32!

Estació de França (Open House 2014)

Jo sóc una apassionada del festival d’arquitectura “Open House”. Ho he comentat moltes vegades aquí al blog, i aquest any tampoc he faltat a la cita!

En aquesta cinquena edició (i que vinguin molts anys més!) he pogut veure cinc equipaments. D’acord que no són gaires, però tenia un temps limitat. Tot i així estic contenta, he visitat el Banc de Sang i de Teixits, l’Escola de La Salle Comtal, el CNMC, les cavallerisses de la Guàrdia Urbana i l’Estació de França.

Cada any intento fer una mica d’explicació dels edificis, però alguns m’oblido i després passa el temps i ja no recordo que se’n va dir. Per això aquesta vegada no vull que em passi i miraré que en els propers dies pugui anar fent breus explicacions. Començaré per l’Estació de França.

Estació de França

Quan fa tres anys vaig pujar a l’Arc de Triomf, vaig ser conscient que les dues Exposicions Universals que van haver-hi a Barcelona ens va deixar grans perles (sí, fins aquell moment no m’hi havia parat massa a pensar-ho!). Bé, l’Estació de França n’és un exemple més (en el cas d'avui, la de 1929).

Com que s’esperava que vingués molta gent de Barcelona, van decidir construir una estació ben bonica. Lo de ben bonica és ben cert: quan l’arquitecte va presentar la seva obra, es va haver de contractar després a ornamentadors perquè li donessin un toc més bonic, ja que el resultat final havia quedat molt soso.

L’Estació de França doncs, es va construir l’any 1924. Tenia un altre nom, però com que primer va començar connectant amb França, doncs se li va quedar el nom.

Algunes cosetes apreses durant la visita:

• Els arcs en realitat no toquen al terra. Veieu aquesta cosa vermella? Serveix per regular el possible moviment del ferro (a vegades es contrau pels canvis de temperatura i coses així). Per cert, si us fixeu amb la foto veureu que se lluny surt la Torre de Gas, equipament que vaig visitar en l’edició de 2011 i que aquí en vaig parlar)

·  Aquesta és la rampeta per on pujaven els carruatges en aquella època:

 · Visualitzant aquesta maqueta es pot veure clarament una cosa que ens van explicar: les vies no son perpendiculars a l’entrada de l’Estació. És curiós perquè quan entres no ho sembla gaire, és un efecte òptic, i per això l’arquitecte va fer una mena de passadís triangular entre andanes i vestíbul principal.

•  Les vies 1 i 2 no existeixen. Antigament hi eren i estaven separades, però amb obres posteriors les van eliminar. I de record han deixat que la numeració comenci pel 3 (i de fet a la foto no s’aprecia, però a la maqueta hi ha un error i han posat via 1)

 

· Per acabar, una d’actual: tenen problemes amb els coloms que entren a l’estació, per aquest motiu hi ha mussols de mentida posats en diferents punts (mai m’hi havia fixat!):

Restaurant de la setmana: Les 3 pommes

Les 3 pommes és un restaurant on fan “galettes”, que són una mena de crêpes fosques. Bé, aquesta és una definició molt simple.. en realitat són una mena de crêpes que es fan a la regió de la Bretanya francesa. Són més fosquetes perquè la farina es de “sarraceno” (ni idea de com se’n diu en català).

Normalment les galettes són per a continguts salats, i així les crêpes blanquetes que tots coneixem es poden reservar per als postres.

El local és molt bonic, sembla ben bé com si estiguessis en una pel·lícula de l’Amèlie:

El menjar també està molt bé. Nosaltres vam optar per una crêpe salada de primer i després una dolça de postre.

Adreça física: Aragó 150., cantonada Villaroel

Adreça web: http://www.les3pommes.com/

Aquel verano (Mariko & Hillian Tamaki)

Ahir vaig publicar aquesta ressenya al blog de Biblogtecarios.

És una lectura que recomano moltíssim :-)

--

Rose y sus padres han veraneado en Awago Beach desde que ella era una niña. Es su escapada anual, su refugio. Su amiga Windy también está allí siempre, la hermana pequeña que nunca tuvo, completando su familia de verano.

Pero este verano es diferente.

La madre de Rose y su padre no dejan de discutir, y Rose y Windy se han visto envueltas en una tragedia que se cierne sobre el pequeño pueblo costero. Es un verano de secretos y angustias, pero al menos se tienen la una a la otra. 

Opinión personal:

Será porque a mí personalmente me tiran mucho este tipo de historias, pero la verdad es que me ha gustado mucho. Con sabor a nostalgia y a veranos pasados, las autoras nos quieren adentrar en una atmósfera vacacional, a esa época en que todo está bien, las horas pasan, los días pasan... pero por el simple hecho de ser adolescentes todo toma una gran relevancia (sea así o no, pero eso ya os lo dejo a vosotros para que la leáis y os dejéis llevar por la historia).

Aunque no tenga nada que ver, citaré una frase de una película. No sé si habéis visto “Héroes”. Siendo de por sí una mezcla entre Verano Azul y los Gonnies, hay un momento en que una de las protagonistas dice ¿Recuerdas cual fue el verano más importante de tu vida? Pues bien, esta obra podría ir un poco en esta línea. Las protagonistas son dos chicas, muy amigas, que se encuentran cada año en vacaciones. En el momento en que se narra la historia ya son dos adolescentes que se fijan en chicos y chicas un poco más mayores, que quieren ver películas prohibidas para su edad, etc. Lo que irá pasando durante el verano será quizá un punto de inflexión que les hará pensar un poco más en lo que las rodea.

El dibujo está súper bien hecho. Tiene un toque japonizado, con personajes que pueden recordar al cómic nipón. Además la edición es compacta y, aunque sea tapa blanda, el conjunto de la obra tiene una gran calidad. Esta impreso a tinta azul, un azul que es casi gris pero que dista del ya clásico blanco y negro. Este detalle también ayuda a crear una atmósfera de tiempos pasados y veranos nostálgicos.

Conociendo a las autoras

Mariko y Jillian Tamaki son primas y son de Canadá. Antiguamente ya habían trabajado juntas en la obra de Skim, ganadora de muchos premios y que también ha sido publicada por La Cúpula en su momento.

Mariko es escritora e intérprete. Ha escrito varias novelas y también es autora de algunos cortometrajes. Uno de ellos, “Happy 16th Birthday Kevin” fue premiada en el “Inside Out Festival” de Toronto.

En lo que refiere a Jillian, es ilustradora y dibujante de cómics. Actualmente vive en Brooklyn. Publica periódicamente un webcomic llamado “Supermutant Magic Academy”.

Editorial: La Cúpula

Autor: Mariko y Jillian Tamaki

Referencia bibliográfica: TAMAKI, Mariko. Aquel verano. Barcelona: La Cúpula, 2014. 318 p. ISBN 9788415724728

Taller micro-relats al Lola&Lo gràcies a Mapunto

Ja fa un temps us vaig parlar de Mapunto, la plataforma web en forma de blog col·laboratiu on tothom qui vulgui s’hi pot registrar i escriure-hi entrades a canvi de rebre punts que després pots canviar per regals.

Bé! Jo ara fa força temps que no hi escric gaire perquè estic liada amb uns temes, però sempre em prometo a mi mateixa que hi tornaré!

En tot cas, abans de l’estiu vaig participar en un concurs de micro-relats i aquest dissabte vam fer una trobada en format taller.

El taller de micro-relats

Dirigits per l’escriptor Jorge Badenes, els assistents al mini curs de narrativa breu vam poder fer un tastet sobre el procés d’elaboració d’una història. Entre els 10 participants ens vam repartir un fragment de relat i entre tots vam intentar posar-hi les bases comunes (llocs on passaria l’acció, característiques dels dos protagonistes, etc.)

Va ser molt divertit i l’ambient va ser molt agradable, molt bon rollo amb la resta de persones que estàvem allà. I a més vam fer una votació popular entre els que erem i em vaig emportar un segon premi pel meu relat (podeu llegir-lo aquí). De fet va ser un empat amb un altre noi, també de fet, TOTS els relats eren súper interessants!

L’espai de trobada

El taller es va realitzar al bar Lola&Lo (que jo pensava que es pronunciava lolanlo i es lolailo, hehe).

És un bar molt bonic ubicat al carrer Valldonzella 52 (a mig camí entre el Raval i Sant Antoni, no tinc mai clar la delimitació dels barris de Barcelona!).

Aprofitant que tenia un val per a un esmorzar gratis (també cortesia de mapunto), vaig poder provar un dels entrepans que fan. Vaig optar pel de fuet: molt bo ;-) Aquí us deixo una foto (hi ha tres mides per escollir, si mal no recordo).

En definitiva, molt bona experiència: tant pel bar, com pel taller amb el Jorge Badenes i per les iniciatives de mapunto!

Pel·lícules de la setmana: Gran Gatsby, Pequeñas mentiras sin importancia i Blog

The Great Gatsby (Baz Luhrmann) 2013

El Gran Gatsby és una novel·la escrita per F. Scott Fitzgerald l'any 1925. No és la primera vegada que se'n fa una adaptació cinematogràfica, però és la primera que he vist. I m'ha encantat! El director, que és el mateix de Moulin Rouge i Romeo + Julieta, ha tornat a fer una versió impressionant d'un clàssic.  És una llàstima que només guanyés premis vinculats a vestuari i escenografia, jo crec que està molt més bé que altres pelis que s'han premiat darrerament (com Argo o l'avorrida Gravity).

La peli del Gran Gatsby compta amb un bon repartiment (potser al principi ens pot quedar una mica raro el DiCaprio en aquest paper) i una molt bona banda sonora (m'he enamorat de la cançó de Young and beautiful de la Lana del Rey):

Però és que a part la història és molt bona. D'acord que això ja no és mèrit del director sinó de l'escriptor, però la història que ens explica és molt trista, del somni d'un home que ha mogut cel i terra i per aconseguir l'amor de la seva vida. Un film que parla de superació i optimisme però també sobretot de baixa autoestima i d'inseguretats... et deixa tristor.

Pequeñas mentiras sin importancia (Guillaume Canet) 2010

Aquesta també és una pel·lícula que et deixa un regust de tristor. Aparentment simpàtica, la peli va d'un tio que cada any convida els seus amics a una casa que tenen a la platja. El tio té molta pasta i fa això cada any per celebrar que comencen les vacances i com a excusa per reunir-los a tots.

La pel·lícula comença així, el que passa és que aquest any un dels amics no podrà anar-hi perquè pateix un accident i s'ha d'estar ingressat a l'hospital.

Al llarg de les més de dues hores que dura la peli (154 minutacos retallables en alguns moments) anem veient la relació entre ells, una relació que no és tan ideal com la volien fer creure, i que amaga mentides... petites, d'acord, però les petites mentides que poc a poc es van convertint en més grans... misèries humanes.

Blog (Elena Trapé) 2010

I per últim, vaig veure aquesta pel·lícula espanyola que... hmmm.... deixa bastant que desitjar. Bé, és "passable". Té un plantejament curiós i una estètica que és bastant diferent a les altres (molt de messenger, molta càmara de mà...). Desperta cert interés perquè fins que no està ben avançada la peli no t'adones del que està passant. És una mica irreal en algunes coses, però bé, es deixa veure. (Un cinc pelat).

(Sopar #10BiD) Restaurant de la setmana: La Gondola

Fa just una setmana vam fer el sopar del que popularment hem anomenat amb el hashtag #10BiD. La idea va sorgir a l'estiu, tot i que moltes vegades ho havíem dit: quan faci 10 anys que vam començar la carrera ens hem de reunir i fer un sopar.

Ara potser hi ha poquets alumnes, però abans quan jo vaig començar érem forces, hi havia grups de matins, de tardes,...  amb els de tarda no coincidíem gaire al principi, i amb els de M1 vam tenir unes petites rivalitats sorgides durant els preparatius del viatge a Madrid, que popularment es feia a segon curs. En tot cas es tracta d'un món molt petitet i aviat acabaves coneixent a tothom.

Puc dir que van ser un dels anys més feliços que he viscut, perquè a part de que la carrera molava (que he de dir jajaja) la veritat és que no paràvem de fer coses. Viatges, sopars... però també gincames, karaokes, pastissos, ... a partir de segon tot va ser una bojeria :-)

El sopar, doncs, vam començar a moure'l a l'agost. Bendito feisbuc.

Al final vam poder aplegar-nos 35 persones. El restaurant va ser LA GONDOLA. Per a nosaltres era molt important que fos un restaurant més o menys cèntric (està a Hospital Clínic) i que tingués sala privada per nosaltres sols i amb projector.

Bibliopower!

El sopar no va ser UN SIMPLE SOPAR.

Una de les coses que vam preparar va ser un Trivial amb 25 preguntes:

Del qual van haver-hi PREMIS PER A TOTHOM.... premis que bueno, podríen ser millorables però ja es tractava de passar-ho bé, no? per tant vam embolicar ben embolicats llibres vells, apunts caducats, tríptics i tot el que vam trobar per casa que es pogués vincular d'alguna manera amb aquells anys... :)

Després també vam fer un vídeo. Lo bo de tenir un arxiu de 10.000 fotos es que no saps mai que t'hi trobaràs quan hi posis mà... amb l'excusa del Blog del dijous (gran testimoni d'una época!) la veritat és que tenim fotos de quasi cada dia passat allà jajajaja.

Bé, el vídeo és aquest:

Per acabar, i per parlar una mica més del restaurant, dir que en tot moment ens van tractar molt bé i que vam optar pel menú de grups que val 19 euros, que venia amb pica-pica, plat i postre. Hi havia molt de menjar! També incloia beguda i cada 4 persones, un lambrusco.

Tot molt bé :) !

Azuki (Chika Kimura; Yasushi Akimoto)

Quan jo era "més jove" (perquè encara ho sóc molt!) veia per la tele uns dibuixos que es deien AZUKI.

Em van agafar que ja era una mica gran, crec que els feien quan jo ja estava fent 4art d'ESO o 1er de batxillerat!. Bé, els dibuixos d'Azuki anaven d'una noia de primària que s'enamorava del seu nou company de classe, en Yunosuke. A classe hi havia altres nois i noies i es creaven petits triangles amorosos, tot des d'una perspectiva molt innocent i tendre.

El temps va passar i la sèrie em va anar caient en l'oblit, fins que un dia vaig trobar un còmic a la biblioteca. El número 1 d'Azuki! Segons vaig veure, de còmics només n'hi havia 5 en total. Això és un fet molt curiós perquè els dibuixos animats teníen més de 100 capítols... però encara és més curiós quan descobrim que en realitat els dibuixos animats abarquen només lo que serien el volum 1 i 2.

Llavors, què passa amb els tres volums següents? Doncs una continuació de la vida d'Azuki. Inèdita a les pantalles :-) I per això quan vaig veure els 5 volums al portal eBay, no vaig dubtar en comprar-los...

I fervorosament vaig posar-me "manos a la obra" per saber com continuava la història d'aquella nena amb nom de mongeta :-)

Tot i que el final no em va acabar d'agradar del tot, m'ha semblat molt tendre poder recuperar aquesta història i aquests personatges. La Kaoru, la Yoko, en Ken... i els altres que surten quan els nanos deixen primària i comencen la secundària.

Una història molt recomanable que només té un problema: l'edició! lletra MOLT PETITA, no apte per a persones amb algunda dificultat visual. Els diàlegs, encara són bastant estàndards... però les notes del traductor, entre el tipus de lletra i la mida, valga'm déu :-S ... impossible..

[Marcapáginas] Parets, Toulouse y Parlament

Este fin de semana ha sido el encuentro en Parets del Vallès, dentro de lo que se llama "Parets, poble lector". Es la segunda vez que se hace y aunque el año pasado estuve intercambiando, este año he ocupado "otro rol" y en vez de intercambiar estuve en un taller: "Il·lustrem la Pedra del Diable", que es una leyenda que hay en el pueblo y los niños tenían que dibujar diferentes escenas :-)

Hicieron tres marcapáginas de puzzle muy chulos:

Y además también había los que hacen cada año de las bibliotecas, que son cuatro y este año estaban dedicados a la cultura popular catalana:

Como hace siglos que tengo el blog medio abandonado por falta de horas, os pongo también algunos de los marcapáginas que encontré en Toulouse, en el viaje "exprés" que hice el pasado fin de semana:

1. Iguales pero diferentes. Uno es de la bibliothèque Duranti y el otro del Bibliobus :-) si los miras rápido ni te das cuenta!

2. Marcapáginas de cómics... publican un montón!

3. I el museo de cincias naturales, en dónde vendían estos maracpáginas. Yo compré sólo uno porque eran un poco caros ijijij. Es que como son así troquelados por dentro...

Ah! y he conseguido los del Parlament de Catalunya. ¡Qué ilusión!

(ay! aunque acabo de ver que me falta uno,. jajajaj!!! vaya!)

Toulouse, 27 i 28 de setembre

M’agrada tenir el blog per anar posant les coses que vaig fent... però molt sovint no tinc hores per posar-ho tot!

El cas és que aquest cap de setmana passat he anat a Toulouse. Vam aprofitar la companyia aquesta d’autobusos low-cost, MEGABUS, i ens va sortir el trajecte per un preu molt ridícul: 5 euros l’anada i 5 euros la tornada. Això sí, cinc hores i mitja per trajecte.

Dissabte vam agafar el primer bus. Surt a les 6 del matí i arriba a la ciutat francesa poc abans de les 12. Lo bo del cas es que l’estació de bus està al centre mateix, per lo qual tot és molt fàcil! L’hotel estava allà al costat mateix.

El dia el vam aprofitar MOLT.

Per començar vam anar a Saint-Sernin, l’esglèsia romànica més gran d’Occitània i la segona de tot l’estat francès (la primera és a Cluny). Es diu així perquè a sota les seves pedres se suposa que hi està enterrat el bisbe Sant Sadurní, que va ser martiritzat l’any 250.

Un cop vista l’esglèsia, vam caminar fins arribar a un parc decorat com si fos japonès. En realitat és un parc que està dins d’un altre, i clar, al principi no hi vèiem res japonès i ens estranyava una mica...però quan ho veus es preciós!

Tortuga i peix

Jo duia samarreta "Volem votar"

Després vam seguir caminant fins arribar a la plaça del Capitoli. Hi havia una mena de fira i alguns actes. Lo millor de tot va ser veure que també hi havia un BIBLIOBÚS. 

També hi havia una mostra gastronòmica i vam picar alguna cosa i ens van donar mostres d’una mena d’avecrem a la francesa.

Mentre seguíem caminant pels carrers comercials, vam trobar una biblioteca pública especialitzada en infantil i juvenil. Ens va encantar i vam aprofitar per dir que erem bibliofrikis provinents de Barcelona, lo que va fer que ens donessin materials i algun punt de llibre (chapeau!).

Després vam visitar la Catedral de Saint Etienne, que era molt gran, i després el convent dels Jacobins, que no era tan gran però tenia una llum de colors impresionant.

Farts de tanta esglèsia, vam dedicar una horeta a visitar botigues, que bàsicament van ser llibreries de còmics, perquè deu ni dó el negoci de la bande desinée per aquelles contrades.

Per acabar el dia, encara vam tenir temps de visitar una mostra de curtmetratges d’animació i tot! Durava poc més d’una hora i alguns curts eren xulíssims. A mi em va encantar l’últim que van projectar, protagonitzat per un cowboy i un indi de plàstic. De fet són els protagonistes de PÁNICO EN LA GRANJA, però és un vídeo a part (Panique au village: La bûche de Noël)

L’endemà vam fer una mica de ruta pel riu i vam visitar alguns parcs (Jardin des plantes, Jardin Royal i Grand Ronde). 

Exupéry

També ens va donar temps de visitar el Musée des Agustins, un antic recinte enorme que actualment conté obres tant dels monjos agustins com donacions particulars o expropiacions.

Molt bonic tot. I ens vam inflar de crêpes!