09 d’agost 2009

Pel·lícules de diumenge tarda

Sempre he pensat que els diumenges per la tarda (que mai m'han agradat) servien per fer coses com veure pel·lícules. Haguès sigut ideal si, a més, la pluja haguès fet acte de presència... però ha plogut un minut i ha parat. Coses de la vida. A Lloret no plou (o, com diu un amic meu, la meteorologia ha firmat una mena de conveni amb la nostra regidoria de turisme...)

Bé, en total he vist dues pelis:

1- El juego del ahorcado [Manuel Gómez Pereira, 2008]
.

M'encanta el cine espanyol, i procuro veure'n el màxim de pel·lícules possibles (això sí, cutrilades no, Torrentes i companyia no tindran mai un lloc a la meva petita videoteca).
El juego del ahorcado és una història d'amor entre dos adolescents que són amics des de ben petits... però que creixen i llavors passa un petit problema. Aquest problema canvia el paper de cadascún en aquesta vida, i clar, les coses començen a torçar-se.

La pel·lícula no és que sigui molt bona, però et manté despert. La noia (Clara Lago) segur que us sona, perquè havia aparegut a la serie COMPAÑEROS durant un parell de temporades... i també ha protagonitzat "El viaje de Carol", una peli súper maca i entranyable (de les típiques que m'agraden a mi: nens, drames, guerra civil...) i en la que també surt l'espectacular Juan José Ballesta.

Tot i que sigui un tio que potser com a persona real no val la pena, s'ha d'admetre que està molt bo (que coi, està boníssim) i que com que sempre ha fet papers de "macarrilla", possss... encara està més bo XD:
.(Goya al millor actor revelació per la peli de El Bola)
.
2. Déjame entrar [Let the right one in] [Tomas Alfredson, 2008]
.
Aquesta m'ha agradat molt més!
La peli és sueca (ah! per cert! el Juego del ahorcado està gravada a Girona i rodalies :D) i és un bon exemple de cine europeu de qualitat.

La història narra la vida de l'Oskar, un nen que pateix bullying (acoso escolar) i que per tant, no té amics. Ell vol ser valent i enfrontar-s'hi, però sap que un tres contra un és força inestable i tindria les de perdre...

I una nit freda d'hivern, coneix a la Eli (una protagonista amb un nom així ha de significar alguna cosa bona, jajaja!), una noia de també 12 anys que misteriosament només surt de casa per les nits...
Total i sense spoilejar, només diré que poc a poc l'Oskar va descobrint que la Eli no és una noia com les demés...

--> La peli és molt tendre i té moments molt i molt macos. Jo us la recomano!

No sé quin any representa que està ambientada la pel·lícula, però tots els protagonistes porten una roba cutreochentera que flipes XD.
.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Me encanta Juan José Ballesta. Y no es que casi siempre haga de macarrilla, es que es un macarrilla y así se define él mismo en las entrevistas que he leído. ¡Y tiene una vida muy 'barriobajera'! A sus veintipocos es padre de una niña que ha tenido junto a una chica de barrio unos cuantos años menor que él.

Es tan auténtico que me gusta mucho verlo en pantalla.


Virginia M.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails