Malgrat que de petita m'empassava totes les sèries de dibuixos animats japoneses habidas y por haber, amb el temps és una costum que vaig anar perdent i poques són les que acabo mirant i acabant. Però el cas és que un bon dia em vaig fixar en que Netflix en té una bona pila i que algunes tenia ganes de veure-les perquè a priori em van semblar interessant... o sigui que aquí estic.
I no sé. Crec que he començat per la pitjor, haha.
El bosque del piano va d'un nen que es diu KAI i que té un talent innat per tocar el piano. La cosa és que ell, que prové típicament d'una família bastant desestructurada, troba quan es petit un piano abandonat al mig del bosc i el va tocant i tocant...
A l'escola, ja una mica més gran, coneix al Shuhei, un nano pijín fill d'un gran pianista i que aspira a seguir els passos del seu pare.
Però clar, què passa? doncs que el Shuhei practica cada dia i s'hi esforça molt i, malgrat tocar de forma impecable, mai arriba a tocar amb el sentiment o la puresa innata del Kai.
I bé, si voleu saber-ne més... a Netflix podeu trobar-hi la primera temporada. Consta de 12 episodis no gaire llargs. A mi personalment l'argument em va deixar una mica indiferent, però el que em va matar va ser l'animació: cabells molt estàtics, expressions facials poc emocionals... no sé, potser és que sóc molt exigent amb aquestes coses. :-)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada