15 de febrer 2010

Història MOLT trista d'un gatet.

Us explicaré una història molt trista :-(
[si sou molt sensibles, no llegiu]
.
Fa pocs messos vaig anar a casa d'una amiga meva i em va dir que havien adoptat a un gatet. Era la mar de cucu i molt, mooolt petitet. Feia molta gràcia.
Fa dues setmanes el vaig tornar a veure. Seguia força petitet i juganer. Em recordava al meu gatet quan era més petit (perquè ara és un panxulín acomodat i mimat).
.
Pero ara el gatet de la meva amiga ja no hi és.
Un cotxe li va aixafar les dues potetes del darrera :-(
... i el pobre gatet va arribar com va poder a dins de casa seva...
.
Al final el van haver de sacrificar perquè la cosa no tenia gaire solució... :-(
.
.
.
L'història em va posar molt trista.
Em va recordar a quan jo tenia hàmsters i un parell es van morir del mateix: per una extranya raó es quedaven com paralitzats. Em feia molta pena treure'ls de la gàbia i veure com, al terra estant, no es movien gaire.
.
...Avui comença el segon semestre. Let's go.
.

1 comentari:

Moroboshi ha dit...

Les històries amb animals són sempre tristes. És igual si se't moren per accident (que sovint, per desgràcia, és per imprudència, per haver-lo vigilat poc) o per llei de vida.

El meu gos va morir aviat farà un any i havia arribat als 17 anys feia uns dies. És igualment dur, per molt que sàpigues que ha sigut feliç i que ha mort a casa acompanyat i als braços d'algú que l'estimava.

Estimar un animal és condemnar-te a patir molt, perquè en principi l'has de sobreviure. I això no ho entén ningú que no hagi tingut animals.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails