18 de setembre 2009

Quan vindrà el dia en què l'home valgui més que pous i cases?

Ahir per la nit, no sé pas com, vaig recordar una cançó que cantàvem al casal (en la meva época com a nena, no com a monitora) (tinc la sensació que abans es canatava més i es feia més ús de cançoners, no?)

Es titula "La cançó de les balances".
No he trobat cap versió amb el ritme exacte amb el qual la cantàvem nosaltres... Només un vídeo d'uns nens de 5è i 6è. Fan unes pauses estranyes i un ritme poc pausat. La cançó realment és súper trista, i ara m'he posat súper melancòlica escoltant-la!

Doncs era un rei que tenia
el castell a la muntanya,
tot el que es veia era seu:
terres, pous, arbres i cases,
i al matí des de la torre
cada dia els comptava.

La gent no estimava el rei,
i ell tampoc no els estimava,
doncs de comptar en sabia,
però amor no li'n quedava.
Cada cosa tenia un preu,
la terra, els homes, les cases.

Un dia un noi del seu regne
vora el castell va posar-se,
i va dir aquesta cançó
amb veu trista però clara:

Quan vindrà el dia en què l'home
valgui més que pous i cases,
més que les terrer més bones,
més que les plantes i els arbres.
Quan vindrà el dia en què a l'home
no se'l pese amb les balances.

El rei va sentir el noi,
el va fer agafar i amb ràbia
va ordenar que li donessin
cent cinquanta bastonades,
i a la torre el va tancar,
castigat a pa i aigua.

Però el poble encara sap
la cançó de les balances,
i quan s'ajunten els homes,
rient i plorant, la canten.

-
I aquí us deixo amb el vídeo:
.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails