Feia mesos que no anava al teatre i aquest mes de gener hi he pogut tornar, al TNC. Amb totes les mesures de seguretat i els espais degudament senyalitzats.
He vist dues obres: L'Hèroe i Encara hi ha algú al bosc. La primera és bona, però la segona és brutal.
L'hèroe
Imatge extreta de: teatrebarcelona.com
L'Hèroe és una obra escrita per Santiago Rusiñol fa una bona pila d'anys, però no et dona aquesta sensació. Dirigida per Lurdes Barba, aquesta peça reviu l'època nefasta en que Espanya va perdre les darreres colònies i entrava en crisi mentre un noi torna al poble convertit en un heroi per haver matat a no sé quants enemics.
Però tot el que té d'heroi, "d'hèroe nacional", se li queda a la façana. Què va passar, a la guerra? va matar, sí, però també es va convertir en un jove aficionat a la bona vida, a l'alcohol i a les dones. Quan torna al poble, aclamat, es troba amb una familia a qui ja no vol entendre ni acceptar les responsabilitat que li pertoquen com a hereu. Una crítica punyent a la guerra, al patriotisme i amb molt bona feina per part dels actors, sobretot el protagonista (Javier Beltrán) a qui acabes odiant de veritat XD
Encara hi ha algú al bosc?
Imatge extreta de: betevé
I pel que fa a aquesta, (encara en cartell, per cert) és la típica obra que et deixa destrossat. Es centra en la quantitat de dones violades que hi va haver durant la guerra dels Balcans. Un tema del qual no se n'ha parlat pràcticament mai i que es calcula que va afectar entre 25.000 i 50.000 nenes, noies i dones. I sí, les quantitats varien molt, però és difícil de mesurar...
El més interessant és la posada en escena i com es barregen testimonis, clips audivisuals, present, passat, humor i llàgrimes. Bé, humor, ..ja s'entèn. Humor no és. Però hi ha moments en que et sorprenen. Posa molta èmfasi en remarcar com passava tot això mentre a l'altra punta del món s'estava (estàvem) celebrant uns Jocs Olímpics. I 25 anys després tot segueix en silenci i milers de soldats segueixen impunes (si es que encara són vius, clar). Dones que encara són vives per explicar-ho i fills i filles que ara tenen 25 anys i han nascut d'aquell odi i aquell dolor. Ostia, és que surts del teatre destrossat.
3 comentaris:
Tenint teatres, museus i llibreries obertes la vida és més suportable.
Encara hi ha algú al bosc, es va representar també al teatre de Salt, en la Temporada Alta. Va ser totalment impossible poder trobar una entrada. Bé el teatre de Salt, és molt petit i si no hi ets abonat en prou feines trobes entrades...
mONtse, tant de bo en tinguis una nova oportunitat més endavant... si que és cert que ara encara és més difícil, amb aforaments al 50%, però bé...
Publica un comentari a l'entrada