23 d’octubre 2019

Granada

Fa cosa d'un mes vaig estar a Granada.

Hi havia anat fa molts anys, quan feia 4t d'ESO... de viatge de classe... bé, ja us podeu imaginar que poca cosa en recordava. El viatge va ser a TORREMOLINOS i des d'allà vam fer excursions d'un dia a Còrdova (mesquita), Granada (Alhambra) i Sevilla.

Ara ho hem fet MILLOR.

El viatge va durar tres dies i diria que el vam optimitzar força bé. També cal dir que vam optar per anar-hi amb tren, que ens era més còmode i realment acabes gastant el mateix espai de temps (entre que vas al aeroport, esperes, bla bla i bla bla bla... doncs això. I  a més, no contamina tant).

DIVENDRES


Vam arribar a mig matí i el primer que vam fer és anar a deixar les coses a l'apartament. Vam tenir sort, ens va fer molt bon temps, i de seguida vam buscar un lloc on poder menjar.


Un cop amb la panxa plena, vam passejar pel casc antic i, entre altres coses, vam visitar la Capilla Real, que és on hi ha enterrats els Reis Catòlics + Juana la Loca, Felipe el Hermoso i un nen. Donen una mica de mal rollo les criptes en general, allà amb les tombes tant segellades i pensar que porten tants segles allà posats. No sé. Que als cementiris em passa el mateix, eh. Bé, doncs això. I us he de dir una cosa: els auriculars d'audio-guia de poca cosa us serviran perquè xerren i xerren sense parar i arriba un punt que perds el fil. Després vam visitar la Madraza (en aquest cas era una visita guiada i ens va encantar com ho va fer el noi). La Madraza va ser la primera universitat de la ciutat i va ser inagurada pel rei nassarita Yusuf I.


Tot seguit vam visitar la biblioteca provincial (erem 7 i 6 érem bibliotecaris, que vols). A mi personalment em va desanimar perquè la vaig trobar molt obsoleta i, em sap greu dir-ho, però d'un abandonament en tots els sentits (mobles, espai, col·lecció....). Us inserto un tuit que vaig fer amb algunes fotos.

Sap greu que el govern la tingui en aquest estat, la veritat.

En fi. Després vam seguir passejant per la zona del Realejo i finalment vam sopar i vam tornar a l'apartament. Estàvem fet pols.

DISSABTE

El vam dedicar de forma quasi completa a la visita de l'Alhambra (a mi personalment no em feien falta sis o set hores de visita, però bueno). Què dir d'ella? és que és preciosa, no tinc paraules. Qualsevol cosa es queda curta. Els jardins, els palaus nazaris, els interiors, les fonts... tot. Màgic, molt currat (i encara amb no massa gent). Havíem comprat les entrades ja feia mesos, crec que tres o quatre mesos abans. Això és important tenir-ho en compte per si teniu previst anar-hi.


Pel vespre ens vam acostar als baixos del barri d'Albaicín i vam sopar per allà. L'ambient molt bo i el menjar també molt bo. Realment poques queixes tinc d'aquest viatge jejejeje


DIUMENGE

I diumenge vam fer la gran caminata. Ens vam llevar ben d'hora i vam començar a enfilar cap a la zona del Sacromonte. En realitat no teníem intenció d'arribar fins a l'abadia, però xino xano vam anar fent camí i vam arribar-hi, i clar, les vistes són molt boniques. 

El camí és bonic perquè just al davant hi tens l'Alhambra i, a mesura que vas caminant veus les cases de la gent que viu per la zona (majorment gitanos) que tenen cases tradicionals que moltes són coves que s'endinsen a la pedra. De fet, el Centre d'Interpretació del barri es troba allà i es conserven en el seu estat original 11 coves que serveixen per explicar la forma de vida al llarg dels anys (no vam poder anar-hi, no teníem temps). Vam arribar a l'Abadia ben cansats jeje


De tornada vam fer la parada obligatòria al barri d'Albaicín (aquest cop, des de dalt, des del mirador de San Nicolás que és molt famós perquè just davant hi tens l'Alhambra). Albaicín es el barri masulmà i conserva l'estructura i l'aspecte que tenia en l'època medieval. Forma part del patrimoni de la UNESCO juntament amb l'Alhambra i els jardins del Generalife.


I fins aquí el viatge :-)

22 d’octubre 2019

[Punts de llibre] Uovo nero

UOVONERO és una editorial italiana especialitzada en llibres inclusius.


D'ells tinc aquests dos punts de llibre, que són una mostra del que podem trobar a l'interior dels llibres. Un és Il lupo e i sette capretti i l'altre és Giacomino e il fagiolo magico.





21 d’octubre 2019

Micro-ressenyes de còmic (9a entrega 2019)

Ja toca fer una mica de micro-ressenyes subjectives, que fa dies que no en faig!!. La novena tanda d'enguany la dedico a la medicina gràfica, és a dir, aquells còmics que tenen enfocament mèdic (ja vaig dedicar la 7ena del 2018 i la 3a del 2019 al mateix tema jejeje). Què voleu que us digui, m'interessa molt el tema com m'interessa també el còmic històric o el científic, tot el que sigui divulgació a través del 9è art, en resum, m'interessa :-)

I aquesta entrada la volia fer coincidir amb la I Jornada de Còmic i Salut que s'organitzava a Catalunya, al Parc Sanitari de St Joan de Déu a St Boi, però mala pata, coincidia amb la data de la vaga i s'ha posposat. Ja quan diguin la nova data us ho diré, que estava molt bé.

Som-hi, doncs, amb tots aquests títols:




Último sábado de soledad (Jordan Crane)


Petit còmic de poques pàgines i poques paraules (crec que no n'hi ha ni una) on  un home, ja vidu, recorda a la seva dona a través d'alguns dels objectes que l'envolten. Llavors, decidit, s'acosta cap al cementiri per fer-li una petita visita a la seva dona... I no vull dir res més, però el títol ja ho deixa entendre tot. 
El dibuix, senzill però efectiu, té punts tendres... malgrat que a mi, personalment, em va deixar bastant freda. Li falta com caliu, no acaba d'emocionar.



Súpersorda (Cece Bell)

Com acostuma a passa en aquesta tipologia de còmic, Supersorda parteix de la pròpia experiència de la seva autora. En aquest cas ella mateixa es representa en forma de conillet (ja per mi això és un punt negatiu perquè a mi, personalment, no m'agraden les històries protagonitzades per humanimals). Doncs el que us deia: la conilleta Cece arriba a un col·legi nou però ella no és com els altres animalets: ella no, ella porta un SÚPER AUDÍFON que fa que se senti diferent i que pateixi de forma constant el possible rebuig dels seus nous companys. Però poc a poc anirà descobrint que això a la majoria de gent no li importa massa i que potser fins i tot té alguns avantatges.




Veig que li vaig posar 4 estrelles a Goodreads però no recordo que m'agradés tant. Jo crec que la nota final seria un 3,5 sobre 5. Està molt infantilitzat però d'una manera una mica forçada, no sé, alguna cosa té que no em va acabar de fer al pes. I això que té una mitjana de puntuació de 4,20 i que va guanyar fins i tot un Eisner!



El paréntesis (Élodie Durand)


Élodie Durand també és una d'aquelles autores que creen un còmic a partir de la seva experiència viscuda... en aquest cas, durilla!. Élodie era una jove plena de vida que un dia va començar a tenir "buits" mentals. Comença sent una cosa puntual, un despiste, ves, però poc a poc la cosa es va complicant i comença a oblidar coses importants, franges de vida, el seu nom, les lletres, tot plegat. I tot perquè? doncs un tumor al cervell + epilèpsia. I ara, 10 anys després, quan sembla que poc a poc la vida li funciona, es quan decideix plasmar en vinyetes tot aquell malson.


I ho fa bé, si. La seva obra va fer-la mereixedora del premi a la millor autora revelació al festival Angoulême, al 2011. Trobo dues coses: primer, el títol, molt encertat. Un parèntesis per cada cop que perds un tros de vida, un parèntesis per tots aquests anys que has passat com has pogut (per sort, es troba ja recuperada). I segon, els dibuixos... il·lustracions plenes de força. Dignes d'admirar (últimament crec que m'obsessiono una mica en els estats creatius vinculats amb els estats mentals). Mireu, sinó, quina força desprenen aquestes imatges:








Diario de intercambio (conmigo misma) 2 (Kabi Nagata)


Recordeu la Kabi Nagata? Aquí teniu el tercer (i de moment últim) volum de la seva vida. He de dir que em va agafar fort amb aquests còmics. Se'm va generar molta empatia amb aquesta noia i, malgrat les diferències de context i de tot plegat, sentia que estava prop d'ella i tot. En vaig parlar a la 3a entrega de microrresenyes 2019.

En aquest tercer volum, també totalment autiobiogràfic, la Kabi ens explica com es va desenvolupant la seva vida ara que és una autora publicada. Segueixen, però, els seus problemes: la extranya relació amb els seus pares, la seves no-relacions sentimentals, la seva fràgil salut mental, etc. Esperava aquest tercer volum!



Manicomio (Montse Batalla, Xevidom)


Ara fem una mica de Km. 0 per parlar d'una obra feta aquí a Catalunya. Montse Batalla explica l'experiència de pas per un hospital psiquiàtric (i Xevidom hi posa les il·lustracions).
En aquest cas podria tenir certes similituds amb "El paréntesis", però salvant distàncies, clar. Us explico: la protagonista és la Clara, una noia de 19 anys  que, de cop i volta, comença a notar certes coses: no pot dormir, es troba molt cansada, es bloqueja, té por, no es pot concentrar...  vaja, un bloqueig en tota regla i que va afectar a molts camps de la seva vida.

I... què passa? doncs que la tanquen, la mediquen i l'observen. Però hi ha un problema: al centre mèdic ho fan tot al tuntún i li fan un diagnòstic equivocat, amb tot el que això suposa en casos així. De cop es troba no només amb els símptomes que tenia sinó amb d'altres més greus i poca ajuda. 
Crea força angoixa, la veritat. I el que és pitjor: és un cas real!




Llamádme Nathan (Catherine Castro, Quentin Zuttion)


Oju amb aquest que no vull que se'm malinterpreti, no és una malaltia el que hi trobem aquí. Però hi ha un procés que inclou medicina i per això l'incloc, que la medicina gràfica agafa amplitud.

La Lila té 12 anys i té un problema: comença a notar que els pits se li van desenvolupant al ritme habitual en aquesta etapa de la vida. Però clar, ella... no vol! La Lila sempre ha tingut molt clar que ella és un noi, però clar, això és difícil d'entendre i d'explicar, tant per als seus pares i amics com per, sobretot, ella mateixa. I l'etapa d'institut no és fàcil, ja us ho podeu imaginar. 




Gimnasos, tasques, comentaris, primers friltejos... si li agraden les noies vol dir que és lesbiana? si ella es sent noi vol dir que no? molts dubtes i petits pasos que aniran reconduint-la cap a on ell vol anar. Perquè ell és en Nathan, un adolescent que existeix realment i que l'autora ha pogut seguir d'aprop.



Majareta (Ellen Forney)


Tenim aquí una altra història en primera persona, en aquest cas de la mà d'Ellen Forney. Aquest he de dir que em va agradar molt i que algunes vinyetes són exquisites, em vaig sentir representada en algunes d'elles i crec que aporta una visió molt interessant.

Ellen és una dona que pateix trastorn bipolar i ho descobreix poc després de complir els 30 anys. I això ja és tot un tema, però el que realment explica (i això és potser el més interessant) són les seves preocupacions a la hora de crear contingut. Ella és una persona creativa: com li afectarà la medicació? Anem passant pàgines i la veiem en el seu dia a dia. Temporades que està MOLT AMUNT on es veu capaç de fer qualsevol cosa i dir que sí a tot i temporades en que està MOLT AVALL i no es capaç de sortir del sofà. Comença un anàlisi d'altres artistes que, al llarg de la història, han sigut titllats de "bojos" i com això va afectar a la seva obra. I lo millor de tot plegat és el to que utilitza, la manera que té d'explicar les coses i els dubtes sobre si patir una malaltia així li pot aportar coses que d'altra manera no hi arribaria.

L'únic que no m'agrada gaire és el títol, majareta trobo que és una paraula molt vella, no sé. En anglès el títol es Marbles, però se m'escapa el significat més enllà de la traducció.
Permeteu-me, també aquí, copiar-vos algunes il"lustracions que trobo molt encertades. La última especialment!!








Muelas sin juicio


I acabo amb un petit còmic que va arribar a les meves mans per casualitat. Un còmic sobre dentistes amb acudits d'una sola pàgina (una sola vinyeta, humor gràfic) sobre dents i dentistes.
Personalment us diré que no mata i que, a més, alguns acudits no són ni de dents.... vull dir que per fer relleno en van posar d'altres temes. Però bueno, ni abunden els còmics sobre dents i també penso que alguns acudits fan molta gràcia. 


20 d’octubre 2019

[Sèries] La Casa de Papel (temporada 3)

Quan vaig acabar de veure la segona temporada (o segona part) de LA CASA DE PAPEL vaig pensar que continuar-la seria un error, que allargar un producte així no era convenient, doncs acaba ja d'una manera autoconclusiva i no valia la pena liar-la més.

Ara bé, va arribar la tercera temporada i....... òbviament la vaig mirar! Algun personatge nou però la mateixa essència... això sí, a liar-la de nou! No vull explicar massa el que hi passa, però per si encara no l'heu vist, dir només que segueix molt en la línia de les dues primeres temporades, però aquest cop amb un repte més difícil i menys planificat. Se'n sortiran o no? Doncs no ho podem saber, ja que la temporada et deixa a quadres i no sé pas quan està prevista l'estrena de la 4a part.


Segueixo pensant que el tandem Tokio-Nairobi és molt bo, són actrius molt bones i borden molt el paper (sense elles La Casa de Papel no seria el mateix!) i òbviament també vull destacar la presència de El Profesor, que m'encanta també com actua i el seu paper dins la sèrie amb aquella veu que té tan irressistible per desmuntar tot un país amb tota la calma del món. Molt fan.

Què hi farem, esperarem amb candeletes la 4a temporada. Segueixo pensant que potser no calia, però ara que la tenim aquí, ja no direm que no. ;)

Aquests dies...

... no sé que dir, d'aquests dies.

I fem el que podem. I ens mantindrem ferms. I que així sigui.

Dilluns vaig anar a l'aeroport. Era impressionant veure com en un tres i no res la gent es va mobilitzar cap allà. Nosaltres vam caminar des de Collblanc perquè ja no ens deixaven entrar al transport. Ens vam anar unint a les diverses columnes que trobàvem... i un cop allà vaig tenir por quan van carregar a dos metres d'on érem.

La violència no la justifico ni la comparteixo, però el meu discurs interior va migrant com més coses veig. Mireu, no sé pas com acabarà. Força, companys, força i molts ànims. La imatge de les diferents marxes per la llibertat arribant des de diferents punts de Catalunya ens ha d'omplir d'orgull. Força, el camí és llarg, dur, ple de paranys, però ens en sortirem!

16 d’octubre 2019

[Lectures] Aprendre a parlar amb les plantes

Edicions del Periscopi és una d'aquelles editorials que, en general, tenen bona selecció de títols. Ara fa un any van publicar aquest llibre que en poques setmanes estava en boca de força gent i en parlaven molt bé. I clar, era qüestió de buscar-lo, no?

Marta Orriols, l'escriptora d'aquesta obra, utilitza una narrativa molt propera i fàcil de llegir (la novel·la passa volant) i aconsegueix que sentis molta proximitat amb la protagonista i el seu entorn.

El punt de partida és una mort. Però no una mort qualsevol, no, una mort de les que et canvien la vida que tens muntada. I fins aquí seria molt normal, però es que aquesta mort va acompanyada d'una revelació que fa que tot canviï. I ella, la Paula, que dol però no vol ni pot, es trobarà de cop i volta en una situació que la deixa a quadres... i amb la companyia d'unes plantes que no són seves però que ha de cuidar per fer-les sobreviure. I la por al futur proper, al que descobreix i al que s'espera d'ella fa que tot plegat se li faci una muntanya. 

En fi, és un bon llibre, us agradarà. 

15 d’octubre 2019

[Punts de llibre] Cracòvia

Aprofitant que ahir vaig parlar del viatge que vaig fer a Cracòvia, avui us poso tres punts de llibre que vaig comprar-hi :)

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails