TOP 2015

Ara si, ara faig el "top" XD Després de posar-me al dia amb les coses pendents, ara puc escollir quines són les que m'han agradat més. Altres anys feia un "top" cada dia (top llibres, top còmics, top pelis, top restaurants...) aquesta vegada ho uneixo tot i santes pasqües.

TOP RESTAURANTS 

De tots els restaurants on he menjat aquest any, em quedo amb dos: 

- SABºC

- Gat Blau

Tot i que sense cap mena de dubte el millor plat que he menjat 

en un restaurant aquest any són els canelons del Gat Blau, hahaha!

TOP LLIBRES

Tot i la sensació de que aquest any havia llegit poc, al final la xifra arriba als 24, lo que fa una mitjana de dos per mes. I tinc la sensació que 23 els vaig llegir abans de l'estiu, haha! És fàcil fer un topten de 24 opcions, però tot i així he tingut molts dubtes a l'hora de coronar el #1.

1. El nen que sabia parlar l'idioma dels gossos (Joanna Gruda, Blackie Books. 2014)

2. Algú com tu (Xavier Bosch, Grup 62. 2015)

3. Àguila negra (Joan Carreras, Proa. 2015)

4.  Sonrisas y lágrimas (Maria Von Trapp, Espasa. 2012)

5.  Les bibliotecàries (diari de la Biblioteca Pere Vila, Morsa. 2015)

6. Les dones de La Principal (Lluís Llach, La Butxaca. 2015)

7. Trilogia Baztan: el guardià invisible etc. (Dolores Redondo, Columna. 2013-2015)

8. El mar llegaba hasta aquí (Alex Pler, Autoedició. 2015)

9. Kaliman en Jericó (Àngel Burgas, Bambú. 2014)

10. La llibreria ambulant (Christopher Morley, Viena. 2014)

TOP CÒMICS

Aquí ja no he tingut tants dubtes. N'he llegit 32 i tinc clar quin ha d'estar al #1: El escultor!

1. El escultor (Scott McCloud. Planeta de Agostini, 2015)
2. Caravaggio (Milo Manara. Norma, 2015)
3. Persépolis (Marjane Satrapi. Norma, 2012)
4. Thermae Romae (6 volums) (Mari Yamakazi. Norma, 2013)
5. Manual para padres frikis 2 (Andres Palomino. PSN, 2015)
6. Degenerado (Chloe Cruchaudet. Dibbuks, 2014)
7. Paul en los scouts (Michel Rabagliati. Astiberri, 2014)
8. Cosas que nunca olvidarás de tu Erasmus (tot i que no és un còmic) (Amaia Arrazola / Raquel Piñeiro. Lunwerg, 2015)
9. Los silencios de David (Judith Vanistendael. Norma, 2014)
10. Sally Heathcote: sufragista (Talbot. La Cúpula, 2015)

... i encara que no entrin, menció especial per la nova versió de Huck Finn, el Jaco de Toriyama i Léo Léa (i un avís per al Guy Delisle! = si no tens material potent, no facis una "guia del mal padre 4" XD).

TOP PELIS

I per últim, les pelis. 46 en total, de les quals em quedo amb un llistat de 10 però amb la sensació de que aquest any no hi ha cap pel·lícula que m'hagi agradat molt-molt-molt-molt.

1. Vivir es fácil con los ojos cerrados (2013)
2. El mayordomo (2013)
3. El discurso del rey (2010)
4. Big Hero 6 (2014)
5. Her (2013)
6. Life of Pi (2012)
7. Suite francesa (2014)
8. Ràstres de Sandal (2014)
9. Fill de Caín (2013)
10. Pell color mel (2012)

(he dubtat si incloure la extranya MAGICAL GIRL)

Darreres lectures abans de tancar l'any

El títol de fet no és real, aquests últims tres mesos he llegit poquíssim. Però bé, com porto fent ahir i abans d'ahir, la idea és posar-ho tot al blog per tenir-ho recollit i després poder fer un "top ten" com deu mana.

Així doncs, aquestes són les lectures que he fet aquest 2015 i que s'han quedat sense aparèixer al blog. Ara veig que realment no són tan poques com creia.

CÒMICS

a part dels que he anat comentant al llarg de l'any, també he llegit aquests:

• Persèpolis: tot i que no és el primer còmic que vaig llegir aquest 2015, si que va ser el primer que vaig adquirir. Feia temps que volia llegir-lo i me'l vaig fer regalar per Nadal. I gran regal! (de fet fa dos dies ja vaig parlar de la seva versió pel·lícula, o sigui que no cal que expliqui l'argument)

 

• Lo primero que me viene en mente: aquest és bastant dolentot...va dels records d'infància d'un tio, però tampoc destaquen tan com per fer-ne un còmic. No sé si m'explico. 

 

• Planeta Tierra: aquesta obra signada per l'alemana Aisha Franz no és dolenta, però a mi no em va arribar. Les històries on hi intervenen elements extranys em costen i les sento llunyanes. No és que sigui ciència ficció, però quan hi ha coses que no són reals o personatges extranys (en aquest cas un extraterrestre) no puc entrar bé a la història i acabo per no saber que pensar-ne. Només puc dir que tècnicament està fet a llapis (en alguns moments, brut, intencionadament o no, no el gaudeixo XD)

• Los silencios de David: aquest, en canvi, em va agradar molt. Tinc clar que el faré sortir al top ten personal. Va sobre càncer.... però realment està molt bé. Va d'un home a qui li diagnostiquen un càncer al mateix moment en que neix la seva néta i bé, ja us podeu imaginar més o menys com va la cosa.

 

• Revienta, cerdo: una de cal y una de arena, que diuen en castellà. Tècnicament molt ben fet i pulit, però la història a mi no em va atrapar. (Jo es que faig valoracions molt personals, o m'agrada o no m'agrada XD). És una història d'infidelitat i venjança.

 

• Caravaggio: aquest també apareixerà al top ten segur ;-). És només la primera part d'una petita sèrie publicada per Norma, però Milo Manara és un crak i estic segura que els propers volums no decauran. Per força l'he de posar! (pd. és la bio del pintor)

 

• K.O en Tel Aviv: aquest ja no tant. I ojo, que no està gens malament. Són històries curtes (crec que es publicaven setmanalment en una revista) sobre el fet de ser isrealí. Molta ironia i algunes d'elles força impactants. Jo quasi que diria que recomano la seva lectura (que a part, és molt ràpida), tot i que a mi no em va arribar on havia d'arribar.

 

• Léo, Léa: tot el que fa Zidrou té un component drama i especial. És un crak, i aquesta obra no n'és una excepció. Tracta d'un tema molt especial i poc parlat en la literatura (i menys en còmics) però que existeix. El que passa es que no puc dir res més perquè veig que no surt a la fitxa de la web i no vull fer spoilers. 

 

• Murderabilia: és el darrer còmic que va publicar l'Álvaro Ortiz, del qual ja n'he parlat alguna vegada aquí al blog. Té poques obres publicades, però un estil inconfusible. I bé, tot i que el tipus de dibuix m'agrada molt (m'agradaria dibuixar com ell!), la història que explica... haha, t'ha d'agradar. Es que sempre té un tonillo macabra la seva obra. Jo per llegir-lo de la biblio sí, però comprar-lo em costaria.

 

•  La nota de jazz: bé, aquest directament no. És el guanyador d'aquest any de lo de la Beca del carnet Jove (allà d'on han sortit grans autors com la Moderna de Pueblo o l'Aleix Saló d'Españistan). Però vaja, que aquest any és una mica fluix... crec jo, vaja. 

 

• Papel estrujado: va ser una de les obres més aplaudides del 2013, i entenc els motius. L'argument es va desgranant poc a poc a mesura que vas entrant en matèria i al final el que queda és el saber que has llegit una bona història.

 

• El escultor: i què dir d'aquesta? tinc molt clar que encapçalarà el top ten. És el millor còmic que he llegit aquest any. És pràcticament perfecte: un argument que t'atrapa, uns personatges perfectament rodons i un dibuix perfecte. Tot sumat en un ambient blau i un ritme intens que fa que no puguis parar de llegir. Un cant a la vida, a la perfecció i a les prioritats. Una obra mestra, vaya! a llegir-la tothom!

 

• Manual para padres frikis 2: que sóc fan dels melli del Andrés Palomino és una cosa que he dit ja vàries vegades en aquest blog. DONCS bé! a falta de dedicar-ne una entrada sencera (com em passa amb totes les obres que cito avui en aquesta entrada) dir només que val molt la pena i que rius molt :-) (de fet enguany ha tret una altra: Soy friki y tengo novia)

 

•  Picasso 1. Max Jacob: no sóc molt fan de Picasso però un dia vaig veure aquest còmic a la biblio i me'l vaig emportar. Explica els primers anys de Picasso a París (suposo que hi ha volum 2, 3... 4?... però no sé si els buscaré).

 

• Jaco: i per últim en Jaco, el darrer còmic llegit i que és del gran mestre Toriyama. Es tracta d'un còmic que cronològicament va ABANS de Bola de Drac, on podrem trobar-hi una Bulma de només cinc anys (tot i que la protagonista és sa germana... que després a Bola de drac no surt XD), un vell a l'estil Follet Tortuga i un robotet membre del cos d'èlit de seguretat. Riureu segur :-)

LLIBRES 

a part dels que he anat comentant al llarg de l'any, també he llegit aquests:

• Yo fui a EGB 2. No em puc creure que no parlés d'aquest llibre amb lo fan que sóc de la moguda vuitantera que promouen aquests llibres xD (a punt estic de comprar el tercer volum haha).

 

• Después del terremoto: no sóc gens de Murakami. Ho havia provat un parell de vegades, però vaig desistir. El problema és que aquest any, a classe d'il·lustració, havíem de fer uns dibuixos inspirats en aquesta obra... i me'l vaig llegir. Són contes surrealistes, ergo, no em mola gens. Es que no els hi trobo gens el punt!

 

• El mar llegaba hasta aquí: tampoc puc creure que no hagués fet entrada d'aquest llibre. És obra d'un autor jove, poc conegut, però que arribarà molt lluny. A més, que coi, que és amic meu i li desitjo que triomfi molt. És el clar exemple de que una obra autoeditada no és sinònim de mala qualitat, al contrari: va revisatr mil i una vegades tot plegat i va parir una obra completa. És una obra poètica i confesso que al principi em va costar perquè hi ha moltes referències als peixos i als carrers (llicències ben justificades si veus el conjunt de l'obra) però al final hi vas entrant i t'acaba atrapant.
  

• Un any i mig: si heu llegit alguna cosa de la Sílvia Soler sabreu que té un estil molt planer i que converteix tots els seus llibres en un producte tendre per passar-hi una bona estona. Ara bé, si "L'ESTIU QUE COMENÇA" va significar crec que ocupar la primera posició d'un top ten, amb l'obra d'aquest any la cosa queda descompensada. No està mal, perquè no ho està, però es una història una mica menys captivadora. 

 

• Kalimán en Jericó: buah, aquesta obra és molt dura. La signa l'Àngel Burgas i es basa amb una experiència real viscuda a Colòmbia, a Medellín. Els protagonistes són uns nens de carrer, uns pelaos, que viuen en un centre com d'acollida per rehabilitar-se (voluntàriament) i sortir una mica de l'ambient de drogues i violència que es troben al carrer. Hi ha algunes escenes molt dures, massa per uns nens tan joves..

 

• Pèl de Panotxa: aquest és un clàssic que no havia llegit mai. Un llibre escrit a finals del segle XIX que descriu la vida al camp des del punt de vista d'un nen que a casa no és gaire estimat.

• El nen que parlava l'idioma dels gossos. GRAN DESCOBRIMENT! crec que encapçalarà el top ten. És un llibre sobre la guerra... però sense la guerra. Un llibre tendre i emotiu on veiem les coses des del punt de vista d'un nen que va de centre en centre i de família en família per tal d'esuivar els perills i poder tornar algun dia amb la seva família verdadera. 

 

• La llibreria ambulant: és un dels llibres que em vaig comprar per Sant Jordi. Va del que diu el títol, una llibreria ambulant. Per una part tenim l'amo del carruatge que està fart de donar voltes i vendre llibres... i per l'altra banda tenim a una dona cansada de fer cada dia el mateix i rentar-li els mitjons al seu germà. Quan el destí fa que les seves vides es creuin... voilà! tot canviarà. (Ara em falta llegir la segona part, que sé que hi és).

 

• Orgullo y prejuicio: digueu-me rància, però ni havia llegit la història ni n'havia vist les pel·lícules (cap versió) o sigui que en certa manera ja tocava. I sí, no està mal (valga'm deu criticar un clàssic d'aquesta embergadura!!) però no puc negar que se'm va fer avorrit i llarg, i que el llenguatge se'm va fer realment moooooooooolt llunyà.

 

• El nen perdut. Un altre llibre clàssic que també he comprat i llegit aquest any. Thomas Wolfe, res a dir, un llibre molt ben escrit (evidentment) i amb un to trist que ens fa reviure - des de diferents punts de vista-, la mort d'un germà.

 

• Negre i plata. Enguany l'autor de "La soledad de los números primos" ha tret un nou llibre. Profund i amb un to trist, per mi supera àmpliament el seu segon llibre, que va ser l'anterior a aquest. Tot gira al voltant d'una família petita de tres persones (mare-pare-fill) i una persona de confiança que sempre ha viscut amb ells fins que li diagnostiquen un càncer i decideix posar un nou rumb. Una història per pensar...

 

• Algú com tu. Dubto si aquest llibre ha d'encapçalar el top ten o ho ha de fer el llibre del nen i l'idioma dels gossos... aquest és preciós també. És una història d'amor com podria haver-n'hi moltes, però està explicada d'una manera que aconsegueix atrapar i enamorar als lectors. A més, passa entre París i Barcelona, que és molt bona combinació (justament el vaig acabar de llegir un parell de dies abans dels atemptats... :-/....)

 

• Lady Macbeth de Mtsensk és una obra també clàssica (escrita al segle XIX) que explica la desventura d'una dona que s'avorreix i decideix complicar-se molt la vida. He llegit la darrera versió publicada, la de Nòrdica Libros i il·lustrada per Ignasi Blanch. És cert que els personatges no generen gaire empatia, però en el fons pots arribar a comprendre'ls (a tots).

 

• La vida es suero: i per últim he acabat l'any amb una obra d'aquestes cutres per passar l'estona. Realment fa riure molt. És una infermera que ha decidit posar en un llibre les diferents històries amb que es troba en el seu dia a dia. 

Darreres pel·lícules vistes

Seguint amb la idea de tancar l'any com déu mana, deixo anotades aquí les pel·lis que he vist aquest 2015 i que no han aparegut al blog. I n'afegeixo la que serà l'última, que l'estava vient ara per la tele i em fa una mica de vergonya reconéixer-ho: Zipi zape y el club de la canica.

Així doncs, són aquestes:

• Persépolis: seria injust parlar d'aquesta pel·lícula sense mencionar el còmic en el qual es basa. Si no heu llegit mai Persépolis, ja trigueu en fer-ho. La pel·lícula és una còpia fidel de l'obra, amb el mateix to i pràcticament el mateix contingut. Està molt bé, li fa justícia.
  Persépolis és la història de Marjane, una nena iraní. Es tracta d'una obra autobiogràfica signada per Marjane Satrapi i que ha estat traduida a molts idiomes i guanyat molts premis arreu del món. Parla de la revolució islàmica des d'un punt de vista molt personal. Crec que explicar-ne més seria desvelar continguts i no ho faré, és lectura obligada!

•  Divergent: amb la saga de Divergent em passa una mica com en els Jocs de la Fam, com que vaig llegir els llibres primer i no recordo en detall el que passa a cadascun dels volums en concret, confonc sovint trames i ja no sé quines he vist i quines no xD. De la saga de Divergent només n'he vist la primera (per cert els llibres em van agradar molt, ja ho vaig comentar en el seu moment) i he de dir que és ben fidel. I els protagonistes s'assemblen als seus corresponents, o sigui que res a dir (sí, sóc de les persones que quan veuen una adaptació literària en pantalla volen fidelitat)

 

• Dallas buyers club: com que tenia moltes nominacions i havia guanyat varis premis, a l'estiu vaig agafar de la biblioteca aquesta pel·lícula basada en fets reals. Explica la vida de Ron Woodroof, que era un cowboy de Texas d'aquests que fan rodeos i porten una "mala vida" i que l'any 1986 li van diagnosticar la SIDA. Amb una esperança de vida de només un mes, el Ron aconsegueix girar el timó de la seva vida i aconseguir prendre i distribuir un medicament que permet lluitar-hi en contra. 

• La extraña vida de Timothy Green: val, no és una GRAN PELI. Ni tan sols entre el públic infantil... però és tendra. És la típica peli que fan als canals infantils, però que curiosament no vaig veure a la tele sino que la vaig agafar per voluntat pròpia a la biblioteca. Va d'una parella que no pot tenir fills i un dia piquen a la porta i és un nen... un nen que ha vingut per quedar-se. Però un noiet una mica extrany, amb fulles d'arbre a les cames.... :-) Passable i distreta. Ideal per veure en família.

 

•  50 sombras de Grey: en Grey aquest no mola.

 

• Steamboy és una peli d'animació que va tenir molta volada quan la van estrenar pels mitjans tècnics invertits i tal. He trigat en veure-la (com sempre em passa) però per fi ho he fet aquest any. Es retrofuturisme que mola: tot passa a l'època de l'Anglaterra victoriana i gira entorn a una bola de vapor que conté suficient energia com per fer milers de coses.... bones o dolentes. Debats sobre progrés, evolució i límits de la tecnologia es troben aquests 126 minuts que dura el film. Cal dir que en alguns moments a mi se'm fa fer una mica llarga, però ho salva que té una estètica molt cuidada i que l'argument està molt bé. Tot i que no té del tot a veure, m'han vingut moltes ganes de tornar a veure CONAN EL NEN DEL FUTUR. (boníssima).

• Fill de Caín: Tv3 està intentar programar pel·lis on surten els protagonistes de Merlí, l'exitosa sèrie d'adolescents que ha sorprès a tothom aquesta temporada. Bé, doncs una d'aquestes pel·lícules és aquesta, Hijo de Caín, on el David Solans (el que fa de Bruno a Merlí) s'estrena interpretant un inquietant adolescent amant dels escacs i que té un únic objectiu a la vida: triomfar en aquest joc. Per aconseguir-ho, és capaç de fer qualsevol cosa... 

• Rastres de Sàndal: el primer que vaig pensar quan vaig veure l'anunci d'aquesta peli és que no tenia cap sentit fer veure que l'Aina Clotet era d'origen indi, perquè te de india lo que jo tinc d'esquimal. Però vamos, que un cop mires la pel·li t'adones que això ja és una mica lo de menys. No m'esperava que m'agrades tant i la veritat és que he gaudit molt mirant-la (la van fer fa un parell de dies per Tv3). Tampoc explica res de l'altre món, però té un punt tendre, trist, intercultural i barceloní que li acaben de donar el toc perfecte. 

• Grand piano: una d'aquelles pelis que fan patir una mica pq són TENSES. En aquest cas el protagonista és el nen de Flipper (també conegut per fer de Frodo), l'Elijah Wood o com s'escrigui, ja sabeu qui vull dir. El cas és que aquí es posa a la pell d'un pianista molt bo que un cop s'asseu al piano per fer un súper concert davant de centenars de persones es troba en que algú li ha deixat un missatge anònim on diu que toqui bé el piano sinó vol acabar amb la seva vida. I bé, tota la peli passa allà. Interessant!

• Zipi Zape y el club de la canica: val, no l'hauria d'haver vist. ÉS QUE SÓC MOLT FAN DE ZIPI ZAPE, són la meva infància. Vaig llegir centenars d'històries seves quan era petita i sempre els he tingut en un pedestal. Però ni amb pel·lícules ni videojocs s'aconsegueix captar aquella essència pura dels còmics :'(. La peli més fidel és una dels anys 80 (i tela també de com és).... està clar que el club de la canica té bones intencions, però no té res a veure amb els nostres i nostrats zipi zape de tota la vida. Per quan una adaptació fidel? (no crec que es pugui fer mai, no som una societat ochentera ja).

Restaurants 2015 pendents

Abans de tancar l'any i fer el top ten que acostumo a fer de diverses coses (llibres, còmics, pel·lícules i restaurants), aprofito que avui és dissabte per parlar d'alguns restaurants que s'havien quedat per comentar i així començar el 2016 des de zero. 

- Ho separaré segons si és Barcelona o Lloret -

Barcelona

• Tazza d'or: recordo el dia que vaig anar al restaurant aquest. Era la diada, el dia 11, i ho recordo perquè havia quedat allà amb unes amigues de la uni i jo anava amb l'estelada posada com si fos una capa de superman. Havia estat al tram davant de l'Auditori. :-)
  El restaurant està ubicat just a la sortida de la parada de metro de Guinardó-Hospital de Sant Pau, línia groga. Hi ha una mica de tot però sobretot val la pena menjar les hamburgueses que fan, ja que el pa està boníssim i la carn també. També cal dir que els preus estan ajustats i pots atipar-te sense deixar-t'hi una fortuna.

• La Palmera. Situat a Enric Granados 57, aquest restaurant és ideal per anar-hi a dinar. Ambient tranquil i bona atenció del personal, amb un caràcter més aviat familiar que fan que t'hi sentis molt a gust. Vam agafar una ració de formatges que estava molt bona (la foto no fa justícia) i després jo vaig optar per un senzill pollastre a la planxa que s'acompanyava de patates fregides. Tot molt correcte.

• Nap: lo d'aquesta petita pizzeria era una recomanació. Durant un trimestre vam tenir a les classes d'il·lustració una professora italiana (Anna Castagnoli) que ens en va parlar molt bé. Ens deia que era autèntica pizza napolitana, de les millors de la ciutat. O sigui que calia provar-ho, és clar. Hem trigat una mica en fer-ho, però fa poques setmanes vam decidir posar-hi els peus (i després vam repetir al cap d'una setmana hehe). Les pizzes realment estan molt bones. L'únic problema és que el local és súper petit (carrer de Gombau 30, al costat del Mercat de Santa Caterina). Però pel que he llegit han obert un local nou i més gran al barri de la Barceloneta.

• Can Soteras. Tanco aquest pack de restaurants barcelonins amb aquest clàssic ubicat al Passeig de Sant Joan amb Diagonal.
  És un restaurant que va ser creat a l'any 1915 de la mà de Jaume Soteras (d'aquí el nom, clar). Ell va fer-se càrrec d'una fonda que existia ja en aquell punt i que era parada casi obligatòria de les persones que anaven cap al Born a vendre: feien menjar casolà amb els productes de temporada que els propis comerciants li proporcionaven. L'any 1930 es va convertir en el restaurant que és ara.

No em guanyaré la vida fent fotografia gastronòmica, ho sé.

  

Lloret 

• Il Pomodoro: aquest rastaurant és un clàssic lloretenc. Tothom hi ha anat alguna vegada... i sinó, segur que n'ha sentit l'anunci a la ràdio. Tot lloretenc que algun cop hagi sintonitzat amb Ràdio Lloret (90.2) ha sentit el mític "cheri te quiero, cheri yo te adoro... a lloret pizzeria, il pomodoro". Mític.
  És un restaurant ubicat a la caleta (Sa Caleta, perdó, la zona de platja on hi ha caletes). Fan bàsicament pasta i pizza. Ma germana és molt fan i quan ve per Lloret ens hi fa anar :-) Crec que a l'hivern està tancat, no ho sé segur.

• Ferreti: això és un local on anar a prendre algo on també s'hi pot menjar, però no m'atreviria a classificar-lo en la categoria de restaurant. És més aviat una "gelateria i més". És un local que han obert aquest estiu els de l'Hotel Rosamar (també tirant en direcció caleta, al passeig). Diria que és una franquícia i que n'hi ha més en altres llocs. Hi ha gelats i coses lleugeres com sandvitxos, amanides, coques i crêpes. A mi em va agradar molt perquè és senzillet. Ara a l'hivern suposo que tenen tancat, no ho sé segur tampoc (es que a Lloret a l'hivern quasi tot tanca).

• Mas Vell: i un altre clàssic lloretenc, que hi havia anat de "jove" algunes vegades (sopars de classe etc.) però mai ho havia fet amb ma mare, i fa poc hi vam anar. És la típica masia catalana que no s'ha tirat a terra... i fa gràcia perquè s'ha mantingut ben bé al centre del poble. Han anat modificant el seu voltant, però ella és manté allà erre que erre (espero que si algun dia tanca el restaurant no tirin a terra l'edifici!!). El menjar és el típic que pots esperar: botifarra amb patates, torrades, carn a la brasa amb general (també paella i sangria, com es veu a la foto, don't forget this is lloret). Per cert la foto NO ÉS MEVA, està treta del Google.

Bon Nadal!

Bon Nadal i bones festes així en general!!
Em marco com a propòsit 2016 actualitzar més el blog... :-)

- Per cert, he fet unes tasses amb aquest dibuix -

Musical Mar i Cel

És imperdonable, però encara no havia vist mai Mar i Cel al teatre. I això que precisament el gènere musical m'agrada molt... i que la cançó dels Pirates l'escolto de tant en tant! Però no sé, no s'havia donat el cas. Però ja hi he posat remei!

Va ser dijous passat. Ple com sempre, els 19 actors (9 homes i 9 dones, si no em vaig descomptar + una noia que fa de noi) van anar desfilant mentre el públic gaudia de cada minut d'espectacle.

No cal que digui res de la història que no se sàpiga ja... però igualment cal dir que crec que és un tema que no passa mai de moda i que si cada 10 anys la reestrenen, segurament sempre posaran el cartell de "complet". Es tan maca que és inevitable que et caigui una llagrimeta!!

Dagoll Dagom

La tornada de Mar i Cel ha sigut principalment en motiu dels 40 anys de Dagoll Dagom. Sens dubte és una de les seves obres estrella i la música de l'Albert Guinovart hi posa tota la màgia necessària pq el text de Guimerà funcioni a la perfecció.

El vaixell és un més entre els protagonistes i és fantàstic veure com es mou i com agafa presència en un espai tan limitat (i que en canvi sembla que estigui ben bé al mig de la mar).

Bé, com que videos de les actuacions n'hi ha molts pel Youtube, jo us en poso dos que són una mica diferents. Corresponen a aquest any, a l'actuació número 1.111. Van vestits "normal" però la gràcia està en que participen els actors d'altres edicions (1988, 2004).

I aquí, el mateix, però amb la cançó de "PER QUÈ HE PLORAT", on hi ha cinc Blanques reunides:

Escapadeta a València

Ara fa cosa d'un mes vaig anar a València. Tot va ser fruit d'una improvització: va sorgir la possibilitat d'anar a les Jornades que organitzaven els del COBDCV i de pas vaig aprofitar per visitar una amiga a qui feia temps que no veia i amb qui vaig compartir els millors mesos de la meva vida (és a dir: l'erasmus a Viterbo :-P). O sigui que tenint en compte els preus súper barats d'ALSA, vaig anar cap allà.

Tot el que s'havia de dir sobre les Jornades ja ho vaig fer a BIBLIOGTECARIOS (article juntament amb l'Ana Doñate, a qui vaig desvirtualitzar allà mateix). 

Hi havia xuxes i orxata

Per A o per B, València és una de les ciutats espanyoles que més he visitat, tenint en compte que he anat a les falles en tres ocasions diferents. No és que la ciutat m'agradi més que altres, però potser la seva proximitat i el fet de conéixer gent allà, sempre ha estat un lloc on sé que hi vaig i tard o d'hora hi tornaré.

Per dinar vaig anar amb els meus amics a un restaurant que es diu LA CIGRONA. És així com de "medium-high level" (vull dir, ambient pijete) però amb preus bons. I menú migdia sent dissabte, que això ja és més raro de trobar. 

La tarda de dissabte la vam dedicar a voltar una mica pel centre històric, però amb una particularitat: vam visitar el Jardí Botànic. No sabia que existia, però es veu que és bastant famoset. Pertany a la Universitat de València i està súper cèntric (ho dic més que res perquè aquesta mena d'equipaments normalment no ho estan).

El Jardí es va fundar l'any 1567 (oju eh!! segle XVI!) i durant uns 200 anys va ser un hort de plantes medicinals. Cal dir que no sempre ha estat ubicat al mateix lloc, però en l'emplaçament actual ja hi porta més o menys cent anys. Al principi s'hi feien classes de botànica i altres coses, però poc a poc es va anar abandonant. Per sort, a finals del 80, la Universitat se'n va fer càrrec i l'ha convertit en el que és avui en dia. A part de preservar, la funció principal a dia d'avui és la didàctica.

Tres fotos:

  
 Un cop em van dir que les plantes carnívores si les tocaves i posaves el dit pq "et mosseguessin" doncs s'estressaven perquè no era menjar de veritat i feien un esforç per a no res, cosa que era súper perjudicial per elles. Al Jardí hi havia moltes plantetes carnívores mortes. EM VA FER PENA.

Oh Happy Day...Oh happy Mèlt!

No sé si us agrada l'Oh Happy Day. A mi sí que m'agrada bastant, i tot i que em perdo algun programa de tant en tant, he de dir que aquests tres últims anys ho he anat seguint bastant d'aprop.

Dissabte va ser la gran final i va guanyar qui havia de guanyar, el QUARTET MÈLT. Són molt bons, la seva tècnica vocal era superior a la resta de concursants, per lo que no ha sigut d'extranyar que guanyèssin per golejada (tot i que Giovinetto a mi també m'agradava moltíssim, i els Jarks també eren dignes oponents i m'alegro que hagin quedat entre els finalistes).

Fa un parell de setmanes van fer una actuació a La Pedrera

Una amiga, l'Aina, em va avisar i vam anar cap allà. Va ser un concert petitet, de 3 o 4 cançons, però en un entorn bonic i amb un aire molt proper (de fet vam sortir a la tele un parell de segons, haha).
Ells mateixos ho diuen: s'atreveixen amb tot (de fet, sino ho fessin, no haguessin pogut passar les rondes del programa). Mireu, sinó, el seu vídeo de presentació a un tramvia:

O el seu "hit" que va suposar l'entrada al programa...

 

I per acabar, un apunt final: només ens fixem en els que surten a la tele... aquests són ells cantant pel carrer al gener de l'any passat. Ningú es para....!

 

Restaurant de la setmana: Gat Blau

No sé si ho havia comentat al blog, però des de fa quasi ja un parell de mesos estic treballant en varis llocs. Principalment a una empresa que es dedica fer posicionament web, però algunes poques hores a la setmana també estic a la biblioteca de la Fundació Catalana Sindrome de Down, entre d'altres cosetes esporàdiques que van sorgint. Bé, tot això ho dic només perquè, quan vaig a la fundació, passo per davant d'un restaurant que sempre veig que està força ple, però no em fixava mai amb el nom.

I bé, l'altre dia una amiga em va dir de dinar a un lloc que es deia "Gat blau", i casualment ERA aquell restaurant. Bé, ara puc dir que ja entenc perquè sempre hi ha gent: està molt bé!

Foto de l'interior, buit, de la pàgina web:

El truc? Oferir qualitat i bon tracte.

Basen els seus plats amb una cuina de proximitat "ingredients de proximitat, de temporada, ecològics i de comerç just". Segons ells mateixos diuen, les verdures que ofereixen són 100% ecològiques comprades als pagesos del Baix Llobregat (així les verdures no perden gust fent kilòmetres per carretera). Els peixos estan pescats de forma artesana i la carn és ecològica d'animals que s'han alimentat sense transgènics. Res de fregits ni refregits i res de menjar precuinat. I tu, que tot això és nota, no és postureig.

Al migdia hi ha tres possibles combinacions de menú (1r-2n-postre; dos primers; la versió per vegetarians, etc...) Nosaltres vam optar pel menú de "Un primer, un segon, un postre, beguda i pa", que valia 11,90 euros.

De primer vaig triar una crema de pastanaga, boníssima,  però és que amb els segons encara ara hi somio recordant-los:

 

Crec que són els canelons més bons que he menjat a la meva vida (que em perdoni la meva família, també menjo molt bé els canelons familiars!!!!). Però mireu, la carn estava tan al punt i tan perfecte... es desfeia a la boca... i lo taronja es moniato. Li donava un toc súper bo, en sèrio, jo no se fer gaire cosa més que torrades de pa amb tomàquet, macarrons bullits i truites de forma irregular... però donaria part de la meva poca fortuna per aprendre a fer una cosa tan bona, hahahaha! N'HAGUÉS MENJAT 23 MÉS.

I res, segur segur segur que hi tornaré. La llàstima és que els plats canvien quasi cada dia, o sigui aquests canelons hauran de perviure en la meva fràgil memòria.

ACTUALITZACIÓ

Ahir, 28/11, vaig tornar al restaurant amb dues persones de la meva família. Aquesta vegada vaig optar per "Llom de conill a baixa tempertura lleugerament escabetxat amb cremós de pastanaga i galeta de xocolata"

Estava entre això i pollastre. Quan ens van dir que el conill estava "deshuesado" (tinc dubtes sobre com escriure aquesta paraula en català) ho vaig tenir més clar. Per cert la galeta de xocolata es això "en pols" que està sobre la crema de pastanaga... i li dóna un toc molt bo!
De postres, un deliciós coulant d'avellana i vainilla.

 

Any de les bibliotques: concert de cloenda

Sembla que no, però el temps passa força ràpid.

Per si algú d'aquest nostre país petit no se n'havia encara adonat, aquest 2015 ha estat "L'Any de les biblioteques". Això ha anat molt bé per pujar posicions a la societat, sembla que -fruit o no de l'Any- les biblioteques i bibliotecaris hem ocupat enguany més planes i més minuts als mitjans de comunicació, cosa que sempre es bo.

Sigui com sigui, i per no perdre el temps fent paràgrafs introductoris, ja hem arribat al final (o quasi bé). I per aquest motiu s'ha fet un concert de cloenda al Liceu.

 

Cartell inmillorable. Raimon, Roger Mas, Gemma Humet i Albert Guinovart conduits per un Màrius Serra sempre atent amb el nostre món ple de lletres i llibres.

Vaig anar-hi i em va agradar molt. Què dir dels artistes? de deu. Em van sorprendre tots ells:

• Primer en Raimon, que clar, tots l'hem sentit molts cops. És un dels grans, dels coneguts, dels que tothom n'ha sentit a parlar alguna vegada. Em va sorprendre especialment una cosa: feia temps que no el sentia parlar. En Raimon passa dels 70 anys, i les edats, no perdonen. Sentir-lo parlar va ser una cosa però després, quan es va posar el micro al davant, ja en va ser tota una altra. La seva veu va irrompre fins l'últim mil·límetre de la sala.

• Després va ser el torn de l'Albert Guinovart. Ell és, potser, el que em va sorprendre menys. I oju, que no és res dolent això, més que res ho dic perquè a ell l'he seguit més i sé que n'espero. Va tocar unes peces de Mar i Cel -que sempre agraden- (el mar es com un desert d'aiguaaaaaaaaaaaa) i crec que Clar de Lluna (ara potser em confonc). Després va tocar també una obra seva inspirada en Granados que va sonar molt bé, i que alguns trossos potser podrien servir per la propera telenovela de TV3 (no ho dic com a despreci, al contrari, m'encanta! de fet a ell el vaig descobrir justament amb NISSAGA DE PODER, gran sèrie, la millor de totes) :-) [tinc el cd i tot]

• La Gemma Huget va ser un descobriment perquè no l'havia sentit mai (digueu-me empanada, no us diré que no). Com la resta, va interpretar tres cançons, i la veritat és que té una veu molt maca!

• I després va venir el Roger Mas, que va tancar l'acte. És ben curiós: fa pocs dies el vaig sentir al TN dient que havia presentat disc nou blablablala. Vaja, lo que a vegades fan a les notícies, fins aquí bé. És un cantautor amb un estil molt propi, com tots, i mira, et pot agradar més o menys. A mi no és que no m'agradés, sinó que simplement no és el tipus de música que escolto normalment, i potser per això mai m'havia parat a escoltar atentament. Doncs bé, ahor si que ho vaig fer i una de les cançons, EL REI DELS VERNS, em va arribar a l'ànima. Oh! que bonica. És una versió d'un conte de Goethe. Us la poso. Escolteu la lletra, clar. La manera com interpreta els tres personatges fa posar la pell de gallina..

 Qui cavalca, a deshora, aquesta nit?
És el pare, que porta el seu petit.
L’estreny ben fort, l’arrecera del vent,
i l’aguanta segur, el manté calent.

Acabo amb una foto nostra, OI QUE SEMBLA QUE SIGUI UN CROMA? hahaha és molt fort! semblem posats amb photoshop! xD