La mort, morir, em fa por. Molta por. Pànic.
Ni en parlo ni en deixo parlar. No m'agrada pensar que un dia tot s'acabarà, que els nostres cosos es cremaran o es posaran dins una caixa. No m'agrada pensar en la inexistència, ossos, cucs, el buit, el no ser-hi, el no veure el futur, el no saber com ni quan moriré.
Sé que no estic sola i que ens passa a molts de nosaltres. Sé que no és un tema agradable.
Ahir us vaig parlar del llibre "El món groc". Avui hi torno. Hi ha un capítol que vull destacar i que ahir no ho vaig posar perquè necessitava més temps.
"Sempre heu de pensar en la mort com una cosa bona"
"No heu de relacionar la mort amb el dolor. No heu de relacionar la mort amb la pèrdua"
"Pensa en la teva mort, pensa en dades, pensa en aquesta fi i podràs pensar en la teva vida, en coses concretes que vols fer en aquest món".
El que diu són paraules fàcils de dir, però molt difícil de dur a terme per la majoria de nosaltres.
Però en certa manera m'agradaria fer-li una mica de cas.
M'agradaria morir a la tardor perquè també és a la tardor quan vaig nèixer (posats a fer, octubre). És l'época de l'any on les fulles fan crec-crec, el clima es torna fred poc a poc, comencem a veure els primers jerseis i jaquetes... trobo que la tardor és molt bonica i per això vull acabar la meva vida allà.
M'agradaria morir pel vespre, un dia que no plogués i que s'haguéssin vist raigs de sol. També voldria afegir que no vull morir sola. És a dir, no parlo de la meva parella (que no sé si en aquells moments en tindré o no) sinó d'algú, un amic. Igual per ell seria una putada, però m'agradaria que no fos traumàtic: que s'adonés al cap d'una estona que jo ja ni parlo, ni miro, ni respiro... (per tant, estic pensant també per mi mateixa amb una mort tranquila, i això és el que em dóna més mal rollo pensar: serà així?).
M'està costant molt escriure aquesta entrada però crec que tothom hauria de fer-ho.
Per si moro d'un dia per l'altre, vull que els seguidor d'aquest bloc ho sapigueu i ho comenteu als responsables: vull una incineració (no vull estar en una caixa) i després lo típic: que les meves cendres s'escampin per alguna banda. No cal que sigui un lloc maco, només demano que no sigui el mar: no m'agrada massa. Mai he sigut una experta nadadora... no vull ofegar-m'hi. Qualsevol bosquet em va bé (Sant Pere del Bosc, per dir algo).
Totes les coses acumulades al llarg de la vida... a saber que se'n faran. Jo només vull salvar els punts de llibre. Sisplau, que s'en faci un bon ús. És de moment una col·lecció íntegra i catalogada que ronda els 10.500 exemplars (en tinc molts encara per catalogar, per tant no tinc xifra exacta ara per ara!). El meu desig és que se'ls quedi algú tots, algú que estigui començant a col·lecionar, algú que no en col·leccioni però que vulgui fer-ho amb entusiasme i il·lusió, com he fet jo fins ara i com seguiré fent fins que arribi el moment. Si aquest algú no existeix doncs que es reparteixin... (però ep! alguns es poden vendre a bon preu).
I parlant d'això últim: no vull que el dia del funeral es reparteixin cartulinetes amb una creu i un poema. Vull que els recordatoris siguin punts de llibre. Vull que algú trii un dibuix que hagi fet jo en algun moment i que l'utilitzi per al disseny del punt. Sé que ara pot semblar macabre però la idea m'agrada i em fa tenir menys por, perque si aquest punt la gent l'utilitza, viure dins dels llibres i sempre estaré amb algú. Qui sap si faré viatges i tot! (per tant, cal una tirada gran de punts de llibre, i que a cada persona que vingui se'ls hi doni com a mínim dos o tres) (no sigueu rates i feu-ne 2000)
.
I de música... no sé que hauria de sonar. Hauria de ser una cançó que m'agradi molt i que quedi bé per un funeral..
.
OH! ja sé... vull aquesta!
.
.
Vull la Cançó de Bres! I si no surt molt car, vull que la canti un coro! res d'una solista o un cd pirata!
.
