Restaurant de la setmana: Pasta gansa

Sóc molt fan dels llocs de pasta i cada cop que passava pel davant d'aquest restaurant pensava... "he d'entrar, he de menjar aquí" :-) (Està al carrer Pau Claris, a l'altura entre València i Aragó)

Imatge extreta de qype (alfobr)

Resulta que és un buffet lliure a l'estil Fresc Co: pagues un preu raonable d'uns 8 i pico euros i pots agafar el que vulguis.

L'oferta no és molt molt àmplia, però algo hi ha. Per exemple, els típics macarrons i espaguetis bullits als quals pots afegir-hi salsa (4 formatges, bolonyesa...), algunes amanides variades... i de segon hi havia hamburuesa (bé, eren bistecs russos) i alguna cosa més. No està mal per fer un dinar. I de postre hi ha gelats (tarrina), flam, natilles i algunes peces de fruita.

El local és ampli, hi ha bastant soroll de gent.

Valoració final: 7'4

1) Varietat de menú/carta: Bufet lliure estàndar (7)

2) Quantitat de menjar: La que tu vulguis, com que és buffet... (8)

3) Preu: Econòmic (8)

4)  Tracte personal: Normal (és un buffet lliure) (7)

5) Ambient local: Una mica sorollós a causa de la gent i la distribució del local (7)

Bracciano 2011

No us passa a vegades que, de cop us vé una imatge al cap (un carrer, una plaça, una sensació al entrar a un bar,o fins i tot olors) i no la ubiqueu? i per molt que penseu, no la ubiqueu??? a mi em passa sovint. Per exemple, vaig estar a Frankfurt un mes, al setembre de 2006. Doncs bé, cada dia anava a la biblioteca a treballar amb la bicicleta i passava per un petit carrer amb arbres que, en aquella época, estaven ataronjats. Aquella imatge m'ha vingut al cap moltes vegades i vaig trigar molt en ubicar-la... :S

Ahir em va passar, pel matí, un record d'una sala amb una armadura... jo pensava, un castell, quin castell, on és aquest castell? I per la nit hi vaig pensar, ho vaig recordar, és a Bracciano!

Bracciano és un poblet situat a mig camí entre Roma i Viterbo. Té un llac i un castell molt famós. Si no recordo malament, és el castell on s'han casat el Tom Cruise i també l'Eros Ramazzoti. 

Quan vaig fer l'erasmus a Viterbo vaig recorrer tota la Itàlia central (o tot el que els meus estalvis em van permetre O_O) però no Bracciano. Hi passava sovint amb el tren però... no hi vaig parar mai. I va ser una espineta clavada.

Això es va arreglar l'agost de l'any passat, quan vaig tornar a Viterbo. No vaig poder evitar fer una paradeta i veure el que no vaig fer 5 anys enrera ;-)

I el castell en qüestió, és el CASTELLO ODESCALCHI DI BRACCIANO (antigament de familia Orsini, amb emblema d'ós).

És un castell amb unes vistes espectaculars al llac:

I molt gran, per cert! (Bé, es que és un castell!!!)

Aquestes són algunes de les fotos que vaig fer. No es podien fer fotos a l'interior o sigui que només en tinc de les parts obertes :)

Itàlia és una maravella de país... aquest any no podré anar-hi però espero no trigar gaire en tornar-hi! :D

Còmics i biblioteques [4]: En mis ojos (Bastien Vivès)

M'estic tornant molt friki. Fa més d'un any que cada cop que estic llegint un llibre, un còmic, si veig una peli... i surt una biblioteca, és com si dins el meu cap sonés una alarma (alerta, alerta! biblioteca a la vista!) :) 

Però.... com que em consta que és un "gaje del oficio", no m'ho prendre amb gravetat jaja!

El 4art capítol d'aquest "còmics i biblioteques" el dedicaré a Bastien Vivès. Ja he comentat altres obres seves al blog (Polina, El gusto del cloro) i em passa una mica com al Taniguchi, que vull llegir-ne més. Tot i que, si bé Taniguchi té un estil força igual en cada un dels seus còmics, Vivès no. Canvia molt en cada un d'ells (almenys a nivell gràfic!).

La principal característica (i el títol ja ens dóna una pista) és que tota l'acció passa a través dels ulls del protagonista. És a dir, que ell no surt mai, i només veiem el que ell veu. Es força curiós! 

És la historia de un amor. I sabeu el millor? s'inicia a la biblioteca. Sí sí, els protagonistes es coneixen a una biblioteca universitària :) De fet, la primera imatge del llibre, tot just després de la portada, és aquesta:

 UNA BIBLIOTECA!

M'heu de perdonar pq he fet un scan a poca resolució.

Una altra cosa a destactar de l'obra és que està pintat amb colors de fusta. Fantàstic resultat. Jo mai he sigut gaire afortunada amb l'ús dels colors de fusta, però llegir la història m'ha motivat i tot i que he agafat el llibre de la biblio, miraré a veure si me'l puc quedar uns quants dies més per copiar alguna idea i aprendre'n una mica.

Quan era més petita i anava al cole, teníem una professora de dibuix que sempre volia que pintessim amb colors de fusta. Però jo era super fan dels PLASTIDECOR.

No cal dir que vaig seguir utilitzant els meus fantàstics plastidecors. Sóc de conviccions molt fermes (...). A part! els colors de fusta es trencaven, s'hi havia de fer punta... un rollasu. Els plastidecors "no se rompen, no se ensucian, se pueden borrar, plastidecor, plastidecor" (tot i que lo de que es poden esborrar és la gran mentida mundial).

Però bé, seguim, que em disperso :)

La història m'ha agradat molt, però és ben cert que m'ha agradat molt més la tècnica de pintat, el punt de vista del protagonista i les biblioteques que hi trobem dins :)

Us deixo amb un parell d'imatges més:

En mis ojos / Bastien Vivés
Ed. Diábolo, 2010.

[Marcapáginas] Sorteo 72

72 sorteos? madre mía... como pasa el tiempo :-)

Esta semana la empiezo contenta porque es la última que en el trabajo hago horario partido. Julio y agosto sólo de 8 a 15 y estoy muy feliz! ^_^ Tengo tantas ganas de hacer miles de cosas y por fin tener un poco de tiempo para hacerlas!!!

De marcapáginas, debo confesar que llevo un par de meses que estan un poco en segundo plano, pero hacer el sorteo semanal me obliga a no dejarlo. A ver si este fin de semana finiquito correos y envios!

La novedad de la semana son estos fantásticos marcapáginas conseguidos gracias a Goretti.

Son de la colección "Mujeres que también escribieron" (Biblioteca Foral). También gracias a ella tengo marcapáginas de la Biblioteca Pública Municipal Arroyo de la Miel. 

Y ahora vayamos a por el sorteo!

De la semana pasada la ganadora es la BRUIXA. Jo no sé, la verdad... será que su pócima de San Juan funcionó??? 

Por cierto, la concursante NÚRIA GRAU es nueva? si es asi, Núria, escriu-me un correu i t'envio un "welcome pack de benvinguda al blog" (es decir, cuatro cinco marcapáginas normales que si ya tienes te servirán para cambiar) :-)

Esta semana los que sorteo son estos cinco:

Por un lado estos dos que son bonitos. Anuncian el ANY SALES, CALDERS, TÍSNER. Sólo tengo Calders i Tísner, y como se puede ver, falta SALES (Hacen un poco puzzle si los sobrepones). No lo tengo repetido pero es que tampoco lo tengo ni yo! o sea que si hay por aquí alguien que lo tenga repetido, que lo diga :))) Estaré encantada de adoptarlo.

Y luego para que no se diga que soy rata y sólo sorteo dos, he añadido esos tres al pack de sorteo:

Son de estos de "El comerç i les escoles" (dos de este año y uno del año pasado).

Hala pues,  A JUGAAAAAAAAAAAAAAAR! (poner voz de Precio Justo - Joaquín Prat).

Bibliotecaris de paper, número 45!

Número 45... estic molt contenta :-)

Llegiu-lo sencer, aquí.

Diumenge de cine: La suerte en tus manos / Orson West

Aquesta setmana he vist dos pelis, les dues al cine, les dues gratis i les dues de pre-estreno (que bé que m'ho monto!) ;-) Una és força típica i l'altra força atípica.

La suerte en tus manos

La suerte en tus manos és una comèdia romàntica dirigida per Daniel Burman i protagonitzada per Jorge Drexler i Valeria Bertuccelli.

És una pel·lícula bastant típica: ell, Uriel, és un home poc content de la vida que porta, divorciat, amb una empresa que va prou bé però que no l'ompla i dos fills (nen i nena). 

Ella és una dona que, després d'haver viscut a França i haver trencat una relació amorosa, torna al seu país per complir l'última voluntat del seu difunt pare.

Casualment ell i ella es troben després de molts anys d'haver sortit junts... i bé, força previsible. :-)

Orson West

Aquesta és la que us deia que és atípica :D. La estrena es va fer al cinema Alexandra de Barcelona amb la presència del seu director (Fran Ruvira) i dos dels seus actors principals (Frank Feys i Jorge-Yamam Serrano).

És una mena de pel·lícula-documental. Els propis actors ens van confessar que al principi de rodar no entenien ben bé que estaven fent :-)

Fa 50 anys Orson Welles va recorrer les terres de frontera entre Alacant i Múrcia per rodar un western de baix pressupost, però mai es va arribar a realitzar. Per una part la peli són les pistes que queden sobre aquella peli mai realitzada, que inclou fins i tot l'aparició de la gran Montserrat Carulla (gran actriu catalana!). Per altra part també veiem com un equip de rodatge arriba a una zona on  pràcticament no hi ha res... i com aquest fet altera una mica la vida dels seus pocs habitants, especialment el de tres nens. Per altra banda hi ha una altra història, la de la Sònia, que torna al seu poble natal i on s'enfronta a històries que mai van quedar tancades.

Vamos, una peli diferent, cinema dins al cinema. Web oficial.

Bar de la setmana: We pudding

He canviat lleugerament el títol, ja que no és un restaurant sinó un bar. Tot i que no és un bar... és una cafeteria...! és un lloc estrany i màgic.

Havia passat per allà diverses vegades però no havia fet mai el pas a entrar. Aquesta setmana per fi sí!!! i cal prèviament advertir que el local està pensat per a públic infantil-adolescent... però vamos, que tothom ho pot disfrutar. De fet, hi havia una taula de iaies que semblaven passar-s'ho la mar de bé.

Però comencem pel principi: què és PUDDING?

Doncs és un local. Una cafeteria... però fet a mida dels nens. Té dues parts: la de dalt on hi ha taules per seure i la d'abaix on hi ha una gran taula on els nens poden dibuixar, jugar i/o fer deures. De fet un dels objectius és aquest, i tenen molts iPads a disposició dels nanos. També hi ha llibres, una pissarra... i de tant en tant projecten pelis!!

La part de dalt tampoc és lliura de sorpresa: les cadires són butaques de vellut i les tasses i els pastissos semblen be bé extrets de la pel·lícula d'Alicia en el País de las Maravillas. I hi ha bolets gegants decorant... no us enganyo, és un lloc molt maco:

(fotos de la meva amiga Naiara)

Ara a l'estiu fan un munt d'activitats per a nens, i també es celebren festes d'aniversari o excursions.... Jo crec que és un concepte que s'ha reinventat (fusió de biblioteca + TxiquiPark + esplai) i els hi desitjo moltíssima sort. Només veure a les persones que treballen allà ja es veu que d'il·lusió no en falta. De fet també tenen servei de cangur, ja que si reserves un esmorzar s'inclou portar-los al cole, recollir-los i ajudar-los a fer els deures.

I direu... però si som adults, que coi i pintem en un lloc així? doncs mireu, jo m'hi vaig sentir molt còmode i trobo que el local ja és prou ampli per no molestar-nos els uns amb els altres ;-)

Llarga vida al pudding!

Matt Harding (Where the hell is Matt?)

Heu vist algun cop els vídeos del Matt Harding? (Where the hell is Matt?) en sóc molt fan!!

Doncs ha tret un nou vídeo, el de 2012. Us el deixo aquí a sota... (i si voleu mireu alguns altres... m'encanten, m'emocionen.... enveja total :-D) (sobretot el de 2008)

2012:

2006:

  

2008:

Titanic the exhibition (Museu Marítim de Barcelona)

Ja feia dies que volia anar-hi, i divendres passat vaig tenir-ne la ocasió:

No és que tingui una passió cega pel Titanic, però sí, tot el que sigui història (sobretot recent i humana, la que fan les persones, les del dia a dia) m'agrada. I més si són coses així desaparegudes o envoltades d'algun misteri o tragèdia..

Cal dir que la exposició no és del tot barata, però està molt bé. Molt bé. Em va agradar molt. Crec que val 12 euros per persona però amb el carnet del Tr3sC surten a 9. I carnet jove 7. O sigui que tampoc és tan car. S'ha de tenir en compte que a dins hi ha molt de material: la visita es realitza amb audioguies i si ho escoltes tot (com és lo lògic) passa pràcticament hora i mitja.

És una exposició trista, jo vaig estar a punt de posar-me a plorar en diverses ocasions ^^U. 

Justament aquest 2012 fa 100 anys que es va enfonsar el Titanic. Van morir 1500 persones de les 2200 que estaven a bord, i això implica motes famílies trencades, moltes il·lusions perdudes, molts somnis enfonsats per sempre a les aigües gelades.

Moltes fotografies i moltes històries que es van explicant van fent que et sentis trist... ja que per exemple un dels treballadors del vaixell no deixava pujar homes als bots salvavides (tot i anar mig buits) i moltes famílies tot i ser de primera classe no van poder arribar unides a Nova York. Per no parlar de la gent de tercera classe que no va poder arribar a pujar a la superfície o dels músics que no van parar de tocar fins al darrer moment.

O la parella que quan li van dir a la dona que al seu marit no el deixarien pujar, va sortir del bot i va preferir morir amb ell... o... tantes coses que més val anar-hi i descobrir-ho per un mateix.

Les restes del Titanic es troben encara (algunes) al fons de l'Atlàntic Nord. Només va navegar 4 dies, i alguns era la primera vegada que dormien en un lloc així, ja que fins i tot les habitacions de tercera classe eren maques i netes, i costaven el que una persona normal podia estalviar al llarg de 5 anys (!). Per tant, imagineu quantes esperances dipositades en una vida millor que no van arribar a mai a port.

L'exposició mostra uns 200 objectes reals que es van poder recuperar (no són les úniques, alguns caza-tesoros n'han trobat d'altres i estan en altres museus) i també algunes reproduccions, com ara dels tres tipus d'habitacions, passadissos, etc. S'han pogut recuperar coses com plats i tasses, cadires (tot, tot i tot amb el segell de la companyia, White Star Line) un tros de carbó de la caldera... i fins i tot la llista completa de passatgers. També cartes i objectes personals dels passatgers que van morir i dels quals van poder recuperar els cosos dies després... realment pell de gallina.

Apunt final: per tal de poder dur a terme aquesta exposició, s'ha comptat amb l'ajuda de C.G Wetterholm, que és un historiador especialista en el Titanic que fins i tot va participar en les expedicions de rescat que es van fer als anys 90

M'han vingut ganes de veure la peli de nou.

- Enllaç Museu Marítim 

- Titanic the exhibition

[Marcapáginas] Sorteo 71. Sabelotodos y Museu de Sants

Hola a todo el mundo!

Antes de empezar, quiero unirme al mensaje de Mondopunts y dar un abrazo muy grande a la familia de Jaume en estos momentos tan difíciles que deben estar pasando.  

Vayamos a por el sorteo.

Esta semana el random ha caído en manos de JAVIER (Te había tocado alguna vez??). No sé si se los merece, tiene una mascota un poco metomentodo y siempre la está liando... pero bueno Javier, los marcapáginas de Verdaguer van para allá si tu quieres (pero al Pato, ni olerlos! NO son para él) ;-)  

He detectado dos concursantes nuevos: Marcel y Remei. ¿Es así? Como sois nuevos en mi blog he pensado que como he hecho algunas veces con otros participantes, os mandaré un "welcome pack". Si me decís vuestra dirección postal os haré llegar algunos marcapáginas comunes. Es una técnica de márqueting jajaja! regalar cosas para que pique el cliente y vuelva ;-) jejejejej!

Mi mail: eliramirez82(arroba)gmail.com

Vamos a por el sorteo de esta semana. Creo que os va a gustar:

Cómo lo veis? Son de la editorial El Rompecabezas, de la colección Sabelotod@s. Newton, Cleopatra, Copérnico i Einstein. Poker de sabiduría (bueno, trío y Cleopatra).Dejad un comentario para poder entrar en el sorteo :-)

Esta semana mi colección ha aumentado un poquito más y unos de los que me han llegado son éstos:

Corresponden al Museu dels Sants d'Olot, centro que tiene como objetivo el dar a conocer la manufactura de las imágenes religiosas de Olot (comarca Garrotxa). Desconozco si hay más.

Os deseo una feliz semana en tanto sea esto posible. Today I have an english exam... agh!!! I hate grammar!!! Obviusly. Good week and good life. See you!

Especialistes en

Les vinyetes "Especialistes en" es publiquen mensualment al butlletí electrònic del COBDC (Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya). Estan basats en la llista de "som especialistes en...", on es detallen les diferents tasques que podem fer els bibliotecaris-documentalistes. Aquests són els que he publicat ens aquests últims tres mesos: 

Març: Actuar com a interlocutor entre els clients i els recursos d'informació

Abril: Formar als usuaris en tècniques i pràctiques documentals

Maig: Gestionar fons documentals

Restaurant de la setmana: La hacienda

"La hacienda" és un restaurant mexicà que està al carrer del Rec, al Born, molt a tocar de l'Estació de França. Sempre passava per allà a peu i pensava: aquest restaurant ha d'estar bé. I ho està! Ahir vaig dinar-hi.

Té una terrasseta amb taules de colorins, però com que feia molta calor vam menjar dins (també hi ha taules de fusta de colors). L'ambient és agradable.

Foto extreta de la pàgina web

La carta es pot consultar per Internet, aquí. De totes maneres, al migdia hi ha un menú que surt bé: val uns 10 euros i les racions són bastant generoses.

De primer pots triar entre un parell de tipus d'amaninda, nachos... Jo vaig triar uns nachos amb formatge i n'hi havia bastants. I de segon pots triar lo típic: burrito, enchilada, fajitas... bé, terminologia bàsica de restaurant mexicà. Jo vaig triar una hamburguesa perquè vaig veure que tenien bona pinta. I estava boníssima :-)

Aquí teniu la web (només en anglès????). Tenen Facebook i Twitter, però no l'actualitzen gaire (el Twitter quasi gens...) Bé, però això no deixa que el restaurant estigui bé i sigui un bon lloc on anar a dinar! :-)

Valoració final: 7,8

1) Varietat de menú/carta: Prou àmplia. Menú diversos plats per elegir (8)

2) Quantitat de menjar: Et quedes bé (8)

3) Preu: Bé, sobretot si vas al migdia i t'agafes el menú (7,5)

4)  Tracte personal: Prou bé, estàndar (7,5)

5) Ambient local: Ambientet mexicà, colorins i taules de fusta (8)

Museu de les Mines de Cercs

Fa poc vaig anar al Museu de les Mines de Cercs, que tal com diu el nom, és un Museu de mines i està a la població de Cercs (Alt Berguedà) ;-P

El museu és lo que antigament eren les mines, i la petita colònia minera que s'hi va establir.

Les mines eren de carbó. Actualment ja no existeix activitat minera a la comarca, però durant un temps va ser molt important. De fet, entre el carbó, les colònies tèxtils, etc... no és d'estranyar que Catalunya fos un motor industrial molt important. Avui en dia tota la zona ha perdut aquesta activitat, però no la oblida (aquesta mina va tancar al 1991)

El Museu es divideix en dos parts: per una part, el museu, que a la vegada es divideix en dues parts: la del carbó i la seva explotació (la part més tècnica, amb documental inclòs) i després l'altre part del museu és més aviat el social, el "com vivien". En aquesta segona part també hi ha una simulació d'habitatge miner.

Habitatge miner

Ja et podies posar malalt, ja!

Part de l'exposicó més tècnica

La segona part és la mina pròpiament dita: et poses un casc, pujes al carrilet i vas 400 metres de mina endins. A partir dels 400 m la mina està barrada, ja que pot ser perillós mantenir-la oberta. De fet, ens van dir que hi ha com 700 KILOMETRES DE MINA al Berguedà. Penseu que per exemple es feia un km, i al arribar al final baixaven un pis i seguien 1 km... (igual però per sota). I així anar fent. La visita dintre la mina és per veure les condicions dels treballadors. Al començament eren molt molt nefastes (tot i que mai han sigut òptimes..) i tenien per exemple rates i ocells que els ajudaven a sobreviure: si les rates marxaven a l'exterior, senyal que algo passava, i el mateix quan els ocells es morien: tenen els pulmons més petitons i noten més la falta d'aire o la seva toxicitat.

La visita és curiosa i serveix per conèixer una mica més la història del nostre país. PER CERT, al començament l'amo de la colònia no els pagava amb cèntims, sino "amb vals per gastar a la mateixa colònia". Què fort, no??? atrapats per sempre més en un poble, sense estalvis... buf.

Captació de ferro (dibuix)

L'altre dia em vaig fer anàlisis de sang i mentre mirava els resultats em va venir al cap dibuixar això:

(La falta de ferro es soluciona duent un iman gros a la butxaca i absorbint els diferents ferros que es vagin trobant pel carrer) XD

Let's Pacheco (Pacheco & Pacheco)

Aunque algun lector del blog pueda pensar que la entrada va para él, siento decir que no ;-). "Let's Pacheco" es un cómic que ví el otro día en la biblioteca y el cuál no pude evitar llevármelo para leer en casa:

Es una pequeña historia "del día a día", concretamente de una semana en la vida de la familia Pacheco (de hecho las autoras son las dos hermanas que forman parte de la família, las hijas del matrimonio Pacheco).

Me ha gustado, es entretenido. Se lee rápido y te quedas con ganas de leer más historias de una familia que seguramente es como la nuestra, con sus de más y sus de menos. Lo mejor de todo es que podemos LEER MÁS, ya que este cómic se ve que a nacido arrán de un webcómic:

http://letspacheco.com/

Y me alegra haberlos descubierto. Hay cosas muy buenas, tanto de ellos, como de objetos de la casa, como historias de otros temas... Os dejo una muestra sacada del blog:

 

Jajajjajajaja! No me digáis que no es bueno!!! me he reído un montón! :-)

[Marcapáginas] Sorteo 70!

Hola coleccionistas!

Espero que estéis pasando una buena primavera. Pronto llega el verano!

Yo sigo a medio gas. Deseando que llegue ya julio... o quizá setiembre, para volver a empezar las cosas con más calma... últimamente no tengo tiempo ni para ir a encuentros!!! Los que me léeis... ... guardadme "el punt de la trobada" de cada sitio jejeje! ;-)

Hoy no me voy a enrollar mucho tampoco

- En primer lugar os quiero mostrar los últimos que me han llegado por intercambio, del certamen fotográfico "El placer de leer" (Salamanca). Son de varios años (gracias Carmen!):

- En segundo lugar, el sorteo! Mucho pato y pocas nueces.... ;) Incluso un comentario repetido (dos Mabel) (es la misma no?). Por tanto, haciendo validaciones le toca a MIQUEL (Miquel i Conxi). (per cert si llegiu això envieu-me un correu amb la vostra adreça... que ara trigarem en veure'ns i tenia una parell de cosetes per enviar-vos!)

- En tercer lugar, el sorteo de la semana. Atención porque sólo hay tres PERO SON DE CALIDAD! Resulta que el otro día se celebró el 110 aniversario de la muerte de Jacint Verdaguer (un hombre que incluso tiene para de metro a su nombre).

Pues total, que este domingo pasado, a las 7 de la tarde, decenas de campanarios de Catalunya conmemoraron la muerte del poeta haciendo repicar sus campanas a la vez (noticia).

Y me uno al homenaje sorteando estos marcapáginas.

El primero y el último son del 2002, de cuando se hizo el centenario. Tiene valor porque yo en 2002 aún no coleccionaba marcapáginas.

Del primero hicieron una serie (primavera, estiu, tardor, hivern = primavera, verano, otoño, invierno) Sólo tengo invierno para sortear. El último es del Santuario de la Mare de Déu del Mont. Y finalmente el del medio es de 2008, aunque se refieren a la inaguración de un monumento en el santuario anteriormente mencionado...

En fin ya veis, pocos no están mal, no?

(ahora es cuando todo el mundo dice: "estos los tiene todo el mundo, eli..." (pues vale ¬¬) jeje

Bibliotecaris de paper, núm. 44!

Vinga, una quinzena més aquí teniu un nou número de Bibliotecaris de Paper ;-)

Usuaris compulsius

Podeu llegir-lo AQUÍ

Diumenge de cine: Las chicas de la sexta planta (Philippe Le Guay)

Des del 22 d'abril que no comentava cap pel·lícula... mare meva, així no arribaré al propòsit de veure un mínim de 52 pel·lís al acabar l'any! ;-)

Bé, recuperem el temps perdut poc a poc. Aquesta setmana vaig anar al cine a veure "Las chicas de la sexta planta" (gràcies al Club Tr3sC i els seus sortejos per anar a preestrenes ^^). L'única pega és que la peli estava doblada i hauria d'haver-se prohibit. CAL VEURE-LA EN VERSIÓ ORIGINAL

Las chicas de la sexta plant, dirigida per Philippe Le Guay, és una pel·lícula ambientada al París dels anys 60. Reflexa la vida de les espanyoles que van marxar a la capital francesa per treballar com a minyones a casa dels ricatxons parisins. 

Per un costat tenim a Jean-Louis, un empresari que viu amb la seva dona (la qual només va a salons de bellesa i juga al bridge amb les amigues) i els seus dos fills repel·lents, a qui no veu quasi mai perquè estan internats.

Per altra part tenim al grup de les espanyoles. Elles viuen a la sexta planta (rollo Arriba y abajo) i amb prou feines tenen aigua corrent i lavabo que funcioni. Cadascuna treballa en una casa diferent i quan arriba la nit es troben per compartir penes i alegries.

La trama principal gira al voltant de la María (Natalia Verbeke), una jove espanyola que arriba a París per treballar igual que la seva tieta (Carmen Maura), una de les dones de la sexta planta. Tant bon punt arriba té la sort de col·locar-se, i ho fa a casa de'n Jean-Louis.

La peli té típics tòpics i a vegades sap una mica de greu (o ràbia) en veure com aquelles dones fugien d'un país on les coses no eren fàcils per anar a treballar moltes hores a canvi de 4 duros. Tot i que bé, això avui en dia segueix passant... no en el sentit d'espanyoles a París però segueix arribant gent que treballa moltes hores per 4 duros. ..

Com que la peli reflexa un passat que tot i ser proper ja és molt passat, es permet un to divertit i la pel·lícula no deixa de ser una comèdia amb alguns punts tristos o delicats.

Deia lo de la versió original perquè, a part de ser SEMPRE recomenable, aquesta ho és especialment per poder apreciar com els "señorito" apren algunes coses en español o com elles s'esforcen amb el francès. 

Restaurant de la setmana: Bitàcora

Avui toca parlar d'un petit local que vaig descobrir l'altre dia gràcies a una amiga meva (hola Sílvia!). Està a la Barceloneta, a pocs minuts d'on jo treballo (c/Balboa, 3).

Es diu "Bitácora". Per fora sembla un lloc petitet (i de fet no és molt gran) però lo bo és que té una petita terrasseta en el seu interior. La llàstima de la terrassa és que volen aprofitar tant l'espai que acabes quasi entrant a les converses de la gent del costat. Però bé, en general és un bon lloc.

Foto treta de Salir.com

El menjar bàsicament són tapes. Nosaltres vam demanar tres tapes a compartir (són racions generoses): una de patates braves, una de pa amb tomàquet i una de pinxito de pollastres. Aquesta última estava BONÍSSIMA: els trossets de pollastre eren petitets, ben torradets i amb una salsa súper bona (oh, vull tornar a menjar-ne ^^).

Les tapes tenen un preu mitjà de 5 euros, aprox. Amb tres tapes i dues begudes ens va sortir més o menys a 9 euros per persona i cal dir que de gana no ens en va sobrar, ja que fins i tot va sobrar alguna patata.

En definitiva, un bon lloc per anar a prendre algo sense haver de gastar massa. I l'ambient és així de barri i s'hi està bé (tot i que segueixo dient que la terrassa estava una mica atapeïda) :-)

Valoració fina: 7,8 

1) Varietat de menú/carta: A base de tapes (7,5)

2) Quantitat de menjar: Tapes generoses, però tampoc en abundància. Lo just i bé (8)

3) Preu: Bé, assequible en temps de crisi (8)

4)  Tracte personal: El just i necessari (7,5)

5) Ambient local: A dins no hi he estat. A la terrassa, apretadets. En general, agradable (8)

Un zoo en invierno (Jiro Taniguchi)

Seguim amb els còmics.

Fa un parell de dies vaig llegir "Un zoo en invierno", de Jiro Taniguchi.

M'agrada, aquest autor. La veritat és que no he llegit gaire d'ell (El almanaque de mi padre, Cielos radiantes) però el que he vist m'agrada i em va animar a agafar-lo sense dubtar-ho.

La història és una mica autobiogràfica: tracta d'un jove que treballa en un lloc on no és gaire feliç i decideix llançar-se a l'aventura i anar a fer d'ajudant de dibuixant de manga a Tokio. És una hisòria senzilla amb petits capítols que s'uneixen entre ells.

La veritat és que el protagonista cau bé de seguida. És una mica aturadet (tímid) però li acabes agafant carinyo i t'acabes alegrant quan les coses li surten bé o et fa una mica de pena quan li van malament. Bé, no sé si m'enteneu.

M'agrada que vagi al zoo a dibuixar. El nano va cap al parc amb un bloc de notes i un llapis i dibuixa animals. Això és de les coses que més m'agraden del llibre... sempre m'agrada molt quan veig gent al carrer que dibuixa. A vegades vaig pel carrer i trobo els típics estudiants que dibuixen edificis... o el típic que es posa a dibuixar al tren... mm... m'agrada la gent que fa dibuixos a les llibretes. De fet crec que ja vaig dir-ho, que quan vaig parlar de la exposició de Delacroix al Caixafòrum...

Delacroix va estar molt de temps observannt animals i hi ha molts quadres d'animals, i un és un dibuix d'un cavall i surten unes potes així com taxtades i dibuixades de nou amb llapis al costat. Això sí que m'agrada, fa més proper a l'artista.

O quan vaig anar a veure la expo "proto Anime Cut"... també vaig adorar els esboços....i a la de la Pilarín, la del Bulli... sí, són una maravella les petites obres d'art que surten de les nostres mans sense que ens n'adonem! A mi és el que m'agrada més de les exposicions, el traç humà. No dic que la resta no sigui humà......... però una obra acabada, en principi, és només una obra amb la qual s'hi ha passat un mínim de temps. Un esboç surt sense pensar-lo. 

Bé... no m'enrollo més. Seguiré llegint a Taniguchi perquè sento simpatia pels seus protagonistes melàncolics.

Proper curs a la vista

El proper 20 de juny imparteixo un curs (a DIXIT):

Com fer cerques documentals 

especialitzades a Internet

"Com fer cerques documentals especialitzades a Internet" és un seminari organitzat per DIXIT que dóna a conèixer recursos disponibles gratuïtament a Internet. L'objectiu és facilitar la tasca diària dels i les professionals dels serveis socials posant al seu abast directoris, catàlegs i enies de crca i consulta sobre: dades estadístiques, normativa, bibliografía, imatges i altres recursos web.

Amb aquests continguts:

- Introducció i presentació general del seminari i de DIXIT
- Dades estadístiques
- Dades legislatives
- Fonts bibliogràfiques
- Catàlegs en línia
- Imatges gratuïtes
- Biblioteques digitals
- Llistes de distribució
   
Més informació.

El gusto del cloro (Bastien Vivès)

 Com que "Polina" em va encantar, he decidit anar llegint més de Bastièn Vives.

"El gusto del cloro" és una història simple, minimalista. No sabria com resumir-la, no té res: un noi que per ordres del seu fisio, va cada dimecres a la piscina. I allà coneix una noia.

Us preguntareu potser moltes coses, però el cert és que pràcticament no hi ha diàlegs. 

I ara us tornareu a preguntar: si no passa quasi res i si no hi ha quasi paraules... val la pena llegir aquest còmic? Doncs sí.

Jo penso que és un còmic que diu moltíssim amb els mínims. Hi ha pàgines senceres de color blau on els protagonistes (ell i ella) neden y neden fent "largos" i aprenent com fer-ho millor. Però el realment interessant del llibre és la relació que s'estableix entre ells dos. Llegiu-la i ja em direu!

Pd. Tot i que Polina em va agradar més ;-)

[marcapáginas] Sorteo 69

¡Retomemos el sorteo!

Esta semana (doble) ha habido poca actividad. Será que todos estamos un poco decaídos y cansados... la primavera es lo que tiene! Pero aquí llega un nuevo sorteo para alegrar un poco la semana.

Ayer mandé algunos sobres y mañana algunos más. Si tenéis algún envio pendiente, os llegará en breve. ATENCIÓN! una concursante me ha alertado que su carta no ha llegado. Si no os llega nada mío y lo esperais, avisad!!!

Dicho esto, ¡empezemos!

1) Mis novedades

Siguen llegando cositas de Sant Jordi. Aquí debajo tenemos el de la biblioteca El Casino de Manresa, uno que me hizo una amiga, uno de Sonrisas de Bombay (que en realidad son tres diferentes!) y un puzzle de l'Associació de Comerciants de Rubí. 

 

Y aquí unos pocos más: el de la UB de este año, el de los trabajadores de Tv3, Associació de Veïns de la Creu Alta, Fontevella i uno de la impremta Lalmada de Banyoles.

Finalmente éstos, de Entesa per Sabadell (son dos de iguales que hacen puzzle si giras uno) i el de Cash and Converters, la tienda de venta de cosas de segunda mano.

 

Pero no sólo de pan vive el hombre y no sólo de Sant Jordi vive el coleccionista. Por tanto, os muestro también unos muy bonitos que he conseguido gracias a la UAB:

 

En total son 8 y hechos por el Departament de Matemàtiques.

Finalmente, antes de irme al sorteo, os quiero también enseñar estos tres que he conseguido dels Castellers de la Sagrada Família. Creo que hay 10, yo tengo 3. Son para celebrar los 10 años de la colla (2002-2012).

2. El sorteo

Primero anunciaremos al ganador de la semana pasada: JORDI. Felicitats!

Y ahora os muestro los que sorteo esta semana, que van con "patrocinador": Pere Campos me envió dos juegos y uno es para sortear. Aquí lo teneis:

Es de temática biblioteca + Sant Jordi.

Los edita el Ajuntament de Parets del Vallès y corresponden al XV concurs de punts de llibre 2011. 

¡Mucha suerte!

La presó de Capolatell

Retorno al bloc amb energia i ganes d'explicar coses :)

Aquest cap de setmana he estat "de relax" fora de Barcelona i de Lloret (però no fora de Catalunya, que la crisi és la crisi i aquí també hi tenim coses fantàstiques ^_^). Un dels llocs on he estat és LA PRESÓ DE CAPOLATELL.

No és, de fet, una presó com us podeu imaginar. 

Està situada a la "Serra de Busa". La posició de les muntanyes van fer que durant la Guerra del Francès s'hi fes un gran campament ple de soldats (de fet, segons la Wikipèdia Busa va ser, després de Cadis, el primer indret de l'Estat a proclamar la Constitució de 1812).

La presó és una mena de muntanya que queda "suelta": només s'hi pot accedir a través d'una rampa metàl·lica. Antigament no hi era, clar, només hi havia una rampa de fusta que la posaven per enviar-hi els presoners.

El terreny és petit i està a 1300 metres d'altura. Allà hi posaven presoners francesos, i com que passaven molta gana i molt de fred, alguns es llençaven muntanya avall cridant Mourir à Busa et resurgir à Paris. De fet, era això o morir igualment lentament, ja que no els alimentaven ni res.

El que si que tenien... eren les vistes magnífiques que es poden veure des d'allà:

 

Pantà de la Llosa del Cavall

Resum: es tracta d'una excursió bonica i de dificultat fàcil (bé, depèn de on la comencis, clar). La ruta pròpiament de la presó té uns 6km en total (anada i tornada), o sigui que res. Ideal sobretot per famílies amb nens, perquè tampoc té cap desnivell: es força pla. Val molt la pena!