Restaurant de la setmana: Julivert meu

Havia sentit a parlar d’aquest restaurant però mai hi havia posat els peus. Mai, fins ara ;)

Està súper cèntric: carrer Bonsuccès. I ara direu: quin carrer és aquest? Doncs és paral·lel més o menys al carrer Tallers. Està al costat de la Rambla i de la Plaça Catalunya.

El restaurant Julivert meu és un restaurant de 1970 que està decorat per dins com si fos una masia, amb eines de pagès penjades per les parets. Estan especialitzats en cuina catalana tradicional i la veritat es que el menjar està molt bo, i bé de preu.

Obren cada dia des de la 1 del migdia fins a la 1 de la matinada. No sé si es perquè aquell dia era així o es que és una cosa ja habitual en el local, però la veritat es que per ser tan cèntric no hi havia casi gens de turistes. Era casi tot gent de la ciutat o rodalies.

Vam demanar pa torrat amb tomàquets i després jo vaig demanar també una taula de formatges i una botifarra amb patates. Tot molt bo! Per llepar-se’n els dits!

Coral asiàtica de Barcelona (Casa Àsia) (2)

Dissabte passat vaig anar al concert que la Coral Àsia Barcelona va oferir en motiu del XIII Festival Àsia enmarcat en les Festes de la Mercè.

No és la primera vegada que els veig actuar (ja en vaigparlar un dia) i he de dir que s’ho curren molt i que és un espectacle molt bonic de veure. Cal dir que si conec el conjunt és gràcies a la meva amiga Grelda, que forma part d’aquesta coral!

La Coral Àsia és un grup multicultural format per moltes persones de diferents orígens però amb la principal particularitat que viuen tots a Barcelona. Són uns 50 i provenen de 24 països diferents, dels quals 60% són asiàtics. Canten en idiomes tan diferents com ara: xinès, japonès, tagal, hindi, farsi, coreà, bengalí, urdú, indonesi, català, castellà i anglès.

Cal agraïr la Direcció d’Immigració i Interculturalitat de l’Ajuntament de Barcelona, que va donar el seu suport perquè aquesta iniciativa es consolidés com a espai de trobada per a joves de diferents països gràcies a la música. El cor està dirigit per el català Carles-Josep Comalada i l’acompanyaven Vignesh Tolu Melwani al piano, Sandra Sánchez al violí i Mercè Català a la flauta.

Em va agradar moltíssim.

Per cert, dues coses:

1)       Van cantar una de les cançons que més m’agraden en aquest món: “Cançó de bres per a una princesa negra” (que per cert ja vaig dir un dia que volia que fos la cançó que sonés el dia del meu enterrament)

2)       Curiositat: sabeu la cançó “Historia de un amor?” (Ya no estás más a mi lado, corazoooooon). Es veu que un programa xinès tipu Operación Triunfo la va recuperar i la van cantar en un programa. La noia va guanyar el concurs i la final va ser vista per més de 400 milions de persones. FLIPA! Un dels programes més vistos de la televisió xinesa!

Teatre al Rei de la Màgia: Molta merda

Dijous passat vaig anar al teatre a veure “Molta merda”.

Es tracta d’una petita obra de teatre que es representarà fins a mitjans d’octubre a l’espai del Rei de la Màgia.

Jo mai havia anat a veure una obra de teatre allà. Sí que fa temps vaig visitar el Museu (una Nit dels Museus de fa tres anys) i en vaig veure els objectes que tenen, però no recordava que disposessin de cap sala, només un petit escenari al costat del bar on suposo que de tant en tant fan espectacles de màgia o coses així.

Per això em va sorprendre que l’obra es fes allà i més em va sorprendre al veure que darrera d’una porta hi apareixia un teatret amb bastantes cadires.

Bé, parlem de l’obra. Dirigida per Jaume Nadal, el que se’ns mostra és com un grup d’actors de teatre estan preparant una obra de Lorca (Bodas de sangre) per a estrenar en un temps proper. Tots els personatges tenen una vida sentimental bastant complicada o peculiar i per culpa d’uns missatges anònims començaran a dir-se de tot allà mateix. A més, tampoc no acaben de veure clara la manera en que s’han d’interpretar els personatges, cosa que genera continus conflictes amb el director o amb la resta d’intèrprets.

Tot i que no tenia clar que anava a veure (vaig anar una mica a l’aventura) al final es pot dir que em va sorprendre molt gratament perquè fa riure molt, i passes una estona divertida. A més la duració és més que correcte: dura 80 minuts sense pauses, temps ideal per a que quasi no t’adonis de res ni se’t faci llarga.

Pel·lícules de la setmana: How to train your dragon / Jane Eyre

How to train your dragon (2010)

Quan va sortir aquesta pel·lícula tinc coneguts que la van anar a veure i els hi va agradar molt, i ha sigut amb l’estrena de la segona part que he recordat la seva existència!

La història està basada en uns llibres, tot i que pel que sembla és una recreació molt lliure del text. El protagonista és un nano víking (en català el seu nom és Singlot) que viu en el seu poblat i que contínuament són atacats per dracs de totes mides i colors.

En Singlot vol també lluitar contra aquestes bèsties tal com ho fan els seus compatriotes, però és massa dèbil i maldestre per a poder-ho fer, i el seu pare (cap de tribu) tampoc li deixa que ho intenti.

Un dia, però, es fa amic d’un “terrible” drac anomenat “Fúria nocturna”. El que descobrirà amb aquesta amistat és que potser els dracs no són tan dolents com els pinten i que potser no fa falta que se’ls ataqui...

Ja tinc ganes de veure la segona part ;-)

Jane Eyre (2011)

Jane Eyre és el títol d’una novel·la de Charlotte Brontë i també de la seva adaptació cinematogràfica.

És una d’aquelles històries plenes de drames familiars: la protagonista, orfe des de ben petita, viu a casa de la seva tieta: una dona dolenta amb molts diners, que no se l’estima gens i que prefereix perdre-la de vista enviant-la a un malvat internat .

Un cop creix, la noia se’n va a fer d’institutriu a Thorfield House, una casa molt gran aïllada de tot i on hi viu un home molt ric i solter amb una filla il·legítima.

L’amor comença a sorgir, però aquella casa amaga certs secrets que fan canviar bastant el transcurs de la història.

Molt recomanada si us agraden les històries d’aquest tipus. A mi m’ha agradat molt!

Restaurant de la setmana: Casa Ponsa

Fa unes setmanes vaig anar a sopar a un restaurant que està pel centre de Barcelona: Casa Ponsa (Enric Granados, 89).

Es tracta, pel que sembla i tot i que jo no el coneixia pas, d’un restaurant d’aquells de tota la vida, dels que porten temps oferint menjar casolà.

De fet, i segons la pàgina web, el local es va obrir a finals del s.XIX, tot i que en un primer moment va ser una bodega i no va ser fins al 1948 que va ser reconvertit i presentat com a restaurant.

S’hi pot menjar cuina d’aquesta mediterrània de tota la vida, amb un toc casolà, com ara per exemple croquetes, estofat, escudella, etc. Diuen que tots els productes utilitzats són comprats directament als pagesos o a la Boqueria.

Jo això no ho sé. Vaig triar menjar botifarra amb patates que si bé estava prou bona, tampoc es que fos un gran àpat per recordar. O sigui: era una botifarra normal, estàndard, sense més. No és un restaurant pretensiós sinó que és senzill. També per dins està decorat així com si s’hi hagués aturat una mica el temps.

No sé si hi tornaria, hi ha altres restaurants que m’agraden més. Però bé, no ens vam sentit mal atesos ni res (tot i que crec que la gent que ho porta ara no deu ser la mateixa saga familiar que hi havia anteriorment).

Nota final: 6,5/10

[Marcapáginas] Col·lecció "Punts de llibre Llibres Lliures"

Des de "PUNTS DE LLIBRES LLIURES", la secció de col·leccionistes de punts de llibres de l'Associació Llibres Lliures Catalunya, hem fet una col·lecció conjunta.

Al final hem sigut 18 participants :-)

Adivineu quin és el meu ^_^

 

  

Qudeu-vos a la trinxera i després correu (John Boyne)

Vaig trobar aquest llibre a la biblioteca i, tot i que mai no n'havia sentit a parlar, me'l vaig agafar perquè l'autor era el mateix que el del Noi del pijama de ratlles... i bé, similar.

Per començar, el protagonista també és un nen i també hi ha una guerra de pel mig, tot i que en aquest cas no es tracta de la segona guerra mundial sinó la primera.

L'Alfie Summerfield és un noiet que el dia que fa 5 anys és també quan comença més o menys i oficialment la guerra. Contra tot pronòstic, el seu propi pare s'allista com a voluntari abans de que sigui obligatori fer-ho... i bé, ja us podeu imaginar: misèria i companyia.

Passen els dies i passen els anys. L'Alfie només sap del seu pare que ja no escriu cartes perquè està en una missió secreta pel govern, però aviat descobrirà que la veritat no és aquesta, i que si vol que el seu pare torni amb ells haurà de prendre decisions com a petit homenet i home de la casa que és.

Una lectura prou distreta però que no té la profunditat necessària per arribar a passar a la llista dels "llibres per recordar o recomanar".

Bibliotecaris de paper: 4 anys i 100 números!

I semblava que no hi arribaríem mai, però aquí estem! Celebrant el 4art aniversari de Bibliotecaris de paper i celebrant també el 4art aniversari... 

.

I sent conscient que no hi haguéssim arribat mai si no fos pels col·laboradors (fixes i eventuals) i pels lectors que van llegint de tant en tant. 

Molta il·lusió! :)

Pel·lícules de la setmana: Boyhood i Begin again

Darrerament he vist dues pel·lícules molt maques i que crec que valen la pena de veure: Boyhood y Begin Again.

Boyhood (Richard Linklater)

El Linklater és el director de les pel·lícules aquelles de l'Antes de amancer, Antes de anochecer, Antes de atardecer, que s'han rodat en diversos anys i que persegueixen l'amor d'una parella al llarg dels anys. Boyhood té algo d'això: no només persegueix la vida d'unes persones, sinó que la pel·lícula en sí s'ha rodat durant 12 anys. Sí, exacte: fa 12 anys el director va escollir un nano i al llarg d'aquests anys ha anat mostrant la seva vida de ficció, una vida marcada per la mala elecció de parelles per part de la seva mare, la seva relació amb la seva germana i els seus pares, etc. Una pel·lícula que és preciosa perquè mostra d'una manera molt natural el que mai ningú ens havia mostrat abans. Veure els mateixos personatges com creixen és molt curiós, així també com veure com evolucionen... una pel·lícula molt sensible que l'únic punt negatiu és que al final es fa una mica llarga perquè dura tres hores. De fet a la pel·lícula no hi passa res especial.. simplement hi passa la vida :-)

La cançó de "Hero" és preciosa...

Begin Again (Jihn Carney)

I Begin again és un altre càntic a la vida positiva :) (que bé que senten, les pelis positives). Bé, en aquest cas ens explica la vida d'una parella que arriba a Nova York perquè ell ha aconseguit un contracte amb una discogràfica.. i llavors tot comença a embolicar-se i arriben els disgustos.. però no hi ha res que no es pugui solucionar amb música. Bona música. 

La veritat és que tothom parlava de la pel·lícula i a mi no em cridava gaire l'atenció, però bé, al final vaig fer cap al cine i allà que em va plantar. I realment em va agradar molt. 

La BSO està molt bé. Hi ha cançons d'ell i d'ella, tot i que a mi m'agraden més les d'ell perquè tenen més ritme :) En concret,  A HIGHER PLACE i, encara millor, la de LOST STARS (però la versió marxosa d'ell, no la balada d'ella). Us deixo el link! feu clic al play :D

OVAL, burgers & more

Fa un parell de setmanes em vaig deixar caure per l’Oval, una hamburgueseria que hi ha al carrer València 199.

És una hamburgueseria moderna, amb un ambient molt juvenil. La principal característica és que tu et fas l’hamburguesa al teu gust: la carta és també el full de comanda. Us poso una foto per a que s’entengui millor:

 

(sento que les fotos hagin quedat tan grogues!)

Bé doncs fixeu-vos: a cada taula hi ha un paper d’aquests. Et donen un llapis i vas marcant tot el que vols:

• Tipus d’hamburguesa (vedella, pollastre, vegetal...)
• Tipus de pans (clàssic, pa blanc, sense gluten...)
• Tipus de formatges (chedda, gouda, parmesà, cremós...)
• Ingredients que vols posar-li (ceba, tomàquet, ou dur, cogombre, etc.)
• Salsa (de formatges, barbacoa, etc.)

L’hamburguesa té un preu fix i després de cada secció pots escollir una cosa. Si en tries més, pagues suplement. També hi ha ingredients no inclosos en la tarifa plana i que si els poses valen un euro, com l’ou ferrat, el pernil salat o el bacó.

També fan amanides i natxos, tot i que bueno, els natxos... millorables.

Les hamburgueses boníssimes, això sí. Així va quedar la meva:

Una gran diada!

Molt contenta d'haver participat ahir a la "V". 

He de confessar que tenia dubtes amb això del mosaic. Teòricament semblava fàcil: tries tram i tries color,.. però la posada en pràctica ha estat excepcional. Felicito i molt a les entitats que ho han fet possible (Òmnium i sobretot ANC).

Les imatges fan posar la pell de gallina. Per molt que diguin des d'Espanya que érem mig milió, les imatges canten per si soles. Impressionants! I sense cap incident! Una gran festa cívica familiar i amb molta il·lusió. :)

Molt feliç! #CatalansVote9N

La quinta ola (Rick Yancey)

Aquest any estic llegint molta novel·la juvenil de caire distòpic... i la llàstima es que, tal com em va passar llegint “La zona prohibida”, el llibre “La quinta ola” es també només una primera part i qui sap quan arribaran les següents (amb Divergent vaig tenir sort perquè la vaig llegir quan ja estaven les tres parts publicades :D)

La quinta ola situa als personatges en un futur no gens llunyà. De fet podria ser demà mateix. Us imagineu que de cop s’apaga la llum i totes les coses elèctriques deixen de funcionar de cop? Us imagineu que mireu al cel i hi trobeu una nau extraterrestre? Doncs una mica és el que passa en aquest llibre.

El tall elèctric és només la primera onada, ja que després n’hi ha d’altres... amb l’objectiu d’eliminar poc a poc tots els humans de la terra.

Ho he passat una mica malament amb aquest llibre, perquè els extraterrestres no són sant de la meva devoció (de fet, quan era petita, tenia més por d’un atac extraterrestre que no pas de que possibles lladres entressin a casa). Sigui com sigui, tot i que al principi el llibre ni fu ni fa (és una mica lent d'entrar), al final acabes coneixent els personatges i sents la necessitat d’acompanyar-los. Com ja he comentat, es tracta només d’un primer llibre.. i amb calma, que tot just la setmana vinent surt el segon llibre a Estats Units (The infinite sea).

Recomanat si us agraden els llibres aquests de futuribles catastròfics... ;-)

Sorolla i petits tresors al CaixaFòrum

Aquest cap de setmana he anat a veure l’exposició de Sorolla que hi ha al CaixaFòrum de Barcelona, i que porta per títol “Sorolla, el color del mar”.

Ara fa uns quants anys, al 2009, van fer una altra expo important d’aquest pintor. En aquell cas va ser una expo itinerant per diferents ciutats espanyoles on es mostraven els quadres que havia pintat per l’Hispanic Society (aquí en vaig parlar). Aquesta exposició que fan ara no és tan impresionant, però és molt bonica. Són quadres més petits i tots estan vinculats amb el mar.

És impresionant com juga amb la llum i els colors per tal d’ambientar la pintura en diferents hores del dia. Era un crak aquest home!

Bé, el millor quadre és aquest:

Sí, ÉS LLORET. És un petit aperitiu del quadre que es troba a l’Hispanic Society. Sorolla va rebre l’encàrrec de pintar quadres de les diferents comunitats autònomes i el de Catalunya està fet a Lloret, a la platja de Santa Cristina. (moment #Orgull-lloretenc)

Si us sobre temps val la pena també visitar l’exposició que hi ha al costat: “La bellesa captiva. Petits tresors del Museo del Prado”. Són obres petites, i n’hi ha moltes (135!). Hi podem trobar obres molt diverses, tant d’autors bastant desconeguts com d’altres de la talla de Goya o Fortuny.

En realitat són obres que normalment estan “amagades”. Ja sigui perquè només són proves, esbossos o bé perquè al museu ja no hi caben més coses... però són obres que normalment no es poden veure. N’hi ha de molt xules!

Locals de la setmana: Planelles Donat, Vioko i Granja Viader

Per variar una mica i per celebrar que ja tanquem l'estiu, avui parlaré d'un parell de gelateries i una granja/bar, no de restaurants. 

Vioko

 

(imatge extreta de la web)

El Vioko està a la Barceloneta. Durant tres anys vaig treballar a la Barceloneta i mai m'hi vaig acostar, però aquest estiu ho he fet. 

Vioko és una geleteria que a més fa de botiga de petits plaers xocolataires. Crec que tenen un local al Born també. (La veritat és que la web és una mica rara i no sembla acompanyar l'esperit del local) Els gelats els fan ells amb materials de primera qualitat, i la veritat és que són molt bons. I tenen molta varietat!

El local estava ple de gent demanant. De fet quan vam demanar ja se suposa que estaven tancant però entrava tanta gent que se'ls s'hi feia bastant impossible... :)

Planelles Donat

I la setmana passada vaig posar els peus per primera vegada al Planelles Donat, un local d'aquests "mítics" situat al Portal de l'Àngel i que durant el període d'hivern vénen turrons i a l'estiu orxates i gelats. ("Tradició i qualitat des de 1985"). Jo no m'hi havia fixat mai però té un segon pis des d'on es pot veure a la gent que passeja pel carrer (cal dir que les cadires del costat de la finestra són les més sol·licitades i deu costar trobar-ne... :-o).

Tenen productes artesanals i tenen en compte a la gent diabètica, celíaca i els intolerables a la llet. Pel que fa als gelats, el producte estrella és el de torró (tot i que jo vaig optar per menjar-ne un de festucs).

Granja Viader

Tanquem amb un clàssic: el lloc on es va inventar el Cacaolat!

Tot i que ara tenen Facebook, el pot de canyetes de plàstic és retro

Aparador

La Granja Viader està empeus des de 1870, i sempre ha sigut de la mateixa família (cinc generacions!).
Podeu llegir la història sencera a la pàgina web, és interessant. La família va tenir 7 fills i van ser molt innovadors amb el tema de la llet. L'any 1925 van promoure la fundació LETONA i des d'allà es tractava llet de tot Catalunya.

De fet es va fabricar amb l'ajuda d'un químic hongarès

[Marcapáginas]

Vuelve setiembre y vuelve ya la falta de tiempo, etc. (Aún así: adoro este mes y los tres siguientes) :-)

Os pongo unos que me compré en Salamanca cuando fuimos en mayo: 

Y otro que han hecho unos amigos con motivo del bautizo de sus gemelas :-) (Me encantan estas iniciativas) jejejejejejejejej

I més còmics

Segueixo combinant la lectura de llibres amb la lectura de còmics (tenia un gran forat) :-) Aquí van quatre títols més:

La gigantesca barba que era el mal (Stephen Collins)

Una barba i el seu creixement imparable són els protagonistes d'aquest còmic inquietant. El seu portador és un tal Dave, un home senzill que viu en un poblat d'esquenes al mar afferat a les tradicions, als costums i evitant qualsevol canvi per por a que els desmonti la seguretat confortant en la qual viuen inmersos.

Al poble mai hi passa res, cada dia és igual, cada dia és el mateix...fins que un dia comença a notar que està passant alguna cosa... i aquesta cosa està arribant inminentment i sense que ningú pugui fer res per evitar-ho.

Una història ben narrada, ben dibuixada i amb molta teca per pensar-hi amb calma :-)

Ana Frank: la biografia gráfica (Sid Jacobson, Ernie Colón)

De "La Cúpula" passem a Norma.

No puc dir res d'aquest llibre que no s'hagi dit ja. No pell fet que sigui format gràfic, no, sinó perquè de l'Anna Frank ja se n'ha dit de tot i més. Qui més qui menys n'ha llegit alguna cosa, ha visitat la seva casa a Amsterdam o n'ha llegit el seu diari.

Aquí els autors han volgut explicar la seva vida de forma visual: des del seu naixement a la seva mort, i com va haver d'anar renunciant poc a poc a tot el que li pertenyia. 

Colpidor..

Insectos humanos (Osamu Tezuka)

Saltem d'editorial i ara fem cap a una obra editada per Astiberri: Insectos Humanos, del gran Tezuka. (Premi a la millor obra extranjera aquest passat Saló del Còmic).

Aquesta història és també inquietant (vaja, darrerament no he llegit còmics "divertits" jejeje). Va d'una noia que es diu Toshiko i que amb només 20 anys és capaç de fer moltes coses i fer-les bé: escriure llibres, projectar obres arquitectòniques, fer grans fotografies... però en realitat la noia amaga un secret, un secret que la converteix en una persona perillosa i de la qual convé allunyar-shi...

Està molt bé, a mi m'ha agradat molt.

¿Quién ama las fresas? (Clara-Tanit Arqué)

I per últim, un llibre "extrany" de la Clara-Tanit Arqué.

Vaig conéixer aquesta autora amb el còmic "Wassalon", una simpàtica rentadora que tenia problemes amorosos. 

Aquesta autora barreja personatges ficticis amb personatges reals, i en aquesta història ens trobem a l'adolescent FRESA (de nom) que viu aïllada de la societat perquè se sent marginada per ser una maduixa. Com a adolescent li dóna la culpa a la seva mare, que també és una maduixa.

Gran part de la història es desenvolupa dins el seu cap, ja que la noia entra en coma a les primeres pàgines.

Tot i que he de reconèixer que s'allunya bastant de les coses que m'agraden i/o acostumo a llegir, hi ha alguna cosa que atrau. Ja direu que us ha semblat, si la llegiu! :-)