31 de maig 2010

-Eli al límit-

Ahir vaig tenir una mena de atac de pànic.
Vaig començar a mirar el calendari, les coses que s'havien d'entregar, els examens, la feina, proves, més feina, compromisos laborals...
Em vaig quedar mirant tot plegat i l'únic q se'm va ocòrrer va ser posar-me a plorar com una bleda, d'impotència, per voler-ho fer tot i no haver planificat bé les coses (allò que en diuen "gestió del temps").
.
Ara ja estic més tranquil·la. He assumit que no acabo la llicenciatura aquest any, ni al setembre, ni tan sols al gener de 2011.
Al febrer de 2011 m'hauré de matricular d'una assignatura que per falta de temps he hagut de deixar totalment de banda, i que per no haver fet uns passos previs, no m'hi podré presentar al setembre. Com que és al segon semestre, no tinc més remei que esperar-me a l'any vinent.
.
En part, pq negar-ho, em fa una mica de ràbia. Al primer semestre vaig anar de putu cul per tirar-ho tot endavant, i realment em va anar millor del que em pensava. Però hagués pogut fer la meitat d'assignatures i ara aquest proper curs fer-ne un parell més.
.
Ara al juny només em presentaré a una. Curiosament és la que més por em feia i no sé si l'aprovaré perquè la veritat és que no tinc cap apunt... i al setembre miraré de fer tot lo altre. És probable que no les pugui aprovar totes (estudiar+Chile=pal) però no em vull agobiar innecessàriament!
Tot és per culpa dels prototips que diuen que per anar bé t'has de treure la carrera amb els anys fixats que hi ha per fer-ho. Jo em volia treure la llicenciatura en dos anys, és cert, però no podré. I no per això m'he de sentir malament (tot i que m'hi sentiré!).
Deixar de banda la vida acadèmica ha sigut a causa d'altres coses. Coses que segurament no surtin bé, però diuen que si les coses es fan per uns bons motius, el procés de realització ja ha valgut la pena.
.
I jo crec que tot i haver passat un semestre fatal (el pitjor que recordo) tot camí que fem a la vida ens serveix per aprendre coses. I jo n'he après moltes.
I estic contenta de no haver deixat mai de treballar, des de el primer dia de primer de diplomatura. He après a valorar les coses per mi mateixa (tot i que moltes vegades ho hagués abandonat tot, és cert... la frase de "abandono!" l'he tinguda a la boca cada setmana, sobretot en aquest últim curs).
.
Jo tinc un objectiu. M'és igual si l'assoleixo ara com al 2011 o al 2012: vull treballar en biblioteca pública. I mentre no arribi aquest moment seguiré treballant. En una biblioteca o a on faci falta.
.
10 Dies
.

6 comentaris:

Carolina ha dit...

Només és la meva opinió, però crec que és més valuós tenir feina, viure experiències (com Chile)... i la carrera, és un objectiu més que, com dius, ja assoliràs. Jo em vaig treure la carrera en 7 anys perquè treballava alhora, i això que els estius no vaig fer pràctiques ni res. Per a mi, tu ets Súper-Eli! He llegit en les propies webs de les universitats que, si no et dediques al 100% a la carrera (cosa molt difícil), ja donen per fet que trigaràs més, és una cosa normal. I té molt de mèrit fer el que tu fas!

Molts ànims, súper-Eli! Ets molt valenta i forta, segur que aconseguiràs tot el que vulguis :)

http://gemmamasdeu.wordpress.com/ ha dit...

Ànims Eli!!
No t'has de sentir pas malament per no acabar la llicenciatura (jo a vegades m'hi sento per no haver-la començat i també sé que no ho he de fer) però sovint són inevitables aquests pensaments. Hem d'aprendre ha estar contents i satisfets del que tenim, del que som i de les decisions que hem pres i prendrem.

una abraçada molt forta i... pensa que som molts els que t'envegem per la teva futura estada a Xile

Neus Ferrer ha dit...

Eli...
A mi em va passar alguna cosa semblant dilluns. vaig voler fer un planning per els dies de juny.. del 1 al 22 havia de fer els treballs que em falten, els examens aprovant-los tots i acabar cursos on .line... I va ser quan començava a posar coses a fer cada dia que em vaig adonar que no podia ser tot. No vaig plorar però em vaig agobiar molt perquè em vaig adonar que m'havia passat el de les altres vegades. tot ho deixo pel final i despres em falten hores i dies... avui per exemeple he perdut tot el mati amb la musica i encara no m'he posat a aestudiar pero no se xk no puc.... jo tb voldria portaro tot al dia perp de vegades no es pot. I mira sincerament amb tot el que tu fas hauries d'haver sigut una superwoman i aixo no existeix per ningu.. jo penso que no passa res si una carrera és de 3 anys i es fa en 5 sempre i quan sigui perquè s'han fet altres coses. Tu has tingut la oportunitat de treballar a molts llocs i gaudir de moltes experiencies de manera que el dia que acabis la carrera diras: l'he acabat i a més m'enduc milers d'experiencies i això és l'important de la vida. hauràs comes errors, poder si pero d'aquests n'hauras aprés, hauras conegut moltissima gent interessant, hauras fet amics, hauras obtingut molts coneixements i aixo és viure. has de viure al dia i a dia i el que no es faci avui es fara demà. Jo ho tinc molt clar. primner sóc jo , la meva salut i el dia a dia.. i el demés s'anirá fent per això no m'agobio quan penso que se que no em presentaré a algun examen i ho faré al setembre. No se crec que has de viure mes el dia a dia i aprofitar tot el que et vingui com ara anar a chile i l'any que ve ja ho faras i sinó l'altre. Mira jo l'any que ve vull ser mare i si, mentre encara estaré estudsiant. poder passo un bon embarás i puc anar a classe cada dia.. pero si no és així doncs bueno el següent acabaré... prefereixo viure el que desitjo i al dia dia que no agobiarme per si ha de ser d'una manera o altra. O sigui que cuca relaxat i viu. somriu. pero sobrettot viu!!!!!!

Teodoro Lopez del Castillo Wilderbeek ha dit...

Hola, Eli!

Sóc un recent diplomat i ara estic fent el grau d'informació i documentació a la UOC. La veritat és que m'he sentit totalment identificat amb tu, perquè jo també volia fer la diplomatura en 3 anys o com a màxim en 3 anys i mig i finalment ho vaig fer en quatre anys. M'hauria agradat fer la llicenciatura, però fer el grau tampoc està tan malament...
En fi, penso que hem d'assumir que les coses no sempre surten com un té planejades i pensades; això és totalment normal. Igual que tu, jo sempre he estat treballant mentre estudiava, ja dins empreses o fent convenis i això no ho hauria canviat en absolut, perquè crec que he après moltes més coses que no només estudiant. Pensa a més que si trigues més a fer la llicenciatura tindràs més assignatures per semestre i més temps per dedicar-te a altres coses. A la vida, hem de cuidar totes les seves facetes: els estudis, la feina i les relacions socials. És a dir, hem d'aconseguir un equilibri que ens faci FELIÇOS. No podem concentrar-nos exclusivament només en els estudis o en la feina, perquè perdrem moltes coses pel camí. T'ho dic per experiència.

Així que ànims!

Abril texidó serra ha dit...

Estava mirant aquest forum quan he tu vas escriure que estaves estudiant un Grau d'informació i Documentació.
Jo faig primer de batxillerat, soc l'Abril Texidó i visc a Calella. Estic fent el batxillerat humanístic i havia pensat que el grau d¡informació i documentació, sería molt bo per mi. Ja que he llegit que tu l'has fet, o l'estaves fent, m'agradaria que em poguessis explicar una mica si n'estàs orgullosa o no, etc.

Moltes gràcies per l'atenció,

Abril.

Eli Ramirez ha dit...

Hola Abril,
Vaja, de tota la quantitat de posts que he escrit parlant bé de la carrera i de la professió i has anat a trobar un dels més pesimistes ;-)
Jo vaig començar la carrera al 2004, llavors tenia un altre nom, però t'asseguro que ha sigut una de les coses que més m'han omplert a la vida. No m'imagino la meva vida sense les biblioteques ;-) ajjaaj! Jo el recomano al 100%!!!, però això ja és cosa de cadascú!
Si necessites més info escriu-me un mail! eliramirez82(arroba)gmail.com Et puc passar el contacte de gent que l'està fent ara o l'ha fet més recentment, pq et donin una opinió més actualitzada.
Molta sort!

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails