19 de març 2010

El dia del pare...

19 de Març, Sant Josep, és el dia del pare.
És una festa que a mi no m'agrada perquè, tot i ser una excusa del Corte Inglés per a vendre corbates, a mi em recorda al meu pare, que va morir ara ja fa uns quants anys.
.
La veritat és que potser a hores d'ara és una tonteria. Són ja anys i no sé, a vegades encara ploro quan hi penso.. no pel fet de que haguès mort, això ja mira, és llei de vida i a tothom li toca (morir o que se't mori algú proper), sinó pel fet de que, per desgràcia, les imatges que més recordo d'ell són quan li quedaven pocs dies per morir o quan estava ja mort, al tanatori.
.
No em costa fer un esforç i recordar-lo en altres circumstàncies més bones, però sempre, el primer que em vé al cap, són aquestes imatges que no m'agraden. Però bé, suposo que tampoc s'hi pot fer massa cosa.
La veritat és que el meu pare era un home molt prim ja de per si (més o menys com jo) i amb la malaltia doncs s'hi va quedar més.
.
Bé. Més no, màxim. Mai havia vist una persona tan al límit, tan a la frontera entre la vida i la mort. Els últims dies no podia parlar, suposo que això és molt dur per una persona que pensa i que sempre ha pogut parlar. Tenia doncs, una llibreta i intentava escriure algunes coses per indicar el que volia dir o necessitava. I dic intentava, sí, perquè no tenia tampoc força per fer-ho.
Podria explicar més detalls però la veritat és que tampoc em ve de gust fer un assaig literari sobre la mort i la fragilitat de la vida.
.
No sé. No m'ho trec del cap.
.
El que si que recordo, amb cert somriure, són els treballs manuals que fèiem a classe per celebrar el dia d'avui. Recordo especialment dos: una mena de bloc de notes amb tapes de suro i que a la part de davant hi havia un barret de copa, una pipa i un bigoti; i després una mena de bústia de fusta (fullola) amb un espai al mig per posar-hi cartes.
.
(on deuen parar?)
;-)
.

4 comentaris:

L'HOME DELS DIJOUS ha dit...

Massa dolor en aquests records, Eli... Vols dir que no podries pensar en algunes imatges més agradables del teu pare? Segur que les tens al disc dur i només cal que les treguis a la llum. M'ha recordat la confessió de la noia al protagonista respecte del disgust que li ocasionaven cada any les festes nadalenques, a la pel.lícula Gremmlins 1!!! Si et consola d'alguna manera, pensa en aquells que som pares i no ens felicita ningú. Quin mal rotllo avui, no? Em sembla que em compraré aglun pastís petitet per celebrar-ho jo solet!!!

Moroboshi ha dit...

Ei, Eli, ànims en un dia tan dur o incòmode com el d'avui per a la gent en la mateixa situació que tu. Celebrem el dia del pare i el de la mare pressuposant que tothom té tots dos progenitors, i ens dirigim a la gent preguntat pels "pares", en conjunt. És natural no sospitar que algú tan jove com tu ha tingut aquesta desgràcia, per tant crec que s'ha de ser molt fort per portar bé una cosa així.

I és normal, sempre ho serà, que et faci plorar, com que algun dia ja no. Cadascú necessita el seu temps i, com dic sempre, per què has d'oblidar o superar una cosa així? Has de tirar endavant, però no ho has d'oblidar mai, perquè és una merda que no té reparació possible i que afecta a la teva vida.

Una abraçada, Eli!

Grelda ha dit...

Maca, jo també recordo més l'imatge de la meva tieta al "tanatori" (a Perú és casa nostra) i el dolor no s'en va amb el temps, peró pots aprendre molt, i créixer amb ell, fer-te més forta. El dolor ens recorda que encara som vius, i que d'alguna manera les persones que estimem viuen a dins nostre! I ja veuràs com a poc a poc els bons moments tornen, i al costat dels records dolorosos també hi son els records dolços i al·legres. Ànims! Petonets!!

Anònim ha dit...

Crec que això ens passa a tots... el primer record o la primera imatge que ens venen al cap no són precissament del millor moment... A mi em passa continuament amb la meva sogre... Cada dia quan entro casa seva en comptes de recordarla al seu sofa asseguda veien els programes del corazon que tant li agradaven.. tapada amb la manta i dient-me: corre ven que se esta muy bien aqui.... doncs no.. veig la seva imatge del tanatori... i ja no parlar del avi i la tieta...
com bé dius és llei de vida pero un mai deixa de fer-se preguntes... aix Eli... i encara més quan tot es donat per una malaltia... però suposo que s'ha de tirar endevant ja que és el que ells haurian desitjat per nosaltres..

Saps? penso que és bo que pensem en ells i ben sovint així sembla que estiguin més a prop.. ara que m'agradaria que la primera imatge fos una altra...

ara m'he posat trista... :(

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails