29 de gener 2011

Adéu, Sor Gràcia

Sor Gràcia era una monja que vivia al Col·legi Immaculada Concepció de Lloret de Mar, el que havia estat el meu cole durant molts anys de la meva vida (dels 5 als 18).

Sor Gràcia era una monja de les típiques. Amb això vull dir que era una monja que vestia de color blau (el color que llueixen les monges de la congregació "Nuestra señora de la Inmaculada Concepción", creada per Emilie de Villenueve al 1836) (d'això i de les cançons que vaig apendre al cole, n'hauria de parlar un altre dia, heheh).

El cas és que, com he dit, era una monja que vestia de blau en un cole on cada cop menys monges ho feien. De fet tampoc hi queden moltes monges, allà, i moltes de les que queden són les típiques que toquen la guitarra i es permeten de tant en tant posar-se roba normal. Però la veritat, jo no hi entenc gaire ni vull posar-m'hi, en això.

Sor Gràcia era una dona molt alta i molt gran. I sempre ha sigut gran. A nosaltres ens va fer classe en algunes ocasions, i ja era una dona gran. I la meva mare també la va tenir de professora molts i molts anys abans.... i la única proba que tinc per afirmar que sempre havia sigut gran, són paraules de la meva pròpia mare: "jo sempre l'he vist així, a Sor Gràcia".

Sor Gràcia, doncs, era una dona gran, alta i prima. Es va retirar de fer classes, però se la veia de tant en tant pel poble: a primera hora del matí baixava a comprar el pà tota decidida.

Ens va fer classe en un moment de les nostres vides on els nens i nenes acostumem a ser petits éssers amb una mica de crueltat i poca empatia i consciència, i en una época on ser monja no era moda (ara suposo que deu ser pitjor, però jo parlo del principi dels anys 90).

La veritat és que mai l'he conegut amb profunditat ni he establert amb ella grans converses. Solia saludar-la pel carrer quan la veia i ella em retornava la salutació amablement. De fet, feia anys que no la veia.

El cas és que Sor Gràcia ha mort i la veritat és que em sap com greu. No pel fet que hagi mort (recordo el que he dit abans: era molt molt gran), sinó pel fet que amb aquesta notícia han tornat a la meva ment records d'infància, records d'EGB... 

I Sor Gràcia té, tenia, una cosa que sempre em va impresionar: dibuixava bé. Dibuixava uns paisatges que a mi sempre em sorprenien:

Quan feiem 4art ens feia l'assignatura de dibuix. Teníem classe després del pati i quan tornàvem a classe ella sempre tenia un gran dibuix ocupant tota la pissarra (i era una pissarra enorme). Nosaltres teníem que copiar el dibuix i després pintar-lo. A vegades el pintàvem amb puntets, a vegades amb colors freds, càlids, ... collage... però ella sempre dibuixava paisatges.

I anys més tard ens va fer una assignatura de manualitats que un dels trimestres era "pretecnologia" (crec que li deien així) i havíem de fer un pitufo de fusta. Ella ens va donar unes plantilles de Pitufo i el que havíem de fer nosaltres era copiar-ho en una fullola (fusta prima i lleugera) i després serrar-ho. Les peces, un cop tallades, s'automuntaven i quedava un Pitufo portant un carretó.

 Per serrar havíem de comprar una serra simple (ara que hi penso, ens feien comprar moltes coses, no?) i serretes petites que s'hi encaixaven donant voltes a la serra. Si no vigilaves, les serretes es trencàven (eren molt fines!). Jo sempre me les carregava... (sense voler)... perquè sempre volia fer-ho ràpid i em posava molt nerviosa que fossin tan lentes.... et passaves mitja hora serrant i només per 5 centímetres! :)

El que més m'agradava d'aquella classe era que pujàvem a una mena de golfes. 
A mi m'encantava el meu cole. M'hi hagués quedat tota la vida! Era genial perque tenia un munt de passadissos secrets... i de fet, m'agradaria dedicar més entrades de bloc als meus records de la EGB. Era tan guai descobrir que des de la sala de música al menjador existia un camí secret on podíem veure les rentadores del centre! O quan, ja a batxillerat, vam descobrir (i ens van mostrar, clar) que hi havia un petit "altillo" amb un telescopi..! I sempre em quedaré amb les ganes de saber on estava el petit museu de ciències, on alguns juràven que hi havia una pota d'elefant.

Com em molava aquell cole...
Estic segura que si no hagués passat allà tants anys, ara no seria la persona que sóc ara.

I després d'aquesta petita (llarga, de fet) entrada nostàlgica, només em queda dir que espero que Sor Gràcia sigui molt feliç al cel.


2 comentaris:

Panucci ha dit...

Eli, gràcies per aquesta entrada! m'has fet enrecordar-me de tantes i tantes coses... les golfes, la biblioteca, els passadissos secrets, ufffffff. Quin gran cole! Espero que el nen que ara porto dintre pugui gaudir també d'aquell edifici.

Per cert, jo vaig estar al "museu de ciències" on estaven els animalons dissecats, sols que no recordo la pota d'elefant.

Moroboshi ha dit...

Bonica entrada. Sempre és maco recordar coses de la infantesa. I estar en una escola que t'agradi i que a sobre tingui des de P-5 fins a Batxillerat... L'escola de la meva vida la vaig deixar després de 8è (2n d'ESO), dos cursos abans de l'últim que s'oferia en aquell centre, però sempre me'n quedaran records nostàlgics. Els millors anys de la meva vida. També hi havia algun profe gran que el dia que em diguin que s'ha mort em sabrà greu de debò.

Descansi en pau, sor Gràcia.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails