Sóc molt clara amb els llibres: si no m'agraden o se'm fan pesats, els deixo. Tot i així, un petit percentatge es salva de la crema i m'obliguen a acabar-los. Això m'ha passat amb aquest llibre, La memòria de les formigues.
Un llibre que comença parlant de perdre les ganes de viure i el perquè això no s'explica a les escoles mereix la meva atenció.
Poques pàgines després, diu: "col·leccionar també dóna ganes de viure. Proporciona un objectiu clar i aquest, en el cas d'algunes col·leccions, pot ser infinit. No et pots morir fins acabar la col·lecció i això sempre ajuda a viure. Tens un repte, una motivació, una il·lusió a la vida". No és aquest un bon principi??
Com deixar un llibre amb tan bon començament? L'autora, Iolanda Batallé, escriu la història de la Joana, una noia que ha viscut de tot (perds el compte de les vegades que s'ha liat amb algú!), ha treballat de tot i que finalment busca el sentit de la vida netejant la platja amb un tractor.
A la platja s'hi troben moltes coses, i ella les agafa per compartir-les amb la seva filla Maria, de sis anys, i la seva parella, en Jofre, que va néixer en un iglú i que al venir aquí es va canviar el nom.
Confesso que en algunes parts el llibre se m'ha fet pesat, però, sempre trobava un motiu que em deia: "no em deixis de llegir". Per exemple, quan parla dels bolígrafs de colors. Segur que vosaltres també en teníeu, aquells bolis amb 4 o 5 tintes... del sorollet que feia "quan l'enganyes". I parla també de la felicitat... de moltes maneres, diu que si somrius sembles idiota, si sembles bona persona, sembles idiota. I no hauria de ser així, té raó! som un món de merda, a vegades.
"No em queda clar com una persona incapaç d'expressar el que sent pot estar preparada per la vida, per fer diners sí que ho està, però la vida està en un altre lloc, la vida és una altra cosa"
Estimar a algú que no t'estima (o que no sap estimar), però que va fent i no et diu res, no és bo; desequilibra. El que estima fa un esforç extraordinari per compensar la mancança d'amor no comunicada de l'altre i en aquest esforç inconscient es cansa i s'entristeix"
Em puc passar l'estona copiant frases del llibre, ... són molt bones. També té parts de riure, com quan explica el que és la APGA (Associació de Petadors de Granets Anònims)... ^^ és una bona pàgina!
Sobre si recomanar aquest llibre o no, doncs mireu, no ho sé. Entendria que es pogués fer llarg però té una màgia especial que t'empeny a continuar-lo (he trigat molt en acabar-lo, l'he renovat dues vegades, visc al límit ¬¬u).
De fet, he hagut d'esperar fins a les últimes pàgines per descobrir com d'important és aquest llibre. A la pàgina 250 he trobat una de les frases que em farà de lema aquest 2012 i potser la resta de la meva vida:
AMB L'OBJECTIU DE TENIR UN FUTUR, ENS QUEDEM SENSE PRESENT.
Penseu-hi!
