03 de juny 2010

Quan el cos diu prou...

Ahir no vaig actualitzar. Normalment ho faig cada dia, però ahir va ser com si estigués "fora de servei" tant el blog com jo mateixa.
.
Sóc una mica com "Pere i el llop": em queixo ("no m'agrada la llicenciatura", "no puc més") i al final ningú em fa cas perquè acabo aprovant o tornant a fer bromes i a estar activa (d'acord que tinc canvis d'humor molt bèsties, ho reconec com a defecte de fàbrica).

Però, tornant a la història de Pere i el llop, un dia Pere va dir "que vé el llop, que vé el llop!" i de tantes vegades que ho havia dit de mentida, aquell cop el llop va venir i es va menjar les cabretes.
.
Ha vingut el llop a la meva vida i m'ha agafat desprevinguda.
.
Potser es que mai havia pensat (de manera sèria) que a mi em podria passar una cosa així. El cas és que ahir em vaig despertar i el meu cos estava disposat a avisar-me que no es pot anar així per la vida.
.
Sempre he pensat que tinc molta sort perquè dormo poc (5/6 h) i aguanto bé els dies; menjo poc i no em poso malalta; estudio poc i m'ho vaig treient tot amb notes prou bones; etc etc. Una mica insostenible si que és tot plegat, però no sé.
.
Ahir (i feia temps que no em passava) em vaig marejar al metro. Una baixa de tensió, no té importància. El cas és que el meu cos estava súper dèbil. Vaig trucar a la feina dient que em retrasava una mica, i em vaig posar a plorar. Era com si la situació marxés cada cop més de les meves mans.
I a la feina no vaig durar massa. Mai m'havia sentit tan malament, la situació s'empitjorava per moments i al cap de poc em marejava tant si estava dreta com sentada. No entenia que passava.
.
Finalment vaig haver de demanar un taxi per anar de porta (feina) a porta (casa). No tinc per costum agafar taxis... i menys fins a Cerdanyola!!! però estava inoperativa per arribar ni tan sols a la parada de metro. No m'aguantava. Em tremoaven les cames. Fatal!
.
Vaig arribar al pis i em vaig estirar. Una hora, dues, tres, quatre, cinc. Moltes hores. Tampoc és que tingués son, però el sol fet d'estar estirada i intentar no pensar en res em va calmar.
Suposo que arriba un punt en que et dones compte q l'ansietat no és bona. Hagués pogut anar al metge, però ja sé el que diuen els metges. No em cal.
.
Per tant, punt d'inflexió. Calma. Respirar.
.
Per cert, la presentació del llibre on surt una foto meva, molt guai. Demà us en parlo. Ens van regalar un exemplar :-)
.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails