La peli del diumenge: The Neverending Story (Wolfgang Petersen)

Per fi he tornat a veure la Historia Interminable! Feia segles que ho tenia pendent.... o sigui que vaig anar al FNAC, me la vaig comprar i aquest cap de setmana de pluja l'he visualitzat novament. Quins records!

Està basada en la novel·la de Michael Ende. És una vergonya que, sent tant fan de la pel·lícula i agradant-me tant llegir.... hagi de reconèixer que mai he llegit el llibre. Però això ho arreglaré abans de que s'acabi l'any, paraula!

De què va? Bé... queda algú en aquest món que no hagi vist mai aquesta pel·lícula mítica dels 80? si és així us en faré 5 cèntims: Bastian és un nen que un dia agafa un llibre i comença a llegir-lo... tot i que aviat comença a notar que existeix una estranya relació entre el llibre i ell mateix... una mena de vincle. Per altra banda, hi ha el "Reino de Fantasia", un lloc imaginari on una poderosa "NADA" ho està destruint tot i està fent desaparèixer el regne... I és aquí quan ATREYU, el jove guerrer de les "llanuras", ha de recòrrer tot el regne en busca d'alguna cosa que pugui salvar tot aquest desastre (a petició de la "emperatriz infantil").

És una peli dels 80 amb una gran quantitat d'efectes especials, i clar, el pas del temps fa mal. Algunes coses es veuen molt falses jejeje. Però bé, desprèn aquell aire retro que mola.. (els 80 molen).

Amb aquesta visualització adulta penso coses com, per exemple, en quina mena d'escola podríen existir unes GOLFES com les de l'escola d'en Bastian. Les teniu presents? es de peli de terror total! i una altra cosa és que el pobre Atreyu sempre va vestit amb la mateixa roba i descalç, jo no sé com aguanta tant estoicament quan passa per zones de forta tempesta i neu... :-)

Jo he de reconèixer que tenia la pel·lícula en la memòria i ho recordava quasi tot (fins i tot diàlegs, frases...la mítica "Me gustan los niños!" "... Para merendar???") però el que no tenia és una connexió clara de les escenes... i ara ja sí. Sobretot els gnomos del Oráculo del Sur, que no recordava massa bé en quin moment anava cap allà. Per cert, per si no ho sabíeu (o no hi havíeu caigut), el nom del gup musical VETUSTA MORLA vé de la pel·lícula.

Vetusta significa vella ("extremadamente vieja, anticuada". RAE). I la Morla de la pel·lícula té milers i milers d'anys. Li diuen "La vieja Morla". I evidentment, cal dir i cal recordar que el moment més trist de la pel·lícula (SPOILER) és quan l'Atrax, el cavall de l'Atreyu, s'enfonsa al pantà de la tristesa. És un moment súper trist...

Tot i així el missatge de la pel·lícula m'encanta: fer crèixer els nostres somnis perquè no desaparegui mai el regne de Fantasia. Recordeu, humans! Fantasia no té fronteres, són els nostres somnis i esperances la que la fan crèixer! "Las personas sin sueños son fáciles de dominar. Quién tiene el dominio tiene el poder".

Per últim, no podria deixar de fer aquesta ressenya sense mencionar la GRAN BSO que ens ha acompanyat tots aquests anys. La mítica i la que tothom coneix, la principal (qui digui que no l'ha sentit mai, menteix) canta un tal Limahl. Com no, és AQUESTA.

Tot i que a mi, personalment, m'agrada molt més la seva principal cançó instrumental. Aquí us la deixo!!!!. Tot i que tota la BSO de la peli és molt encertada i cada peça hi queda molt bé (les de misteri, etc).

Per acabar, una frase que la Emperatriz infantil li diu a l'Atreyu abans de partir:

No te rindas nunca y la suerte te acompañará siempre!

Restaurant de la setmana: Robert de Nola

Avui una ressenya una mica diferent ^^U

L'altre dia vaig anar al restaurant Robert de Nola (Caldes de Montbui) per un casament.

Sóc una mica especial amb el menjar, no m'agrada quasi res XD ...Quan vaig a restaurants i puc triar de carta, fantàstic. Ara bé, els casaments i actes similars em posen dels nervis perquè mai sé en que consistirà el menú pactat i penso que passaré gana. Com que normalment hi ha marisc, i no el soporto, opto per fer una mica el rídicul i acollir-me al dret de tota persona a demanar un menú infantil. Prefereixo menjar canalons i pollastre arrebossat amb una bola de gelat de postre que plats sofisticats de noms impronunciables i no poder menjar res i quedar-me amb gana.

Certament podria no haver-ho fet amb aquest restaurant perquè el que van servir als meus companys de taula tenia molt bona pinta i segurament m'ho hagués menjat tot o quasi tot. Però ante la duda.... menú infantil no falla mai. :-)

Dit això, no té massa sentit que faci una crònica del restaurant basant-me en la part gastronòmica, perquè el meu menú infantil estava molt bo, però ja m'enteneu. I segur que buscant per internet podreu trobar gent que en parli ;) De fet n'he vist molt bones crítiques.

Ara bé, si que puc explicar com era el restaurant, això sí.

El restaurant no està ben bé al centre del poble. No sé si molt lluny del nucli urbà però diria que no. El cas és que com que anàvem en cotxe no em vaig fixar gaire. Potser 5 minuts de cotxe, no res. De fet el restaurant no té pàrquing propi pel que vaig veure, però just al carrer hi ha bastant de lloc. També cal dir que al davant del restaurant no hi ha res, és un lloc tranquil:

Com que no vaig veure la carta ni els preus no posaré la part final on poso puntuacions. Però el restaurant mereix bona nota, perquè és agradable, la presentació dels plats és maca i els cambrers estan molt atents.

Com a conclusió puc dir que hi he de tornar i fer les coses bé. Segur que no m'equivoco :-)

Ah, i per cert! El nom es deu al cuiner del rei Ferran de Nàpols, autor del llibre del Coch (llibre del cuiner) que resulta que és un gran text culinari català de l'època medieval i que va ser molt important en aquella época, no només aquí sinó arreu del mediterrani. Fins i tot va ser traduït. Es veu que es un gran tractat on per primera vegada s'hi van recollir receptes provençals, italianes, catalanes, etc.) (això he llegit a la web del restaurant).

La Sagrada Família (per dins)

No cal que expliqui res de la Sagrada Família perquè s'enten que tothom ja sap el què és :-)

Doncs bé. Jo vaig anar a la Sagrada Família fa uns quants anys amb una amiga que venia de fora. En aquell moment no hi havia el que hi ha ara però vam poder pujar a les torres i tenir una perspectiva maca de la ciutat i del "sostre" del temple.

Però no havia vist la part nova. Ho tenia pendent.

És per això que els ulls se'm van il·luminar quan vaig veure que, pel motiu de ser la festa major -La Mercè-, doncs feien portes obertes.

Sí que és cert que de tant en tant hi ha portes obertes (un cap de setmana a l'any?) però s'omple de mala manera. I jo no suporto fer cues, sóc molt impacient per algunes coses! O sigui que em va fer encara més il·lusió quan vaig veure que s'havia de reservar dia i hora.

Visca els tres Reis que porten regals a tota la gent!

Dit i fet, vaig reservar per dissabte a les 16h.

Quan vaig arribar vaig tenir un disgust: la cua era imensa i amb una gran quantitat de persones. PERÒ, ole per l'organització, a les 16.10 ja estàvem tots a dins.

La càmara de fotos quasi que m'anava sola. Quina preciositat....

No és qüestió de ser o no cristià. És art. Art pur i dur. Què gran! 

Entra llum per tots costats. Normalment les esglèsies són llocs foscos... il·luminats amb espelmetes o llums de poca intrusió. Però la Sagrada Família és un festival de llum natural!

Els vitralls de colors, la llum del carrer que es filtra, el color blanc present en les columnes i terra de la basílica... Et sents molt petitet quan estàs allà dins.

Les obres estan previstes per ser acabades al 2026. Es financia a través de donacions (ara encara? no ho sé). El cas és que segons diu la Wikipèdia, durant un temps van parar les obres per falta de recursos econòmics. Ara no, clar, ara rep taaaaantes visites que deu anar molt sobrada :-)

De fet, segons la mateixa entrada de la Wikipedia, des de l'any 2004 és el monument més visitat d'Espanya, inclús més que el Prado i l'Alhambra de Granada.

1882-2026 Molts ants junts

Dins hi ha un vídeo on van sortitn els progressos que s'han anat fent en la seva construcció. Pell de gallina :-) (sóc molt fan).

Més fotos:

Val la pena visitar-la! :-)

La insólita amargura del pastel de limón (Aimee Bender)

Aquest llibre és estrany. Però passa bé.

M'agrada llegir diversos llibres a la vegada (és com seguir diverses sèries a la vegada) però aquest ha sigut ràpid, és llegeix a bon ritme i no es fa gens feixuc. A vegades una mica lent pel tipus de història, però al ser capítols curts no dóna la sensació de rotllo.

Deia que és estrany perquè és una novel·la molt normal, de gent en principi normal amb una vida en principi normal. Fins aquí seria una història simple d'una família i el pas dels anys (sense entrar en massa detall). Ara bé, el que sorprèn és el do que té la nena: pot saber els sentiments de les persones només provant el menjar que fan.

Al llarg del llibre descobreixes que ella no és l'única de la família que té "alguna cosa estranya"... però no entren en massa detall. Veiem un germà estrany amb un estrany desenllaç i un pare amb por als hospitals però sense fer res per evitar-ho. Confesso que alguns detalls m'haguessin agradat més desenvolupats... és queda curta en alguns aspectes, però suposo que també n'és la gràcia.

El cas és que t'atrapa. Vols saber més. 

La pregunta és: el recomanaria? sí, segurament sí. Sí perquè és especial, és un llibre diferent a la resta i a més el podeu llegir força ràpid. Mentre llegiu potser pensareu que realment no us està dient res.. però és que és així. És molt quotidià. PERÒ en realitat clar, tot gira al voltant de la capacitat de la noia per superar això que li passa i la relació amb el seu entorn. I per cert, (per si algú ja l'ha llegit) vaig haver de rellegir el tros on s'explica "lo del germà". Suposo que els lectors ens quedem tant bocabadats com la pròpia nena...

Bé, com és habitual, copiaré un paràgraf on es menciona una biblioteca. M'agrada fer-ho per fer una mena de seguiment de la visibilitat de les biblioteques en els llibres ijijijiji

"Me pasé el resto de la tard en la alfombra verde de la biblioteca, leyendo libros con ilustraciones de animales para ver si se me pasaba el malestar"

No diu res més. M'imagino aquesta biblioteca... amb una gran finestra i llum natural (ah, cal especificar que es tracta de la biblioteca de l'escola) :-)

[Marcapáginas] Sorteo 85. La Mercè i más

Hola gente!

Ya estamos por aquí una semana más. ¿Todo bien?

Ayer fue fiesta en Barcelona: La Mercè. Centenares de actividades y personas han llenado las calles este fin de semana! Pero vamos a lo que nos interesa los martes: los marcapáginas.

En plaza Catalunya había la "Mostra d'entitats" y conseguí éstos:

¿Alguien consiguió más?

 También me pasé por la Fira del llibre d'ocasió antic i modern, pero no hubo manera de encontrar el marcapáginas. Si alguien lo tiene que me lo guarde, porfavor :-)

Y bueno, como ya dije, he vuelto poco a poco a los intercambios. Éstos son algunos que se han incorporado recientemente a la colección:

Son faros, de 2004. Quizá haya más, pero sólo tengo éstos tres. Son bonitos, me recuerdan a unos de matemáticas que puse hace ya meses.

Éstos que siguen son rusos. No hay fecha pero parecen de los 80. La tercera imagen es como un sobre y los tres primeros van dentro. No sé si alguien podría dar más datos. Son como de tela...

Y finalmente también destacaré estos dos: 

Porque tienen una semilla para plantar! :) [Son de la Associació pro-fundació ARCE]

Y ahora pasamos al sorteo.

El ganador de los marcapáginas de la semana pasada es CARLOS VIDAL, o sea que felicidades! Y esta semana hay un sorteo chulo (bueno, un poco más de lo habitual quiero decir) :-)

Son éstos:

Son marcapáginas-diccionario: "Terminologia de serveis socials". 

Ignoro si hay más, aunque tiene toda la pinta. Bueno, de hecho si, hay más, porque detrás llevan un número y se vé claramente que faltan algunos. Pero bueno... no hay solución posible. Ah! i son antiguos, eh! Porque pone "Departament de Benestar i Família". Con el Govern de ahora se llama "Benestar Social i Família", y con el tripartit "Acció Social i Ciutadania", o sea que echad cuentas.

Para participar ya sabéis, dejad un comentario y esperad que la suerte recaiga en vosotros :)

Feliz semana!

La Mercè

Avui és La Mercè, festa major de Barcelona. És un no parar... Barcelona és massa gran i hi ha massa gent :-) però és fantàstic que tothom gaudeixi de la festa.

Porto dos dies que no paro massa per casa però us deixo amb alguna foto. La resta de coses ja les niré posant... sobretot vull destacar tres coses: la visita a l'interior de la Sagrada Família, un circ que van fer a Montjuic i l'estrena de la coral asiàtica. Però tot al seu temps. De moment 4 fotos:

Les primeres corresponen a la mostra de dracs i cosetes que feien a l'Ajuntament.

No els hi vaig fer fotos a tots, però justament aquest segon em va fer gràcia perque és el del Clot (TOLC, la bèstia del Clot). Ara sóc del Clot! o sigui que em vaig adaptant a l'entorn :-)

I les dues fotos següents són de la façana de l'Ajuntament.

Fan allò de les projeccions (ja en vaig parlar un dia i amb més fotos). La d'aquest any era més fluixeta, però bé, sorprèn igualment!

Bona festa major, barcelonins i barcelonines!

Diumenge de cine: Nannerl, la hermana de Mozart (René Féret)

Tenia aquesta peli pendent des de fa bastant de temps. Un dia vaig llegir per alguna banda la història de la germana de Mozart i llegint per aquí i per allà vaig veure que hi havia una pel·li.

Nannerl (en realitat Maria Anna Walburga Ignatia Mozart) va ser una pobre desgraciada.

Era la germana gran de Mozart i tots dos eren genis musicals... però ella per ser dona va caure en l'oblit.

Era una nena prodigi i juntament amb el seu germà prodigi viatjaven per ciutats d'Europa per oferir concerts i demostrar el seu talent. Tocaven davant de reis i nobles, sobretot.

Però quan va arribar a l'edat de tenir marit, va haver de deixar la música. A més, tot i no haver-hi proves, es calcula que ella també va escriure algunes composicions musicals.

És una història trista perque a part de deixar la música, no va poder triar amb qui volia casar-se. Ella es va enamorar d'un tal Franz D'Ippold però el seu parela va casar amb un millonari anomenat Johann Baptist Franz von Berchtold zu Sonnenburg (quins noms tan llargs...!) i a sobre, quan va tenir el primer fill, el seu pare Leopold se'l va emportar per criar-lo ell mateix (el volia convertir en un geni musical).

El cas és que tot això a la peli no surt, ho he llegit a la Wikipedia. El que surt a la peli és una versió lliure de la seva adolescència.

El que té de bo és una fantàstica posada en escena: amb poc presupost s'ha ambientat perfectament la pel·lícula i queda molt real (i curiositat: el director i guionista és el pare de les dues intèrpretes i la seva dona es va ocupar del montatge :D).

El que té de dolent és que quasi tot és fals (o si més no, no hi ha documentació que ho acredititi). Hi ha tres coses, sobretot, que cal destacar com a no reals:

1) Quan passen per un convent i Nannerl es fa amiga de les filles del Rei de França.

2) La relació de Nannerl amb el fill del rei de França

3) Quan la Nannerl decideix separar-se de la família i tornar a París sola per donar classes (mai el seu pare l'haguès deixat fer això!).

Tot i aquestes falses trames argumentals, la peli és entretinguda i demostra molt bé el seu principal objectiu: donar a conèixer la història de la germana de Mozart com a nena prodigi eclipsada.

Restaurant de la setmana: Embat

Embat és un restaurant situat al carrer Mallorca (altura 304).

És un restaurant agradable i tranquil. És relativament nou, ja que van obrir portes l'any 2007, però sembla que malgrat la crisi els hi ha força bé, això és bona senyal :-) El porten tres joves: Cristina Torras, Fidel Puig y Santi Ribés (he llegit que es coneixen d'haver treballat junts a Espai Sucre, un lloc on fa temps que vull provar però no m'acabo d'atrevir).

Els plats donen molta importància al"factor disseny" (que les coses quedin mones al plat, vaja, a això em refereixo jeje). Per exemple, jo vaig demanar un filet amb salsa de no sé que i em van portar això:

Estava boníssim, la veritat. Lo groc de sobre potser n'hi havia massa... però bueno jejejeje. Lo que hi ha sota del filet (que a la foto, per la perspectiva, sembla petit però no ho era pas) és una patata. Estava al punt. :)

L'altra persona va menjar això:

No us puc dir que tal perquè no m'agrada ni lo de sobre ni lo de sota :-P

De primer vam demanar una taula de formatge per compartir. 

Els postres també van estar a l'altura, ja que vaig demanar una... (no recordo el nom!) bueno era un postre de xocolata que combinava textura de pastisset amb interior de xocolata desfeta bullint, però amb una bola de vainilla de gelat. Molt bo!

En definitiva: bon restaurant.

Pàgina web: http://www.restaurantembat.es/

Valoració final: 8

1) Varietat de menú/carta: 7

2) Quantitat de menjar: 8

3) Preu: 7

4) Tracte personal: 9

5) Ambient local: 9

 

 

President, escolta al teu poble!

Ahir el nostre President va anar a Madrid. Rajoy, que no te ni p*** idea de governar un país, li va tancar la porta. Pitjor per ell. Millor per nosaltres. Visca Catalunya lliure! :-)

(imatges Plaça Sant Jaume ahir a les 19 h aprox)

La bufanda de la iaia: BUFANDING!

Atenció a la bona iniciativa de la qual us parlaré avui!

La Fundació "Amics per la Gent Gran" és una entitat que vetlla per a què la gent gran no estigui sola. Fan moltes coses (ara aviat faran una gala al Liceu on intervenen molts artistes) però lo d'avui és proper i amb molt de carinyo: LA BUFANDA DE LA IAIA

Amb el lema "apunta't al moviment bufanding" el que s'intenta és que la gent fagi bufandes i després les posaran a la venta per aconseguir recaptar fons per a la causa de l'entitat i així poder ajudar a moltes més persones soles.

El dia clau és aquest diumenge 23 de setembre. A la Plaça Catalunya monten lo de la fira d'entitats (Festes de la Mercè) i una paradeta és la d'ells. Allà pots deixar la teva bufanda o bé aprendre'n! I per facilitar que la gent ja vagi pillant el truc a això de fer bufandes, han estat fent un parell de tallers a la botiga iFil de Gràcia (una botiga molt mona i amb moltes cosetes xules).

I bueno, amb la Cinta (la noia que treballa amb mi) hem decidit anar-hi. I aquí està la meva bufanda!!! O principi de bufanda. M'he comprat també uns "pals" (agulles) per poder seguir a casa. 

La veritat és que molt bé no m'està quedant... però per ser la primera no passa res... hi estic posant molta voluntat!!!

O sigui que ja sabeu: si voleu portar la vostra bufanda o aprendre'n a fer una amb les vostres pròpies mans, podeu anar aquest diumenge pel matí amb els Amics de la Gent Gran :-)

És per una bona causa!

La maternitat d'Elna: bressol dels exiliats (Assumpta Montellà)

Jo havia sentit a parlar molt poc de la maternitat d'Elna. Fa quasi un any vaig poder gaudir de l'obra de teatre que va fer la companyia Projecte Galilei al SAT! de Sant Andreu (aquí podeu llegir el que vaig dir). A partir de llavors ja en vaig llegir més coses...

Ara ja n'he llegit el llibre i, que dir! quina història... pell de gallina.

La maternitat d'Elna és, tal com diu a la contra del llibre, un dels capítols més dramàtics, tendres i desconeguts de la nostra postguerra.

 Quan va acabar la guerra civil, milers de persones van creuar cap a França. Això va agafar desprevinguts als francesos, que ni es pensaven que serien tants ni volien complicar-se la vida, i per tant, la major part dels catalans i espanyols que creuaven la frontera van anar a parar a uns camps de concentració improvitzats a la platja. Platja! Reixes al nord, reixes a l'est, reixes a l'oest... i el mar. Gana, fred, condicions inhumanes... no cal dir el que tothom ja es pot imaginar.

Però els suissos, neutres i amb vocació d'ajudar, van crear una maternitat i la va dirigir Elisabeth Eidenbenz. 

Les dones a punt de tenir fills ja no havíen de passar el mal tràngol de tenir la criatura a la platja i veure com potser es moria al cap d'unes hores: ho van fer a la maternitat. Un espai neutre en mig de tanta desgràcia... i així va ser com es van salvar 597 infants.

El llibre es divideix en cinc parts:

1) L'èxode republicà, on seguim el testimoni d'unes dones que han de marxar de les seves ciutats per anar a França. 

2) Els camps de concentració francesos, on s'explica amb detall com eren aquells camps i en quines condicions havíen de [sobre]viure.

3) Elisabeth Eidenbenz i la Maternitat, on podem veure la història d'aquesta jove de 25 anys que va tirar endevant un lloc com aquell (nota: l'autora del llibre és historiadora i això forma part de tot el que va trobar fent la tesi, i inclou l'explicació de quan l'autora es va trobar amb la pròpia Elisabeth, ja velleta però amb ganes de que tot això no s'oblidi) (avui en dia ja és morta).

4) La clausura de la maternitat: que va ser principalment causada pels nazis i la segona guerra mundial (la maternitat va funcionar del 39 al 1944)

5) Els nens d'Elna: qui van ser i tres o quatre testimonis de què ha sigut per a ells ser fills de refugiades i haver nascut en un lloc com aquell.

Realment un llibre que t'arriba a l'ànima. MOLT recomanat! (a més, són només 150 pàgines i amb capítols molt estructurats, lectura amena, fotos...)

[Marcapáginas] Sorteo 84. Con las pilas recargadas!

Todo vuelve a la normalidad. Vuelvo a tener internet en casa. Vuelvo a intercambiar. Vulevo a estar al día con los envíos... Esta semana ya os irán llegando los envíos pendientes. Ha sido un verano loco, con vacaciones, cambio de piso... pero ahora todo vuelve al ritmo normal. O sea que a eso vamos. Hoy, entrada cargadita!

El domingo hubo encuentro en el Marés... PERO NO FUI. Lo que se había convertido poco a poco en una pequeña tradición, se rompió! Pero no pasa nada porque el día antes pude ir a la trobada del Gabinete de Coleccionismo Arnaldo Biete. Y oh! tiene una colección envidiosamente envidiosa :-) Nunca había estado allí. ¡Volveré!

Además nos ofreció el puzzle oficial del gabinete:

 Allí pude ponerme un poco al día. Por ejemplo, comprando las dos nuevas colecciones de l'Associació Punts de l'Aigua (St Hilari).Son éstas dos:

Herbolari de Sau

Via Crucis Vivent de Sant Hilari, núm 2.

I gracias  a Jordi y a la Federació de Comerç de la Selva también pude conseguir la colección de Sant Jordi, de la cual hay un marcapáginas de cada pueblo que forma parte de la asociación (Riudarenes, Anglès, Arbúcies, Santa Coloma de Farners... etc!). Muy feliz :-)

 

Por la parte de delante son iguales todos

También hubo tiempo para los intercambios, como estos ocho que encontré (en la caja de Montse, creo!) del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya de la Demarcació de Girona. Los 4 de arriba son del ciclo de conferencias "Emergències" y los 4 de abajo son de presentaciones de libros.

O éste "auto-puzzle" de l'Escola bressol Els petits gegants, que si tienes dos de iguales hacen un bonito puzzle juntando las dos caras.

O éste descubrimiento: el marcapáginas del libro "El sueño de la ciudad" tiene dos versiones: en catalán y en castellano... y alerta porque de una cara son iguales! A más de uno de nos había pasado (a mí la primera).

Pero, leidis and gentelmans, aquí lo que importa supongo que es el sorteo o sea que vamos allá.

Ha habido muy poca participación esta semana.... pero hay ganador, por supuesto! en concreto ganadora: PAULA. Felcidades!

El sorteo de esta semana es "patrocinado". ¡Me explico!  Los marcapáginas que sorteo son una donación de Pere. Espero que os gusten:

Son de la biblioteca Can Butjosa y Can Rajoler, correspondientes al XVI Concurso de marcapáginas, año 2012 y de temática "Hermanos Grimm". Gràcies Pere! :-) 

Si queréis tenerlos en vuestra casa, ya sabéis! dejad un comentario y a ver si hay suerte!

Bibliotecaris de paper: 2n aniversari i número 50!

Estic molt contenta de poder anunciar que Bibliotecaris de paper avui arriba a dues xifres rodones: publiquem el número 50 i a més, celebrem el segon aniversari.

Podeu llegir-lo aquí.

Pluto (Naoki Urasawa)

Aquests dies he estat llegint PLUTO, de Naoki Urasawa.

Vaig anar a la biblioteca a recollir un llibre que havia reservat i em vaig passar per la secció de còmics. Normalment costa trobar una col·lecció sencera, però allà estaven tots junts els 8 volums. Vaig agafar-ne tres (per no carregar 8 volums sense saber si m'agradaria) i els vaig devorar aquella mateixa tarda... i clar, a l'endemà vaig tornar corrents a la biblio per agafar els altres cinc.

 

M'ha agradat molt llegir-los.

La sèrie està basada en el gran Astroboy (Tezuka) (jo mai n'he sigut seguidora però...qui no coneix aquest personatge? una vegada vaig parlar de la peli que van dedicar-li, dolenteta, sí), però entretinguda!. En realitat el protagonista és Gesicht, un altre robot, però el nano absorbeix protagonisme a mesura que avança la història :-)

És una història de robots... però robots humanitzats. Si fossin simplement robots... no m'haguès agaradat. En canvi els robots que surten aquí són com nosaltres. De fet la història es situa en un context on els robots més avançats ja semblen persones i on fins i tot gaudeixen de drets robòtics a l'estil dels drets humans. Però com sempre, hi ha qui els vol eliminar i s'estableix una lluita entre un món d'humans o robots.

Els robots també poden plorar?

No parlaré massa més de l'argument perquè no vull fer spoilers. Només la trama central, que és la mort d'alguns dels robots més importants del món i la investigació del cas a mans de Gesicht.

En fi, m'ha agradat molt, ja ho he dit. I sobretot el tractament dels personatges i un dibuix perfecte. La importància dels sentiments... o ah! sobretot Epsilon, sí, el meu personatge preferit del còmic: Epsilon és un dels robots més importants del món que he comentat... però totalment pacifista, com l'Astroboy. L'Epsilon va fer-se objector quan va esclatar la guerra de la qual es parla a l'obra i s'ha dedicat a cuidar nens orfes... funciona amb energia fotònica i té un gran potencial.

Penso que és un bon homenatge i que la trama és força completa. A més, enganxa! Vamos, que la recomano molt.

Scott Pilgrim (Bryan Lee O'Malley)

Ara fa un any i pico vaig començar a llegir el còmic d’Scott Pilgrim.

Tal com vaig dir en el seu moment, el que em va molar més des del principi era l’estil de dibuix. Són “venteañeros” amb cara i comportament adolescent :-)

Aquest és l'Scott:

Al llarg de 6 volums (dels quals també se n'han fet videojocs i una pel·lícula) l'Scott ha de lluitar contra una sèrie de "novios malvados" per tal de poder obtenir l'amor de la Ramona Flowers, la noia de la seva vida (un mega flechazo).

 

L'autor és Bryan Lee O'Malley. El primer volum va sortir l'any 2004 i l'últim al 2010. En aquest sentit és una sort poder llegir un còmic quan ja han sortit tots els números, ja que haver d'esperar quan una col·lecció és oberta és un pal (és el que passa amb Yotsuba, el meu còmic preferit).

El còmic té moltes referències als videojocs. Per exemple: quan mata els enemics (un per llibre) surt una recompensa, com monedes i coses així. O quan per exemple hi ha un moment que perd la vida però no passa res perquè tenia encara una vida extra... :-)

Les històries no-reals no m'agraden, però aquesta he de confessar que m'ha agradat molt (i això que l'últim exemplar el vaig llegir fa poc perquè a les biblioteques mai el trobava, però gràcies al Toni vaig poder completar la lectura :D).

En fi, un còmic molt amè, entretingut, i molt apte per a tothom; inclús als que penseu que no us poden agradar aquest tipus d'històries.

Per cert, sóc molt fan del Young Neil, un personatge secundari: 

Web: http://www.scottpilgrim.com/