’arreglaria més fàcilment si en Benet i Jornet fes una sèrie sobre bibliotecaris) (RECORDEM QUE A LA RIERA JA ENS VAN CITAR PERÒ NO GAIRE BÉ).(I ningú va dimitir!)

I segueixo perquè això se m’està allargant i encara no estic d’escriure tot el que volia escriure. Va haver un moment que la convidada va dir que calia que als col·legis hi hagués gent jove. Bé, important! Actualment la junta del COBDC té una mitjana de 33 anys :-D (hi va haver un senyor fa uns 2.000 anys que amb 33 anys va fer moltes coses) jajajaja.

Tornant al tema del Col·legi, el nostre. No som gaires (de fet el col·legi de periodistes tampoc són gaires si ho comparem amb la quantitat de periodistes llicenciats que surten cada any de les múltiples facultats on s’ofereixen els estudis) En canvi nosaltres ja de per si som poquets. A la Facultat són ja poquets (facultats, perdó) i a més hi ha altres problemes, com la utilitat del col·legi o la imatge que se’n projecta. No cal que faci un llistat de les critiques o les males opinions generades vers aquesta entitat, tothom sap que existeixen XD

A mi realment em sap greu (ja no com a membre de l’actual junta sinó com a col·legiada o inclús com a bibliotecària) és que:

• El COBDC no sigui prou atraient per a un públic ja de per si petit
• Hi hagi persones que critiquin de forma continuada el col·legi i no vulguin ajudar a posar-hi remei (ho desconec una mica, però diria que mai s’han tancat portes) (¿?)
• Que tot i l’existència d’un col·legi professional, moltes persones no sàpiguen que “el poden fer servir” o, també clar, que no el trobin útil, i que per tant, el col·legi no estigui responent a una necessitat real dels professionals d’avui
• Que les assemblees estiguin buides (0 persones la darrera convocatòria). Així no es pot saber quines línies hi ha per aquest any, en quins projectes estem entrant, com i on s’inverteixen els diners de les nostres quotes… (igual hauríem de fer assemblees més modernes, streaming, no sé).

Jo entenc aquest desencant, però també crec que 30 anys d’història bé es mereixen una oportunitat i és una pena deixar que es vagi morint poc a poc. Si cal transformar-se ens transformem, però aquesta transformació s’ha de fer entre tots... el Col·legi som tots!  

Superman no es judío... (y yo un poco) (Bemon & Boudet)

L’última incorporació a la meva petita col·lecció de còmics és aquesta obra publicada per Norma a finals del 2014.

És una història on l’autor s’ha inspirat en ell mateix. Tracta d’un nen que és jueu i que el seu pare li vol vendre la moto com que ser jueu mola molt (no em malinterpreteu: no dic que no ho sigui), és simplement que el nen sap que és una mica diferent als altres en alguns aspectes –sobretot despullat- i per això una de les coses que li diu son pare és que Superman ho és (o, almenys, els seus creadors).

No és una obra profunda, sinó més aviat simpàtica, certament tendra. El nano viu amb el seu germà i la seva mare, i a vegades amb el seu pare, doncs estan separats. Al llarg de l’obra anem veient els dubtes del noi a mesura que creix, i que no li acaben de convèncer massa això de les tradicions. És una petita crítica a les coses que s’imposen (com la religió).

Els dibuixos de Émilie Boudet són molt bonics i ben tractats, jo crec que és una peça clau de l’obra (sense aquestes il·lustracions l’obra hi perdria molt...).

Curiositat: el còmic té versió curtmetratge (de fet crec que la idea va ser fer primer el curtmetratge i després van decidir fer-ne un còmic)

[Marcapáginas] Revista General de Marina & Plegarias Sagrada Familia

Estoy "on fire" clasificando marcapáginas :-)
Esta semana os muestro dos ejemplos 

1- En primer lugar estos de la Revista General de Marina. Me los da una amiga y no sé realmente cuantos hay ni cuántos marcapáginas aparecen cada año. Esto son seis de los que tengo en Barcelona y creo que en Lloret tengo alguno más:

2- Y luego estos que no sé quien los edita pero son plegarias a la Sagrada Familia. Curiosamente lo tengo en seis idiomas pero en castellano no, y no sé si es porqué me falta o bien porqué no lo hay. Tengo: catalán, francés, alemán, italiano, inglés y japonés. 

Participació al concurs de cartells de Sant Medir (Gràcia)

L'altre dia es va fer públic el cartell de la festa de Sant Medir de Gràcia (sí, aquella que tiren caramels a tort a dret, la festa dolça :-D).

El cartell es va triar mitjançant un concurs al qual vaig participar però res de res. Veient la resta de participants m'adono que el meu es bastant soso, jejeje. Però bé, seguiré participant a coses perquè de tant en tan cau alguna cosa ;-)

Van fer una expo amb els participants. El meu és aquest de color blau cel amb uns nens a dalt d'un carmelet que sembla un embotit:

(abaix a mà esquerra)

Aquí alguns altres participants:

I el cartell guanyador:

Vivir es fácil con los ojos cerrados (David Trueba) / Abel (Diego Luna)

Darrerament he vist un parell de pel·lícules: una que m’ha encantat i una altra que ni fu ni fa. Per començar bé, diré la que m’ha agradat: Vivir es fácil con los ojos cerrados, cine espanyol de la mà de David Trueba.

Amb un repartiment bastant bo encapçalat per Javier Cámara, el film es una road-movie on s’observa al protagonista (un professor d’anglès als anys 60 que ensenya la matèria amb música dels Beatles) fer els kilometres que facin falta per tal de conèixer en persona el seu gran ídol, John Lennon.

Pel camí es troba a un parell de persones: un nano que ha fugit de casa (interpretat pel nen de Pa negre, Francesc Colomer) i una altra noia que també està fugint (Natalia de Molina).

La peli és molt bonica, molt tendre i es va emportar 6 premis Goya (millor peli i millor actor inclosos).

LO BO DE TOT ES QUE ESTÀ BASAT EN UNA HISTORIA REAL, i gràcies a Juan Carrión Gañan, els Beatles van començar a incloure la lletra de les cançons a dins la caixa dels seus discos.

 

 

Per altra banda, l’altre pel·lícula que he vist ha estat Abel.

Dirigida per l’actor mexicà Diego Luna, la peli ens explica la història d’un nano petit (que no té ni deu anys) i que viu en un centre de salut mental, ja que no parla ni respon massa a les coses que passen al seu voltant.

Decidida a fer-lo canviar, la seva mare el treu d’allà dins durant una setmana per tal que pugui estar amb els seus germans. I contra tota previsió, el nano pren una personalitat que no li correspon: la de pare de família.

És una història poc real y que pot funcionar bé en segons quins contextos, però a mi se m’ha fet força pesada, les històries poc creïbles no m’acaben de convèncer... Tot i així no està mal.

El Museu Egipci de Barcelona

Un dels museus de Barcelona al qual no havia posat mai els peus i volia fer-ho era l’Egipci. El Museu Egipci de Barcelona, -Fundació Arqueològica Clos-, es va fundar l’any 1994. Està ubicat al carrer València, molt a tocar del passeig de Gràcia. De fet sinó ho saps sorprèn una mica perquè no destaca gaire entre els edificis (per fora és quasi com una casa més) però tot i així per dins és força gran.

Abans de parlar del Museu, uns petits apunts: és el primer museu de temàtica faraònica que es va inaugurar a Espanya (dades de la Viquipèdia). Avui en dia es una fundació privada sense ànim de lucre: el Senyor CLOS tenia una col·lecció privada súper important a un dels hotels que dirigia. Era una expo, doncs, que es trobava dins un hotel i al veure que despertava tant d’interès van moure el tema del Museu. La ubicació al carrer València data de l’any 2000.

Al museu hi podem trobar més de mil peces de l’Antic Egipte. Aquí podeu veure’n algunes fotos:

La gata amb el pírcing realment em va agradar molt. Després aquesta també em va cridar l’atenció, perquè és una mena de “sonajero”:

S’hi poden veure mòmies o més ben dit, les capses de les mòmies. Vaig fer moltes fotos però per no posar coses típiques us ensenyo aquest cap que té una mica de retirada als dibuixos japonesos tipu Shin Chan:

O aquestes sandàlies!!! (SEMBLEN MOLT MODERNES!)

Ah, però sens dubte una de les coses que em va sorprendre més és el gatet-mòmia. Que sí, que ja sé que els gats per a ells eren molt importants... i que se’n fessin mòmies doncs també ho entenc... però mira, em va fer entre gràcia-pena-tendresa la mòmia d’aquest petit gatet i també com el passen per la màquina per descobrir-ne més coses...

O aquest llit. Realment estaven molt avançats. Mireu ja no només l’entramat per fer-ho consistent sinó el detallet del “reposa-caps”.

Foto de rigor professional: també hi ha biblioteca:

Poca broma que la biblioteca té més de 10.000 documents i hi ha veritables joies.

PERÒ REALMENT UNA DE LES MILLORS COSES ÉS LA EXPO DDICADA AL DESCOBRIMENT DE LA TOMBA DEL TUTANKHAMON. Et fa viure l’experiència com si fossis allà mateix. Les fotos documenten bé tot el procés.

Plafons explicatius, fotos de tot el que hi havia i maquetes perquè ens fem a la idea de lo ben guardat que es trobava, etc.

És curiós: hi ha civilitzacions que s’han “perdut”, vull dir: ara imaginem (que de fet ja ho fem) que posem un mort molt important en un lloc. La gent SAP que aquesta persona morta és allà, ho sabran també els seus fills i els fills dels seus fills... perquè som una civilització “contínua”. Però podríem desaparèixer i que un altre tipus de societat ens substituís i no sabes res de nosaltres o no tingués intenció de preservar o ves a saber...i d’aquí mil anys, violà! Apareixen coses.... bueno. De fet, DE FET,  no m’estranya gens. Si no som capaços de recordar que no fa ni 80 anys hi havia més de mil refugis anti-aeris a Barcelona i encara és ara que fan obres i els troben “de casualitat”!!! no s’entén.............

Degenerado (Chloé Cruchaudet)

Estreno lectura “comiquera” aquest 2015 i ho faig amb una obra que m’ha agradat molt: Degenerado. N’havia llegit alguna bona ressenya i l’havia vist a l’FNAC, per tant me’l vaig reservar a la biblio i vaig esperar pacientment que arribés a les meves mans.

Degenerado és, i això és una de les seves principals gràcies, una història real. Parla d’un soldat que durant la primera Guerra Mundial es va fer desertor i per no haver d’amagar-se contínuament es va fer passar per dona.

Comencem per l’autora

Chloé Cruchaudet va néixer l’any 76 i va estudiar animació. No va ser fins haver agafat prou experiència que va atrevir-se a llençar la seva primera obra (aquesta de la qual parlo) i la veritat és que li ha anat molt bé: en la passada edició del Saló del còmic d’Angoulema va guanyar el premi del públic.

L’obra

Paul Grappe no volia morir: ni volia morir a la guerra ni volia morir després com a desertor. Per això amb la seva dona van pensar que la millor opció era fer-se passar per dona. Van ser 10 anys, tota una vida, i això el va convertir en una persona totalment diferent, una persona amb una doble vida, amb una doble personalitat cada cop més forta. Haver de construir-se una identitat, actuar i parlar com una dona, mostrar-se al món d’una manera diferent a la que era... tot un repte que pot acabar tenint efectes col·laterals potents.

La seva vida com a dona comença d’una manera però canvia al cap de poc: al París d’aquella època, al parc “Bois de Boulogne” s’hi ajuntava tothom amb una mica de morbo i s’hi practicaven relacions sexuals de tota mena. Era una època mig boja, mig daurada, glamurosa... i Paul, convertit en Suzanne, ho aprofita i es converteix amb una diva més a la qui tothom desitja.

En definitiva, una gran obra que bé mereix els premis guanyats. Un dibuix súper dinàmic i una història que, si més no, és curiosa de llegir. A més, no deixa  de ser un punt de vista d’aquella primera guerra que va deixar tocada a tanta gent (com totes les guerres, vaja).

Sonrisas y lágrimas: La veritable historia de la Familia Von Trapp

He dit més d’un cop i més de deu que sóc súperfan de la pel·lícula Sonrisas y lágrimas (The Sound of Music en la seva versió original i La novicia rebelde en la seva versió chilena, que comento perquè quan vaig estar a Chile i m’ho van dir, vaig flipar una mica jejejej) (bé, el nostre nom també té poc a veure i és absurd igual).

Va, al cas. Resulta que un dia vaig entrar a la llibreria aquesta dels Happy Books i vaig trobar un llibre d’oferta que em va cridar molt l’atenció:

Equiliquá! Havia de ser meu. El vaig comprar.

De fet no el vaig poder començar a llegar de seguida però he aprofitat el Nadal per fer-ho. Ara encara sóc més fan (es pot?) de la família Von Trapp, i això que no he vist les pel·lícules alemanyes sobre la família, que també n’hi ha i en són dues. Pendent per fer aquest 2015.

Anem pel llibre:

L’autora és la pròpia frëuilen Maria.

Va néixer al 1905 i amb pocs anys d’edat es va quedar orfe. Era una nena súper activa i súper moguda, molt “assilvestrada” i que, como uns podeu imaginar si heu vist la pel·lícula, doncs no era una noia que encaixés massa en un convent DE CLAUSURA. (Jo crec que si aquesta dona hagués nascut ara, seria una mena de Sor Lucía Caram o una mena de Forcades). Bé, no cal que expliqui que marxa del convent per cuidar els set fills d’un capità, oi?

El llibre té unes 300 i pico pàgines i cap a la cinquantena ja estan casats. Això ho dic perquè la peli, en canvi, DURA TRES HORES i no es casen fins al final! I al llibre la baronessa dolenta hi surt i fa el mateix paper allunyant-la del capità. Però bé. Tot acaba bé i això ens agrada.

El llibre segueix amb la historia de la parella i el fills, que més endavant de 7 passen a ser 11, doncs la Maria i el Georg tenen junts tres fills més. I, cosa curiosa, els noms no corresponen als noms de la peli. Homee! Ho haguessin pogut respectar i al film posar els noms originals.

Amb l’arribada dels Nazis, la família Trapp marxa a fer les amèriques. No us vull aixafar massa el contingut perquè sé que us moriu de ganes de llegir-lo vosaltres mateixos, però només dir que un cop allà no ho van tenir gens fàcil i que sí que es veritat que van triomfar (si fins i tot van cantar una cançó amb l’Elvis pel que he llegit a la wikipedia) però no va ser arribar i moldre. Per sort van tenir molts bons contactes i molta ajuda per poder tirar endavant tot el que van voler.

Coses a destacar del llibre

• La religió omnipresent: que no se’ns passi per alt que la Maria era una monja. A la peli no surt res, però la religió va estar molt present en tot moment a les seves vides. Els nens i el marit van fer-se molt fidels i a la seva mansió van fer una capella i van allotjar permanentment a un capellà perquè els hi fes missa i tal. Aquest capellà va marxar amb ells als Estats Units i sempre més hi van estar vinculats. Evidentment no hi ha Do-Re-Mi que valgui i la majoria de cançons que cantaven eren coses religioses i “motetes” (paraula que he aprés nova).
• La Maria tenia un caràcter de molt bona persona i un punt d’innocència molt alt, però mare meva per aguantar-la, era un torbellino! Pel que es pot veure a mesura que passes les pàgines, no parava quieta i no parava d’emprendre nous projectes. Fruit d’això, van crear un campament d’estiu a la seva casa americana (a VERMONT) (i que fins al mateix dia no van tenir-ho tot enllestit!) i després també van crear una associació d’ajuda als austríacs que després de la guerra havien quedat tocats i enfonsats.
•  La casa austríaca de la família va passar a convertir-se en la residència d’un d’aquests homes importants del nazisme (ara no recordo el nom, però conegut), i el lloc on hi havia hagut la capella ho van convertir en la habitació on s’allotjava Hitler quan hi anava de visita. El propi dictador havia matat allà uns soldats perquè xiulaven una cançó russa. Per aquests motius i d’altres, els Von Trapp van renunciar a tornar mai a aquella casa i la van vendre.

Sóc molt fan!

Pd. Per cert, Georg Von Trapp va morir l’any 1947 de càncer de pulmó, fruit segurament dels anys que havia passat dins el submarí (era un capità molt vinculat als submarins). Ell I la seva dona es portaven forces anys de diferencia (uns 20), ja que ell era un capità amb ja set fills i ella tot just era una jove novícia. La Maria va morir l’any 1987. El llibre està escrit fins que mor el Capità.

Cavallerisses de la Guàrdia Urbana (Open House BCN)

Un dels edificis que també vaig visitar a la passada edició de l’Open House (tema que dóna molt de sí, jajaja) és l’edifici on s’allotgen els cavalls de la Guàrdia Urbana.

Està situat a un extrem del Parc de la Ciutadella, com si diguéssim al costat platja i on hi ha una de les portes d’entrada al zoo (la del darrera: carrer Wellington). De fet era diumenge i les cues de l’Open House es barrejaven amb les cues del zoo. Molta gent per tot arreu!

Bé, es tracta d’un d’aquells edificis que havien format part de l’Exposició Universal de 1888. He comentat algun cop aquí al blog que sovint no som gens conscients de la quantitat de coses i inversions que ens van deixar les dues exposicions universals que es van fer a Barcelona… entre això i els Jocs Olímpics, deu ni dó. Però bé, suposo que ja és el que toca a les grans ciutats. La llàstima, però, són la quantitat d’edificis i instal·lacions que s’han perdut pel camí. Quina mania en tirar-ho tot a terra  ;-(

Però bé, tornem a les cavallerisses.

L’edifici, doncs, prové de l’Expo del 88. Era l’espai on s’hi exposaven màquines i s’anomenava tal qual, “Galeria de Màquines”. Devia ser tipus comercial per veure una mica els avenços tecnològics i coses així. Eren tres naus que quedaven cobertes per una estructura metàl·lica i que, COM SEMPRE, a l’acabar l’exposició doncs meitat va anar al terra. Resumint, que avui en dia només en queda la façana i una mica de lo que eren les naus, i encara gràcies.

Aquesta última foto és de l’espai “veterinari”. De fet cada cavall té el seu propi espai (no gaire gran però bueno) i a dalt posa el seu nom. Com a curiositat (PERQUÈ A MI EM VA SORPRENDRE) diré que tenen els cavalls organitzats per colors, jeje.

Al pis de dalt hi ha un espai des d’on es visualitza tota la part inferior i hi ha algunes aules de formació. Ens van dir que per formar part de la Guàrdia a Cavall doncs cal ser poli (clar) i tenir alguns estudis vinculats, i si ets dels que fan música, doncs també n’has de saber, clar.

I al costat tenen un pati on cada dia els deixen una mica sueltos perquè puguin ser una mica feliços… (…). I es també on s’entrenen i proven de fer coses.

La pel·lícula de la setmana: El mètode Grönholm / El festín de Babette

De moment he començat l'any a bon ritme en qüestió de pelis. Estem a dia 4 i ja n'he vist dues :). Una la van fer per la tele i l'altre la vaig agafar en DVD perquè m'havia llegit el llibre i tenia curiositat.

El mètode Grönholm 

Mai vaig arribar a veure l'aclamada obra de teatre, tot i que sabia més o menys de que anava (perquè se n'ha parlat molt). El cas és que tampoc he vist mai la peli "El método", basada en l'obra mateixa. L'autor del text, Jordi Galcerán, pel que sembla va quedar força decebut de la peli espanyola (datada de 2005 i protagonitzada per Eduardo Noriega, i això que va guanyar un Goya al millor guió adaptat). El cas és que aquesta peli és molt més fidel (el propi Galcerán en dóna fe i en firma el guió).

La llàstima, però, és que queda una mica "falsa". Els mateixos actors i un escenari molt reduït que bé es podien haver estalviat i projectar directament una gravació de l'obra de teatre (tal com diu Joan Boher al seu FB). Tot i així la peli és passable, i la història està molt bé.

El festín de Babette (Gabriel Axe)

Peli danesa de 1987 que segurament no hagués vist mai sino fos perquè em vaig llegir el llibre fa relativament poc. De fet el llibre és molt primet, molt curt, i tenia dubtes de com ho havien allargat per fer-ne una peli d'hora i mitja... però és tal qual. No s'hi ha afegit pràcticament res ni hi falta res. 

La història s'ubica en un petit -molt petit- poblet de Dinamarca, on hi viuen dos dones grans molt puritanes que formen part d'una petita secta religiosa liderada pel seu difunt pare. 

Les coses de la vida fan que a la caseta hi arribi una jove francesa, que fuig de París al haver mort assassinats el seu marit i fill (revolució francesa). Llavors un dia a la noia li toca la loteria i decideix agraïr la bondat de les senyores fent un MEGA-SOPAR a l'estil francès, amb els dubtes que això suposa per a la petita comunitat, que ho veuen com un acte pecaminós (al sopar s'hi serveixen coses súper sofisticades i fins i tot vi jeje). En comparació del llibre, la peli està millor perquè dóna molt valor afegit (visualment parlant, clar) :-)

Restaurat de la setmana: Fàbrica Moritz

He començat l'any fent una cosa que tenia pendent de fa temps: menjar a la Fàbrica Moritz. Les vegades que ho havia intentat sempre estava a tope i em feia mandra, però avui només hi havia deu minutets de cua i cap a dins que hem anat. 

El local és un d'aquells espais modernets polivalents: restes del que havia sigut la fàbrica, un bar, una botiga de coses hipsters, un forn de pà urbanita, sales on fer presentacions i actes, etc. La fàbrica en sí data de 1864 (segons resa la seva web) i va ser una de les primeres construccions que es van fer al "nou Eixample". La fàbrica tenia el motor principal al soterrani (i de fet encara se'n conserva foça cosa).

Imatge antiga de la F-Moritz (si heu visitat altres espais cervesers com la
Damm al c/Roselló o la Heineken a Amsterdam, aquestes coses us sonaran

Bé anem pel menjar, que és el que compta.

Erem dues persones. Jo he optat per una cosa així light i he triat una selecció de formatges catalans (podies triar "formatges catalans" o "selecció de formatges" tal qual). L'elecció de formatges catalans no ha sigut perquè m'hagi sortit la vena patriòtica, simplement m'han  dit que eren més secs i no tant forts (no volia formatges gaire forts). S'acompanyaven de fruits secs:

I després també he agafat una mena de "coca fina". És molt suau, d'aperitiu (com els formatges de fet). És com pa de pizza finet i hi ha varis per escollir, jo l'he agafat amb beicon i frankfurets.

És un lloc que m'ha agradat molt, la carta és inmensa: hi ha de tot i per a tots els gustos. Suposo que el fet de que omplin diàriament facilita que la carta pugui ser variada. En sèrio, molta varietat i tot molt bo. En aquest cas hi he anat amb la meva mare i ella ha optat per pollastre a la cervesa, i era un pollastre tot sencer però petitet i estava super bé de gust i de textura. I els postres també. Per repetir :-)

Propòsits...?

M'agrada, o m'agradava, fer cada any una llista de propòsits. Són casi sempre els mateixos, amb algunes variacions, i bé, mai els acabo de cumplir del tot, però tal com deia el Carles Capdevila, "desconfia de la gent que no faci propòsits"...  xD

Els objectius del 2014 van ser 12 i més o menys els he finiquitat.

• Viatjar un mínim de tres vegades (i no he anat gaire lluny, però ho he fet diverses vegades)
• Llegir més que l'any anterior. M'havia marcat un número, i si que és cert que són coses relatives perquè hi ha molts tipus de llibre... però estic contenta perquè he llegit molts més còmics, que ho tenia pendent... :)
• M'havia proposat conéixer un mínim de 25 nous restaurants i tb
• També he après a cuinar nous plats :-)
• He arribat als 24.000 punts de llibre :-)
• He vist més de seixanta pelis (era el mínim imposat, haha)
• He arribat a les 2.000 entrades de blog
• M'he fet un altre quadernet autoeditat

Tres no els he acomplert: el de fer segells a mà per fer estampacions no ho he fet, ni tampoc he anat al Parapark, i això que ara m'han posat una cosa semblant al costat de casa. Queda pendent :) ... tampoc he proseguit amb la lectura de Juego de Tronos..

I bé, per se una mica diferents aquest any aquest any no faré propòsits. No perquè no tingui ganes, sino perquè més o menys ja sé les coses que vull fer i amb el temps que tingui ho miraré de fer tot. Intentaré llegir més i veure més pelis, enganxar-me a alguna sèrie (per favor, que encara no he vist ni un capítol de THE LIBRARIANS) i mirar de posar ordre als punts de llibre, que entre capses i capsetes porto un descontrol que ja no sé que tinc ni què deixo de tenir, cosa que em dificulta bastant la tasca d'anar a trobades d'intercanvi (cosa aquest any no he fet gaire i em sap greu).

També m'agradaria fer més km amb bici (per ciutat, com a transport urbà), des de que tinc una app que m'ho compta m'agrada veure el progrés (tot i que a vegades m'oblido de posar-la). Aquest any em marca 1.146 km, a veure l'any vinent.

En fi, serà el que hagi de ser i la veritat és que li tinc moltes ganes al nou any que avui comença. Crec que serà un bon any!