Sèries + Lectura: Verano azul

Aquest estiu he vist VERANO AZUL. Bé, qui diu aquest estiu diu estiu-tardor, perquè soc una mica lenta amb segons quines sèries i la vaig anar veient poc a poc. (Es que són 19 capítols i duren una mitjana de 60 minuts cadascun!)

Havia vist Verano Azul en el seu moment? Sí i no. La sèrie es va estrenar l'11 d'octubre de 1981 i va acabar el 14 de febrer de 1982. Jo encara no havia nascut, ho vaig fer uns mesos més tard... però sí, en vaig veure alguna resposició a "trompicons". Ni recordava la majoria de capítols ni res. Per tant, quan TVE va dir que la tornaven a emetre, em van vebir ganes.

Llibre que en parla.

L'he estat seguint en línia (estan tots els capítols a la web de RTVE) i la veritat és que m'han agradat. A veure, el ritme és lent, els temes són del dia a dia i poca cosa més... però a mi m'agraden aquestes coses... i l'he gaudit força! Tant, que a l'acabar m'he llegit un llibre que he vist que s'havia publicat sobre el tema: Verano Azul, unas vacaciones en el corazón de la transición.

L'obra d'Antonio Mercero està protagonitzada per un vell mariner (CHANQUETE), una pintora i set nens i nenes: 5 adolescents i 2 més petits, el Tito i el Piraña. L'argument és senzill: són un grup de nanos que es troben a Nerja, un poblet de la Costa del Sol, a estiuejar. I els hi passen diferents coses i quan arriba el final de l'estiu, es separen i torna cadascú a casa seva (bé, el Pancho és un lugareño i es queda allà)

Veient-la ara, amb perspectiva, crec que va ser una molt bona aposta per la transició: els 19 capítols van tocar molts temes (algun d'ells encara molt actuals) i van marcar un canvi generacional. Nanos que veien com els seus pares començaven a parlar de divorci, lluita contra el mediambient, igualtat d'oportunitats entre homes i dones, empoderament juvenil i presa de decisions, mares solteres... que sí, que tot amb uns aires així molt antiquats, però molt moderns tenint en compte la època que era i d'on veníem.

Els personatges són molt tendres. El Chanquete i la Julia son els amics-adults que tot nen voldria tenir: escolten, els ajuden, els comprenen. Els dos petits fan el duo perfecte i els adolescents doncs tenen els típics problemes: amors juvenils, distanciament amb els pares, canvis fisiològics (no oblidem el mític "Beatriz ya es mujer" haha). El Javi i el Pancho son els típics guaperes i el Quique fa el rol d'amic de relleno (em fa una mica de pena, pobre... a més és un nano poc expressiu, sempre fa la mateixa cara en tots els capítols).

Pêl que fa al llibre, que encara no us n'he dit res, crec que no val molt la pena. L'escriptora viatja fins a Nerja per fer una visita guiada als carrers que van recollir la gravació (visita realitzada pel propi Tito, que encara viu allà) però poc més. Fa més gràcia si busqueu vídeos a Youtube on parlen del tema.

Us deixo amb el hit.