Restaurant de la setmana: Ginos

Ginos és una cadena de restaurants italians. Mai havia anat a cap i mai m'havien cridat l'atenció, però es veu que a ma germana li agrada molt. Ma germana va fer estudiar la carrera a Madrid i ara fa uns anys que va marxar a viure a Brighton, però l'altre dia va venir de visita i va dir: "mengem al Ginos! jo a Madrid hi anava sovint!"

O sigui que, cap dins! (vam anar al que hi ha a Via Laietana)

Realment estava tot molt bo. Jo vaig optar per un plat de pasta (gnocis) però les pizzes també feien molt bona pinta. Són plats complets, no et quedes pas amb gana.

Amb trossets de formatge, mmmm! :)

Si voleu, abans del 30 d'abril hi ha una promoció d'un plat gratis amb un consum mínim de 12 euros (trobo que és una oferta que val la pena aprofitar ja que 12 euros és un import molt assequible):

També tenen un club de socis (companyia VIPS) (a Madrid hi ha més coses VIPS de fet, crec).

En fi, resumint, un bon lloc per anar-hi a menjar un plat de pasta o una pizza. Són a més, força ràpids servint, cosa que s'agraeix!

Oh panòptica ficció! Expo de Max a l'Arts Santa Mònica

Ahir a la tarda vaig anar al Centre d'Arts Santa Mònica a veure una exposició del dibuixant Max: Oh panòptica ficció!

Max és el nom amb el qual es coneix a Francesc Capdevila. Fa molts anys va començar fent coses molt "underground" (va ser un dels fundadors de la revista "El Víbora") però al llarg de la seva trajectòria ha fet de tot, incloent també llibres per infants :)

La expo es pot visitar fins al 13 d'abril i s'hi poden veure obres dels seus 40 anys de professió, començant pel més recent i acabant pels seus inicis. La veritat és que l'exposició està molt bé perquè podem veure una gran quantitat d'obres i, veient els originals, es pot constatar que és un artista súper "polit" i impecable, dominant bé la tècnica.

La expo és una nova versió de "Max, Panóptica 1973-2011". Ja ha corregut per diversos països, sent, sino m'equivoco, el MuVIM de València el punt de partida (Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat).

Vam tenir la sort que, just a l'entrar hi havia una noia que començava una visita guiada. I va ser genial, perquè en sabia un munt i casualment a l'exposició del costat (QUADRÒPTICA) Max va triar quatre autors emergents per fer diferents visions del còmic i una de les quatre era la noia que ens feia de guia, Sandra Uve (l'expo mostrava treballs també de Néstor F, Sergi Puyol i Gabriel Corbera).
.

Si voleu visita guiada gratuïta a càrrec de Sandra Uve, apunteu: dijous a les 18 o dissabtes a les 11h.
.

El primer que veus quan entres a la expo és una biblioteca il·lustrada, jejejeje. Millor no es podia començar, no???

Per acabar d'arrodonir el dia vam anar a parar a un karaoke... sempre són bons moments, els moments karaoke! (adoro els karokes! jajajaja)

L'onada, al Lliure de Gràcia

Tot va començar al 2008, quan vaig veure al cine la pel·lícula Die Welle. Em va impactar molt!

Dos anys després en vaig llegir el còmic (L'onada) i ara, per tancar el cercle, n'he vist l'obra de teatre

L'onada és una obra basada en un fet real ocorregut l'any 1967: un professor d'història que es deia Ron Jones es va trobar que li costava fer veure als seus alumnes que si el poder nazi va triomfar en certa manera és perquè tot el poble hi donava suport. I és curiós pensar-ho, perquè de bones a primeres tothom ho rebutjaria...

Però quan el professor dicta unes normes de posició, comportament, eslògan i vestimenta... els nanos de la classe li segueixen el joc. Fins que deixa de ser un joc.

Jones s'inventa un nou moviment, la tercera onada, i sense explicar res als alumnes deixa que els fets es moguin per si sols. En pocs dies el moviment s'escampa per l'institut i algunes veus comencen a alçar-se en contra, però els propis membres els fan callar. 

Un experiment sociològic interessant, si més no!

L'obra es pot veure fins el 20 d'abril al Teatre Lliure de Gràcia. L'actor que fa de professor és Eduard Farelo. Text d'Ignacio García May i idea/direcció a càrrec de Mar Montserrat Drukker.

Més informació: http://www.teatrelliure.com/ca/programacio/temporada-2013-2014/lonada 

La peli de la setmana: Weekend, Over the top i Dieta Mediterrània

Unes quantes pel·lis vistes darrerament:

Weekend (Andrew Haigh) 2011

Weekend és una d'aquelles pel·lícules lentes a les quals no hi passa res concret i que són boniques perquè són com poètiques. Pel·lícules que semblen passades per un d'aquells filtres que té l'Instagram per endolcir les coses, sabeu? Com les pelis aquestes maques de "Antes del amancer".

Bé, doncs això. L'argument es centra en dos joves (dos nois) que es coneixen un divendres nit i passen el cap de setmana, on a part de compartir alcohol i drogues, dialoguen i s'enamoren. S'enamoren com qui s'enamora de la vida, tot i sabent que serà efímer ja que al començar la setmana saben que ja no es veuran més.  

És una pel·lícula maca, certament, però m'ha resultat bastant lenta (potser en algun altre moment la torno a veure i m'agrada més). :-) (3/5)


 Yo, el halcón [Over the top] (Menahem Golan) 1986

Vaig veure aquesta pel·lícula al Paramount Channel. La fan sovint. 
És una peli del Sylvester Stallone, però tot i que sembli a primera vista una pel·li d'acció i músculs sense res més, en realitat no és així: Stallone interpreta a un pare que ha de portar al seu fill a l'altre punta del país per veure a la seva mare que s'està morint. El nano ha viscut sempre amb la mare i l'avi, envoltat de luxe i molts diners i havent de sentir que el seu pare era un desgraciat empobrit que els va abandonar. Durant el trajecte es comencen a conèixer l'un amb l'altre i estableixen vincles.

En realitat és una peli molt tendre! (he triat el pòster aquest vell perquè és l'únic que incorpora la figura del nen). (3/5)


Dieta mediterrània (Joaquim Oristrell) 2009

I per últim, aquesta pel·lícula culinària que van fer a tv3 un dia d'aquests que feien vaga.
La història gira en torn a una noia que a mesura que creix es va convertint cada cop en més bona cuinera. A la seva vida hi ha dos homes: el seu marit amb qui té tres fills i el seu amant. Curiosament arriba un punt en que l'amant traspassa una línia i la relació es converteix en el trio perfecte, vivint tots tres en una mateixa casa i compartint un mateix llit.
Entretinguda. (2/5)

Restaurant de la setmana: Tacos Tacos

Fa unes quantes setmanes que participo en un blog: MAPUNTO. No és l'únic blog en el qual col·laboro, però aquest té un al·licient especial: les col·laboracions es recompensen en punts i els punts serveixen per bescanviar-ho per regals (de moment ja tinc quatre regals: un set per a fer te, un esmorzar en un bar, un berenar en un altre bar i unes braves :D).

Bé, el cas és que fa un parell de setmanes van enviar un correu per a què un de nosaltres provéssim un local mexicà del Poble Sec. Vaig tenir sort i em va tocar a mi, de manera que vaig poder provar els tacos que hi fan i després vaig escriure una ressenya pel blog. Atenció! SI VOLEU ANAR-HI HI HA AQUEST SORTEIG VIGENT!

Tacos Tacos està al Poble Sec (al carrer Tapioles quasi fent cantonada amb Paral·lel).

No és un típic mexicà: aquí el que fan és una mena de local de tapes típic que coneixem però amb tacos. A Mèxic és una cosa molt comú però aquí no. Allà li diuen "taquería".

Tot i que el nom sigui bastant simple amaga un doble sentit: tothom sap que "taco" és sinònim de paraulota. Per aquest motiu els tacos que hi serveixen tenen noms com "Pinche pendejo" o "Chinga tu madre". Les samarretes dels treballadors van a conjunt:

Aquí teniu un exemple de taco amb salses segons si piquen molt, poc o gens:
 

És un que es portava "lengua de res" (al principi no em convencia el nom però és súper bo)

També hi ha insults castellans i catalans (amb aliments típics, taco amb xoriço, etc) podeu menjar un "gilipollas!" o un "malparit!"

 

Obren a partir de les 5 de la tarda i fins a mitjanit. De cinc a vuit els tacos estan a 1,5 euros i la cervesa i tequila a un euro. Els dimarts fan una cosa que es diu "martaco" i estan tots els tacos a 1 euro :-)

Il·lustracions fetes a classe

Uns quants dibuixos més. Tot són exercicis de classe:

Exercici "Un cotxe"

(els de dins són els de la cançó de'n Sisa:

oh benvinguts, passeu passeu)

Jo condueixo

Exercici Príncep Feliç Oscar Wilde

(proposta per a coberta)

Exercici "Iaies"

(il·lustració d'un text)

Exercici "Un bosc"

(La flauta màgica: trobada del príncep 

amb el Papageno)

Rosalie Blum (Camille Jourdy)

Gran, gran, gran, enoooorme aquest còmic. M'ha encantat!
Bé, en realitat són tres:

Ara hi ha una edició que agrupa els tres volums (Rosalie Blum: edición integral. Ed. La Cúpula). Jo me'ls vaig agafar un per un de la biblioteca. La meva amiga Sílvia me n'havia parlat i m'havia dit que m'agradaria, i sí! m'ha encantat!

L'entorn de la història és el típic petit poble avorrit on mai hi passa res. Vincent, un perruquer que passa dels trenta i que té una mare controladora i mega friki comença a interessar-se per una desconeguda, una tal Rosalie Blum. L'interés comença a fer-se obsessiu i la comença a perseguir per tot arreu mirant de no ser vist: qui és, de què treballa, on surt de nit... curiosament sembla tenir una vida tant o més avorrida que la seva.

A partir del segon volum a la història s'hi afegeix Aude, la neboda de la Rosalie.

Crec que és una història que val la pena llegir perquè està molt ben feta. La precisió del dibuix i l'ús del color són perfectes.. i els personatges, entranyables! no us perdeu el company de pis de la neboda (l'escena del cocodril i els tàmpax resulta ben curiosa) i sobretot, sobretot, la mare d'ell. Jo crec que hauria de ser "personatge de l'any" i crec que donaria joc per una sèrie de còmics on la protagonista fos ella :)

L'autora va guanyar el premi al millor autor revelació l'any 2010 al Festival de Cómic d'Angoulème.

Us deixo el link del catàleg de Biblioteques de Barcelona per si ho voleu agafar en préstec: LINK :-)

[Marcapáginas]

Como hace ya "bastante" que no pongo marcapáginas en el blog, hoy toca! :-)

Os mostraré algunos que me han llegado recientemente:

1. Les tres bessones (las tres mellizas). Hace un par de meses hablé de la exposición de Roser Capdevila en el Palau Robert (ver escrito). Su obra más famosa, las tres mellizas, se vuelven a editar y encontré estos dos marcapáginas en una librería... pero la teoría me dice que no hay dos sin tres: ¿¿alguien sabe si hay marcapáginas de la tercera melliza??

2. Colección "ARC". Es de un artista llamado Marc Pujol. Cada uno está patrocinado por un comercio.

3. Este me hizo mucha gracia. Bibliotels, de biblioteca de hotel.

4. Y por último, Caribe! Mis tíos y mi prima se fueron al Caribe de vacaciones hace cosa de un mes y, al volver, vinieron con ellos estos marcapáginas :-)

Excursió al Pantà de Vallvidrera

Ara que arriba el bon temps us vull recomanar una petita excursió que crec que val força la pena: el Pantà de Vallvidrera.

És un lloc tranquil i agradable per anar a fer una volta tot passejant o per anar-hi a fer picnic :). Jo n'havia sentit a parlar alguna vegada, però l'article que van publicar fa temps a la web de "sortir amb nens" em va acabar de convèncer (nota: ni tinc fills ni tinc intenció de tenir-ne, però la web de sortir amb nens està molt bé jajajaja).

El pantà es va inaugurar l'any 1864 amb la ferma intenció de subministrar aigua a Sarrià, que llavors encara era un poble. Per arribar-hi és molt senzill: s'ha d'agafar el Ferrocarril (FGC) i baixar al Baixador de Vallvidrera (ara ho dic de memòria però per si de cas assegureu-vos, jo ja fa uns mesos que hi vaig anar). Després un cop baixeu del tren s'han de caminar uns 10 minuts i ja hi sereu.

A part del pantà hi ha dues coses més d'interès:

• La Mina Grott: ara és un pas tancat però antigament (1855) era un túnel que feia quilòmetre i mig i que connectava el Pantà amb Vallvidrera. Més tard, a principis del segle XX, un enginyer que es deia Carles Emili Montañés va utilitzar aquest pas per fer un trenet per als ciutadans que volguessin passejar per la zona. Era un trajecte de només sis minuts però només va funcionar un any (de 1908 a 1909). El que en queda és això, un cartell brut i un pas barrat:

• La caseta del guardià (vigilant del pantà). Actualment està restaurada i és un punt d'informació sobre la història de l'entorn. Unes plaques informatives expliquen tot això de la mina, dels enginyers, el trenet, el pantà, la caseta... bé, una mica de tot. Molt interessant. Us deixo de mostra el plafó informatiu de la restauració de la caseta i us adjunto també una foto actual:

 

El lloc, com veieu, és bonic i si fa bon temps és una opció molt a tenir en compte. 

A dins la caseta una de les coses que expliquen és que està prohibidissim abandonar animals al pantà (Barcelona avisa sempre d'això: no deixeu tortugues ni peixos als pantans i llacs!). Per culpa d'això, hi ha espècies que estan eliminant les espècies locals....

Restaurant de la setmana: RIBS

Com que ara treballo al costat de Diagonal Mar, alguns dies se'ns dóna per provar alguns dels locals de menjar que hi ha. Un d'ells és el RIBS ("Fans de la costilla", que diu la seva pàgina Facebook).

És entrar i tenir la sensació que estas en un local en ple Far West. Segons diuen ells mateixos, cada article utilitzat per a la decoració són originals i comprats als Estats Units (no és que ho vulgui negar, però tractant-se d'una cadena em fa dubtar una mica, jejeje). El cas, però, és que realment està ben decorat i s'hi està molt bé.

Hi hem anat dos cops. Al migdia hi ha un menú per 10,95 que inclou dos plats, postre i beguda. De primer, així de memòria, hi ha verdures a la parrilla, una mena de quesadilla (tipu mexicà), patates xips amb beicon i formatge i sopa de la casa. De segon una costella d'aquelles gruixudes (no sé com es diu), pizza de bacon i formatge o hamburguesa.

Resumint, una cadena de restaurants a tenir en compte.

(Fotos: Eric Monteagudo)

El dia que Catalunya va dir prou (Pere Martí Colom)

Vaig agafar aquest llibre de la biblioteca perquè em va cridar l'atenció. I realment és un llibre primet, senzillet i que explica d'una manera ben clara com es va crear l'ANC (Assemblea Nacional de Catalunya).

Escrit pel periodista Pere Martí, el llibre fa un repàs dels mesos (anys!) abans de l'11 de setembre de 2012. L'Assemblea es va començar a iniciar l'any 2009 a Arenys de Munt, arran del primer referèndum sobiranista. 

Són curioses algunes coses, com per exemple que per començar a treballar ho van fer des de Internet i ningú sabia el nom de la resta. Eren un grup de 40 persones escollides amb cura i representants de diferents moviments. Per no aixecar sospites al Servei d'Espionatge espanyol (o com es digui) van buscar un servidor a l'Índia i van començar així a preparar documents de constitució de l'entitat i, sobretot, el full de ruta a seguir.

El llibre acaba a principis d'any del 2013. Es deixa entreveure que hi haurà una activitat al Camp Nou (el multitudinari concert de finals de juny!) i no diu res de la cadena humana (Via catalana per a la independència). En fi, que potser m'he deixat menjar una mica més el coco amb aquesta lectura ;-P

Dibuixos sobre llibres i contes

Els dies passen volant! Quasi no ens adonem i ja estem a la primavera!!

Aquests dibuixos els vaig fer per un concurs i res, no hi ha hagut sort! 

Seguirem provant :-D

(tinta xina i aquarel·la)

Wonder. La lección de August (R.J.Palacio)

L'estiu passat vaig regalar aquest llibre a la meva mare. En realitat li vaig regalar, no només perquè li agrada llegir, sinó perquè jo també me'l volia llegir jejejeje.

Se'l va llegir molt ràpid i em van entrar ganes, però no ha sigut fins aquest mes de febrer que l'he pogut agafar.

L'argument en realitat és molt simple, però a mi m'ha agradat molt: va de la vida d'un nen que té 10 anys. El nen no és com la resta: va néixer amb diversos inconveneints genètics i té problemes de malformació a la cara. 

Com ell mateix diu, els ulls no estan on haurien d'estar, el paladar està enfonsat i no tanca bé la boca, les orelles són dos petits bonys.. en fi, la vida no li és fàcil. 

De fet la realitat és la que és: quan veiem persones amb alguna cosa "diferent" a lo que estem acostumats... sense voler se'ns en và la vista cap allà, ni que sigui de manera inconscient i ni que sigui mitja mil·lèsima de segon. I això és el que l'autor del llibre vol expressar en boca d'ell ("fue un segudo, pero noté la expresión de sorpresa en su rostro")

El llibre comença quan els seus pares decideixen que a partir d'aquell any anirà a una escola normal (fins ara feia classe a casa). És tot un repte tant per ell com per a la seva família, però poc a poc s'hi anirà acostumant. Hi ha nanos que són cruels, altres que són falsament amables i altres pels qual valdrà realment la pena anar cada dia a l'escola.

En fi, a mi m'ha agradat molt i el recomano. És una lectura senzilla, molt apte per a adolescents i la veritat és que és una història molt tendre. Bastant previsible però maca. 

La peli de la setmana: Lo imposible (Juan Antonio Bayona)

L'altre dia vaig agafar de la biblioteca la pel·lícula "Lo imposible". En el seu moment la vaig voler veure i després no hi vaig pensar més... o sigui que ja era hora de veure-la :-)

La pel·lícula està dirigida per Juan Antonio Bayona. És cinema espanyol però, al necessitar una inversió tan gran suposo que la va voler fer més internacional i està rodada en anglès, amb actors estrangers. Els protagonistes bàsicament són tres: Ewan McGregor (pare), Naomi Watts (mare) i Tom Holland (fill). En realitat són tres fills, però els altres dos són més petits i quasi no tenen protagonisme.

La pel·lícula va del tsunami tailandès de l'any 2004. El títol és molt encertat, doncs es tracta d'una història real que li va passar a una família catalana (família Álvarez-Belón) i que va sobreviure a l'increïble desastre natural... i de fet tant el director com la pel·lícula van guanyar Premis Goya (entre d'altres) i el Goya si no m'equivoco el van tirar al mar en honor a totes les persones que van morir al tsunami.

La pel·lícula està molt ben feta, molt. Està rodada sobretot entre Espanya i Tailàndia (sobretot a Alacant, als estudis de la Ciutat de la Llum) (també van utilitzar estudis nordamericans). Lo impressionant de la peli és que es van evitar al màxim els efectes especials: es veu que als estudis valencians hi ha el tanc d'aigua més gran d'Europa (tercer al món) i que va servir per recrear el tsunami. Li dóna molt realisme.

El nen protagonista és britànic i abans de fer la pel·lícula havia interpretat a Billy Elliot al teatre :-) (m'agrada molt Billy Elliot). Podeu llegir més sobre aquest nano aquí.

Una última cosa: la Marta Etura (que sóc súper fan) fa un mini paper a la pel·lícula :-)

Playturun, ves amb bici i guanya premis

L'altre dia vaig mencionar el Civiclub, club de civisme que a canvi de fer accions cíviques aconsegueixes punts per bescanviar-los per regals. Per exemple, jo vaig aconseguir un val de 10 euros per l'Atrápalo. 

Algunes accions cíviques per ara són: reciclar, donar sang, fer voluntariat en diverses entitats, etc. Estigueu alerta, ja que les entitats que hi participen cada vegada són més i també les recompenses.

Bé, avui voldria parlar-vos d'una altra iniciativa: PLAY TO RUN.

Especialment indicat per a les persones que aneu amb bicicleta.

Com funciona?

Very easy! T'instal·les l'aplicació al mòbil i, cada cop que vagis a agafar la bici encens el programa i deixes que vagi comptant els kilometres (atenció: cal tenir activat el gps).

Cada km són 2 punts.

Què aconsegueixes?

En primer lloc, motivar-te per fer exercici, que sempre és bo :-)

Les recompenses es divideixen en dos parts: per una banda tenim els "regals directes", tipu: "per 100 punts tal regal o per 300 punts tal descompte". 

Però després, per altra banda (i aquestes coses fan que et piquis!) són els reptes. Els "challenges", que en diuen ells: et proposen que en un determinat temps facis tants kilometres i si ho aconsegueixes entres al sorteig d'algun sucós regal. 

A tall d'exemple: ara hi ha dos reptes actius:

• Cinemes Maldà: entre el 7 de febrer i el 9 de març s'han d'aconseguir 250 punts (això és: 125 kilòmetres). Un cop els aconsegueixes, entres al sorteig de: un abonament per sis mesos (primer premi), un abonament per un mes (segon premi) o una làmpara artesanal del món cinematogràfic (tercer premi)
• Club Tr3sC: Sorteig actiu entre el 28 de febrer i el 30 de març. Sortegen tres carnets del tr3sc vàlids per a tot un any (modalitat bàsica).

La veritat és que mola bastant i jo hi estic enganxada. Des de que ho vaig descobrir ja porto 263 kilometres fets. M'agrada tenir-ho registrat i a sobre optar a guanyar alguna coseta :-)

Vídeos sobre el BOBCATSSS 2014

Un altre cop parlo del BOBCATSSS (tot i que crec que ja serà la darrera vegada per aquest any).

Finalitzat el congrés, s'ha enregistrat un vídeo explicatiu en tres idiomes. (Podeu veure els links abaix).

En anglès (Grelda Ortiz)
En castellà (Vicent Gil)
En català (Eli Ramirez)

Big Bang theory (1a temporada)

Normalment no miro sèries, no tinc temps. O sigui, sí que podria tenir temps, però prefereixo mirar pel·lícules o llegir o dibuixar. De tant en tant, però, m'enganxo a alguna... i això ha passat fa poc amb:

Si no em confonc de sèrie, recordo la primera vegada que en vaig sentir a parlar: jo treballava de becària a la Facultat amb un amic i company de carrera. Recordo que un dia va entrar un altre amic i company de classe i ens va dir, he descobert una sèrie genial! i jo la veritat és que no li vaig prestar atenció però l'altre amic sí. (No sé si ell va arribar a veure la sèrie o què).

Al llarg dels anys he seguit sentint parlar de la sèrie i algunes persones me la recomanaven perquè creien que m'agradaria. I bé, al final he caigut. La vaig agafar de la biblioteca i m'he vist la primera temporada (n'hi ha set per ara, crec). Sé que encara he de conéixer més personatges i situacions, però la primera temporada m'ha encantat, he rigut molt (i això que a mi l'humor no m'agrada).

Per si mai l'heu vist, us faig un petit resum: va de quatre frikis científics: un és el Sheldon, un físic que de petit va ser un súperdotat i que als 10 anys ja estava a la universitat. Acumula un màster i dos doctorats i és totalment conscient de que és més intel·ligent que la resta d'humans, als qui considera ments inferiors. És incapaç d'establir relacions socials i té una teoria lògica per a cada cosa.

Després hi ha el seu company de pìs, que també és físic i és una mica més social. A ells s'hi uneixen Howard i Rajesh: el primer ingenier aeroespacial i el segon astrofísic (el primer jueu i "mujeriego" i el segon indi i amb incapacitat de parlar amb dones). I després hi ha la veïna, que és la Penny, una noia completament normal i corrent que no acaba d'entendre massa als frikis del costat, però s'hi va acostumant.

Així resumidament la cosa és així. I realment m'ha agradat tant que ja aviat miraré la segona temporada (i després la tercera, i la quarta, etc...).

I ah! l'opening, molt bo!

Our whole universe was in a hot dense state,
Then nearly fourteen billion years ago expansion
started. Wait…
The Earth began to cool,
The autotrophs began to drool,
Neanderthals developed tools,
We built a wall (we built the pyramids),
Math, science, history, unravelling the mysteries,
That all started with the big bang!

Peli de la setmana: Las sesiones

Fa uns mesos, a l'estiu, vaig escriure una entrada al blog de DIXIT sobre sexualitat i discapacitat. A l'entrada vaig mencionar una pel·lícula, "Las sesiones", que no havia vist i que vaig pensar que algun dia la veuria.

Doncs bé, l'altre dia la vaig agafar de la biblioteca i he de dir que m'ha agradat molt, està molt bé.

Primer de tot, dir que és un fet real: Mark O'Brien va existir realment i va morir l'any 1999. Va ser un precedent per a que persones amb un alt grau de discapacitat poguessin anar a la universitat.

La pel·lícula comença presentant-nos el personatge: de petit (amb sis anys) pateix pòlio i des de llavors queda pràcticament inmobilitzat en un llit (una camilla amb rodes). Periodista i poeta, viu la major part del seu dia dins un pulmó d'acer, una maquinota que l'ajuda a respirar. Fora del pulmó d'acer només pot estar 3 o 4 hores.

El film ens mostra un aspecte de la seva vida concret: com als 38 anys decideix que vol deixar de ser verge. La cosa està en que de coll cap avall no té mobilitat però sí que té sensibilitat, pot notar el dolor, pot notar el plaer (dit d'altre manera, la cosa li funciona). Però només pot moure voluntàriament el seu cap. I és aquí on, gràcies a una terapeuta i el suport del seu sacerdot decideix contactar amb una "assistent sexual".

Moments de confessió

L'assistent sexual és com una prostituta però amb matisos. Com ella bé diu al principi: "una prostituta vol que hi tornis, jo no". Pacten una teràpia de sis sessions (d'aquí el títol) i en les quals el noi va prenent consciència del seu propi cos i les seves possibilitats (per exemple, descobrir que li agrada i que no)

La pel·lícula és sensible i poètica: tendre sense arribar a ser drama i divertida sense arribar a ser còmica. Resumint: m'ha agradat molt.

Per si voleu saber més, aquí teniu una foto del real Mark O'Brien i un enllaç a la Wikipèdia.

I, aprofitant l'ocasió, us recomano fervorosament el reportatge que va fer l'equip de Sense Ficció (TV3) sobre el tema de la pòlio: PÒLIO, CRÒNICA D'UNA NEGLIGÈNCIA. Molt dur...

Restaurant de la setmana: Gamba de la costa

El subtítol de l'entrada podria ser "¿qué hace una chica cómo yo en un sitio cómo éste? i és que, com alguns sabreu, jo no menjo peix... no m'agrada menjar peix, i menys marisc!

Foto by Time Out

El local es troba a prop de Sagrada Família: Còrsega 479. No és molt gran ni amb grans pretensions, però si està molt a gust (de fet suposo que antigament era un bar, per a la disposició de les taules i la barra). La noia que ens va atendre era molt simpàtica.

El 90% de la carta és peix. Del 10% restant, vaig optar per un filet de bou amb una salsa que pel nom em va fer dubtar però que després va resultar molt i molt bona, molt suau.

De postres vaig dir-li a la noia aviam que ens recomanava i ens va portar una mousse de galeta, ei boníssima! era ben bé una mousse de galeta d'aquestes maría, sabeu, aquestes rodones clàssiques de la llet.

Pàgina de Facebook.