Més còmics

Aquí alguns còmics més que m'he llegit darrerament. Alguns els recomano més que d'altres, però en general, molt bé :) (ressenyetes curtetes)

El cuento de una rata mala (Bryan Talbot)

Fa un temps vaig llegir "La niña de sus ojos", obra conjunta dels germans Talbot. Em va agradar i vaig pensar q m'agradaria llegir alguna cosa més. És per això que vaig buscar aquest, que havia guanyat el premi Eisner de novel·la gràfica l'any 1995 i de moltes coses més. (Astiberri n'ha fet una nova edició)

És una història bastant dura: va d'una noia adolescent que fuig de casa. Sense lloc on dormir ni diners per menjar, s'haurà danar buscant la vida i va a parar a diversos llocs amb diversos problemes.

Tal com diuen a la web de l'editorial, aquest còmic s'ha utilitzat sovint en programes d'alfabetització als Estats Units i Regne Unit, així com a molts centres que donen suport a les víctimes d'abusos sexuals.

Frances (Joanna Hellgren)

Frances és també una història de famílies amb problemes. En aquest cas la protagonista és una nena, la Frances, que un cop es mort el seu pare es troba que te que anar a viure amb la seva tia Ada. Poc a poc comença a veure quin tipus de família té: la relació de la tia amb la seva germana, amb els seus pares, etc. Una família on no acaba de trobar quin lloc ha d'ocupar-hi.

Enjambre (diverses autores)

Enjambre, publicat per Norma, és un recull de còmics (17 + 2 relats breus) fets per dones. Algunes històries estan molt bé i altres potser no tant, però la majoria tenen el seu què.

Fa gràcia mirar les biografies de cadascuna d'elles i veure que la majoria van començar amb fanzines (infravalorats fascines! :D).

Paul se muda (Michel Rabagliati)

 I finalment, el primer còmic de'n Paul. No els coneixia i una companya de classe me'n va parlar. Llavors vaig mirar d'aconseguir el primer, Paul se muda. Són històries normals que parlen de gent normal, res de superherois ni coses rares. 

En aquest primer volum, en Paul se'n va a viure amb la seva companya. Fan una mica de flashbacks mostrant com es van conèixer i algunes històries viscudes. La meva escena preferida, sens subte, es quan es senten al sofà amb les nebodes i miren la seva pel·lícula preferida... :)

[Marcapáginas] European University Institut

La semana pasada quedé con una compañera de la facultad que ha estado un tiempo en el "European University Institut", en Florencia.

Estos son algunos de los marcapáginas que me ha traído :-)

 

Pel·lícules de la setmana: Tomboy / Insensibles

Tomboy [Céline Sciamma, 2011]

Tomboy és una tendre pel·lícula sobre una nena que vol ser un nen.

Laure té 10 anys i acaba d'arribar a poble amb la seva família. Res ens fa pensar que és una nena: cabells curts, pantalons i ganes de jugar a futbol. 

Quan una veïna li demana pel nom, no dubta: es diu Michael.

Poc a poc va coneixent la resta de canalla del poble, i les peripècies de la petita Laurie per no demostrar que en realitat és una nena... però cada cop és més complicat, i més encara quan la seva amiga s'enamora "d'ell".

Puntuació Eli 8/10. Puntuació mitjana Filmaffinity: 7,2/10


Insensibles [Juan Carlos Medina, 2012]

I també he vist "Insensibles".

Tenia una expectativa potser una mica més alta i bueno, és passable. El plantejament em va atraure bastant: durant la guerra civil, uns nens d'un poblet perdut de les muntanyes de Catalunya tenen una estranya malaltia: són insensibles al dolor. Això els converteix en perillosos, sobretot per ells mateixos... i decideixen tancar-los en un centre de salut mental (de la época, clar). 

La història es combina amb l'actualitat. Són dos històries paral·leles per anar descobrint que és el que va passar en aquell centre als anys 40... té bones escenes. I vaig trobar una coneguda de Lloret fent-hi de figurant, jejee!

Puntuació Eli; 6/10. Puntuació mitjana Filmaffinity: 5,2

L'estiu que comença (Sílvia Soler)

Premi Ramon Llull 2013, aquest llibre de la Sílvia Soler convida a llegir amb l’arribada del bon temps. Li tenia l’ull posat des de feia temps, però com que tenia coses per llegir vaig esperar a que comencés l’estiu per fer-ho.

És la segona obra que em llegeixo d’aquesta autora, després que fa 4 anys llegís “Petons de diumenge” (que em va agradar molt).

En aquesta obra manté el mateix to: no és un llibre on hi passin grans coses... és un llibre que parla de la vida mateixa. L’argument gira entorn a dues famílies: els Balart i els Reig, concretament el fill Balart i la filla Reig. Predestinats des del primer dia ja que les seves mares eren molt amigues i es van quedar embarassades al mateix moment.

La Júlia Reig i l’Andreu Balart, junts però separats, van veient com passen els anys, com creixen els fills i com la naturalesa mateixa es va emportant les persones amb el pas del temps.

Un llibre molt bonic, molt humà, molt tendre. Ideal per llegir aquests dies d’estiu.

Apunt “plus”: l’Andreu Balart, co-protagonista, és bibliotecari. Ho diu en alguna ocasió i fins i tot es menciona que fa el “Màster de continguts digitals”:

“A l’estiu l’Andreu havia decidit fer un màster en gestió de continguts digitals, especialment pensat per bibliotecaris, que començava al setembre i ocupava tot el darrer trimestre de l’any”

Tot i que ja estem a finals de jjuliol.... brindem per l'estiu que comença!

Converses de l’OBLL: "Analítica digital de la presència de les biblioteques a Internet"

El passat 10 de juliol va tenir lloc a la Facultat la xerrada "Analítica digital de la presència de les biblioteques a Internet", organitzada per l'OBLL, l'Observatori de Biblioteques, Llibres i Lectura.

L'objectiu de la xerrada (que de fet s'organitzava juntament amb el Màster de Gestió de Continguts Digitals) era fer una mica de visió de com s'utilitzen o s'extreuen les dades analítiques, ja siguin de a web, app, catàleg, respositoris, etc. (Sempre i quan s'hi pugui accedir, clar).

Moderava Cristóbal Urbano i hi havia 4 convidats

(tots ells representant perfils de diferents tipus d'institució):

• Dolors Saumell (Biblioteca pública de Tarragona)
• Lluís Vicente (Biblioteca de l'Ateneu Barcelonès)
• Jordi Serrano (Servei de Biblioteques de la UPC)
• Eugènia Serra (Biblioteca de Catalunya)

A cada participant se li van fer 4 preguntes (les mateixes per tothom). Més o menys van ser aquestes:

• Per a què fan servir les dades analítiques web?
• Indicadors interessants?
• Com recolliu / tracteu aquesta informació
• Com s'integra aquesta info al dia a dia 

Bé les preguntes eren més o menys aquestes, sí.

Van parlar per torns. Després va haver torn obert de preguntes o altres exemples. Per exemple, que es feia al Consorci, etc. El Cristóbal va aprofitar per recordar (o anunciar) que si algú volia podia aprofitar per obrir les seves analítiques a estudiants del màster, perquè així poguéssin observar-les i veure-hi coses que potser poden passar per alt. 

A grans trets (els meus resums no són molt curosos, ho sé) el que es va dir va ser això:

- La Dolors Saumell va comentar que allà feien servir WebTrends (bé, és una cosa de la Generalitat suposo perquè nosaltres a DIXIT també utilitzem aquesta eina, tot i que en un principi utilitzàvem Analytics). A la biblioteca de Tarragona utilitzen els indicadors bàsics que ofereix l'eina per saber a nivell general com va la web de la biblio (quines pàgines es visten més, per exemple). I aquestes dades web es complementen amb les físiques (usuaris, préstecs, etc). Va comentar que també de tant en tant feien enquestes de satisfacció.

Altres coses que va comentar: que per al pla estratègic tenen en compte les estadístiques i que els indicadors han de ser clars i comparables.

- L'Eugènia Serra, al seu torn, va comentar que recullen moltes dades: web, 2.0, repositoris, etc. Però que no hi ha prou personal per processar tota aquesta informació. Tot i que va remarcar que les dades extretes poden ser molt útils si s'utilitzen bé.

També va destacar la importància de la continuitat de l'eina (el que em recorda que Facebook analytics canvia cada dos per tres) i que fan falta estàndards. Que a vegades podem dir: "oh mira!" però que en realitat hauria de ser "Oh, mira, sí, però eh, amb comparació de què? en funció de què?. I pregunta a l'aire: el que es fa a la web es reflexa a la biblioteca?

- Després va agafar la paraula el Lluís Vicente. Va començar dient que allà s'ho miren molt i que dediquen molts recursos. Va a tornar a treure el tema: "el número és important, però comparant-lo amb qui, o amb què?" Important: els números serveixen per justificar actes o per buscar aliats. Es poden fer acords o firmar convenis basant-se amb els resutats web (impacte etc). Que Internet no enganya. Va comentar també que a les xarxes socials els hi importa més un "share" que un "like", perquè un like és més fàcil i no implica tant, en canvi compatir significa que hi ha hagut una acció més pensada.

- Finalment, el Jordi Serrano de la UPC va dir que ells allà tenen moltes webs i que utilitzen moltes eines: webtrends, Google analytics, una eina pel catàleg, pel repositori... també quin percentatge de gent clica als codis QR (sempre baix) i fent broma va advertir que els usuaris no acostumen a estar pendents del que publiquem a les xarxes socials :-) (tanta il·lusió que li posem XD!).

Va recalcar la importància de conéixer el consum dels productes digitals propis, així com els nostres propis usuaris (que consumeixen més, com és connecten, des d'on, que volen, quins són usuaris interns, etc.).

Frase: Recollir tota mena de dades i no utilitzar-les per a res, no tenir-les en compte o no saber què fer-ne... és una pèrdua de temps. (És evident però crec que s'ha d'anar recordant jajaj). Vaja, que el món digital ens dóna molta informació i això es tradueix a que es necessita invertir-hi més temps, però que després si apostes per això el resultat és més satisfactori :)

I frase que algú va dir: cal que l'administració reonegui les dades virtuals com a justificables (i al loro, aquí entra també el tema de xarxes socials).

Bé més o menys la xerrada va anar així. Si algú té algo que afegir que ho digui...!

[Marcapáginas]

Tal como dije la semana pasada, estos días de vacaciones una de las cosas que hago es desatascar la colección (no sé dónde meterlos, algún día los tiraré todos, jajajaja) (NO, ...¡ES BROMA!).

Bueno, pues estos son algunos más del encuentro en Salamanca (hablando de encuentros, que hace mil que no voy, espero que hubieran ido bien tanto el de Queralbs como Poble Sec-Ocellets!).

• Museo del Oro de Asturias:

• 40 aniversario del Hospital de Bellvitge:

•  Círculo de lectores. Dickens ilustrado por Ángel Mateo Charris

•  Biblio-playa francesa

Espero que esteis pasando un buen verano!!!

Bibliotecaris de paper, núm. 97

LLEGIR AQUÍ

Pel·lícules de la setmana: El gran cuaderno / Iris

El gran cuaderno [A nagy füzet] (2013)

Un dia estava mirant el programa aquell de cine, Cinema 3, i van parlar d'aquesta pel·lícula. Semblava interessant i me la vaig apuntar per veure-la algun dia.

Dirigida per János Szász (Hongria), la peli ens mostra la vida de dos bessons durant la guerra mundial. Els seus pares pensen que estaran millor amb la "bruixa" de la seva àvia, una dona esquerpa que viu aïllada al camp i de la qual se n'expliquen coses molt negatives.

Els nanos, doncs, queden abandonats a casa de la vella. Allà hauran d'aprendre a treballar i sobreviure mentre la guerra, ben propera, segueix el seu curs.

El que explica la peli, de fet, és la voluntat d'entrenar-se per ser capaços de lluitar contra el dolor, contra la fam i contra el fred. Bastant durilla (tenint en compte que després de tots aquests esforços els nanos no tornaran mai a ser els mateixos...)

La primera lección es entrenar el cuerpo

Iris (2004)

Aquesta també va de la guerra, però d'una guerra més propera: la nostra de fa 75 anys. 

Iris n'és la protagonista, una jove fotògrafa alegre (Silke) que de cop es troba amb l'inici de la guerra i amb la pèrdua de les persones més properes. Tot li seran desgràcies, doncs ja per començar es queda embarassada d'un tio despreciable... :/ 

És veritat que d'aquest tema se n'ha parlat moltíssim (pelis espanyoles sobre guerra civil n'hi ha la tira i més...) i potser aquesta no destaca massa! Però tot i així és interessant de veure i pensar en les víctimes de tota mena que deixa la guerra.

Restaurant de la setmana: Bistro Triple Sec

L'altre dia va venir ma mare i ma germana a Barcelona (el dia que vam anar al Poble Espanyol) i, quan se'ns va fer una mica tard, vam decidir sopar pel Poble Sec, sabent que hi ha força varietat.

No vam anar molt endins, perquè vam trobar un lloc situat a la mateixa avinguda Paral·lel que ens va fer gràcia i vam optar per sopar allà.

El lloc és bonic, això no ho puc negar. És modern, ben decorat. Us poso una foto treta de la Time Out:

Està obert des de fa relativament poc (pel que m'ha semblat llegir, finals 2013). És als baixos d'un hotel, o sigui que la voluntat, tal com indica el cartell, és obrir-se al barri:

(Després a dins no et parlen català, però bueno)

El problema d'aquest lloc, per mi, és el personal. Em basaré amb el que em va passar quan hi vaig anar, que no deixa de ser un fet concret, però penso que no ho van gestionar bé.

Ens van portar la carta, fins aquí tot bé. Una carta original sota suport rígid:

Ens vam demanar unes braves i unes croquetes per anar picant i després jo vaig triar macarrons amb salsa de formatges, ma mare crema del dia (meló i pernil) i ma germana uns ous estrellats.

Tot correcte menys les croquetes: no es que no estiguessin bones, però a la carta només hi havia un tipus de croqueta i posava que eren de pernil. Quan van arribar les croquetes i vam clavar-hi les dents vam descobrir que eren de nous amb gorgonzola. I bé, que a mi m'encanten, eh! però vam optar per dir-ho, perquè en fóssin conscients.

I aquí està la cosa: la noia ens va dir que ells a la carta no tenien aquest tipus de croqueta i es va quedar mirant-les. I li vam dir: mira, si es que es pot veure (es veia clarament un tros de nou petit) o prova'n una... i es va limitar a dir: "ah vaja, doncs el comerciant ens ha donat la bossa així (...).

Les va retirar i després vam veure que ho parlava amb l'altre noi i el noi es va riure una mica com volguent dir, "aquests clients es queixen per tot" XDD

I no ens van dir res més... no sé tu, jo crec que no ho van fer bé. Jo no es que sigui molt exigent quan vaig als restaurants (poso moltes ressenyes a l'any i la majoria són súper positives...) però d'aquesta vull fer constar aquest fet. Lo que no treu que el restaurant estigui bé, clar. Però, a part! hi ha molta gent al·lèrgica a les nous... per sort cap de les tres ho som!

A la recerca del català autèntic: una aventura d’Iguana Johnson (Dànius & Miquel Martí)

Cada any el Carnet Jove fa un concurs de còmic. Bé, més que un concurs de còmic el que fa és convocar les “Beques Carnet Jove”, que tenen moltes modalitats: periodisme, disseny, còmic, etc.

D’aquestes beques han sortit joves que ara es guanyen la vida molt bé, com l’Aleix Saló (el dels còmics de la crisi) o la Moderna de Poble (últim llibre publicat: el Cooltureta). Els últims havien sigut Sostre (que em va agradar molt) i El senyor Romaní (molt tendre!).

La darrera publicació d’aquesta col·lecció ha estat “A la recerca del català autèntic: una aventura d’Iguana Johnson”, que és una mena d’Indiana Jones recorrent el país amunt i avall per tal de trobar el català autèntic.

El llibre té molt d’humor i multitud de “cameos” (des de Josmar a Jaume I passant per la Teresa Forcades, Quim Monzó o Kilian Jornet, per citar-ne només uns quants). 

El protagonista, com bé es diu al llibre, es una barreja d’Albert Om, Quim Masferrer, Indiana Jones, Bear Grylls, Steve Irwin i Miquel Calçada, o, el que és el mateix, una barreja de “El convidat”, “Afers exteriors”, “Indiana Jones”, “Man VS Wild”, “The cocodrile hunter” i “El foraster”. I mai millor dit!

Vull destacar dues coses:

1)      El moment que han d’anar a la biblioteca (la de Manresa, per cert)

2)      El moment en que... decideix pujar en un autobús ple de turistes amb destinació Lloret de Mar

Divergent. Insurgent. Lleial (Veronica Roth)

Per fi he acabat de llegir els tres llibres de la trilogia de moda (dic “de moda” perquè han estrenat la primera pel·lícula fa ben poquet).

A mi m’agraden molt les novel·les distòpiques que parlen de futurs post-catastròfics o coses així. Recordo (o si més no, és el que crec) que el primer llibre d’aquest estil que va caure a les meves mans va ser “Los bonsais gigantes”. Ens el van fer llegir al cole, igual que anys més tard ens farien llegir 1984 de l’Orwell. Un llibre porta a un altre, i això és el que m’ha passat.

Ara fa uns mesos vaig llegir al blog de “Llibres al replà” una ressenya del llibre “La zona prohibida”, de David Cirici (el mateix autor de “L’esquelet de la balena”, una altre llibre del mateix estil). Llegint en fòrums d’internet sobre aquest llibre, vaig trobar que molta gent mencionava un tal “Divergent”, i em va picar la curiositat.

Vaig tenir la sort de trobar-lo ràpidament disponible a les biblioteques i la seva lectura em va atrapar totalment (fins i tot vaig pensar que estaria bé que hi hagués pel·lícula,.. i no m’havia enterat que l’estaven a punt d’estrenar...). Bé, al caso! La història, salvant les distàncies, és una mica com els tres de “Els jocs de la fam”: la protagonista és la Beatrice Pior, que viu en una ciutat dividia per faccions segons la personalitat de cadascú:

• Intrepidesa
• Erudició
• Amistat
• Franquesa
• Abnegació

A partir dels 16 anys han de triar a quina facció volen viure per la resta de les seves vides. Sovint s’escull la mateixa on has viscut, però a  vegades no. És per això que la Beatrice deixa Abnegació per anar una altra facció. A partir d’aquest fet inicial, tot s’embolica. Coneix al misteriós Quatre, coneix els processos d’iniciació, les rivalitats entre faccions, etc.

El segon llibre va arribar a les mans tan ràpid com el primer i el vaig consumir mentre era a Salamanca. Al segon llibre encara hi ha més problemes J

Finalment el tercer llibre si que ha trigat una mica més. Quan vaig acabar el segon em vaig quedar amb moltes ganes de llegir el tercer, doncs passa una cosa que obliga pràcticament a seguir llegint per saber què passarà. I passa, però potser no és tal com jo m’ho imaginava. A veure, que m’ha agradat molt i no podia parar de llegir, però pel que semblava en el segon llibre, m’hagués agradat que fos una altra cosa.  Però bé, que tot i així els tres llibres m’han encantat i ha sigut una lectura “enganxant” total.

Extra (destaco un paràgraf, que ja sabeu que quan surten biblioteques als llibres o a les pelis m’agrada fer-ho constar)

 - I un dia vas confessar haver robat un llibre de la biblioteca just quan entrava la mama

- I em va tocar anar a demanar disculpes a la bibliotecària! (...) aquella dona era horrible! A les noies sempre ens deia “senyoreta”, i a vosaltres, “jove”

- Ah, però jo li queia bé. Sabies que quan feia de voluntari a la biblioteca i se suposava que m’havia de passar l’hora de dinar endreçant els libres als prestatges, jo me la passava llegint pels passadissos? Em va enxampar unes quantes vegades i mai em va dir res.

Circuit “Bosc animat” (Catalunya en miniatura)

Aquest cap de setmana passat vaig anar a Catalunya en miniatura. Del parc en sí ja en parlaré un altre dia, ara em vull centrar en una cosa que està dins i que està molt bé: el “Bosc animat”.

Es tracta d’un circuit d’aquests que es fa dalt dels arbres i que hi ha tirolines i obstacles. Jo és una cosa que em cridava l’atenció però mai ho havia fet. De fet, també he de dir que em pensava que era una cosa més “fàcil”, més per la canalla jajajaja. Que equivocada estava.

El Bosc animat de Catalunya en miniatura té 4 nivells: gnoms, fades, elfs i trolls, sent els gnoms el circuit més fàcil (per a nens molt petits) i sent els trolls el més complicat (per adults i nanos valents).

El circuit dura aproximadament uns 100 minuts. Aviat és dit! Jo quan vaig veure el poc recorregut vaig pensar: “una hora i mitja?” però ah! Sí... jajajajaja!

El primer que et fan es colocar-te el material de seguretat i t’expliquen com s’ha de fer servir, ja que en el moment de tirar-te no hi ha cap monitor mirant que t’hagis lligat bé i si et mates és el teu problema (signes un paper abans de pujar conforme et fas responsable de tu mateix). :D

Hi ha moltes activitats. Algunes són de caminar per fils primets i d’altres són tirolina. També hi ha “lianes” tipu Tarzán. L’equipació duu una mena de “polea” (de lliscament) i una altra cosa tipu mosquetó (em falta vocabulari). Cada cop que acabes una activitat, com que estàs a dalt d’un arbre, has de seguir els protocols de seguretat: vas lligat casi sempre amb dues coses i mai s’han de treure les dues de cop. 

Com que no hi havia gaires instruccions, algunes coses no sabies ben bé com enfocar-ho.

Lo millor de tot és la “Tirolina banzai”, que és el plat final i que és una tirolina molt gran (llarga i alta). Al final hi ha una xarxa perquè com que arribes amb impuls.... (rollo spiderman). (Exemple d'una persona que ho va penjar al Youtube)

Està molt guai! Ara em tocarà provar-ne més (a Lloret al Gnomo Park n’hi ha, no tinc excusa).

[Marcapáginas] Catedral de Santa María de Ciudad Rodrigo

Con la llegada del verano aumentan las horas libres (¡al menos en mi caso!). Ya iba siendo hora que abriera la bolsa de "Salamanca". 

Compré algunos turísticos. Estos, por ejemplo, de la Catedral de Santa María de Ciudad Rodrigo:

Faré tot el que tu vulguis (Iolanda Batallé)

La Iolanda Batallé és una d’aquelles escriptores de les quals en podries reconèixer l’estil si et donessin un text anònim. Sempre amb aquell toc repetitiu, mig poètic, de frases sovint curtes i relacions complicades.

Els seus personatges potser podrien ser qualsevol de nosaltres, però no, són diferents, tenen un punt com misteriós, estranyes aficions i costums, relacions complicades…

Faré tot el que tu vulguis és el seu tercer llibre després de “La memòria de lesformigues” i “El límit exacte dels nostres cossos”, dels quals ja en vaig parlar aquí al blog. El primer em va agradar molt i el segon em va sobtar força i em va costar més. En aquest tercer llibre, d’entrada ja sembla acostar-nos a les novel·les de moda tipus sombras de grey. Però no, és només un enfocament llunyà. Hi apareixen novament personatges carismàtics (inclús personatges del primer llibre, com la Joanna i la seva feina de passar el tractor per la platja o l’amic Max amb qui comptar formigues).

El llibre va d’una dona. Ella té una família: dues filles, un marit. Un dia  (a la primera pàgina) una tercera persona entra en la seva vida i poc a poc l’anirà canviant a ella i a tot el que l’envolta.

Com la resta dels seus llibres, algunes frases són per emmarcar (una de les meves frases preferides al món prové de la Memòria de les formigues: “Amb l’objectiu de tenir un futur, ens quedem sense present”).

D’aquest llibre en destacaré dues  (potser són més personals, no tan universals com l’anterior, que pot agradar a moltíssima gent. He triat aquestes dues per motius personals):

Tu i jo tindrem el final dels dinosaures. Sense descendència. Només uns quants ossos per als arqueòlegs

Ella no existia en el seu món: si a ell li passava alguna cosa, a la Nora ningú l’avisaria

Llibres que ens recorden que la vida són dos dies i que la felicitat té el límit exacte dels nostres cossos, que més enllà no existim.

Poble Espanyol

M'agrada molt el Poble Espanyol. És un d'aquells espais que té Barcelona i que sovint passen desapercebuts o mig oblidats per la gent d'aquí (tot i que projeccions de cinema com el Mecal, concerts i espectacles fan que s'integri en l'agenda urbana). Jo hi he anat 5 o 6 vegades, però ma mare no hi havia posat mai els peus.

I res, aprofitant un descompte del Let's Bonus ens hi vam deixar caure l'altre dia (aprofitant també que ma germana passava uns quants dies a Catalunya)

Me

Us deixo la web:

http://www.poble-espanyol.com/

i l'agenda d'activitats:

http://www.poble-espanyol.com/ca/agenda-barcelona/children/festa-major-al-poble-...

Tallers, festivals,.. l'activitat no para.

I per cert, aquest diuemenge estan de Festa Major! :-)

Algunes lectures més en format còmic

[Los cómics son para el verano], aquest podria ser el títol d'aquesta entrada, doncs aprofito que ha arribat el bon temps per llegir més que mai. Sobretot còmics (i/o novel·les gràfiques). És una sort disposar del fons súper complet de les biblioteques públiques. Hi ha de tot! #LoveBiblio :-) 

.

Ardalén (Miguelanxo Pardo)

A la biblioteca que em queda més a prop de casa, la de Camp de l'Arpa, han agafat un tros de prestatge per posar-hi còmics que han estat premiats. Així és com va arribar Ardalén a les meves mans.

És una història sobre els records i la memòria: a un petit poble hi arriba Sabela, buscant pistes del seu avi al que mai va conèixer perquè va marxar a les Amèriques a fer fortuna i mai més va tornar. Arriba al poble sabent que alguns habitants van marxar també cap allà, i potser algun d'ells va conèixer el seu avi..

Però al poble es topa amb en Fidel, un bon home que ja no hi toca massa i a qui els records li juguen males passades. Tot i així, un extrany fenòmen farà que poc a poc alguns records aflorin per anar fent encaixar totes les peces. 

El dibuix està molt ben fet i el color també. Les escenes recordades estan molt ben ambientades... i brutal el dibuix de les balenes! :-)

Beowulf (Santiago García, David Rubín)

Beowulf no em cridava gens l'atenció. De fet me'l vaig agafar per curiositat i res més, ja que no són el tipus d'històries que m'agraden: massa sang i fetge!

La història de Beowulf és una llegenda danesa de la qual fins i tot se n'ha fet pel·lícula. ES tracta d'un heroi que va aconseguir matar la bèstia que atacava els poblats. Una mica com les llegendes d'aquí (recordem que el mostre de banyoles s'empassava els bous de tres en tres i es menjava una persona per dia sense fer tarrabastall).

El dibuix també té moltíssima qualitat (i molta tinta vermella gastada ;-D)

La mala gente (Étienne Davodeau)

Vaig descobrir aquest autor gràcies al còmic de "Los ignorantes" (que us recomano molt). M'agrada la manera que té de dibuixar i de narrar les coses, tot i que no n'he llegit gaire cosa més... 

En aquesta història l'autor dóna veu als seus pares, que es van conéixer quan vam començar a militar com a sindicalistes. Parla de la pressió de la religió, de l'estil de vida d'aquella época (poble interior francés) de les fàbriques, del poder, de les relacions... Una història per explicar qui eren aquelles persones que van començar a moure's per millorar les condicions laborals i salarials dels treballadors.

No cambies nunca (David Sánchez)

Una obra una mica paranoica que no és gens del meu estil. O sigui, no puc dir que m'hagi agradat, perquè mentiria, però tampoc puc dir que és un mal treball, perquè no ho és. Em vaig deixar guiar per l'autor, que havia guanyat un premi al millor autor revelació l'any 2011.

És cómic extrany que parla d'experiments (només cal veure la portada!) i algunes imatges són bastant angoixants. Potser l'hauria d'haver llegit algunes vegades més per acabar de trobar-li el què  (o entendre'l) :-)

Si més no, és bastant trencador.

Laika (Nick Abadzis)

I per últim, la Laika. La gosseta víctima de la cursa espacial... 

M'inspira molt la història de la Laika. Potser és perquè la cançó que els Mecano li van dedicar sempre m'ha agradat moltíssim...

Vaig trobar aquest còmic d'oferta per 4 euros a l'stock de Continuarà Còmics. L'obra va guanyar el Premi Eisner a la millor novel·la gràfica juvenil l'any 2008.

És una obra que explica molt bé el que va passar amb la gosseta, que va ser un sacrifici inútil. Algunes coses parteixen de la invenció perquè comença explicant els orígens de la gosseta... però ah! és una història molt trista. Sí que és cert que ens manipulen emocionalment perquè en tot moment la gosseta és súper dòcil i súper mona (tal perquè et vagi fent molta pena)... però bé. Una història ben narrada! l'únic problema que li veig l'edició, ja que les pàgines són força petites de mida i a cada pàgina hi ha moltes vinyetes i dóna una sensació d'atapeïment força gran...!

[Marcapáginas] Història dels punts de llibre + Museu del Gas

7 años ya! siete años han pasado desde que empezó la colección "Història dels punts de llibre", gracias a Punts Costa y Mondopunts. Parece mentira que el tiempo pase tan rápido, ¿no?

A lo largo de 72 marcapáginas editados excelentemente hemos ido viendo la historia de nuestro objeto de coleccionismo. Y nada, aquí os pongo los últimos (67-72)!

Y de paso os pongo éstos que me han llegado y que me gustan mucho. Son del Museu del Gas (Gas Natural Fenosa). Enseñan cosas antiguas que parecen ciencia-ficción :-)

Bibliotecaris de paper, número 96

Arriba el 96è número de Bibliotecaris de paper :-)

USUARIS MOROSOS

Llegir-lo aquí

La pel·lícula de la setmana: Planeta Salvaje

Planeta salvaje (La planète sauvage) és una peli d'animació de ciència-ficció. És a dir: una peli estranya i bastant surrealista. És de l'any 1973. Està dirigida per René Laloux. Tot i que jo no ho sabia, resulta que és un clàssic de l'animació a Europa. 

La peli va arribar al meu menjador de casualitat (o no) :-). Un company de classe la va agafar de la biblioteca i després de veure-la me la va passar aprofitant que encara quedaven quinze dies per a retornar-la.

Es tracta d'una història molt filosòfica.

La història passa en un planeta estrany on hi ha dos tipus d'essers: els humans (anomenats "OMS") i els DRAAG, que són una mena d'humans de color blau molt alts.

Els draag representen l'espiritualitat i el coneixement, com si fossin una mena de éssers superiors, i tenen als humans com a mascotes. De fet la peli també és una crítica a com els humans tractem als animals, ja que al llarg de la película veiem com els nens draag juguen amb els petits humans i inclús els hi posen collars perquè no puguin escapar-se i unir-se als humans lliures.

El protagonista es diu TERR. És un petit humà que creix al costat d'una draag (bé, és la seva mascota). Els draag utilitzen una mena de coses per accedir al coneixement, i les casualitats de la vida fan que en Terr s'enteri de totes aquestes coses. Per tant es converteix en un "oms superior".

Un dia en Terr aconsegueix fugir i s'uneix als humans lliures, que viuen com poden i fugint dels draag. És terrible perquè a vegades fan netejes (com processos anti-plagues).

En Terr, com a OMS format en coneixement, ajuda als altres homenets a sobreviure i a revolucionar-se.

Bé, crec que és una pel·lícula curiosa i que dóna bastant material per pensar!

Restaurant de la setmana: Woki organic market

L'altre dia vam fer sopar de classe amb els companys d'il·lustració i vam anar a un lloc que es diu "Woki Organic Market"

És un lloc molt mono. Nosaltres vam anar al local que hi ha entra plaça Catalunya i Plaça Universitat (més cèntric impossible). El local és una barreja de botiga i restaurant, ja que les parets són prestatgeries amb productes a la venta. Tot bio (menjar i cosmètica).

La majoria dels meus amics es van agafar coses d'aparença "wok": bols plens de fideus o arrossos amb complements tipu verduretes. Jo vaig triar una pizza quatre formatges:

El lloc no està malament. Recomanat pels qui vulgueu menjar coses d'aquestes naturals... ;-) (que, per cert, la coca-cola i els postres també són bio)