05 de juny 2010

Vivint en un món paral·lel.

(parrafada va)
.
Ahir em vaig adonar que estic vivint en una mena de món paral·lel, com d'ausència.
Era potser un dels dies més esperats... almenys per mi: en tenia ganes. Era el dia de l'acte final de la llicenciatura, al lloc on havíem demanat i que semblava costar tant d'aconseguir: el Paranimf de la UB (tot súper maco, a lo "Harry Potter").
No contents amb això, havíem també programat un sopar. A mi em feia il·lusió tant una cosa com l'altre. Pensavem que la cosa no tindria èxit, però al final vam fer tope amb més de 50 persones apuntades per sopar al restaurant Canela (c/Aribau). Alumnes, exalumnes i professors.
.
El dia va anar bé fins que van ser les 7 de la tarda. Allà em vaig adonar que jo "no encaixava".
Els meus companys de classe (als quals, sap greu dir-ho, però de molts no em sé ni els noms tot i cap em cau malament), la majoria, anaven ben arregladets. Era com una festa de gala i jo venia tota suada perquè, com q em sobrava temps, havia vingut a peu des de la facu.
Tot i així, no era una qüestió d'estil. Vull dir que evidentment, aquesta no és la raó.
.
El cas és que el meu cervell va ser ocupat per una mena d'ombra. Ja no vaig aprofitar el moment. Em vaig aïllar jo i la meva càmara i vaig fer fotos dels que anaven sortint a parlar i de les parets. Dues coses a dir: tots els que van parlar ho van fer molt bé, i totes les parets eren molt maques també.
.
Vaig sentir el meu nom entre 31 noms que marxaven de pràctiques d'estiu a l'estranger. Xile, sí Xile. Perquè ho veig tant llunyà?
L'acte va acabar. La gent es feia fotos. Es felicitaven.
.
Alguns se'm van acostar. Crec que responia les frases de manera autòmata. Recordo els pares de l'Aina, els pares de la Mònica. Recordo una professora a la qual mai he tingut felicitant-me pel fet de marxar a Xile. Recordo haver-li di gràcies. Recordo un pica pica als jardins de l'Edifici Històric.
Recordo... que més recordo? patates xips i quadradets de truita de patates. Molta gent i tots ben posats en un món paral·lel, a molts kilòmetres de distància des d'on era jo. Figurants, crec, que algú havia posat a la pel·lícula de la meva vida.
Me'ls mirava de lluny. Està clar que la figurant era jo.
.
Recordo, doncs, haver arribat al restaurant al 5% de mi mateixa i veure moltes cares. Em sentia hipòcrita perquè jo no tenia res a celebrar.
Perquè vaig tenir ganes d'una cosa i quan la cosa va arribar el moment les vaig perdre? pq quan vaig marxar vaig sentir que no havia fet el més correcte?
.
.
A mi (això és de chiste) no m'agrada explicar la meva vida quan em pregunten. Sóc reservada amb les meves coses... però amb això del 2.0 m'he exposat com qui estén la roba en un terrat. Això sóc jo: un petit drap que fins fa pocs anys estava en una butxaca i que ara es passa els dies exposat en una terrassa, assecant-se al sol i mullant-se quan plou.
.
Sé que aquest blog darrerament no té el to habitual. L'utilitzo en plan Calimero sense pensar en qui em llegeix, però perquè tant m'hi fa. Ningú està obligat a llegir i qui arriba fins al final és perquè ha volgut.
Espero en uns dies tornar a la tònica habitual i tornar a parlar de llibres, pel·lícules, exposicions, punts de llibre, cançons que m'encante, dibuixos i el que se'm passi pel cap.
.
De l'acte d'ahir vull compartir una foto. No és una foto oficial. No és ni tan sols una foto de l'acte (en el sentit més estricte de la paraula) (totes les fotos oficials me les guardo per fer-ne la crònica al blog del dijous, quan sigui el moment i em senti preparada)(però serà aviat pq m'hi he compromès)
La foto és aquesta:
.
.
És d'ahir. Estava als jardinets de la UB on vam fer el pica-pica final. És un bitxitu que estava sol, lluitant per no ser trepitjat. A saber si va sobreviure...
.
(El "restaurant de la setmana" havia de ser el Canela)
.

3 comentaris:

Nodami ha dit...

No eres una figurante, Eli, eres la protagonista de tu vida!! Vívela a tu manera! ¿te acuerdas que cuando llegué al paraninfo también me sentí fuera de lugar por ir vestida con jeans i samarreta? ¿qué tiene de malo que vivamos en mundos paralelos? Yo no me preocuparía tanto por eso, como lo de conseguir billete para Chile!! ¿cuando quedamos, y así te echo una mano?

ps. lo de exponer la ropa en el terrado... en el mercadillo vi a una chica de unos 20 años leyendo una postal vieja (calculo que de antes de la guerra civil aprox) que de seguro no iba dirigida a ella, porque la había sacado del montón que estaban ahí para la venta. Esa es la tecnología 2.0 de aquella época!! ^_^ ¿cuánto pagará la gente del futuro por leer nuestros posts?

Virginia M. ha dit...

¡Me encanta el post!

A mí me llegaron varios avisos de esta celebración pero directamente no fui por eso, porque también me hubiera sentido figurante.

Pero vamos, que no hay que preocuparse ni caer en el bajón (en el caso de que hubieras caído aunque fueran dos segundos). Tú tienes una personalidad propia y singular (yo creo que sí) y es genial, porque te distingue del resto. Probablemente fuiste la más genuina de todo el acto.

Neus Ferrer ha dit...

Crec que t'entenc prou bé. Mira i sé que no és per l'estil com dius tu. Jo mateixa he anat alguna vegada algun sopar (i això que no eren de graduació ni res.. si no simples sopars) i tu saps que a mi si m'agrada arreglar-me (vull dir que en aquest sentit no passava desapercebuda) bé, el cas és que a mi m'ha passat diverses vegades. Tenir molta il·lusió per anar aquell sopar, o aquella festa que hem preparat amb tantes ganes,... i quan he estat allà m'he dit a mi mateixa: que faig aquí? no se de que parlar que no sigui la uni, no m'agrada tampoc paralar gaire del que em passa en el meu dia a dia allà ( tot i que potser si que parlo sovint de la meva vida) però en allà em sento fora de lloc. Primer pensava que era l'edat, però aleshores em vaig adonar que tant el noi de 30, com les que tenen 25 s'ho passen d'allò més bé i en canvi jo desitjo acabar per marxar... perquè???? no ho se.. jo crec que simplement és que no és el dia o no és l'ambient.
Perquè per exemple tu i jo, mira que som ben diferents però quan estic amb tu m'ho passa super i a més em sento super cómode i mai m'he sentit fora de lloc.. llavors dic: perquè allà si? així que tot i que no acabo d'entendre molt bé el perquè passa només era per dir-te que jo de vegades també m'he sentiot que estic en un món paral·lel.....

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails