Pel·lícules de la setmana: Barcelona, abans que el temps ho esborri / Cyrano de Bergerac

Barcelona, abans que el temps ho esborri (Mireia Ros)

“Barcelona, abans que el temps ho esborri” és una mena de pel·lícula documental dirigida per Mireia Ros i que repassa la vida de dues famílies influents en la burgesia catalana: els Baladía i els Llorach. De fet el film està basat en el text d’un dels descendents, Javier Baladía, que gràcies a documents trobats i heretats fa un esquema de com vivia aquella gent (i del qual ja en va escriure un llibre l’any 2004).

La veritat és que, veient el documental, t’adones que totes les personalitats de l’època estaven més o menys relacionades entre elles. Tal com diu ell en el seu blog (http://baladia-llorach.blogspot.com.es/), la família va estar molt involucrada en l’art i en la cultura. El “mismíssim” Ramon Casas va fer 11 retrats a la família, les seves cases estaven signades per arquitectes de la talla de Gaudí o Puig i Cadafalch; eren amics de Pompeu Fabra i amb diners i ganes van portar Strauss a Barcelona.. es relacionaven amb Segarra, Pla o fins i tot algun cop amb García Lorca o altres personatges de talla internacional. També van vincular-se amb l’esport, sent dels primers en implantar l’esquí a Catalunya i en contribuir al naixement també del Club de futbol més important del món (FCB Clar :D). I a part, el Jaume Baladia va ser un dels primers enginyers de l’estat, llicenciat a Manchester. Poc després van instal·lar la primera màquina filadora de vapor a tot l’estat.

Bastant sorprenent tot plegat.

 

Cyrano de Bergerac (Jean-Paul Rappeneau)

Aquest estiu he vist també la peli de CYRANO DE BERGERAC, la del Gerard Depardieu (no l’havia vist mai). Per si no sabeu la història, va d’una noia que es diu Roxane i que té tres pretendents: un que té poder (a qui no fa gens de cas), un que té “guapura” i un que és molt llest i escriu molt bé (en Cyrano).

La noia està enamorada del guapo. Quan ell ho sap, demana ajuda al Cyrano perquè li escrigui cartes d’amor en nom seu. Ella s’enamora de les seves paraules, i decideix casar-s’hi. El que passa es que no sap que qui realment escriu allò no és ell... sino el Cyrano, que a més és cosí seu. Bé, un embolic d’aquests mítics. També, clar, Cyrano no s’hi acosta perquè té un nas molt gran i lleig i té por del seu rebuig...

Els diàlegs són molt bonics, i la música molt encertada. La peli va guanyar un munt de premis perquè se’n va fer una posada en escena molt bona (a la wikipedia comenten que van ser més de 2.000 vestits els que es van utilitzar!)

Restaurant de la setmana: Buongiorno

Aquesta setmana he estat en un restaurant italià que es diu Buongiorno. El vaig veure fa temps recomanat a la revista Time Out Barcelona i pensant un lloc on anar a sopar em va venir al cap.

El restaurant es troba al carrer Comte d’Urgell núm. 239, casi tocant a la Plaça Francesc Macià. La veritat es que el local és molt bonic i tranquil:

I el menjar està molt bo. Jo vaig demanar una pizza Buongiorno, que és una pizza en la qual tu tries els ingredients que vols :D jejeje. Per tant vaig posar-hi formatge parmesà, ceba, pollastre i frankfurt. Estava molt bona... i són grans! Em vaig quedar amb les ganes de provar la pasta... potser un altre dia ;-)

El personal molt amable. Potser el servei de cuina era una miiiica lent: no hi havia gaire gent sopant i entre el primer i el segon va passar força estona... però bueno, acceptable (tot i que si el restaurant esttiguès ple, no voldria saber que passa XD).

Bajo la misma estrella (John Green)

Aquest estiu he llegit realment poquíssim (la calor i les poques ganes de tot...). L’estiu no m’agrada gaire i realment ja estic una mica cansada, jajaja! Amb molts ganes de setembre i octubre!

Bé, un dels llibres que he llegit és “Bajo la misma estrella”. Sí, com la peli. Però ja us avanço que després de llegir-ne el llibre, les ganes de veure la versió cinematogràfica s’han reduït notablement... (potser quan surti en DVD me l’agafo de la biblio per curiositat i veure com l’han adaptat, però poc més).

El llibre va de càncer. Càncer juvenil.

De fet, és una novel·la juvenil. Però no d’aquelles en que es tracta el jove com un adult, sinó novel·la juvenil ensucrada adolescent que, tot i que el llibre no sigui una comèdia, tampoc arriba al to dramàtic que li volen inculcar (això o jo m’he tornat insensible).

La història té dos protagonistes: una noia que es diu Hazel Grace i un noi que es diu Augustus Waters. La noia té càncer de pulmó i no pot viure sense la màquina que li proporciona oxigen, i el noi va tenir un càncer que va desembocar a que li amputessin una cama. Davant d’aquest trist panorama, els joves s’enamoren i lluiten per sobreviure.

I bueno, el llibre ha rebut molt bones crítiques (i fins i tot la revista Time l’ha posat en el Top10 de llibres de ficció 2012) però......... no sé, no em feu dir. Hi ha alguna cosa que a mi m’ha grinyolat i que ha fet que el llibre passi sense pena ni glòria en la meva llista de “llibres 2014” ...

Festes de Sants

I després de Gràcia, Sants.

No és bo comparar Sants amb Gràcia: són molt diferents. El millor de Sants és l’ambient tranquil, sense aglomeracions...

He de dir que aquest any hi ha molt nivell. Hi vaig passar l’altre dia de manera ràpida i no crec que m’hi torni a poder passar, però els que vaig veure em van agradar molt. I això que per les fotos que la gent ha penjat a Facebook crec que m’he perdut els millors carrers! (la plaça guanyadora que simulava un castell medieval, la 13 Rue del Percebe, els Pokemons...)

Jo us deixo amb algunes instantànies capturades amb el mòbil:

 

I des d’aquí m’uneixo a la indignació dels veïns que, no havent passat ni 24 hores, es van despertar amb actes vandàlics vers les seves petites obres d’art. És injust, la gent és molt imbècil! No tenen en compte la il·lusió ni res!

[Marcapáginas] CEPE, Houston Public Library & Teetras Magic

Y ya vuleve a ser martes :-)

Algunos marcapáginas de la Editorial CEPE (Editorial de Ciencias de la Educación Preescolar y Especial):

Dos de la Houston Public Library (que he de decir que me encantan los marcapáginas de bibliotecas públicas sea cual sea su ciudad de origen!)

Y estos de Teetras Magic, que los conseguí en Salamanca en un sorteo gracias a Chelo :-). Estos en concreto son de la obra "Maxence Bollet", de Thierry Moral i Sébastien Naert. En la página web encontrareis un montón de marcapáginas a la venta. Hay muchos! Y algunos son preciosos! 

Expo "Pàgines vives", al Museu Blau

Pàgines vives és una exposició temporal que es pot veure al Museu Blau (Museu de Ciències Naturals) fins al 28 de setembre.

Li teníem ganes, o sigui que hi vam anar ahir. La veritat és que l’exposició és molt petita, però prou significativa... a més, els diumenges els museus són gratis, o sigui que qualsevol cosa és bona mentre sigui no quedar-se al sofà J

La mostra fa un repàs a llibres de ciència “pop-up”, que són aquells llibres en els quals els hi surten peces desplegables (cosa que l’any passat vam comprovar que no era gens fàcil fer-ne). Bé, de fet no tots els que hi ha són pop-up: hi ha de tot. Els llibres estan posats de manera que el visitant va veient el progrés i les diferents tipologies. Alguns són llibres que tenen més de cent anys! I n’hi ha 80! RAMON LLULL JA VA COMENÇAR A FER ALGUNES COSES AL SEGLE XIII!

Un parell d’exemples simples:

 Les primeres temàtiques tractades en pop-up van ser sobre astronomia i anatomia. Servien, tal com diu la web del Museu, per dotar de volum, moviment i profunditat les imatges planes d’un llibre.

 Tipologies de llibres desplegables segons un plafó que hi havia:

-          Solapes (aquests típics on surt una pedra dibuixada i ho aixeques i surt un bitxo)

-         Imatges combinades (que són aquells típics on cada pàgina té coses i es poden canviar, tipus: surten 10 persones amb un jersei i uns pantalons cadascú i pots fer barreges)

-          Imatges transformables (quan estires una llengüeta i canvia la foto)

-          Panorama (desplegable a lo llarg)

-          Encartaments (mapes desplegables)

-          Encunyats (quan hi ha imatges que es sobreposen i canvia)

-          Imatges articulades (aranyes amb moltes potes que es mouen i coses així)

-          Ruletes (peces giratòries)

-          Teatres (amb un fons i personatges sobreposats)

-          Llibres túnel (un tipus de llibre semblant a un acordió que té coses a cada plec)

-          Llibres carrusel (com aquests de casetes on cada desplegable és una habitació)

-          Pop-up (el clàssic)

La mostra s’ha pogut dur a terme gràcies a Ana María Ortega Palacios i Álvaro Gutiérrez Baños, que son coleccionistes i que tenen més de 2000 llibres pop-ups (mare meva, és molt millor col·leccionar punts de llibre, ocupen menys! Jeje). El que vé a dir la mostra és que tot i que aquests llibres avui en dia són molt de literatura infantil i juvenil, històricament són científics.

Curiositat inquietant: també hi ha llibres de fòbies i malsons O_O

I com que la expo és petitona, podeu aprofitar per veure l’exposició temporal de ENVERINATS (jo la recomano molt)

Restaurant de la setmana: Hola Manito

Aquesta setmana que han estat les festes de Gràcia, he aprofitat per anar a un restaurant mexicà de la zona: Hola Manito.

Si una cosa m’agrada dels restaurants mexicans és que sempre tenen molts colors i un toc alegre (sé que és súper títpic fer-ho així, jajaa però fa gràcia). Aquest no és diferent, mireu aquestes dues fotografies de la web:

El menjar estava bé. Erem tres persones, i de primer ens vam agafar un plat de nachos (es pot anar a sopar a un mexicà i no demanar nachos? Ohhh que bo, m’alimentaria de nachos, jajajaja). Després cadascú es va demanar un plat, jo vaig agafar una mena de fajita amb formatge i pollastre. Ens va sortir a 13.50 euros per cap i vam acabar ben tipes, o sigui que resultat satisfactori.

L’únic problema que vaig trobar es que ens van vindre a demanar molt ràpid (al·legant que hi havia molta gent pels carrers i per poder captar clients posteriors suposo) i després, tot i que els nachos van venir pitant; els segons van trigar bastant-bastant (no estant el local ple) Però bueno, és un problema minúscul tenint en compte que eren festes. Potser hi torno un altre dia :-)

Joan Dausà: gira “On seràs demà”

Un dia, fa ja molt, vaig veure que anunciaven una cantant nou al diari Ara: Joan Dausà. Tenia una veu dolça i bonica, i la cançó em va captivar des del primer minut en que la vaig escoltar: JO MAI MAI (és impossible no sentir-la i no pensar que estem davant una gran cançó hehe, ho té tot! Veu maca, ritme maco, lletra maca... potser massa curta!).

Crec que és la cançó de [des]amor en català més bonica dels darrers 20 anys (amb perdó de Boig per tu, de Sau, publicada l’any 1990 i que per tant ja fa 24 anys) ;-)

Bé total, aquell cantant, a més! era la veu del protagonista d’Arròs Covat!!  Us enrecordeu de la sèrie? Jo n’era molt fan. Creada pel gran Juanjo Sáez, la sèrie ens explicava la vida de Xavi Masdéu, que arribada a la trentena d’anys notava que la vida se li començava a escapar de les mans. Una cosa va dur a l'altra...

Bé, aquest estiu he anat a dos concerts d’aquest grup. Tots dos molt genials, tot i que les bromes li podrien sortir més esporàdiques, jajaja. Va repetir el mateix als dos llocs...

El primer concert va ser a la Plaça del Pi de Santa Cristina (Lloret de Mar). Entorn molt bonic! Molt tranquil. El segon concert va ser fa un parell de dies a les festes de Gràcia (Plaça Rovira i Trias). Ben diferent del primer, està clar, però va estar molt bé també!

 

Feia anys que no menjava un Mikolápiz

Això sí: TOTES LES SEVES CANÇONS SÓN TRISTES.

Totes les cançons parlen de coses tristes o alegres amb un punt de tristor melancòlica... vamos no són concerts per saltar i ballar però si per tenir les emcions a flor de pell :)

 Us deixo amb l’enllaç a les cançons que més m’agraden (a part del Jo Mai Mai):

• Quan soni la tendresa (fa plorar)
• Truca’m (truca'm si em necessites, però no em truquis si el que vols és dormir al meu llit...)
• En veu baixa (aquesta es la que van posar al darrer capítol de la Riera, el moment Sergi + Maribel
• Teo va a l’escola (és dolça! especial..)
• Epíleg (la segona part del Jo Mai Mai i que serveix d'excusa perfecta per tancar els concerts) 

Festes de Gràcia 2014

Aquests dies són les Festes de Gràcia, una de les festes més xules de la ciutat :-)

Com he fet altres anys en aquest blog, passo a penjar algunes fotos, així si no heu anat us en podeu fer a la idea (i si voleu anar espavileu, duren una setmana i van començar divendres passat!)

Abans de res diré que no tinc cap foto que valgui la pena del carrer guanyador, Verdi. Les que tinc són mogudes o fosques (van decorar el carrer com si fos la Selva) "Amazònia". Tampoc tinc fotos de toooots els carrers, o sigui que és només una selecció:

- Bollywood, la travesia de Sant Antoni. Era el primer any que participaven i han aconseguit un tercer premi, bravo! Estava molt ben aconseguit (es valoren varies coses: ambient, sostre, entrada al carrer, etc.)

- Alicia, Fraternitat de baix. Per mi, un dels millors (cinquè premi). Molt mono tot (i això que no sóc fan de l'Alícia). Ambientada en una Alicia totalment DISNEY, les figures estaven molt aconseguides. Us poso tres fotos:

- Progrezombie. El Carrer Progrés sempre s'ho curren un munt! (jo potser personalment trobo més guai aquest que Verdi). En tot cas s'han emportat un merescudíssim segon premi. A part, també han guanyat el premi a la millor portalada (veure quarta foto, simbolitzant l'entrada en un cementiri) i el premi al millor detall artístic. El carrer Progrés sempre fa coses de cine, l'any passat va fer un impresionant Jurassic Park i fa dos, Star Wars. Per mi són els millors! Visca el progrés :-)

 

- Per Tutatis! la Plaça de la Vila (plaça de l'ajuntament) estava decorada amb motius d'Astèrix. Molt ben fets (novè premi)

Per últim, deixant els carrers a banda, no volia finalitzar sense mencionar els balcons, que també participen a la festa!. Aquest en concret em va fer moltíssima gràcia (i el detall no es veu, però els noms dels medicaments eren tipu Aspigràcia, Gracietamol i coses així :-)

(pel que he vist ha guanyat el tercer premi en balcons)

Més info:

• Verdi guanya el concurs de carrers guarnits de Gràcia (BTV) http://www.btv.cat/btvnoticies/2014/08/17/festa-major-gracia-guanyadors-concurs-guarniments-carrers-balcons-guarnits/

[Marcapáginas] BOE, Montphoto...

Aprovechando que estoy "on fire" con los marcapáginas, os pongo algunas cosas:

1- Marcapáginas del BOE (Boletín Oficial del Estado). Por las imágenes que salen, tienen pinta de ser viejetes (sólo ver los dibujos del teléfono y el ordenador demuestran que son de otro siglo, jeje incluso yah dibujado un disquet!) :-)

2- Estos del Museu Verdaguer me parecen preciosos. Por cierto, hasta hace poco aún se podían comprar en el Museo, lo que pasa es que creo que cerró por reformas. El museo está subiendo para Collserola, cerca de una parada de FGC. Es una casa rural llamada "Vil·la Joana", donde murió mossèn Cinto.

Años: 1992, 1993, 1995, 1996 i 1997.

El de 1995 tiene impreso el VIROLAI y con letras doradas.

3- Un poco de temática local: la biblioteca de Lloret edita cada año marcapáginas del concurso de fotografía MontPhoto. El año 2013, que yo sepa, hizo tres:

4- Ayer paseando por las "Festes de Gràcia" (mañana cuelgo fotos aquí en el blog) pasé por la Aeroteca, una tienda especializada en aeronáutica. Bueno, no entré, pero ví que en la puerta había marcapáginas. El primero, la pin-up en fondo verde, parece un marcapáginas que ya hace tiempo que rueda, pero este es diferente, un poco más pequeño. El de al lado, negro, creo que no lo había visto nunca. Si a alguien le interesa, he cogido un par más (cogí dos de cada y ya).

5- Y por último, una ayuda. La Federació de Comerç de la Selva hace ya un par de años que publica unos marcapáginas de St Jordi. Este 2014 el frente común era éste:

... y por detrás hay publi de cada uno de los pueblos participantes. Sólo tengo Arbúcies, Breda, Sant Hilari y Santa Coloma de Farners...!  

Còmics: descobrint Zidrou

Mai havia llegit res de Zidrou, però realment un cop ho fas et quedes atrapat.

Zidrou és un autor belga que explica històries tendres, i moltes de les seves històries estan il·lustrades per autors espanyols (un dels més recurrents és el català Jordi Lafebre)

Aquí us deixo amb algunes que he llegit aquest estiu.

Les tres (i segurament moltes altres obres que encara no he llegit) presenten històries molt humanes amb una càrrega emocional molt forta. Us les recomano moltíssim perquè estan ben escrites, estan ben dibuixades i són realment captivadores :-)

Lydie

Si us hi fixeu bé amb la imatge de la coberta, us podeu fer una mica a la idea de l’argument de l’obra. La Lydie és una noieta que sembla no ser-hi del tot: només començar ja ens indica que algun desconegut la va deixar prenyada. L’il·lusió de la noia es trenca en mil bocins quan al cap de pocs dies el bebè es mor. Tot i així, ella creu que la criatura segueix viva, i el que comença sent una complicitat per part de família i amics, comença a fer-se cada cop una bola més gran.

¿Quién le zurcía los calcetines al rey de Prusia mientras estaba en la guerra?

Tot i aquest interminable (però bonic ^^) títol, el que s’amaga darrera d’aquesta història és una dona gran que es fa càrrec del seu fill, discapacitat psíquic. El que veiem són situacions del dia a dia, la relació amb l’entorn, amb la família...i la responsabilitat i l’amor que emana la dona. Aix, una història ben real.

La anciana que nunca jugó al tenis y otras relatos que sientan bien

Són 15 les històries que s'expliquen en aquestes pàgines, totes elles tan tendres i tan maques que et roben el cor. :D

No són històries dramàtiques en el sentit textual de la paraula, però tampoc són "la alegría de la huerta". La majoria d'aquestes històries ens fan veure personatges que són feliços dins les situacions diverses que els hi ha tocat viure. Així doncs, ens trobem amb un avi que acull al seu nét acabat de sortir de la presó, una dona gran que viu sola i que no surt mai de casa, una dona que va a la piscina cobrint el seu cos de dalt abaix...

La pel·lícula de la setmana: Belle

Aquesta setmana he vist Belle al cine. 

Hi vaig anar una mica sense saber que anava a veure, i després he llegit que tot i que la peli és del 2013, no s'ha estrenat al nostre país fins aquest estiu.

Dirigida per Amma Asante, Belle és una història real:

Al segle XVIII, un jove militar (almirall de la marina reial) i de bona família arriba a casa dels seus tiets amb una nena perquè s'ocupin d'ella.

El problema és que aquesta nena és "fosqueta" i a Anglaterra, per aquella época, encara no estava abolida l'esclavitut. Dido Elizabeth Belle, doncs, creix envoltada d'aristocràcia i privilegis per ser filla de ser qui és però una amica amagada quan es tracta de fer societat.

La pel·lícula està molt bé, és maca, és tendra i a més, tal com passa amb pel·lícules de l'estil com "Criadas y señoras", l'espectador es posa de part del protagonista perque es tracta d'una injustícia social. Això fa que es generi més empatia i que quan les coses surten malament es pateixin més i que quan les coses surten bé es gaudeixi el doble. Possiblement per aquest motiu, a l'acabar la pel·lícula molta gent va aplaudir (i passa poc sovint, això!)

En definitiva, una pel·lícula que a m'hi m'ha agradat molt i què, tot i que abusi de certs tòpics, crec que val la pena veure-la :) Si la veieu ja em direu.

Pd. El títol fa de mal pronunciar XD Et pregunten quina pel·li has anat a veure i si la conversa és en català o castella, dir de cop una paraula estrangera queda com raro jajaja. Oju que he sentit de tot: "Bel", "Bella", "Bel·le", "Beye" "Bela" XD (és una xorrada, ho sé, però em venia de gust dir-ho) 

Bar de la setmana: Dolce Vitae, la terrassa del Majestic

A l'estiu ve molt de gust sentar-se en una terrasseta.

I més si està a les "altures" :)

Dolce Vitae és la terrassa que hi ha a la 21ena planta de l'Hotel Majestic.

És un lloc molt agradable, amb taules i cadires però també butaques al costat de la barana per poder gaudir millor de les vistes, que és el principal al·licient (almenys per mi):

Fins i tot hi ha piscina

Tot està cuidat al detall i l'ambient és molt agradable. Arrodoneix l'espai un mural de Philip Stanton.

S'hi pot pendre des d'una coca-cola fins a coctails i plats variats (ostres, racions de pernil ibèric, taula de formatges, sushi,... clar, a veure, per demanar que no quedi però alerta que claven XD). El xef és un tal Nandu Jubany, que es veu que té una estrella Michelin (no ho dic perquè m'importi, però estic mirant la informació de la pàgina web i ho posa, jajajaja!).

A veure, és un lloc piju...ja sabeu que jo no ho sóc gens, però la gràcia d'aquest lloc són les vistes... si us mola Barcelona la veritat és que us encantarà.

D'octubre a abil (hivern) obren de 9 a 9. Al maig obren fins les 11 i els mesos d'estiu (juny, juliol, agost i setembre) la terrassa és oberta fins a les 2 de la matinada.

Per cert, si us agraden les vistes dels hotels, recordeu que teniu una cita al juny amb la setmana de "Barcelona a vista d'hotel" que serveix per donar a conéixer a la població les diferents terrasses d'hotels oferint activitats exclusives que van des de natació sincronitzada a concerts, tallers o espectacles de màgia.

El Faro: cruïlla de camins (O Faro)

Estic súper enganxada a la sèrie de EL FARO (cada tarda a Tv3 després del telenotícies)

El Faro és una telenovela gallega. Quan a TV3 van emetre l'últim episodi de la temporada de LA RIERA, van posar aquesta sèrie a l'endemà mateix. Al principi la vaig trobar molt dolenta (el doblatge deixa una mica q desitjar en alguns casos, i alguns personatges són molt falsos i forçats, com la Irene o la Tía Rosa, que són unes pijes súper dolentes) :-)

Però em vaig començar a enganxar i ves! ara ja no puc estar sense la meva dosi diària del Faro. No sé què faré quan l'1 de setembre torni a fer jornada partida, ni tampoc sé que faran amb la resta de capítols, ja que suposadament a partir del 15 (aprox) tornarà La Riera, no?

Bé, la sèrie va d'un bar que es diu "El Faro" i que està ubicat en un polígon industrial. Està situat en una posició estratègica, cosa que fa que una agència que es diu Los Amanes vulgui comprar-lo per tirar-lo a terra i fer-ne una carretera... i bé, aquest és el punt de partida, ja que com a qualsevol altre sèrie, la cosa es va embolicant :)

Pel que he vist, ja estan rodant la segona temporada. Aquest estiu l'estan posant a vàries autonòmiques, sent TV3 la que millors resultats d'audiència ha obtingut (cal dir que la hora en que l'han programat és clau, ja que el públic català ens hem acostumat a mirar una sèrie després del TN, jejeje.).

En fi, veurem com segueix la cosa i, sobretot, que passarà amb els capítols que faltarà per emetre...!

Big Bang Data, al CCCB

Fins el 26 d’octubre teniu la oportunitat de veure una exposició al CCCB que està molt bé: BIG BANG DATA.

Big Data, o dades massives segons Viquipèdia, és tot un sector tecnològic que fa referència a les muntanyes i muntanyes de dades que existeixen i que es poden aprofitar per extreure’n informació. Dit a grosso modo. De fet, n’hi ha tantes i tantes, que la principal preucupació ja no només és com utilitzar-les sinó com capturar-les, com emmagatzemar-les, com analitzar-les i com visualitzar-les... tot un què.

L’exposició es centra en tot això. Explicada d’una manera clara i senzilla (que tant un nen petit com el seu avi ho podrien entendre) s’intenta fer veure la varietat de dades que poden existir, com se’n pot fer ús i quines possibilitats existeixen. Vaja, una porta oberta al present futurible. A més, desprèn força inquietud, sobretot per aquelles persones que ja pensen que “no vull fer-me facebook perquè després vénen les teves dades privades i fan negoci amb els teus gustos i sentiments”.

Mireu aquesta imatge:

Sabeu que són? Doncs representen 2,3 milions d’uniformes de presos, els que existeixen ara mateix als Estats Units. La foto doncs, ens mostra d’una manera molt visual que els ianquis tenen tants presoners com 1/3 part de Catalunya. Una barbaritat.

I mireu aquesta altra imatge:

Són cables que connecten els països... pel mar. Oh si, el mar està ple de cables.

Com en tot, aquestes dades es poden utilitzar per fer el be o per fer el mal. Ben utilitzades es poden aprofitar per millorar sistemes de comunicació i transport, televisió intel·ligent o millores en la salut (per dir lo primer que se m’ha passat pel cap).

Tal com diu la web de la expo, TOTS GENEREM DADES. Tant de forma conscient com inconscient: la vida esta plena de sensors, vídeos, moviments... i això augmenta si tenim un telèfon intel·ligent, ja que aquests petits i adorables aparells del dimoni estan proveïts de molts sensors que fan que se sàpiga molt del seu propietari.

Mireu:

El meu telèfon sap qui sóc i si vaig a Londres i entro a una biblioteca per aprofitar el wifi, en algun lloc se sabrà que una catalana ha aprofitat per entrar a una biblioteca per aquesta finalitat. El mapa és un exemple, ja que mostra els punts de Barcelona més interessants per als turistes russos.

Més exemples:

• L’home que agafa mostres d’ADN de xiclets i merdetes que troba pel carrer per crear retrats robot (deixem rastre per tot arreu!):

• La quantitat de fotos que es generen. Hi ha tantes plataformes... mireu aquesta foto. És un exemple de les fotografies que es pengen EN 24 HORES a Flickr.

• Boles del món que representen, de forma molt gràfica, diferents realitats al món. Per exemple, països on hi ha censura periodística.

Inclús surten exemples xulos, com el projecte Rosetta, que imitant l’exemple de la pedra en tres idiomes, fa que en un petit disc s’hi puguin trobar unes 1.300 llengües diferents per a la seva conservació (o sigui, el mateix text en ple de llengües diferents). Bé lo de 1.300 ho dic de memòria, potser fossin més. O menys. (Ens vam assegurar que no s’havien oblidat del català).

Bé i al final de la expo també hi ha una cosa interessant: una mena de sistema per mesurar l’interès de la expo: a diferents punts concrets hi ha instal·lats uns sensors i llavors quan una persona passa un determinat temps davant, cau una mica de sorra al comptador (veient la imatge s’entén millor):

Només amb un cop d’ull es pot mesurar quines són les coses de la expo que han despertat més interès (ja que serà la que tingui més sorra). Molt curiós, no?

Bé, ara ja paro. Podeu donar un vistasu a la web del projecte: http://bigbangdata.cccb.org, a més fan activitats interessants (tallers, conferències...). Jo us la recomano molt i teniu encara temps d’anar-hi, va. Que val la pena.