Guardiolicidi

Fa un parell d'anys (crec que va ser a principis de 2008) vaig comprar una guardiola de llauna. En aquell moment em va fer gràcia i de tant en tant li anava tirant monedes: un euro, dos euros, 10 cèntims.... tot menys les monedes aquestes lletges de color coure que no tenen quasi cap mena de valor (bé, 10 cèntims tampoc es que sigui una gran fortuna, però bé, són més maques).

El cas és que la guardiola va quedar en un prestatge, sense més. Vaig pensar d'obrir-la fa temps, o de seguir posant monedes... però no ho vaig fer. I es va quedar per allà. I aquesta setmana, finalment, he posat la mirada a la llauna amb l'intenció de fer, tal com diu el títol, un guardiolicidi (=matar la guardiola)

El resultat? bé, no gaires monedes, però si que n'hi ha moltes de 2 euros! I com que em fa mandra anar al banc, les he posat en un potet de vidre:

Fan goig! Les utilitzaré per "nar tirant" :-)

Oju! hi ha 160 euros eh!!! ^_^

Dret a no fer vaga

No he fet vaga, i ben conscient de l'acte.

Respecto el dret a vaga però vull que se'm respecti el dret a no fer-ne. Realment la sitaució d'Espanya fot pena, però la culpa no és "d'ells", només, sinó de tots... de tots aquells que van fer negoci pujant preus, de tots aquells que van ser inconscients i es van enmerdar amb hipoteques que sabien que no podrien pagar, de tots aquells bancs que van oferir bones condicions, i de molta gent, també, que ha preferit estar-se al sofà cobrant un atur de 800 euros que anar a fer pizzes per 650 al mes. No sóc rica ni tinc molts estalvis, però no em considero una persona amb crisi econòmica. He treballat el que ha fet falta i mai m'ha importat si la feina era catalogar llibres, fer pizzes o repatir publicitat. Segurament podria fer vaga per intentar millorar les condicions laborals (realment podria dir que estic cansada de contractes externalitzats, convenis, beques, pràctiques, etc) però les coses són les que hi ha, i ho sento, no veig que amb una vaga s'arregli. No d'avui per demà! S'ha volgut còrrer massa. Els bancs han facilitat coses a qui no ho haurien d'haver fet, els polítics l'han cagat,... culpa dels empresaris? qui defensa als empresaris? no són sempre els culpables de tot! Jo ho tinc clar: només em compraré un pis si abans no aconsegueixo estalviar una bona quantitats de diners. No ens enganyem, la crsisi aquesta és culpa de tots.

Ara he recordat que quan estudiava a la UaB (sociologia) tenia una amiga que era súper del PP. Ara treballa a Brusel·les i publica articles, però a mi sempre em feia gràcia perquè donava la sensació que era la única votant del PP que no ho amagava en tota la Facultat (i QUE CONSTI QUE JO NO SÓC PP).
A vegades no es diuen les coses per por de la opinió dels demés. Ella deia "es malo, ser del PP?"

I dic jo, és dolent, no estar a favor de la vaga?

Brancaccio [Giovanni di Gregorio, Claudio Stassi]

El otro día estuve en la biblioteca de la Barceloneta (que está muy cerca de dónde trabajo) y pillé varios cómics. Los tres bastante dramáticos, la verdad! (por tanto, la palabra "cómic" en su sentido más literal aquí no nos serviría).

Os voy a hablar del primero de todos:

Brancaccio: una historia de la mafia cotidiana.

Todo pasa en el barrio de Brancaccio, Palermo (Sicilia, Italia). La mafia está muy presente en el día a día, pero como los propios autores dicen, no se trata de la mafia televisiva de capos y gángsters, ni de cabezas de caballo al despertar, no. La mafia cotidiana es aquella que vive en la vida de cada uno, en la que sabes con quien hablar y con quién no, a quién debes acudir si hay algún problema y como y qué se debe pagar para saber que no te pasará nada. Un relato que sin duda te deja triste, impotente, porqué detrás de cada dibujo ves el abuso hacia los débiles.

En total son tres historias pero que van unidas entre ellas, tres puntos de vista, tres situaciones temporales.

Tenemos a una familia con un chico listo pero débil, un educador y su moto, un doctor, un chico que sabe lo que se hace y como ganarse la vida... Y todos ellos en las mismas calles, en los mismos problemas.

La obra ganó el Premio al Mejor Guión en la Comicon de Nápoles en 2007, y el Premio al Mejor Guión en la Fumeti in TV de Treviso, también en 2007.

Aquí en España está publicado por Norma Editorial (2008)

[Marcapáginas] Novedades (en mi colección)

Últimamente me han llegado algunos marcapáginas de aquí y de allí. En primer lugar quiero destacar los de la Editorial Ocho y Medio (libros de cine), que periódicamente realizan nuevos marcapáginas de cine (verlos en el blog Mondopunt)

Para empezar, os pongo éstos que son editados para la 28a Setmana del llibre en català, que se celebró del 10 al 19 de setiembre (gràcies per l'avís!)

En principio son estos 11, PERO, ... atención!!!!!!!!!!!! El otro día fuí a la biblioteca a buscar un libro y me dieron uno de esta colección pero nuevo! Y por detrás no pone Setmana del llibre en Català. Ni idea de cuántos son, pero hay que fijarse bien! El truco para diferenciarlos es que los primeros son satinados, como de plástico... y esta segunda son de papel normal (cartulina).

Éstos siguientes son de la Festa del Joguet (Figueres) edición 2004, 2007 i 2008.

Luego éstos que no tienen nada especial pero me hace gracia porque hay recetas ejjeje:

Finalmente, OTRA VEZ ATENCIÓN!

Desde la Secretaria de Joventut (Departament d'Acció Social i Ciutadania) han hecho unos marcapáginas para promocionar el "Nou Pla Nacional de Juventut de Catalunya". Por delante son todos iguales:

Pero por detrás...

¡Tienen temas!

Yo tengo sólo éstos 4.

Si alguien me quiere ayudar a completar que me lo diga! ^^

eliramirez82@gmail.com

Compres Pimkie :)

Feia bastant que no posava res nou a l'armari :P

Aquestes són les meves darreres adquisicions ^^ (en realitat el jersei és un regal, però bé, ho poso juntet)

Estic contenta pq últimament em pasen coses bones. Crec que això de mirar el món amb ulls optimistes fa que la vida et doni bons moments!!! (o potser serà que jo estic com atontada... de fet, que importa, no?!) :))

Bon inici de setmana!

La peli del domingo: La carretera (The road) [John Hillcoat]

Hace dos semanas que os hablo de pelis geniales (la del villano y la de los monstruos).

Hoy aflojamos un poco:

Me da igual que ahora todos me critiquéis y me digáis que la peli es una obra maestra..

No es que sea mala, no. Mala no es. Es buena... pero es lenta y sufridora.

Trata de un mundo apocalíptico con pocos supervivientes (al estilo Zombieland pero en trágico y sin zombies). La historia gira en torno a dos personajes: un padre (Viggo Mortensen) y un hijo (Kodi Smit-McPhee) que sobreviven como pueden y van al sur.

Bueno, ahora que lo pienso, era bastante buena, sí (la ví hace ya unas semanas), lo que pasa es que claro, te queda ese mal gusto en el cuerpo... yo no la volvería a ver!

Es muy drama!!! Y mira que a mí me encantan los dramas... pero TAN DRAMA me cuesta...

El padre lucha para poner a su hijo a salvo, y el niño... el niño es un ángel... pobrecito. Pobres los dos!

Encima van pasando por el mundo y se encuentran a gente que se ha vuelto loca, mala... lo que me impactó más fue...

[SPOILER: cuando llegaron a esa casa abandonada y en el subterráneo había un montón de gente desnuda y asustada esperando a "ser comidos" FIN SPOILER].

No sé... me dejó mal la peli, me dejó mal...

Ah! Se basa en un libro con el mismo título, escrito en el 2006 (Cormac McCarthy) y ganó incluso un Premio Pulitzer en el 2007.

Puntación ✩✩✩ (sobre 5)

Restaurante de la semana: Otto Sylt

Hoy pasamos de la comida italiana a la comida alemana (igual que una vez os puse Alt Heildelberg :D)

Otto Sylt es una cadena de restaurantes.

(foto: salir.com)

Si todos son iguales al que fuí yo, son restaurantes "de barra" (no hay mesas).

Hay hambuguesas, frankfurts, salsichas alemanas de todo tipo y cervezas variadas de importación.

El ambiente y la decoración se unen a la comida: nos podemos sentir como en un bar alemán (más o menos, jajjaj). El personal es simpático y la comida llega rápidamente.

Es ideal para comer alguna cosa bien de precio y rápida sin tener que ir al McDonald's.

Yo estuve en el que hay en Gran Vía (622) (casi que hace esquina con la Rambla).

Su página web lo deja claro: Otto Sylt es el sitio ideal para quedar con los amigos y tomar una cerveza fresca. Pero también es ideal para aquellos que tienen poco tiempo para comer o que, simplemente, prefieren el soporte enérgico de cualquiera de sus 40 bocadillos.

Valoración final: 7'8

Comida (variedad): 7/10

Comida (cantidad): 7/10

Comida (calidad): 9/10

Precio: 8/10

Servicio (personal): 8/10

Ambiente del local: 8/10

Segon plat

(Permís per entrar a casa teva i quedar-m'hi per sempre)

Museu del mamut (Barcelona) [WTF!]

Un dia, por Barcelona, me encontré con ésto:

Hay un museo de mamuts en Barcelona (WTF!!!!)

Desde que lo ví, quiero ir.

Se trata de una colección privada. La más importante de Europa!

Se ve que se pueden tocar dientes y colmillos de mamuts, cuernos de rinocerontes lanudos, cráneos de osos cavernosos... y ver mamuts en tamaño natural! (Y hacerte fotos con ellos xD)

Y Barcelona porqué? pues porque se ve que en el yacimiento de San Llorenç había mamuts y resulta que es el principal yacimiento de mamuts paleolítcos de todo el sur d'Europa (uau!)

¿¿¿Quién quiere ir conmigo???

Pd. Ayer "Bibliotecaris de Paper" salió en el blog dels Frikitecaris ^^ (y en el de Ferran) :-)

Esto de no tener tiempo pa ná y querer hacer mil cosas, es un rollo!!!! Pero bueno, sigo poniendo la carne en el asador en algunas ideas más que tengo en mente. Si sale bien genial, si sale mal, don't worry be happy. Y mañana, ¡¡fiesta!! (y los museos municipales son gratis)

L'onada (Morton Rhue, Stefani Kampmann)

Fa quasi dos anys, vaig veure una peli que es deia "La Ola" (Die Welle) (podeu veure el que en vaig dir).

Em va impactar molt. Va d'un professor d'institut que prova de explicar que significa un règim totalitari i per fer-ho, fa un experiment.

En pocs dies mig institut vesteix la mateixa camisa blanca, utilitza el mateix símbol per identificar-se i la mateixa salutació quan es troben a companys pels passadissos. La situació s'escapa de les mans i comencen a haver-hi problemes, marginacions, actes de violència urbana...

Tothom rebutja el que va passar a Alemanya però ningú podria assegurar que una cosa així no pot tornar a passar. L'èsser humà és vulnerable.

El pitjor de tot es que està basat en un fet real!

.

El cas és que l'altre dia vaig agafar el llibre de la biblioteca. Bé, no és una novel·la com a tal, sinó una novel·la gràfica. Un "còmic".

En 1967 Ron Jones, un professor de secundària nord-americà
va ser incapaç de fer entendre als seus alumnes com va ser possible que
el poble alemany es deixés endur per la barbàrie nazi.

Els mitjans docents tradicionals no van funcionar i, per solucionar-ho, va
idear la realitzaciód'un experiment sociològic. Aquest consistia a simular el
naixement d'un moviment autoritari

basat en la disciplina al que va anomenar “La Tercera Onada” i al qual
va fer participar els alumnes sense explicar-los les seves veritables intencions.

Per a la seva pròpia sorpresa, l'assumpte va funcionar terriblement bé,
els alumnes es van implicar fins a límits insospitats i les conseqüències se'ls
van anar de les mans en tan sols una setmana.

Tant els pares com la resta de professors van exhortar Jones a posar-hi fi i
aquest ho va fer donant una veritable lliçó que segurament
els estudiants no oblidaran mai.

En poques pàgines no es pot arribar a la profunditat que ens aporta la película (o la novela orginal) pero bé, ens en podem fer una idea. També cal especificar que la novel·la gràfica és molt més light i menys dramàtica.
Resum: val la pena!

[Marcapáginas] Chile

Estoy contenta de la buena acogida de "Bibliotecaris de paper" ^_^

Hoy marcapáginas. No son de los más nuevos que tengo, sino unos que conseguí en Chile.

Éstos primeros los ví en una librería. Los tuve que pedir porque los ví de lejos y no llegaba a ellos! ("Hola, ¿se venden? no? ah que bueno.. puedo coger uno? uno de cada? sí? gracias señor!")

Sabéis lo que me encanta de ellos? que uno es un cuento mapuche y el otro aymara. Es una editorial que edita libros bilingües para que los niños no pierdan esas lenguas.

Dos son de "El día que Txeg Txeg y Kay Kay no se saludaron" (Txeg Txeg egu Kay Kay feichi amtü ñi chaliwnhon) [cuento mapuche]. Los otros dos son de "Una mágica víspera de Carnaval" (Mä ancha suma anata ispira) [cuento aymara].

Han entrado también en mi grupo protegido de favoritos, cómo el de "Where the wild things are"

Éstos de abajo los compré. No son 6 sino solo 3. Lo que pasa es que por delante está la ropa típica de mujer y por detrás la de hombre.

Colección trajes típicos:

Intercambios: eliramirez82@gmail.com

Novetat -- Bibliotecaris de paper (núm 1).

Aquest cap de setmana ha estat tranquil: he fet una feineta per guanyar uns calerons extres (legal i moral eh!), he augmentat una mica (una miiiiiiiiica) la col·lecció de punts de llibres i he dibuixat moooolt i mooolt. Parides, com sempre, però m'ho passo bé xD.

El cas és que pensant i dibuixant, ha sortit això:

Sí, exacte! una mena de fanzine-còmic bibliotecari friki :P

Sé que la qualitat d'imatge i disseny tira a lo cutre... però per això es diu "Bibliotecaris de paper": paper i boli... i escàner per portar-ho cap a dins de l'ordinador.

Ara el veieu en petitet, però podeu veure'l més gran AQUÍ.

Primer ho havia posat a l'Scribd però la qualitat baixava molt... (encara més xD). No sé si a l'ISSU aquest es pot, però si més no, es visualitza molt millor!

M'agradaria (aquest cop sí xD) penjar un número cada dues setmanes (dilluns sí dilluns no, com la SúperPop). Per no complicar-me és tot mida foli: per davant tenim la pàgina 1 i la 4, i per la part oposada, les interiors (3 i 4). En teoria si us el voleu imprimir encaixa bé.

En aquest primer número hi trobareu:

1. Actualitat

2. Armes bibliotecàries contra usuaris que no fan cas (I)

3. Els bibliotecaris som súper-herois (I)

4. Necessitats bibliotecàries (I)

5. Perfils bibliotecaris (I)

Alguns dibuixos us sonaran (m'agrada reciclar xDDD).

I bé, res més. Comença una setmana que pels barcelonins (o barcelonins d'adopció) serà curteta!!!

La peli del domingo: Despicable me (Mi villano favorito)

La semana pasada hablé de una de las mejores pelis que se han hecho últimamente (Where the wild things are)... pero la de hoy no se queda corta!

Es tan genial que no sé ni por dónde empezar.

La historia va de un malo-muy-malo que quiere hacer cosas malas-muy-malas.

Siempre ha sido un malo con éxito, pero últimamente había aparecido otro súper-malo para hacerle la competencia.

Gru (que así se llama el villano) tiene que idear un plan para volver a ser el número uno... y para ello tiene que adoptar a tres huerfanitas.

Lo que Gru no se espera es que las tres niñas sean tan adorables...

.

Y incluso se convierte en un fantástico contador de cuentos (esa imagen de aquí abajo corresponde a una de las mejores escenas -para mí- de la película: fijaos en la mano de Gru... con los gatitos del cuento... y en la cara de la pequeña Agnes, el gran puntazo de la peli..)

Y luego hay otra cosa.... los "minions" SERES AMARILLOS GENIALES. Son los ayudantes de Gru... hay miles!!! son genialísimos!!!!!!!!!! y tienen una voz super mona!!! ^__^

Y todos juntos forman la mejor familia del mundo mundial:

.

Yo creo que todo el mundo tendría que ver esta peli PORQUE ES GENIAL!!!!!! Le pongo 5 estrellas porque se lo merece! ^__^

Puntación ✩✩✩✩✩ (sobre 5)

Restaurante de la semana: il Signore

(otro italiano) (^_^)

Siempre que paso por la Meridiana veo este restaurante, pero nunca había entrado. Ahora ya puedo decir que sí!

Se trata de un restaurante italiano que está a la altura del metro de Navas. Las casualidades de la vida me llevaron el otro día a Sant Andreu y de allí a comer al "il Signiore".

Realmente el restaurante siempre me ha atraído porque fuera hay un cartel que pone "karaoke" (un karaoke en un restaurante italiano es algo similar al paraíso). La lástima es que ese día no había... quizá solo lo activan los fines de semana. Tampoco sé dónde lo meten, ... supongo que en un piso arriba, porque en la planta baja no hay más espacio.

Comimos bien. Hay básicamente pizzas y pastas (como buen italiano que es, jajaja). Yo pedí pasta (raviolis de carne) y la otra persona pidió pizza (4 quesos).

La pizza estaba muy muy buena, con masa muy fina. La pasta, muy normal. Es decir: la pasta es muy "del montón". Por el mismo precio que te vale un plato de pasta yo os aconsejo que os pidáis una pizza.

Y el ambiente en general esta genial porque es muy tranquilo, con la luz ideal, sin mucho ruido.

Valoración final: 7'1

Comida (variedad): 7/10

Comida (cantidad): 6/10

Comida (calidad): 7/10

Precio: 7/10

Servicio (personal): 8/10

Ambiente del local: 8/10

El llibres "Gran Angular" [Els arbres passaven ran de la finestra - Enric Larreula]

L'altre dia vaig acabar-me el Monestir de l'amor secret i com que em passo mitja vida al tren, volia llegir alguna altra cosa. Com que va arribar a les meves mans un llibre curt i juvenil, vaig pensar: bé, llegim-lo.

Tant ràpid s'ha acabat que ni m'ha donat temps de canviar la imatge del lateral (i la que hi ha ara tb és un llibre curtet i quasi acabat, o sigui que he de buscar substitut però ja!)

És aquest:

És un llibre senzill d'una noia que es diu Icram i és berber, però que ha viscut quasi tota la vida a Catalunya. I bé, lo típic: per una part ella es sent força integrada i tal, i per l'altre, tenim la pressió de la família i l'arribada d'un cosí seu i bla bla.

No, el llibre "no està mal", però és per adolescents, res més. I oju, que jo hi ha molts llibres juvenils que m'encanten....! (i infantils també, visca la Blyton!) ^_^

El que més m'ha agradat del llibre és la manera en que s'explica la cultura berber. De fet, si te'l llegeixes pensant en la situació que descriu, és un llibre molt real i molt trist.

El cas és que el llibre aquest és de la col·lecció "Gran Angular". Recordo perfectament el primer llibre que vaig llegir d'aquesta col·lecció: feiem 6è (d'EGB!!!!) i ens van fer llegir "Cinco panes de cebada" (Lucia Baquedano).

L'hauria de re-llegir, però em va encantar. Anava d'una noia jove, mestra, que la destinaven a una escola rural. Ella al principi estaba força rallada, amb molts somnis de juventut fustrats... però al final es va integrar tope bé. :D

I de la mateixa autora també vaig llegir "Los Bonsáis gigantes"... que em va molar moltíssim també: recrea una societat futura i utòpica (tipu "Un mundo feliz" de Huxley, tot i que en aquells moments no ho sabia) i on no hi ha arbres, només bonsáis... i bé, imagineu-vos un dia trobar-vos que hi ha coses més enllà del que sempre heu vist.

Si ara anèssim a un altre planeta i veiessim arbres de l'altura d'un edifici, en direm arbres gegants (i potser tenen un altre nom!))

Bé, (tornant al tema) a partir de llavors, el meu pas a l'adolescència va estar lligat a les novel·letes aquestes de la col·lecció Gran Angular (i als llibres de PESADILLAS de R.L Stine, sobretot!).

El que més em va agradar va ser un que es deia, es diu... "PER QUÈ NO M'HO DEIES?" (David Nel·lo). Anava d'una noia de Barcelona i d'un noi australià que havien descobert que eren germans i tal i qual. Recordo que el vaig recomanar a molta gent! Potser el buscaré, li treuré la pols i me'l llegiré de nou!

...I és una pena (veient-ho ara amb prespectiva) perquè jo no utilitzava mai la biblioteca (aquell edifici lleig i silenciós) i clar, segurament hagués pogut llegir molts més llibres. De fet no vaig arribar a tenir carnet mai (cosa que també és una pena, perquè ara tindria un tresor!).

Aixeques una pedra i trobes un bibliotecari (#opos #biblioteca)

És la conclusió a la que he arribat quan he vist que per les opos del Consorci s'han presentat més de 300 persones. D'on surten tants bibliotecaris???

..
No crec ni que m'hi presenti. Total què? amb tanta gent (i més de la meitat ja estan mig col·locats) lo màxim que podria passar-me és que d'aquí dos anys em truqèssin per fer una substitució de Setmana Santa.... o sigui que res.

Ja tornaré a pensar en opos quan es torni a convocar alguna cosa més local... :-)

El bloc de DIXIT, finalista als Premis Blocs 2010

No ho havia comentat aquí, però bé, em fa gràcia fer-ne difusió...

El bloc de DIXIT (el Centre de Documentació de Serveis Socials on treballo) ha quedat finalista a l'edició 2010 dels Premis Blocs Catalunya, en la categoria de blocs corporatius

No és potser una súper gran notícia, però a mi em fa gràcia perquè el blog de DIXIT l'alimento jo amb les coses que es fan al centre o que tenen relació amb el Departament (és com un germà petit dels meus altres blocs, com un germanet adoptat jajajaj).

I d'acord, no és meu ni res, però mira, em sento com els cuidadors de dofins quan veuen que un dofí dels que cuiden ha après a fer una triple voltereta.

Scream

L'altre dia em vaig adonar que tinc la meva compta de Flickr força abandonada... però em va fer gràcia descobrir que la meva foto més vista segueix sent aquesta:

Feta al 2003, quan encara no tenia quasi ni Internet. Fíjate tú.

Fa poc una persona em va dir que jo era capaç de ser feliç amb un sol simple carmel de colorins. Segurament tingui raó... (o potser no). Però sí que m'encanta fixar-me amb les mil coses que decoren aquest món... i sí, no sé, estic bé, "estúpidament feliç".... sense feina fixa, sense lloc on viure, sense parella, sense iPhone, sense acabar la llicenciatura... (com veieu, la vida em vol boicotejar jajajaja).

Estic esperant el meu Príncep Blau. No entenc, s'ha perdut... no deu portar gps...

De fet no, no crec en això que se'n diu amor, ni molt menys en prínceps vestits de color blau! però mira... me'l van regalar i em fa companyia :)

Potser la meva vida és així:

Com una bicicleta infantil atrapada en mig d'una ciutat inmensament gran però inmensament buida. La veritat és que la foto m'encanta... la vaig fer un dia per la nit... anava a buscar el bus-nit però a la parada del Tram em vaig trobar això... i vaig tenir un sentiment d'empatia enorme amb la bici, lligada, amb rodetes... no és, però, la foto més trista del món i a la vegada la més alegre? Quanta il·lusió hi ha darrere d'aquest tros de ferro?

Yotuba a "Unshelved"

Unshelved es un cómic de bibliotecarios.
No voy a hablar ahora del cómic porque si sois bibliotecarios ya lo tendríais que conocer, y sino lo sóis, probablemente las tiras cómicas no os hagan gracia :P

Pues bien!
Esta semana ha salido YOTSUBA:


Soy hiper-mega-fan de Yotsuba... de verdad!
(tengo el muñeco articulado) (otra entrada que hice) (aquí també en vaig parlar) (una Yotsuba plorant)
(thanks, Grelda!)

[Marcapáginas] Bibliobuses

Como soy bibliotecaria, tengo más devoción (¿¿¿devoción???) por los marcapáginas relacionados con bibliotecas y l'animación a la lectura. Tengo bastantes... y me gustan todos! :)

Hoy me voy a centrar en los "bibliobuses". Me encantan. Como dije una vez... "Els bibliobusos són genials perquè són petites biblioteques sobre rodes que van de poble en poble"

No sé si tengo más de los que os voy a mostrar, pero creo que no.

Todos los que vienen a continuación son de la Dipu. Aunque algunos parezcan iguales... ¡no lo son! cada uno es de un bibliobús diferente y si se repiten es porque el año es distinto (por detrás llevan un calendario)

El monestir de l'amor secret

La veritat és que pocs llibres m'arriben tant a dins com m'ha arribat aquest. M'ha encantat! La veritat es que no llegeixo massa, i la majoria són llibres juvenils que es llegeixen en un viatge de tren. Aquest no, aquest és novel·la-novel·la, i força densa (tot i que no molt llarga).

.

De que va? Seré concisa i de pas evitaré spoilers gratuïts.

La història gira al voltant de dos frares joves: un és metge (Galzeran de Monsingle) i l'altre, traductor (Berenguer de Vallclara). Tots dos són intel·ligents i nobles, i s'estimen l'un a l'altre.

Ja us podeu imaginar el drama que això suposa en un monestir (Sant Llorenç del Munt)... i en ple s.XIV.

El llibre és quasi perfecte. Es descriu tot en plena totalitat i es nota el treball d'investigació que hi ha al darrera de cada paraula. És quasi una inmersió a la vida d'aquella época, a la vida monàstica, al problema del Cisma d'Occident, la pesta negra... podríem dir que cada pàgina és patiment, tot i que també hi ha alguns moments d'alegria i somriure.

L'amor que es desperta entre Galzeran i Berenguer és PUR, alegre i emocional (tot i que també hi ha sexe i passió, molta passió, però sense arribar al punt de pornografia barata)

Mentre el llegia, pensava... "ahm, estaria bé que en fèssin la pel·lícula..." i ara, mentre buscava alguna imatge, he topat amb la notícia que sí, que hi haurà pel·lícula, i que a més, l'autora està escrivint-ne la segona part. Esperarem, doncs.

(--> jo vull saber quins actors posen, perquè al llibre "tenen molt bona pinta": el metge morenet, de caràcter una mica agri i sec, terriblement intel·ligent... i el traductor ros, un "àngel blond" de cos perfecte, de caràcter alegre i juvenil...) (No recordeu un anunci de ... crec que de la beguda "Fra Angelico"... que sortien uns frares i després sonava música i es treien el sac aquell i en sortien uns "cuerpazos"? doncs això, això....)

La veritat, repeteixo, el llibre m'ha encantat. Molt, molt. És sensible al màxim. Mira que costa trobar llibres que et lliguin!!!!

Posa'm com un segell sobre el teu cor,

posa'm com un segell sobre el teu braç...

perquè l'amor és fort com l'amor,

la passió, inexorable com l'abisme;

les seves flames són flames abrandades, una flama divina.

Els mars profunds no podran apagar l'amor,

ni ofegar-loels fons dels oceans

Títol: “El monestir de l’amor secret“
Autora: Maria Dolors Farrés
377 pàgines
2a edició, març 2008
Proa, col·lecció “A tot vent”, 482
ISBN 978−84−8437−153−3

(Finalista el Premi Sant Jordi 2007)