La peli del diumenge: ¡Rompe Ralph!

L'altre dia vaig veure aquesta darrera peli Disney, ¡Rompe Ralph! (en anglès Wreck-it Ralph i en català Ralph el destructor). Està prou bé :-)

Màquines recratives

En Ralph és el dolent d'un videojoc (però un videojoc d'aquests dels 80, retro i pixelat) i la seva funció és que cada dia ha de trencar un edifici per a que el protagonista bo del joc ho arregli. La cosa és que, després de 30 anys, se n'adona que ell també vol ser bo de tant en tant i llavors ve quan la lia.... :-)

Buscant amb desesperació una medalla (que clarament mai aconseguirà al seu joc) marxa cap a un joc modern de batalles espacials i se n'emporta una.... però la lia tant que en comptes d'anar al seu món un altre cop, va a parar a un videojoc de carreres de cotxes, tipu Mario Kart. I allà coneix una nena que també vol una medalla al seu joc però que no la deixen participar perquè és un error de programació i fa pampallugues...

En fi, això seria més o menys l'argument i ja no puc explicar més perquè la resta ja seria "spoilejar". 

La veritat és que és una peli molt entretinguda, plena de referències a videojocs (si voleu una resenya més detallada podeu mirar el blog Cementiri de Pneumàtics, ell controla més el tema).

I m'encanta quan en Ralph va a una mena de reunió "dolents anònims", on es troben els diferents dolents dels jocs al acabar la jornada i es recorden a ells mateixos que tot i ser dolents, això no té perquè ser una cosa dolenta, jeje.

En fi, molt recomanada! Ja no és com les antigues històries Disney, però això no vol dir que no hi hagi pel mig una mica d'història d'amor i tot :) Si la veieu ja em direu!

Processó i dansa de la mort a Verges

Ahir vaig anar a la Processó de Verges  (és un poble del Baix Empordà petitet, de 1200 habitants, que celebra una important processó).

El més típic d'aquesta processó és la dansa de la mort, on cinc esquelets ballen (salten) a ritme d'un tabal, una mena de tambor. Aquesta dansa s'han mantingut des de temps medievals (bé, no, és medieval però a Verges la van recuperar al segle XVII). Llàstima que no vaig dur la càmera de fotos, i les que vaig són fetes amb el mòbil i clar, bastant xufetes. Bàsicament perque el meu mòbil ni tan sols té flaix.

La temperatura va ser molt agradable perque no feia gota de fred i per sort no va ploure. Estava ple de gent, i això que la processó va començar passada la una de la nit.

A mesura que avancen pels carrers, van encenent torxes. La gent tanca les llums de les seves cases i el poble queda il·luminat només per les petites flames. Aquí una mostra (quan la processó ja havia acabat):

De la dansa de la mort no tinc cap foto (no trobareu problemes per trobar-ne al google). Us deixo amb fotos típiques. Primer van passar molts romans, després s'anaven representant diferents escenes i entremig també anaven passant encaputxats. Al final de tot també hi havia les estàtues (IMATGES). 

L'espectacle durant un temps va estar dirigit pel Lluís Llach (és d'allà). Ara ja no ho porta ell de manera exclusiva sinó tot un grup, però ell també està al grup. De fet hi era a la processó (jo no em vaig adonar però la dona que estava al meu costat em va dir: "mira, és el Lluís Llach").

La crisi ha fet que el pressupost hagi minvat 30.000 euros en dos anys, però tot i així jo ho he vist molt ben organitzat i molt ben detallat tot. Vam anar-hi tard i pensàvem que no trobaríem ni lloc per aparcar, però per sort va ser fàcil.

Per últim, una curiositat: EL CARRER DELS CARGOLS.

És un carrer molt estret que per la processó l'omplen de closques de cargols i a dins de cada cargol hi ha una metxa sucada amb oli que quan passen les torxes hi posen foc i queda tot el carrer il·luminat!

No tinc fotos dels cargols il·luminats...
En fi, em va agradar molt. :-) Molt recomanat!

Entrades relacionades:
- Processó de Divendres Sant a Girona (2009)

Educació dels fills (dossier temàtic)

Dibuix fet per al dossier temàtic d'aquest mes a DIXIT, "Educació dels fills".
(enllaç al dossier).

Lectures lleugeres (o no)

Un parell de "còmics" al voltant de la mort.

Tots els meus amics són morts (Avery Monsen, Jory John)

Tal com l'han definit en molts llocs, es tracta d'un llibre infantil destinat a un públic adult amb un rere fons esgarrifós que, a sobre, et fa riure!!

El llibre és una presentació constant de personatges (un a cada pàgina) i cada un diu una frase referent a la mort. Els seus amics són morts. Per exemple, el dinosaure de la coberta del llibre... és clar! tots els seus amics s'han mort, s'han extingit... o el proper exemple... tots els meus amics van caducar dijous. És trist... amb un sol i simple dibuix i una frase d'humor negre, veiem un rere fons de personatges tristos i solitaris....

Per cert, Bo! podeu veure aquí El vídeo gravat pel propi autor quan rep un paquet amb la traducció catalana!!

Buenos tiempos para la muerte (Juanjo Sáez)

I aquest segon és un llibre de Juanjo Sáez. Tot i que sigui un modernet, m'agrada molt el que fa aquest noi. Arròs covat me'ncanta (ho he dit ja algun cop, oi? jaja) i la resta de coses que fa, també (o sigui, fins a on jo sé) (aquí parlo d'un llibre seu). ...Bé, doncs aquest llibre en realitat va ser el seu primer llibre (2000) però ara fa poc se'n va fer una nova edició amb més continguts. Parla de la fragilitat de tot plegat, de lo poc que som. Ho fa amb experiències viscudes, amb una narrativa molt de còmic. Està prou bé.

Tant una com l'altra són lectures curtes.  15 minuts màxim.

[Marcapáginas] Sorteo 111. Semana Santa

Hola!

Feliz semana santa! :-)

El otro día puse unos cuantos sobres en el buzón (sobres de marcapáginas, eh! nada de sobresueldos, ja!) y hoy van unos cuantos más... a ver si aprovecho y pongo al día los deberes :D

Mirad, esta semana va de "Semana Santa", de cosas religiosas. Por eso el sorteo es....

Un pack de cuatro marcapáginas religisos. Lo componen:

1. "Setmana Santa Camprodon", de la colección Festes i Tradicions de l'Ass. Cultural Sant Josep. Es el número 10 (2008). Van numerados, es el 126 de 400 que hicieron :-)

2. El Virolai. Ya sabeis!: RoOOoosa d'abriiil morena de la SeEErrraaaa, de Montserraaaat esteeeel..... il·lumineu, la catalaAAAnnaaAA teEEErraa, guieu-nos caaap al cel, guieu-nos cap, al, cel.... (la letra está detrás del marcapáginas y podeis cantar) A mi personalmente me pone la piel de gallina cuando oigo los escolanets de Montserrat cantarla... (VER VIDEO).

3. Este es del MUHBA, Museu d'Història de Barcelona. Es una pintura del Monestir de Pedralbes, "El nacimiento".

4. Por último, uno de las JMJ2011, de cuando vino el Papa (el otro) a Madrid.

El sorteo: me alegra ver que hubo bastantes participantes!! tendré que buscar más temática de cómics i monstruos tipo Godzilla... :-)

El ganador esta vez es pep de elspuntsdellibre. Los que no habéis ganado, suerte para las próximas! (los marcapáginas pone que son de Joso Cómics, por si quereis mirar de encontrarlos..., creo que acabarán saliendo por todas partes) :-)

Que vaya bien la semana! (yo me quedo en casa con mis cuatro duros ^^U)

Jornades KBOOM! de còmic i autoedició

El cap de setmana passat (16/17 de març) es van fer a Barcelona unes jornades sobre còmic i autoedició. Les jornades eren gatuïtes i es van finançar mitjançant el crowdfunding, per al qual es van poder recollir els 6.000 euros que necessitàven.

De les diverses activitats que oferien, jo vaig anar a quatre: una dissabte i tres diumenge.

Dissabte vaig anar a "Webcómics: pasado, presente y ¿futuro?

En comparació amb la resta potser és la que vaig trobar més fluixa, però bé. Era un debat entre sis convidats i van parlar dels inicis del webcòmic i les seves possiblitats i limitacions, plantejant si tenen futur, o no, i si en tenen, quin futur és. Quatre frases:

- La llibertat que dóna internet a l'hora de publicar és enorme. Pots fer el que vulguis.

- Fer webcòmics obliga a pensar en la multitud de formats que existeixen (gent que et llegeix per ordinar, mòbil, iPad, etc.)

- Com que tothom és lliure de fer webcòmics, hi ha qualitats de tota mena i et pots trobar coses molt maques però també d'altres molt horribles. Internet és així :) (ho trobo positiu i sobre gustos no hi ha res escrit, cosa que els ponents criticaven bastant aquesta manca de qualitat en la majoria de webcòmics existents)

- Per últim, reflexió: hi ha més lectors de webcòmics que de còmics? que els hi falta a uns i altres?

Això el primer dia.

El segon dia, vaig anar a la crec que és la única activitat en català que va fer-se (sent unes jornades a Barcelena, hi havia poca presència catalana). Bé, diumenge pel matí vaig anar a "La sèrie de la teva vida: L'experiència del doblatge d'anime".

Anava a càrec de Marc Zanni i Joan Sanz, que són les veus de'n GOKU i en VEGETA (Bola de Drac). Al passat Saló del manga van presentar un llibre de les seves experiències de doblatge al llarg dels anys que va durar Bola de Drac. Em va encantar i llavors vaig aprofitar per comprar el llibre i que me'l signessin (el llibre és autoeditat i -de moment- només es ven a Amazon)

Després, per la tarda, dues xerrades més i molt interessants:

- Do it yourself: historia i guía de cómo hacer un fanzine

S'hi van explicar els orígens dels fanzines i sobretot i bastant útil, passos a seguir per a publicar-ne un i vendre'l.

Va donar consells molt pràctics: empreses on poder imprimir (amb preus i detalls de la qualitat, condicions i terminis), preus i condicions del que costa posar un stand a diferents salons de còmic (per exemple: a Barcelona val 150 euros, a Múrica 200, molt car; altres a canvi d'alguna activitat t'ho rebaixen, etc.) detalls pràctics com resolució de les imatges a l'hora d'escanejar o quins marges s'han de tenir en compte. En fi, bons consells i útils per als qui volen tirar endavant alguna publicació de l'estil.

- Autoedición: cuando decides ser tu propio jefe

Aquesta última xerrada va anar a càrrec de Jordi Bayarri i seguint en la línia de l'anterior, es van donar més consells per poder editar tu mateix.

El més important és tenir visió de la realitat i prou autodisciplina per a complir terminis, que això és el que depen únicament d'un mateix. La resta, doncs anar vigilant: si per exemple vols enviar la teva obra a un impressor, passa-la a PDF per a que no te la toquin ("nunca te fíes de un impresor"), tenir en compte el tema de ISBN per a autoedició, tenir cura de la promoció i la difusió sense "agobiar al personal", tenir en compte el públic, etc.

També molts bons consells.

Resumint: van ser unes jornades molt completes i molt interessants. Ole per ells perquè la organització estava ben cuidada i tot va funcionar molt bé. Potser només com a petita crítica afegiria el poc seguiment 2.0 que s'en va fer... Però bueno, en general, molt bé i interessant, i ja està bé que tirin endavant iniciatives com aquestes!

La peli de la setmana: Mentiders (Sílvia Munt)

Aquesta peli la van fer per Tv3 fa un parell de setmanes, a un cicle que estan fent dedicat a Sílvia Munt. És una TV-movie. Em va agradar bastant.

No hi ha cartell, poso una imatge del film

La pel·lícula, que és del 2012, és la última que ha fet la directora (n'hi ha deu al darrera). És especial perquè no hi passa res d'especial. :)

 

És una còmdia sense ser comèdia (una pel·lícula "de la vida") on veiem una família poc típica que està a punt de celebrar el Nadal. Potser el fet de que el context fos Nadal fes que la peli m'agradés moltíssim més, perquè jo adoro el Nadal :-)

 

La protagonista es diu Fonsi, està separada i té dos fills. Amb la filla gran té alguns problemes de comunicació, i el petit necessita uns regals de reis que difícilment podran comprar-se.. l'ex de la Fonsi viu amb una noia que es dedica a la prostitució, mentre que la Fonsi, la seva nova parella és una noia, l'Aurèlia. Tot plegat, una família ben curiosa.

I el Nadal, clar. Quasi com a un protagonista més.

Res més a dir: senzilla i agradable. Si teniu ocasió de veure-la algun dia, doncs potser us agradarà també a vosaltres!

La setmana vinent si tot va bé parlare de MÓN PETIT, que aniré al cine a veure-la ben aviat! (visca l'Albert Casals ^^)

Restaurant de la setmana: Bar Fidel

Avui us parlaré d'un bar del Raval prop del MACBA: el Bar Fidel

Al Fidel hi ha una mica de tot, però sobretot el que destaquen són els entrepans, que n'hi ha més de 60. La veritat és que és difícil elegir :-)

Els entrepans no són enormes però els preus s'ajusten molt bé al que t'ofereixen. Estan separats per categories (des dels entrepans gourmet als clàssics que tothom coneix).

El bar està al carrer Ferlandina, 24. Si no saps ben bé on vas, millor mirar abans el mapa, que al Raval arriba un moment en que tots els carrers s'assemblen (igual que Gràcia, haha). Consti en acta, però, que tots dos barris m'agraden.

També una altra cosa curiosa: la veritat és que només hi he anat un sol cop i les làmpares que il·luminaven l'interior (la sala del final) eren rodonetes, planetes, de Petit Príncep (en una fins i tot hi havia un petit Príncep enganxat). La cambrera va dir que estaven a la venta... No sé si és una decoració permament o van canviant, però les vaig trobar molt boniques i ara crec que potser al pis em quedaria bé tenir-ne una.... :)

Pàgina web

http://www.bar-fidel.com/

Pàgina Facebook

https://www.facebook.com/barfidel

Valoració final: 7,75

Varietat de menú/carta: 8,75

Quantitat de menjar: 7

Qualitat/preu: 8

Tracte personal: 7,5

Ambient local: 7,5

Ara que estem junts (Roc Casagran)

Sempre he dit que m'encanta llegir molts llibres a l'hora. M'encanta la idea de tenir 7 o 8 llibres a la tauleta de nit i escollir quin vull continuar llegint aquella nit. És com seguir diverses sèries de televisió, tothom en mira moltes i jo només miro Polseres vermelles... les meves sèries són de paper :)

El cas és que a mitja lectura de varis llibres, rebo un correu de la biblioteca on em notifiquen que m'ha arribat el llibre "Ara que estem junts". Vaig, l'agafo, el fullejo.... I res, tu, per la tarda vaig anar al metge i mentre esperava vaig començar a llegir dos o tres capítols i.... el vaig acabar aquella mateixa nit!

Ara que estem junts ens explica la història de dos germans: en Tòfol i en Tian. En Tòfol és el nen fort, el guapo, el valent, el trapella, el a qui tothom respecta. I en Tian, el dèbil, l'empollón, el que sempre es a casa llegint, el de la salut delicada.

... I de cop....... Franco fa de les seves i comença l'ofesiva.

Amb el pare al front de batalla i l'obligació de fugir cap a França, la vida dels dos germans es trenca completament i s'han de separar. En Tian es quedarà amb els avis a un mas de l'Empordà, però en Tòfol i la mare seguiran amunt, fins a topar amb Argeles.... Argelès-Sur-Mer

Només afegiré que és una història maquíssima, escrita en primera persona (carta que en Tòfol escriu al seu germà Tian) i que a part dels dos germans i de la guerra que fa de context, també és una història d'amor amb cert humor, i això fa que la novel·la, tot i relatar temps durs, sigui agradable de llegir i enganxi de tal manera que no puguis deixar-lo.

«I, des d’aquell dia, aquella cabanya rudimentària la vam anomenar La Mansió. Va ser una manera d’aprendre que contra l’horror només ens queda l’humor, i com que en aquella platja tot era horror, tot va passar a ser humor. Humor negre, és clar. I dels soldats que ens vigilaven en dèiem “els nostres protectors”, i de la sorra, “el nostre llit d’hotel”, i del mar, “la nostra banyera”».

A més,  gràcies a les noves tecnologies i la proximitat de les persones, vaig poder acabar el llibre i felicitar a l'autor de manera inmediata, ja que en Roc és molt tuitero @roccasagran

Molt relacionat amb tot això us recomano el llibre "La maternitat d'Elna".

Aquí us en parlo. És un dels llibres que més em va agradar al 2012! (juntament amb Memòria d'uns ulls pintats). Aix, si en el fons sóc una monotemàtica... :)

Aprofiteu la vida

Sovint penso que no sabem gaudir de la vida. De boca sí, és molt fàcil dir-ho... a tot arreu ens impregnem de frases "la vida és per viure-la!" "carpe diem" etc. 

Al facebook hi ha milers d'imatges d'aquest estil, de que la vida és maca, i és cert!!!! és cert, però, no ho complim. Vivim enfrascats en les nostres preocupacions que no som capaços de veure el món que ens envolta (i ojo, que parlo en general, el dia a dia general).

Hi ha dies que et pares, fas que el món s'aturi i mires al teu voltant.

Un dia vaig penjar aquesta foto aquí al blog:

Vaig escriure una cosa que ara m'ho miro i m'agrada llegir-ho, perquè constato que segueixo pensant igual (a vegades bé llegir coses antigues per saber com has canviat). Tot i que d'això només fa un any:

La foto és d'un carreró (una "illa" tallada per la meitat). Estava ple de tarongers i tots tenien tarongetes als seus peus. Em va fer gràcia però per altra banda també em va fer pena. Recordo que en una peli surt un home gran explicant que per la guerra civil ho van passar molt malament i que un dia la seva mare li va poder donar una taronja. I ara estan aquí caigudes. Ningú fa cas a aquestes taronges, perquè són de carrer... però el pobre taronger "les ha fabricat", no sé, em fan pena les taronges que estan al terra, en mig d'una ciutat com ara és Barcelona, enmig d'un barri fred... no aspiren a res (a què un gos se'ls hi pixi a sobre???).

Si segueixes mirant al teu entorn, potser trobes gats que dubten.

O estrelles que un dia van sortir del mar buscant una nova vida però que no la van trobar i que mai més van retrobar-se amb la seva família...

Entre la nostàlgia i la tristesa, la línia és tant fina que a vegades no la sabem diferenciar.

Jo m'aferro molt a un passat no existent i aquesta nostàlgia em provoca tristesa. Però no tota nostàlgia es tristesa ni tota tristesa prové de la nostàlgia....

Bé, que la vida s'ha de viure. Fàcil dir-ho, difícil complir-ho. Però ens hem d'esforçar per aprofitar els minuts i intentar fer d'aquest món un món millor. Per petites que siguin les accions.

I com vaig llegir fa temps, no podem afegir més temps a la vida però si més vida al temps. 

No ho oblideu mai!

"Avi, et trauré d'aquí" (Sense ficció)

Indignació i ràbia, això és el sentiment compartit que tenim la majoria després de veure el reportatge que van emetre ahir a Tv3 en el marc del programa "Sense ficció" (ja n'he parlat algun cop: documentals de bona qualitat setmanalment!)

El Valle de los Caídos és una merda. 

Com deien a twitter (#etTrauré, trending topic), us imagineu que a 60 km de Berlín hi hagués Hitler enterrat i amb gitanos i jueus enterrats al seu costadet sota una gran creu (gamada)?

Al Valle de los Caídos passa el mateix. 

Situat a la Serrra de Guadarrama (San Lorenzo del Escorial) es tracta d'un mausoleu titànic que es va construïr amb la mà de presoners republicans de la Guerra Civil espanyola. De fet, molts van perdre-hi la vida a causa de les pèsimes condicions de treball...

Van trigar 18 anys en tenir-lo acabat, i en destaca sobretot una enorme creu que segons van dir al programa, és la més gran del món (O_O) (150 metres d'alçada segons apunta la Viquipèdia).

Al VALLE hi ha enterrat Franco. Un dictador feixista com tothom sap. Però, no només això! van voler posar-hi els cadàvers dels morts per Espanya i com que no n'hi havia prous (el lloc és enorme) doncs van començar a posar-hi cossos dels vençuts... I quan van començar a topar amb negatives (feia 20 anys de la guerra), van "robar" cadàvers arreu d'Espanya i de qualsevol manera els transportàven en camions i els posaven per allà.

El reportage va per aquells familiars que volen treure els seus familiars d'allà. Alguns no se'n van enterar fins fa ben poc.

El títol vé de la promesa de Joan Pinyol, nét d'un republicà que va ser exhumat i reenviat al Valle sense consentiment ni coneixement dels seus familiars (ES QUE ÉS MOLT FORT, eh!).

Han d'estar enterrats amb el seu enemic? amb qui els va matar? Caídos por Dios y por España?

I que consti que, en aquest cas, el problema afecta a moltíssimes famílies (per tant no estic fent un entrada catalanista i independentista) i són molts familiars d'arreu de les comiunitats autònomes que lluiten dia si i dia també per treure el cos d'aquell familiar que involuntàriament reposa a la Vall.

Testimonis colpidors i imatges brutals d'una part de la història que el gobierno actual sembla que ja li està bé i que diu que no cal remenar el passat,,, parlant clar, són uns fills de puta.

Al reportatge sortia com, cada 20 de novembre, feixistes es reuneixen allà per exaltar la figura del general dictador (per sort hi ha gent dels dos bàndols). Sorprenent el fet que al vídeo s'hi veien nens cantant Cara al sol (vídeo 2010 o així).

Ah! Interessant també destactar que als inicis de la democràcia i sense saber ben bé la clau de l'éxit, 133 morts d'un poble de Navarra van poder tornar al seu poble i enterrats on els hi correspon. La lluita no està perduda. Hi ha esperança.

I una frase llegida a twitter, també:

"Hem de treure els cossos dels nostres morts de El Valle de los Caídos i els nostres vius d'Espanya" (@CalDirHo)

Tenim més pressa que mai.

PODEU VEURE EL REPORTATGE 

AL BLOG DE SENSE FICCIÓ

[Marcapáginas] Sorteo 110

Hola!

Sigo con la tónica "sin tiempo"... ya no sé qué debo, pero sé que debo miles de correos, envíos, respuestas.... pero con la semana santa espero ponerme al día... O_O. Todo esta registrado, nadie se quedará sin sus punts prometidos! palabra! Si tengo los del dia de la dona apunto para mandar!

Los que me preguntabais la semana pasada por los marcapáginas de Barcelona: lo siento, no sé donde se consiguen :-( si algun día los veo, os lo diré...!

Bueno... vamos allá!

Este fin de semana he estado en unas jornadas de cómics y autoedición (KBOOM)... y había marcapáginas!

 

Y encontré otros modelos. Cómo éstos, que los tengo dobles y así me sirven para sortear :)

Espero que os gusten. Mucha suerte!
AH! la ganadora del sorteo anterior (Nespresso) es REMEI. Felicitats!

Nova biblioteca a Cornellà

Dissabte van inaugurar una nova biblioteca a Cornellà. Hi vaig anar :-)

És la tercera biblioteca que hi ha a Cornellà, i està al barri de Sant Ildefons (fàcil d'arribar-hi, línia blava de metro i quan surts, caminar uns 5 minuts). Ara que hi penso, la biblioteca no té el nom de ningú (vull dir, que podria dir-se, Biblioteca Ramon nosequé, o alguna cosa així, però no, crec que es diu biblioteca Sant Ildefons i ja està. O potser m'equivoco O_O) 

La biblio està a prop del mercat municipal i ocupa 1.739,5 metres quadrats. Es separa en dos pisos: la planta a peu de carrer i la planta -1.

La planta a peu de carrer és la de més "soroll", ja que és on hi ha la sala infantil, la premsa, els materials audiovisuals i un taulell de préstec e-n-o-r-m-e.

La sala infantil és xula. Està just quan entres a mà esquerra (així els nens queden aïllats i el soroll no va gaire més enllà, haha). Mireu, una foto de la zona (d'una part):

Al pis menys 1 hi ha les novel·les i tauletes per llegir o treballar amb calma (diu El Periódico que són 140 punts de lectura: no els vaig comptar, però m'ho crec, jeje). :-)

Els cartellets per ubicar les coses són ben bonics:

Que més... ah! Té moltíssima llum, ja que quan entres, la part esquerra no té edificis veïns i com que dóna a una carretera doncs no hi ha obstacles i la llum del sol arriba directament a il·luminar la sala. Està molt bé. I també hi ha una sala d'actes. Com que vaig anar amb una amiga que coneixia a la directora, ens va poder ensenyar la sala d'actes i algunes coses més :)

Una foto de la sala d'actes:

A Bauen blog de biblioteques i arquitectura hi he llegit que la biblioteca comparteix edicifi amb l'Auditori ("Centre Cultural Sant Ildefons") i que l'obra és de l'equip d'arquitectes Brullet de Luna Arquitectes. El barri té un passat obrer molt important amb molta lluita social i veïnal molt activa cap als anys 60 i 70, i per això un dels temes de la biblioteca és "Moviments socials i societat civil".

Resumint: sempre és bona notícia que obrin biblioteques :D

Bibliotecaris de paper, núm. 63

Després d'un cap de setmana massa ple de coses (acabar làmines per entregar a la classe d'il·lustració d'avui, jornades de còmic i autoedició (KBOOM), Kosmòpolis al CCCB, inauguració de la biblioteca de Cornellà......... O_O) Dooooncs surt publicat el número 63 de Bibliotecaris de paper. Esperem que us agradi.

No us fieu mai dels qui us ofereixen begudes gratis... :)

Podeu llegir-lo aquí!

Kosmopolis13

Aquests dies està sent el Kosmopolis a Barcelona (al CCCB). És la festa de la literatura... fan coses de llibres, d'editors, de biblioteques, autors, còmics... una mica de tot. Activitats de pagament i d'altres gratis. Val bastant la pena, s'ofereixen un munt de coses! Mireu el programa!

Va començar dijous i demà ja és l'últim dia (espero anar a alguna activitat més). Avui he anat a "De l'autor al lector: el sector del llibre davant el repte digital", activitat de BookCamp. Ha sigut només una horeta. Anava a càrec de Silvia Clemares, de Kobo Inc. (--> Kobo és una plataforma de lectura digital).

Ha sigut una exposició de continguts molt breu on bàsicament ha parlat del canvi que hi ha actualment al mercat editorial i de les possibilitats que ofereixen aquests nous formats (col·laboracions per a fer obres on hi participen il·lustradors, autors, fotògrafs, dissenyadors...), i també del canvi en la "cadena": que si abans l'autor parlava amb el seu agent, l'agent amb l'editorial l'editorial amb la llibreria... doncs res, que ara hi ha autors que s'autoediten, que vénen sols per internet, agents que fan plataformes de publicació, editorials que també fan de llibreria... vaja, que el mercat ha canviat molt, i això es reflecteix també en els models de negoci (posant d'exemple "24 symbols", l'spotify dels llibres).

Les intervencions del públic han donat peu a un debat interessant centrat sobretot en la pirateria. La confereciant no ha tret el tema alegant que qui vol fer-ho, ho farà. Entre els assistents, discrepàncies. Gent que pregunta pel valor afegit d'un llibre digital (no el tens físicament, no el pots donar als teus fills, etc), IVA, preu fixes... em quedo amb la reflexió d'un editor que com ben cert apunta, aquest és un país que s'ha acostumat a no pagar per la cultura i que si una persona ja no paga, li és igual si el llibre està a un euro: si el pot aconseguir gratis, probablament siguin pocs els que paguin aquest euro. I com a mostra, un exemple ben clar: Whatsapp anuncia que serà de pagament i tothom busca alternatives... quan estem parlant de 0,80 cèntims a l'any i estem pagant quotes d'internet mòbil altísimes i tenim móbils caríssims. No ho critico, jo també sóc culpable de baixar-me coses de tant en tant. És simplement un petit resum del que s'ha dit a la sala.

Podeu seguir les conferències a twitter amb el hashtag #k13

Los ignorantes: Relato de una iniciación cruzada (Étienne Davodeau)

(Ressenya copiada de BiblogTecarios, on vaig publicar ahir)

-------------------------------------------------

Étienne Davodeau es un autor de cómic que no sabe casi nada del mundo del vino. 

Richard Leroy es un viticultor que casi no ha leído cómics. 

Pero los dos están rebosantes de buena voluntad y de curiosidad. ¿Por qué alguien decide consagrar su vida a dibujar cómics o a producir vino? ¿Cómo y para quién se hacen? 

Para responder a estas preguntas, durante más de un año Étienne se ha ido a trabajar a los viñedos y a la bodega de Richard, quien, a su vez, se ha sumergido en el mundo del cómic. 

Han abierto muchas botellas y leído bastantes cómics. Se han paseado en busca de autores y viticultores apasionados por su oficio. 

Étienne Davodeau apuesta a que hay tantas formas de realizar un libro como de producir vino. Constata que ambos tienen ese poder, necesario y precioso, de unir a los seres humanos. 

Los ignorantes nos propone el feliz relato de esta iniciación compartida.

Crítica personal: 

Para empezar, diré que la obra me ha encantado.

Como bien dice la sinopsis (copiada un poco más arriba), “Los ignorantes” nos trae a dos personajes que si bien saben mucho “de lo suyo”, se adentran a un mundo nuevo de la mano del otro, haciendo un equipo perfecto que deriva en el resultado que ahora podemos leer.

Davodeau es dibujante de cómics, y Leroy, viticultor.

La obra transcurre a lo largo de un año. Davodeau lo lleva a la imprenta, a la editorial, a un salón del cómic, a conocer a otros autores… pero sobretodo le ofrece muchas lecturas, para que vaya viendo estilos y se vaya forjando una opinión. Por su parte, Leroy invita al dibujante a trabajar en sus viñedos, a visitar fabricantes de barricas, a conocer otros vinos, a aprender a valorarlos, etc.

Juntos descubren que el trabajo que hacen no es tan diferente: mimar lo que quieres para que llegue con la máxima calidad a tu público.

Leyendo este tipo de obras nos damos cuenta de que en la mayoría de cosas somos ignorantes. Es completamente normal, no podemos saber de todo. La mayoría de lectores de este blog seguro que podrían catalogar un libro, pero no arreglar el motor de un coche (me imagino obras parecidas a esta, como si fuera una colección!). La verdad es que la unión de vinos y cómics no es casual: son mercados potenciales en Francia (origen de la obra).

El mayor gancho del cómic es la sencillez de los protagonistas con su afán de aprender cosas nuevas, ya que con ello arrastran a los lectores. Yo la verdad es que no tengo ni idea de vinos (creo que no sabría distinguir una gran reserva de  1968 de un tetrabrik) y con la lectura he podido profundizar en el tema un poco más. De hecho, proporcionalmente salen más viñas que cómics. Yo creo que es una obra que puede gustar a mucha gente, se aprende mucho: Leroy trabaja meticulosamente en sus tierras, todo lo que puede lo hace manual, se preocupa por la tierra y evita al máximo los productos alterantes. Como dice en alguna página, prefiere poca cantidad pero con la máxima calidad posible.

Respecto al trazo y al diseño, nada que criticar: edición perfecta a la que se le suma un dibujo claro, detallista y realista en blanco, negro y muchos grises.

Ah! Y por cierto, hay un detalle que me ha encantado: al final del libro hay una lista BEBIDO/LEÍDO con las referencias de todos los vinos y todas las obras que se mencionan en el libro y que han servido para que tanto el uno como el otro conozcan mejor el mundo de su compañero.

Conociendo al autor: 

Étienne Davodeau publicó su primera obra en 1992, “El hombre al que no gustaban los árboles”, y desde entonces combinó álbumes para público infantil y novelas gráficas de tono más realista para un público más adulto.

A partir de 2005 empezó a ganar importantes premios alrededor de su obra “Les mauvaises gens” (La mala gente). Entre ellos, el Premio al Mejor Guión y el Premio del Público en el Festival International de la Bande Dessinée de Angoulême, el festival más importante del mundo en este genero.

Para esta obra, tal como se dice aquí, se ve que la elección del viticultor fue un poco al azar, puesto que otras profesiones también le interesaban –siempre y cuando hubiera implicación en el producto-.

Podeis encontrar más información en la web personal del autor.

[Marcapáginas] Sorteo 109

Hola!

Hoy seré más breve... (voy de **** culo :D).

Aunque esta semana no hubo encuentro, resulta que fui a unas jornadas de bibliotecas escolares y me encontré a gente que hacía tiempo que no veía. Y voilà! traían marcapáginas para darme ^^!!!

Os muestro sólo un par de cosas:

- Un dúo (no los busco especialmente, pero este de bibliotecas me hizo mucha gracia!!!)

- Y los siguientes son de cosas de Barcelona :-) Me encantan también. Bueno, ¡todos los marcapáginas del mundo me gustan! ^_^

Y rápidamente, vamos al sorteo.

 Sólo voy a sortear tres esta vez (hay crisi hasta en ésto, lo siento). Son del Nespresso... os habéis fijado que hay muchos? Tengo solo cinco o seis. 

Voy a sortear tres que tengo repetidos: corresponen a los números #14 #17 i #19 :-)

Bueno, y sabeis que? La ganadora es BRUIXA! yo creo que es una señal.... una señal milanesa... jeje. Y por supuesto, todos los participantes que así lo han expresado, se llevan un marcapáginas de la "colección eli" :-)

Para que os hagáis a la idea de como es, se trata de un "recorte" del cartel que presenté para el concurso del día de la mujer (aquí sale). He cortado la parte de las tres mujeres y al lado pone, 8 de marzo :)

Feliz semana!

Un parell de còmics per començar la setmana

Últimes lectures (gràcies per existir, biblioteca ;-D)

Shortcomings (Adrian Tomine)

Shortcomings és una història de dos japonesos que que viuen a Estats Units (de fet han crescut allà). És una història que ens parla de la monotonia de la parella i de tòpics i esterotips, està molt ben narrada i gràficament està molt bé, amb un dibuix senzill i precís. 

Els protagonistes són en Ben i la Miko. Els dos es dediquen al cinema d'una manera o altre: ell dirigeix una sala de cinema i ella està molt vinculada al cinema independent. A les primeres pàgines ja veiem que la relació no funciona bé: ella no suporta gaire que les fantasies sexuals d'ell siguin amb noies blanques, i ell no para de dir que ella ha canviat i ja no és la de sempre. I és quan ella decideix passar una petita temporada a Nova York quan comença realment la història, en la qual el protagonisme es centra bàsicament en ell i la seva relació d'amistat amb l'Alice, coreana lesbiana. 

¿Me seguirás queriendo si mojo la cama? (Liz Prince)

Aquesta obra és un encant :-)

Són petites tires d'humor "tendre" (o no) entre una parella enamorada. Petites situacions domèstiques, el dia a dia. 

La majoria són petits detalls de la vida en parella que arranquen somriures. És un còmic curtet (me'l vaig llegir en el que dura el trajecte de metro des de casa meva a la feina) i per això trobo que amb més motiu us el recomano. No es triga res en llegir-lo! :)

A més, el que més m'encanta és el tipus de dibuix: simple, divertit, sense acabar de definir. 

Bé, resumint. Les dues m'han agradat molt (més la segona, pel tipus de dibuix, per la senzillesa del que explica... és més mono). :-)

La peli del diumenge: Four rooms / Hairspray / Monsieur Bagtinole

Diverses pelis aquesta setmana (la veritat és que des de que tinc tele veig més pelis: portava anys sense tele i ara només l'utilitzo bàsicament per veure les pelis que fan a la tele als diferents canals -sobretot al Paramount- i les polseres vermelles, hehe).

Avui en comentaré tres:

Four rooms (varis directors) 

Aquesta pel·lícula és una anada d'olla :P 

És una peli dividida en quatre parts, amb la particularitat que cadascuna està dirigida per un director diferent: Allison Anders, Alexandre Rockwell, Robert Rodriguez i Quentin Tarantino.

L'acció es desenvolupa la nit de cap d'any en un hotel. El protagonista és el "botones" i al llarg de la nit el criden des de quatre habitacions diferents.

A la primera es troba a unes bruixes amb poders que volen ressucitar una amiga morta. A la segona, un pirat amb una pistola. A la tercera (per mi, la millor) uns mafiosos que surten de festa i deixen els seus fills sols a l'hotel a càrrec del pobre tio. La darrera, tancant la peli, és la del Tarantino i va d'una aposta... :-)

Lo dicho, una anada d'olla. Distreta, però poc més...

Hairspray (Adam Shankman)

Hairspray és xula! és una peli musical del 2007 basada en un musical de Broadway. Feia temps que la volia veure però no havia tingut l'ocasió. És aquella peli on el John Travolta fa de protagonista femenina, sabeu?

La peli està ambientada als anys 60, en plena época de segregació racial. La noia protagonista vol fer-se un lloc al món musical i es topa amb diversos problemes a mesura que avança la trama. A més la protagonista està "rodoneta" i tot plegat és una peli positiva a favor de ser tu mateix, de lluitar pel que vols, per les igualtats, per la música, per ser feliç. És ben maca, sí!

Monsieur Bagtinole (Gérard Jugnot)

 I finalment Monsieur Bagtinole, sobre segona guerra mundial i jueus, en aquest cas des d'un punt de vista no tant gastat (ocupació francesa).

Sense ser molt profunda, ens explica l'història d'un xarcuter (el protagonista també de "Les choristes") que de cop es troba amb la responsabilitat, a contracor, de fer-se càrrec d'un nano jueu. "Gràcies" als contactes de la parella de la seva filla, es converteix en proveidor de l'exèrcit alemany i cada cop li resulta més complicat amagar el nano. 

Tot i així no és una pel·lícula de patiment i acaba bé (és suau).

8 de març - Dia Internacional de les Dones

Avui és el dia de les dones!

L'Escola de la dona, on faig il·lustració, va proposar un concurs.
El cartell guanyador ha sigut aquest:

No trobo el nom de l'autor!

I de pas aprofito per mostrar-vos la meva humil aportació XD

El fons verd, en realitat, va ser un invent fracassat. Volia fer una altra cosa però va ser un xou pinturesc.... jaja. Però bueno, de tot se n'apèn :-)

lema: Sumant talent

A la web podeu veure les 50 obres participants! Doneu-li un cop d'ull, n'hi ha de xulíssimes!

5es Jornades de Biblioteques escolars

Ahir i abans d'ahir vaig anar a les cinquenes jornades de biblioteques escolars (tal com vaig fer al 2009). 

Quan vaig arribar a casa pel vespre em vaig posar a fer el resum... però en comptes de fer-lo per al meu blog l'he publicat a Bibliogtecarios, el blog on col·laboro de tant en tant. Com que també vull tenir-lo al meu blog, faig un copiar-pegar descarat i listos ;-)

------------------------------

Los días 5 y 6 de marzo de este mes se han celebrado en Barcelona las quintas Jornadas de bibliotecas escolares, organizadas por el Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya (COBDC), la Facultat de Biblioteconomia i Documentació (UB) y el grupo BESCOLAR.

Esta quinta edición (la cuarta fue en 2009) se ha centrado en explicar las diferentes colaboraciones existentes, la creación de redes y nuevos programas, ofertas de formación especializada, publicación de unas directrices… en definitiva, la consolidación poco a poco de estas bibliotecas tan necesarias hoy en día y que sin embargo muchas veces son infravaloradas.

Las jornadas se han dividido en un día y medio y se han celebrado en la Facultad de Biblioteconomía y Documentación de la Universidad de Barcelona.

 

Fue Inés Miret quien inició el evento, presentándonos un estudio que se ha realizado entre el 2005 y el 2011. Conocer los datos para actuar en consecuencia. Aquí algunos datos aleatorios que se mencionaron:

• El 50% de las bibliotecas escolares no dispone de conexión a Internet
• El 23% tiene web propia (por tanto 77% no…)
• El 70% de los responsables, tiene menos de media hora al día para dedicarse a ello
• Sólo el 20% de alumnos citan la fuente de información, y sólo el 20% constatan que la información sea verídica
• El 37% de bibliotecas escolares se relaciona con la biblioteca pública

Etc. Resumiendo, cada vez están mejor gestionadas, pero aún hay mucho por hacer! Hay cada vez más gente preparada pero menos horas para dedicarse…

El segundo acto de la tarde fue una mesa redonda: “Redes y servicios de soporte a las bibliotecas escolares”, en la que participaron siete personas (aquí os dejo en enlace del programa con la información de los ponentes).

Se presentaron diferentes experiencias, como la Red de Bibliotecas escolares del Instituto Municipal de Educación de Barcelona o el proyecto Bdpuntedu; entre otras. Quisiera destacar una frase de Àlex Cosials, moderador de la mesa: “Todos juntos vamos más lentos, pero llegamos más lejos”.

El segundo día empezó con Immaculada Vellosillo, que presentó “Una herramienta para la evaluación de la biblioteca: bibliotecas escolares entre interrogantes”. En esta ocasión también se remarcó la importancia de la evaluación para mejorar. Y para evaluar bien hay que documentarse bien. La herramienta de análisis se divide en seis apartados: dimensiones (análisis del contexto, procesos, situación de partida…), indicadores (con el problema de la ausencia de estándares), niveles de logro, preguntas guía, medios para recabar información y la planificación de mejoras (acciones, plazos…).

Seguido a su intervención se presentaron dos experiencias más:

• Competencia informacional y biblioteca escolar. Reflexiones y propuestas del grupo Bibliomèdia, que recogen experiencias de colaboración biblioteca + TIC centrado en competencias informacionales y las publican en su web.  
• Abriendo paso al futuro: las bibliotecas escolares 2.0 en la red. Resultados del grupo de trabajo del Departament d’Ensenyament, dónde se ha hablado de cómo las bibliotecas escolares están en la web 2.0, incluyendo una encuesta de autodiagnosis para valorar si nuestra biblioteca es o no es 2.0 (20 preguntas).

Después de la (rica y completa) pausa café, los asistentes podían escoger entre varias actividades. Las primeras sobre experiencias de bibliotecas escolares en el ámbito de la competencia informacional, y después entre varias experiencias de biblioteca escolar 2.0.

Finalmente, la tarde se dividió en tres partes.

1. Presentación de las directrices para biblioteca escolar(Directrius i estàndards per a les biblioteques dels centres educatius de Catalunya). Las directrices son recomendaciones y como todos sabemos, hay crisis para poder cumplirlo todo. Pero al menos si hay un camino claro a seguir ya se tiene mucho hecho. En las directrices se habla de la misión, del espacio físico, de la colección, del personal… como ha dicho Cecília Lladó (coordinadora del programa “puntedu” del Departament d’Ensenyament) “es vital disponer de estándares  para medir y planificar”.

2. Actuaciones de impulso a la lectura, donde Imma Canal y Pere Mayans nos presentaron las diferentes propuestas para impulsar la lectura, como la creación de un portafolio para poder llevar el seguimiento de todas las lecturas y los diferentes sentimientos generados con ellas (entre otros).

3. Finalmente la conferencia de clausura corrió a cargo de Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes. Borràs, con entusiasmo pegadizo, mostró diferentes formas de potenciar los hábitos lectores y el importante papel que juega la biblioteca escolar en todo ello.

Sé que me he dejado cosas... pero si queréis más información podéis visitar la web de las jornadas, donde muy pronto estarán colgados los materiales!