13 de juliol 2010

El món sobre rodes (Albert Casals)

L'altre dia em vaig acabar de llegir aquest llibre:
.
.
És com... molt genial.
.
Segurament haureu sentit a parlar d'aquest noi, però per si no, jo us en faig cinc cèntims: es tracta d'un jove de 18 anys que des dels 14-15 que viatja per tot el món. Ho fa SOL i va en CADIRA de rodes, i a més, no gasta diners!
.
Té un pressupost de 3 euros diaris que normalment ni els gasta. Dorm en platjes, parcs i estacions el 50% de les nits, mentre que l'altre 50% ho fa en cases de la gent que el convida a menjar i a passar la nit amb ells.
El seu mitjà de transport és el "cadirastop" (auto-stop de cadira de rodes) i si no, intenta colar-se en trens i tal (d'acord, no és molt sensat ni políticament correcte).
.
Lo de la cadira de rodes és fruit d'una malaltia que va tenir als 5 anys (una mononucleosis que li va derivar a una leucèmia), però no per això s'ha vist negat de qualsevol cosa. Per ell no és un impediment (al contrari, reconeix que li treu profit).
.
El llibre és l'explicació dels seus primers viatges (Itàlia/Grècia, Tailàndia/Malàsia/Singapur, Alemanya/Bèlgica/ França/Escòcia, Japó). Per viatjar calen 4 coses: menjar, dormir, moure't i dutxar-te. Ell mira d'aconseguir-ho tot "per la cara"
.
D'acord que hi ha molta gent que pot no suportar aquest nano (jajaja de fet quan el sents parlar fa ràbia i tot de lo bé que s'ho passa a la vida!) però jo en sóc súper fan. M'encanta com viu la vida, m'encanta la seva filosofia de viatjar i conèixer gent sense fer el turista.
.
.
I per acabar, alguns fragments del llibre (a l'atzar: cada pàgina és així)
.
"A cada poble hi ha algú esperant-te, un grup disposat a acollir-te o algú que també té ganes de conèixer una altra persona, i sempre acaba passant algun detall que fa que acabis coneixent aquest algú que t'esperava"
.
"Em començava a emocionar davant la inevitable idea que se m'acudia: dormir en un vaixell abandonat! No sabia ni com aconseguiria pujar-hi ... (...) ... dormir en vaixells abandonats és la canya i punt"
.
"Em vaig aturar a observar el meu voltant, i va ser aleshores quan em vaig fixar en tot de cabanes fetes de cartró que s'apilaven a sota d'un pont, cosa que va fer que un gran somriure s'estengués a la meva cara: ja sabia amb qui passaria la nit... amb els sense sostre de Tòquio!"
.
I que diuen els seus pares? alguns potser diran que són uns irresponsables. Jo no ho veig així: només volen que el seu fill sigui feliç. No li han posat mai cap obstacle però tampoc han adaptat mai casa seva perquè volen que l'Albert visqui en un món real on no sempre trobarà llocs adaptats. L'Albert ha après a pujar i baixar escales sense problemes i no té cap mena de problema en qüestions de mobilitat.
Abans de viatjar sol pel món van fer un viatge de prova, on ell era qui ho gestionava tot però amb la supervisió paterna ajudant-lo a trobar tota mena de recursos.
.
Si sou fans del "felicisme", llegiu-vos aquest llibre!
.

3 comentaris:

Nodami ha dit...

jajajajaja i tant, és a la llista!
Quan ets jove pots fer aquestes coses!!! quan ets vell (ai les canes jajajaja) ja no et fa tanta gràcia dormir a sota d'un pont! o colar-te al tren!! encara que jo penso dormir amb els sense sostre de Tòquio!!! m'és igual que sigui vella, penso dormir al Yoyogi park!!!! jajajaja

Moroboshi ha dit...

Que cabró... un altre que ha pogut ser a Tòquio... :P

Carolina ha dit...

Havia vist aquest llibre però no coneixia la història d'aquest nen. És increïble! No és per la cadira (que també), sinó que viatjar sol tan petit és admirable (al menys, jo no ho hauria fet a la seva edat, no m'hauria atrevit i molt menys en cadira de rodes!). I que ho faci amb tanta alegria, ganes de viure el món...Et donen ganes de somriure :)

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails